Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

divendres, 28 de maig de 2010

De Montgarri a Isil, que les falles ens esperen (juny de 2008)

Santa Eulària d’Unha

El poble d’Unha, tranquil i lleugerament transformat, ofereix una joia del romànic, l’aturonada església de Santa Eulària. Ferma i preciosa, presideix el poble d’Unha tot picant l’ullet a la de Sant Andrèu de Salardú, molt propera. La visita d’avui només permet donar-li la volta per fora i tocar-ne les pedres que conformen els absis llombards i el campanar, molt posterior, del segle XVIII. Des de fora, podem intuir una planta basilical de proporcions forçosament acotades per l’espai limitat que ofereix la prominència del relleu a on està erigida. L’indret, no cal dir-ho, és força descansat, exquisit. Queda pendent poder-ne entrar a les seves entranyes, ja que la cosa promet pel que indica el plafó informatiu ubicat just a l’entrada del recinte. Es farà pregar gaire?

Detalls dels absis de Santa Eulària d'Unha

La bassa d’Arres

Des del llogarret d’Arres de Sus, un bonic ascens, ara senderó, ara camí carreter, ens guia fins a la bassa d’Arres, enlairat i encisador indret encatifat d’un verd intens. Un cop assolit, bàsicament ens limitem a mandrejar-hi mig despullats a ple sol. És un bon lloc, també, per cercar-hi, en silenci i sense presses, el rastre dels amfibis i altres cuques, gaudint de la bonança del dia. El paratge, que presumeix d'espatarrants vistes al costat de la distenció que transmet la làmina d'aigua transparent, ja deuria llegar una certa mística als aranesos d’antany, car just a tocar d’una de les ribes de la bassa, allà on més s’obre a pler l’agradable vista a les properes contrades, hom hi va fer bastir una senzilla i minúscula capelleta, encara ara existent, malauradament no recordo a quina santedat dedicada.

La bassa d'Arres

De Montgarri a Isil, que les falles ens esperen

Ens disposem a enjoiar la vista i a cansar les cames partint del santuari dera Mair de Diu de Montgarri fins a Isil, ja al Pallars, fent camí acompanyats tothora de les rialleres aigües de la Noguera Pallaresa. Quan hi arribarem, s’hi baixaran les falles, avui que serà la nit de Sant Joan. I això encara esperona més. Anem caminant envoltats de verds de totes menes i intensitats, aigua (pertot!), arbres gegantins, bordes, silencis, el riu. Les restes del poble de Montgarri impressionen, més si, com ara, em vénen a la ment algunes aurèoles de les històries contades per Joan Obiols en algun dels seus respectius llibres parlant d’aquest antic llogarret, certament aïllat dies o setmanes seguides a causa de les copioses i sovintejades nevades que s’acumulen durant l’hivern a l’altiva vall de la Noguera Pallaresa. Deambulant per les runes d’aquestes minses cases que albergaven unes vides dures i agrestes, plenes de dificultats, aquí dalt on les inclemències del temps no perdonen, no puc deixar de pensar què és el que empenyia els seus pobladors, encara que ben escassos, a viure-hi. Alguna cosa deuria haver-hi, suposem-hi que unes immillorables pastures a l’estiu, però i a l’hivern? Eren només quatre cases i bordes habitades temporalment o s’hi feia vida tot l’any? És un indret que transpira misteri, sens dubte, tanta és la sensació de solitud que s’hi viu ben bé a flor de pell, sobretot sabent-ne la llunyania de l’indret de qualsevol altre habitat més proper, més si se’n dimensionen les distàncies amb els temps propis de l’anar a peu.

Santuari dera Mair de Diu de Montgarri

La llegenda dóna per fet que la imatge de la Mare de Déu de Montgarri va ser trobada per un pastor observant el comportament anormal d’un bou agenollat davant d’una fosforescència allà enmig de les pastures. El pastor, però, poruc, no s’atreveix a comprovar la gènesi de tal increïble esdeveniment i fa cridar als cònsols de Salardú perquè s’ho mirin ells mateixos. Ara sí, amb tota la comitiva, descobreixen la imatge traient el caparró enmig de l’herba i de les pedres. Això succeïa al segle XII. És la mateixa contalla que s’explica molt similarment de moltes imatges marianes al llarg i ample del país. Fins i tot, l’Església va acabar per formalitzar en el santoral el Dia de les Marededéus Trobades, el dia 8 de setembre, tantes n’hi ha pertot, algunes francament populars. L’edifici actual del santuari sembla que data del segle XVI i s’hi celebren aplecs els dies 2 de juliol i el 15 d’agost, segons el Calendari tradicional de les comarques de Lleida d'en Joan Bellmunt, editat per Pagès Editors al 2002.

Paratge de l'alta vall de la Noguera Pallaresa

El camí continua avall, primer planejant, però aviat en franc descens, encaixonant-se més i més entre les vessants de les muntanyes a mesura que avança. A les obagues de les crestes i cims propers encara s’hi pot albirar alguna bastant tardana clapa de neu. L’aigua dels rierols baixa prou animada. Insectes de tota mena remenen la cua i el que faci falta entre la verda herba dels prats puntejats pels mils colors de la flora existent. A l’estiu, tota cuca viu! I nosaltres, lleugerament acalorats, que fem parada a l’ombra d’un pi negre gegantí, al llindar de la vista de les comes properes. En perceps el moment? Més avall, tornen els senyals més intensos d’activitat amb la presència puntual d’algunes bordes solitàries. L’home, aquí dalt, ha estat valent i tenaç, una exaltada i curiosa barreja entre el pragmatisme productiu i la creença atàvica i poruga. Caminem al llarg de pràcticament tot el dia entre aquests i altres pensaments.


Façana de Sant Lliser d'Alós d'Isil

Després de força hores de camí, passem per Alós, el primer poble del Pallars venint d’aquestes inhòspites valls. El poble ha canviat, hi ha una filera de construccions de nova fornada, poques, però tenint en compte les acotades dimensions de la pinya de cases, destaquen força tot canviant-ne l’aire més feréstec de no fa massa anys. La carretera ha estat desviada del seu traç antic. Però el lloc conserva tres de les seves millors joies: l’església d’origen preromànic de Sant Lliser, que conserva algunes traces de l’època romànica, entre elles la bonica portalada; el pont romànic, als afores però encara a tocar del poble; i la casa pairal de Cal Tort, de la nissaga dels Arnalot, sens dubte un dels cognoms més cobejats del Pallars durant força generacions. Cal Tort d’Alós, ara en mans d’altres, va marcar durant força anys el provenir i l'estira-i-arronsa no només del poble d’Alós, sinó de la comarca sencera i més enllà. Malgrat que els veterans escriptors dels Pirineus Pep Coll i Joan Obiols n’han parlat molt o poc, qui n’ha contat, sens dubte, més i millors vicissituds, és, des de no fa gaire, en David Gràcia amb la seva aventura històrica i literària de L’últim hereu. Casa el Tort d’Alós o la insòlita aventura de la família Arnalot, editada per Pagès Editors de Lleida. La resta del petit poble descansa tranquil i desemparat, amb poca activitat tot i ser a les portes de l’estiu. Ofereix plàcids racons de bon veure i alguna que altra bucòlica estampa d’un fet ramader en clara regressió.

No dóna temps a contemplar massa cosa més. Isil i el foc ens esperen.

El pont romànic d'Alòs d'Isil

Aquesta nit encenem falles!!

Aquesta és la sortosa història de la recuperació i veritable nova dinamització d’un esdeveniment que, anys abans, semblava que es perdia irremeiablement. Certament, les falles d’Isil poden presumir avui d’un estat envejable de participació gens o poc discutible. Hi ha una gentada com en poques ocasions havia pogut presenciar. I la corrua de fallaires, xics i grans, homes i dones, és, també, considerable. Baixen de dalt el Faro, el serrat proper al poble per la banda de ponent, on, un mes abans, més o menys, hom ja s’ha ocupat de preparar-ne les falles, troncs de pi negre de l’obaga propera segmentats, ben asclats i deixats assecar a sol i serena durant tot aquest temps.

El dia de la vetlla de Sant Joan, a mitja tarda, la munió puja cap a dalt el serrat i, a l’hora indicada, quan la llum del dia ha minvat prou i un cop encesa la falla grossa plantada al mig de la plaça, comença el descens corriols avall, amb les falles enceses i traginades a pes a sobre l’espatlla. Aleshores, mentre baixen, una processó de llumetes espurnejants reviu serpejant rastres avall. De tant en tant, alguna de les espurnes, bellugadissa i entremaliada, trenca l’ordre establert precipitant-se a rodolons pels tarters. Aquest fet, penso, rememora la sempre necessària i sana transgressió, encara que aquestes falles saltadores siguin escollides expressament per a tal funció –transgressió ben assumida ja pel ritual, perdent-se’n l’espontaneïtat, que no deu deixar de tenir el seu sentit estètic en el si de la seqüència festiva
. La concurrència s’ho mira des de la plaça del poble estant, on, passats els primers moments de màxima expectació, es continua xerrant, bevent i tirant petards a tort i dret, esperant que arribi el seguici fallaire al so de la xaranga. Quan encaren els primers carrers del poble, però, encara van fins davant la porta de l’esglesiola de Sant Joan, una estona carretera avall direcció Borén, fan el senyal de la creu i giren en rodó per anar, ara sí, a voltar pels quatre carres del poble i a l’entorn de l’església per acabar, certament fatigats, apilant la falla a l’entorn de la falla grossa. No cal dir que la foguera guanya grandiositat en poca estona. No passen massa minuts més que al seu rodal s’hi dansen alguns balls mig recuperats, algun miraculosament quan a punt estaven d’anar-se’n a l’altre barri els últims vells que en recordaven vagament la cantarella. Tot s'encarrila gràcies a la feina de sana tafaneria de Maria Dolors Llopart, del Museu Etnològic de Barcelona, realitzada a finals dels setanta del segle passat, gravant el taral·larejar dels quatre avis que aquell dia es trobaven prenent el sol a la plaça d’Isil. Un temps més tard, el romancer Jaume Arnella, posava en ordenada solfa aquella melodia mig robada dels llavis d’aquells ancians isilencs. És el cas, concretament, de la marxa dels fallaires. També s’hi ballen, mig recuperats més tard per Joan Figueres, Lluís Puig i Jan Grau, el ball de bastons (que res té a veure amb els balls de bastons més coneguts en els que els dansaires repiquen els bastons que porten a les mans), el ball pla i la bolangera.


Els fallaires arribant a Isil

La foguera continua cremant llarga estona mentre a la plaça la concurrència gaudeix de la festa i la fresca de la nit acompanyats pel so de l’orquestra de ball, que fa estona que enceta temes un rere l’altre. Aquesta foguera que atrapa la mirada, símbol atàvic de la regeneració, purificació i esclat de vida, que significava pel món rural l’esdevenir cíclic que marcava el solstici d’estiu, i que ara alguns s’atreveixen a saltar-la. La canalla, però, lluny d’aquests pensaments, continua entusiasmada tirant petards i piules. Avui se’ls permet anar a dormir més tard que mai.

Les danses recuperades es ballen al voltant de la gran foguera

Camí de tornada a Unha, port de la Bonaigua amunt, ens sorprenen les primeres llums de l’alba i ens recorden que estem vivint les nits més curtes de l’any. No obstant, dormirem ben plans. Ens ho hem ben guanyat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada