Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dilluns, 19 de desembre de 2011

Visió dels paisatges vallesans I. Dels graus i gorgs dels cingles de Bertí i Gallifa al Moianès


Paisatges vallesans?

Des de fa un cert temps, l’Observatori del Paisatge de Catalunya, creat en un context d’interès creixent per les qüestions relacionades amb l’estudi, protecció, gestió i ordenació del paisatge, ha posat fil a l’agulla a aportar, amb prou encert, una mica d’ordre en tot allò que ateny la realitat dels paisatges catalans. Una de les primeres obvietats clarament observables rau en el fet que la varietat d’unitats de paisatge al nostre petit país, és, segurament, de les més altes del continent europeu. Des d’extenses i rectilínies planícies i terrenys lleugerament ondulats, fins a tot tipus de baixa, mitjana i alta muntanya; des de zones humides i aiguamolls, fins a àrides estepes pràcticament eixutes; bastants tipus d’extensos i espessos boscos i estrats vegetals diferents; ramaderia i cultius de regadiu i de secà de prou varietats, així com un gran desplegament de tot tipus d’activitats socials i econòmiques; costes fàcils i suaus i de més esquerpes i traïdores; i, esclar, una varietat de climes, del suau mediterrani litoral al més dur i exigent clima d’alta muntanya, cobrint una part important de la paleta climàtica. Tota aquesta gran varietat física, econòmica i cultural, s’ha vist finalment plasmada en l’elaboració del mapa de les unitats de paisatge de Catalunya, cent trenta-cinc en total. D’aquestes, nou s’integren, parcialment o total, al territori comprès entre els límits difusos dels paisatges –més enllà dels estrictes límits administratius– de les actuals dues comarques que engloben el gran Vallès. Aquests nou paisatges, amb les seves noves i velles denominacions, són: la Plana del Vallès, Collserola, Xaragalls del Vallès, Sant Llorenç del Munt i l’Obac – El Cairat, Cingles de Bertí i Gallifa, Montseny, Baix Montseny, Serra de Marina (el Montnegre, el Corredor, Sant Mateu, la Conreria,...), i un petit bocí del Moianès.

Així doncs, per tal d’amarar-nos d’aquests rodals del Vallès, no hi ha res com sortir a estirar-hi les cames pels seus camins i viaranys. Caminant, sí, al ritme natural de la persona, que és quan millor som capaços d’afinar l’atenció a les percepcions sensorials que rebem de l’entorn i de les particularitats paisatgístiques que anem copsant tan bon punt sortim de les quatre parets de casa. Una visió conscient i desperta, si es vol, a la complexitat de la realitat paisatgística, a la seva evolució històrica, econòmica i social, a la seva realitat geogràfica, cultural i patrimonial, a la personal percepció sensorial i estètica (el paisatge ens entra per la vista, per l’oïda, per l’olfacte, o pel tacte del vent sobre la pell, o pel gust que ens deixen els seus fruits,...), i, finalment, a la vivència d’aquell amalgama idiosincràtic d’emocions i pensaments que sorgeix entranyable. El paisatge, doncs, esdevé una barreja de percepcions i les seves emocions consegüents, però també allò que conté i allò que hi passa i que hi ha passat i que, necessàriament, el caracteritza des de totes les perspectives possibles. En síntesi, doncs, una visió d’una realitat física i cultural, on allò natural i allò antròpic es donen la mà –a vegades sàviament, sovint molt barroerament. Però no una visió estàtica, sinó dinàmica, sempre viva, canviant segons els usos i abusos als que ha estat i és sotmès el territori, cosa aquesta última, malauradament, força estesa a molts racons de les contrades del nostre Vallès.


Dels graus i gorgs dels Cingles de Bertí i Gallifa al Moianès 

Formant una certa continuïtat i semblança amb Sant Llorenç del Munt, i amb Sant Llorenç Savall enmig unint-los humanament, trobem un llarg, escalonat i altívol mur de conglomerat, amb bells barrets de clapes d’intrèpids alzinars i de pins als seus peus –almenys allà on no han arribat els incendis que n’han afectat grans extensions–. Els cingles, presents a la zona de Gallifa i, sobretot, des de Sant Feliu de Codines a l’Ametlla i el Figaró, tot i ser la característica més visible d’aquesta contrada, no en són només el principal valor estètic i natural. Pel caminant s’agraeix alegrement, sobretot durant els moments més enutjosos de la canícula, la presència més o menys sabuda de balmes, sots ombrívols, estrets i enclotats, d’agraïdes fonts i gorges –principalment als rius Rossinyol i Tenes– on fer refrescants aturades en el dur camí. Aquests són itineraris de fortes remuntades i descensos per senders, sovint de mala petja, que s’enfilen valents per tal de superar els llegendaris graus que, de tant en tant, els severs cingles ofereixen en moments de calma i descuit. 

El cingles de Bartí

També s’agraeix la munió de bells indrets naturals i d’elements patrimonials de força interès històric i estètic escampats al llarg i ample d’aquests verals del nord-oest vallesà: castell i Sant Sadurní de Gallifa, Sant Pere de Bertí, Sant Miquel i Sant Martí del Fai –amb els seus colpidors salts d’aigua–, el santuari de Puiggraciós –amb el seu concorregut aplec anual–, Sant Sebastià de Montmajor, el Casclar,..., pòsits físics d’un extens i carismàtic lligall de llegendes i àmplies glosses literàries. Llegiu, sinó, la comentada novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Caselles, o algun bell poema de Pilar Maspons i Labrós, evocant velles contalles sobre dones d’aigua als gorgs de Vall-de-Ros de Riells del Fai: “Part damunt, a dalt, hi ha el gorg, / part d’avall, l’hermosa plana; / cada dia al tombar el sol / ixen del gorg dones d’aigua”. 


La sana dèria d’alguns emprenedors de mantenir en vida part del paisatge rural d’alguns indrets de la fèrtil vall de Riells i vall del Tenes avall –allà on, sortosament, sembla que ja no arribaran les grapes de les desfermades urbanitzacions i polígons industrials–, ha fet que encara podem gaudir d’algunes tranquil·les passejades a tocar d’un regadiu que ofereix suculents fruits, de sabor llarg i inconfusible. Com ara els eixerits tomàquets que podem trobar a Riells, i de la cada vegada més abundant mongeta del ganxet, dos exemples pels quals endur-nos el sabor del paisatge a la boca perfectament entaulats després d’una llarga i dura caminada per aquests agrestos cingles. Més escassos encara, però amb gran èxit pel que fa al producte final, podem admirar alguns secans d’olivera, ametller i de vinya creixent pacientment sobre els apropiats substrats de sauló de les primeres vessanes de les petites valls. 

Però si la sana curiositat ens empeny a seguir camí nord enllà, aviat arribarem a uns indrets altiplaners, moderadament més elevats, on el clima més continental comença a fer-se notar en estius més impertinents, tardors més acolorides i hiverns freds i relaxats. Haurem arribat a les portes del Moianès, una part de la qual, administrativament i paisatgística, forma part del Vallès marcat als mapes que n’imposen la versió oficial. Tant li fa si hi arribem per Granera, per Sant Quirze Safaja, per Castellcir o per Castellterçol directament. En aquesta part vallesana del Moianès paisatgístic, la vegetació natural té un clar predomini, encara que s’alterna en les zones planeres amb cultius de farratges i cereals. És, segurament, la part més aïllada i més predominantment rural d’un Vallès ja fluix de forces i habitants, de tarannà més proper a la més tranquil·la rodalia de Moià que no pas al gran Vallès urbà i sorollós, realitat ja captada pel poeta Màrius Torres durant la seva llarga estada al sanatori de Puig d’Olena. Aneu-hi, no us faci mandra arribar-vos-hi, i estigueu a l’aguait de les traces d’aquest tarannà diferenciador.


Article publicat a la revista Vallesos, nº 2, novembre 2011. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada