Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dimarts, 15 de gener de 2013

Visió dels paisatges vallesans II. Redescobrint la plana del Vallès


Redescobrint la Plana del Vallès

La Plana del Vallès és, a grans trets, l’extensió que va del congost de Montcada a la línia que uniria Sant Pere de Vilamajor i Cànoves amb la Garriga, Caldes de Montbui, Sentmenat, Castellar i Terrassa, i des de Rubí fins a Vilalba Sasserra, amb el límit contraposat que imposa la serralada litoral. Des dels altívols i accidentats relleus del capdamunt del cim de la Mola o del santuari del Puiggraciós, només per anomenar dues de les grans talaies pròpiament vallesanes, aquesta plana es percep llisa i sense massa patiments. Els breus relleus hi quedaran difuminats per la distància, les boirines i, també, la pàtina de gasos i fums que, sovint, amb la inversió tèrmica, reposen ajaçats en tota la seva extensió. Des d’aquí dalt estant, a més, una de les característiques més tangibles percebudes d’aquesta intervinguda plana del Vallès, és la seva aglomerada trama urbanística i industrial. Un espai de relleu fàcil en el qual fer créixer pobles, ciutats, polígons, infraestructures i vials ha estat bufar i fer ampolles. Ara bé, si baixem dels altius pedestals de l’amfiteatre dels seus marges i ens posem a caminar per molts dels seus racons, podrem viure amb la pròpia suor del cos que aquesta extensió és, en gran part, una contínua i discreta ondulació de franges de carenes i valls. Pertot petits turons i carenes emboscades –algunes encara, sí– i les seves contraposades valls amb els seus rius, rieres i rierols, pràcticament tots cursos d'aigua tributaris del riu Besòs, exceptuant els de la zona de Terrassa i Rubí, que s’aboquen ja al Llobregat. Ni els polígons ni les carreteres (deixant a part les autopistes i altres grans obres públiques, que arrasen amb tot allò que se’ls posi per davant), no han quedat al marge d'aquesta realitat. Només en alguns indrets molt concrets, generalment alguns centenars de metres a banda i banda d’alguns cursos fluvials, la plana respon certament al seu màxim atribut.

La plana del Vallès des dels primers contraforts de la Serralada Prelitoral

Si el que volem és evitar precisament la laberíntica trama urbana i suburbana, caldrà intentar estirar-se per les poc altívoles carenes i fins a les discretes capçaleres de les valls, abillades algunes encara amb boscos i bosquets, generalment de pins però amb raconades d’alzines i algun roure mig perdut. Vegetació que juga a crear amagatalls a tocar dels camps oberts de cereals (probablement en vessants que abans ocupava la vinya), i de les escadusseres vessanes d’ametllers i olivers que, en molts casos, agonitzen i aguanten com poden. No obstant, fins a aquestes carenes s’han atrevit a enfilar-se, també, les extenses i copioses urbanitzacions, exemplificant i tendint cap al poc encertat model de ciutat difusa. S’ha fugit, amb poca traça, de la morfologia compacta per la qual, fins a l’arribada de l’explosió demogràfica i, sobretot, la febre constructora, es caracteritzaven els nuclis mediterranis i, per tant, del Vallès. Certament, venim d’un intuïtiu equilibri morfològic i territorial que permetia dir amb orgull “al Vallès, de res, massa”, tal i com en feia esment Pere Quart, el poeta de Sabadell, que, lliurat a la nostàlgia de l’exili, escrivia en els seus cèlebres versos: “En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra (...).

Aquest secular i maltractat mosaic agroforestal esquitxat de masies aïllades típic de la plana vallesana, encara perceptible en la mesura que deixem les zones més intensament urbanitzades, fa bo de veure cap a les rodalies del reivindicat Gallecs, entre Mollet i la carretera que uneix Parets amb la riera de Caldes, així com a la zona de Corró d’Amunt i Marata o a algunes de les parts més enlairades entre riu i riu de la resta del territori, rius com el Besòs, el Tenes, el Mogent, la riera de Caldes, el Ripoll, el Sec, la riera de les Arenes,... Cursos fluvials tots ells relativament modestos i domesticats, pràcticament secs en ple estiu, propis de l’irregular règim de pluges del clima mediterrani, encara que antany més d’un ensurt havien protagonitzat quan, de tant en tant, les aigües sortien de mare, furioses, després d’un període de pluges persistents. En aquests vorals riberencs, entre riuada i riuada, s’ha anat teixint, en determinats indrets, un mosaic més aviat caòtic d’agricultura de regadiu, basada majoritàriament en petites extensions d’horta, moltes d’elles per al propi abastament familiar. Una agricultura –ara periurbana, en diuen– que resisteix a empentes i rodolons. En alguns d’aquests horts, si més no, es recupera sortosament la producció de mongeta del ganxet, de tanta anomenada gastronòmica. Si hi volem tafanejar, però, no serà estrany trobar-nos, tot caminant per un corriol entre els horts, amb un vell i atrotinat somier que, figurant una porta o un filat, ens barra el pas de forma frustrant i irremeiable.

Si sortim a caminar avançada la tardor, o ja en ple hivern, per algunes d’aquestes lleus fondalades, podem tenir la companyia, sobretot de bon matí, de la sensual boira baixa, que s’esfilagarsa seguint els cursos dels rius, amanyagant els també pocs boscos de ribera que s’hi arrapen fugint de la febre urbana. Alberedes, pollancredes i platanedes, que han patit molt o poc l’acció antròpica, i també, en algunes sorprenents raconades, gatells, avellaners, verns i els pocs oms que encara potser podem trobar. Caldrà buscar-los bé, sense presses, perquè resten als millors amagatalls de la plana del Vallès, tot evocant les populars fontades tan típiques del lleure dels nostres avis. Algunes passejades, doncs, per racons fluvials del riu Ripoll, del Congost o del Tenes, per exemple, encara poden arribar a sorprendre pel seu relatiu bon estat de conservació. Farem bé, doncs, de deixar-nos-hi endur.

Mosaic agroforestal densament urbanitzat de la plana del Vallès

Cal poder caminar per aquesta sovint cridòria de terrer i trencar així, en part, algunes suposicions, prejudicis i maleficis creats a partir de l’intens creixement industrial cap aquí. En aquest sentit, sovint sembla que, molt o poc, els vallesans haguem girat l’esquena al nostre territori de la plana, segurament més encaparrats en posar endreça als nuclis urbans, sorgits la majoria amb les presses i la manca de planificació pròpia dels anys de caòtic creixement i com a corredor de pas de grans vials de caràcter internacional. A poc a poc, però, l’autoestima creixent va arrelant en projectes de recuperació de la memòria col·lectiva i d’ordenació i preservació del paisatge que caldrà seguir amb interès. Tenim una segona oportunitat encara? Si més no, amb ànims i bones cames, podem jugar a descobrir i fruir d’una peculiar xarxa de camins rals, antics camins rurals o trams de camí ramader, així com, pels més mandrosos a estirar les cames, d’algunes de les antigues carreteres que uneixen diferents nuclis del Vallès oferint-nos els seus antics traçats sinuosos, amunt i avall de les contínues ondulacions, certament trams de recorregut d’un gran interès paisatgístic. En són bons exemples les carreteres que uneixen Terrassa amb Castellar del Vallès i Sabadell amb Matadepera, ja fins al límit amb els primers contraforts de Sant Llorenç del Munt, travessant paratges boscosos i agroforestals força extensos, així com les que uneixen Sabadell i Polinyà amb Sentmenat, o les que uneixen Granollers, Cardedeu i Sant Antoni de Vilamajor amb Cànoves. A més, si triem bé l’itinerari, podem fer-lo passar per algun dels menhirs prehistòrics o alguna vil·la romana (com la de Can Terrers, a la Garriga), per alguns castells d’origen medieval (com el de la Roca o el de Santiga), o per alguns dels interessants elements de patrimoni religiós, com el monestir de Sant Cugat, les esglésies de Sant Pere de Terrassa, Santa Maria de Llerona, o Santa Maria de Gallecs, i, com no, per qualsevol de les nombroses ermites escampades a tort i dret, indrets tots ells de gran valor simbòlic i espiritual. I si hi coincidim amb la novella primavera, podrem aturar-nos a la revolta d’un camí carener i respirar a fons el perfum de la poc discreta ginesta, clapant de groc cridaner alguna vessant de brolla assolellada.

Article publicat a la revista Vallesos, nº 4, novembre 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada