 |
| Sant Vicenç d'Espinelves |
A Sant Sadurní d’Osormort pels Vernencs
Ara és el moment de la mandra, el sol pica fort. Aquí
assegut s’hi està molt bé i fins i tot a estones hi passa un bri d’aire que fa
la xafogor més suportable. Un angelet em diu que va, que m’aixequi i que vagi
passant, que fins a Sant Sadurní d’Osormort tinc una bona estona i potser se’m
faria massa tard. Però un dimoniet el contradiu, que no n’hi ha per tant, que
aquí mig mandrós s’hi està molt bé i que encara queden moltes hores de llum per
fer via cap a la banda de la riera Major. Podria seguir la carretera i, bastant
més cap enllà del poble, agafar la cruïlla del traçat que segueix la riera
Major fins a l’església de Sant Sadurní. Potser en una mica més d’una hora i
mitja hi seria, però tot per asfalt. I crec que serà més interessant anar-hi
per les frondoses boscúries, pujant cap al veïnat de França i remuntant la carena
de Vernencs per tortes pistes i camins. M’ho miro sobre el mapa i ho veig
bastant clar. Serà, sens dubte, més llarg i costós que anar-hi per la carretera,
però molt més bonic. I les Guilleries s’ho mereixen. Deixo passar una estona més,
ni prou curta com m’exhortava l’angelet, ni tan llarga com em temptava el
dimoniet, i, finalment, arrenco poble amunt, carrer de Sant Hilari enllà.
Un cop passat el veïnat de França, de cases disperses al
llarg de la pista, agafo un camí menys fressat que em puja cap a la casa de
l’Espinàs, de la que cal passar pel bell mig del petit conjunt d’edificacions,
aquell pas forçós que no deixa, però, de produir la sensació que t’estàs posant
de ple en una propietat aliena. Davant de la casa, asseguts en uns troncs, hi
ha uns nois. Em miren i abans que puguin pensar que aquest qui és, els pregunto
si vaig bé per anar cap als Vernencs, una manera com una altra de trencar el
gel. Dubten. Malament, doncs. Tot seguit, però, un d’ells em diu que prou que
hi arribaré, tot i que no és anar tirant un camí i ja està. És, potser, un pèl
perdedor. Els dic que duc un mapa que, de moment, m’està orientant prou bé. I
després d’un clar gest d’aprovació, només m’indica que ara sortint de la casa
agafi el pròxim camí que trobaré a l’esquerra i que hi aniré ben orientat.
Doncs som-hi, cap amunt. Les carenes emboscades m’esperen.
Passo per la casa de Verdencs, després d’haver
flanquejat, segons el mapa, els petits turons dels Carlins i de la Rocassa. I
després de caminar una bona estona més entre boscos i algun camp escadusser, surto
a tocar de la carretera al capdavall d’un camí bastant llarg, allà on hi ha
l’aïllat edifici de l’ajuntament de Sant Sadurní d’Osormort, arran ja de la
riera Major. Un xic més enllà, bastant a prop, hi ha la petita església
romànica i l’esvelta i preciosa masia de Masferrer, segurament una de les
principals del petit municipi disseminat. A l’indret de l’església hi impera la
solitud, però des del proper recinte interior de la masia, que queda envoltada
per un mur, me n’arriba un cert murmuri. Aprofito doncs per acostar-m’hi a
demanar si em poden omplir la cantimplora, ja que necessitaré aigua per fer-me
el sopar i els cafès i en vaig just. L’enorme porta del bonic portal del mur
que dona a l’esplanada que hi ha davant de l’església, la que hi ha més a prop
de la carretera, és tancada. Busco més enllà, cap als darreres de la casa, i hi
veig un noi que feineja. Se’l veu més aviat reservat, fins i tot un pèl desconfiat.
Però li demano l’aigua amb la cantimplora a les mans i, dit i fet, me la pren tot
clarament assentint i em diu que m’esperi que ara torna. Mentre, des de fora
estant, aprofito per intentar tafanejar una mica el poc que es veu de les
intimitats del jardí d’aquesta formidable pairalia. Hi intueixo un oasi de pau
i frescor a tocar de les bones parets de pedra. En poca estona ja tinc el noi
de retorn amb la cantimplora plena a vessar d’una aigua ben fresca. Li agraeixo
i, com a resposta, ja gairebé girant-se per tornar a les seves ocupacions, em
fa un gest desimbolt com indicant que no s’ho val.
Busco un lloc per instal·lar-me. El temple està gairebé
envoltat de zona herbàcia, però la vegetació hi és massa crescuda. No hi acabo
de trobar cap racó prou ras i acollidor per estirar-m’hi. Segurament hi
quedaria ben embrossat. Finalment, deixo la motxilla a sobre del muret que
separa el recinte de l’església i la carretera. És un bon lloc per seure-hi. No
hi penso més: acabaré fent bivac sobre de l’empedrat d’accés a l’església,
arraconat arran de la porta d’entrada. I quan hi porto una bona estona, ja amb
el petit fogonet encès escalfant l’aigua per fer-me el sopar, de cop veig que,
des de la carretera, ve decidit clarament cap a mi un tros d’homenàs amb una
bona barba. Mentre el veig que se m’acosta temo el pitjor, ja que en un primer
moment el seu rostre no és certament massa afalagador. Quan el tinc a davant
ens saludem i, anant al gra, s’interessa desconfiat per la meva presència en
aquest racó de món. Li explico el què, que soc un rodamón temporal de bona fe,
que només porto la bona intenció de passar la nit aquí i que demà a trenc
d’alba desapareixeré riera Major enllà, almenys fins al pont de Malafogassa.
Sembla que l’he tranquil·litzat. La cara de tirant a pomes agres es relaxa un
pèl. I m’explica, com gairebé excusant-se, que darrerament han tingut algun
robatori i ensurts amb gent estranya i que els quatre veïns de la zona estant a
l’aguait. Pot estar tranquil, doncs, que el que més li robaré amb la meva estada
nocturna és el formidable aire net del qual frueixen vivint en aquest tros de
paradís. Finalment convençut de la meva bondat, ens diem bona nit i se’n torna
per on l’he vist venir fins que es fa fonedís de la meva visió. De fet, no sé
d’on ha sortit ni cap a on anirà. Però és molt possible que sigui el mateix propietari
o el masover de la masia de Masferrer. I ara, quan ja no el tinc a davant, se
m’acut que li hagués pogut preguntar. I, havent estat el cas, demanar-li
algunes coses sobre la ben cuidada masia que conserva. Hauria de ser
considerada patrimoni nacional. I que per molts anys.
Havent sopat, arribada ja la foscor de la nit, m’estiro a
dins del sac mentre escolto el somort fresseig de la nit. Algun cotxe que passa
per la propera carretera tot just trenca el silenci uns instants. Fins que
m’adormo. Serà, però, un son una mica inquiet, amb breus despertades fora de
lloc, al llarg de la nit, quan encara no toquen. Potser ho fa la manca d’habitud
de dormir amb el cel com a sostre. O l’espessa quietud.
 |
| Masia de Masferrer |
II. De Sant Sadurní d’Osormort a Vallclara
Fins al pont de Malafogassa
Obro els ulls i veig que comença a clarejar. La cansada
foscor de la nit es va retirant i és el moment just de llevar-me. Per la
carretera que tinc a tocar, passa algun cotxe matiner. Mentre s’escalfa l’aigua
del fogonet per fer-me el cafè, menjo fruita i alguna galeta, un just desdejuni
per començar els primers passos del dia.
Miro el mapa i veig clarament que començaré la ruta del
dia seguint la carretera, riera Major avall, almenys un parell de quilòmetres.
Passat el pont i el molí de Bojons, la carretera deixa la companyia de la riera
i s’enfila decidida canviant bruscament de direcció cap als vessants emboscats.
Just allà neix una bona pista asfaltada que, passant per les cases de
Crivillers i de les Planes, i després d’una bona estona, em deixa al Càmping El
Pont, molt a prop del bonic pont de Malafogassa. Quan soc palplantat davant de
l’accés al càmping, molt tranquil ara a aquestes hores del matí, hi veig un bar on ja hi ha algú que hi pren un cafè a la terrassa. M’hi acosto i, per sort
meva, comprovo que hi fan uns bons entrepans. M’hi assec i hi esmorzo
llargament.
Després d’una bona estona sospesant els possibles camins
a seguir des d’aquí, aprofitant el moment d’anar a la barra a pagar, li
pregunto per Sant Andreu de Bancells a l’amable home que m’ha servit. Més que
res per saber què hi trobaré. Segons el que em digui, potser hauré de comprar,
abans de sortir del càmping, alguns queviures per acabar d’arrodonir el dinar i
el sopar d’avui. Per a demà ja no caldrà, ja que, si tot va bé, espero haver
arribat a Osor. Em fa saber que a Sant Andreu de Bancells hi ha un allotjament
rural. Oh, que bé! En un primer moment, em passa pel cap que potser hi podria
fer nit i tot. Però ràpidament veig que hi arribaré massa aviat, tot just a
l’hora de dinar. Anem pel segon pas, doncs. Li demano si sap si també hi ha
algun bar o restaurant. Aquí ja arronsa les espatlles i em respon, molt amable,
que no li sona, però que potser els de l’allotjament també hi fan àpats, però
que no en sap massa els detalls. I em recomana que hi truqui i me n’asseguri,
perquè més enllà sí que sap de veres que no hi ha trobaria res més en molta
distància. Em busca el telèfon i hi truco. M’atén una dona amb una veu molt
agradable. Primer, quan encara no he aclarit la meva intenció, preguntant només
per si era la casa rural, em diu que li sap molt de greu, però precisament
aquests dies no accepten gent allotjada. Ho trobo curiós, perquè som en ple mes
d’agost, però tampoc pregunto més sobre el cas, ja que, de fet, el que
m’interessa de veritat és saber si hi podré menjar alguna cosa. I li explico
que vaig fent una ruta a peu per les Guilleries i que voldria saber si en passar
d’aquí a unes hores pel lloc hi podré fer algun mos. Em pregunta quants som. I
quan sap que vaig sol, la seva vigorosa resposta és que prou, que no em
preocupi que alguna cosa o altra es farà i que no passaré de llarg sense haver
dinat. Àpat solucionat. I només per sopar i pel breu mos de demà a primera hora
només sortir del sac, ja porto suficient fato.
Abans de sortir definitivament del bar del càmping, torno
a mirar el mapa. Del preciós pont de Malafogassa, de finals del segle XV, fins
a Sant Andreu de Bancells, hi puja una bona pista apta per a vehicles. Però no
em ve massa de gust passar-hi. Veig que dóna moltes voltes i fa massa marrada. Me
la imagino pesada i molesta pel possible trànsit de tota mena de motors amb
rodes. Busco una alternativa i em tempta anar-hi per Sant Pere de Castanyadell,
una església i un indret que també semblen tenir el seu interès. El camí que hi
mena, i des d’allà el rastre que puja cap a Sant Andreu de Bancells, van més al
gra. I segurament molt més tranquils.
 |
| Pont de Malafogassa |
S’esmuny Sant Pere de Castanyadell
La calor ha guanyat terreny respecte a l’hora que he
arribat en aquest racó de món del pont de Malafogassa. Ara tocarà suar de
valent. Per sort, els camins de les Guilleries solen ser prou ombrívols, ja que
s’ajauen plàcidament sota les espesses boscúries d’aquestes contrades.
Al cap d’una bona estona, arribo, després d’un revolt, al
camí d’accés a Sant Pere de Castanyadell. Mentre hi vaig pujant en baixa un
cotxe. Just quan ens creuem, estant jo apartat i quiet pràcticament a la petita
cuneta del camí per deixar que passi, se’m para i, des de la finestreta del
vehicle, un jove molt seriós em pregunta, sense ni dir bon dia, que a on vaig.
Li explico que a buscar el camí que puja a Sant Andreu de Bancells i em diu que
per aquí no pas, que estic entrant en una propietat privada i que no hi puc
passar. M’imagino que quan diu propietat privada es refereix a una casa que,
recordant el mapa, he vist que hi ha a tocar de l’església. I especifico que
només seguiré el camí fins a l’església, que a la propietat en si no hi entraré.
I m’aclareix que l’església també és dins de la propietat i insisteix,
clarament perdent ja la migrada amabilitat que ha demostrat des del primer
moment, que giri cua i que busqui una altra manera d’anar-hi, però que el camí
és privat i no hi puc passar. I dit això, deixa anar el fre del cotxe i comença
a avançar costa avall, molt lentament. Jo, de moment, em quedo palplantat allà
mateix on soc. De cop, quan encara no ha avançat ni vint metres, es torna a
parar i veig que em mira pel retrovisor. No m’immuto. Un parell o tres de
segons més tard, sento com posa el fre de mà, surt d’una revolada del cotxe i, ara
ja amb un to un pèl més amenaçador, m’insisteix que me’n torni cap avall que
per aquí no hi puc passar. Penso que se m’ha vist clarament el llautó i que no
he sabut dissimular la clara intenció d’esperar que se n’anés camí avall per jo
continuar la marxa camí amunt. M’empasso l’orgull i començo a desfer camí.
Encara s’espera un breu moment i, finalment, sense que jo hagi arribat allà a
on és ell parat, puja al cotxe i se’n va. He baixat uns metres, però torno a
estar sol. El cotxe s’ha allunyat clarament. M’aturo. Em fa recança haver de marxar
d’aquí sense poder almenys veure des de fora l’església de Sant Pere de
Castanyadell. I amb un gest clarament compulsiu me’n torno camí amunt. Potser
tinc sort i sense acabar-hi d’arribar veig alguna cosa. Miro el mapa i comprovo
com, segons aquest, a part del camí principal d’accés, en trenca un altre a
l’esquerra que, sense passar exactament per la part on hi ha la casa i l’església,
sembla tenir continuïtat vessant enllà per anar a buscar la carena que em duria
cap a les proximitats de Sant Andreu de Bancells. Però quan hi soc a davant
veig que aquest ramal ha estat clarament restringit. Només sembla que dugui
fins a una propera esplanada arbrada preparada perquè s’hi reuneixi gent. Hi ha
unes taules i uns tendals penjats per fer-hi ombra. És un espai tancat i el
camí no sembla continuar per enlloc. Torno al camí principal i, poc abans
d’arribar al conjunt d’església i rectoria, just quan soc davant d’un bell
portal, una gran porta me’n priva clarament el pas. No tinc més remei, ara sí,
que girar cua. Sant Pere de Castanyadell es queda allà, esquerp i furtiu.
Soc una altra vegada al camí a tocar del rierol del sot
de Llardons. A un tret de pedra hi ha la casa que, segons el mapa, és can Pere
Jan, i, més amunt, bastant a prop, can Regater. Me n’hi vaig. Potser per allà
podré continuar i anar a buscar el camí que busco. Però tampoc me’n surto.
Torno a baix al rierol i ara ho provo anant fins a una altra casa propera que
surt com can Manuel. També sembla, segons el mapa, que un camí passi a tocar de
la casa i s’enfili vessant amunt cap a la carena. Però quan encara no hi he
arribat em trobo amb una altra tanca amb porta que priva del pas, just abans d’uns
horts on hi ha un bon home feinejant-hi. Li dic bon dia i li pregunto com ho
hauria de fer per anar cap a Sant Andreu de Bancells, ja que em sembla haver
anat a parar a una ratera sense sortida. Li explico l’atzucac a on porto una
bona estona atrapat. D’entrada em diu, amb certa eixutesa, que tot això són
propietats privades i que tots els camins que li comento també en són, encara
que surtin als mapes. I m’explica que la manera de pujar fins a Sant Andreu de
Bancells és anant per la carretera de Vallclara. Ostres, una carretera? Per on
va aquesta carretera? Primera notícia que fins allà dalt hi pugi una carretera.
Per aclarir-me, li pregunto d’on surt, tot i que tinc clar que per asfalt no hi
voldria anar pas. M’ho detalla i m’adono que, encara que hagi dit carretera,
m’està parlant de la pista que he descartat des d’un bon principi, tot i no ser
asfaltada, per llarga i tortuosa. Vaja, que per la meva desesperació, hauria de
tornar fins al pont de Malafogassa i des d’allà tirar cap amunt. Veig que, si
fos per ell, la conversa ja hauria arribat al cap del carrer. Però no em dono
per vençut. Així que li explico que precisament vinc d’allà i que tornar-hi em
faria perdre molt de temps. I després, un cop al pont, encara em quedaria
enfilar tota la pista amunt... uf! És evident que amb vehicle és, segurament,
l’única opció, però que anant a peu... I que he arribat fins aquí guiat pel
mapa i veient-hi els camins més dreturers que menen fins allà dalt, sense saber,
pobre de mi, que me’ls trobaria tancats i barrats per ús privat. Em surt com
una lamentació, però tampoc sense semblar intransigència. Tanmateix, mentre li
deixo anar tots els meus pensaments en veu alta, em dic a mi mateix que a veure
si sona la flauta i m’explica alguna drecera, o senzillament, em deixa passar
per la seva propietat i anar a buscar finalment el camí de la carena que em
duria bastant ràpidament fins a Sant Andreu de Bancells. L’home resulta ser un
pèl inexpressiu, així que tampoc és fàcil treure l’entrellat de què en pensa de
les meves explicacions. Se’m queda mirant uns breus moments, que se’m fan
eterns, i finalment m’indica que passi per la porta cap als horts i que el
segueixi. Ha funcionat! Travessem els cavallons dels enciams i tomaqueres i
arribem a una altra tanca que hi ha rere la casa. M’obre una altra porta i,
sortint a un rastre de camí, que més aviat sembla de desbrossar, m’explica com prosseguir
per anar a parar al camí carener que em durà a Sant Andreu. Davant dels meus
sincers agraïments, li acabo arrencant un tímid somriure. Gairebé l’abraço i
tot. La bondat existeix.
Migdia a Sant Andreu de Bancells
Ha anat tot com una seda. Camí amunt, tal com m’ha
explicat l’home dels horts de can Manuel, arribo a Sant Andreu de Bancells.
L’indret, el petit conjunt que formen unes cases adossades i l’ermita, és
acollidor. L’interior de l’església, que trobo oberta, és breu i fresc. La casa
principal acull l’allotjament rural. M’hi acosto i en surt la dona amb què hem
parlat per telèfon. Tal com ja m’ha semblat, és molt amable. S’interessa per la
meva ruta per aquestes contrades i, després de pactar l’hora del dinar convingut,
se’n torna cap a dins i jo m’assec una llarga estona a escoltar el silenci a
l’ombra d’unes taules amb para-sol que s’han disposat a tocar de les parets de
l’església. Moment sublim. I el temps va passant.
Quan manquen cinc minuts per l’hora de la manduca, entro a
la casa. La dona em torna a rebre molt amablement i, enfeinada, em demana
disculpes perquè encara no ho té a punt. La tranquil·litzo, no tinc gens de
pressa. Em fa passar a una sala, que sembla com més privada, on em presenta
part de la família, que trobo asseguda íntimament al voltant d’una bona taula.
I, com sense donar-li massa importància, em desvetlla el fet pel qual aquests
dies no accepta allotjats a la casa, ja que hi té la família de visita i vol
exclusivitat. Em saluden tots amb molta amabilitat, però la situació no deixa
de ser d’entrada un pèl estranya. Vaja, em sento una mica intrús, encara que només
sigui per fer-hi un àpat. I li comento que no voldria molestar, doncs, i que,
en tot cas, puc dinar a fora, a les taules on he estat reposant i escoltant el
ventet. La bonhomiosa resposta és que no em preocupi, que no molesto pas, però
que si vull dinar abans que ells, que encara trigaran una estona, podré menjar ben
aviat tranquil·lament a una altra taula que hi ha en una sala contigua. Em
sembla bé, tant per la seva com per la meva comoditat. L’àpat consisteix en una
bona amanida i un plat de macarrons. Boníssims, per cert. I de postres, una
peça de fruita. Encantat de la vida. Al final caurà un cafè tallat i tot.
Una estona després de l’àpat, surto al defora. Miro el
mapa i convinc per mi mateix que, encara sent prou aviat, m’aniria bé avançar
una mica més perquè demà no se’m faci massa llarg arribar a Osor. Abans de
dinar, un cop ja aquí dalt, m’havia passat pel cap buscar un racó per fer-hi un
bivac, però tampoc veig gaire clar estar-m’hi tota la tarda sense massa cosa a
fer. Just en aquest moment surt la dona de la casa i em pregunta que cap a on
tinc previst anar a parar. I em comenta que hi ha previstes tempestes durant
aquesta tarda i vespre, i que la zona on som en té tots els números de la rifa.
De moment, del cantó del Collsacabra veig que, efectivament, es va alçant una
bona nuvolada. Li transmeto els meus pensaments. Tinc clar que a Osor avui ja
no hi arribo segur, i que tampoc era la meva intenció. Però li explico que
mirant el mapa he vist que potser a l’ermita de Santa Maria de Vallclara hi ha
algun porxo que podria ser un bon lloc per fer-hi un bivac. Més enllà ja hi
veig, sobre el paper, una zona inhòspita sense res fins ben bé el santuari del
Coll. I em diu que no, que a l’ermita no hi ha cap aixopluc i que la trobaria
tancada, però que abans d’arribar-hi passaré per un hotel abandonat, al costat
d’unes primeres cases d’una urbanització paralitzada. I que quan hi sigui, que
vagi fins a la caseta on tenen cabres dins un tancat, passat el destronat l’hotel,
i que demani si em deixarien passar la nit a l’antiga caseta d’informació que
hi ha ben a prop, que sap que algunes vegades prou que hi ha dormit
gent. Però que tot depèn de com estiguin d’humor, que són gent un pèl estranya.
No em deixa massa tranquil. Què vol dir que són gent un pèl estranya? Però
tampoc m’ho aclareix. Al final, suposo que perquè me’n vagi més desansiat, em
diu que són bona gent, només que potser una mica esquerps amb els forans.
Sospeso i finalment m’arrisco. Ens acomiadem, em carrego la motxilla i me’n
vaig pista enllà cap a Vallclara.
.jpg) |
| Sant Andreu de Bancells |
Pluja i aixopluc a Vallclara
Després de caminar una bona estona arribo a Vallclara. Ha
passat algun cotxe i el cel s’ha anat tapant, però de moment no ha caigut ni
una gota. L’indret, entre la deixadesa i la solitud, és certament inhòspit. Em
planto davant de l’hotel, clarament abandonat i com fora de lloc. De la façana
del rònec establiment pengen unes velles lletres indicant que portava per nom
Don Juan de Serrallonga. Davant, en un descampat a l’altra banda de la pista,
hi ha una caseta aïllada, que suposo com la que m’ha comentat la dona de Sant
Andreu. Segueixo i m’arribo fins al tancat de les cabres i hi trobo una dona
molt vella i un home de mitjana edat que hi feinegen. La dona, només veure’m,
desapareix més enllà, sense ni respondre a la bona tarda que els deixo anar
quan m’hi planto al davant. L’home em mira i, ell sí, em torna la salutació. I
li explico com he arribat fins aquí. I que com que no sembla que hagi de fer
una plàcida nit d’estiu per dormir al ras, li etzibo directament que si em
podria deixar passar-la dins la caseta d’informació. Li costa reaccionar, però
finalment em diu que sí, que m’esperi que ara anirà a buscar-ne la clau i m’hi acompanyarà.
I m’espero. Passa una bona estona, però al final l’home torna a ser al meu
davant i anem tirant cap a la caseta. I mentre hi estem anant em diu que,
sobretot, sigui el més discret possible, que millor que ningú vegi que hi ha
algú. Em quedo perplex, perquè no sembla que hi hagi d’haver ningú més que jo i
ell en tot aquest lloc. Però tampoc li demano explicacions. Estant sol, serè
discret a la força. Quan arribem a la caseta, m’obre la porta amb la clau i ni
fa el gest d’entrar-hi. Em diu que no sap ni com la trobaré, com volent dir que
m’espavili. Només em comenta que s’endú la clau i que demà al matí en marxar
que ajusti la porta i que ell ja vindrà a tancar més tard. I, deixant-me pas,
gira cua i se’n torna cap al tancat de les cabres.
Entro a la caseta i només posar-hi els peus em cau el món
a sobre. La pols, els trastos acumulats i la fortor de resclosit se’m menjaran.
L’estança que hi ha només entrant, es veu clarament que havia estat l’espai que,
a través d’una finestra, ara tancada amb una persiana, es donava la informació
al passavolant. I a terra, en un racó, encara hi ha caixes plenes de fulletons
de promoció turística. A l’altre cantó d’una porta hi ha una altra cambra amb
un llit, però tot és molt brut i el matalàs està fet un veritable fàstic. Jo
aquí no hi dormo ni boig. Torno a tancar la porta d’una revolada i decideixo
fer espai a l’estança principal. Netejo la zona tant com puc, escampo papers
d’un diari vell que he trobat en un racó i hi estiro la màrfega. Llestos. Serà
com dormir en un refugi lliure dels que, de tant en tant, es troben anant per
la muntanya. I quan ja soc ben instal·lat, comença a caure l’esperada pluja.
Acabarà caient un bon ruixat que esdevindrà finalment un plugim que s’allargarà
una bona estona. Ben vist, encara he fet sort amb el meu paupèrrim refugi per
fer nit a Vallclara. Sopo encara amb mitja llum de dia i m’entaforo ben aviat
dins el sac. Dormo a estones.
III. De Vallclara a Osor
Camins fins a Sant Benet
Sona l’alarma del mòbil. És negra nit, però ahir en estirar-me
al sac ja vaig decidir que avui seria molt matiner. Surto de la caseta que m’ha
fet de refugi a fer un riu al mig de l’esplanada il·luminat amb el frontal. Estic
envoltat per una gran foscor i quietud. No se sent ni una ànima. Encara em
costa d’entendre qui haurien de ser els que, segons l’home de les cabres que em
va obrir la porta de la caseta ahir, no convenia que veiessin que hi havia un
caminaire rodamón passant-hi la nit. No he sentit res ni a ningú. Ni els grills, que no sé si encara en queden. Ara que hi penso, fa temps
que no se’n senten com abans. També passa amb les cuques de llum. D’infant,
a les nits d’estiu, se’n veien moltes, però ara escassegen. Immers en aquests
pensaments i amb la sola llum del frontal, faig un breu mos i un cafè amb llet,
refaig la motxilla i, au, cap a buscar el camí.
Estic una bona estona caminant amb el frontal
il·luminant-me el camí. Avui l’entramat de rastres és complicat. El camí sembla
costós, però tinc tota el dia per anar tirant sense pressa. Caldrà anar amb
molt de compte a no saltar-se cap cruïlla, ja que els camins del primer tram
d’avui es presenten un pèl enrevessats. Només sortir de Vallclara, entre la
foscor i que no trec els ulls del mapa, ja gairebé em passa desapercebuda la
primera bifurcació a on cal que giri. Me n’adono a l’últim instant. La intenció
de la jornada és anar fins al santuari del Coll tot fent el cim de Sant Benet
i, des d’allà, baixar cap a Osor, on segurament passaré l’última nit abans de
tancar el periple per les Guilleries a Sant Hilari Sacalm.
El primer objectiu del dia és el coll de Querós. El camí
que segueixo comença suau flanquejant els vessants, però aviat es retorça ben pedregós
i, revolta rere una altra, salva un bon desnivell tot passant per sota d’un
cinglera. La primera sorpresa del dia. El pas per aquest aspre paratge
coincideix amb les primeres llums de l’alba, que ja permeten desvetllar la
vista cap als cingles del Collsacabra i les aigües del pantà de Susqueda. Tot
plegat, un d’aquests moments d’intensa emoció que ja entreveig com dels que em
deixaran empremta per tota la vida. I m’aturo uns instants a escoltar el
silenci, amb la mirada captivada per la intensitat de la vista i de l’entorn
que aquest tram de camí em regala.
Arribo a coll de Querós i faig la primera aturada del dia.
Descarrego motxilla i faig un breu mos mentre miro el mapa. Ara veig que, per
poc, ben bé al coll no m’hi hagués calgut acabar d’arribar. El camí que veig més
factible per no passar-me una bona estona fent marrades amunt i avall, surt una
mica més enllà de per on he vingut. Però bé, als colls sempre fa bo de
parar-s’hi, almenys a recuperar l’alè. La qüestió és anar a parar a un indret
anomenat, segons el mapa, el pla de les Lloses, i el camí que hi he clissat
sembla que hi mena bastant anant per feina, sempre seguint a les cruïlles cap a
la dreta. Després d’anar pujant i d’una breu marrada, en un revolt que el
caminot gira cap a migdia, i que de seguir-lo em tornaria a acostar cap al coll
de Querós, faig bé de deixar el rastre més fressat per seguir mig per intuïció
un corriol confús a través de l’espessa boscúria. Ben aviat guanyo un petit
collet entre dos turonets i, des d’aquí, cerco el sender que, ja per l’altre
vessant, em deixa encarat a un camí més clar que ja no deixaré fins a Sant
Benet. Estic cofoi, me n’he sortit prou bé.
Arribo al cim de Sant Benet més aviat del que havia
cavil·lat. Aquí m’hi trobo amb una parella i un corredor solitari, ja que el
cim gaudeix d’una certa popularitat i, molt o poc, sempre hi puja algú. Passejant
pel llom de l’allargat cimal, gaudeix-ho de bones vistes cap a la vall d’Osor i
Sant Miquel de les Formigues, el Collsacabra, Cabrera i el Puigsacalm. Cap a
migdia, s’entreveuen les Agudes, el Matagalls i el muntanyam per on he trescat
aquests tres dies. És un bon moment, de sensació culminant. Hi faig quatre
ganyips i cap avall que fa baixada. Fins a Osor ja només em queda anar vessants
avall. Però el recorregut és entretingut. I distès, perquè fins a baix a la
vall ja només em caldrà anar seguint senyals de PR i de GR, de manera que no em
caldrà estar ni a l’aguait del mapa ni amb la temença d’errar cap cruïlla que
m’engoleixi cap a camins perdedors.
 |
| Vistes des de la carena de Sant Benet |
Del reducte de pau del santuari del Coll a Osor
La primera fita del camí de baixada és el santuari del
Coll, on hi ha la senzilla església romànica de la Mare de Déu del Coll, de
panys llisos i mancats d’ornaments, la rectoria i l’edifici de l’antic
hostal, avui esdevingut un bar restaurant. L’indret és molt acollidor, recollit
just a dalt d’un replanet que forma un dels contraforts que baixen de la
muntanya de Sant Benet. Entro a l’església, d’estada fresca i reposada. La nau
romànica per dins, d’abelliment auster, té la nota de color de la rèplica del
bell frontal d’altar, amb la Mare de Déu amb el nen asseguda envoltada d’una
màndorla i del tetramorf amb els símbols dels quatre evangelistes, Marc, Mateu, Lluc i Joan. A cada costat del frontal també hi trobem escenes de la vida de
Maria i del naixement del nen Jesús. És un bon moment de pau i contemplació.
L’art amanseix les feres. O era només la música? Més tard, bo i assegut a la
terrassa del bar, sota un ombrós i tranquil espai mig cobert amb unes gratificants
vistes cap a Susqueda i la cinglera del Far, hi faig un bon entrepà de truita.
La baixada cap a Osor és bastant ràpida. Vaig descendint,
arribant primer a coll de Nafré, indret d’on en tinc el record de passar-hi la
nit amb una colla de ràngers i noies guia quan era cap del cau Pau Casals de
Terrassa. No era el lloc previst per plantar-hi les tendes d’aquell tram de la
ruta que anàvem fent des d’Amer, fent la primera nit a Sant Martí Sacalm, sinó
que el lloc d’arribada havia d’haver estat l’ermita i el cim de Sant Gregori,
bastant més amunt. Però anàvem tard i ens va arreplegar el capvespre quan
encara ens mancava una bona grimpada. I en aquest coll, després d’estar tot el
dia caminant, vàrem decidir fer parada i fonda. Res que no es pugui anar
solucionant més o menys satisfactòriament amb aquell punt d’improvisació de les
aventures de l’escoltisme que et van enfortint davant les petites adversitats.
 |
| Santuari del Coll |
I, com són les coses, precisament pensant amb el cau,
just abans d’arribar a la malmesa ermita de la Mare de Déu del Part, unes
passes enllà entrelluco al terra del camí una taca fosca que no concorda gens
amb els colors naturals de l’entorn. Quan hi soc al davant veig clarament que
és un tros de roba. M’ajupo per recollir-lo i quan el tinc a les mans no em
deixa de sorprendre que es tracta d’un fulard d’algun cau. És algun senyal? És
amb el triangle blau marí bastant fosc i el rivet groc claret, però ja potser
un pèl descolorit per més d’alguna rentada. Al capdavall del vèrtex del
triangle hi ha un parell d’ensenyes cosides: el cercle taronja amb la cara
blanca d’un castor i el lema “Compartir”, i el rombe gris amb el rivet blau i
un estel groc de cinc puntes al mig. Per l’ensenya del castor, penso que potser
l’ha perdut algun nen o nena d’aquesta edat, entre sis i set anys, anant
d’excursió per la zona. I sembla que deu haver estat aquest matí mateix, fins i
tot no deu fer massa estona, des del moment que potser sóc la primera persona
que passa després de la pèrdua. I com que pujant no me’ls he creuat, segurament
deu haver estat baixant en la mateixa direcció que jo. Evidentment, me’l penjo
a la motxilla pensant que és molt probable que em trobi més avall a l’estol de
petits escoltes i el perdut fulard pugui tornar al seu infant.
Arribo a Osor i travesso el poble d’una punta a l’altra
pel carrer de França i el pont Vell. És molt més aviat de l’hora de la qual
esperava arribar. No és encara ni una hora propícia per dinar. Això de sortir
tan de matinada ha resultat providencial. Em disposo, per tant, a passar el que
queda del dia a Osor, anar a la piscina, dinar-hi ben entaulat i buscar la
pensió per passar-hi còmodament la nit. Continuo fent la volteta pel petit
poble, però ni rastre dels nens del cau. Pregunto a una dona que s’està a la
porta d’una casa si ha vist a passar un grup d’infants amb motxilla. Res. Vaja,
m’hauria agradat trobar-me’ls. Però encara no perdo l’esperança.
Decideixo que un bon lloc per anar primerament, abans no
sigui l’hora de dinar, és a la piscina municipal. És una mica als afores. Quan
hi arribo me’n sorprèn la quietud i que no hi hagi més de sis o set presències.
Només un solitari nedador i un petit grupet de noies adolescents prenen el sol
a la gespa. Pensava que era un lloc plausible per trobar-m’hi els menuts
escoltes, però tampoc hi són. Li pregunto al noi que em cobra l’entrada de la
piscina si han passat per aquí o els ha vist pel poble, però no en sap res.
Potser me’ls trobaré més tard en alguna plaça o en algun racó a l’ombra dels
arbres tocant al poble. Finalment, em banyo a cor què vols i em cardo una dutxa
d’antologia. Sóc un home nou!
 |
| La vall d'Osor |
L’aixopluc cedit
En tornar de la piscina, vaig a cap a la pensió, l’única que
recordo del poble. És a la carretera, en realitat el carrer Major, a prop del
pont ja anant cap a Anglès. Quan hi arribo me la trobo tancada i barrada i ho
veig tot força atrotinat, clarament en desús de fa temps. No fa potser massa
anys, l’establiment encara era obert, ja que recordo haver-hi entrat a fer-hi
algun àpat. I tot i que no m’hi havia allotjat mai, tinc un cert record, potser
erroni, que també hi havia habitacions. Doncs em quedo, de moment, sense poder
tastar un llit, després de dues nits fent gairebé bivacs.
Me’n vaig al restaurant que veig a la mateixa carretera a
dinar-hi. Hi fan un menú que compleix les meves expectatives. Pregunto a l’home
que em serveix per a les possibilitats d’allotjament al poble d’Osor. I,
efectivament, la fonda és tancada de fa un temps. Hi ha alguna cosa més, però
són cases de turisme rural que es lloguen senceres, però d’habitacions per una
nit, no trobaré res. Ja em veig un altra vegada dormint a terra. Tampoc em
preocupa, però em venia de gust dormir tou.
Quan surto del restaurant, comprovo com, després d’un
matí radiant, el sol ha desaparegut i el cel és cobert per uns núvols grisos
amenaçadors que es recargolen formant grans ondulacions. Aquests són dels que,
tard o d’hora, deixen caure aigua. Tinc temps per anar a treure el cap a
l’església de Sant Pere i el petit veïnat que la mig envolta, potser la part
més antiga del poble. Però aviat començaran a caure les primeres gotes, ben
grosses. Trona i acaba caient un xàfec potser més intents que el d’ahir a Vallclara.
I s’hi està estona. I un altre cop penso amb el mal averany d’haver de dormir
al ras amb la mullena i la fresca humida que ho cobrirà tot aquesta nit vinent,
amb la quantitat d’aigua que està caient, mentre, ara per ara, m’estic
aixoplugat amb la motxilla als peus a sota la balconada lateral i del tendal
que encara aguanta del vell edifici de la clausurada fonda.
La pluja trigarà més d’una hora llarga a cessar del tot. I
ara haig de pensar i posar-me a buscar a on passar la nit. Just al costat d’on
soc, hi ha una caseta amb unes lletres a la façana que indiquen que es tracta
del Casal Verdaguer. El petit edifici ofereix, abans de la porta principal
d’entrada, un petit espai emporxat. Deu ser un equipament municipal, i penso
que, si durant la nit no hi ha d’entrar i sortir ningú, podria ser un bon lloc
per estirar-m’hi mínimament protegit de la intempèrie més absoluta. A prop d’on
soc, també, al costat d’una farmàcia, veig un edifici amb banderes oficials.
Penso que segurament és l’ajuntament. I no erro, però me’l trobo tancat. Just
en el moment que sóc al davant, però, un noi jove surt d’unes escales laterals
de l’edifici. I, ras i curt, li pregunto sobre la possibilitat de dormir en
alguna sala que el poble em pogués oferir. Li concreto que vaig a peu i que
esperava ben confiat de trobar-me la fonda en funcionament i que... Ho faig
sabent que als pobles petits gairebé tothom es coneix i em podrà, si més no,
orientar amb més diligència. Efectivament, em diu que ell no m’ho pot facilitar,
però que li passi el número del mòbil que parlarà amb el seu pare, que és de
l’Ajuntament, i que em trucarà. No especifica què és exactament de
l’Ajuntament, però m’ho diu amb tota naturalitat, sense donar-li tampoc massa
importància. Dit i fet, doncs. Mentrestant, me’n vaig al bar on he dinat a fer
el cafè.
Al cap d’una estona rebo una trucada. És el pare del noi
interessant-se per la meva situació, però em diu que ell ara és fora, però que
d’aquí una estona serà pel poble i que ja em tornarà a trucar. Quan al cap
d’una bona hora torno a rebre la seva trucada, em proposa de trobar-nos en uns
cinc minuts davant de l’ajuntament. Me n’hi vaig i ja veig que hi ha un home
aproximadament de la meva edat esperant davant la porta. Quan em veu arribar
amb la motxilla, ja no calen massa presentacions. Parlem de la meva ruta, de la
malaguanyada fonda i de quatre coses més. En un moment de la conversa em
pregunta si sóc d’algun agrupament escolta tot mirant-me el fulard que m’he
trobat al mig del camí baixant del santuari del Coll i que encara porto penjat
de la motxilla. Aquest detall m’obrirà definitivament les portes al tema del
dormir al poble d’Osor. L’escoltisme uneix i crea complicitats. Resulta que ell
havia estat cap de l’agrupament d’Anglès. Ens expliquem les trajectòries passades
als nostres respectius caus i li faig esment de la troballa del fulard al mig
del camí i de l’esperança ja gairebé esvaïda de trobar-ne l’antic tenidor. A
ell tampoc li consta el pas d’aquesta misteriosa unitat escolta o voltant pel
poble durant el dia d’avui ni el d’ahir. Què hi farem. El fulard acabarà
arribant, penjat de la motxilla, a casa meva. El guardaré com un preuat record.
Acabaré, ja arribat el capvespre, fent un fugaç àpat i
dormint a l’escenari del teatre del poble, just rere l’edifici de l’ajuntament
i a tocar del bonic pont romànic de la Noguerola. Una porta lateral
d’emergència em permet entrar i sortir del meu immens refugi amb total
comoditat. Demà al matí, en sortir-ne per emprendre l’últim dia de ruta, només
em caldrà tancar-la de cop. Com sempre, i amb tot el dia enllestit, m’estiro al
sac ben aviat. Dormo força millor que les dues nits passades.
 |
| Pont de la Noguerola d'Osor |
IV. D’Osor a Sant Hilari Sacalm
Cap a Sant Hilari pel coll de Llevanyes
Avui arribaré a Sant Hilari Sacalm per tancar la trescada
de quatre dies per les Guilleries. Dels tres matins de la ruta, és el que més
tard em llevo. Així i tot, és prou d’hora. Quan surto del teatre d’Osor, pels
carrers no es veu ni una ànima. De fet, tampoc em cal voltar-hi massa, pel
poble, ja que el camí d’avui surt precisament de rere del teatre on he dormit,
ja pràcticament als afores del nucli seguint el curs de la riera del sot de la
Noguerola. No em cal ni mirar el mapa, pel fet que fins a Sant Hilari tot el
traçat serà seguint-ne els senyals blans i vermells d’un GR. Seran uns quinze
quilòmetres llargs de marxa. Per tant, una bona estona abans de l’hora de
dinar, si tot va bé, ja hauré arribat. Just per fer-hi el vermut de comiat de
les contrades guillerenques.
Durant el primer tram passo per bones masies: la
Noguerola, el Ripoll, la Riba d’Avall i la d’Amunt... Durant una bona estona
vaig pel fons de la vall amb un ascens més aviat suau, però a partir d’un
primer revolt més tancat abans d’arribar a la Riba d’Avall, el camí comença a
demanar certs esbufecs. La pujada és, en alguns moments, més contundent i el
camí es comença a retòrcer de mala manera, revolt rere revolt. A la Riba d’Amunt
faig una aturada. Breu mos i tornem-hi. Amunt fins al coll de Llevanyes. Quan
hi arribo m’hi trobo un grupet de gent d’edat avançada que em pregunten si van
bé per pujar al cim de Sant Miquel de les Formigues. Tot i que soc conscient
que des que he sortit d’Osor n’he estat recorrent els emboscats vessants,
d’entrada m’agafen desprevingut. Miro el mapa i no ho veig massa clar, ja que
algunes dreceres no hi deuen constar. Un dels integrants dels veterans
excursionistes pregunta gairebé afirmant si som al coll de Llevanyes. Doncs sí,
segons la cartografia oficial que duc, hi som. Assenteix amb satisfacció i
arrenca a caminar cap d’on he arribat fa uns instants, tot agraint la
confirmació. I la resta del grup arrenca al seu darrere tot acomiadant-se. Això
és convenciment i lideratge natural. A la muntanya sempre hi ha qui agafa el rol
de guia. I la resta, agraïts, a darrere, seguint el flautista. Bona ascensió
tingueu! Tot plegat em fa pensar que aquest cim guillerenc, crec que el més alt
de la contrada, el tinc ben pendent. Però avui no és el millor dia. Allà
m’esperarà per una altra ocasió.
Fins al coll de Llevanyes dec haver fet, aproximadament,
la meitat de la caminada del dia. Així que fins a Sant Hilari encara em deurà
faltar un parell d’hores ben bones. Aviso a la Marta, ja que vàrem quedar que a
la tornada d’aquests dies voltant pel seu terrer, ens veuríem i faríem el
vermut o, segons l’hora, dinaríem plegats. Ara el camí ja és tirant a planer,
físicament descansat, però llarg i ensopit de pensament. La pista cada vegada
és més ampla i més transitada. L’últim tram abans d’arribar als primers carrers
de Sant Hilari serà un anar i venir de vehicles força carregós. Es nota que hi
ha deu haver molta gent gaudint de les vacances.
 |
| Rierol pels vessants de Sant Miquel de les Formigues |
Finalment, entro pels primers vials de Sant Hilari,
clarament per una zona d’extraradi. Primer travesso un petit polígon industrial
i després una més llarga zona residencial, d’aquestes tan insípides, sense
vida. Però Sant Hilari Sacalm tampoc és una població massa gran en extensió. Així
que en quatre passes més ja m’estic submergint en el bellugueig de la zona per
on passa la principal carretera i en comença la trama de carrers i places amb
més personalitat, la que en deixa tastar l’antigor i la genuïnitat de la petita
capital de les Guilleries. Per aquests carrers sempre m’hi he sentit bé. Entro
en una fleca, compro coca, i me’n vaig a l’acollidora plaça propera a menjar-me-la
plàcidament mentre contemplo l’anar i venir de la gent d’un avançat matí
d’estiu. I és així que dono per ben acabada la meva trescada de quatre dies pel
cor i pels confins d’aquest muntanyam que forma les Guilleries. I feliçment
penso el temps que feia que ho tenia pendent i com, finalment, ho he viscut. Ja
ho diuen: tot ho bo es fa esperar! Ben esperat, doncs.
Més tard, ara sí, truco a la Marta, que ja feia estona
que esperava la meva arribada, i anem, amb la grata companyia de les eixerides
de les seves filles, l’Elena i la Berta, a fer un vermut com dicten els cànons.
Una bona manera d’arrodonir la meva arribada a Sant Hilari. Si més no, sempre
me’n quedarà un bonic record.
Agost
de 2016
.jpg)
