La nit abans
d’anar-hi ha plogut amb alegria riu amunt. És per això que, al seu torn, el riu
avui baixa content. Un bon moment,
sens dubte, per recórrer el recuperat camí de ribera Llobregat avall, entre
Sant Boi i el Prat. Som una bona colla units per les ganes de deixar-nos
sorprendre per un nou paisatge, el de la ribera d’un cansat i vell Llobregat.
Un nou paisatge que, recuperat, dignifica el tram final d’un riu al que li
devem molt, fart de treballar al servei de tot i de molts pràcticament des que
neix fins que, rendit, s’aboca parsimoniosament a la mar.
Si un cert ordre i harmonia en la percepció i la vivència del paisatge ens esperona i dignifica emocionalment i, lluny de deixar-nos indiferents, ens fa, en definitiva, més feliços, podríem dir que aquest paisatge de ribera ha estat o està en procés de ser extret de l’exclusió de ser motiu de felicitat a la que estava sotmès fins fa poc. Hi ha un lloable afany, des de l’àmbit professional i més sensibilitzat, a treballar de valent per intentar superar a poc a poc un període estrany i fosc d’ignorància i d’indiferència total, ras i curt, entre els baixllobregatins envers la línia fluvial que mig parteix la comarca de dalt a baix. Un període tampoc massa llarg, just el que abraça el de la cúspide de la manca de sensibilitat sobre l’entorn i el només tenir ulls per un suposat progrés industrial i territorial, segurament malentès, pervers i d’una depauperació paisatgística, perceptiva i emocional intensament suportada.
D’aquesta relació difícil entre el riu i el seu paisanatge proper, talment vivint-hi d’esquenes, n’ha quedat, en part, una certa resistència a considerar la ribera del riu Llobregat com un possible indret de passejada fruint d’un entorn agradable més enllà de la seva realitat intensament antropitzada i abassegat per una insaciable pressió urbanística i d’infraestructures vàries. I, a bodes em convides, precisament per això últim és encara més pertinent aquesta proposta de nova vivència amb aquesta ribera, com si d’un lluminós miracle es tractés. Perquè, malgrat tot, la baixa ribera del Llobregat torna a ser un indret on deixar-se caure a veure com baixen unes aigües que, lluny de la mena de viscositat negra i pudenta de no fa pas tants anys, tornen a ser capaces d’albergar nova vida, i, en unes refetes ribes i aiguamolls, veure créixer nous boscos de ribera i canyissars autòctons –amb el permís de la rebel canya forana–. I a jugar-hi a clissar granotes abans que elles, molt més amatents i espantadisses, es capbussin a l’aigua fugint de la nostra mai oportuna presència, així com el bernat pescaire i la fotja, entre moltes altres aus, que s’entrelluquen de tant en tant entre la làmina d’aigua i els herbassars, pradells, jonqueres, platges, illots i canyissars. La fauna més exigent sembla que vol tornar a provar tímidament a passejar-se per aquests humits vorals. Hi torna a ser possible, en definitiva, la sempre fascinant seducció ambiental.
Si un cert ordre i harmonia en la percepció i la vivència del paisatge ens esperona i dignifica emocionalment i, lluny de deixar-nos indiferents, ens fa, en definitiva, més feliços, podríem dir que aquest paisatge de ribera ha estat o està en procés de ser extret de l’exclusió de ser motiu de felicitat a la que estava sotmès fins fa poc. Hi ha un lloable afany, des de l’àmbit professional i més sensibilitzat, a treballar de valent per intentar superar a poc a poc un període estrany i fosc d’ignorància i d’indiferència total, ras i curt, entre els baixllobregatins envers la línia fluvial que mig parteix la comarca de dalt a baix. Un període tampoc massa llarg, just el que abraça el de la cúspide de la manca de sensibilitat sobre l’entorn i el només tenir ulls per un suposat progrés industrial i territorial, segurament malentès, pervers i d’una depauperació paisatgística, perceptiva i emocional intensament suportada.
D’aquesta relació difícil entre el riu i el seu paisanatge proper, talment vivint-hi d’esquenes, n’ha quedat, en part, una certa resistència a considerar la ribera del riu Llobregat com un possible indret de passejada fruint d’un entorn agradable més enllà de la seva realitat intensament antropitzada i abassegat per una insaciable pressió urbanística i d’infraestructures vàries. I, a bodes em convides, precisament per això últim és encara més pertinent aquesta proposta de nova vivència amb aquesta ribera, com si d’un lluminós miracle es tractés. Perquè, malgrat tot, la baixa ribera del Llobregat torna a ser un indret on deixar-se caure a veure com baixen unes aigües que, lluny de la mena de viscositat negra i pudenta de no fa pas tants anys, tornen a ser capaces d’albergar nova vida, i, en unes refetes ribes i aiguamolls, veure créixer nous boscos de ribera i canyissars autòctons –amb el permís de la rebel canya forana–. I a jugar-hi a clissar granotes abans que elles, molt més amatents i espantadisses, es capbussin a l’aigua fugint de la nostra mai oportuna presència, així com el bernat pescaire i la fotja, entre moltes altres aus, que s’entrelluquen de tant en tant entre la làmina d’aigua i els herbassars, pradells, jonqueres, platges, illots i canyissars. La fauna més exigent sembla que vol tornar a provar tímidament a passejar-se per aquests humits vorals. Hi torna a ser possible, en definitiva, la sempre fascinant seducció ambiental.
 |
| El riu Llobregat al seu pas entre Sant Boi i Cornellà. |
Impulsades,
doncs, les funcions ambientals i socials de l’eix fluvial –facilitant-ne la
morfodinàmica fluvial, la millora ecològica, l’accessibilitat i la
connectivitat entre les riberes i les poblacions adjacents–, és recomanable i
pertinent redescobrir-lo batejat institucionalment com a Parc del Riu Llobregat. El
recorregut, a peu o en bicicleta, és possible còmodament des d’ambdues riberes
des del pont del Diable de Martorell, just abans del petit congost on el riu
s’escola entre els primers relleus de l’Ordal i el turó de les Forques, fins a
la nova desembocadura i la zona d’aiguamolls del delta, fregant l’aeroport del
Prat. El primer tram just a tocar del pont del Diable, s’ha beneficiat també d’una
intervenció de renovació paisatgística i d’accessibilitat força interessant,
amb una millora substancial de la vegetació i dels camins de ribera a banda i
banda del curs del riu. Però, de fet, des de qualsevol de les poblacions
riberenques del riu, s’hi han rehabilitat accessos o se n’han fet de nous a
nivell de terra o lleugerament enlairats quan ha convingut, sent el cas de la
nova plataforma d’accés al riu des Sant Boi de Llobregat o les passarel·les per
connectar ambdós marges de Castellbisbal, Sant Andreu de la Barca i Cornellà,
permetent vàries possibilitats de passeig anant i tornant per riberes
diferents. L’eix fluvial, més enllà del mer passeig contemplatiu, pot esdevenir
també per alguns una nova infraestructura verda de mobilitat entre un poble i
l’altre de la riba, així com una nova forma d’accés més tranquil per a les
visites a les diferents icones del patrimoni cultural d’aquesta zona de la
comarca, amb una especial atenció a la Colònia Güell.
Riu avall, una altra de les funcionalitats que alberga aquesta zona baixllobregatina, malgrat la forta disminució respecte a mitjans del segle passat i pressió en contra, és l’agrícola, protegida ara per les administracions sota la figura del Parc Agrari del Baix Llobregat. La zona agrícola segueix una estreta franja entre marge i marge del riu des del Papiol fins que, entre Sant Boi i el Prat de Llobregat, s’encaixa entre les infraestructures viàries i l’aeroport i les poblacions del Prat, Viladecans i Gavà, ocupant part de les fèrtils i al·luvials terres del delta, pràcticament arribant a les portes de Castelldefels. En definitiva, un entramat de camins que recorren una respectable extensió de zona agrícola, amb alguns dels antics masos ben conservats, on es produeix el bo i millor de l’agricultura periurbana –heu sentit mai a parlar de la carxofa del Prat, per exemple?– i on, en alguns casos, el fato arriba directament al consumidor de les mans del pagès. I si no, aneu a treure el cap als mercats de pagès, impulsats a través de la iniciativa El camp a casa, que es paren a diferents poblacions de la comarca per tal de promocionar i facilitar la venda de proximitat dels tant apreciats productes de l’horta baixllobregatina.
Evidentment, la zona també permet fer sorprenents passejades de descoberta d’un ignot patrimoni que, encara que mig ofegat pel soroll i la barroeria, és capaç de despertar l’admiració de les coses fetes antany amb el bon fer i la paciència que es deuria haver de menester. Parlem de masos i masies com Cal Comas (la seu i el centre d’informació del parc), Cal Misses, Cal Xagó, Cal Monjo o Cal Parellada, per citar els que podem veure amb més facilitat si seguim l’itinerari marcat que comença a la passera de Cornellà. Però també podem admirar-ne molts d’altres, així com l’antiga xarxa de rec i, al capdavall, aquest cada volta més apreciat patrimoni agrícola a tocar de la gran concentració metropolitana, si anem a treure el nas en tota la seva extensió. Tenim feina si volem perdre’ns-hi –si voleu, com aquell qui no vol la cosa– per tots els racons, on en molts llocs es pot, fins i tot, comprar directament el producte a tocar dels camps que l’ha vist créixer.
Riu avall, una altra de les funcionalitats que alberga aquesta zona baixllobregatina, malgrat la forta disminució respecte a mitjans del segle passat i pressió en contra, és l’agrícola, protegida ara per les administracions sota la figura del Parc Agrari del Baix Llobregat. La zona agrícola segueix una estreta franja entre marge i marge del riu des del Papiol fins que, entre Sant Boi i el Prat de Llobregat, s’encaixa entre les infraestructures viàries i l’aeroport i les poblacions del Prat, Viladecans i Gavà, ocupant part de les fèrtils i al·luvials terres del delta, pràcticament arribant a les portes de Castelldefels. En definitiva, un entramat de camins que recorren una respectable extensió de zona agrícola, amb alguns dels antics masos ben conservats, on es produeix el bo i millor de l’agricultura periurbana –heu sentit mai a parlar de la carxofa del Prat, per exemple?– i on, en alguns casos, el fato arriba directament al consumidor de les mans del pagès. I si no, aneu a treure el cap als mercats de pagès, impulsats a través de la iniciativa El camp a casa, que es paren a diferents poblacions de la comarca per tal de promocionar i facilitar la venda de proximitat dels tant apreciats productes de l’horta baixllobregatina.
Evidentment, la zona també permet fer sorprenents passejades de descoberta d’un ignot patrimoni que, encara que mig ofegat pel soroll i la barroeria, és capaç de despertar l’admiració de les coses fetes antany amb el bon fer i la paciència que es deuria haver de menester. Parlem de masos i masies com Cal Comas (la seu i el centre d’informació del parc), Cal Misses, Cal Xagó, Cal Monjo o Cal Parellada, per citar els que podem veure amb més facilitat si seguim l’itinerari marcat que comença a la passera de Cornellà. Però també podem admirar-ne molts d’altres, així com l’antiga xarxa de rec i, al capdavall, aquest cada volta més apreciat patrimoni agrícola a tocar de la gran concentració metropolitana, si anem a treure el nas en tota la seva extensió. Tenim feina si volem perdre’ns-hi –si voleu, com aquell qui no vol la cosa– per tots els racons, on en molts llocs es pot, fins i tot, comprar directament el producte a tocar dels camps que l’ha vist créixer.
 |
| Can Parellada, patrimoni del Parc Agrari del Baix Llobregat. |
Així
doncs, enllaçar en un tres i no res via urbana amb espai natural i agrícola és
encara (o un altre cop) possible a la zona més densament urbanitzada de
Catalunya, sovint ignorada, a penes mig coneguda encara que potser la clissem
sovint des del tren o el cotxe, o des de l’avió amb el que tornem d’un viatge.
Potser sabem que hi és, sí, que allà hi ha un riu, uns aiguamolls, uns camps
que s’hi fan almenys bones carxofes, però potser mai hem sentit aquell mínim
punt d’atracció necessari per dedicar-hi tots els nostres sentits un assolellat
dia de tardor. I podem acabar, sortosament, trencant aquesta absurda inèrcia visitant aquests indrets amb els ulls ben oberts a valorar-ne els passos entre
l’ahir i l’avui, plasmats finalment amb l’inici de l’activa recuperació
ecològica, agrícola i social. Us hi escapeu, doncs?
En motiu de la trobada de blocaires #blogtripAMB, organitzada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb la revista Descobrir (@descobrircat), del dissabte 5 d'octubre de 2013 al Parc del Riu Llobregat i al Parc Agrari del Baix Llobregat, amb la participació de:
Òscar Marín, blog ‘El plaer de viatjar’: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/
Xavier Basora, blog ‘Per terra, mar i aire’: http://blogs.descobrir.cat/perterramariaire/
Jordi Canal-Soler, blog ‘Apunts de viatge’: http://apuntsdeviatge.blogspot.com.es/
Tonia Rius, blog ‘Raconets’: http://www.raconets.com/
Sandra Moscoso, blog ‘Fotografiando y viajando’: http://www.fotografiandoyviajando.com/
Neus Prats, blog ‘La meva Barcelona’: http://lamevabarcelona.com
Susanna Rodríguez i Jordi Bosch, blog ‘Companys de viatge’: http://www.enrutapress.com/companysdeviatge/
Xavier Bonel i Montse Azorín, blog ‘Esperits viatgers’: http://www.esperitsviatgers.com
Jordi Cirach, blog ‘Curiosa Barcelona’: http://www.curiosabcn.com/
Elisabet R. Lujan, blog ‘Donant un voltet’: http://donantunvoltet.blogspot.com.es/
Jordi Tunica, blog ‘Viatge per Catalunya’: http://viatgepercatalunya.blogspot.com/
Carles Rué, blog ‘A l’aguait!’: http://www.a-l-aguait.blogspot.com/
Jordi Beumala, blog 'Tot és bo el que l'olla cou': http://totesboelquelollacou.blogspot.com/
Mònica Usart, blog 'Meteocuina': http://meteocuina.blogspot.com/
Òscar Marín, blog ‘El plaer de viatjar’: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/
Xavier Basora, blog ‘Per terra, mar i aire’: http://blogs.descobrir.cat/perterramariaire/
Jordi Canal-Soler, blog ‘Apunts de viatge’: http://apuntsdeviatge.blogspot.com.es/
Tonia Rius, blog ‘Raconets’: http://www.raconets.com/
Sandra Moscoso, blog ‘Fotografiando y viajando’: http://www.fotografiandoyviajando.com/
Neus Prats, blog ‘La meva Barcelona’: http://lamevabarcelona.com
Susanna Rodríguez i Jordi Bosch, blog ‘Companys de viatge’: http://www.enrutapress.com/companysdeviatge/
Xavier Bonel i Montse Azorín, blog ‘Esperits viatgers’: http://www.esperitsviatgers.com
Jordi Cirach, blog ‘Curiosa Barcelona’: http://www.curiosabcn.com/
Elisabet R. Lujan, blog ‘Donant un voltet’: http://donantunvoltet.blogspot.com.es/
Jordi Tunica, blog ‘Viatge per Catalunya’: http://viatgepercatalunya.blogspot.com/
Carles Rué, blog ‘A l’aguait!’: http://www.a-l-aguait.blogspot.com/
Jordi Beumala, blog 'Tot és bo el que l'olla cou': http://totesboelquelollacou.blogspot.com/
Mònica Usart, blog 'Meteocuina': http://meteocuina.blogspot.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada