Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor)..., per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país.

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ja direu què us sembla.

A reveure!

Camins de romiatge entre Terrassa i Solsona (II). De Santa Cecília de Montserrat a la serra de Rubió


Bon dia, Vacarissana!

El dia es presenta esplèndid. La nit al refugi de Santa Cecília de Montserrat, sota l’atenta presència de la terrible alçada de la paret de Sant Jeroni, ha estat dòcil i reconfortant. El meu company d’estada, arribat ahir a la nit a última hora, encara mig dorm, ara que també les primeres llums del nou dia encara amb prou feines es desvetllen. Amb moviments continguts, per temor a massa fressa, vaig, però, per feina; les ànsies de començar a recórrer els vells camins, un dia més, m’agiten vivament. 

Mig esmorzo ràpid i surto al defora eufòric amb la intenció d’enfilar sense treva camí de l’Arrel vers el coll de Can Maçana. Però abans, l’ampli paisatge visual, temptador i delitós, com no volent deixar passar el moment oportú i abillat amb els millors colors de l’albada, em té preparat un sensacional espectacle. La vall del Llobregat jeu dessota els meus peus delicadament embolcallada per la suspesa boira en un bonic contrast dels encara tènues colors i llums. Només els propers relleus del Cairat, Sant Salvador de les Espases, la Mola i la serra de l’Obac treuen el nas com volent fer ben palesa la seva presència enmig de tan delicat moment. Allà al lluny, el muntanyam de l’Alt Berguedà s’insinua tímidament, també. És un moment, doncs, d’aquells de deixar en repòs els desficis i deixar-se impregnar llargament per la troballa. M’assec a viure’l amb més calma, ara ja amb l’esguard asserenat, i gaudeixo amb la projecció calidoscòpica dels primers i encara raquítics raigs de llum tot just fent-se camí per entremig de la blanquina capa dels esfilagarsats bromalls que s’esmunyen d’aquesta espessíssima boira matinal que, val a dir, admiro per enèsima vegada. És fàcil, durant el temps de nits més fredes i fins ben entrada algunes primaveres, poder contemplar de bon matí el turmentat mar que dibuixa la boira d’aquestes valls i vessants de contacte entre el Vallès i la vall del Llobregat. Trobar-te cara a cara amb la Vacarissana –tal com se la coneix per aquests tocoms– i caure’n rendit, tampoc és una qüestió, doncs, de molta xamba. Però mai se’n té prou, sobretot si, com ara, es pot contemplar amb prou distensió i des d’una bona altura. Passin i seguin, senyores i senyors!

La Vacarissana, des de Santa Cecília de Montserrat

Després d’aquest matinal estímul a la vista i a l’esperit, emprenc ben reconfortat el camí d’avui, amb destí final al refugi del Mas del Tronc, al bell mig de la serra de Rubió. Llàstima que l’exigent i malcarat traçat del camí de l’Arrel, que recorro fins a tocar el coll de Can Maçana, me’n distreu ràpidament els pensaments. El corriol és aspre, costerut i cansós. Puja i baixa de mala manera salvant els escabrosos relleus montserratins lluny d’acomodar-se en un flanqueig anivellat que el faria molt més amable. No obstant, tot el que té de malgirbat el traçat en són d’amables les vistes que a tothora ofereix aquest viarany, sempre arraulit pels impressionants estimballs dels Ecos, del serrat del Centenar i de la Cadireta –sentinella de la pintoresca roca Foradada–, entre d’altres. Passat aquest últim bell escull, el camí s’amansa i, cansat de fer cabrioles i de saltar canals, ofereix cert descans a les sofertes cames i genolls de l’agosarat caminador.

Refugi de Santa Cecília de Montserrat

Coll de Can Maçana, el pòsit de la història

Al coll de Can Maçana, una breu aturada. Ve de gust, després dels alts i baixos del camí, descarregar de pes les espatlles i deixar-se seduir per l’escalforeta del sol tot rosegant quatre galetes amb xocolata. El vell hostal, avui tancat i barrat, hauria estat una bona alternativa per fer-hi un suculent mos. Però d’aquesta possibilitat ja en fa molts anys. L’alçat indret és un vell lloc de bon pas entre un i l’altre vessant del massís montserratí –hi passa la carretera entre Manresa i el Bruc– i epicentre d’esdeveniments històrics prou rellevants com, entre molts d’altres, el de la desfeta francesa en l’anomenada batalla del Bruc del 1808 durant la guerra del Francès –la que origina la llegenda del timbaler del Bruc–, o per ser molt a prop d’aquí on van ser afusellats el febrer del 1939, a les acaballes de la guerra, vuit republicans de Súria i Valls de Torroella –n’havien de ser nou, però un va poder sobreviure–. També és un lloc de pas clau d’un dels camins ramaders més concorreguts antany que, provinent dels plans del Penedès, condueix les ramades cap a les pastures del Berguedà, la Cerdanya i el Ripollès bo i travessant el Bages. Aquí es viu, si un vol deixar-se’n fascinar, l’esperit dels llocs que han esdevingut amb el temps no només un punt geogràfic de referència i radiació irrefutable, sinó que, per extensió, indrets que acaben sent el perfecte pòsit físic de contalles i fets de tota mena.

La Foradada de Montserrat des del camí de l'Arrel

Des de Sant Pau de la Guàrdia

Deixo can Maçana amb el sol ja ben alt. El camí per on segueixo ara és un senderó emboscat que anirà recobrant vida a mesura que s’obrin un altra vegada les vistes. S’enfila lleugerament pel mig de la pineda cap a ponent fins que, mig carenejant per la divisòria d’aigües de l’Anoia i del Llobregat, ens aboca al capdamunt del breu promontori on descansen les quatre cases i la senzilla església de Sant Pau de la Guàrdia. El llogarret no té res d’excepcional i aviat és recorregut, però les vistes són agraïdes. A mi, que m’agrada poder clissar allà on estaré, si tot va bé, d’aquí a unes hores, la mirada se me’n va vers el nord-oest, on ja s’imposa clarament el relleu escalonat de la serra de Rubió, amb tota la seva renglera de moderns molins aerogeneradors al capdamunt. El poble de Castellfollit del Boix des d’aquesta banda d’aquí és car de veure. Per més que se’n busqui algun indici inequívoc, res. És un poblet altívol però tímid, que resta mig d’amagatotis en un bonic i còmode replà entre turons. Si que es pot, però, calar allà on té l’amagatall, just rere el pujol de Coll de Gossem. Finalment, més enllà de la carena principal de la serra de Rubió, virant lleugerament cap a tramuntana, sobresurten de l’altiplà les puntes de Palomes i del Cogulló, talaies excepcionals de tota la vall de la riera de Guardiola i de la banda de Rajadell. Finalment, al nord descansa el pla de Bages, entre el turó de Collbaix i els primers contraforts de la serra de l’Obac i les valls del Montcau, avantsala del perfil retallat i muntanyós del Lluçanès, el Berguedà i el Solsonès. De teló de fons, avui gairebé imperceptible, el Pirineu.

Assaciada la vista, ara li toca el torn a la gola. I m’adono, com tornant a la realitat, que vaig ben escàs d’aigua. Em disposo a mirar de proveir-me’n quan veig una noia feinejant en uns migrats jardinets a tocar d’una de les primeres cases del poble. Li demano si em pot omplir la cantimplora i, de passada, provo si li arrenco una mica de conversa sobre el tremp i el dia a dia del poble. Però les seves respostes són mandroses, algunes gairebé monosil·làbiques. I no s’hi posa gaire bé, va per feina. Entra a la casa, en torna a sortir amb la cantimplora xorrant d’una aigua fresquíssima i, sense mostrar-se massa disposada a gaire res més, fa el gest de com qui té molta feina. Tampoc sembla molesta, sinó que deu ser ben bé el seu tarannà, suficientment afable però poc donat a la xerrameca. Potser millor deixar-la tranquil·la amb els seus quefers hortícoles, doncs. M’acomiado amablement, agraït per l’aigua, i, donat que no es veu ni una ànima més enlloc, busco l’ombra i el banc d’una recollida placeta per acabar de treure’n l’entrellat tot manducant un bon sarpat d’avellanes. Per manca de conversa, bona és l’estona. Arriba un airet fresquet que, a aquestes alçades del dia, s’agraeix. I deixo passar uns instants, badant i escoltant el silenci de Sant Pau de la Guàrdia.

Santa Cecília de Montserrat des del camí de l'Arrel








De Castellfollit del Boix

El camí segueix, ample i carener, fent-ne via en clar rumb vers la serra de Rubió, sempre tocant la clara divisòria d’aigües: els aiguavessos i torrents de la dreta aniran aportant les pluges al Llobregat; els de l’esquerra, a l’Anoia. Tard o d’hora, però, el Llobregat s’acabarà fent amo i senyor de les més aviat escasses aigües que corren pels rierols de la contrada, ja que a Martorell l’Anoia sucumbeix vençut a la crida del riu prepirinenc. El camí frega algunes masies i ravals, com ara Caselles, l’Espinac, cal Corres, cal Conill i cal Figuera, per arribar finalment, a l’alçada de ca l’Isidre i cal Maians, a trobar-se amb la carretera vella entre Manresa i Igualada. Molt a prop, hi passa l’altra, nova de trinca, evitant un sense parar de revolts. Però per al transeünt caminador és més aviat una petita nosa, car el nou traçat impedeix la continuïtat del camí que més enllà de can Maians va a assolir la carena de la discreta serra de Mensa, fil per on ascendeix el primer tram del traçat que mena a Castellfollit. Caldrà fer, doncs, una petita marrada cap a l’esquerra seguint la carretera ara en mig desús per anar a trobar el camí carreter que continua pujant per l’altre vessant.

Arribo a Castellfollit del Boix entrant-hi per la carretera, que mor al petit poble confonent-se amb el traçat del carrer principal. En un costat, quatre carrerons conformen la part més clarament antiga del nucli, presidida per una senzillíssima església, com si no volgués desentonar respecte la resta de cases, totes elles de més aviat discretes mides. No deu fer pas gaire que hom l’ha revestit d’un pàl·lid color salmó. Del carrer principal se’n separa un espai obert modelant una bonica placeta que deu fer de centre del poble. És, en general, un poblet endreçat i de cases ben arranjades, algunes de molt noves, i tot ell desprèn aires de modernitat, però amb una certa sensació de racó de món, de cul-de-sac. 

En una de les puntes del poble, en un edifici solitari, hi ha l’ajuntament, on em faig amb informació de l’indret. En surto amb quatre fulletons –per què tants?– d’informació sobre el patrimoni del municipi, exquisidament impresos i d’aires clarament turístics. També hi trobo dues austeres joies: una senzilla publicació commemorativa dels trenta anys de les caramelles, i la revista Casma, el “Full Informatiu de Castellfollit del Boix, Maians i Grevalosa”, que, malgrat el subtítol, conté un bon munt de pàgines. Potser no són joies des d’un punt de vista estètic –no cal–, però sí que en són com a exemples ben palpables per a fer-se una idea més que agradable del temperament sociocultural de l’indret. 

Tornant de l’ajuntament cap al restaurant Ca l’Andorrà, amb més gana ja que curiositat, encara em fixo amb unes rajoles de ceràmica lloant certa devoció per la Mare de Déu del Pla, amfitriona de l’austera església del poble. I mentre espero que em portin la teca, ja assegut a taula, m’entretinc donant un cop d’ull als fulletons, tríptics i revistes que disposo ocupant pràcticament tota la taula. Hi puc llegir que, més enllà de la informació relativa a les tres entitats de població en si que conformen el municipi –Castellfollit, Maians i Grevalosa–, hi ha, relativament a prop del nucli cabdal, el conjunt de Sant Pere de Castellfollit, un temple romànic amb capella gòtica i un bon retaule major, tot recentment restaurat. A tocar, dalt d’un turonet, les restes de la torre que formava part del castell originari, un espai segurament més simbòlic que tangible. També, al llarg i ample del terme municipal, es poden cercar i veure restes neolítiques com les tombes de Cal Pessetero i el dolmen de Can Marquet; ibèriques, com el poblat de Can Ximpis i Vilaclara; visigòtiques i romanes, com la necròpolis de Maians i Can Paleta; i medievals, com la torre dels Moros, les tombes de Bacardit, i, en un estat de conservació divers, les esglésies i capelles de Sant Pere del Mont, Maians Vell, Sant Miquel i Santa Cecília de Grevalosa, Sant Marc, Sant Vicenç de Fontanelles i Sant Jaume del Clot del Grau. D’època més moderna, se’n destaquen el molí de Pubill i les vàries i austeres barraques de vinya escampades per aquí i per allà. 

I trobo que és estrany que, vist que el municipi tendeix a les característiques de disseminació a través de quantioses masies escampades pel terme, no n’hi hagi cap que sigui digne de menció des d’un punt de vista, si més no, arquitectònic. Però de les velles i carismàtiques masies, de paper tan essencial en la vertebració de l’antropologia social i cultural de la Catalunya Vella, sembla que costi fer-ne massa soroll. Ja s’entén que, encara que algunes romanguin mig oblidades, són, generalment, de propietat privada, les més afortunades potser mantenint la seva funció agropecuària original o esdevingudes llocs d’estiueig i descans. I ja se sap que, sota aquestes premisses, la privacitat és prou cobejada, fins al punt que no es desitgin massa les visites de tafaners “a casa” encara que es facin amb la millor de les intencions, com seria el poder contemplar l’arquitectura rural i popular d’algunes d’aquestes formoses pairalies. I tampoc és estrany, doncs, que aquestes joies rurals es facin pregar a l’hora de sortir a la paperassa i webs on escrutar en un primer cop d'ull la informació patrimonial més rellevant dels municipis. Ara, que no hi ha res com perdre’s amatent pels camins dels termes pel simple gust d’anar a estirar les cames i fer la troballa sense revelació anterior d’aquestes fascinants joies de la nostres ruralies. Ras i curt, doncs, potser hi ha coses que és millor que es facin pregar un xic.

Barraca de vinya a prop de Castellfollit del Boix

El menjar que s’ofereix a ca l’Andorrà de Castellfollit és senzill però de molt bon gust. Ben acabat l’àpat, quan la majoria de comensals ja han anat desfilant, a l’interior de l’establiment regna una calma agradable i acollidora que entorpeix, encara que de bon grat, acabar de trobar el moment adequat per aixecar-se de la cadira. M’hi poso bé, estiro les cames per sota i al llarg de la taula i faig el ronso una bon estona. Dels que quedem, ningú sembla tenir massa pressa. I això, segurament, s’encomana com la tinya. Miro i remiro per enèsima vegada els mapes que duc, tot i ja sabent de sobres les alternatives en els camins, els relleus que caldrà superar, els possibles passatges a escollir, les cases, les raconades, les ermites,... Però de res, massa, en aquesta vida, i de badar, per tant, també. Així que, finalment, arriba el moment de posar-se a caminar amb l’ànim i l’esperit recuperats i acomiadar-me de Castellfollit del Boix.

Pujant a la serra de Rubió, refugi ben trobat

Deixo Castellfollit baixant al clot d’en Jep, d’on en surt un camí encaixat entre un sembrat i el vessant boscós i que s’enfila fins al collet de les Tres Forques. A partir d’aquí un plaent flanqueig enllaça amb la pista que, molt més fressada, guia al passavolant fins al capdamunt de l’últim contrafort de la serra de Rubió. Lentament es guanya altura vers la carena i s’ofereixen de forma creixent delitoses vistes de la conca d’Òdena i del conjunt de muntanyams que la tanquen per la banda de la Tossa de Montbuí. Més amunt, Montserrat exhibeix solemnement les seves crestes. A l’esquerra es dibuixen clarament les terrasses i altiplans que formen els relleus abraçant la serra de Rubió a mesura que aquesta s’amanseix fins a esdevenir clarament la conca per on s’hi bressola el riu Anoia. Ara és un paisatge de sembrats de verd intens, esclatant, primaveral. I, allà baix, Igualada. 

Arribo a una cruïlla de camins, al llindar de l’extens pla de Servitge, d’on arrenca el camí que duu al clot del Grau, recer d’algunes cases i de l’ermita de Sant Jaume del Grau. M’assec. Només jo i el vent jugant amb les pinasses. A la llunyania fa estona que se sent cantar un cucut. Definitivament, la primavera és mestressa i senyora del paisatge.

Carena de la serra de Rubió

Decidit, m’enfilo ja sense més cessació fins a la carena de la serra de Rubió pel camí de cal Serrano, que hi puja valent i sense vacil·lacions. A cal Serrano hi ha certa vitalitat. El camí hi passa frec a frec. Just davant de la casa antiga, enmig d’uns grans coberts i d’un cert desordre, hi ha una esplanadeta, talment com una era, on hi feinegen un matrimoni ja gran. M’aturo a saludar, sent amablement correspost. Després de mirar-me fit a fit, i abans de massa cosa més, ja m’adverteixen que els camins fins dalt són de mal fer: “massa pedra solta; els pendents es desfan, ja ho veus...”. I sí, cal Serrano està situada just on arrenca l’última i contundent empenta al capdamunt de la serra, de vessant oposat més amable i planer. Aquí, el rostre del coster és engrunat, rocós, aspre i pelat, d’un mantell de vegetació baixa i castigada severament per la petjada dels passats incendis que s’hi endevinen i que amb prou feines s’arrapa per la inexorable inclinació de l’empit. I el camí que ara segueixo amunt és esquitxat de pedres i roques de totes mides que, certament, fan entretinguda i fatigosa la pujada final. Sortosament, tot plegat és breu. Un cop dalt la serra, i envoltat dels immensos molins, encara puc girar l’esguard vers la conca, Montserrat i Sant Llorenç del Munt, que, un cop traspassat el llom carener, desapareixeran, com si juguessin a fet i amagar. El paisatge es trasmuda. Ara és molt més suau i boscós. Rere les onades de carenes treu el cap l’altiu campanar de Calaf que, malgrat la relativa llunyania, destaca a l’horitzó. També sobresurt, al capdamunt del seu turó, el castell de Boixadors, on demà faré cap.

Refugi del Mas del Tronc, a la serra de Rubió
  
Una estona passa rere passa al fil del vent d’aquestes altures de la serra de Rubió i arribo feliçment al refugi del Mas del Tronc. En Guillem, el seu guarda, m’esperava ansiós, com si ja no sabés si finalment acabaria mai d’arribar aquell desconegut rodamón que va avisar dient que, molt probablement, hi passaria. Al refugi hi sóc molt amablement acollit. I, ben sopats, malgrat el cansament d’un i altre, ens oferim una curta però interessant vetllada. Bona troballa, aquest refugi. Un indret anhelat des del dia que el vaig mig descobrir perdent-me pel castell de Rubió, des d’on vells camins hi duen.

Abril de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada