Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dilluns, 10 de març de 2014

Camins de romiatge de Terrassa a Solsona (I). De Terrassa a Santa Cecília de Montserrat (abril de 2010)


Cap a Collcardús 

Les primeres llums del dia, molt tènues encara, m’acompanyen sortint de Terrassa, pujada d’en Moixell amunt, encara tot just rascant les últimes traces urbanes de la ciutat compacta. Amb la primera fita simbòlica de Collcardús posada al cap, tot seguint l’històric camí Romeu de Montserrat, penso com deurien ser aquests paratges ara periurbans quan el vell traçat del camí cap a Vacarisses i Montserrat sortia pel desaparegut portal de la Guia ara fa més d’una centúria. Avui el portal ja no hi és, però és fàcil imaginar-se’l allà on la Rasa i el carrer del Peix es donen la mà sota l’atenta mirada del mercat de la Independència. Ara, aquest primer tram de camí tot just havent passat pel pont de Vacarisses, és ample i asfaltat, no molt agradable de fer a peu, ja que ha esdevingut al llarg d’aquests últims anys un concorregut vial suburbà. Em juga a favor, però, el fet que el brogit del batec de la ciutat encara faci el ronso, de manera que és molt més subtil imaginar-se que sóc un feliç traginer o un sagaç pastor transhumant que engega el viatge decidit sabent que té molt dies de camí encara per davant. Amb aquests i altres jocs mentals –caminant, el cap s’atia a cor què vols–, faig via per avançar força ara que la fresca del dematí ajuda a fer les passes llargues i àgils.
 
Antiga imatge del portal de la Guia al segle XIX, d'on sortia el camí vell de Terrassa a Vacarisses i el camí Romeu de Montserrat (cedida pel bloc Records de Terrassa).

Anant per feina, no faig massa cabal del que m’envolta, només recordo que noto com la fresca s’intensifica quan baixo, per un corriol encaixat, a travessar el migrat torrent de la Maurina i, més endavant, per l’ample i pedregós llit de la riera de Gaià. Penso també, quan hi passo, que entre aquestes dues escorrenties, hi ha un tram de camí, avui talment un carrer de la urbanització de Can Gonteres, que prenia o pren el nom del camí dels Bressols, sembla que per la lleugera ondulació del terreny pel qual es va traçar. Aquest infaust i patètic model de ciutat difusa, ensenya les seves febleses amb tota la seva contundència precisament en aquest tram. Ara, mentre hi passo, observo amb certa cavil·lació, a l’esquerra de per on camino, els vials traçats i deixats estar sense més en ambicioses ànsies de fer créixer la quimera d’un suposat benestar i que m’imagino com l’abnegació final d’un desastre anunciat. Ara, que la gent sembla que té altres prioritats, els carrers i els solars delimitats s’embardissen altre cop intentant trobar l’aspecte destronat en el seu moment.

Més endavant, el camí s’enfila decidit cap a les quatre cases del Molinot i, salvant el curs del torrent del Llor i havent de travessar i fer un breu tram per la carretera de Manresa, finalment arribo a dalt el coll, frec a frec de les velles parets de la masia de Collcardús, just a sobre el túnel.

Malgrat la proximitat del polèmic abocador –ara Parc Tecnològic de Recursos Renovables–, arribar a Collcardús sempre té bon guardó. Montserrat des d’aquí estant es deixa veure gairebé sempre en tota la seva esplendor. Visió, la d’ara quan hi arribo, tocada pel matiner sol primaveral, celebrada per ineludiblement efímera. Si hagués passat d’aquí una hora, l’estampa, amb el sol més alt i la boirina segurament més esfilagarsada, en seria una altra, ni millor ni pitjor, però una altra. Però vull creure, encara que només sigui per sentir-me privilegiat de poder viure moments únics com aquest, que hi he arribat en el moment just, aquell que només és pot percebre durant uns breus moments d’un esplèndid matí primaveral que s’està teixint a poc a poc. Sí, és cert que, al capdavall, els matins ofereixen un bon grapat de moments com el viscut, però aquest és, si més no, portentós, dels que creen addicció al paisatge.

A l’estació on s’hi passa de llarg  

Després de Collcardús, el camí baixa lentament per la carena, a una certa altura entre la transitada carretera i la riera de Boixadell. El tram m’és agradable. Arriba un moment que camí i carena s’atansen fins al fil d’aigua, a tocar ja de la carretera d’Olesa a Vacarisses i a prop del viaducte de la que baixa de Collcardús, que s’imposa amb tota la seva gravetat arquitectònica. Unes passes més, un xic confoses entre la carretera i el traçat de les vies del tren, i m’aturo, ara sí, a l’estació de Torreblanca, on un mos i un cafè amb llet m’esperen delitosos a la petita cantina ubicada al mateix edifici ferroviari. Em serveix una senyora amb ganes de conversa, amable i contenta, gairebé més per l’insòlit fet que hagi aparegut algú que no pel migrat negoci que farà amb la meva ajustada despesa. Certament, el lloc és desèrtic, ara a aquesta hora del matí d’un dia feiner. Només molt de tant en tant, diu la senyora, un tren dels que va o ve de Manresa hi para, donant aleshores potser una mica de vida a la petita i delicada estació, com de joguina, i a la seva cantina. Moment fugisser, però, insinua la mestressa. Pocs agafen el tren ja, i d’aquests sembla que només alguns de comptats traspassen aquesta porta del petit establiment. Comenta, mentre jo vaig engolint a poc a poc el cafè amb llet, que la gent va massa a preu fet, sempre a corre-cuita amunt i avall, que arriben just per agafar el tren o en baixen i fugen com esperitats. Aparentment, però, no ho diu queixant-se, ho explica com la cosa més natural del món sense perdre el somriure i el gest resignat del “què hi farem!”, com si no li vingués d’això.  

Monistrol, on Montserrat ja crida ben fort 

Viscut el bon moment i la bona conversa, cal seguir cap al Palà i Monistrol. De tant en tant, unes fites em recorden que, malgrat els llargs trams d’asfalt i les successives urbanitzacions, estic trepitjant el vell traçat del camí ral entre Terrassa i Montserrat. A la zona del Castellet, alguns sembrats, alguna vinya escadussera, testimonien el ple paisatge rural d’antany. Camino entre abruptes referències del relleu ben llamineres: a la dreta, la carena de la Torrota i els cingles de Vacarisses; a l’esquerra, el Puig Ventós i els preludis escarpats de la serra de Torrella; i enfront, Montserrat, alçant amb respecte les seves agulles al cel, cada vegada més a prop, passa rere passa. Passada la riera del Palà, enfilat al coll on reposen les runes de l’hostal de la Creu, el massís s’imposa desafiant el qui gosi provar-ne el tresc. Certament, mereix un respecte, encara que a l’hora de la veritat la muntanya s’amansa oferint pas fàcil, escalf i recer espiritual. Les coses vistes de lluny, ja se sap.

Montserrat, des de certa distància, mostra la seva dura abruptesa


Monistrol es presta a una bona aturada. Passo pel bell mig dels seus carrerons, a tocar del claustre gòtic del segle XIV del Palau Prioral (que, malauradament, trobo tancat i barrat) i per l’acollidora porxada de la plaça del Bo-Bo, curiós nom manllevat del reconegut ball que aquí es dansa per Sant Sebastià, festa votiva del poble al sant pel que sembla des del segle XVI. M’hi entretinc una bona estona, tafanejant les intimitats de la placeta i dels carrers del poble. Poca gent i poc disposada a la conversa: van per feina. Finalment, entro, triomfal, a la plaça de la Font Gran, on, en un dels seus racons, unes molt ben posades terrasses de bar ofereixen repòs i bona teca. A més, l’entorn s’ho val: la plaça és viva i acollidora. I, mig enclotada en un racó, la font, de quatre canelles, amb els seus amples graons d’accés i els seus pedrissos laterals convidant a seure-hi llarga estona, arranjada amb bon parer i discreció, com si, no obstant tenint tot el protagonisme de l’indret, encara no gosés molestar massa. Aquí, amb la visió de la font just al davant, tinc el temps suficient, sense estar pendent del rellotge –premissa sempre respectada durant tots aquests dies–, de badar boca davant l’espectacle de la gent, d’anar engolint pausadament els bons aliments i del fet d’anar-me conscienciant que aviat hauré d’escometre la part més dura del tram d’avui fins al monestir de la santa muntanya.

El formigueig monàstic 

Doncs sí, la pujada ha estat dura i, una vegada més, tot i les precaucions, continuo pensant que potser poso massa pes a la motxilla. També la calor, després d’una primavera que enguany li ha costat imposar-se, comença a fer-se notar amb la deguda intensitat de finals d’abril. Quant, finalment, assoleixo la plaça del monestir, estic força cansat i em sento atrapat, gairebé com fora de lloc, enmig d’un formigueig de gent amunt i avall. Quin contrast, després de la solitud trobada pels camins de pujada! Però no em desagrada, ara i aquí. Suposo que sabent les impecables solituds a les quals estaré exposat aquests dies abans no arribi a Solsona, m‘ho prenc com el just comiat a les massa habituals munions de gent que ens ofereix la vida a ciutat. Més enllà d’això, Montserrat, com a primer punt simbòlic d’aquests dies de deambular a peu i deixar vagar els pensaments, transmet bona vibració: la muntanya i el simbolisme històric, llegendari i espiritual que es respira, pren amb facilitat un aire corprenedor del qual cal poder gaudir-ne pausadament.

Santa Cecília, la solitud del vell romànic

Més tard, després de dinar i amb les cames i la ment reposades, m’enfilo dreturer pel pas dels Francesos per anar a buscar el camí de l’Arrel que, passant per sota de Sant Benet i la Trinitat, em durà, amb un savi i fi flanqueig, fins al refugi de Santa Cecília, a peu de carretera i a tocar de l’estimable temple romànic de l’antiga abadia benedictina. Deixo la motxilla a la porta del refugi i em passejo llargament per l’indret, observant les velles pedres del conjunt i les habituals arcuacions cegues i lesenes llombardes dels absis del romànic inicial del segle X de l’església de l’antic monestir. L’indret és, el dia i hora que hi arribo, inexorablement solitari. Només, molt de tant en tant, se sent la remor d’algun motor que passa com el vent per la carretera, molt a prop. Però els passavolants, a més de pocs, deuen anar amb una imperiosa destinació i hora d’arribada, ja que cap ni un es deixarà vèncer per la crida d’aquests bells murs i de la delectable raconada. Voldria, un cop més, poder trobar-m’hi amb algú amb un sac ple de contalles amb qui conversar, però res, ni una ànima. Però, de totes maneres, el moment és de digne record. L’indret sempre m’ha semblat excepcional: un breu replà amb captivadores vistes encarat cap al nord al bell mig de l’abrupte massa pètria montserratina. Si em giro i miro cap amunt, la immensa paret de Sant Jeroni fa el seu respecte, però no arriba a encongir-me ni un borrall la sensació de calma i seguretat que transmet l’espiritual replanet al bell mig de l’enormitat del relleu allunyat de la bona mesura humana. Aquí, i amb aquestes condicions d’assossec, se’m farà de nit. Aniré assaborint a poc a poc els excepcionals moments del crepuscle assegut al banc de la porta del refugi on, tranquil, ja tinc emparaulada la manera de poder-hi fer nit. Efectivament, quan hi arribo, a sota d’un tronc concret hi trobo la clau, talment com havíem quedat per telèfon amb el seu guarda que, tot i advertint que aquesta nit no hi seria, no posa cap pega ni una a poder-hi pernoctar.

Santa Cecília de Montserrat, en un bell replà enmig de l'abrupte massa pètria montserratina
  
Companys de vetlla 

Així doncs, jo ja ho tindria pràcticament tot fet, però el dia encara em depararà una agradable sorpresa. M’instal·lo, sopo tranquil·lament i just quan acabo d’escriure quatre notes al bloc, truquen a la porta, que he tancat prudencialment amb una volta de clau per dins tal i com em va demanar el guarda. En un primer moment, sobtat, dubto: ja és negra nit i no hi comptava gens. Però estic en un refugi i no serà per mi que cap transeünt es quedi sense poder-ne fer ús, penso. Així que, evidentment, obro la porta, encara que a poc a poc i no sense certa cautela. Resulta ser un escalador, em diu, d’una edat similar a la meva, esprimatxat però amb aspecte forçut, de tarannà vigorós, amb un somriure d’orella a orella. Saluda amablement i em pregunta si es pot fer nit al refugi. Per mi, cap problema, és un refugi, no? Diu que pensava dormir al ras, però li sembla que el cel amenaça pluja i no se n’acaba de fiar. Doncs au, com més serem, més riurem, que li dic mentre m’aparto amb gest ràpid i decidit. Accedeix visiblement satisfet a l’estança i és aleshores quan se n’adona que no hi ha ningú més, només ell i jo. I que jo no en sóc el guarda, sinó un rodamón més. I, expressivament complagut, diu que millor, que així estarem més tranquils, que n’està ben fart i escarmentat de refugis sorollosos, de gent cridanera i de guardes malcarats. Assenteixo, no voldria pas torçar-li el bon moment. Així doncs, un cop ben clar qui sóc i què faig –cosa amb la que sembla congeniar ben simpàticament–, li explico el tracte arribat amb el veritable i, avui, absent guarda: demà caldrà tornar la clau i desembutxacar l’import de la pernoctació (12,50 euros), fent-ho entrar tot plegat pel forat de la bústia de l’estança contigua al refugi. S’hi avé i quedem que ho haurà de fer ell, ja que, preguntat per l’hora que pensa anar-se’n, resta clar que jo seré molt més matiner. I aquí comença una conversa pacífica i lenta, amb la flaire del fum de sengles infusions passant-nos per davant del nas, i que s’allarga una bona estona, sense pressa. Vet aquí com són les coses, a vegades ben insospitades: tot i que, just abans que arribés la nova companyia, em rondava ja neguitosa certa somnolència, acabo desvetllat a l’escalf d’una plaent conversa a l’entorn de la muntanya, dels camins i d’indrets que anhelem els dos, o l’un o l’altre, i els afanys ansiosos potser imaginats encara de poder algun dia complimentar-ne la visita.  

M’estiro al jaç amb aquella sensació tan agradable de complaença de la bona vivència, de dia rodó i, sobretot, pel delit de la incògnita del, volgudament però al capdavall inevitable, inconclús dia de demà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada