Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dimecres, 18 de març de 2009

Camins de Cervera a Montblanquet, o l’anhelada solitud (març de 2008) (I)

I. De Cervera a la vall del riu Corb

Mig matí d’un assolellat dia a Cervera. El viatge amb tren des de Terrassa, a través del Bages i de l’Alta Segarra, passant per Manresa i Calaf, ha estat tranquil i quiet –aquella quietud matinal i de certa somnolència dels que hi viatgem–, de fruir mirant el paisatge i la migrada gent que puja i baixa, de converses a mig to, però amb el neguit de l'ànsia d’arribar i començar a caminar i perdre’m, no sentir ningú, no veure ningú, només jo i els meus pensaments. Certament, quan arribo a Cervera el meu interior és aquella remor que sentim quan sabem que estem a punt de fer quelcom que feia temps que esperàvem.

De Cervera n’és l’Elvira Segués, una amiga en la distància, sempre atenta a les meves incursions i passejades per aquests rodals de la Segarra. Esmorzem junts, força (almenys jo): a saber quan decidiré a partir d’ara tornar mastegar quatre coses. En acabat, travessem els vells carrers de la ciutat d’una punta a l’altra per baixar cap al migrat riu d’Ondara, ja als afores. I, amb l'Elvira al davant, hem hagut i volgut passar pel mig de la cridòria del mercat, talment com si, amb tota la bona murrieria, m’hagués preparat un últim bany de masses abans de començar endinsar-me pels solitaris camins de la Segarra, coneixedora en escreix d’aquesta circumstància. La concurrència es fon ràpid tot just girar una cantonada i començar a tirar avall fins al barri de Sant Francesc, cap a la propera vall de l’Ondara i l’ermita de Mare de Déu del Pilar, just al lloc on arrenca l’anomenat camí de l’Oratori.

El camí cap a Rubinat s’endinsa per una estreta vall tributària de l’Ondara. Si volgués veure Cervera, allà dalt tota posada al seu altiplà, només em caldria trepar amb quatre gambades fins al capdamunt dels propers turons. Tot caminant, plàcids tossalets, sembrats que agonitzen per la sequera, clapes d’alzines, alguns pins, bancals i murs de pedra seca que salven el moderat desnivell. Tot hi és proper, tot són racons i raconets. Passat el fondo de la font d’en Salla, a les envistes de Sant Pere dels Arquells, allà baix ben ajagut enmig de la vall de l’Ondara, el camí ral de Cervera a Rubinat arriba al corral del Monjo, avui un restaurat refugi de caçadors, amb la petita ermita o oratori. També es pot accedir a una propera torreta de guaita on la vall d’Ondara s’obre, deliciosa i amatent, clapejada per sembrats i pedra seca. Un bon lloc per descansar-hi cap i cames tot fent un ganyip.

La vall de l'Ondara

Rubinat és petit: dos, tres carrers, un turó amb les restes del castell i l’església d’origen romànic de Santa Maria. Ni una ànima, però passant per un dels carrers sento com un fregadís lleu i lent a sobre meu. Giro el cap amunt i em trobo amb la mirada de fit a fit d'una noia des d’una finestra propera. És massa temptador no mirar qui deu rondar per baix en un poble on hi regna el silenci més abolut. Se sent sorpresa, però saluda, mig avergonyida. Per d’aquí poc, però, al poble se n’espera una de grossa que sembla que gosarà trencar la quietud que ara s’hi respira. Si més no uns cartells anuncien pertot les caramelles de Ribera d’Ondara –el nom oficial del municipi–, fent passada pels nuclis que li donen vida: “Rubinat, Sant Pere dels Arquells, Briansó, Mas Boronat, Pomar, Pallerols, Montfar, Pavia, Sant Antolí i Hostalets”. A tocar de la recent restaurada església, em sorprèn la casa del número 9 amb una encara prou digne llinda que ens explica que: “Haec est domus Rectoris, quam Ioannes Ascura Rector proprio aere à fundamen(tis) pe(te)cii 1748 (9?)". Ves, amb què m’haig de distreure sinó amb aquelles coses que ara, tot badant, no poden pas passar desapercebudes. Des de la part baixa del poble, un camí se’n va decidit cap a Talavera. Més plàcids turons, més sembrats que agonitzen per la sequera, clapes d’alzines i pins, bancals i murs que salven el moderat desnivell i alguna barraca de pedra seca.

A Talavera, la senyora gran que surt d’una de les cases de la placeta on hi ha la Casa de la Vila, ho confirma: “El cafè? Només diumenge després de missa... Ja no obren mai... En aquest poble no hi queda ningú. Abans sí, hi havia ball i tot...”. Es queixa dels peus, que li fan mal. Però encara té forces per pujar a casa a omplir-me amablement la cantimplora. I, quan marxa, em diu que va al corral, tota decidida. Alguns gossos, un gat, un senyor: “bona tardaaaaa...”. La tafaneria em duu fins a l’església, discreta i en part greument malmesa, de Sant Salvador, del segle XII, pujant pels carrerons i escaletes del poble. En una raconada, tapiada, el que queda de la portalada. De la resta del poble, no en deixo ni un pam per veure, mentre el vent, tossut de mena, s’escola pels carrerons. Quin silenci, quina calma, quina solitud, quina certa basarda: és ben bé que no hi estic avesat, malgrat l’enyor que sovint tinc de moments encomanadissos com ara aquest. Finalment, cerco un lloc a la placeta, assolellat i arrecerat, per fer-hi un mos.

Des de Talavera cap a Albió, el camí acaba de pujar primer cap a Suró, indret aturonat, partició d’aigües, porta i talaia de la Baixa Segarra i dels primers indrets de la vall del Corb i serres properes, cap on penso anar demà. Quatre cases, algunes amb prou feines aguanten. D’una d’elles surt fressa. M’hi quedo palplantat, just davant la porta; així estant, voldria que ara mateix hi sortís algú amb qui fer-la petar una estona. Però el defora no és que inciti precisament a sortir i estar-s’hi gaire. I tampoc tinc cap excusa convincent que m’empenyi a trucar-hi. Miro cap avall, vall del Corb enllà: per arribar a Albió es perd força altura. A voltes el camí s’encarena entre sembrats i boscos, els primers amb certa entitat que es poden veure venint de Cervera. A ponent, el sol mandreja. La lluminositat va de baixa i, aquí exposat dalt la carena, l’aire és fred i esmolat. Ja comença a fer-se present l’ànsia del repòs que, malauradament, encara es farà pregar un xic més del previst.



La vall del Corb primaveral


Albió no m’acull. A la Botigueta que és també la formatgeria Sant Gil, on tenia pensat comprar-hi un formatge de cabra i, de passada, temptar la possibilitat de dormir-hi, és tancada i tampoc responen al timbre. A més, pensant-ho bé, no crec que ofereixin allotjament a part, potser, de restaurant. El poble és desert, no hi ha cafè, no hi ha ni ànima ni lloc on em pugui dirigir, i, a més, aviat és vist: un carrer allargassat abocat a la vall, amb cases a banda i banda, i alguns altres més curts de perpendiculars, ben drets, costa amunt. En algun indret, el carrer principal s’obre i deixa entreveure els bancals que baixen fins al riu. Assegut sota la portalada romànica i adovellada de l’església parroquial de Sant Gil, tot mastegant unes avellanes, penso que el riu Corb potser em té algun acolliment preparat. No val a badar, Vallfogona és a tocar: és la meva última esperança abans de veure’m resignat a buscar un racó, una barraca o una pallissa per estirar-hi el sac, malgrat el fred i les ganes de dormir i menjar calent. Apressament, doncs, salvant un bancal rere l'altre per un encisador viarany, aviat m'arribo a travessar el riu Corb. Pregunto a l’hotel del balneari. M’expliquen que, en principi, les instal·lacions –un càlid oasi amb jardins enmig del fred i del secà–, estan reservades per grups de gent gran que hi passen uns dies. Sí, és cert, és ple de jubilats anant amunt i avall. Bé, a mi no em fa res. Jo soparé i bona nit i tapa't el més aviat possible, tot amb la màxima discreció i... “Has preguntat a la pensió?” Com? Desconeixia que hi havia una pensió. M’hi acosto, doncs, carretera avall, camí de Vallfogona. És ben a prop. Ja em veig salvat. Truco a la porta, insistent, amb acusada ànsia de parada i fonda, mai més ben dit. La incertesa i la fatalitat, però, encara rondaran per un moments per l'aire com si es resistissin a pedre el protagonisme defintivament. El matrimoni que la regenten m’expliquen amablement que estan de pega, que no poden pas acceptar hostes perquè tenen la calefacció espatllada i "no voldríem pas que la gent passés fred dins la fonda”. És ben bé que els costa fer-se càrrec de la situació. Els agraeixo la sinceritat, però vaig a peu i no tinc lloc per dormir. Si m’ofereixen una sopa, un llit i una manta, encantat de la vida. No em queixaré, no els cal patir... Més fred que haver de dormir ves a saber a on, no crec que..., oi? Finalment arriba la benedicció, el triomf sobre la incertesa i la fatalitat: “A peu va? Amb aquest fred? Esclar, esclar, endavant, doncs...”. Moltíssimes gràcies!! Finalment, ha resultat una plàcida nit, us ho asseguro!

1 comentari:

  1. Molt acurada aquesta descripció viatgera: saps copsar a la perfecció l'ambient pel qual transites! Sempre és un gust llegir les impressions d'un viatger que coneix tan bé el territori que trepitja.
    De moment has obert un blog: ¿et planteges escriure un llibre recollint les teves impressions de caminant? Jo te'l compraria el primer!

    ResponElimina