Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dimarts, 17 de febrer de 2009

D’Adons a la serra de Sant Gervàs, o la vivència del paisatge (maig de 2008)

Captivadora percepció paisatgística la viscuda tot pujant al capdamunt de les cingleres de la serra de Sant Gervàs des d’Adons, a l'Alta Ribagorça.

Venint de Pont de Suert, seguint la sinuosa carretera vers la Pobla de Segur, abans d’arribar al coll de la Creu de Perves, un ramal duu fins a Adons, petitíssim i acollidor poblet. Des d’aquí, un escarpat rastre ens convida a la vivència d’una inusual experiència perceptiva en tots els sentits, sempre que ens sedueixi resseguir-lo fins allà on, de cop, tot s’estimba cinglera avall. El paisatge visual, corprenedor; el sonor, suggerent, encara que pot passar fàcilment desapercebut, ja que gairebé diria que es tracta d’escoltar el silenci; l’olfactiu, que comença a esclatar segons regeix l’època.


 
Adons i el seu entorn des de la serra de Sant Gervàs (foto: Paola Benincasa i Bonet)

Ens enfilem fins al Portús, l’únic pas a peu entre una vessant i l’altra de la carena tot salvant els altívols cingles que caracteritzen la morfologia del cantó sud de la serra de Sant Gervàs. Una estreta i esbiaixada esquerda entre dues parets ens obre les portes al paradís de l’orella d’ós i de la corona de rei, a més d’altra flora el nom de la qual desconeixem. La flaire, però, m’és curiosament familiar. Tot i que les informacions respecte el lloc n’asseguraven la presència, no sabem acabar de diferenciar la genciana vernal.


El pas del Portús (foto: Paola Benincasa i Bonet)

 
Des del coll del Portús, ascendim, sempre arran de cingle, talment encegats per la visió que el moment ofereix, fins al cim de l'Avedoga d’Adons, a 1.839 metres d’altitud. Ja tranquil·lament asseguts entre herba i pedres, podem dedicar-nos plenament a repassar la volta sencera: part dels Pirineus aragonesos, amb el massís de la Maladeta i l’Aneto a tocar; el conjunt de pics, tucs i tuques de la banda d’Aigüestortes, Cavallers, Sant Maurici i els Encantats; tot seguit, Montsent de Pallars; enllà, força lluny, el Cadí, el Pedraforca i Port del Compte; més a prop, les serres del Boumort i Cuberes i el congost de Collegats; continuen la serra de Comiols, Conca Dellà, Montsec, congostos de Terradets i Mont-rebei i la Conca de Tremp; i, finalment, vall de la Noguera Ribagorçana, serres de Sis i Vallabriga. Just a sota els nostres peus, la Terreta i la seva corrua de poblets.

Els cingles de la serra de Sant Gervàs (foto: Paola Benincasa i Bonet)

 
Descendim força pel dret flanquejant la pala de l’Avedoga fins a la zona molt més planera de l’Avedogueta, els Planellets de Castellveire i les Boïgues, per tornar a Adons. I després del delit visual i del fins ara imperant silenci, toca fruir del cada vegada més proper i constant tritlleig de les esquelles del ramat de cabres i ovelles que s’escampen allà baix a la prada del costat del poble. Sens dubte, una bona benvinguda!


Part del paisatge que podem veure des de la serra de Sant Gervàs: Adons i el seu entorn (foto: Paola Benincasa i Bonet)


Tenint en compte que la nostra percepció visual és força notòria, en el sentit que la cultura occidental sembla ser eminentment visual, trobo que, sovint, ens costa prestar atenció a la resta de percepcions sensitives, a no ser que siguin tan estridents que ens acaparin sense remei. Malgrat que l’educació emocional en aquest sentit tampoc m’ha afavorit massa, em captiven les dimensions acústiques i olfactives dels llocs. Les trobo fonamentals per a percebre en la seva totalitat la “identitat” del lloc transmesa a través de la vivència del paisatge. Perquè, quines associacions fem a partir dels sons i les olors que sentim? El so i les olors, a més del medi físic, formen part de l’expressió d’un paisatge, d’un lloc, d’una societat. Que siguin dimensions més aviat efímeres, no comporta, crec, que no siguin també ingredients significatius en la percepció subjectiva d’un entorn.

 
Una altra perspectiva del paisatge des de la serra de Sant Gervàs. Al fons, el massís de la Maladeta (foto: Paola Benincasa i Bonet)


Jordi Pigem, filòsof que escruta les relacions entre natura i cultura, ens suggereix sàviament que aprenguem a escoltar les veus del paisatge en totes les seves dimensions, i poder, així, fer possible el trànsit de la dissonància cap a la consonància entre cultura i natura, assumint, segurament, que la nostra mirada, escolta i ensum sobre l’entorn és necessàriament passada pel sedàs de la cultura en voler donar-li sentit. I, també, que és caminant per l’entorn quan millor se’ns en presenten les possibilitats, és a dir, submergint-nos-hi al ritme natural de la persona.


La Terreta des de la serra de Sant Gervàs. Al fons, el Montsec i els congostos de Terradets i Mont-rebei (foto: Paola Benincasa i Bonet)

La mirada estètica envers l’entorn, lluny d’una visió, en el bon sentit de la paraula, utilitarista del territori, és sotmesa al sedàs de la percepció artística, tal com afirma Alain Roger al seu “Breu tractat del paisatge”. I, potser hi afegiria que, no només la percepció, sinó també les expectatives de la mirada, d’escolta, de l’ensum, és a dir, amb la sensibilitat prèvia, conscient o no, amb què ho fem. Percebem allò pel qual estem predisposats i preparats per percebre en una dimensió estètica, artística. El mateix autor ens ho suggereix: “(...) La percepció, històrica i cultural, dels nostres paisatges –camp, muntanya, mar, desert, etc. – (...) simplement té lloc segons allò que jo denomino, reprenent una expressió de Montaigne, una “artialització” (...). (...) L’esperit que batega en aquests indrets i que els “inspira” no és cap altre que l’esperit de l’art, que, a través de la nostra mirada, “artialitza” la terra en paisatge. (...) Potser algú podrà dir que es tracta d’un esteticisme elitista que pressuposa una cultura reservada a uns quants aficionats (“les persones de bon gust”), prou riques i desenfeinades per visitar les galeries d’art. No ho crec. La nostra mirada, encara que ens alguns moments ens sembli pobra, és rica, com saturada d’una gran profusió de models, latents, inveterats i, per tant, insospitats: pictòrics, literaris, cinematogràfics, televisius, publicitaris, etc., que treballen en silenci per “modelar”, en tot moment, la nostra experiència, tant si és perceptiva com si no. Sense que nosaltres ho sapiguem, som una intensa forja artística, i ens quedaríem ben sorpresos si ens diguessin tot allò que ens ve de l’art. Un dels exemples seria el paisatge, un dels casos més idonis per poder verificar aquesta potència estètica (...). En aquest sentit estètic, “la naturalesa és indeterminada i només l’art la determina (...)", i, “la terra és, d’alguna manera, el grau zero del paisatge, allò que precedeix la seva “artialització (...)”, és a dir, una muntanya, un llac, un bosc, un desert,..., és el suport purament físic i esdevé una escena més o menys emotiva segons la nostra mirada culturitzada mitjançant la transmissió del pòsit de percepcions històriques que s’han anat aportant a través de l’experiència estètica i artística. "(...) Això és el que ens ensenya la història, però els nostres paisatges han esdevingut tan familiars, tan “naturals”, que ens hem acostumat a creure que la seva bellesa era intrínseca. Als artistes, doncs, els pertoca recordar-nos aquesta veritat primera, però oblidada: una terra no és, d’antuvi, un paisatge, i per passar de l’una a l’altre cal un treball d’elaboració artística”. Una altra cosa molt diferent és la confusió o la indiscriminació en termes semàntics dels dos conceptes, és a dir, la utilització del mot “paisatge” quan ens referim, simplement, a “entorn”, “territori”, “país”, “terrer”, ..., com a sinònim. Certament, una cosa és el medi físic i l’altre el paisatge. El paisatge és una vivència més o menys subjectiva, una percepció "artialitzada", és a dir, culturitzada, d’aquest medi físic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada