A l'aguait!! Indrets, paisatges, racons, patrimoni...

Visió dels paisatges vallesans I

2011-12-19T13:58:00.002+01:00

Paisatges vallesans?

Des de fa un cert temps, l’Observatori del Paisatgede Catalunya, creat en un context d’interès creixent per les qüestionsrelacionades amb l’estudi, protecció, gestió i ordenació del paisatge, ha posatfil a l’agulla a aportar, amb prou encert, una mica d’ordre en tot allò queateny la realitat dels paisatges catalans. Una de les primeres obvietatsclarament observables rau en el fet que la varietat d’unitats de paisatge alnostre petit país, és, segurament, de les més altes del continent europeu. Desd’extenses i rectilínies planícies i terrenys lleugerament ondulats, fins a tottipus de baixa, mitjana i alta muntanya; des de zones humides i aiguamolls,fins a àrides estepes pràcticament eixutes; bastants tipus d’extensos iespessos boscos i estrats vegetals diferents; ramaderia i cultius de regadiu ide secà de prou varietats, així com un gran desplegament de tot tipusd’activitats socials i econòmiques; costes fàcils i suaus i de més esquerpes itraïdores; i, esclar, una varietat de climes, del suau mediterrani litoral almés dur i exigent clima d’alta muntanya, cobrint una part important de lapaleta climàtica,. Tota aquesta gran varietat física, econòmica i cultural,s’ha vist finalment plasmada en l’elaboració del mapa de les unitats depaisatge de Catalunya, 135 en total. D’aquestes, 9 s’integren, parcialment ototal, al territori comprès entre els límits difusos dels paisatges –més enllàdels estrictes límits administratius– de les actuals dues comarques queengloben el gran Vallès. Aquests 9 paisatges, amb les seves noves i vellesdenominacions, són: la Plana del Vallès, Collserola, Xaragalls del Vallès, SantLlorenç del Munt i l’Obac – El Cairat, Cingles de Bertí i Gallifa, Montseny,Baix Montseny, Serra de Marina (el Montnegre, el Corredor, Sant Mateu, laConreria,...), i un petit bocí del Moianès.

Així doncs, per tal d’amarar-nosd’aquests rodals del Vallès, no hi ha res com sortir a estirar-hi les cames pelsseus camins i viaranys. Caminant, sí, al ritme natural de la persona, que ésquan millor som capaços d’afinar l’atenció a les percepcions sensorials querebem de l’entorn i de les particularitats paisatgístiques que anem copsant tanbon punt sortim de les quatre parets de casa. Una visió conscient i desperta,si es vol, a la complexitat de la realitat paisatgística, a la seva evolucióhistòrica, econòmica i social, a la seva realitat geogràfica, cultural ipatrimonial, a la personal percepció sensorial i estètica (el paisatge ensentra per la vista, per l’oïda, per l’olfacte, o pel tacte del vent sobre lapell, o pel gust que ens deixen els seus fruits,...), i, finalment, a lavivència d’aquell amalgama idiosincràtic d’emocions i pensaments que sorgeixentranyable. El paisatge, doncs, esdevé una barreja de percepcions i les sevesemocions consegüents, però també allò que conté i allò que hi passa i que hi hapassat i que, necessàriament, el caracteritza des de totes les perspectivespossibles. En síntesi, doncs, una visió d’una realitat física i cultural, onallò natural i allò antròpic es donen la mà –a vegades sàviament, sovint moltbarroerament. Però no una visió estàtica, sinó dinàmica, sempre viva, canviantsegons els usos i abusos als que ha estat i és sotmès el territori, cosaaquesta última, malauradament, força estesa a molts racons de les contrades delnostre Vallès.

Dels graus i gorgs dels Cingles de Bertí i Gallifa al Moianès

Formantuna certa continuïtat i semblança amb Sant Llorenç del Munt, i amb Sant LlorençSavall enmig unint-los humanament, trobem un llarg, escalonat i altívol mur deconglomerat, amb bells barrets de clapes d’intrèpids alzinars i de pins alsseus peus –almenys allà on no han arribat els incendis que n’han afectat gransextensions–. Els cingles, presents a la zona de Gallifa i, sobretot, des deSant Feliu de Codines a l’Ametlla i el Figaró, tot i ser la característica mésvisible d’aquesta contrada, no en són només el principal valor estètic i natural.Pel caminant s’agraeix alegrement, sobretot durant els moments més enutjosos dela canícula, la presència més o menys sabuda de balmes, sots ombrívols, estretsi enclotats, d’agraïdes fonts i gorges –principalment als rius Rossinyol iTenes– on fer refrescants aturades en el dur camí. Aquests són itineraris defortes remuntades i descensos per senders, sovint de mala petja, que s’enfilenvalents per tal de superar els llegendaris graus que, de tant en tant, els severscingles ofereixen en moments de calma i descuit.


Detall dels Cingles de Bertí (foto extreta de www.els3monts.cat)

Tambés’agraeix la munió de bells indrets naturals i d’elements patrimonials de forçainterès històric i estètic escampats al llarg i ample d’aquests verals delnord-oest vallesà: castell i Sant Sadurní de Gallifa, Sant Pere de Bertí, SantMiquel i Sant Martí del Fai –amb els seus colpidors salts d’aigua–, el santuaride Puiggraciós –amb el seu concorregut aplec anual–, Sant Sebastià deMontmajor, el Casclar,..., pòsits físics d’un extens i carismàtic lligall dellegendes i àmplies glosses literàries. Llegiu, sinó, la comentada novel·la Elssots feréstecs, de Raimon Caselles, o algun bell poema de Pilar Maspons iLabrós, evocant velles contalles sobre dones d’aigua als gorgs de Vall-de-Ros deRiells del Fai: “Part damunt, a dalt, hi ha el gorg, / part d’avall,l’hermosa plana; / cada dia al tombar el sol / ixen del gorg dones d’aigua”.

La sana dèria d’alguns emprenedors demantenir en vida part del paisatge rural d’alguns indrets de la fèrtil vall deRiells i vall del Tenes avall –allà on, sortosament, sembla que ja no arribaranles grapes de les desfermades urbanitzacions i polígons industrials–, ha fetque encara podem gaudir d’algunes tranquil·les passejades a tocar d’un regadiuque ofereix suculents fruits, de sabor llarg i inconfusible. Com ara elseixerits tomàquets que podem trobar a Riells, i de la cada vegada més abundantmongeta del ganxet, dos exemples pels quals endur-nos el sabor del paisatge ala boca perfectament entaulats després d’una llarga i dura caminada per aquestsagrestos cingles. Més escassos encara, però amb gran èxit pel que fa alproducte final, podem admirar alguns secans d’olivera, ametller i de vinyacreixent pacientment sobre els apropiats substrats de sauló de les primeresvessanes de les petites valls.

Però si la sana curiositat ens empeny a seguir camí nord enllà, aviatarribarem a uns indrets altiplaners, moderadament més elevats, on el clima méscontinental comença a fer-se notar en estius més impertinents, tardors mésacolorides i hiverns freds i relaxats. Haurem arribat a les portes del Moianès,una part de la qual, administrativament i paisatgística, forma part del Vallèsmarcat als mapes que n’imposen la versió oficial. Tant li fa si hi arribem perGranera, per Sant Quirze Safaja, per Castellcir o per Castellterçoldirectament. En aquesta part vallesana del Moianès paisatgístic, la vegetaciónatural té un clar predomini, encara que s’alterna en les zones planeres amb cultiusde farratges i cereals. És, segurament, la part més aïllada i méspredominantment rural d’un Vallès ja fluix de forces i habitants, de tarannàmés proper a la més tranquil·la rodalia de Moià que no pas al gran Vallès urbài sorollós, realitat ja captada pel poeta Màrius Torres durant la seva llargaestada al sanatori de Puig d’Olena. Aneu-hi, no us faci mandra arribar-vos-hi,i estigueu a l’aguait de les traces d’aquest tarannà diferenciador.

Article publicat a la revista Vallesos, nº 2, tardor - hivern 2011.

El ball de l’Estapera de Terrassa, dels llibres a la plaça

2011-05-30T15:40:00.002+02:00

A vegades passa que el poble, mitjançant segurament els més lletraferits, poua de les antigues fonts orals o escrites només pel plaer de tenir en compte el passat en el procés constant de creació i reinvenció de les tradicions festives, encara que només sigui per aprofitar-ne les denominacions i, potser, algunes escorrialles. I aquest és, ben mirat i sens dubte, el cas del ball de l’Estapera a Terrassa.

De fet, poca cosa en podem dir del passat caduc d’aquest ball. La informació escrita que ens n’arriba d’antany és escassa i confusa, però deuria resultar suficient perquè dos veterans prohoms agitadors i apedaçadors de part del corpus festiu de Terrassa, en Marc Galí i en Lluís Puig, se’ls passés pel caparró, cap a mitjans de la dècada dels 80 de l’encara proper segle passat, tornar-lo a posar, diguem-ne, en circulació.

Hi deuria ajudar, i molt, el fet que ens n’hagi arribat la partitura, convenientment transcrita a l’edició d’Estampa de M. Utset Juncosa, antiga editora de Terrassa, que aplega els textos del Certamen Literari del Ateneo Tarrassench celebrat en lo Teatre Principal, lo dia VII de Juliol de MDCCCLXXXX, –és a dir, doncs, del 1890–, formant part del treball Costums del Vallés, escrit i presentat per Manel Soler i Camillo, guanyador d’un accèssit al Premi del Centre Tarrassench. Diu en Soler i Camillo (pàgina 148 del volum II): “Lo dia de cap d’any, se ballava l’estapera en molts pobles del Vallés, que n’era un ball molt bonich (...)”. Res més. D’on treu la informació Soler i Camillo? A quins pobles del Vallès s’hauria pogut ballar? Que se sàpiga, al dia d’avui aquesta és la referència més antiga a on s’esmenta l’Estapera com a dansa popular.

Més endavant, ja molt entrat el segle XX, quan el prolífic Joan Amades recull aquest ball en el seu Costumari, esmentant les velles tradicions que configuraven el dia de cap d’any, en diu que “en moltes poblacions del Vallès, entre elles Terrassa, a la tarda d’avui es ballava l’Estapera, dansa molt alegre i animada”, i que “ fa anys que s’ha perdut i només resta record de la tonada”. Però també, i en el mateix volum, deixa constància que pel dia de Sant Antoni del porquet “els carreters i gent del tragí, de Terrassa, sortien a la plaça i ballaven l’Estapera, dansa molt típica i graciosa exclusiva de les gents que menaven animals. Se n’ha perdut la coreografia i només se n’ha conservat la tonada (...).

És en aquest mateix moment del calendari festiu on també es situa l’Estapera a l’article no signat publicat a la primera pàgina del Tarrasa Información del 4 de maig de 1959: “En nuestra ciudad la “Estapera” todavía se danzaba durante los primeros lustros del presente siglo, en el baile –que tenía lugar en el desaparecido Teatro del Retiro– que organizaba el Gremio de Arrieros para celebrar la tan típica fiesta de “San Anton”, conocida en la capital con “Els tres tombs”, danza con cierto aire de jota, que ejecutaban varias parejas de veteranos carreteros”. Cal dir que l’esmentada melodia conservada que ens ha arribat fins avui, d’aire de jota no en té res.

Si ens hem de cenyir, però, a Aureli Capmany, “La Estapera es el nombre de un gracioso baile, propio de la comarca del Vallés, ya desaparecido. Lo bailaban en Tarrasa, el día de la fiesta de San Antonio Abad (17 de enero), los carreteros. En otros pueblos de la comarca lo bailaban el primer día del año” (a El baile y la danza, treball que podem trobar al segon volum de l’obra col•lectiva Folklore y costumbres de España, del 1931).

Com quedem, doncs? Es ballava per cap d’any a moltes poblacions de la comarca, entres elles a Terrassa? Per Sant Antoni, només a Terrassa (i no, en canvi, el dia de cap d’any)? Estem parlant de la mateixa Estapera? Certament, sovint, el pas del temps no ajuda a discernir precisament les coses.

Tant se val. El batibull de la història no impedeix, en aquest cas, que tots els breus i dispars esments a la desapareguda dansa fossin suficient estímul perquè en Marc Galí n’inspirés, entre 1985 i 1986, un nou ball de bastons pels recents reorganitzats Bastoners de Terrassa, i per, posteriorment, estrenar-lo com a nou ball durant el transcurs de la, també feia pocs anys recuperada, festa de la Santa Creu del barri de Ca n’Aurell del dia 10 de maig de 1987. Només va caldre vestir el ball de dalt a baix amb una nova coreografia –ideada per en Lluís Puig–, car l’original no la recordava ni ningú ni document, i au!, l’Estapera novament al carrer.

Si hem de fer cas de la crònica apareguda al Diari de Terrassa del dimarts 12 de maig de 1987, l’estrena deuria ser força reeixida. Certament, els impulsors –l’Esbart Terrassa– anaven preparats a consciència, desitjant que tot anés molt bé. Una estrena així s’ho ben valia. Fins i tot, dies abans de l’esperada posada de llarg, varen oferir, il•lusionats, almenys dues sessions d’aprenentatge obertes a tothom al parc de Sant Jordi de Terrassa, convenientment anunciades per la premsa de la ciutat (Diari de Terrassa dels dissabtes 26 d’abril i 2 de maig de 1987). Està vist, doncs, que en l’esdeveniment s’hi respirava certa expectativa ciutadana.

I així és com ens ha arribat el ball de l’Estapera als nostres dies. Per una banda com a ball de bastons propi dels Bastoners de Terrassa, i, per l’altra, com a ball de parella saltat, ambdós executats no només a l’esmentada festa de la Santa Creu de primers de maig, sinó també per la Festa Major de Terrassa, pels volts de Sant Pere. Tant en un marc festiu com en l’altre, i pel que fa a la versió no bastonera, vol ser un ball final d’acte i de participació, és a dir, encara que generalment iniciat pels dansaires titulars dels esbarts allí reunits, ràpidament hi és convidada a ballar tota la concurrència, sobretot la canalla. La nova coreografia, senzilla i ràpida d’aprendre, facilita aquest fet. I és així, també, com s’ha anat popularitzant a les escoles de la ciutat i a algunes ballades organitzades més enllà del calendari festiu convencional, entre elles les trobades mensuals que l’associació Treure Ball ofereix al llarg de l’any a la ciutat.

Text i recerca: Carles Rué i Miras.

Article publicat a la revista Vallesos, nº1, primavera - estiu 2011.

El ball de l'Estapera de Terrassa, ballat durant la Festa de la Santa Creu i l'Arbre Maig de Ca n'Aurell, Terrassa (foto: Montse Saludes)

L’Empordà de les reconciliacions

2010-09-15T14:04:00.019+02:00

Març de 2010

Aquest Empordà, alegre i bellament amansit a vegades, trist i agrest en algunes delicades raconades, impietosament maltractat en moltes altres, no obstant ens dóna la possibilitat de poder escrutar-ne algunes reconciliacions oferint moments sobrevinguts a través de l’aurèola literària i de la vivència emocional del paisatge que, sortosament, em ve a tomb aprofitar. Últimament dos interessants llibres m’hi han apropat com les formigues “fent xiu-xiu, fent xiu-xiu”: “L’Empordà dels escriptors”, de Jaume Guillamet, editat per l’Avenç, i “L’Empordà de Josep Pla”, de Valerià Paül i Joan Tort, i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ambdós amb traces de descripcions literàries i mirades en el paisatge més que suficients per a l’estímul d’obrir la ment a la reconciliació amb un territori de certs disgustos proporcionats pel suposat progrés turístic i urbanístic, aquell altre Empordà de les massificacions i del paisanatge difús.

La seducció dels miralls d’aigua

A en Jordi Sargatal (exdirector del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i de la malaguanyada Fundació Territori i Paisatge) li he sentit a dir més d’una vegada, i bé prou que força raonadament, que en el sempre apassionant art de la interpretació del patrimoni natural (i, per extensió, del cultural també), cal posar en joc les armes de la seducció ambiental, el tarannà de la qual en sembla un merescut pioner. Jo ho acabo entenent com el resultat personal del contacte vivencial i emocional de cadascú amb el paisatge i el seu contingut i el fet de partir d’enfocaments que entrin més per la pell que pel cervell, almenys d’entrada. La resta ja vindrà, en alguns casos, amb una certa continuïtat en immersió intel•lectual i el voler aprofundir en coneixements científics i tècnics.

Arribem als Aiguamolls, doncs, disposats a deixar-nos seduir d’aquest racó de l’Empordà i per la reconciliació amb el territori, recorrent-ne bona part partint del Cortalet fins a la platja de les Llaunes, passant pel mas de Matà. El passeig permet fer un notable tast d’aquesta joia del litoral empordanès, encara que, enguany, els freds tardans han fet que la flor de l’arç blanc es faci pregar. L’amable camí ens acompanya fins als diferents aguaits des dels quals, sense fer massa fressa, jugarem a clissar les aus que avui trenquen amb cercles i línies aquests seductors miralls d’aigua. Un joc d’anar mirant i comparant, ben entretingut. Finalment s’han deixat veure una bona colla de cabussets, corbs marins grossos i martinets blancs, algun agró roig, un munt de cigonyes, i, ara aquí, ara allà, ànecs blancs i collverds, cullerots, fotges vulgars, cames llargues i gavians argentats, un solitari cabussó emplomallat i, des de l’aguait de les Gantes, un ben assortit ramat de daines saltironejant pel bell mig de l’estany del Cortalet. I pensar que tot això ho van salvar pels pèls. Benaurat el dia que va poder triomfar clarament la seducció ambiental per sobre de la seducció cega i de foc d’encenalls del capital.

Una fotja als Aiguamolls de l'Empordà (Núria Pont Gómez)

Un camí, un indret, entre closes, recs, estanys i llaunes (closa de les Gantes, de les Daines, d’en Barraquer; rec Corredor i de cap de Termes; estany del Cortalet, de la Closa del Puig, de la Massona, del Matà; llaunes del litoral, ja tocant a la platja,...), amb el qual podem intentar deixar-nos endur per algunes de les sensacions curiosament catalogades en els desplegables dels itineraris que ens han proporcionat només arribar, escrupolosament exposades com a “sensacions per deixar-se seduir pel paisatge”. Es nota la petjada del principi de la seducció ambiental. Reconciliació territorial i seducció ambiental, aquesta vegada ben agafades de la mà. Qui ho intenta? Per començar, em permeto la llibertat de transcriure’n algunes de les pistes.

“La fressa dels ànecs a l’estany del Cortalet a finals d’hivern: els roncs dels roncaires, els xiulets dels xiuladors, el crit aspre dels collverds, el refilar dels xarxets,...

L’olor suau de les flors d’arç blanc a finals de març al bosc de ribera de vora el rec Corredor.

El so del cloqueig de bec de les cigonyes dels nius estant, entre febrer i juny, prop del Cortalet.

El raucar ronc i potent de les reinetes, gairebé incoherent amb l’elegància i la fragilitat d’aquestes granotetes verdes i brillants.

La satisfacció per haver vingut de molt ben matí, ben sol, quan, ja de tornada, topem amb un grup sorollós que tot just comencen a caminar-hi.

L’emoció abans d’obrir la porta d’un aguait, quan intuïm el munt de sorpreses que ens hi esperen.

El so de fons de l’onatge trencant a la platja, que se sent d’arreu els dies de llevantada de tardor i hivern.

El tacte de la sorra humida als peus, en caminar descalços per la platja una tarda suau d’estiu.

El concert de granotes un capvespre de primavera, o després d’un bon xàfec d’estiu als estanys de Matà.

L’olor intensa del salobre un matí d’estiu, quan la humitat de l’alba transporta els aromes robats per la sequera del dia.

La sorpresa en trobar-se un ramat de daines al bell mig de les sulsures, des d’un aguait.

La força de la tramuntana, amb un panorama ben nítid al nostre voltant.”

Per la part que em toca, algunes han estat feliçment viscudes. Altres hauran d’esperar pacientment el moment.

Seguint el fil de la costa

Anem a cercar l’encís de la costa abrupte –tot i que ofereix raconades descansades que són una delícia–, seguint-ne el camí de ronda, concretament el tram que sortint de la platja del Racó de Pals ens porta a sa Riera i un xic més enllà. N’és un bon moment, sens dubte, ara que, tot just iniciada la primavera, encara hi podem viure solitàries caminades sense estridències i aglomeracions. Està clar: la costa cal tastar-la més enllà de l’estiu.

A l’ombra dels penya-segats de les caletes de s’Illa Roja encara s’hi nota el fred, avui reviscolat per un vent de mar no molt fort però persistent. A sa Riera, recer natural que ofereix més espais assolellats i racons resguardats, s’hi arriba a estar millor. La platja és pràcticament buida, només s’hi erigeix una ànima solitària a la recerca de closques i pedretes ben bé a tocar la riba. S’hi deu mullar els peus i tot.

S'Illa Roja, des del camí de ronda (Núria Pont Gómez)

Sa Riera havia estat, abans que li comencessin a posar-hi pertot les barroeres grapes, un magre paradís de pescadors solitaris que pràcticament s’aferraven obstinadament a la subsistència. Alguns han acabat amb prou dignitat, com és el cas de l’eixerit Xicu Florian, traspassat el juliol de 2009. Ell mateix explicava en ocasions com ha anat canviant tot aquest entorn de sa Riera, i de Begur en general, paraules recuperables almenys en un parell de referències del tot recomanables, “Viatge per la Costa Brava” de Xavier Moret, editat per Brau al 2008, i a l’imprescindible “Converses amb en Xicu Florian”, d’en Pere Molina i Miquel Martín, i editat per l’Ajuntament de Begur al 2009, una molt valuosa transcripció de les converses radiofòniques amb en Xicu al programa Fem memòria de Ràdio Begur. Si algú vol aprofundir, etnològicament parlant i per mà d’un dels últims vells pescadors de Begur, en els usos i costums que ja formen part del passat remot d’aquests indrets de la Costa Brava, hi trobarà un apassionant material. Dèiem que Xicu Florian se’n feia creus d’aquests difusos límits de la irracionalitat i de la bogeria descontrolada de la segona residència, que havien permès poder-ho trinxar tot. Li costava reconèixer el seu propi paisatge natal, un racó remotament solitari anomenat sa Riera, allà on només hi vivien quatre gats que se les empescaven com podien per poder mastegar quelcom dia rere dia. Talment, d’un extrem a l’altre. Avui l’opulència, la cobdícia i les llargues hores sense res productiu a fer, caracteritzen aquest turístic racó ple de records i fantasmes que li continuen donant, malgrat tot, la certa pàtina de plenitud d’allò que excel•leix per l’atracció del passat. Definitivament, un malaguanyat indret on l’equilibri just, sense excessos, entre un territori arranjat i una bona qualitat de vida ha passat, de moment, de llarg. De res, massa.

A part de la totxana i el ciment, l’altre invasió subtil, arribada de bracet de la primera, a la que gairebé ha sucumbit aquest tram de costa (realitat compartida amb gran part de la costa d’amunt i d’avall), és l’arribada, entre altres, de l’ungla de gat, també coneguda com a bàlsam, del gènere Carpobrotus, una planta al•lòctona, de fulles carnoses, baixa i atapeïda, utilitzada per motius ornamentals a tort i dret als nombrosos jardins públics i privats del litoral. La planta sembla inofensiva i, utilitzant el seu reclam estètic basat en l’eclosió d’unes flors grans i d’un rosa fúcsia o groc molts cridaners que, sens dubte, fan les delícies dels amants de les flors enlluernadores i bellament acolorires, va fent la viu-viu d’una manera prou reeixida. Té la planyent mania, però, d’estendre’s de mala manera sobrepassant ràpidament, tossuda i entremaliada, els límits primerament cedits, investint sense compassió els hàbitats naturals més enllà del jardí del xalet o dels parterres de les rotondes i vials de les urbanitzacions. Amb un temps relativament curt, botànicament parlant, es fa mestressa i senyora d’amplis terrenys conquerits, no permetent sota cap concepte que aquests puguin ser compartits per la vegetació pròpia del terrer. Sortosament, hi ha qui creu que tot això té solució i hi lluita, tal com es desprèn de les actuacions que s’han portat a terme amb el decidit suport dels actius de l’Associació Nereo de Begur a sa Riera i entorns (així com a altres indrets), encaminades a canviar la tendència d’aquesta invasió i tornant a cedir el terreny a les plantes autòctones, velles sàvies adaptades a la realitat de la dinàmica ecològica i de la biodiversitat del medi litoral. Talment, un motiu més per a la reconciliació que cerco avui en aquest racó de l’Empordà el de veure que hi ha gent que intenta deixar el món un xic millor de com l’ha trobat. Ras i curt.

Sa Riera, des del camí de Ronda (Núria Pont Gómez)

El deler d’anar a clissar més enllà ens aclama quan veiem com s’ofereix entre les barques el camí que ressorgeix de la sorra allà on la cala mor per l’altra banda, tot seguint, ben posat, el fil del relleu costaner, perseverant en la seva crida. Certament, el primer tram sa Riera enllà, fent via cap a diguem-ne Aiguafreda i sa Tuna, és apte per tot tipus de pretensions, tot i que pel meu gust el desordre de la totxana és massa a prop, malgrat hi hagi moments que pugui semblar que estem a les envistes d’un principi de paradís terrenal. Mentre camino afloren sentiments contradictoris, plens d’interrogants sense respostes racionals que m’arribin a convèncer. En aquest cas, doncs, la reconciliació amb l’indret s’assoleix per la banda de la plàcida solitud que s’hi respira en aquesta època de l’any, ara que l’hivern encara cueja, i per la sempre reconfortant i tímida presència del sol que ens escalfa rere una roca a recer del vent tot veient com les indecises i cristal•lines onades joguinegen a fer rodolar còdols i algues. L’aventura acaba aviat. Just abans d’arribar al cap des Forn, a l’altura de la punta de la Creu i del golfet de les Mines, el camí de ronda es mig perd atrapat per la teranyina de penya-segats, cases, tanques i jardins. No acabo d’entendre cap on ens duria ara aquest viarany que es desvia clarament del fil de la costa i ens puja vessant amunt cap a un indret incert. Camí i aigua s’han emmurriat gairebé a la força i, en part, n’acabes sent víctima, atrapat igualment enmig d’una aclaparadora teranyina de taques de ciment. Giro cua, per avui ja n’hi hagut ben bé prou.

El Pedró de Pals

Ara toca l’anhelada reconciliació amb l’enlairat nucli del Pedró de Pals. En recordava fatalment aglomeracions pertot, crits i batibull, en una calorosa tarda d’agost de no fa gaires anys, marxant-ne colpit i commogut i amb cert mal gust de boca. Avui, no. Els carrerons del poble, ara en temporada d’anar fent, més tranquils i recollits, permeten un agradable deambular, entrant-hi pel carrer de l’Abeurador, fins a la plaça Major, torre de les Hores o de l’Homenatge, església de sant Pere, les torres de l’antiga muralla, el que queda del castell, recinte actualment privat, i, finalment, el memorable indret elevat batejat com a mirador d’en Josep Pla, des d’on l’escriptor passava llargues estones embadalit prenen vistes d’aquesta part de l’Empordanet, segurament un dels seus indrets més gaudits d’aquesta part de la seva terra natal.

Aquest nucli antic de Pals n’ha viscut de tots colors. La documentació que en parla permet datar-ne algunes vicissituds a partir del segle IX, quan se sap que es fa construir el castell. Més tard, als segles XI-XII s’erigeix la torre de l’Homenatge, resta del conjunt que ha arribat als nostres dies restaurada convenientment. Se sap que la muralla fou elevada entre els segles XII i XIV. Actualment només se’n conserven quatre torres. També s’ha anat adaptant als successius nous temps l’església de Sant Pere, començada a construir aprofitant-ne els carreus del castell, de base romànica, absis i nau d’estil gòtic, portalada frontal barroca, i campanar ben tardà ja del segle XVIII. Al carrer Major, i a altres racons del poble, s’hi poden contemplar antigues sepultures, sembla ser que de l’època visigòtica. Després de la Guerra Civil, el poble va quedar trinxat i malmès per dalt i per baix, però gràcies a la pertinent iniciativa del doctor Jaume Pi i Figueras, aviat secundada per multitud d’amics i veïns, se’n començà una obstinada restauració que pràcticament ha arribat fins als nostres dies. Evidentment, si el dia és dels d’embadocar-se i no ens ve d’unes hores, el recinte ofereix prou atractius per fer de la visita una recordada experiència. Tot hi és prou recollit, podem badar llarga estona amunt i avall gaudint dels detalls i del bon gust per la pedra ben posada, encara que algú pugui pensar, no sense certa raó, que en excés, o que algú altre pensi que el resultat de tanta restauració és massa llepat i que, tot plegat, fa que el nucli antic de Pals sembli més un museu que un poble que s’hi porti a terme una vida versemblantment quotidiana. I, efectivament, aquesta afirmació té, molt probablement, la seva raó diguem-ne contemporània: la funció d’aquest nucli, perdut ja aquí el Pals modest i rural d’antany, és la seva especialització turística i patrimonial. I ja se sap, a la gent la pedra neta i ben endreçada, li sol agradar. Signes dels temps.

Un racó del Pedró de Pals

Però Pals, sobretot amb el seus arrossars, conserva encara part del poble arrelat a la productivitat primària del territori. I que, per cert, diuen que es tracta d’un arròs excel•lent. I aquesta fal•lera no ve de fa quatre dies, sinó que se sap que aquí es neguen amplis terrenys a conveniència del preuat cereal almenys des del segle XV. Després d’un temps de prohibicions i dessecacions per tal d’evitar el paludisme, ja entrat el segle XX torna amb força l’aprofitament d’aquest terrer mig negat. Tanmateix, el nom de Pals ve de palus, de significat ben diàfan, és a dir, terreny pantanós. Aquest terreny pla, de miralls d’aigua en certa època de l’any, en part dessecat i que saciava la vista i la sensibilitat d’en Josep Pla de la mateixa manera que ara jo me’l contemplo des d’aquest mirador homònim tot sospirant un bri d’optimisme amb l’esperança que es donin les condicions socials i econòmiques pertinents perquè la seva utilitat agrícola es pugui continuar donant amb certa complicitat amb el bon equilibri territorial que l’Empordanet es mereix avui més que mai. Per perdre-s’hi, recs enllà, i poder viure’l en les diferents èpoques de l’any i del cicle de l’arròs, des de l’amable configuració dels esmentats miralls d’aigua inicials, fins a la massa densa i marronosa a punt de ser segada a les acaballes de l’estiu, passant per la lluminositat del verd cridaner així que arriba la bonança ben entrada ja la primavera. Serà, sens dubte, ben trobat.

Collada de Clarà enllà

2010-07-13T15:33:00.007+02:00

Octubre de 2008

Territoris en l’oblit

Hi ha territoris que pateixen com cap altre una mena d’oblit persistent, condicionats per ser, en plena era de la rapidesa que ens proporciona el cotxe, indrets de passada dels quals en prou feines en recordem els noms dels escarransits nuclis que podem anar clissant en els indicadors de la carretera. Un cop passat Solsona, si enfilem la collada de Clarà i enllà d’aquesta, s’estén una vasta zona que, almenys en el meu cas, ha suposat durant molt de temps uns d’aquests oblits. Dòcils valls, carenes i racons formen la conca de la Ribera Salada, aquelles extenses pinedes del Solsonès que mirant cap a ponent s’aboquen a les portes de la vall mitjana del Segre, entre Oliana i Ponts, riu que recull les seves lleugerament salades aigües. I arriba un dia que et dius que prou, que cal anar-hi peti qui peti, que cada vegada que hi passes penses, amb certs remordiments de culpabilitat, que no tens perdó possible de no parar-ne mai prou atenció.

Per terres de Ceuró

Així doncs, un matí amable d’octubre, fem cap a Solsona, enfilem la collada de Clarà i, un poc més enllà de Castellar de la Ribera, girem cap a Ceuró, petit llogarret enfiladís que presenta unes bones vistes de l’indret. La quietud del lloc és per emmarcar. M’hagués plagut, certament, trobar-m’hi un antic cafè on poder respirar-ne el moviment propi d’un bon matí. Res de res. El protagonisme aquí no se l’enduu, ara per ara, la vitalitat humana, sinó segurament el pòsit arquitectònic i espiritual plasmat per la preciosa església de Sant Julià, amb orígens al segle XI. Allà baix, el riu. Cap al sud i cap a ponent, o més aviat cap a tot arreu, valls, carenes i turons encatifats de pins i algun roure jovençà que tot just mig insinua l’ocre vestimenta de tardor, i, cap el nord, l’altiva i notòria serra del Port del Compte i companyia. També es mostren cap a ponent, orgulloses, els perfils de les respectables serres de Comiols i el Montsec.

L'església de Sant Julià de Ceuró (Núria Pont Gómez)

A la cruïlla de camins que en formen l’entrada, just al costat del cementiri, un oportú indicador ens descobreix el camí carreter que ens ha de duu a l’anomenada necròpolis neolítica de Ceuró, datada, segons indicacions, aproximadament cap al 4.000 abans de Crist. Aviat és dit i vist. No ho sé, no m’arrenquen pessigolles a la panxa aquests petits dolmens. Me’ls miro, en respecto la dimensió històrica, per descomptat, però no acaben de ser sang de la meva devoció. Només arribar-hi ja em tempta molt més el camí que continua enfilant-se per la vessant, deixant ara la rasa, per descobrir-nos la masia de les Grioles, amb el seu rude pou de pedra a l’altra banda del camí que hi arriba entre sembrats. A prop d’aquí, fàcilment desapercebuda, sembla que hi ha una de les moltes fonts Salades que podem trobar anant per altres indrets (Bages, Pallars, Berguedà,...) i, evidentment, no tan coneguda ni cabalosa com la font Salada a prop del Salí de Cambrils, una de les més determinants en la certa salabror de les aigües de la Ribera Salada. Desconec la importància en quantitat d’aigua i salabror d’aquesta surgència amagada, però em temo que no en deu contribuir massa en cap de les dues coses. La masia de les Grioles queda dins d’un recòndit i breu clos de terrer, encerclat pel serrat Llarg, el collet de Sant Pere i la collada de la Fusta, un indret lleugerament enclotat, avui més aviat sec i magre, clapat de sembrats i clivellat per un parell o tres dels primers escorrancs que acaben formant l’aportació d’aigües a les rases de les Grioles i de Villaró, tot plegat per anar a desembocar a la Ribera Salada. Allà on el sembrat no gosa imposar-se, les pinedes hi abunden, aquí encara prou valentes, salvades segurament del trist incendi que al 1998 va deprimir gran part de les terres del Solsonès.

El pou de les Grioles (Núria Pont Gómez)

Un camí que no duu enlloc

Voltegant els sembrats, acabem de suar la costa que ens deixa al capdamunt del llom carener que forma el serrat Llarg. Des d’aquí dalt es veu molt millor l’efecte escorredís de les terres enclotades per les que hem anat pujant des de Ceuró. Ara cal cercar el camí que ens ha de dur, bo i descendint per l’altra vessant, fins a Castellar de la Ribera, quatre cases i església lleugerament enlairades dalt d’un planet carener que formen els pendents guanyats per la rasa de Vilatobà i un breu curs d’aigua tributari de la vall principal de la Ribera Salada. Els camins van i vénen, busquen la sortida, però a vegades es perden no duent a cap lloc precís d’entitat. Talment ha passat amb el primer camí que ens ha semblat obert i sincer, que comença flanquejant la vessant entremig del bosc, ufanós i fresc, però que el molt murri acaba portant, amb l’embriaguesa de la seva bellesa, fins al mig d’una estreta clariana encatifada de pinassa i plançons, sense més. Feina feta, el camí que no duu enlloc. Potser sí que si ens disposéssim a esbrinar que hi ha més enllà de l’espès sotabosc que ens oculta tota possibilitat de prosseguir còmodament, tindríem alguna que altra sorpresa. Qui sap, algú ho ha provat? Finalment, havent hagut de girar per tornar a passar per l’embriaguesa de la bellesa del camí –sensació viscuda tantes i tantes vegades, i no me’n canso!! –, trobem un camí esquerp, pedregós, a voltes mig perdut, de mala petja, que, aquest sí, ens acaba acompanyant fins al capdavall de la rasa de Vilatobà. Els cants de sirena, la bellesa efímera i traïdora, al costat de la humilitat perseverant, amiga i de bon fiar. I, cal admetre-ho, hi hem caigut de quatre grapes.

Passant per Castellar de la Ribera

Des de la rasa de Vilatobà, altre cop enclotats, només cal remuntar la vessant per plantar-nos davant l’església de Sant Pere de Castellar. El temple actual, tal i com el podem veure avui, data del segle XVIII, però la documentació parla dels avantpassats, el més antic dels quals clava les arrels ben enllà del segle XI al redors d’un castell termenat del qual només en queda una part del mur. L’antiga escola, en desús però acuradament conservada tal i com era antany, és visitable. Certament, un viatge en el temps. El nucli és reduïdíssim i la resta aviat és vista. Baixem per unes escaletes on hi ha una dona adobant uns clavells. Fa veure que no ens clissa. Just quan passem pel costat, quan li és impossible no girar-se, intentem parlar-hi, però, carall, sembla que ara, esquerpa, no en té massa ganes. Saluda, forçada per la situació, però a la que pot es fa fonedissa a refugiar-se cap dins a casa. Estàvem i continuem sols, doncs. I no sembla que, ara mateix, hagi d’haver-hi gaire ningú més per aquests verals. Així doncs, només ens queda seure a l’ombra d’un tronc estirat al llarg del mur de l’església que dóna a la diguem-ne plaça central a viure el moment que la solitud ens regala. Moment de menjar quatre ganyips, per anar tirant...

La Ribera Salada al seu pas pel pont del molí de Querol

Les tres Santes Magdalenes

De ben bé sota el nucli de Castellar de la Ribera flanqueja un camí carreter que acaba portant fins a la zona on s’ubica l’històric molí de Querol, ara en desús, però prou actiu durant força segles. Lògicament, el molí és a tocar de la Ribera Salada, en una certa cruïlla de camins. D’aquí surt la carretereta que ens durà demà cap a Cambrils. Ara, però, ens fixem en el camí carreter que vorejant bells paratges puja fins a Vilaprinyó, una antiga construcció encastellada amb restes de muralla del segle XI i d’eixerit topònim. També hi sobreviu una senzilla capella dedicada a Santa Magdalena. Bé, de fet, trobem que n’hi ha tres, comptant aquesta, per aquests tocoms. Una, sembla que originària del segle XI, mig perduda dalt el serrat de Santa Magdalena, i una altra, sembla que amb orígens més tardans, del XIII, adossada a la mateixa casa de Vilaprinyó. Quan hi arribem unes noies ens ho aclareixen amablement. A tocar de la casa per la part de ponent, un camí emprèn una revolta per anar a travessar la propera i ombrosa rasa de les Forques. La ruta fins a les Tàpies alterna les rases més ombrívoles i els xamosos sembrats salvant els breus accidents orogràfics que cal serpejar. A les Tàpies trobem la tercera capella dedicada a Santa Magdalena, sembla que amb orígens també ben bé al segle XI. Ara el camí, que deixa la casa a la dreta, busca de primer la carena de l’altiplà del serrat de Savila, per després anar-se aclotant pel còmode flanqueig que ens ha de tornar a tocar de la Ribera Salada, pràcticament d’allà on hem sortit aquest matí. Una gran marrada, volgudament buscada, que posa el primer gra de sorra per a rescabalar del dolgut oblit aquesta regalada contrada de la Ribera Salada.

Ja de nit, acabem plantant la tenda dins d’un clap d’un carener bosc de pins a prop de la cruïlla de l’hostal del Roquer, carretera de Cambrils amunt.

Un bell camí carreter puja cap Vilaprinyó (Núria Pont Gómez)

La quietud de Cambrils

L’endemà ens arribem fins a Cambrils, nucli mig ensotalat a tocar de la valleta que forma el turmentat relleu. Abans d’arribar-hi, un cop passat coll Pregon, el mirador de la Serra-seca descobreix els altius espadats i curioses formes tectòniques que envolten les remotes clotades de la Móra Comdal i la Valldan, perduts i oblidats llogarrets avui pràcticament deshabitats. Més enllà, s’estén la vall del Segre, alliberada després de l’estrangulació de l’estret d’Oliana, les serres de Sant Honorat i d’Aubenç, dretes i impressionants, i, potser, fins i tot, treuen el caparró les serres del Boumort i de Sant Joan. Just al darrere, amb la vall del Segre a l’esquena, un relleu rocós clapat de pins es reclina formant uns primers barranquets a banda i banda de les breus elevacions que formen uns turonets, que hi semblen posats per a fer-hi bonic. A baix a la vall principal, el Riu Fred, un dels cursos, segurament el principal, que acabaran formant la nostra Ribera Salada a partir d’Aigüesjuntes, indret de nom més explícit impossible. Al cel volteja algun rapinyaire.

Cambrils sembla que conserva, dalt d’una breu elevació tot just arribant-hi per aquest cantó, part dels paupèrrims murs del castell. Tot plegat, però, es confon amb l’esglesieta d’origen romànic de la Mare de Déu del Remei i les runes del que sembla un antic mas ubicat a recer del turó. L’indret ofereix un plausible descans amb bones vistes sobre la vall del Riu Fred i el muntanyam dels tocoms. L’estelada oneja al capdamunt de tot el conjunt. I, ara, amb aquesta mica de brisa que hi arriba, es desplega alegre tallant plàcidament el silenci imperant. Una quietud que abdueix i que fa que s’hi escolin els minuts un rere l’altre sense que acabi d’arribar mai el moment de marxar-ne. A baix, a tocar de la carretera, l’església de Sant Martí, retocada però amb orígens ben enclavats al romànic. I més enllà, el Salí, l’antiga explotació salina d’on s’extreia la sal mitjançant l’acumulació controlada d’una determinada quantitat d’aigua salada en els bancals o eres d’evaporació. Aquest procés d’obtenció del preuat element existia, segons documentació, almenys des del 1.780. L’última obtenció de sal en aquest senzill complex es va portar a terme a l’inici de la dècada dels seixanta del segle XX. Des d’aleshores, després d’uns anys de malaurat abandó, no fa pas massa l’Ajuntament d’Odèn ha iniciat la lenta restauració del lloc per tal d’adequar-lo a les visites organitzades. I, potser, suggereixo, tornar-lo a posar en funcionament com sembla que ja han fet a Gerri de la Sal, al Pallars. Qui sap...

Gorges retallades de la Ribera Salada

Més avall de Cambrils, seguint l’excavada orografia del Riu Fred, Aigüesjuntes avall, trobem el pas del pont del Clop, indret perfecte per poder admirar, si ens hi endinsem, la lenta tossuderia de les aigües en avançar modulant la roca conglomerada a la seva conveniència. Sembla que la presència d’un antic hostal insinuï, a més, l’ancestral concurrència de l’indret. Segurament indret de passada antany, avui és, sens dubte, un privilegiat punt des d’on cercar llargament la solitud del gorg i el petit salt d’aigua. Aigües amunt del pont del Clop, s’estén un petit món a part de retallats, petits i solitaris engorjats encara prou oblidats, sensuals i gràcils cadolles per a fer-hi una bona remullada tan bon punt la calor comença imposar-se.

Gorges retallades pont del Clop amunt (Núria Pont Gómez)

Comiat a Sant Sadurní de la Llena

Més endavant, pont del Clop enllà i deixant ja decididament el curs principal de la Ribera Salada, portem a terme el comiat, per avui, d’aquesta contrada al redors de l’humil i senzilla però simbòlica joia del romànic rural de Sant Sadurní de la Llena, amb orígens al segle XII. No només per l’esglesieta en si, sinó també per la placidesa del lloc. És un bon indret per perdre-s’hi entre sembrats i pinedes tot cercant-hi, ara que en comença l’època, algun que altre bolet. Just per sota la rectoria i l’església de la Llena, hi passa la rasa de Socarrats, tributària encara de la Ribera Salada però ja una de les últimes que en formen la conca. Així doncs, seguint la carretera cap a Solsona, uns quants revoltets abans d’arribar al barranc de Pallarès, clarament pertanyent ja a la conca del Caderner, un cop passat l’indret altiu i planer de l’hostal Cirera, deixem ja les pendents que tiren cap a la Ribera Salada, aquesta oblidada i silenciosa contrada, humil, de minsa població disseminada i que manté la seva amable idiosincràsia sense escarafalls de mitificat i fals progrés. Una abraçada sincera a aquesta terra!!

Pel bell mig del pla de la Selva

2010-06-23T14:46:00.005+02:00

Gener de 2008

Disposat a passar un matí de dissabte de cel obert i rialler deambulant pel pla de la Selva, tot cercant turonets des d’on poder allargar la vista, decideixo, condicionat pel reclam d’unes passades lectures sobre Caldes i Sant Andreu Salou a l’excel•lent revista Gavarres i a la crida dels indicadors de la carretera, per donar cop de volant cap a la propera població de Caldes de Malavella.

Recordo l’entrada com d’aquelles que, tot i no haver-hi estat mai, et són feliçment familiars, com si aquell moment l’hagués viscut tantes i tantes vegades. Emoció que reconforta més que mai i que esperona a passejar-hi sense contemplacions. Hi ha moviment a Caldes, sembla un poble actiu i d’agradable ambient en aquest assolellat matí de gener pels carrers més cèntrics i pels comerços a l’entorn de la plaça de Sant Esteve. El diari ja l’he comprat però, només per poder-ne tastar el tarannà, entro com aquell qui busca i no troba a la llibreria de la cantonada.

Unes passes i se’m planta l’església de Sant Esteve. Podria passar desapercebuda vista des de la seva façana renaixentista, però només cal començar-la a voltar per copsar-ne uns absis romànics llombards que en destapen hàbilment el possible origen, ben bé al segle XI.

Més enllà s’estén la carismàtica rambla Recolons, flanquejada d’orgullosos i vistosos edificis modernistes i noucentistes replets de detalls de forja i ceràmica. Passant per la plaça de la Creu aviat saludem el carrer Major a punt d’entrar a la petita plaça dels Polls, on comencen, o acaben (l’ordre dels factors no altera el producte), els racons més antics de la xarxa de carrers i carrerons.

Rambla Recolons de Caldes de Malavella (extreta de http://www.caldesdemalavella.com/)

La riera del Lleixiu imposa el seu discret pas pel bell mig del cor de Caldes de Malavella, fent-se pas estretament pel poc espai que deixen les cases a banda i banda. És un racó curiós, ombrívol i fred, ara sent gener, i lleugerament melancòlic. Em crida l’atenció el nom del fil d’aigua. Lleixiu? Es refereix al “líquid alcalí emprat per a fer bugada i per a desinfectar”?

A cada passa, un regal: algunes magnífiques dovelles, algunes cases amb detalls de caire modernista, alguns racons que conviden a seure-hi i veure la gent passar. De cases, destaquen, entre algunes, les anomenades Can Trelles i Cal Ferrer de la Plaça, edificis d’origen medieval amb una sembla que interessant història al darrere. També destaca, per la seva forma i ataronjat color, l’edifici noucentista que resguarda des d’un bon principi la biblioteca, dedicada al malaguanyat pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.

Més enllà, les restes de les termes romanes i el bocí que es conserva de l’antiga muralla. I tancant el cercle de la passejada, sobresurt l’entrada a l’impressionant edifici envoltat de jardins del balneari Prats, arribant altre cop a la mateixa plaça de Sant Esteve.

De Caldes surt una dòcil carretereta que duu a Sant Andreu Salou, llogarret lleugerament aturonat amb discretes vistes a aquest sector del pla de la Selva. Discretes però suficients per fer-se una precisa idea de l’estimulant mosaic agroforestal amb l’omnipresent teló de fons de les emboscades Gavarres que en conforma el paisatge.

Paisatge proper a Sant Andreu Salou

I des d’aquí estant, més enllà del camp obert que en carícia l’església, penso com em fa patir la possible degradació desenfrenada, sense sensibilitat i acord, del paisatge del pla de la Selva. Corredor de molt passar-hi des de sempre, són contrades mig partides per les grans infraestructures de transports (autopista, autovia, aeroport, tren d’alta velocitat,...) i afectades per la sensible transformació i la disminució del pes del sector forestal, agrícola i ramader.

Seria urgent i necessari parlar de com evitar la possible pèrdua dels valors del paisatge al pla de la Selva, objecte de lloança literària per la seva finor, tal i com s’emfatitza a la versió web de l’Atles literari de les terres de Girona. Plana situada enmig i a prop de dos grans pols de pressió urbana, i molt llaminera, doncs, per a tota mena d’usos industrials, urbanístics i de transports. Però, a la vegada, terres fèrtils que juguen un factor important dins la matriu ecològica, social i cultural del territori. El paisatge, vist i entès des d’un punt de vista integral, considerades totes les seves dimensions naturals, socials, econòmiques i culturals, necessita un acord també global.

Lluny d’aquí, al Penedès, zona que es troba en una conjuntura molt similar, aquesta certa urgència sembla que es va entenent. Els diferents interessos econòmics, socials i culturals relacionats amb el territori i el paisatge n’han parlat i han conclòs que sent el paisatge un actiu per al benestar econòmic, social i cultural dels territoris, aquest cal ser també un actiu a tenir en compte a l’hora de preveure’n la seva evolució i abordant-ne la seva ordenació, integració i conservació. I n’han plasmat la necessitat i els acords a la Carta del paisatge de l’Alt Penedès. Recentment, ha aparegut també al Penedès, la primera ordenança comarcal del paisatge. Una cosa porta a l’altra. Se’n parla i es desperten sensibilitats i consensos envers una clara direcció.

I ara, percebent encara el preuat i ancestral equilibri paisatgístic que la pressió antròpica d’antany havia assolit en aquesta plana, penso més que mai en aquesta certa necessitat de posar límits als interessos desmesurats i purament econòmics de només uns quants i de la manca de sensibilitat i d’acord, i poder tornar pujar a Sant Andreu Salou a fruir de la visió d’aquell camí que uneix la riba d’aigües clares amb la vessant emboscada del turó just des d’on s’estén el sembrat envers l’horitzó retallat per una pollancreda. Per exemple...

Apunts i brevetats d’anades, estades i tornades a era Val d’Aran (IV)

2010-05-28T17:23:00.030+02:00

IV. Juny de 2008

Santa Eulària d’Unha

El poble d’Unha, tranquil i lleugerament transformat, ofereix una joia del romànic, l’aturonada església de Santa Eulària. Ferma i preciosa, presideix el poble d’Unha tot picant l’ullet a la de Sant Andrèu de Salardú, molt propera. La visita d’avui només permet donar-li la volta per fora i tocar-ne les pedres que conformen els absis llombards i el campanar, molt posterior, del segle XVIII. Des de fora, podem intuir una planta basilical de proporcions forçosament acotades per l’espai limitat que ofereix la prominència del relleu a on està erigida. L’indret, no cal dir-ho, és força descansat, exquisit. Queda pendent poder-ne entrar a les seves entranyes, ja que la cosa promet pel que indica el plafó informatiu ubicat just a l’entrada del recinte. Es farà pregar gaire?

Detall dels absis de Santa Eulària d'Unha (Núria Pont i Gómez)

La bassa d’Arres

Des d’Arres de Sus, un bonic ascens, ara senderó, ara camí carreter, ens guia fins a la bassa d’Arres, enlairat i encisador indret encatifat d’un verd intens. Un cop dalt, bàsicament ens limitem a mandrejar-hi mig despullats a ple sol. És un bon lloc, també, per cercar-hi, en silenci i sense presses, els diversos amfibis que hi deuen fer-hi les seves respectives metamorfosis, lentament, no deixant de sorprendre que ho facin, malgrat les dures condicions a les que els deu caldre superar. L’hivern aquí és dur. No obstant, el paratge ja deuria transmetre una certa mística als aranesos d’antany, doncs, just al costat d’una de les ribes de la bassa, allà on més s’obre a pler l’agradable vista a les properes contrades, hom hi va fer bastir una senzilla i minúscula capelleta, encara ara existent, malauradament no recordo a quina santedat dedicada.

La bassa d'Arres (Núria Pont i Gómez)

De Montgarri a Isil, que les falles ens esperen

Ens disposem a enjoiar la vista i a cansar les cames, partint del santuari dera Mair de Diu de Montgarri fins a Isil, ja al Pallars, fent camí acompanyats tothora de les rialleres aigües de la Noguera Pallaresa. Quan hi arribarem, s’hi baixaran les falles, avui que serà la nit de Sant Joan. I això encara esperona més. Verds de totes menes i intensitats, aigua (pertot!), arbres gegantins, bordes, silencis, passes, el riu. Les restes del poble de Montgarri impressionen, més si, com ara, em vénen a la ment algunes aurèoles de les històries contades per Joan Obiols en algun dels seus respectius llibres parlant d’aquest antic llogarret, certament aïllat dies o setmanes seguides a causa de les copioses i sovintejades nevades que s’acumulen durant l’hivern a l’altiva vall de la Noguera Pallaresa. Deambulant per les runes d’aquestes minses cases que albergaven unes vides dures i agrestes, plenes de dificultats, aquí dalt on les inclemències del temps no perdonen, no puc deixar de pensar què és el que empenyia els seus pobladors, encara que ben escassos, a viure-hi. Alguna cosa devia haver-hi, suposem-hi que unes bones pastures a l’estiu, però i a l’hivern? Eren només quatre cases i bordes habitades temporalment o s’hi feia vida tot l’any? És un indret que transpira misteri, sens dubte, tanta és la sensació de solitud que s’hi viu ben bé a flor de pell, sobretot sabent-ne la llunyania de l’indret de qualsevol altre habitat més proper, més si se’n dimensionen les distàncies amb els temps propis de l’anar a peu.

Santuari dera Mair de Diu de Montgarri (Núria Ponti Gómez)

La llegenda dóna per fet que la imatge de la Mare de Déu de Montgarri va ser trobada per un pastor observant el comportament anormal d’un bou agenollat davant d’una fosforescència allà enmig de les pastures. El pastor, però, poruc, no s’atreveix a comprovar la gènesi de tal increïble esdeveniment i fa cridar als cònsols de Salardú perquè s’ho mirin ells mateixos. Ara sí, amb tota la comitiva, descobreixen la imatge traient el caparró enmig de l’herba i de les pedres. Això succeïa al segle XII. Però resulta que aquesta mateixa contalla s’explica molt similarment de moltes imatges marianes al llarg i ample del país. Fins i tot, l’Església va acabar per formalitzar en el santoral el Dia de les Marededéus Trobades, el dia 8 de setembre, tantes n’hi ha pertot, algunes de molt populars i altres no tant. L’edifici actual del santuari sembla que data del segle XVI i s’hi celebren aplecs els dies 2 de juliol i el 15 d’agost, a jutjar pel què explica en Joan Bellmunt al seu "Calendari tradicional de les comarques de Lleida", editat per Pagès Editors al 2002.

Paratge de l'alta vall de la Noguera Pallaresa (Núria Pont i Gómez)

El camí continua avall, primer planejant, però aviat en franc descens, encaixonant-se més i més entre les vessants de les muntanyes a mesura que es va avançant. A les obagues de les crestes i cims propers encara s’hi pot albirar alguna bastant tardana clapa de neu. L’aigua dels rierols baixa prou animada. Insectes de tota mena remenen la cua i el que faci falta entre la verda herba dels prats puntejats pels mils colors de la flora existent. A l’estiu, tota cuca viu! I nosaltres, lleugerament acalorats, que fem parada a l’ombra d’un pi negre gegantí, al llindar de la vista de les comes properes. En perceps el moment? Més avall, tornen els senyals més intensos d’activitat amb la presència puntual d’algunes bordes solitàries. L’home, aquí dalt, ha estat valent i tenaç, una exaltada i curiosa barreja entre el pragmatisme productiu i la creença atàvica i poruga. Caminem al llarg de pràcticament tot el dia entre aquests i altres pensaments.

Façana de Sant Lliser d'Alós d'Isil (Núria Pont i Gómez)

Després de força hores de camí, passem per Alós, el primer poble del Pallars venint d’aquestes inhòspites valls. El poble ha canviat, hi ha una filera de construccions de nova fornada, poques, però tenint en compte les acotades dimensions de la pinya de cases, destaquen força tot canviant-ne l’aire més feréstec de no fa massa anys, almenys tot arribant-hi. La carretera ha estat desviada del seu traç antic. Però el lloc conserva tres de les seves millors joies: l’església d’origen preromànic de Sant Lliser, que conserva algunes traces de l’època romànica, entre elles la bonica portalada; el pont romànic, als afores però encara a tocar del poble; i la casa pairal de Cal Tort, de la nissaga dels Arnalot, sens dubte un dels cognoms més cobejats del Pallars durant força generacions. Cal Tort d’Alós, ara en mans d’altres, va marcar durant força anys el provenir i l'estira-i-arronsa no només del poble d’Alós, sinó de la comarca sencera i més enllà. Malgrat que els veterans escriptors dels Pirineus Pep Coll i Joan Obiols n’han parlat molt o poc, qui n’ha contat, sens dubte, més i millors vicissituds, és, des de no fa gaire, en David Gràcia amb la seva aventura històrica i literària de “L’últim hereu. Casa el Tort d’Alós o la insòlita aventura de la família Arnalot”, editada per Pagès Editors de Lleida. La resta del petit poble descansa tranquil i desemparat, amb poca activitat tot i ser a les portes de l’estiu. Ofereix plàcids racons de bon veure i alguna que altra bucòlica estampa d’un fet ramader en clara regressió.

No dóna temps a contemplar massa cosa més. Isil i el foc ens esperen.

El pont romànic d'Alós d'Isil (Núria Pont i Gómez)

Aquesta nit encenem falles!!

Aquesta és la sortosa història de la recuperació i veritable nova dinamització d’un esdeveniment que, anys abans, semblava que es perdia irremeiablement. Certament, les falles d’Isil poden presumir avui d’un estat envejable de participació gens o poc discutible. Hi ha una gentada com en poques ocasions havia pogut presenciar. I la corrua de fallaires, xics i grans, homes i dones, és, també, considerable. Baixen de dalt el Faro, el serrat proper al poble per la banda de ponent, on, un mes abans, més o menys, hom ja s’ha ocupat de preparar-ne les falles, troncs concrets de pi negre de l’obaga propera segmentats, ben asclats i deixats assecar a sol i serena durant tot aquest temps.

El dia de la vetlla de Sant Joan, a mitja tarda, la munió puja cap a dalt el serrat i, a l’hora indicada, quan la llum del dia ha minvat prou i un cop encesa la falla grossa plantada al mig de la plaça, comença el descens corriols avall, amb les falles enceses i traginades a pes a sobre l’espatlla. Aleshores, mentre baixen, una processó de llumetes espurnejants reviu serpejant rastres avall. De tant en tant, alguna de les espurnes, bellugadissa i entremaliada, trenca l’ordre establert precipitant-se a rodolons pels tarters. Aquest fet, penso, rememora la sempre necessària i sana transgressió, encara que aquestes falles saltadores siguin escollides expressament per a tal funció –transgressió ben assumida ja pel ritual, perdent-se’n l’espontaneïtat, que no deu deixar de tenir el seu sentit estètic en el si de la seqüència festiva. La concurrència s’ho mira des de la plaça del poble estant, on, passats els primers moments de màxima expectació, es continua xerrant, bevent, i tirant petards a tort i dret, esperant que arribi el seguici fallaire al so de la xaranga. Quan encaren els primers carrers del poble, però, encara van fins davant la porta de l’esglesiola de Sant Joan, una estona carretera avall direcció Borén, fan el senyal de la creu i giren en rodó per anar, ara sí, a voltar pels quatre carres del poble i a l’entorn de l’església per acabar, certament fatigats, apilant la falla a l’entorn de la falla grossa. No cal dir que la foguera guanya grandiositat en poca estona. No passa massa estona més que al seu rodal s’hi dansen alguns balls mig recuperats, algun miraculosament quan a punt estaven d’anar-se’n a l’altre barri els últims vells que en recordaven la cantarella, encara que fos vagament, gràcies a la feina de sana tafaneria de Maria Dolors Llopart, del Museu Etnològic de Barcelona, realitzada a finals dels setanta del vintè segle, gravant el taral•larejar dels quatre avis que aquell dia es trobaven prenent el sol a la plaça d’Isil. Un temps més tard, el romancer Jaume Arnella, posava en ordenada solfa aquella melodia mig robada dels llavis d’aquells ancians isilencs. És el cas, concretament, de la Marxa dels fallaires. També s’hi ballen, mig recuperats més tard per Joan Figueres, Lluís Puig i Jan Grau, el Ball de bastons (que res té a veure amb els balls de bastons més coneguts en els que els dansaires repiquen els bastons que porten a les mans), el Ball pla i la Bolangera.

Els fallaires arriben a Isil (Núria Pont i Gómez)

La foguera continua cremant llarga estona mentre a la plaça la concurrència gaudeix de la festa i la fresca de la nit acompanyats pel so de l’orquestra de ball que fa estona enceta temes un rere l’altre. Aquesta foguera que atrapa la mirada, símbol atàvic de la regeneració, purificació i esclat de vida, que significava pel món rural l’esdevenir cíclic que marcava el solstici d’estiu, i que ara alguns s’han atrevit a saltar-la. La canalla, però, lluny d’aquests pensaments, continua entusiasmada tirant petards i piules. Avui se’ls permet anar a dormir més tard que mai.

Les danses recuperades es ballen al voltant de la gran foguera (Núria Pont i Gómez)

Camí de tornada a Unha, port de la Bonaigua amunt, ens sorprenen les primeres llums de l’alba i ens recorden que estem vivint les nits més curtes de l’any. No obstant, dormirem ben plans. Ens ho hem ben guanyat.

Dies de pluja a les Terres de l’Ebre (abril de 2007)

2010-03-24T12:12:00.062+01:00

La plana del Burgar

Tot anant cap a la Ribera d’Ebre, moments després de deixar el Perelló fent via cap a Rasquera, la voluptuosa mirada se m’enlluerna de la formidable visió de la plana del Burgar. Només les tortuoses serres de Tivissa, de la Batalla, Cardó i del Boix, que l’envolten i la recullen com si fos un infant a protegir, n’estronquen les vistes. Són serres que es fan mirar, esquerpes i misterioses, que amaguen receloses els seus racons, però que, per això mateix, desprenen una estranya seducció que en desperten fàcilment l’admiració i l’empenta de trescar-les ben amunt. Aquí baix, però, i ara enmig d’un plugim primaveral, la suaument inclinada vall que conforma la plana del Burgar, es presenta deliciosament mediterrània, esquitxada de feixes, oliveres (algunes segurament més que centenàries), masos, murs i cabanes de pedra seca, ametllers, vinya, alguns sembrats, alguns garrofers encara, mig despistats. I de pins i brolles, colonitzadors d’antics espais treballats però ara oblidats, que van formant claps aquí i allà al llarg i ample de la basta extensió. Prou per intuir que aquesta silenciosa, oblidada i bressolada contrada és, segurament, la millor porta d’entrada a la Ribera d’Ebre. Ara per ara, poca cosa més en puc esmentar d’aquest excel·lent mosaic agroforestal, doncs ha estat un enamorament visual, una primera picada d’ull, un primer encreuament de mirades plenes d’esperança. Sens dubte, caldrà tornar a trobar-la.

Pastissets de Rasquera

Entrant a la Ribera d’Ebre, aquest verger envoltat de secà i de pedregoses serres, cal parar a Rasquera. El poble, prou allunyat encara del riu, es referma apinyat i laberíntic a la, en aquests tocoms, ja gairebé riberenca falda de la serra de Cardó, lleugerament inclinada vers la riera del Comte. Com que hi arribo amb ganes d’omplir el pap, no em costa gaire fer-me amb uns pastissets farcits de cabell d’àngel i unes capsetes, exquisits representants de la rebosteria d’aquestes contrades, de possibles reminiscències sarraïnes. Cal cercar un racó còmode, aixoplugats de la persistent pluja sota una curta porxada dels estrets i acollidors carrerons, per poder gaudir bo i ben asseguts d’aquestes dolces menges ancestrals. Hi ha moments que mereixen el seu ritual amb la gràcil finalitat d’assaborir-los amb més intensitat. I aquest n’és un. El meu paladar gaudeix especialment amb els pastissets, amb aquell tou de cabell d’àngel que amb les ànsies de poder escapar del seu estret amagatall en forma de mitja lluna, rebenta i flueix a dins la boca mossegada rere mossegada. Mentre, l’esquitxada de sucre que cobreix la panada acompanya gratament, amb el seu cruiximent a les dents, la maceració de tots els ingredients abans de ser engolits. L’ambient plujós, fred i humit, no convida a donar massa voltes més pel poble. La gent s’està a casa, segurament vora les estufes o de la llar de foc. Fan bé, ells que poden. Caldrà deixar, doncs, per una altra ocasió l’ascensió a la Creu de Santos, allà dalt on la serra de Cardó diu prou, i l’esperada nit al refugi a prop de la font del Teix. No obstant, queda el poder endinsar-se ribera amunt, ara que el riu baixa ben ple.

El Benissanet d'Artur Bladé

Els que custodien el pas de la barca entre aquesta banda de Rasquera i Miravet, amb temps advers es resisteixen sàviament a desaferrar la corda de la riba protectora. En aquestes circumstàncies, doncs, per poder anar a raure a Benissanet cal anar a voltar per Móra d’Ebre passant per Ginestar.

Al bell mig de la comarca, la lectura bellament descriptiva d’Artur Bladé ajuda a poder respirar-la millor, ara que els de Cossetània Edicions n’han tret el primer volum de la seva obra completa, dedicat al cicle de la terra natal. En aquest recent volum, precisament, s’hi poden llegir els treballs Benissanet i Gent de la Ribera d’Ebre, tot un compendi de descripcions, sensacions, vivències i recordances de l’exiliat escriptor envers el seu poble natal i el tarannà de la vida i de la gent feta en aquest país. La improvisada passejada literària per Benissanet permet viure una agradable estona tot jugant a situar-se en els principals escenaris dels fets i racons esmentats per l’escriptor recorrent-ne els seus carrers i places. El carrer Bonaire, el Portal, la plaça de la Verdura, l’antiga societat de La Renaixença, la font Gran, el raval dels Canterers, són alguns dels indrets i espais més significatius de la infància i joventut de Bladé. A ponent hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Pilar, ben a tocar ja de la ufanosa horta. I, si la curiositat i el moment ens ho permet, és de molt fruir el poder voltar el poble pels afores per anar a trobar-se amb les sénies tot cercant la manera d’arribar al riu, segurament el moment més plaent de l’esmentada ruta literària. Si en comptes de romandre en aquest paradís del regadiu, cerquéssim els rostes camins amunt cap a la serra de Cavalls, aviat trobaríem que el rostre dels camps esdevé ben eixut, propi del país del secà. Ara, però, finalment, tard o d’hora el riu intercedeix definitivament en la ruta escollida, es posa ben bé al davant amb tota la seva força i respecte. Realment, almenys avui, ara i aquí, fa basarda. Fa, encara que lents, immensos remolins i n’arriba un so pesat, com si li costés poder assumir la gran quantitat d’aigua que des de fa dies li aboquen a cor què vols per totes bandes. I no tenint-ne prou amb el seu ample del dia a dia, s’atreveix a estirar-se com si despertés, tan si vols com si no, d’un tranquil, llarg i apàtic període de bonança. I sembla que es desperta un xic malhumorat, el poc que li permeten les somortes aigües que poca esma tenen ja per fer segons què després de les continuades privacions a les que són sotmeses al llarg de la seva trajectòria. Malgrat ser un riu amb el caràcter insistentment apaivagat, encara que sembli que amb prou feina gosi aixecar la veu, el dia que es lleva queixós encara es capaç de fer prou respecte.

Benissanet treu el cap enllà de la seva ufanosa horta (Núria Pont i Gómez)

Benissanet no és exactament a ben bé tocar del riu. De les últimes cases a la riba hi ha entremig una distància prudencial oportunament ocupada per unes endreçades files d’horta, que tenen fama de les millors de la comarca. Un llarg passeig porta a l’antic embarcador, indret on fa bo d’arribar-s’hi ara que la pluja ofereix una treva. I la curiositat té la seva recompensa. Allà baix, ara sí a tocar del riu, s’hi juga sovint a les bitlles, o a les birles, que em fan saber que en diuen aquests homes de la ribera. Aquests mateixos homes que ara s’hi han aplegat, tiren el birlot des d’una distància determinada amb l’afany de fer-les caure totes menys una, la grossa del mig. I anar fent. Juguen per passar l’estona, però també s’entrenen de cara a fer un bon paper a la lliga d’aquestes terres. L’interès i la paciència són suficients per acabar sabent que la propera jornada és demà mateix al Pinell de Brai, el primer poble de la Terra Alta des d’aquesta banda. Cau a prop. Qui sap si hi farem cap.

Paisatges des de Móra d'Ebre

A mitja tarda, a Móra d’Ebre, tot i ploure, hi ha prou esma per perdre’s carrers amunt partint de la balconada sobre el riu que ofereix la plaça de Baix. Aquesta plaça suposa el centre polític i religiós, doncs hi trobem l’edifici de l’Ajuntament i l’església prioral de Sant Joan Baptista, començada a edificar a partir del 1153 així que el compte de Barcelona de torn, Ramon Berenguer IV, va arrabassar als sarraïns el castell de Móra. L’ara caic i l’ara m’alço del pas del temps, de les ensulsiades i les successives modes artístiques, l’hi han acabat donant l’aspecte actual. En aquest indret, a tocar de l’ombrívola porxada, sorprèn veure unes inscripcions que deixen ben palès fins on havia arribat el riu antany abans de patir inexorablement el procés d’amansiment, quan encara tenia la llibertat de rondinar sense aturador de tant en tant. Móra d’Ebre ofereix alguns racons prou plausibles, sobretot si enfilem el barri de la Citel·la amunt fins a poder aguaitar les vistes de la població, i d’una més que representativa part de la rica i treballada cubeta de Móra, des del que queda de castell, alguns murs exteriors i torres arrapades al capdamunt del turonet que presideix aquesta part de la trama urbana. Si, tot i així, encara no en tenim prou, farem bé d’arribar-nos, escales amunt, fins al pla del Calvari, on s’alça la petitona i recollida ermita de la Mare de Déu dels Dolors. Des d’aquí, les vistes són més que generoses. Avui, però, la grisor de la pluja embolcalla la vivacitat de la resta dels recordats colors d’aquesta fluvial contrada, encara que això, lluny de ser un inconvenient, esdevé un agradable sotmetiment a la seva sempre necessària i ocurrent presència en el si dels cicles vitals i paisatgístics del territori. Un paisatge plujós o emboirat, per molt que se n’escurcin els seus anhelats horitzons, és un altre paisatge més dels molts que es poden veure des d’un mateix indret. I un paisatge plujós i successivament aclucat pel capvespre que ja tenim a damunt, encara un altre més. Paisatges momentanis, més aviat efímers, sensiblement mirats des d’aquí estant. I al bell mig de tot plegat, aquesta atenta mirada que queda llargament atrapada per les properes cinc vistoses arcades del pont sobre l’Ebre, fet emblema de la capital riberenca, aixecat després de l’últim episodi bèl·lic que tant de malaurat desgavell va provocar en aquestes contrades. En val l’esforç i la humida mullena.

Móra d’Ebre ens honora, a més a més, amb l’acolorida façana de la Casa Montagut de l’Era, destacant-se en un dels laterals de la plaça de Dalt, així com, ben a prop, l’erigit neogòtic convent de les Mínimes, amb el seu descansat i bell racó formant una placeta centrada per una agraciada font. I també pel deixar-se perdre entre el murmuri i el quotidià anar i venir dels morencs i comarcans, avui que la capital sembla que està força animada. A despit de les atractives i populars escenes, la humitat, aliada ja definitivament amb la fresca de la nit, venç finalment i empeny a buscar l’escalf del bulliciós cafè de la cantonada, on, parant bé l’orella, fa bo deixar-se acabar de seduir per la constant però gens estrident remor causada pels trets fonètics i expressius de la jogassera parla del dia a dia. Quan parlen, aquesta gent d’edat avançada que tenim al davant, sembla talment que juguin a fer-se entendre només entre ells mitjançant un codi sublim i secret.

Les birles

Això de les birles és interessant. I a on els homes de Benissanet van fer saber que avui hi jugaven, al Pinell de Brai, també. Així que, malgrat que el dia s’ha llevat igual de plujós que el precedent, no ha costat gaire trobar-se esmorzant amb tota la colla de birlaires moments abans de l’esdeveniment. Un cop ben assaciada la gana, comença el joc amb varis equips vinguts d’arreu de les Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i rodals. El desenvolupament del joc no és precisament ràpid, cal paciència i esperar el torn una i altra vegada. En contra de l’esperit festiu i mig caòtic que sembla apoderar-se de l’ambient, sobretot des de la novella mirada, el cert és que el resultats de les diferents tirades del birlot són curosament registrats un a un. Finalment, guanya l’individu amb més puntuació i l’equip amb més bon resultat global. És una competició, sí, però impera la germanor i el fet de poder-se trobar periòdicament, cada volta en un poble diferent, i mantenir, a la vegada, aquest ancestral joc popular.

Entre tirada i tirada cal tornar a col·locar convenientment les birles (Núria Pont i Gómez)

Proesa i destrucció al Pinell de Brai

El Pinell de Brai presumeix d’un dels millors cellers cooperatius de la Terra Alta i de més enllà. Pocs en deuen haver que havent escrit molt o poc sobre el poble se’ls hagi passat per alt, si més no, d’esmentar-lo. Me’n són gustosament recordades les referències d’en Josep M. Espinàs en el seu A peu per la Terra Alta, o d’en Joan Perucho al recull Fulls de les Fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís, així com les quatre línies a un llibret titulat Els nostres pobles. Terres de l’Ebre, de l’ebrenc Josep Meseguer. Llargament contemplat per dins i per fora se’n pren consciència: aquest és un edifici pensat i erigit amb una especial sensibilitat, pròpia d’un talent extraordinari. Arquitectura, art i funcionalitat formant com en pocs casos una sensual tríada. Cèsar Martinell, arquitecte al qual va ser encarregat durant la segona dècada del segle XX, té repartits per aquestes comarques de la Catalunya Nova una corrua de cellers d’inspiració modernista, tots ells d’una genuïna i esvelta personalitat. Però aquest de Pinell en supera gratament les expectatives. I, en forma de gustosa i acolorida guinda, es fa mirar també el fris ceràmic obra d’en Xavier Nogués que en decora la façana, miraculosament conservat gràcies a un sortós oblit. S’explica a tort i dret que en el moment previst de la seva col·locació, la precarietat financera del moment va fer que se n’hagués d’esperar una millor època, quedant dipositat al soterrani de l’edifici. I allà va quedar criant teranyines, oblidat del tot, superant la guerra i part de la postguerra, fins que el seu retrobament i la millor bonança econòmica en van possibilitar la seva merescuda exhibició a partir del 1949. Al fris s’hi representen escenes de la vida rural lligades a la verema i a la producció dels dos líquids mediterranis més preuats, el vi i l’oli. Una de les escenes pica l’ullet a la sana disbauxa –sempre cercant l’equilibri amb el seny; de res, massa–, amb el traç d’uns caçadors amb més que probables símptomes d’embriaguesa.

Durant molts d'anys, el fris ceràmic va quedar oblidat al soterrani del celler (Núria Pont i Gómez)

I, un cop dins, en plena contemplació d’arcs parabòlics i altres genialitats estètiques, i entre altres explicacions de molt bon escoltar, es ressalta amb certa complaença el fet que aquí es faci l’anomenat vi brisat, fet amb les restes del raïm blanc de la primera premsada, és a dir, amb la brisa. Un antic mètode destinat a extreure fins a l’última essència dels grans del raïm curosament posat al dia, amb la sàvia intenció de preservar un toc idiosincràtic d’una varietat de vins de la Terra Alta. En essència, poc deu haver canviat tot això des de que Perucho i Espinàs van passar per aquí. Just a tocar i al davant d’aquest temple del vi, un racó conformat per l’anomenada font de Baix i pels antics rentadors, testimoni sens dubte d’altres temps, ens ofereix també la bella estampa de l’arquitectura popular, la feta gairebé per esma. Sembla, però, que ningú ha pensat, de moment, en renta-li la cara i refer-ne la porxada abans que sigui massa tard. Que la lluentor de les coses grans, no faci oblidar-ne les petites que, malauradament, tan sovint passen desapercebudes. Totes encarnen valors, suors i situacions diverses igual de vàlides si en flairem la seva part humana i la seva delicada persistència.

La façana de la nau de l'oli del celler cooperatiu del Pinell de Brai (Núria Pont i Gómez)

I ben a prop d’aquestes grans i petites proeses del talent i la creació humana, un trist i antagònic exemple de la més alta imbecil·litat: les restes de les cases bombardejades durant la cruent batalla de l’Ebre. Destrucció i desolació abocada al buit, dalt del turonet que ofereix suport i descans a les cases enfilades del Pinell, deixades talment com deurien quedar, últimament expressament a tall de memòria història. Sí que deurien resistir, en part, algunes de les anomenades Cases Penjades, denominació més que il·lustrativa de la seva pintoresca característica, resistint-se al buit tot donant-se la mà amb el penya-segat. Els estrets i enfiladissos carrerons del poble són agradables de recórrer, ara que la pluja ofereix una oportuna treva. I, des d’aquí estant, davant la magnífica visió dels propers contraforts de les serres de Pàndols i Cavalls, maltractats i abruptes escenaris de l’estúpida confrontació bèl·lica, és fàcil, i fins i tot recomanable, fer el fugaç intent de posar-se en la pell de la munió que hi va patir i dels que hi van deixar la vida. És, en part, la malaurada història d’aquests bells paratges. I també un dels filons emocionals extraïbles de les seves possibles interpretacions, ara després del pas del temps. Farem bé de deixar-nos-hi abordar; serà el nostre petit moment per a la pròpia memòria de tot plegat.

Seducció a la serra de Pàndols

I com criden aquests immensos plecs de la serra de Pàndols, i tant! Xuclen amb cert clamor cap a l’interior dels seus secrets i amagatalls, com si de cants de sirena es tractessin. I, és així doncs, com és fàcil veure’s en poca estona, com aquell qui no vol la cosa, admirant els animosos saltets de la glaçada i transparent aigua dels gorgs de l’intrèpid riu Canaletes, a poca estona xino-xano del respectat santuari de la Fontcalda. Estem ben bé a l’ull del corprenedor cicló geològic d’aquests immensos plecs de pedra calcària, pins i alzines. Aquest petri clot de silenci i pau interior, on s’hi venera la Mare de Déu de la Fontcalda almenys des del segle XIV, és un cèlebre recer a tenir en compte, centrat per l’església neoclàssica i les acollidores dependències que hi permeten omplir la panxa i, si convé, sojornar-hi. I ara, que farà llarga estona que no plou, des del coll d’en Canar estant, l’estat anímic empeny a trescar fins a la mateixa pau que trobem pujant a l’aèria cota 705, indret clau de la batalla de l’Ebre per la seva situació geoestratègica. Allà dalt, un monument i altres línies en recordança conviden a tornar a obrir un cop més el parèntesi anímic i mental a la memòria de les reculades vivències de l’horror i la desesperació dels que van haver de sucumbir a la fatiga, a la por i al desconcert, justament on la pau era més lluny que mai. I una estirada de cames més, ens duu fins a l’ermita de Santa Magdalena, emblemàtic indret d’animats aplecs populars i generoses vistes a gran part de les Terres de l’Ebre. Però l’imminent foscor del capvespre, que comença a fer-se lloc lentament frec a frec amb el benestar del moment, convida a la seva manera a deixar el sensual festeig amb aquests verals que, podent estendre’s pacientment fins a la plena sacietat, segurament serà millor deixar-ne les ganes per a properes ocasions. Si se n’abusa, potser se’n perd la gràcia. En les actuals circumstàncies, però, és preferible no provar-ho: la nit es presenta ben freda i humida.

El santuari de la Fontcalda, enclotat entre les geològiques muralles de la serra de Pàndols (Núria Pont i Gómez)

El silenci trencat dels armats de Flix

Ben entrada la nit, però, el silenci continua ben present a Flix, tot presenciant la processó de Divendres Sant, la del Sant Enterrament. És una altra mena de silenci, contingut i trencat només pel rítmic pas dels famosos armats i les seves tornes, el so del tambor, les cornetes i les entonades del cant del Misserere. Impactant i disciplinada enfilada de persones que, o per fervorosa fe o per simple tradició, es carreguen la penitència a les espatlles per anar-la a exhibir a la resta de badocs que ens hi hem aplegat. A Flix se l’estimen aquesta processó, hi posen un deler més que admirable. Només per això, per la cohesió i el sentit d’identitat que deu atorgar, en val la contenció i el respecte amb el qual cal anar-la a trobar.

Una torna dels armats de Flix (Núria Pont i Gómez)

Brolla xopa de Puig Cavaller

L’endemà, el dia continua presentant un rostre gris i malhumorat. De tant en tant cau una fina pluja primaveral, a voltes pràcticament imperceptible. Però, ben arribats a prop de Gandesa, pensem que el Puig Cavaller és massa llaminer per no acceptar-ne la seva crida. Així doncs, no triguem massa a enfilar bancals i terraplens, sender amunt, cap aquest discret però sorprenent sostre comarcal. Des d’allà dalt, un cop superades les últimes balmes que faldegen el cim, admirarem llargament els posats més aspres de les serres de Cavalls, allà més allunyada, i de Pàndols, plantada just al davant. I entremig, com sabent, envejosa, el festeig d’ahir i volent mantenir-me’n a una distància prudent, s’interposa l’ensotada vallada d’en Torner. Arribar-s’hi és un agradable i ràpid descens entre les flaires de la xopa i florida brolla, encara que m’ha agradat fer-lo durar una mica, tastant-ne sense presses el seu sinuós traçat. Mentre, tot fent camí vers Gandesa passant pel mas d’en Tomaset, m’envaeix a estones el lleu però inevitable enuig pel fet d’haver de marxar d’aquestes muntanyes, tanta ha estat la seducció viscuda. Tanmateix, ara ja en ser alguns secrets de com anar-les a trobar.

Les serres de Pàndols i Cavalls des de puig Cavaller (Núria Pont i Gómez)

Apunts i brevetats d’anades, estades i tornades a era Val d’Aran (III)

2010-03-01T13:12:00.048+01:00

III. Novembre de 2007

La Terreta

Altra vegada fent camí cap a era Val d’Aran, ara remuntant la vall de la Noguera Ribagorçana. A l’arribar al Pont de l’Orrit, a prop d’Areny de Noguera i poc abans del congost d’Escales, una cruïlla de camins obre la possibilitat de pujar a treure el nas a la Terreta, altrament coneguda actualment amb el sobrenom turístic de la Vall dels Voltors, per la gran quantitat que hi nien i hi fan estada encauats a les esquerpes parets de Sant Gervàs, cingles d’Arrevangelis i les serres de Gurp i de Castellet. Aquest espectacle geològic, forma un recollit i tranquil amfiteatre on s’hi acomoden el seguit de llogarrets aquí i allà dels inclinats solcs que conformen la Terreta .

L’atzar a l’hora d’escollir la ruta em duu a l’encarenat poble de Sapeira, de vistes discretes però interessants. El poble és tot ell un mirador encarat cap als cingles propers, situació perfecte per poder-hi badar tot intentant descobrir els nius i el majestàtic volt dels voltors, el comú i el negre, de l’aufrany i del trencalòs, tots ells en un sol espai, circumstància no gens fàcil pels temps que corren. La tasca portada a terme darrerament per tal d’estabilitzar i introduir aquestes espècies, han propiciat la possibilitat, segurament remota encara, de poder albirar aquestes quatre espècies esmentades convivint en el mateix territori. I sembla ser que aquí s’han conjugat els elements naturals i la intervenció humana perquè se’n doni l’ocasió.

Des de Sapeira, algunes de les parets on fan estada els voltors (Núria Pont i Gómez)

Un passeig per la pinya de cases que conformen Sapeira ens ofereix racons força descansats. Un d’ells és especialment atraient: un safareig, una figuera i, com no, uns pedrissos, que se’ns ofereixen entregats per seure-hi a ser feliç. Altiva, dalt del turonet, l’església dedicada a Santa Maria, d’origen romànic encara que posteriorment modificada. Els arcs de la portalada són ben dignes, així com el teló de fons de la serra de Sant Gervàs que l’emplaçament ens ofereix.

L'encarenat poble de Sapeira en un dia de cel enlluernador (Núria Pont i Gómez)

De sobte el capvespre ho abriga tot: vermells i taronges taquen les parets que envolten limitant el paisatge que es pot anar apamant si la tafaneria ens fa anar cap a Aulàs, Castellet, Espluga la Serra i la Torre de Tamúrcia. Deixo la Terreta amb els seus secs i captivadors paisatges infiltrats a la retina. Per perdre-s’hi i que no t’hi trobi ningú.

Vilamòs

Pujar a Vilamòs, ja en plena Val d’Aran, vol dir, sobretot, dues coses: poder visitar-ne Çò de Joanchiquet, de l’Ecomusèu dera Val d’Aran, i poder-ne contemplar des d’allà dalt estant segurament les millors panoràmiques d’era Artiga de Lin, Montcorbison, Tuc dera Entecada i les poderoses crestes de la Maladeta amb l’Aneto com a punt culminant. A més, Vilamòs és, diuen, un dels pobles aranesos que millor ha conservat la seva fesomia arquitectònica i urbanística d’antany. Si el dia és més aviat plàcid i assolellat, com ha estat el cas, la visita pot esdevenir fàcilment en una excursió per la rodalia fins a poder visualitzar-ne el conjunt amb prou perspectiva. Aleshores, el moment us farà, gairebé segur, forat en el sac dels bons moments viscuts al llarg i ample del territori.

Era Artiga de Lin des de Vilamòs (Núria Pont i Gómez)

La visita a Çò de Joanchiquet, situada al carrèr Major de Vilamòs, ens permet veure la realitat benestant de les estances de la casa i els annexes segons l’organització social i familiar aranesa del segle XVIII. L’espai, doncs, és un clar exemple dels antics auviatges aranesos, un conjunt d’edificis (casa, bordes i colomar) ubicats al voltant d’un terreny tancat que en conformava a la vegada el corral i l’hort. Sens dubte, una preciosa troballa. Qui, com en el meu cas, la visita a la casa l’hi obri el sa neguit de la curiositat i en vulgui eixamplar els horitzons del coneixement, farà bé de fer-ho amb la lectura del llibre La casa aranesa. Antropologia de l’arquitectura a la Val d’Aran, de Xavier Roigé, Ferran Estrada i Oriol Beltran i editat per Garsineu Edicions de Tremp, certament un material més que suficient per a aquest propòsit.

Musèu dera Val d’Aran

Una ullada al Musèu dera Val d’Aran, situat al bell mig de Vielha a l’edifici de la Tor deth generau Martinhon, una casa senyorial del segle XVII, ajuda a posar-se en l’òrbita del context per poder millor entendre els viaranys de la societat aranesa des de temps remots, tot i que, sigui dit de passada, l’entenc com a molt millorable des d’un punt de vista pedagògic i expositiu. Sorprèn com des de ben enllà en el temps la societat aranesa s’articulava políticament amb l’acord generalitzat en base al màxim bé comú. Això s’esdevenia a través d’un peculiar sistema de representació successiva començant per la família, representada al Conselh dera Vila, encarregat de l’organització dels béns comunals, passant pels Conselhs de Terçons, és a dir, l’agrupació de pobles, fins al Conselh Generau, la forma de govern més àmplia, constituïda pels respectius conselhèrs de cada terçon. Sens dubte, un assaig de democràcia força reeixit, encara que amb les seves mancances i particularitats, destinat sobretot a la gestió dels boscos, les aigües i les pastures, bàsicament els principals elements del territori que han possibilitat l’evolució socioeconòmica de la vall fins a l’arribada de l’activitat turística. En aquest sentit, algunes veus parlen de la Val d’Aran històrica com “d’una petita república entre dos reialmes”, idiosincràsia possible gràcies al manteniment dels seus privilegis polítics, com l’anomenat era Querimònia, la base legal de més anomenada, vigent des del segle XIV, confirmada pel rei Jaume II, fins ben bé a les darreries del segle XIX, superant fins i tot el fatídic Decret de Nova Planta. No obstant, les vicissituds de la història van fer que era Val d’Aran hagués de finalment baixar el cap. La nova estructura territorial espanyola en base a les províncies, a partir dels anys trenta del segle XIX, va provocar que el Conselh Generau se n’anés en orris. Tot i que actualment el reconeixement dels drets polítics i lingüístics de la vall han tornat amb més o menys encert (encara queda molt per fer), l’evolució socioeconòmica, greument influenciada per la cobdícia i el progrés mal entès (res d’exclusiu ni que no sigui generalitzable a moltes altres realitats), n’ha malmès, en part, algunes virtuts. Però, ja se sap, qui estima de veritat no hi pot fer més, ja que, ben vist, part qualificada dels qui obren cada dia la casa a la vall, continuen ferms amb la vivència de les seves particularitats socials, culturals i polítiques.

Dalt la torre de la Baronia de Sant Oïsme

Baixant d’era Val d’Aran, passat el sempre impressionant congost de Terradets i ja a la Noguera, em motiva fer una parada a la Baronia de Sant Oïsme. Una estirada de cames em porta fins al minúscul conjunt de pintoresques cases presidides per la ben restaurada torre.

La verticalitat de la torre de la Baronia de Sant Oïsme (Núria Pont i Gómez)

Des de dalt d’aquesta, la visió de l’esglesiola romànica de Sant Bartomeu, just als seus peus, és ben insòlita. Sí que sembla ben bé de joguina o com de dibuix infantil, tal i com suggereix Vidal Vidal al tercer volum de la saga literària de les Rutes de Ponent, el de La porta del Cel. Això sí, els Montsecs, el d’Ares i el de Rúbies, fan notar a bastament la seva presència, ara que prenen el sol ponent, abruptament separats pels segles dels segles pel tall precís del congost. Des d’aquí dalt estant, i com que el sol ja ganduleja, l’aire comença a vestir-se de freda nit.

L'abrupte Montsec des de la torre de la Baronia de Sant Oïsme (Núria Pont i Gómez)

Apunts i brevetats d’anades, estades i tornades a era Val d’Aran (II)

2010-02-17T10:31:00.020+01:00

II. Juny de 2007

La crema d’Eth Haro de Les

Nit de Sant Joan a la crema d’Eth Haro, a Les, a era Val d’Aran: moment llargament esperat. L’Haro (el tronc d’un avet ben alt prèviament pelat i estacat) s’ha estat allà plantat des del dia de Sant Pere (el 29 de juny) de l’any anterior, que és quan es porta a terme la quilha deth haro, o la plantada del nou arbre. Ha suportat impassible les calorades de l’estiu, les nevades i les gebrades de l’hivern, els vents i pedregades. I vora un any després se’l crema de dalt a baix i se l’honora fins que cau del tot afeblit irremeiablement per la voracitat del foc.

Al vespre, quan gairebé ja és fosc (i això a la nit de Sant Joan vol dir ben bé cap al tard), seguim la concurrència cap a la plaça deth Haro pel llarg carreró que la separa del pont de Les pel bell mig del poble, amb aquelles pessigolles a la panxa del qui sap que està a punt de fer realitat la vivència in situ d'un esdeveniment festiu de gran transcendència popular. Es respira festa entre aranesos i forans a cada cantonada, i els menuts xisclen enlluernats per la màgia de la nit que hom està a punt de presenciar. Amb l’arribada de l’estiu el foc purificador pren protagonisme a tort i dret de la nostra geografia, i a Les n’han sabut preservar el cos i l’ànima amb entrega i joia, any rere any, solstici rere solstici.

Quan arribem a la plaça tot just s’hi encabeix per l’altre costat la processó. No hi manca res: a davant, el mossèn, que beneirà eth Haro just abans de la seva encesa, seguit de la imatge de Sant Joan, la creu, els estendards i les banderes processionals. La processó s’engalana també amb la presència dels dansaires i els músics d'Es Corbilhuèrs abillats amb el vestit tradicional. Després de la benedicció corresponent, tot s’esdevé amb aquella celeritat dels rituals la pràctica dels quals ja és una qüestió de tarannà i convicció. Eth Haro s’encén i acte seguit entren en escena els agosarats que fan cremar i voleiar les halhes, escorces de cirerer enceses amb el foc del mateix Haro. L’atàvica escena s’acaba amb les danses araneses que s’executen al voltant de l’arbre. Finalment, el tronc, vençut per les flames, acaba caient, enmig de la badoca expectació.

Un cop eth Haro encés, es fan voleiar les halhes (Núria Pont i Gómez)

Les brases i les cendres romandran allà tota la nit. Hi ha qui en recull per tirar-ne pels horts o, simplement, a les torretes del balcó. Diuen que fan meravelles amb la fertilitat de la terra, i que cal, per tant, esperar-ne una bona collita. D’altres ens quedem llargament encisats pel foc i el seu caliu ben a tocar de la seva escalforeta -que malgrat ser el solstici d’estiu, les nits araneses encara esgarrapen lleugerament-, mentre a la plaça fa estona que ha començat la revetlla amb el seu ball i cridòries. Serà una plàcida i llarga nit de Sant Joan.

Camins de Cervera a Montblanquet, o l’anhelada solitud (març de 2008) (III)

2009-12-17T11:24:00.031+01:00

III. De Belltall a Montblanquet

Aquesta nit ha estat freda i ventosa. Ha mig nevat i tot i, sortint de l’hostal de Belltall, la sorpresa de la presència d’una prima i delicada capa de neu és insòlita i agradable. Als sembrats de les obagues, on el sol encara no hi ha tret el nas, llangorós com mai, l’enfarinada persisteix. Quan arribaré a Rocallaura, el sol se li haurà esvaït definitivament la mandra de sobre i la poca neu caiguda ja serà història. Malgrat la més aviat efímera persistència del blanc element, però, m’ha semblat, si més no, una manera molt viva i sublim de començar el dia, com si el paisatge hagués volgut fer un últim i desesperat esforç per no deixar escapar l’oportunitat de mostrar al passavolant la seva cara hivernal més bella i salvatge, ara que l’acabada de néixer primavera encara no té prou força per desbancar amb total perícia el vell i xaruc hivern, que va fent, ara caic, ara m’aixeco. Un equilibri perfecte, ni l’una ni l’altre.

El camí que duu a Rocallaura surt just davant de l’hostal un cop travessada la carretera, que, ara aquesta hora, m’hi podria estirar i tot. Frega unes últimes cases i davalla, sense pressa i flanquejant els bancals, fins al capdavall de la discreta vall de la riera de Maldanell. El camí va seguint, aleshores, el fons de la vall, a voltes arran del migrat curs d’aigua, fins a Rocallaura. Quina bellesa, quin ordre: sembrats, bosquets, endreçats marges de pedra seca, barraques, pous,... El camí és d’una felicitat extrema, deliciós. Francament, m’he n’enamorat. Les petites aturades de badoca contemplació són abundats: ara un encisador raconet, ara un pou al costat d’un marge, ara una barraca a tocar dels pins, ara la sensual perspectiva d’un bancal d’ametllers. Em costa continuar i deixar d’estar vivint segons quins moments. M’hi quedaria per sempre. Però cal seguir, com sol passar en moltes coses a la vida. Ara, això sí: aquesta modesta, amagada i secreta, però harmoniosa vall entre Belltall i Rocallaura, aquí romandrà per poder-hi tornar tard o d’hora. Un moment que serà segur curosament anhelat fins que no es pugui tornar a portar a terme. A les envistes ja del poble, un toc de campana em distreu d’aquests pensaments, mentre vaig deixant enrere, passa rere passa, aquesta vall i aquests moments que perduraran per sempre retinguts al sac de les vivències més personals i difícilment transferibles. El sol comença a escalfar, agradable i acollidor. La joveníssima primavera, com si volgués tornar la mala jugada hivernal d’aquesta passada nit, encara traurà mig geni per acabar sent un migdia moderadament agradable, sobretot venint de temperatures ratllant els zero graus.

L’arribada al poble és de les memorables: una costa per assolir-lo, com qui vol guanyar-se millor l’entrada, no a qualsevol preu, i una placeta amb una font, sens dubte la millor recompensa. Bec poc, gairebé només simbòlicament, per no fer el lleig a tanta grata acollida. Sec a un pedrís, res, també només un moment, per potser tampoc no ser desagraït davant l’oferiment després de la curta però intensa pujada final. Aquí, en aquest indret, comença el carrer Catalunya, que s’endinsa per l’entramat de carrers i carrerons que configuren agradablement Rocallaura, edificat aprofitant una de les vessants d’un altiplà. El poble és força bonic, agençat en la mesura justa, ni molt extremadament artificial ni deixat i brut lluny de la més mínima concepció estètica com, malauradament, passa a altres pobles i llogarrets. L’església de Sant Llorenç, bastida en la transició del romànic al gòtic, forma un endreçat conjunt gairebé aïllat, pràcticament sense edificacions adossades, a la part més alta del poble. Se suposa que a l’interior d’aquesta església hi fa bona estada permanent la talla d’alabastre de la Mare de Déu del Tallat. Això sí, tancada i barrada, fora de la mirada tafanera del foraster. Miro a banda i banda, a veure si tinc sort i, preguntant, trobar la manera que m’obrin la porta. Res, ningú. Una de les parts del conjunt sembla la rectoria. Ningú, tancada també. Potser més tard, deu ser massa d’hora. Aprofito per deixar la motxilla, mig amagada a dins de l’espessor d’unes plantes, i anar-me’n a recórrer el poble d’una banda a l’altra, tranquil·lament, amb les mans a la butxaca, pura contemplació. Finalment, acabo sortint als afores del poble, a baix a la carretera, a la vall de l’altra vessant de l’altiplà d’on he arribat fa poca estona. Des d’aquí estant, la perspectiva del poble i de l’entorn és també força bonica. Definitivament, Rocallaura és físicament un bon poble, fet en la mesura justa de les coses, amb seny i rauxa, o almenys aquesta és la sensació que he pogut respirar amb la passejada.

Un racó de Rocallaura (extreta de commons.wikimedia.org)

De cop, el llunyà però insistent so de les glorioses campanades trenquen el llarg silenci d’aquest contemplatiu passeig. La circumstància lluny d’enutjar-me em recorda feliçment que segurament faran missa. Ara és la meva, doncs. No pel meu interès a assistir al dominical i especial esdeveniment religiós –avui és diumenge de Pasqua de Resurrecció–, sinó per l’oportunitat que això representa de trobar l’església oberta i contemplar la venerada imatge d’alabastre. M’apresso, ja que, per respecte, no hi entraria un cop la missa iniciada. Certament, l’església és oberta. Però el mossèn no és l’habitual; és una “ajuda”, em fa saber una amable senyora. Hi ha un moment de confusió. De fet, la clau per poder entrar a l’estança on hi ha la imatge no la té el mossèn, sinó una senyora. I la senyora encara no hi és, però no creuen que trigui. Espero, la missa encara no ha començat. A dins l’església hi ha tres senyores comptades i el mossèn substitut que feineja a dins la sagristia. Tornen a tocar un segon avís. Dues senyores més entren. Finalment se’m fa saber que la senyora de la clau acostuma a ser puntual, que si no ha arribat encara és que avui ja no vindrà. És a dir, dit en bones paraules, que la imatge me l’hauré de pintar a l’oli. És igual. De la mateixa manera que l’encisadora vall d’abans venint cap aquí encara hi serà un altre dia, cal suposar que la imatge també. Dues sòlides raons per tornar a trepitjar Rocallaura. Tercer toc d’avís. Finalment, comença la missa. L’assistència: cinc senyores i el mossèn, evidentment. Quan, discretament, surto del temple, encara entren dues senyores més i... un senyor! Sí! Entra davant i empès per una de les senyores que li retreu el retard: “...on t’havies posat?” Recompte final a la missa d’avui: set senyores i un senyor (pobre calçasses!). M’assec a un pedrís proper a prendre quatre notes. De tant en tant, des de fora estant, se senten els cants de la missa.

Surto del poble afamat amb la clara ànsia de buscar un racó on poder esmorzar tranquil, amb discreció. L’esmorzar, però, s’ha fet esperar. Primer, no trobo el lloc adequat: aquí massa vent, allà no hi toca el sol, al costat de la carretera, no... Després, al passar per davant d’una casa de colònies, a tocar del poble encara, i al veure-hi força moviment, aprofito per entrar-hi a demanar indicacions per anar cap a Montblanquet. El mapa sembla clar, però mai està de menys preguntar a la gent del terrer. M’indiquen els que porten la cas, pare i fill. Ara sí, entre el mapa i les indicacions, sembla dues vegades clar. Arrenco a caminar amb l’esmorzar encara pendent. Ara, primer cal cercar el camí que m’han dit, a l’esquerra de la carretera. Allà segur que trobaré un racó. Quan encara no fa ni cinc minuts que camino sento crits. És l’home de la casa que em ve al darrere amb el gos i alçant-me un braç enèrgicament indicant-me que m’esperi. Arriba primer el gos que, simpàtic, vol festes. Finalment, m’atrapa l’home, cansat i sense alè. “Ei, tampoc et calia corre, jo no tinc cap pressa, ja veu...”, que li dic. Em mira amb un somriure d’orella a orella i m’atansa un fulletó informatiu de la casa amb un telèfon mòbil apuntat amb bolígraf. Total, “per si et passés alguna cosa que ens puguis avisar”, que em diu, “que anant sol ja se sap”. Caram, quina amabilitat. Moltes gràcies! Un cop giro pel camí cap a Montblanquet, ara sí, trobo un agradable raconet assolellat i resguardat del vent entre un ametller i un pi per esmorzar-hi llargament.

El camí fins a Montblanquet puja i baixa tres discretes carenes. A la tercera vall, apareix el solitari poblet, on encara no hi arriba l’asfalt. Poca estona després d’arribar-hi m’estic assegut al pedrís de l’entrada del poble. Arriba un cotxe (quietud trencada...) i en baixa un noi que se’m queda mirant fixament des d’una certa distància. Ens mirem, triguem a reaccionar però, finalment, ens reconeixem de sobres: és en Xavi Roca! Quina sorpresa, en aquest racó de món. No, clar, la sorpresa sóc jo. Jo no me l’esperava, i ell a mi encara menys. Es veu que hi té una casa i que se la va arreglant a poc a poc. Més tard arriba la Núria, la seva companya. Parlem una estoneta, “que què hi fas aquí”, “doncs, mira, una ruta a peu, buscant la solitud...”, “és clar, és clar, ve de gust, oi?”, etc. En poca estona ja han marxat. Els esperen per dinar a Forès. Doncs apa, que aprofiti. Ha estat com un miratge. Em quedo sol altre cop, bon moment per iniciar una volta pel poble. Faré temps esperant en Pep, que no deurà trigar massa, anant a treure el nas a tort i dret. I, sort que té un, just al passar per davant l’esglesiola romànica, dedicada a Sant Andreu, arriben sortits del no-res un parell de matrimonis acompanyats d’un senyor amb una clau disposats a entrar-hi. M’apunto a la comitiva, doncs. Les explicacions són breus però suficients. Havia albergat la talla de la Mare de Déu de la Llet, ara al Museu Diocesà de Tarragona. Una fotografia emmarcada convenientment la substitueix. El menut edifici, restaurat, s’aguanta de sobres. El poble, en general, té un aspecte saludable, estimat. La gent s’hi arregla les cases i de viure-hi només una família en el moment de màxim despoblament, ara ja hi viuen unes quantes persones més. Moltes cases, però, són, de moment, destinades a l’estiueig. El poble és molt petit, aviat està ben vist.

Un carrer de Montblanquet (extreta de vallbona.ddl.net)

M’assec al mateix pedrís que m’ha acollit a l’arribar. Des d’aquí estant veig la carretera. Quan en Pep tombi el revolt abans d’arribar al poble, jo ja l’esperaré preparat. Efectivament, en poca estona més arriba en Pep... acompanyat? Sí, definitivament avui és el gran dia! Una sorpresa darrere l’altra! La Núria i l’Armengol. Sensacionals moments de retrobada. Acaba la solitud i comença altra vegada la bona companyia (si és així, d’acord).

Dinem a Ca l’Amorós, al poble veí dels Omells de Na Gaia (sensacional el nom, oi?), molt ben atesos. Així doncs, final rodó de la meva passejada de tres dies, compartint un fabulós àpat amb gent que estimo molt. Els hi faig saber.

Acabarem anant a treure el nas a Vallbona de les Monges i, finalment, farem nit a Tàrrega, a la casa del carrer Sant Josep.

Apunts i brevetats d’anades, estades i tornades a era Val d’Aran (I)

2009-04-28T14:11:00.127+02:00

I. Març de 2007

La Panadella

Arribo i m’aturo a la Panadella, tot pujant a era Val d’Aran. Miro al meu voltant i no puc evitar de pensar que aquí, des d’un determinat moment de fa trenta o quaranta anys, el temps es va aturar. Em surt així, utilitzant el tòpic recurs. Està tot igual, tot. O potser és la meva entabanada percepció perquè senzillament m’agrada que sigui així... Entro al forn i compro el pa del dia: feina feta no fa destorb. Després entraré a l’antic hostal Baiona, a fer un bon mos i un cafè amb llet. Però abans la vista se me’n va cap a darrere la benzinera, la que hi ha a la dreta venint d’Igualada. Unes cases en fila formen un llogarret que sobreviu, mig amagat, despreocupat de l’intensa concurrència d’uns quants metres més enllà. La veritat és que, tot i la nova autovia, a la Panadella encara hi para molta gent. Ai, la nostàlgia... Una de les primeres cases del conjunt llueix una dovella que conté l’any 1793. De fet, aquestes cases deuen tenir molta més història. Si més no, cal tenir en compte que per aquí hi passava (o hi passa encara?) un dels camins ramaders més importants de Catalunya, que justament aquí s’entrecreuava, per cert, amb el camí ral d’Aragó, l’actual carretera aproximadament. Ja era el camí que utilitzaven els primers monjos de Poblet després de la reconquesta per a dur els seus ramats cap a l’alta muntanya pirinenca així que arribava la bonança de l’estiu. Sens dubte, una important cruïlla de camins. D’aquí ve la tradició hostalera de la Panadella, sempre plena de passavolants, gent que va amunt i avall, amunt i avall...

Entre Anglesola i Balaguer

Em distrec intentant entreveure els pocs masos i barraques de tàpia prou sencers que encara queden vistos des de la carretera. Només en sé veure dos: una molt a prop del ramal cap a Bellmunt d’Urgell i un altre abans d’arribar a la Ràpita. Suposem que si m’endinsés pels camins que es van veient a banda i banda de les llargues rectes de la carretera, la cosa potser canviaria.

Passat Balaguer

Abans d’arribar a Alfarràs, passant per Castelló de Farfanya i Algerri, es pot albirar una magnífica vista dels secans d’aquests solitaris rodals. Més avall, cada vegada més a prop, el Segrià, d’on hi distingeixo la silueta de la Seu Vella de Lleida. A les envistes d’Alfarràs, la vall es tanca discretament: turonets i tossalets per aquí i per allà i, al fons, la Noguera Ribagorçana. Un recorregut d’amples horitzons molt grat per assaciar-ne la vista a cor què vols.

Salardú

Ens esperen a era Trobada, el bar del poble: “Varetat de tapes e entrepas”. Ja ens està bé. Tastem el licor de cassís, sembla ser que molt corrent per aquí dalt, tot i que pel què puc llegir a l’etiqueta el distribueixen els Portet des de la Pobla de Segur.

Segons un dels presents, etimològicament Salardú significa “lloc de truites”, derivació d’un mot d’origen celta i el curós afegit d’una terminació llatina. Desconec la veracitat d’aquesta hipòtesi, però el riu hi és –“Garona per Aran, tot rondinant...”-, però de truita no n’he vist cap. Suposo que sí que n’hi ha, tal i com correspon a un riu d’aquestes característiques. Tot i que avui, mai acabes de saber d’on surt realment el que et posen al plat (que no dic que sigui el cas), ni si la truita autòctona té dificultats per a viure-hi a bastament.

Fem els honors a l’església de Sant Andrèu de Salardú, magnífica joia del romànic tardà en transició al gòtic, a cavall dels segles XII i XIII, de tipus basilical, és a dir, de tres naus, amb voltes de creueria cobrint la nau central i amb les habituals voltes de quart romàniques per a les naus laterals. La portalada també es fa mirar: tipícament romànica, de cinc arcs de mig punt en degradació, presenta un crismó i diferents motius, entre els quals abunden els vegetals, a un dels arcs i als capitells. L'estil gòtic es deixa veure en varis elements, el més interessant, segurament, al finestral obert al mur de ponent. Les magnífiques pintures murals del segle XVI que avui hi podem admirar van ser descobertes al 1994 sota un arrebossat de calç i restaurades posteriorment. S'hi representen un gran nombre d'escenes, de sants, i d'altres personatges bíblics o simbòlics. Sens dubte una bona feina. Podem observar també una altra joia de l’escultura romànica, la talla del Sant Crist o la Majestat de Salardú, del segle XII. Diu la llegenda que aquesta, després de ser segrestada cap a França, es va escapolir i va retornar com aquell qui res cap a Salardú remuntant el riu Garona, una altra més de les moltes que s’expliquen de venerats santcristos, com és el cas del de Balaguer. També se’n conta que va ser esculpida per un pelegrí desconegut per tothom que, arribat un bon dia al poble, va fer saber al mossèn i als badocs que va poder aplegar que havia arribat fins aquí només per fer-los un santcrist miraculós. Només demanava tancar-se a la torre del castell que s’alçava al costat de l’església, pa i aigua. Al cap d’un temps el misteriós àngel enviat pel cel s'havia fet fonedís deixant esculpida una imatge preciosa. D’aleshores ençà, de veneracions, miracles, prodigis, curacions i plors talment com si es tractés d’una persona de carn i ossos no en volguéssiu més.

La portalada de Sant Andrèu de Salardú (Núria Pont i Gómez)

En una de les moltes estirades de cames pel poble, al carrèr Major, a un cop de pedra de la discreta plaça Major, em sorprèn la casa on va viure entre 1940 i 1944 Palmira Jaquetti, considerada segons la inscripció que ho anuncia, “era poetessa d’era Val d’Aran”. Ho confesso, desconec del tot i més qui era aquesta admirada poetessa. Serà qüestió d’estar-ne a l’aguait!

Plan dera Artiga de Lin

Giragonses i més giragonses per arribar al Plan dera Artiga de Lin. Un passeig muntana amunt en un sensacional moment: el silenci ens embolcalla envoltats d’impressionants parets, entre Malh deth Melic i Colh deth Hòro. La llum se’ns en va per moments; es fa fosc, sí, però això, lluny de ser un contratemps, és el millor que ens pot passar ara i aquí. Allà lluny, del mig de l’espessa conífera, sorgeix constant el cant del que, segons murmura algú, és un duc. Baixant, vist i no vist, una guineu.

Sauth deth Pish

Pujant al Sauth deth Pish per la vall de Varradòs des del pònt d’Arròs, no puc deixar de girar-me una i altra vegada: la vista de l’impressionant massís de la Maladeta des d’aquí estant me’n provoca el constant neguit. Arribem a Plan des Artiguetes. Hi ha neu, però poca. Ha estat un hivern no gaire fred i de precipitacions escasses; això va com va. Algú comenta que aigües amunt hi ha Sascorjada, un forat que engoleix l’aigua cap a les entranyes. Es veu que l’indret promet. Malgrat l’impuls inicial de començar a pujar, a punt de perdre el món de vista, ho haurem de deixar per un altre dia. Ja se sap, tot no pot ser: ens esperen a era bassa d’Oles, a l’altra vessant, per poder tafanejar com avui la lluna juga a fet i amagar. O festeja? Els que en saben, en diuen eclipsi.

Sauth deth Pish, a Plan des Artiguetes (Núria Pont i Gómez)

Després de dinar, el Pallars

Després de dinar -fos de formatge amb verdura, rossejat de ceps i crema aranesa lleugerament anisada- a Eth Both de Salardú (bastant recomanable), baixem pel Pallars. Al port dera Bonaigua, baixant fins a Esterri, s’imposa el desordre i la deixadesa. Hi ha certa sensació de cert desequilibri estètic al llarg i ample del territori. La contrada conté ferides per aquí i per allà. Certament, ha estat un descens poc amable.

A Vilamitjana, passat Tremp, parada a Cal Catarrí, o almenys això diu la llosa: “Bona gent, bon menjar, simpatia i bon vi, això és Cal Catarrí”.

Pujant a Comiols, lentament per tal d’allargar el moment, es va fent fosc. A ponent, tot és taronja, groc, de vermells poc corrents i els núvols són bellament tacats de sol.

Espectacular visió del massís de la Maladeta des de la vall de Varradòs (Núria Pont i Gómez)

Camins de Cervera a Montblanquet, o l'anhelada solitud (març de 2008) (II)

2009-04-07T12:47:00.019+02:00

II. De la vall del Corb a Belltall

He aconseguit dormir força hores, sens dubte del tot necessàries per a la plena vivència del camí d’avui. Tot just el sol es presenta, tímidament, quan poso el peu fora de la pensió del Balneari de Vallfogona, a la vall del Corb, després d’haver fet un bon mos amb la grata conversa de la senyora que molt amablement me l’adobat. No m’ho diu, però endevino que no li hagués calgut llevar-se tant d’hora si no fos per mi: he estat l’únic hoste. Em mira, però, complaguda i satisfeta d’haver pogut acollir un solitari que es lleva quan encara no han posat ni la carretera per anar “a estirar les cames per aquests móns de Déu”. Encara em torna a explicar, per tercera o quarta vegada, d’on surt el camí per anar a Segura, serra amunt, a través d’una emboscada vall que arrenca passat el balneari “com si reculessis per on vas arribar ahir”. I amb ganes, que fins a Segura tot puja.

El poble de Segura (extreta de www.cicloide.com)

Arribar a Segura és agradable. Puja, sí, però amb el rigorós fred s’agraeix i tot. El sol, massa baix encara, es fa pregar aquí enclotat, però, en contrapartida, una agradable escalforeta corporal reanima l’ímpetu. Una passa rere l’altra, sota la boscúria, fins que, de cop, el camí es cansa de pujar i apareixen les cues d’uns sembrats, d’aquestes que s’aprofiten dels racons més agosarats. S’obre la perspectiva, no gaire, el just per endevinar que pràcticament hem assolit el llom carener on, posat estratègicament, em rep el poble de Segura. Certament, és un poble altiu, amb un paisatge proper fascinant. El llogarret em sorprèn, més gran i més curiosament agençat del que m’havia imaginat, no sé ben bé per quina raó. La informació que en tenia, poca, m’havia fet creure, ben enganyat, que es tractava pràcticament d’un munt de runa. Doncs no, sortosament el poble encara mig respira. Hi ha l’església i força cases restaurades, potser la majoria per a passar-hi els dies de descans. Ara, havia estat molt més viu segur. Una de les cases n’era el “colegio”; encara sobreviu la pertinent inscripció al damunt de la porta. Encara, potser, hi viu algú tot l’any o gairebé. No n’acabaré de treure l’entrellat perquè, per no perdre’n la mena, el poble a aquestes hores del matí no sembla apte per trobar-hi a qui preguntar. La solitud, sí. No la buscava? Doncs a fe de Déu!! Tot sol, doncs, m’assec a un pedrís, bec aigua, esgarrapo quatre ametlles, callo i escolto. Remotament puc gairebé sentir el fil que m’arriba d’una ràdio. Algú s’ha llevat i vol saber què hi passa al món. Curiosament, sabrà el què hi ha passat a dies de distància d’aquí però difícilment sabrà mai que un desconegut s’ha esmunyit a primera hora del matí per davant de casa seva provinent de la vall del Corb i en destí al Fonoll i Forès. Si no t’ha vist ningú, no has existit.

El camí continua cap a Saladern i el Fonoll, ara convertit en un preciós sender que davalla seguint els marges de pedra seca fins a endinsar-se cap al bosc. Saladern, des del camí estant, es veu molt petit, més que un poblet més aviat una casa gran amb les seves dependències. Es veu força endreçat. Un immens mur resguarda el que sembla una era grandiosa. Ni una ànima; bé, sí: un gos mandrós em mira com esperant a veure què faig per si cal posar-se en guàrdia o no. Passo de llarg. El camí segueix el fons de la vall fins a la cruïlla del Fonoll.

Abans d’arribar-hi, la cosa ja promet. En pocs minuts de diferència haig de deixar passar, per primera vegada des que vaig sortir de Cervera, primer unes bicicletes i després un cotxe. Fins ara havia estat sempre el solitari amo i senyor del camí. Hi ha rètols anunciant que estem arribant al Fonoll i recordant que és, malgrat l’accés lliure, propietat privada. Aquí, clarament, hi ha més formigueig. Avui, amb aquest fred, però, la cosa sembla que hi vagi més justa. Imagino que a l’estiu, contràriament, amb el bon temps deu ser força més animat, segurament massa. El Fonoll és un poble naturista en vies avançades ja de restauració. S’hi feineja, s’hi arreglen i lloguen cases i habitacions, i s’hi organitzen revetlles, trobades, calçotades, arrossades i, en definitiva, activitats a tort i dret. Ja n’havia sentit a dir alguna que altra cosa des del moment que va ser objecte d’un reportatge televisiu no fa pas gaires anys. “Cal mantenir-lo viu”, m’explica una noia que surt pràcticament a rebre'm mentre estic badant i llegint uns fulletons informatius que trobo a l’ampit de la finestra d’una preciosa casa, la que, aparentment, fa de recepció o centre d’informació. M’explica, llargament, la filosofia de tot plegat. No sé si precisament amb ganes, però com que jo pregunto i comento, no li deu quedar més remei. Ras i curt, aquí hi va arribar un bon dia un empresari barceloní cansat dels excessos i brogits de la ciutat i en va comprar tot el que va poder. Ha convertit el poble en un centre naturista que, amb els anys, ha anat agafant cada vegada més volada. Ara mateix, però, el dia i hora que hi arribo jo, és el lloc perfecte per seure tranquil·lament al pedrís de l’era i fer-hi un llarg i reconfortant mos, precisament el que més ganes de fer tinc ara mateix. Acabada la llarga parada, sortint amb certa ànsia per no arribar massa tard a Forès, em trobo cara a cara amb la xiroia ermita de Sant Blai, mínimament restaurada, recollida. M’hi estic una bona estona més badant i anotant quatre coses al bloc, només com per aprofitar que n’he trobat el lloc escaient. Les coses, sovint, arriben quan arriben, sense avisar. Aleshores, cal aprofitar-les, sense miraments, encara que calgui canviar el rumb o allò pensat fa uns instants. I més si allò pot esperar, perquè, Forès no se l’enduran precisament ara, oi?

Forès, aturonat, talaia de la Conca de Barberà (extreta de www.casaturismorural.com)

El camí, enclotat, ascendeix contínuament sense massa estridències i envoltat de boscos fins a Forès. A mesura que s’acosta al poble, la vall es va obrint i van apareixent sembrats, oliverars i alguna vinya. Una estoneta abans d’arribar-hi, el poble ja s'entrelluca, allà dalt encimbellat . De fet, Forès és conegut pels rodals de la Conca i més enllà per la magnífica panoràmica des del qual es pot veure. L’espectacle, però, es fa esperar. El camí, es pugi per on es pugi, és costerut i exigent. Finalment, des del turó on es troba el nucli principal del poble, presidit, com no, per la polida perla de l’església romànica de Sant Miquel, puc reconèixer, a mesura que en faig la volta, el llarg i rigorós Montsec, la plana d’Urgell i la Segarra, els Pirineus, Montserrat, Ancosa i Montagut, Miramar, Muntanyes de Prades i, evidentment, la gran Conca de Barberà estesa just a sota. El dia és força ventós, cosa que permet unes vistes extenses i nítides. Nord enllà, uns núvols ben espessos. Cap al sud, també n’hi ha, però molt més prims. M'hi entretinc força estona aquí dalt. Després, entre la bassa, a baix el coll d'on he arribat, i el poble, dalt del turó, trobo un lloc a resguard del vent on em deixo caure. El descans és llarg: és hora de dinar. Més tard, després de preguntar possibilitats, un cop d’ull al mapa i sospesar-ho tot, decideixo arribar-me fins a Belltall, als contraforts de la serra del Tallat, que hauré de tramuntar fins a la vessant tocant a l’Urgell. I, segurament, per fer-hi ja parada i fonda.

De Forès a Belltall, el camí comença per enfilar-se decidit al llom de la muntanya propera fins a trobar un vell camí carener grollerament ampliat per tal de poder-hi encabir els molins eòlics estratègicament instal·lats darrerament. Més o menys en fila, un aquí, un altre allà, es perden serra del Tallat enllà. Un cop al llom carener, a l’esquerra, resseguint el marge d’un sembrat, apareix el camí que em duria a Senan. Certament, el viarany promet, em crida i em tempta. Dubto. Però són massa hores abans no s’hi arriba. Amb aquest fred, vent i carregat com un ruc, la caminada es faria, segurament, massa feixuga. I a Senan, segons m’han assegurat, “no hi queda ni l’apuntador”. I, això sí, ho tinc molt clar: es tracta de gaudir, no de patir endebades. Definitivament, cap a Belltall hi manca gent!

Camí cap a Belltall des de la serra del Tallat (extreta de Rutes del Palau Robert)

Belltall forma municipi conjuntament amb Passanant, prou allunyats l’un de l’altre però perquè els dos pobles tinguin suficient entitat per si sols. Per Belltall hi passa la carretera de Montblanc a Tàrrega, d’una punta a l’altra del poble. Segurament, això li dóna l'espurneta de vida que amb prou feina tenen Forès o Senan. Els carrers, pocs, que formen el poblet s’escampen a la mateixa banda de la fonda, l’Hostal Feliuet, al llarg de la mateixa carretera. A la sortida del poble com si anéssim a Montblanc, hi resisteix la creu de terme del segle XIV. Guarda la tipologia de les creus de terme de l’època: en un cantó la Mare de Déu amb l’infant als braços; a l’altre, Jesús penjat (a la creu, evidentment). El poble és força endreçat, net i curiós. Fa patxoca. Així com Forès, tot i que també molt bonic, no dissimula les cases que han dit prou, Belltall, sí. L’església de Sant Pere, en canvi, no té res que m’exalti, massa lineal pel meu gust, llisa i austera. Des de la carretera es veu Rocallaura, que no sembla massa lluny. Si més no, doncs, una possible opció de cara a demà. Torno a entrar a l’entramat de carrers pel de Dalt. Clavat, el nom li escau. I ara pel carrer de Sant Joan, paral·lel. I ja està: des d’aquest ja es veuen els altiplans d'on he arribat aquesta tarda. El poble, per tant, es llarg i estret, arrenglerat i seguint el traçat de la carretera. Tafanejo. Al casal municipal, puc gaudir d'una exposició de fotografies de grup de les dècades dels anys 20 als 40 del segle passat de la gent del poble. N’hi havia molta més que ara, amb escola i tot. Al mateix edifici, el poble disposa d’una senzilla biblioteca i algunes sales d’activitats. Al plafó d’anuncis hi llegeixo que els veïns, agrupats en una associació, demanen una variant per a la carretera. Cal? Clar que les coses vistes des de fora són molt diferents... Continuo posant el nas ara aquí, ara allà. En un racó del poble hom ha indicat el que havia estat un fossar. Un gran plafó de vidre guarda la memòria, una per una, de les persones que se sap que hi van anar a raure, des del segle XVII a principis del XX, moment que deuria ser clausurat.

Prou, el meu cos em demanda afluixar. Un bon sopar a base d’espinacs gratinats, estofat de conill de bosc i crema catalana a l’Hostal Feliuet i a descansar. Demà, finalment, faré cap a Rocallaura i Montblanquet, on està previst, després de la deguda conversa per telèfon, que ens trobem amb en Pep, sempre motiu d’alegria.

Pluja a Castell de l’Areny o la Clusa (juliol de 2008)

2009-03-30T11:44:00.010+02:00

Tot dinant, al Comelles de Vilada, ha començat a ploure fort, a bots i barrals. No una xarbotada, sinó llargament. A mitja tarda, arrecerats a l’hostal de Castell de l’Areny (o aquí), continua plovent, suficient per anar-se’n en orris l’aproximació prevista aquesta tarda fins a la Clusa i arribar-se l’endemà parsimoniosament fins a les altures de la serra de Catllaràs. Per molt impermeable que duguéssim, quedaríem xops de dalt a baix. I, clar, tampoc cal fer el xitxarel·lo. Deixem passar l’estona amb continguda resignació, doncs, fent-la petar tranquil·lament i assumint lentament com s’esvaeix l’esperança que amaini abans que sigui massa tard com per tirar amunt. Malgrat és ple estiu, a fora fa una fresca humida que empeny a tancar-se i a buscar escalf. Tot i així, aprofitant que la pluja sembla que afluixa per uns instants, la curiositat ens empeny a voltar amb els ulls ben alçats la xamosa església d’origen romànic de Sant Vicenç, que presideix el llogarret de Castell de l’Areny, antany moderadament modificada però, finalment, ben conservada. L’arcada de l’entrada, que és especialment pintoresca, m’agafa a més en un moment plàcid i idoni per a la seva millor contemplació.

Castell de l'Areny i la seva vall (Núria Pont i Gómez)

Ben entrat el capvespre, hi ha una treva. La suficient per tal de cercar un indret a on poder plantar la tenda. Finalment, després de descartar un parell o tres de llocs (en podem arribar a ser de primmirats), ens decidim per fer-ho a una acollidora clariana al mig del verdíssim i ara força xop bosc de rojalets, molt a prop de Coll Jovell. Tornarà a ploure, però ja ben sopats i arraulits dins del sac, que sempre s’agraeix. Més tard, en silenci i ben calentons aquí dins, penso amb les meves fascinants vivències i transcendents aprenentatges durant la meva etapa més activa a l’escoltisme, quan vaig aprendre i viure que la tenda no és només la peça més pesada de la motxilla, sinó és també un símbol d’adaptació, de mobilitat, de companyonia. Penso, i visc i reafirmo un cop més, que dormir sota una tenda té un gust captivadorament estrany. En ocasions com la d’aquesta nit, m’agrada sentir, des de la seva càlida protecció, el vent i la pluja del defora. I durant les estones que la pluja cessa, percebre com es fan presents tot el reguitzell de sonoritats de misteriosa procedència i, com mai, sentir-me part del bosc que m’envolta. I, amb la dolça son que va arribant lentament reclamant el seu espai, sentir com l’herba del terra ofereix per una nit el coixí al meu cos estirat. Segurament un símbol, senzill però significatiu, de simplificació de la vida, d’austeritat i del recolliment a vegades necessari.

L’endemà, el dia, lluny de ser rialler i assolellat, sí permet arribar-se almenys fins a la Clusa, recòndit i encisador indret digne de la contrada. El camí per fer-hi cap, passant per les Pilones tot flanquejant el Cap dels Rocs, guanya alçada decidit, evidentment tirant a cansat però molt gratificant per les vistes que presenta de la vall de Castell i les muntanyes de l’entorn. Un cop assolit el pas de les Pilones, el sender va perdent altura per entremig d’altívoles pinedes i d’arraconades clapes de fageda als amagatalls més enclotats, fins a trobar les aigües del rec de Sant Romà, ja pràcticament al voltar. A causa de la llarga pluja d’ahir, els recs i rierols baixen enjogassats, cosa que encara fa més goig sent època de més aviat de secades. Arribats a la Clusa, després de la merescuda mossada, podem entrar a l’interior de l’església de Sant Romà, petita, romànica, original del segle XII, gràcies a l’amabilitat de la noia de la casa que fa de refugi, la Montse, que molt amablement ens en deixa la clau. L’estança és fosca i austera. Una fotografia és només l’últim testimoni de la majestat romànica que s’hi venerava abans del 1936. No queda clar com va desaparèixer ni si es conserva en algun altre espai o museu o, tal i com es pot sospitar per la data, va patir alguna bèl·lica, malpensada i definitiva rompuda.

Sant Romà de la Clusa (Núria Pont i Gómez)

Tornem pel preciós camí carreter que vorejant el rec de Clot i passant pel congost de l’Escalell, i amb tot d'estimballs, revolts, gorgs, cadolles i moltes vistes, ens porta altre cop a la vall de Castell de l’Areny.

Camins de Cervera a Montblanquet, o l’anhelada solitud (març de 2008) (I)

2009-03-18T15:29:00.008+01:00

I. De Cervera a la vall del riu Corb

Mig matí d’un assolellat dia a Cervera (o aquí). Estic sol. El viatge amb tren des de Terrassa, a través del Bages i de l’Alta Segarra, passant per Manresa i Calaf fins a Cervera, ha estat tranquil i quiet –aquella quietud matinal i de certa somnolència dels que hi viatgem–, de fruir mirant el paisatge i la gent que puja i baixa, de converses a mig to, però amb el neguit de l'ànsia d’arribar i començar a caminar i perdre’m, no sentir ningú, no veure ningú, només jo i els meus pensaments. Certament, quan arribo a Cervera el meu interior és aquella remor que sentim quan sabem que estem a punt de fer quelcom que feia temps que esperàvem.

De Cervera n’és l’Elvira Segués, una amiga en la distància, sempre atenta a les meves incursions i passejades per aquests rodals de la Segarra (o aquí). Esmorzem junts, força (almenys jo): a saber quan decidiré a partir d’ara tornar mastegar quatre coses. En acabat, travessem els vells carrers de la ciutat d’una punta a l’altra per baixar cap al migrat riu d’Ondara, ja als afores. I, amb l'Elvira al davant, hem hagut i volgut passar pel mig de la cridòria del mercat, talment com si, amb tota la bona murrieria, m’hagués preparat un últim bany de masses abans de començar endinsar-me pels solitaris camins de la Segarra, coneixedora en escreix d’aquesta circumstància. La concurrència es fon ràpid tot just girar una cantonada i començar a tirar avall fins el barri de Sant Francesc, cap a la propera vall de l’Ondara i l’ermita de Mare de Déu del Pilar, just al lloc on arrenca l’anomenat camí de l’Oratori.

El camí cap a Rubinat s’endinsa per una estreta vall tributària de l’Ondara. Si volgués veure Cervera, allà dalt tota posada al seu altiplà, només em caldria trepar amb quatre gambades fins al capdamunt dels propers turons. Tot caminant, plàcids tossalets, sembrats que agonitzen per la sequera, clapes d’alzines, pins, i bancals i murs de pedra seca que salven el moderat desnivell. Tot hi és proper, tot són racons i raconets. Passat el fondo de la font d’en Salla, a les envistes de Sant Pere dels Arquells, allà baix ben ajagut enmig de la vall de l’Ondara, el camí ral de Cervera a Rubinat arriba al corral del Monjo, avui un restaurat refugi de caçadors, amb la petita ermita o oratori. També es pot accedir a una propera torreta de guaita on la vall d’Ondara s’obre, deliciosa i amatent, clapejada per sembrats i pedra seca. Un bon lloc per descansar-hi cap i cames tot fent un ganyip.

Vista de la vall d'Ondara (extreta de www.turismesegarra.com)

Rubinat és petit: dos, tres carrers, un turó amb les restes del castell i l’església d’origen romànic de Santa Maria. Ni una ànima. Sí, una noia que saluda des d’una finestra. No se’n pot estar de mirar. Sento una remor, giro el cap; se sent sorpresa, saluda. Per d’aquí poc, però, al poble se n’espera una de grossa que sembla que gosarà trencar la quietud que ara s’hi respira. Si més no, uns cartells anuncien pertot les caramelles de Ribera d’Ondara –el nom oficial del municipi–, fent passada pels nuclis que li donen vida: “Rubinat, Sant Pere dels Arquells, Briansó, Mas Boronat, Pomar, Pallerols, Montfar, Pavia, Sant Antolí i Hostalets”. A tocar de la recent restaurada església, em sorprèn la casa del número 9 amb una encara prou digne llinda que ens explica que: “Haec est domus Rectoris, quam Ioannes Ascura Rector proprio aere à fundamen(tis) pe(te)cii 1748 (9?)". Ves, amb què m’haig de distreure sinó amb aquelles coses que ara, tot badant, no poden pas passar desapercebudes? Des de la part baixa del poble, un camí se’n va decidit cap a Talavera. Més plàcids turons, més sembrats que agonitzen per la sequera, clapes d’alzines i pins, bancals i murs que salven el moderat desnivell i alguna barraca de pedra seca...

A Talavera, la senyora gran que surt d’una de les cases de la placeta on hi ha la Casa de la Vila, ho confirma: “El cafè? Només diumenge després de missa... Ja no obren mai, en aquest poble no hi queda ningú. Abans sí, hi havia ball i tot...”. Es queixa dels peus, que li fan mal. Però encara té forces per pujar a casa a omplir-me amablement la cantimplora. I, quan marxa, em diu que va al corral, tota decidida. Alguns gossos, un gat, un senyor: “bona tardaaaaa...”. La tafaneria em duu fins a l’església de Sant Salvador (s. XII), pujant pels carrerons i escaletes del poble. Molt discreta, en part greument malmesa. En una raconada, tapiada, el que queda de la portalada. De la resta del poble no en deixo ni un pam per veure. El vent s’escola pels carrerons. Quin silenci, quina calma, quina solitud, quina certa basarda: és ben bé que no hi estic avesat, malgrat l’enyor que sovint tinc de moments encomanadissos com ara aquest. Finalment, cerco un lloc a la placeta, assolellat i arrecerat, per fer-hi un mos.

Des de Talavera cap a Albió, el camí acaba de pujar primer cap a Suró, indret aturonat, partició d’aigües, porta i talaia de la Baixa Segarra i dels primers indrets de la vall del Corb i serres properes, cap on penso anar demà. Quatre cases, algunes amb prou feines s’aguanten. D’una d’elles surt fressa. M’hi quedo palplantat, just davant la porta; així estant, voldria que ara mateix hi sortís algú amb qui fer-la petar una estona. Però el defora no és que inciti precisament a sortir i estar-s’hi gaire. I tampoc tinc cap excusa convincent que m’empenyi a trucar-hi. Miro cap avall, vall del Corb enllà: per arribar a Albió es perd força altura. A voltes el camí s’encarena entre sembrats i boscos, els primers amb certa entitat que es poden veure venint de Cervera. A ponent, el sol mandreja. La lluminositat va de baixa i, aquí exposat a dalt la carena, l’aire és fred i esmolat. Ja comença a fer-se present l’ànsia del repòs que, malauradament, encara es farà pregar un xic més del previst.

Indret de la Vall del Corb, en plena primavera (extreta de: btt-i-senders.blogspot.com)

Albió no m’acull. A la Botigueta (que és també la formatgeria Sant Gil), on tenia pensat comprar-hi un formatge de cabra Sant Gil i, de passada, temptar la possibilitat de dormir-hi, és tancada i tampoc contesten. A més, pensant-ho bé, no crec que ofereixin allotjament a part de restaurant. El poble és desert, no hi ha cafè, no hi ha ni ànima ni lloc on em pugui dirigir, i, a més, aviat és vist: un carrer allargassat abocat a la vall, amb cases a banda i banda, i alguns altres més curts de perpendiculars, ben drets, costa amunt. En algun indret, el carrer principal s’obre i deixa entreveure els bancals que baixen fins al riu. Assegut sota la portalada romànica i adovellada de l’església parroquial de Sant Gil, tot mastegant unes avellanes, penso que el riu Corb potser em té algun acolliment preparat. No val a badar, el balneari de Vallfogona és a tocar: és la meva última esperança abans de veure’m resignat a buscar un racó, una barraca o una pallissa per estirar-hi el sac, malgrat el fred i les ganes de dormir i menjar calent. Apressament, doncs, salvant un bancal rere l'altre per un encisador viarany, aviat m'arribo a travessar el riu Corb. Pregunto a l’hotel del balneari. M’expliquen que, en principi, les instal·lacions –un càlid oasi amb jardins enmig del fred i del secà–, estan reservades per grups de gent gran que hi passen uns dies. Sí, és veritat, és ple de jubilats anant amunt i avall. Bé, a mi no em fa res. Jo soparé i bona nit i tapa't el més aviat possible, tot amb la màxima discreció i... “Has preguntat a la pensió?” Com? Desconeixia que hi havia una pensió. M’hi acosto, doncs. El matrimoni que la regenten, m’expliquen amablement que estan de pega, que no poden pas acceptar hostes perquè tenen la calefacció espatllada i... “clar, no voldríem que la gent passés fred...”. És ben bé que els costa fer-se càrrec de la situació. Els agraeixo la sinceritat, però vaig a peu i no tinc lloc per dormir. Si m’ofereixen una sopa, un llit i una manta, encantat de la vida. No em queixaré, no els cal patir... Més fred que haver de dormir vés a saber a on, no crec que... oi? “A peu va? Amb aquest fred? És clar, és clar, endavant, doncs...”. Moltíssimes gràcies!! Aquesta nit, segurament és la vegada de la meva fins ara vida que menys he trobat a faltar la calefacció...

Les barraques del delta de l'Ebre (setembre de 2008)

2009-03-11T15:56:00.011+01:00

El delta de l'Ebre altra vegada ens acull, una mica esquerp i ventós ara que la tardor s’està preparant per fer de les seves. L’arròs, a punt de ser segat, aclapara les vistes amb els seus grocs foscos i marrons al llarg i ample de la plana deltaica. I nosaltres, passejant-nos tranquil·lament amunt i avall, ens deixem seduir i acariciar pel vent, a cop de pedal, fins a la sorrenca barra del Trabucador.

Amb aquest retrobament amb l'indret, doncs, vec que sembla ser que tornen, tímidament encara, les barraques del Delta. El paisatge, doncs, manté l’ànim per continuar somrient.

Les barraques, utilitzades al llarg dels anys per tota mena d’usos, constitueixen una ancestral tipologia de construcció popular, sembla que documentada des de l’Edat Mitjana, tot i que es creu que la seva genèsi la podem situar molt més enrere en el temps. Sempre han estat aixecades aprofitant els materials que s’han tingut més a la mà segons ofereix el terreny (canya, fusta, brossa, fang,...). Han estat durant molts anys l’habitatge, el magatzem, el lloc de trobada i l’aixopluc propi del paisatge del delta, així com el pal de paller del procés d’assentament de les persones que hi venien a guanyar-se les garrofes, transformant l’entorn hostil dels aiguamolls en la gràcil plana agrícola i humanitzada que podem veure actualment, coincidint amb la percepció creixent, social i política, que aquí era un bon lloc per arremangar-s’hi i treure’n valuosos fruits, bàsicament a l’entorn del cultiu de l’arròs, però també de les salines, la caça i la pesca.

Una barraca del delta de l'Ebre posada al dia (extreta de www.totparc.com)

Les barraques entren en el món de l’oblit a partir de mitjans del segle XX a causa del seu abandó com a habitatge, principal o temporal, i per la progressiva proliferació d’altres materials i tipus de construcció, procés aparentment més en sintonia amb els nous aires de progrés. No van haver de passar massa lustres, però, perquè tornessin a ser valorades per la seva perfecta adaptabilitat i integració al paisatge, resistència, funcionalitat i senzillesa constructiva. Ara, adaptada als nous temps, tant en les funcions (usos culturals i turístics, bàsicament) com per la tècnica constructiva, segurament més acurada, tornen a reclamar el lloc que els pertoca en aquesta part del país. Avui, tot mantenint l’estil tradicional en la seva aparença final, són capaces d’oferir l’acolliment i el confort que hom espera d’un habitatge modern. Qui serà el primer de comptar amb una d’elles per fer-ne la seva càlida llar? Jo, francament, n’estic enamorat!

Tan a la Casa de Fusta, a tocar de l’Encanyissada, com al Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre, podem aprofundir més llargament sobre aquesta joia del patrimoni del delta.

Serrat Gros, un formatge sorgit de la passió

2009-03-02T14:47:00.009+01:00

Endut per la meva passió pels formatges i per la de remenar llibres a tort i dret, em cau a les mans l'entranyable publicació "Serrat Gros. Història d'un formatge pirinenc", escrit per la seva protagonista, l'Eulàlia Torras, durant força anys la formatgera d'Ossera, llogarret de la vall de la Vansa. Gratament emocionat per l'apassionant lectura, no em puc estar de deixar-hi la meva humil petjada en forma de petit homenatge a l'Eulàlia i a les seves cabres.

Portada del llibre, "Serrat Gros. Història d'un formatge pirinenc", d'Eulàlia Torras

Les bones estones de captivadora lectura m'han endinsat en les vicissituds de l'Eulàlia des que decideix que la seva aventura en aquesta vida resta a l'empara d'un ramat de cabres juganeres i generoses trescant pels voltants del Serrat Gros, a la vall de Forn, primer, i pels racons d'Ossera, definitivament. De la primera incursió al Conflent, a l'ombra del Canigó, a Forn i Ossera, a l'Alt Urgell; del secrets del pastureig i les manies de les cabres, a l'elaboració del preuat formatge nascut per la tossuderia i el bon fer que de les pàgines del llibre es desprenen. Una aventura no exempta de dificultats, hores baixes i maldecaps de tota mena. Admiració i enveja sana, això és el que m'ha quedat de tot plegat. I, en general, possiblement un dels millors formatges artesans de Catalunya. No només pels nombrosos reconeixements que ha rebut al Concurs de Formatges Artesans del Pirineu de la Fira de Sant Ermengol de la Seu d'Urgell, sinó per la seva valentia i particularitat en ser un dels primers que va reeixir després d'haver-se'n perdut la mena a les comarques pirinenques.

L'Eulàlia, per aquelles coses que la vida ens té secretes fins que arriben, ho hagut de deixar. Sortosament, hi ha qui en vol seguir la nissaga. Desitjo que en sàpiguen seguir la bonhomia i el regust. I, per part meva, un repte pendent: anar a treure el cap a Ossera, passejar-m'hi i impregnar-me de tot plegat.

Una abraçada!

Un formatge Serrat Gros

Falset, Gratallops i la Mola de Colldejou, o els valors del paisatge (novembre de 2008)

2009-02-28T20:12:00.017+01:00

"La terra del Priorat

és un eixam de muntanyes,

muntanyes de color d'aram,

d'aram i d'or i de plata;

unes tenen el cim blau,

altres la cresta morada,

i totes uns claps de verd

on la vinya viu en calma"

Salvador Estremifa

Faig cap a les terceres jornades “Priorat: quin paisatge, quin futur? Els valors del paisatge”, que es porten a terme a Falset, esperonat pel tema a tractar, que em crida, em xucla amb intensitat: els valors del paisatge. Reflexions, propostes i suggeriments a l’entorn dels “(...) valors patrimonials i econòmics del paisatge i, també, dels que formen part de la percepció humana, més subjectius, però no menys importants (...)”, amb la intenció de generar respostes a preguntes com: “Com afecta el paisatge a la qualitat de vida i l’estat emocional de les persones? De quina manera els individus i les societats s’identifiquen amb els seus paisatges? I els valors espirituals que infonen? Podem quantificar el valor d’un paisatge? I també perquè, a priori, em sembla molt gratificant poder sentir parlar d’aquest tema a gent del Priorat: intrínsecament, ells d’això en deuen saber un niu.

L'ermita de Sant Gregori, a prop de Falset, al Priorat (foto: Núria Pont i Gómez)

En Joan Nogué, director de l'Observatori del Paisatge, ens parla amb passió del paisatge com a rostre humà del territori, és a dir, com la projecció cultural sobre el medi físic. La mirada estètica sobre el paisatge és implícitament motivada per les generacions, enfortint l’estímul que ens fa gaudir de les sensacions que ens proporciona. Des del moment que hi ha una mirada transmesa que es col·lectivitza, que esdevé part de l’imaginari col·lectiu, aquesta actua com a tret identitari o, altrament dit, es fa latent aquella marca cultural intangible que ens posa feliçment neguitosos i que ens activa profundament el lligam afectiu estimulat per la fesomia d’allò que sentim nostre, molt endins, sovint no sabem ben bé com, però que ens sedueix profundament. En aquest sentit, doncs, postula amb valentia que “la destrucció d’un paisatge és la destrucció d’una identitat”. Èticament té la seva repercussió: les persones no hem perdut el sentit identitari del lloc, sinó que, contràriament, sembla que, talment en oposició a la galopant uniformització, se’ns desperta una major consciència activa cap a la identitat localitzada i dels trets diferencials i, entre altres fenòmens socioculturals, una millor valoració del paisatge com a lloc dipositari d’una identitat en el medi físic. Així doncs, en voler copsar un lloc (o en haver d’intervenir-hi) és interessant comptar amb la percepció de les persones que hi viuen i amb les que s’hi sentin emocionalment identificades (hi visquin o no), que són les que fan, al cap i a la fi, que aquest esdevingui paisatge, tant des del punt de vista de la intervenció antròpica ancestral (els bancals, els camins, les parets de pedra seca, un mas,...), com cultural i emocional. Parlem de paisatge cultural. I el Priorat n’és un paradigma molt estimat.

Des d’una altra perspectiva, la pedagoga Carme Negrillo, de l'Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, s’atreveix exquisidament a plantejar-nos una proposta educativa a cavall entre el paisatge i les emocions, és a dir, d’estimular el desenvolupament d’aquestes a través de la mirada al medi físic. Es tracta de posar en escena les condicions per tal que la visualització d’un paisatge i els seus elements ens permetin la connexió entre aquest i la valoració d’una sèrie de coneixements i emocions. La didàctica proposada té sentit compensatori davant d’una sèrie de debilitats d’època patents: l’afectació entre les persones de la desconnexió directa amb la natura (l’anomenat desordre de dèficit de natura), la transmissió de creences i esquemes de relació entre les persones i el medi natural per part dels mitjans de comunicació sense possibilitat de relació vivencial, o la cultura del consum ràpid i concentrat envers la percepció del paisatge. També vol ser una estirada d’orelles (fluixa i suau, amb aires conciliadors) a l’abús respecte l’ensenyament de fets i conceptes de manera memorística i desconnectats de la realitat física. Aquest, doncs, vol ser un brindis a l’aprenentatge vivencial, amb la raó, sí, però també amb l’aspecte emocional. El medi físic és un riu, una flora, un prat, un bosc, un turó, una vinya,..., però és també paisatge, és a dir, memòria, coneixements, pràctiques i emocions o la valoració cultural i estètica d’una àrea determinada. A més, aquesta no és immutable, és viva. És un procés canviant que ve del passat i que es projecta cap al futur. Kant suggeria en aquest sentit que “no veiem les coses com són, sinó com som”.

Podeu veure la síntesi en forma de conclusions per part de l'organització d'aquesta jornada aquí.

Una altra perspectiva de l'ermita de Sant Gregori, a prop de Falset, al Priorat (foto: Núria Pont i Gómez)

Després de dinar, quan més tranquil·la és la tarda, obrim els ulls al paisatge de Falset. L’entramat dels carrers i racons, ara aquesta hora, presenta un so contingut tendint al xiuxiueig. Gairebé tot és calma. Algú que passa o la llunyana remor que sembla sortir de dos o tres cases i d’un cafè és tota la fressa existent. En un carreró, uns xiquets que juguen i que, ara, de calmes no els expliquis massa cosa, fan saltar la guspira sonora de la tarda. Però és una guspira de felicitat, incapaç ni d’insinuar remotament un principi de possible malestar eixordador.

A la porticada plaça de la Quartera –nom que rep en homenatge a l’antiga mesura de gra–, trobem el palau renaixentista dels Ducs de Medinaceli (s. XV), que alberga les dependències del consistori falsetà. El que més m’embadaleix de la plaça, però, és el joc de les diferents perspectives que tinc d’ella tot entrellucant-la des de dins de l’aixopluc de les porxades laterals. Amb un viu fred hivernal en plena tardor, passem ràpid pel palau del Comtes d’Azahara (s. XVIII) i per davant l'església arxiprestal de Santa Maria (s. XVIII), neoclàssica amb elements barrocs, sembla ser que bastida aprofitant carreus i pedres de l’antiga església del castell. Dos o tres carrerons, més enllà, formen el que havia estat el call jueu i la sinagoga, aquesta d’emplaçament exacte desconegut. Un carrer més enllà encara, ens trobem amb el que queda de la muralla de Falset i el portal del Bou, també l’únic que queda en peus dels cinc que havia arribat a disposar el poble en època medieval. Amunt, lleugerament aturonat, sobresurt el castell dels Comtes de Prades, pòsit físic i testimoni de belles històries de les terres guanyades lentament als andalusins de l’Imperi Almoràvit durant el segle XII. Continuem poble avall. Al girar un carrer apareix un sorprenent racó: la plaça Vella, amagada, porticada a banda i banda, una joia. Al bell mig s’hi conserva ben definit el lloc on hi havia el suport de la forca, utilitzada per enviar a l’altre món els condemnats mitjançant la soga o el garrot vil. A l’any 1892 encara s’hi executà l’última mort pública a Catalunya. Lluny d’aquesta tràgica petja, el lloc em sembla dels més bonics i acollidors de Falset. Al carrer de sota, descansa tranquil·la la noble casa del Cal Magrinyà. Del fer safareig propi dels rentadors municipals, que es trobaven al seu pati interior, ha passat a acollir-hi la biblioteca: de la cultura popular a l’alta cultura. Als afores, al marge de la pinya de cases del nucli original de Falset, trobem l’arquitectura modernista de Cèsar Martinell plasmada en el celler del sindicat de la Cooperativa Agrícola, del 1919, on, com en tots els altres que s’estilen per aquesta zona de les comarques meridionals del Principat, es donen genialment la mà l’estètica de la construcció amb la seva excel·lent funcionalitat.

Ja a les acaballes del dia, quan el sol comença a donar senyals d’esgotament, anem a acomiadar-lo des de l'ermita de Sant Gregori, preciosament situada a un esculpit i vermellós indret a tocar de Falset. Des d’aquí, tot Falset sencer i un bocí del Priorat (i aquí) saluden amablement. La guinda del dia: situat en un lloc elevat respecte el poble, l’ermita i les vermelloses i capriciosament erosionades roques formen un indret espiritual i pintoresc. L’entorn, comença a montsantsejar.

La calma total l’assolim a Gratallops, al Priorat històric. La població fou promoguda el segle XIII pels monjos de la Cartoixa de Scala Dei després de ser reconquerides aquestes contrades als andalusins i donades, més tard, per Jaume II als Comtes de Prades. En aquest moments –anys amunt, anys avall– deurien bastir-se els precedents genealògics d’algunes de les cases pairals amb portals adovellats que podem anar veient pels carrers. També destaca la casa dels Frares, antiga dependència dels monjos. Del poble em fascina el racó de l’Arc de Pedra al carrer Major, mig amagat sota la plaça. Ja negra nit, els carrers són desèrtics. La cooperativa és tancada. Fa força fred. El cafè, acollidor a la força, és, segurament, el millor lloc ara mateix per copsar el batec del poble. Aquí farem parada i fonda.

La Mola de Colldejou des de la serra de Llaberia (foto: Núria Pont i Gómez)

L’endemà, fa un dia assolellat, encara que fred. Força vent i un terreny abrupte i pedregós és el que ens espera tot pujant al capdamunt de la Mola de Colldejou, el límit del Priorat per aquesta banda. Hi pugem des del coll Roig, entre la Torre de Fontaubella i Colldejou, ja al Baix Camp. A dalt, el cim de la Mola és un allargat llom planer obert als quatre vents. Només cal anar d’una punta a l’altra per descobrir-ne el seu particular paisatge i la seva encisadora força tel·lúrica. Quina energia, quin magnetisme, quina netedat d’aire i d’esperit que es respira i es viu aquí dalt. La visió sobre l’entorn, per qualsevol de les seves bandes, és commovedora. Del mar al Montsant, de la serra de Llaberia a la de Prades, i, just als nostres peus, el camp de Tarragona, el Baix Camp i el Priorat. Més enllà, els Ports, sobresurten per sobre la serra de Cardó. També es distingeixen les serres de Cavalls i de Pàndols, a recer de la Terra Alta. Baixem cap a coll del Guix i tornem cap al punt de sortida fregant les cases de Colldejou. Una bona marrada. A Colldejou, doncs, no hi acabem d’arribar. L’estada a dalt de la Mola ens ha entusiasmat tant que l’hem allargat inevitablement, sense presses. Passant el poble de llarg, mentre camino envoltat pel bosc, penso amb l’excel·lent formatge de cabra que ens van oferir, com caigut del cel, l’anterior ocasió que hi vàrem arribar després d’estar dos dies voltant per la serra de Llaberia. Hi cantaven els àngels, com ara que ja gairebé arribem. Els sents?

Els ballets tradicionals de la Festa Major de Solsona (8 de setembre de 2007)

2009-02-19T15:31:00.011+01:00

Avui, cap a Solsona. S’hi celebra -s’hi viu, més ben dit- l’excepcional Festa Major (i aquí). La il·lusió em desborda. Cal dir que feia molts anys que esperava aquest moment. Clar que a Solsona ja hi he estat força vegades (i que hi estaré, segur; no me’n cansaria mai). La ciutat per si sola mereix més d’una mirada. Tanmateix, per algun motiu o altre, se’m resistia l’ocasió de poder presenciar, almenys, un dels actes que solquen profundament la festa solsonina: la seqüència dels ballets tradicionals.

La festa, religiosament parlant, és dedicada a la veneració de la Mare de Déu del Claustre (i aquí), la imatge de la qual és una destacada joia del romànic del segle XII atribuïda a Gilabert de Tolosa, un dels mestres rellevants del moment. Deu ser que les coses que se saben especials generen també una forta empremta en l’imaginari col·lectiu capaç de tramar manifestacions peculiars resistents al llarg del temps. O és l’aïllament secular de Solsona que ha propiciat la joia actual? De fet, la Festa Major de Solsona no és fàcil d’explicar ni de seguir. La seqüència ritual ancestral s’allarga durant ben bé tres dies, amb baixades i pujades de la corporació municipal entre la casa consistorial i la catedral tot passant per la plaça Major, processó, cants i veneracions a la Verge, la despertada dels trabucaires, passacarrers, tronades, pregó i crida i, sobretot, ballets i rodes de foc. Tot estipulat, concretat i cronometrat segons la tradició, els protocols i l’escenificació de l’harmonia entre el poder civil i el poder eclesiàstic. La documentació a l’entorn de la festa solsonina és extensa. Dóna fe dels traspassos d’elements i simbologies entre festes (moltes dels elements actuals de la festa major tenen la gènesi en les processons del Corpus) i de la profunda antiguitat de la majoria dels seus rituals i elements. Tot plegat una densa xarxa de sapiència força immutable i acumulada al llarg dels segles.

El drac de Solsona a la plaça (extreta de www.solsonalafesta.net)

Migdia del dia 8 de setembre a la plaça Major. Hom pot admirar des del rovell de l’ou solsoní els ballets tradicionals, tal i com els solsonins i solsonines els anomenen. Abans dels ballets, però, hi ha la roda de foc: drac, bou i mulassa realitzen voltes tot fent petar els fuets, tranquil·lament, com aquell qui ho fa per fer temps. Cada moment té el seu ritme, res hi és forçat. Tot transcorre com per inèrcia. Arriben les autoritats. Els ballets s’articulen un rere l’altre: els óssos (únics a Catalunya); els cavallets; el drac; els nans; el ball de bastons; l’àliga; i, finalment, els gegants. I el flabiolaire, que pot passar desapercebut, però que, discret, els acompanya. Aquests últims encara tindran ganes de fer l’últim ball davant de la casa consistorial. Quin moment!! Abans, però, una gran tronada, escampa la concurrència cap a possibles amagatalls. Clar que no n’hi ha per tothom. Qui no corre, vola!

Els nans ballant a la plaça (extreta de www.solsonalafesta.net)

I com que no en tinc prou, i en vull saber més, dos magnífics treballs bibliogràfics, adquirits al mateix ajuntament, em permeten sadollar-ne el coneixement amb més profunditat: “Gegants i demés improperis de Solsona de les diades de Corpus i de la Festa Major”, de Jaume Cuadrench, una delícia; i el recent títol “Solsona, la Festa Major”, de Noemí Vilaseca, amb unes sensacionals fotografies de Marc Trilla. Molt recomanables.

Torno a casa, satisfet, tot xiulant les encomanadisses melodies que han aclarit el dia.

Els enigmàtics óssos de Solsona en acció (extreta de www.solsonalafesta.net)

D’Adons a la serra de Sant Gervàs, o la vivència del paisatge (maig de 2008)

2009-02-17T15:50:00.026+01:00

Captivadora percepció paisatgística la viscuda tot pujant al capdamunt de les cingleres de la serra de Sant Gervàs des d’Adons, a l'Alta Ribagorça.

Venint de Pont de Suert, seguint la sinuosa carretera envers la Pobla de Segur, abans d’arribar al coll de la Creu de Perves, un ramal duu fins a Adons, petitíssim i acollidor poblet. Des d’aquí, un escarpat rastre ens convida a la vivència d’una inusual experiència perceptiva en tots els sentits, sempre que ens sedueixi resseguir-lo fins allà on, de cop, tot s’estimba cinglera avall. El paisatge visual, corprenedor; el sonor, suggerent, encara que pot passar fàcilment desapercebut, ja que gairebé diria que es tracta d’escoltar el silenci; l’olfactiu, que comença a esclatar segons regeix l’època.

Adons i el seu entorn des de la serra de Sant Gervàs (foto: Paola Benincasa i Bonet)

Ens enfilem fins el Portús, l’únic pas a peu entre una vessant i l’altra de la carena tot salvant els altívols cingles que caracteritzen la morfologia del cantó sud de la muntanya. Una estreta i esbiaixada esquerda entre dues parets ens obre les portes al paradís de l’orella d’ós i de la corona de rei (i aquí), a més d’altra flora el nom de la qual desconeixem. La flaire, però, m’és curiosament familiar. Tot i que les informacions respecte el lloc n’asseguraven la presència, no sabem acabar de diferenciar la genciana vernal.

El pas del Portús (foto: Paola Benincasa i Bonet)

Des del coll del Portús, ascendim, sempre arran de cingle, talment encegats per la visió que el moment ofereix, fins al cim de l'Avedoga d’Adons, a 1.839 metres d’altitud. Ja tranquil·lament asseguts entre herba i pedres, podem dedicar-nos plenament a repassar la volta sencera: part dels Pirineus aragonesos, amb el massís de la Maladeta i l’Aneto a tocar; el conjunt de pics, tucs i tuques de la banda d’Aigüestortes, Cavallers, Sant Maurici i els Encantats; tot seguit, Montsent de Pallars; enllà, força lluny, el Cadí, el Pedraforca i Port del Compte; més a prop, les serres del Boumort i Cuberes i el congost de Collegats; continuen la serra de Comiols, Conca Dellà, Montsec, congostos de Terradets i Mont-rebei i la Conca de Tremp; i, finalment, vall de la Noguera Ribagorçana, serres de Sis i Vallabriga. Just a sota els nostres peus, la Terreta i la seva corrua de poblets.

Els cingles de la serra de Sant Gervàs (foto: Paola Benincasa i Bonet)

Descendim força pel dret flanquejant la pala de l’Avedoga fins a la zona molt més planera de l’Avedogueta, els Planellets de Castellveire i les Boïgues, per tornar a Adons. I després del delit visual i del fins ara imperant silenci, toca fruir del cada vegada més proper i constant tritlleig de les esquelles del ramat de cabres i ovelles que s’escampen allà baix a la prada del costat del poble.

Part del paisatge que podem veure des de la serra de Sant Gervàs: Adons i el seu entorn (foto: Paola Benincasa i Bonet)

Tenint en compte que la nostra percepció visual és força notòria, en el sentit que la cultura occidental sembla ser eminentment visual, trobo que, sovint, ens costa prestar atenció a la resta de percepcions sensitives, a no ser que siguin tan estridents que ens acaparin sense remei. Malgrat que l’educació emocional en aquest sentit tampoc m’ha afavorit massa, em captiven les dimensions acústiques i olfactives dels llocs. Les trobo fonamentals per a percebre en la seva totalitat la “identitat” del lloc transmesa a través de la vivència del paisatge. Perquè, quines associacions fem a partir dels sons i les olors que sentim? El so i les olors, a més del medi físic, formen part de l’expressió d’un paisatge, d’un lloc, d’una societat. Que siguin dimensions més aviat efímeres, no comporta, crec, que no siguin també ingredients significatius en la percepció subjectiva d’un entorn.

Una altra perspectiva del paisatge des de la serra de Sant Gervàs. Al fons, el massís de la Maladeta (foto: Paola Benincasa i Bonet)

Jordi Pigem, filòsof que escruta les relacions entre natura i cultura, ens suggereix sàviament que aprenguem a escoltar les veus del paisatge en totes les seves dimensions, i poder, així, fer possible el trànsit de la dissonància cap a la consonància entre cultura i natura, assumint, segurament, que la nostra mirada, escolta i ensum sobre l’entorn és necessàriament passada pel sedàs de la cultura en voler donar-li sentit. I, també, que és caminant per l’entorn quan millor se’ns en presenten les possibilitats, és a dir, submergint-nos-hi al ritme natural de la persona.

La Terreta des de la serra de Sant Gervàs. Al fons, el Montsec i els congostos de Terradets i Mont-rebei (foto: Paola Benincasa i Bonet)

La mirada estètica envers l’entorn, lluny d’una visió, en el bon sentit de la paraula, utilitarista del territori, és sotmesa al sedàs de la percepció artística, tal com afirma Alain Roger al seu “Breu tractat del paisatge”. I, potser hi afegiria que, no només la percepció, sinó també les expectatives de la mirada, d’escolta, de l’ensum, és a dir, amb la sensibilitat, conscient o no, amb que ho fem. Percebem allò pel qual estem predisposats i preparats per percebre en una dimensió estètica, artística. El mateix autor ens ho suggereix: “(...) La percepció, història i cultural, dels nostres paisatges –camp, muntanya, mar, desert, etc. – (...) simplement té lloc segons allò que jo denomino, reprenent una expressió de Montaigne, una “artialització” (...). (...) L’esperit que batega en aquests indrets i que els “inspira” no és cap altre que l’esperit de l’art, que, a través de la nostra mirada, “artialitza” la terra en paisatge. (...) Potser algú podrà dir que es tracta d’un esteticisme elitista que pressuposa una cultura reservada a uns quants aficionats (“les persones de bon gust”), prou riques i desenfeinades per visitar les galeries d’art. No ho crec. La nostra mirada, encara que ens alguns moments en sembli pobra, és rica, com saturada d’una gran profusió de models, latents, inveterats i, per tant, insospitats: pictòrics, literaris, cinematogràfics, televisius, publicitaris, etc., que treballen en silenci per “modelar”, en tot moment, la nostra experiència, tant si és perceptiva com si no. Sense que nosaltres ho sapiguem, som una intensa forja artística, i ens quedaríem ben sorpresos si ens diguessin tot allò que ens ve de l’art. Un dels exemples seria el paisatge, un dels casos més idonis per poder verificar aquesta potència estètica (...). En aquest sentit estètic, “la naturalesa és indeterminada i només l’art la determina (...)", i, “la terra és, d’alguna manera, el grau zero del paisatge, allò que procedeix la seva “artialització (...)”, és a dir, una muntanya, un llac, un bosc, un desert,..., és el suport purament físic i esdevé una escena més o menys emotiva segons la nostra mirada culturitzada mitjançant la transmissió del pòsit de percepcions històriques que s’han anat aportant a través de l’experiència estètica i artística. "(...) Això és el que ens ensenya la història, però els nostres paisatges han esdevingut tan familiars, tan “naturals”, que ens hem acostumat a creure que la seva bellesa era intrínseca. Als artistes, doncs, els pertoca recordar-nos aquesta veritat primera, però oblidada: una terra no és, d’antuvi, un paisatge, i per passar de l’una a l’altre cal un treball d’elaboració artística”. Una altra cosa molt diferent és la confusió o la indiscriminació en termes semàntics dels dos conceptes, és a dir, la utilització del mot “paisatge” quan ens referim, simplement, a “entorn”, “territori”, “país”, “terrer”, ..., com a sinònim. Certament, una cosa és el medi físic i l’altre el paisatge. El paisatge és una vivència més o menys subjectiva, una percepció "artialitzada", és a dir, culturitzada, d’aquest medi físic.

(Més sobre el paisatge a l'Observatori del Paisatge)

Inici de tardor al cap de Creus (octubre de 2007)

2009-02-13T13:55:00.010+01:00

Inici de tardor al cap de Creus. L’aire comença a ser tirant a fred, però ajaguts en un racó de cala Murtra, entre Roses i cap de Norfeu, esdevé un bon company de l’atractiu del moment.

Cala Murta (extreta de http://www.roses.cat/)

L’endemà, el camí vell al cap de Creus, entre Cadaqués i el far, serpenteja deliciosament entre bancals i murs de pedra seca, fets pacientment, llicorella sobre llicorella. Ja se sap: el terreny, irregular i laberíntic, ho exigeix, encara que només sigui per acomodar-hi menys d’una desena d’oliveres.

A l’inici del camí que encara es pot recórrer sense massa entrebancs urbanístics, a l’altura de la badia de Guillola, predominen els bancals i l’ordre de la secular mà pagesa. Més endavant, només el regne del caos mineral. Entremig, el que havia estat cultivat, ara ho acapara el romaní. Una xamosa barraca de pedra seca dóna pistes del passat ús del terrer.

El camí, irremeiablement adaptat als capricis del relleu, descobreix petits racons. I si em quedés a viure per aquí? Un turonet amb una fita a la testa convida a deixar el camí fressat: s’hi endevina una bona vista. Sí: des d’aquí dalt la visió immediata és la d’una llenca de roca que s’endinsa cap el mar, prima i allargada, formant un entrant de mar. És cala Bona. Segurament el nom l’hi escau; malgrat la desolació general de l’indret -o precisament per això-, sembla prou plàcida i acollidora. Més enllà, ses Illetes. Des d’aquí les espio: i si encara hi quedessin sirenes?

El sender arriba a cala Jugadora per enfilar-se decidit al far del cap de Creus. A prop, sa cova de s’Infern, on un només pot fer que badar boca i admirar.

Més tard, una passejada pels tranquils carrers del Port de la Selva, arrodoneix el dia.

Descoberta per la vall alta del riu Anoia: Rubió, Copons, Veciana, Sant Puvim i els Prats del Rei (maig de 2007)

2009-02-10T14:08:00.018+01:00

Plou. A voltes, moltíssim; aigua a dojo!! Malgrat tot, des de la carretera que arrenca passat Jorba cap a Calaf, giro cap el ramal per tal d’endinsar-me a Rubió. A baix encara, poc després d’iniciar l’ascens per la solitària vall, trobo l’indret del Pla de Rubió i la capella romànica de Sant Macari. El lloc sembla acollidor, però tinc el cap posat vall amunt; m’hi estic un moment, res, quatre passes, perquè no sigui dit. En poca estona més de pujar ja s’entreveu el nucli del municipi, una mínima expressió impertorbable, allà dalt enfilat en un turonet. S’hi poden veure les restes del castell i, protagonitzant l’escena, l’església de Santa Maria de Rubió, que, un bon dia, va passar del romànic al gòtic. A l’interior hi excel·leix, entre els de la seva mena, el retaule gòtic, modificat i reproduït parcialment i amb una part exiliada al Museu Episcopal de Vic. M’hi estic una estona, voltant, ara cap aquí, ara cap allà. Llàstima de la pluja que no convida pas a seure tranquil·lament en un pedrís, per tal de no haver de fer ni el soroll de les passes, i poder afinar l’orella. De fet, el paisatge sonor, avui, és gairebé exclusivament format per la persistent pluja que cau del cel i per la repicada fressa de l’aigua a sobre del paraigua. Així doncs, em disposo a posar el nas a tot arreu, a tort i dret, sense mesura. I la decisió té els seus fruits. Puc fer palès que si des d’aquí enfiléssim serra de Rubió enllà arribaríem al refugi del Mas del Tronc. Deu ser un bon lloc per anar-hi un dia com el d’avui, fred i plujós, i deixar-se caure vora el foc tot fent noves coneixences.

Més tard, altre cop a la vall de l’Anoia direcció Calaf, apareix el poble de Copons, mig enclotat davant l’aiguabarreig de l’Anoia amb la riera de Veciana. Poble de vells molins, no deixen passar l’oportunitat d’explicar-ho i donar-ho a conèixer. En un plafó estratègicament situat puc llegir-ne la importància i la quantitat que n’hi havia hagut, tots ells amb el seu nom i la seva situació. Tot donant un cop d’ull al poble, s’acaba constatant que Copons és bàsicament dos carrers llargs, del Mur i de Sant Magí, més o menys paral·lels, que després d’estar jugant a cuca i amagar una estoneta, s’acaben fonent a la placeta de Sant Magí, talment com per venerar-ne el sant, que s’ho mira tot murri des de dins d’una minúscula capelleta. Aquests dos carrers, sàviament connectats per altres carrerons dels de fer-ne via, com ara el del Forn o de Montserrat, són, segurament, els més llargs del poble. Un xic enretirada, discreta, la plaça Major sorprèn amb una porxada. L’església de Santa Maria, que fa força goig amb la façana restaurada recentment, s’imposa per damunt de tot a l’estret emplaçament on és situada. Als afores, a prop i vora el riu, els horts, ben cuidats, semblen donar, quan n’és l’època, força fato. La passejada fins al gorg de Nafre, riu amunt un xic allunyat ja del nucli de cases, dóna corda per una bona estona més. El lloc és, com gairebé sempre en aquestes ocasions, força encisador, i més amb la pluja que ha caigut, cau i caurà (perquè, de moment, no té pas pinta que hagi d’haver-hi treva). Clar, què és un gorg sense aigua? Perd màgia, és impossible imaginar-s’hi dones o muses d’aigua. M’imagino que a l’estiu (que tota cuca viu) l’indret deu ser força concorregut.

Església de Santa Maria de Copons (extreta de www.copons.info)

Des de Copons, un ramal porta a Veciana. Abans d’enfilar l’últim tram fins dalt el petit llogarret, just on arrenca la carretera cap a Segur i Montfalcó, em pica l’ullet l’església romànica d’una sola nau de Santa Maria de Veciana. Caure en la temptació és, per part meva, cosa pràcticament assegurada. Bonament seduït, la seva exquisida porxada frontal m’aixopluga de la pluja, ara que torna a caure decididament. Puc saber-ne que la talla romànica original que posseïa, del segle XIII, reposa ara al Museu Episcopal de Vic. La que hi ha dins, que tampoc acabaré veient, n’és una reproducció. El que deia: no sembla que hagi de venir ningú a obrir-ne les portes.

Acabo, doncs, de pujar a Veciana, que aviat està vist de petit que és: el que queda de l’església de Sant Miquel de Veciana, dels segles XII i XIII, l’ajuntament i quatre cases mal comptades. El lloc és inhòspit i, des de la humida percepció d'ara i avui, molt bonic. Potser és la pluja que fa els llocs bonics. Però les cases i el paisatge aquí ja segarregen, i enamorat com estic de la Segarra, el moment esdevé també enamorador. Els plafons informen que hi havia hagut un castell. També que “la dedicació a l’arcàngel Sant Miquel de les esglésies vinculades a un castell termenat era força habitual en l’etapa de la repoblació. Sant Miquel, que lluitava i vencia el diable, era una imatge protectora que els repobladors sentien molt propera en un període que la lluita amb els andalusins pel control del territori els mantenia sota un perill constant.”

Altre cop direcció Calaf seguint Anoia amunt, em tempta el poble de Sant Pere Desvim, també anomenat Sant Pere del Vim o, encara simplificant més, Sant Puvim (algú pot explicar-nos aquesta curiosa diversitat de noms?). Volto primer l’església, documentada ja el segle XI, que, sent com un bloc immens, només s’arrodoneix per l’absis i per les dues curioses absidioles laterals que en sobresurten. A l’interior, tancat i barrat, cal destacar-hi les pintures romàniques de l’absis, descobertes fa uns anys sota una altra imatge del segle XVI pintada parcialment. L’estudi d’aquestes pintures “han confirmat la seva antiguitat i que ens trobem davant d’una de les escasses restes de pintura romànica en aquestes terres al llindar de la Catalunya vella”, segons explica Jaume Ortínez. La població, molt petita també, s’origina a partir de la protecció de la seva sagrera. En un dels pocs carrers, una casa presumeix només de mitja dovella. La pluja fa una petita treva.

Als Prats del Rei, em deixo servir per la mare i la filla del restaurant Flor de la Segarra; només entrar, però, la filla dubta. Que potser és massa tard per servir un comensal més? No, la mare dóna el consentiment. Ja puc seure i menjar tranquil·lament. Ben dinat, plovisqueja, fa vent, i, fins i tot, força fred. Està vist que la primavera avui ronseja. M’estic a sota la porxada de la plaça Major mirant cap a l’indret d’on tenia, segurament, l’anhelada imatge dels Prats del Rei transmesa d’una foto antiga que no puc recordar ni quan ni a on. Plaça Major enllà, el poble s’obre, s’eixampla, i, al bell mig, a la cruïlla entre dos carrers, trobem la petita esglesiola de Sant Joan. La llinda ho deixa tot ben clar: “San Juan 1884”. Enrere, altre cop pel carrer del mig, fins a l’església, dedicada a Santa Maria i, més enllà, encara una capella molt gran de ben bé les dimensions d’una església però sense campanar. Una placa anuncia que es tracta de la capella de la Verge del Portal. Fa molt fred. Potser és hora de retirar-se.

Plaça Major dels Prats del Rei (extreta de www.pratsderei.cat)

Tornant ja cap a casa, passo per Igualada però per l’altra carretera, la de les Maioles, que, carenejant primer i flanquejant després la serra de Rubió, porta fins a la Conca d’Òdena. Tot just sortir dels Prats del Rei, i malgrat la pluja que encara és present, queda il·lusió per anar a veure de prop la restaurada torre de la Manresana, del segle XII, estratègicament situada. Queda pendent una visita (i una vista) més tranquil·la.

Una contalla a l'entorn dels límits entre era Val d'Aran i l'Alta Ribagorça

2009-02-06T13:22:00.010+01:00

Aquests darrers anys he visitat sovint era Val d'Aran. Han estat visites motivades pel fet que una bona amiga, la Paola, hi viu des de fa temps.

Hi ha moltes coses per explicar d'aquesta comarca. Us les aniré explicant a poc a poc, segons les ganes i el temps que em permetin fer-ho.

Avui em ve de gust explicar-vos una contalla que s'explica a propòsit d'uns límits, els que hom dibuixa al mapa per diferenciar una comarca d'una altra. Al llarg dels anys, per establir aquests límits hi hagut varis factors predominants a tenir en compte: geogràfics (sospito que la majoria de les vegades), econòmics, culturals, socials,..., més o menys objectius. En el cas d'avui, però, els límits s'expliquen, també, per coses que conta la veu popular i en les quals es barrejen realitats i fantasies bellament harmonitzades. Com sol passar, vés a saber on acaben unes i comencen les altres.

Passat Pont de Suert, capital de l'Alta Ribagorça, vall de Barravés amunt envers era Val d'Aran, hom espera entrar a la comarca administrativa just després passat el túnel de Vielha. Ara n'hi ha un de nou, inaugurat fa poc, però el vell data de 1948. De fet, la Val d'Aran geogràfica no és perfectament perceptible fins un cop passada la llarga foradada. De cop, el canvi en el paisatge, a efectes sobretot del clima atlàntic, fa palesa una morfologia ben diferenciada entre la Vall i l'Alta Ribagorça. Administrativament parlant, però, s'entra a la comarca una estoneta abans d'entrar al túnel per la boca sud, encara en plena vessant fluvial de la Noguera Ribagorçana.

Pep Coll, l'escriptor de Pessonada (Pallars Jussà), que estima amb bogeria la seva terra natal, en el seu llibre "El rei de la Val d'Aran", publicat per l'Editorial Empúries el 2003, ens parla d'un possible perquè d'aquesta particularitat en el relat "Una cursa històrica". Aquesta mateixa narració, escrita un xic diferent, també la podem trobar al llibre del mateix autor "Muntanyes Maleïdes", escrit uns 10 anys abans.

Unha, un dels pobles dera Val d'Aran (extreta de www.torismearan.org)

Resulta que des de temps immemorials, entre els habitants de Senet, a l'Alta Ribagorça, i els de Vielha, capital d'era Val d'Aran, hi havia hagut certes diputes per decidir fins a on arribaven les pastures d'uns i altres. Per tal d'acabar amb el conflicte, varen decidir portar a terme una cursa ben especial. Un aranès i un ribagorçà, escollits a consciència per ambdós pobles, sortirien el mateix dia i a la mateixa hora d'una banda i l'altra de la muntanya. El lloc exacte a on es trobessin seria on es plantaria la fita que marcaria el límit infranquejable pels ramats a partir d'aquell moment. Els de Senet van escollir a un jove caminador que van ben atipar de tota mena de menges i d'un bon vi per tal que no defallís pel camí; els de Vielha van escollir a un pelacanyes al qual li prometeren una més bona paga com més lluny arribés. Així doncs, al cap de poc de caminar, el jove de Senet, fart i amb el cap emboirat de la gran quantitat de vi ingerit, es va asseure a reposar, que s'esdevingué ràpidament, com no, en una bona migdiada. El triat a l'Aran, però, només pensava amb els promesos diners que li solucionarien part de la subsistència; vinga amunt a marxa forçada: no es podia permetre ni un moment de descans. Va sobrepassar la muntanya pel port de Vielha, però ni rastre del seu competidor. Doncs avall, cames ajudeu-me. Fins ben bé passat el pla de l'Ospitau, no va trobar el seu contrincant, dormint la mona a l'ombra de la Ròca del Santet. En Pep Coll ens explica el desenllaç: "D'aquella feta, la roca assenyala la fita entre els termes de Senet i Vielha. Per aquest motiu, la Vall d'Aran comença en aigües ribagorçanes, un parell de quilòmetres abans d'entrar a la boca del túnel".

Coneixeu Artur Bladé i Desumvila?

2009-02-06T10:19:00.009+01:00

Us deixo amb una notícia molt interessant a l'entorn de l'escriptor de la Ribera d'Ebre Artur Bladé i Desumvila que m'envien els de llibresebrencs.org, el portal de difusió dels llibres i els autors de les comarques ebrenques (ells inclouen sota aquesta denonimació el Priorat, la Ribera d'Ebre, la Terra Alta, el Baix Ebre, el Montsià, el Baix Cinca, el Matarranya, els Ports i el Maestrat).

Aquí va:

La ruta literària "Benissanet, paisatge literari", al suplement "Sortim" de l'"Avui"

"El passat divendres, dia 30 de gener, el suplement "Sortim", que es distribueix cada divendres amb el diari "Avui", amb més de cent mil exemplars, incloïa una ruta literària per la Ribera d'Ebre. Un reportatge de vuit pàgines a tot color, amb textos i fotografies inèdits, elaborat per Lara Malvesí i Ivan Sánchez. El reportatge està centrat especialment en la ruta literària "Benissanet, paisatge literari", impulsada per l'Associació Cultural Artur Bladé i Desumvila i l'Ajuntament de Benissanet; la qual recorre la població natal de l'escriptor amb textos de la seua obra. També destaca la publicació dels volums V i VI de l'Obra Completa d'Artur Bladé, editada per Cossetània Edicions, que enguany inclouen textos inèdits de l'escriptor. Sense oblidar la informació pràctica i les recomanacions de restaurants i allotjaments de la població i la comarca, així com el refugi antiaeri de la Guerra Civil i les activitats de navegació fluvial per l'Ebre.
Podeu descarregar-vos el suplement en pdf clicant aquí
Més informació de la ruta clicant aquí "

Us dec una explicació...

2009-02-05T14:10:00.008+01:00

Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un lloc, un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor...), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències, reflexions, pensaments i comentaris sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi? És així com he decidit escriure alguns dels moments i aprenentatges estant a l'aguait del nostre patrimoni cultural i natural. És el meu petit homenatge al tros de terra que trepitjo. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla. Fins aviat!!