Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

divendres, 6 de febrer de 2009

Una contalla a l'entorn dels límits entre era Val d'Aran i l'Alta Ribagorça

Passat el Pont de Suert, capital de l'Alta Ribagorça, vall de Barravés amunt vers era Val d'Aran, hom esperaria trobar-se amb el cartell d'indicació del canvi administratiu de territori just després d'haver passat el llarguíssim túnel de Vielha. Ara n'hi ha un de nou, inaugurat fa poc, però el vell data de 1948. De fet, la Vall d'Aran geogràfica no és perfectament perceptible fins un cop passada la llarga foradada. De cop, el canvi en el paisatge, a efectes sobretot del clima atlàntic, fa palesa una diferenciació ben clara entre la Vall i l'Alta Ribagorça. Administrativament parlant, però, s'entra a la comarca una estoneta abans d'entrar al túnel per la boca sud, encara en plena conca fluvial de la Noguera Ribagorçana.

De resultes d'aquesta peculiaritat, m'ha agradat recordar el relat Una cursa històrica que ens ofereix en Pep Coll, l'escriptor de Pessonada, en el seu llibre El rei de la Val d'Aran, publicat el 2003. Aquesta mateixa narració, escrita un xic diferent, també la podem trobar al llibre del mateix autor Muntanyes Maleïdes, escrit uns 10 anys abans.

Portada del llibre d'en Pep Coll

Resulta que des de temps immemorials, entre els habitants de Senet, a l'Alta Ribagorça, i els de Vielha, capital d'era Val d'Aran, hi havia hagut certes disputes per decidir fins a on arribaven les pastures d'uns i altres. Per tal d'acabar amb el conflicte, varen decidir portar a terme una cursa ben especial. Un aranès i un ribagorçà, escollits a consciència per ambdós pobles, sortirien el mateix dia i a la mateixa hora d'una banda i l'altra de la muntanya. El lloc exacte a on es trobessin seria on es plantaria la fita que marcaria el límit infranquejable pels ramats a partir d'aquell moment. Els de Senet escolliren a un jove caminador que van ben atipar de tota mena de menges i d'un bon vi per tal que no defallís pel camí; els de Vielha van escollir a un pelacanyes seduint-lo amb una més bona paga com més lluny arribés. Així doncs, al cap de poc de caminar, el jove de Senet, fart i amb el cap emboirat de la gran quantitat de vi ingerit, es va asseure a reposar, cosa que esdevingué ràpidament, com no, en una bona migdiada. El triat a l'Aran, però, només pensava amb els promesos diners que li solucionarien part de la subsistència; vinga amunt a marxa forçada: no es podia permetre ni un moment de descans. En un temps sorprenent va atènyer sobrepassar la muntanya pel pas del port de Vielha, no veient ni rastre del seu competidor. Sense descansar gens ni mica i sense pensar-s'ho dues vegades, doncs, va continuar muntanya avall, cames ajudeu-me. I és així com fins ben bé a tocar del pla de l'Ospitau, ja molt avall del port, no es va trobar amb el seu contrincant, dormint la mona a l'ombra de la roca del Santet. I tal com ens explica en Pep Coll, "d'aquella feta, la roca del Santet assenyala la fita entre els termes de Senet i Vielha. Per aquest motiu, la Vall d'Aran comença en aigües ribagorçanes, un parell de quilòmetres abans d'entrar a la boca del túnel".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada