Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor)..., per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país.

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ja direu què us sembla.

A reveure!

Entre el mar d’Empúries i el mig Fluvià (I). De Sant Martí d’Empúries a Camallera

L’avantsala a Sant Martí d’Empúries

Bon matí de principis de gener, tot just havent encetat el nou any. Arribem el pare i jo amb el seu cotxe al vell poblet de Sant Martí d’Empúries. Ahir, quan va saber quina en duia de cap, es va oferir a dur-m’hi i aprofitar així ell l’avinentesa per anar a voltar cap als paratges costaners de més enllà de cala Montgó, a prop de l’Escala, indrets que tenia pendents de recórrer. 

Un cop acomiadats, enfilo pel primer carrer que trobo, poble amunt, a cercar abans que res la vista cap el mar, just rere l’església, allà on la prolongació de la plaça Major s’aboca lleugerament sobre les platges. El sol és força alçat i, ben despert ja, juga a fet i amagar entre els núvols matiners que s’allargassen sobre el mar centellejant. 

Es veu poca gent, sigui pel moment matinal, sigui perquè no deixa de ser un dia feiner, tot i ser període nadalenc, o sigui perquè en ple hivern la concurrència aquí sempre hi és discreta. Hi ha qui camina per la sorra de la platja. Més enllà, algú que hi corre. Una parella seuen a la terrassa mig coberta del bar de la plaça acabat d’obrir: encara s’hi veuen columnes de cadires apilades. Passa lentament una família matinera visitant el poble.

El sol juga a fet i amagar entre els núvols a la platja d'Empúries

Pels atractívols carrerons s’hi respira ara silenci i quietud. El moment és delectant. El gaudeixo passejant pels quatre carrers i racons, a poc a poc. Contemplo la llisa i diàfana façana de l’església de Sant Martí, on hi destaca la rosassa. A tocar hi ha les breus restes del que havia estat el castell medieval, com a testimoni del resguard de la primera capital fortificada del comtat d’Empúries, de la que es conserven alguns trams de muralles. Un petit plafó fa saber que d’aquest castell és d’on figura que neix el cèlebre personatge de còmic El Capitán Trueno. L’indret mig encimbellat de l’actual llogarret de Sant Martí d’Empúries, un antic illot, ve de ben antic. A on sembla que ja s’hi havien assentat alguns pobladors indígenes, s’hi estableix, començat el segle VI aC, el primer nucli de la colònia grega, i després, al 218 aC, hi treuen el nas els romans. Molt més tard, cap a inicis del segle VIII, els sarraïns n’esbotzen edificis i les primeres muralles i, posteriorment, amb la recuperació cristiana per part dels francs de Carlemany, s’hi estableix la ciutadella emmurallada del primer centre neuràlgic comtal, ja cap a inicis del segle IX. Quan la capital del comtat es trasllada a Castelló d’Empúries, cap al 1078, el lloc queda com un nucli secundari i va fent la viu-viu fins als nostres dies, ara caic ara m’alço. Tot això queda lluny i els textos històrics potser parlaran també de l’indret en un futur com un bell i recollit centre turístic i de segones residències dels més o menys adinerats d’entre la població urbana de part dels segles XX i XXI, si més no el que és avui dia. Finalment, torno allà on m’ha deixat el pare, a la part baixa del poble, sense pressa a sortir-ne, on trobaré, després de passar un petit portalet, els primers indicis de senyals del traçat que seguiré aquests dies, el GR 1, entre el bell mig de la plàcida costa empordanesa i Besalú, al mig Fluvià i a les portes de l’aspra Alta Garrotxa.

Per Cinc Claus i Viladamat

Començo a caminar en un primer moment seguint la carretera d’accés a Sant Martí, que deixo enrere. Aviat, però, cal escollir entre dues possibles alternatives: o segueixo un tram més de carretera o, fent un xic de marrada, m’endinso per un camí ample entre cases, que després esdevindrà gairebé corriol, per anar a parar a seguir breument la discreta riera de les Nietes. Decideixo tirar finalment per allà on més m’allunyi del brogit del trànsit.

Aviat passo per Cinc Claus, un petit veïnat de masies amb ermita dedicada a santa Reparada. M’és un nom estrany. De fet, no he conegut mai cap persona ni cap personatge de referència que se’n digui. Hi ha hagut mai cap Reparada més enllà de la mateixa santa? Per entrar al veïnat cal passar per un discret però antiquíssim pont, salvant la inofensiva confluència de dos migrats cursos rierencs. Passo per la que seria la plaça natural del poble, un mer eixamplament del camí d’accés format per la disposició de les masies que flanquegen l’espai. Rere la masia que queda enfront tal com s’arriba, esdevinguda un restaurant de temporada, hi ha la petita ermita, mig solitària davant d’un breu descampat. Em fixo en el seu campanaret d’espadanya, que en trenca la simetria com si fos coix. Uns passos més i pràcticament ja se surt del llogarret pel camí de Viladamat, que, un tram enllà, acabarà abocant-se a la carretera de l’Escala, just al pas de per una animada àrea de servei. A la propera rotonda ja apareixen els primers nous carrers de Viladamat, tot i que el poble vell queda lleugerament apartat a una banda de la carretera.

Ermita de Santa Reparada de Cinc Claus

Viladamat és un poble ja amb una certa entitat i que s’ha estirat a banda i banda del vell nucli originari, d’on sobresurt l’església de Sant Quirze, a un costadet de la plaça. Un altre nom caigut en desús: tampoc conec ningú que se’n digui, de Quirze. Només entrar al primer carrer del recollit nucli antic, em sento repassat sense dissimulació per les mirades d’un parell de senyors grans que xerren davant d’un portal. Fins aquí tot normal. Als pobles que es coneix gairebé tothom, ja passen aquestes coses. No deixo de ser el passavolant que ningú sap amb quines intencions volta pels carrers. M’aturo a mirar encuriosit un detall de la façana d’una casa. I ja hi som:

- Ep, noi, que busques alguna cosa?

- No, no, gràcies, només estic de pas.

A qui busques? A quina casa vas? -insisteix un d’ells, el més aparentment sociable.

- No, no busco a ningú ni cap a casa en concret, només hi passo, pel poble. Estic fent una ruta tot anant cap a Camallera, sap?

- Coi, doncs per aquí no vas pas bé, eh. El camí cap a Camallera l’agafaràs al final d’aquest altre carrer de sota. Goita, per aquí -m’indica amb el braç estès.

- Sí, sí, prou que ho sé. Però m’agrada donar un cop d’ull als pobles pels quals vaig passant. Ara pararé a fer un mos assegut en un bon racó i després ja continuaré cap a Camallera. Però moltes gràcies per l’interès.

M’acomiado amablement i continuo el meu passeig. Però se’m queden mirant amb cara de no ho sé pas, com si no s’ho acabessin de creure, tot anant amb motxilla i bastó.

A la plaça, just davant de l’església, hi ha una solitària parada de fruita i verdura. Una clienta parla alegrament amb el venedor mentre aquest li ensenya el gènere que, com sempre, és el millor que podria trobar en tota la contrada. Em miro l’escena dissimuladament i em pregunto si la solitària parada és el testimoni d’un mercat setmanal que ha anat a menys o, senzillament, és un paradista solitari de per si, dels que van voltant pels pobles de forma més o menys estipulada però per lliure. M’inclino per la segona opció, ja que trobo que Viladamat potser té massa poc pes demogràfic per tenir-hi o haver tingut mercat setmanal regular. 

Entrant al Terraprim

Després d’haver fet el mos assegut en un banc de la plaça de la Vila, oberta i moderna, surto del poble per continuar caminant una estona més per la plana empordanesa just fins a Palau Borrell, llogarret ben endreçat i arrapat al peu del primer vessant costerut que trobaré després de la planúria. A partir d’aquí, el relleu s’inclina lleugerament i es rebrega per deixar l’estricte plana enrere, evidenciant un canvi en el paisatge. El camí s’enfila a poc a poc fins a assolir el discret puig de Sant Pere per continuar per breus ondulacions fregant sembrats i boscos. Aquest trajecte que segueixo ara deu tenir un origen ben remot, ja que, pel que sembla, segueix un antic camí ramader. De fet, segons he pogut escorcollar llegint aquí i allà, aniré trobant altres vells testimonis del pas dels ramats al llarg del traçat que seguiré aquests dies fins a Besalú. I si continués, també els trobaria més enllà, cap a l’altgarrotxina Vall del Bac.

El camí frega les cases de Palau Borrell

M’adono que dec estar entrant a les contrades del Terraprim, tal com les va anomenar i divulgar sobretot en Josep Pla, topònim potser manllevat d’un més antic esment per part de l’historiador Pella i Forgas. Em refereixo a aquesta certa franja de transició per la qual aniré trescant a mesura que fem cap a la petita conca on descansa Banyoles, ja en ple Pla de l’Estany, entre l’exacte plana empordanesa, que clarament ha quedat allà baix, i el paisatge perceptiblement més ondulat i de terres menys fèrtils, més de secà, en contraposició a les de les planes al·luvials empordaneses. Fent el mateix trajecte amb vehicle per la carretera, que de Viladamat a Camallera busca sempre el pas més fàcil i planer, potser costa més adonar-se d’aquest canvi de perspectives del paisatge, però fent-lo caminant pel vell camí, que pujant de cota cerca les carenes oferint més àmplies visions, ara en aquest moment visc com mai aquest evident contrast. De fet, vist amb la lupa de l’oficialitat administrativa, poc després de deixar Palau Borrell enrere, i travessant els termes de Garrigoles primer i de Vilopriu després, haig de dir que estic caminant pel Baix Empordà, just pel vèrtex més septentrional d’aquesta comarca, que sobresurt breument endinsant-se pels límits del Terraprim d’aquesta banda. I, embolica que fa fort, aquí és on també es freguen, mínimament i amb certa imprecisió, el Terraprim amb la també literària subcomarca de l’Empordanet, una altra creació d’en Josep Pla que igualment ha arrelat en certa manera. La primera estaria clarament estesa a partir d’aquestes breus carenes cap al nord, per terres altempordaneses, i cap a ponent, cap al Pla de l’Estany, de límits també propers a la zona. I la segona, cap a la plana baixempordanesa, al sud d’on em trobo. Podríem dir que aquestes carenes al redors del puig de Valldevià en són la partió, tal com deixa entreveure l’escriptor i paisà del terrer Adrià Pujol en la seva Guia sentimental de l’Empordanet, dient-ne el dalt de tot de l’Empordà Petit, l’altra denominació de l’Empordanet, però ja pràcticament al Terraprim. Tornaré a entrar a l’Alt Empordà oficial, ja trepitjat aquest matí des que he sortit de Sant Martí d’Empúries fins un xic més enllà de Viladamat i Palau Borrell, una breu estona abans d’arribar al poble de Camallera, el final del camí d’avui.

El Terraprim és una certa comarcada amb uns suposats valors geogràfics, i potser culturals, de límits molt imprecisos i gens oficials que sembla que, amb l’actual visió de les unitats paisatgístiques i de la cerca de trets propis més o menys pregons de tota petita regió, ha anat guanyant alguns adeptes. Com si es busqués un cert diferenciat esperit de lloc, o més aviat de contrada, respecte a l’Empordà més canònic. L’escola de Camallera en porta el nom. En plural, però: els Terraprims, tal com es pot trobar en algunes referències. I a Vilademuls fan servir el terme com a certa marca cultural i turística. I en podríem posar algun exemple més. I en el seu moment, quan se cercava nom per a la nova comarca oficial finalment batejada com el Pla de l’Estany, la proposta del Terraprim, però amb l’afegit de l’Empordà, havia estat sobre la taula per part d’alguns. De fet, l’actual comarca administrativa del Pla de l’Estany, inclou indefectiblement una part important del Terraprim projectat per en Pla en les seves visions escrites del paisatge de tots aquests vorals, que em transporten ara a una morosa badoqueria, com va deixar escrit que li passava a ell mateix.

Paisatge del Terraprim

El traçat que segueixo passa a prop dels pobles de Vilopriu i Valldevià, sense entrar-hi. Aquí busca la carena fins a assolir gairebé sense immutar-se el puig de Valldevià, ratllant uns discrets 166 metres d’altitud, però oferint, tal com resta rodejat de properes contrades molt més baixes, àmplies vistes circulars: el Montgrí; un bri de la plana de l’Empordanet, que treu el cap; les Gavarres; les serres de Rocacorba i de Finestres; l’Alta Garrotxa, amb la muntanya del Mont al capdavant; el Canigó, ben pelat de neu avui sent ple hivern a causa de la sequera persistent; les Salines i les Alberes, i, finalment, la serra de Rodes i, potser, el Pení, capitanejant la península del Cap de Creus.

El veïnat dels veïns efímers

Ara toca baixar fins a Pins, un altre llogarret embolcallat de calma i silenci al capdavall d’una discreta vall. Arriba un moment que, si hom vol fer-ne via, es podria seguir la carretera que ve de Valldevià i Vilopriu, que sembla que és traçat un xic més directe cap a Camallera. Però baixar fins a Pins paga la pena. La marrada respecte a la carretera que deixo enrere és poc considerable i l’indret ofereix racons encantadors. Hi entro, m’hi passejo i faig algunes fotos palplantat al bell mig de l’espai que fa de plaça, després d’haver passat per sota d’un pas emporxat que convida a endinsar-s’hi. El silenci és amo i senyor del lloc. De cop, però, d’una casa, la més gran, que presenta un gran porxo semblant a un antic paller al davant, en surt un home tot decidit amb unes eines a les mans. I, és clar, en descobrir-me se’m queda mirant, primerament una mica com sorprès. Suposo que no s’esperava gens ni mica que hi hagués ànima vivent voltant per la placeta de Pins, gairebé el pati de casa seva.

- Bon dia! -saludo jo primer per trencar la sorpresa inicial.

- Bon dia, bon dia... Què et mancaria res? A qui busques -m’interroga tot acostant-se, ara ja més confiat però amb un cert aire d’indiferència. 

És curiós com sovinteja aquesta subtil indagació en les intencions de l’evident foraster, que sorgeix de cop en la gairebé intimitat de nuclis petits i isolats, preguntant per algú de referència, com si arriba-hi només fos possible perquè un veí ben conegut del lloc t’hi hagi citat revelant l’existència d’un lloc gairebé secret.

- No, gràcies, tot bé. Estic de pas, no cerco a ningú en concret. I estic embadalit contemplant el seu poblet que m’agrada bastant -li confesso.

No sembla haver-li fet cap efecte benvolent els meus afalacs vers el poble, ja que el seu posat i expressió no canvien ni un bri. Però, després d’un breu silenci, em deixa anar:

- No és pas cap poble ni poblet, això!

- Com? I què és, doncs, sinó? -resto sorprès.

- Un veïnat -em respon ben convençut, però tampoc sense donar-li massa transcendència-. Pins és un veïnat que pertany al poble de Vilopriu... Aquest sí que és un poble. Pins, no, no arriba a poble.

- Ah, coi... Doncs això, d’acord, visito aquest bonic veïnat.

He estat a punt de dir-li si li esqueia potser millor el denominatiu de llogarret, però me n’he estat per no enredar la troca. Potser no s’ho hauria pres bé, pensant que l’estaria contradient o vacil·lant. A mi personalment el mot llogarret m’agrada i penso que suggereix amb bastant exactitud el que seria el nucli de Pins, un conjunt petit i recollit de cases formant uns pocs carrerons o espais comuns de pas i d’estada més o menys agençats. Cal reconèixer humilment, tanmateix, que és un mot mig en desús, més enllà que el puguem trobar al diccionari i que li abelleixi molt a un servidor. Però en fer-me notar allò que per ell és tan clar –la diferència entre un poble, o poblet, i un veïnat, segurament en relació amb la grandària i pel fet de si és el nucli principal del terme o no–, i pel que recordo també remotament haver llegit atribuït tant de Cinc Claus com de Palau Borrell, m’imagino que el més usual mot veïnat deu ser correntment també més emprat per aquestes contrades. I allà per on aniràs, faràs com veuràs. Deixem-ho, doncs, amb veïnat, el veïnat de Pins.

Li pregunto si hi viu molta gent permanentment, al veïnat de Pins. I em confirma, tal com temia, que les poques cases que hi podem veure són destinades en gran part al turisme rural. I afegeix que totes d’un mateix propietari. I passem a parlar banalment que si no hi ha manera que plogui i d’alguna cosa més. Aviat ens acomiadem. Sembla ara voler anar per feina. I continua el seu camí, cap a l’altra banda d’on venia inicialment. Jo acabaré de fer la meva curta volteta per algun racó més i també continuaré el meu camí, ara ja sortint del minúscul nucli. Però m’ha deixat encuriosit amb això que el lloc sigui pràcticament d’un sol propietari. I en cerco informació. I en trobo, principalment, al web de l’oferta de turisme rural de Can Muní, que pren el nom suposadament ancestral d’una de les cases que conformen el petit nucli, habitada al llarg de diverses generacions per la família Genover Muní. Un veïnat, tal com ha volgut emfatitzar el meu amable informant, exactament de nou cases, almenys sis de les quals són d’un sol propietari, el Sr. Joan de Genover, que les ha arranjat i dedicat a un lloguer més aviat de curta durada per a la pràctica de l’anomenat turisme rural. Curiós veïnat, doncs, del qual la major part dels veïns solen anar variant bastant sovint. Un veïnat rural al servei de l’urbanita, ras i curt. I no hi ha intenció despectiva en aquest pensament escrit, però les coses són com són. Algú dirà que d’acord, però que gràcies a aquesta funció d’allotjar-hi urbanites, el poblet s’ha conservat com gairebé un pessebre i no ha quedat fet un munt de runes, com possiblement seria si en comptes de l’Empordà fóssim a les Garrigues o a la Noguera, o com està passant amb el llogarret abandonat de Conill a l’Urgell, a prop de Tàrrega. I a tants d’altres! Però potser seria més bon senyal pel país que, convivint-hi amb els visitants i estadants temporals, s’hi hagués conservat amb vitalitat la seva funció pagesa i amb més veïns permanents, sense confondre pagesia amb pobles bruts i deixats estar, tal com per ignorància i algun prejudici he pogut copsar en algunes converses. Tants n’hi ha de llogarrets nets i polits, amb aquell aire de senzillesa ben endreçada on bellesa de lluïment i pagesia es donen la mà! Més enllà de la certa artificialitat o dels excessos llepats dels pobles pessebre, on l’Empordà n’és el paradís, és crec ben notori que la netedat i el cert ordre milloren la serenor dels llocs i on, per tant, s’hi està bé i amb tranquil·litat d’ànim. I què busquem, sinó, quan fugim del torbament de la ciutat? Vet aquí els pensaments que n’he tingut mentre contemplava en silenci aquests racons de Pins.


Un carreró del veïnat de Pins

Ben a prop a tocar, però clarament aïllada de la petita pinya de cases de Pins, hi trobo, ja en voler continuar camí, la bonica església de Sant Bartomeu, gairebé ermita pel que en fa a les dimensions, situada en un racó lleugerament enlairat que cal assolir pujant unes escaletes. El lloc és ideal per descansar-hi. M’assec al llom del marge guanyat a fer un ganyip i a escoltar el silenci, davant per davant d’un vell gran arbre, ara ben pelat, que en presideix la mirada.

Camallera, el poble per on passa el tren

De Pins a Camallera és un passeig. El poble ja s’entreveu força una estona abans d’arribar-hi, ara ja per un terrer més planer. Es creuen les vies del tren de Figueres i Portbou per damunt d’un pont, i ja hi som. 

Avui m’allotjo aquí, a l’Hostal l’Avi Pep, que cau justament a l’altra banda del poble, ja gairebé als afores, a tocar de la carretera de l’Escala. Vaig per feina i travesso tot el poble sense aturar-me massa, directe a l’allotjament, a descarregar la motxilla i a dutxar-me. El lloc és un pèl allunyat i inhòspit, sobretot avui que el bar restaurant que hi ha adjacent és tancat. Precisament n’és el dia de festa. Així que, sense poder-hi fer ni un trist cafè, ell lloc no ofereix cap incentiu per romandre-hi. Un rètol a la porta de l’hostal m’indica que la recepció es duu a terme just a la casa que hi ha al costat, on faré el pagament i em facilitaran la clau de l’habitació. La senyora que es fa càrrec de la lúgubre pensió és prou amable, oferint almenys momentàniament una breu escletxa d’alegria i confortabilitat. M’acompanya fins a l’habitació i m’hi engega la calefacció. Més tard, en tornar-ne ja per dormir, en comprovaré la patent ineficàcia, ja que a l’habitació hi regnarà encara una persistent i malcarada fredor. L’aparell escalfa, sí, però just a sobre hi ha una més aviat atrotinada finestra de ferro que ja no ajusta massa bé i per la que hi entra més aire fred del que el radiador serà capaç d’escalfar. Aquesta nit caldrà doble manta al llit. 

Un cop dutxat i abrigat, me’n vaig a voltar pel poble. Arribant-hi abans ja hi he clissat un supermercat, on compraré fruita i quatre coses pel camí de demà. Entro al Bar Lluís, molt petit però prou acollidor, ben situat a un dels carrers amb més cert moviment del poble, portat per una mare i una filla prou diligents. Hi faig un entrepà mentre me n’arriben converses amigables dels asseguts a la curta barra. L’escena té un deix entranyable. Quan acabo el breu àpat, el bar s’ha buidat i les dones queden més tranquil·les i alliberades de l’atesa als clients. Aprofito per preguntar a quina hora obren al matí. A les set. Justa la fusta, doncs. Ja tinc un lloc possible a on esmorzar. Però no hi podré sopar: a les vuit tanquen.

Camallera té uns racons antics i bonics amb unes grans i agençades cases pairals als voltants de la plaça Feliu, on ensopego també amb l’església. Però, almenys avui i a aquesta hora del capvespre, l’he trobat un poble solitari, avorrit i poc acollidor. Me n’han cridat l’atenció alguns detalls, com la font i el pou del carrer del Mig i l’amagada i recollida placeta rere l’església de Sant Bartomeu, un eixamplament perpendicular de la breu travessia de l’Església, quedant-ne tancat per la banda oposada, amb l’esquitx cridaner del blau de la porta d’una de les cases que formen el clos.

Una placeta de Camallera

Per Camallera hi passen trens, els que van i vénen de Girona, Figueres i Portbou. I té estació. Com que sempre m’ha agradat veure passar trens, me n’hi vaig, a veure si en veig cap. Aquesta ha estat una de les meves distraccions, ves. Quan arribo hi ha gent que espera, senyal que potser no trigarà a passar-ne algun. Però ja se sap com van els horaris dels trens en aquest nostre país. Potser ja ve amb retard, ja que sobta el contrast entre la certa munió de gent aquí esperant el tren i l’aspecte desèrtic del poble en general. Només he vist gent al bar i al supermercat. Arriben alguns cotxes que paren just davant de l’estació, el temps just perquè hi baixi algú que se suma a la gent que espera a l’andana. N’hi ha que es coneixen, es saluden i es posen a xerrar. Finalment, després d’un quart d’hora així, minut amunt, minut avall, arriba un comboi provinent de Figueres cap a Girona i Barcelona. La gent hi puja, algú en baixa, fent-se  ràpidament fonedís cap als carrers del poble, i el tren se’n va. De cop, l’estació queda ben buida, ara sí en comunió amb la resta del poble. N’ha fugit pujant al tren la breu remor humana. I és ara, palplantat aquí al mig de l’andana d’aquesta estació, que sento com mai, ben a flor de pell, la solitud. No ha estat un dia de grans trobades. I tota aquesta gent aquí esperant el tren fent petits grups, alguns en animada conversa, m’han fet momentàniament prou companyia. Tornaré a voltar pels ensopits carrers de Camallera.

Passades les vuit del vespre, tancat el Bar Lluís, per sopar només tinc una opció, el Bar Manel, un lloc justet amb una oferta diguem-ne gastronòmica també més aviat justeta. D’un aspecte d’entrada poc agraciat, no crec que hi hagués entrat mai si no fos per ser on m’han dit que anés la mare i la filla del Bar Lluís. És clar que és ara i avui l’única opció possible en tot el poble. L’he trobat ben buit, en consonància també amb el poble en general. L’home que el porta és assegut a la barra mirant el gros televisor que presideix sorollosament el més aviat limitat espai. Per uns moments penso que avui no soparé. Pregunto pel tema i l’home em diu que prou, i m’allarga una de les cartes que té a cada una de les cinc o sis taules de la sala. Hi acabaré sopant un paupèrrim entrepà de truita de patates, una aigua i un cafè amb llet de càpsula. 

Un cop sopat, entre l’ensopiment dels carrers i el fred, que ara s’ha avivat pel ventet, penso que no hi ha res més a fer a Camallera i vaig tirant cap a l’hostal. Just abans d’arribar-hi, en unes noves parcel·les per on s’està estenent el poble, hi ha unes cases a mig aixecar, talment començades a fer i deixades estar només amb l’esquelet bastit. De les grans obertures de la planta baixa d’una d’elles, pràcticament a la intempèrie, en surt la resplendor d’una foguera i me n’arriba una conversa en àrab acompanyada del dringar metàl·lic d’alguna olla o recipient. Sembla que el fenomen creixent dels sensellar també ha arribat en aquest petit poble de l’Empordà. Fa feredat. L’endemà, quan tornaré a passar per davant de la casa, ja no hi seran. Qui eren? Tindran alguna feina precària per la zona? O estaven només de pas buscant alguna oportunitat un tros de país més enllà? En tot cas, bon pervenir tingueu!


Gener de 2024

La fàbrica tèxtil: entre l’anar a toc de pito i l’eixordament dels telers

A Terrassa, parant bé l’orella, encara avui podríem arribar a sentir espontàniament la frase feta anar a cop de pito, segurament en boca d’algú sentida al seu moment pels pares o avis que havien treballat al ritme frenètic de les antigues fàbriques tèxtils que trobàvem antany com aquell qui diu a cada cantonada. El temps era or i calia anar, mai més ben dit, per feina. Potser massa, cosa que no us caldrà ara si decidiu visitar conscientment l’exposició permanent La fàbrica tèxtil a l’antic vapor Aymeric, Amat i Jover de Terrassa, actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, ja que vol calma i curiositat.


Les voltes del vapor

Comencem, però, pel continent, ja que per si sol ja és una joia de l’arquitectura modernista industrial de principis del segle XX, projectat pel cèlebre Lluís Muncunill, que va deixar força empremta a Terrassa. L’edifici és reconegut sobretot per les seves nombroses voltes vidriades que en permeten la il·luminació natural interior, una genialitat de l’època. Si entrem pel nou vestíbul del museu, que no coincideix amb l’antiga façana de l’edifici, fareu bé de tornar a sortir a l’exterior abans d’endinsar-vos a l’amplitud de la nau principal i a la foscor de les seves antigues carboneres subterrànies. L’accés al pati és públic i gratuït des de l’antic accés directe, a la mateixa Rambla d’Ègara, on també hi trobarem una acollidora terrassa de bar on parar-nos a fer el vermut un cop acabada la volta de la visita. Però abans fixeu-vos bé en l’aspecte singular general de l’edifici i en l’emblemàtica xemeneia, símbol terrassenc per excel·lència i que després podreu visitar des de sota, i de les trapes que cobreixen els orificis que donen directament a les antigues carboneres, lloc per on entrava directament el carbó utilitzat per obtenir la immensa energia que es necessitava per fer girar els nombrosos embarrats de la nau principal.

Ara sí, cap a dins. L’edifici alberga actualment altres exposicions i equipaments culturals, però nosaltres anem a la idea i ens entaforem directament a la rònega fosquedat de les antigues carboneres, l’origen de tot el procés fabril i segurament la part de la visita que més impressió ens deixarà, sobretot si aneu amb infants. Aquí arribava el carbó, provinent sobretot de Gal·les i d’Astúries, ja que el català era més escàs i mediocre. Si seguim el recorregut també passarem per la colossal caldera, on es podien cremar fins a dotze tones diàries de carbó per fer bullir permanentment l’aigua, i anirem, finalment, a parar just al dessota d’on arrenca l’altívola xemeneia, que, amb els seus 41 metres d’alçada, permetia escopir ben amunt el molest fum produït per la crema de les enormes quantitats del negre material.

Següent pas: pugem dos plantes per veure la màquina de vapor, el cor de la fàbrica, anomenada popularment “la burra”. Des d’aquí podrem entendre com la força del vapor feia moure el gran volant i la immensa corretja que transmetia, al seu torn, el moviment a tots els embarrats dels 11.000 m² de la nau principal, que podrem veure des de la balconada annexa a la sala que protegia aquest immens cor.


La màquina de vapor

I ara tornem a baixar un pis i entrem a la nau principal, la joia arquitectònica del vapor. Per aquestes entrades tot eren obrers, alguns d’edats ben tendres, anant a toc de pito, ja que no es podia fer tard sota cap concepte: els maldecaps i entrebancs, per molt greus que fossin, calia deixar-los a casa. Just abans que sonés la campana o, més endavant, la sirena, calia estar al lloc de feina convingut havent marcat l’entrada en el convenient rellotge de fitxar, que podrem veure just a l’espai dedicat a deixar constància de la realitat social dels obrers de l’època i del control acèrrim que hi exercien els industrials del moment. Però tampoc ens hi entretindrem massa, que la feina a fer, com ara veurem, és molta i ja sabem de sobres com les gastaven en aquella època. A correcuita, doncs.

El rellotge que marcava els torns de treball

En un bon inici en aquest vapor s’hi feien totes les tasques del procés industrial tèxtil llaner, de manera que aquí hi arribava la llana tal i com sortia d’haver xollat les ovelles. Així doncs, calia sotmetre-la a tot el procés que podrem anar veient per tal de deixar-la a punt i ben neta per produir el fil, el segon dels processos abans del telar el teixit pròpiament dit. La llana es classificava, s’espolsava en el batuar i es rentava a les barques de rentatge. Després entraven en joc les perilloses obridores, anomenades també diables, que l’esponjaven just abans del procés de cardatge i pentinatge. I ara sí, ja tenim la llana a punt d’entrar a les màquines de fer fil mitjançant el procés de filatura, com la selfactina, la contínua de filar, l’aspi, les d’omplir rodets i bitlles i, finalment, les ordidores, que estiraven, torçaven i enrotllaven la llana fins a convertir-la en els diferents fils que s’utilitzarien en el procés posterior, el de teixir amb els sorollosos telers. Aquest moment, el de desenes de telers funcionant simultàniament, és segurament la imatge i el brogit industrial que més ha quedat a unes quantes generacions de terrassencs i vallesans que hi havien treballat o, quan tot passant pels carrers fabrils de la ciutat, encara havien pogut clissar alguns dels interiors de les naus a través de les seves polsoses finestres.

Màquina de cardar la llana

Es deia, i es diu potser encara, “soroll de telers, soroll de diners”. Però d’aquests darrers els obrers pocs en veien. El que si que veien, un fart durant moltes hores al dia, eren les llançadores dels telers disparades amunt i avall i els fils que, disposats en l’ordit, els longitudinals, i la trama, els transversals, s’anaven entrecreuant una i altra vegada formant el teixit convingut. Tot en un ordre i un concert perfecte, cadascú fent la tasca concreta que se li havia encomanat, controlada, sovint amb mirada severa, per l’encarregat o majordom, el treballador que millor s’havia guanyat la confiança dels amos. Cada teler va marcar una època i uns teixits concrets: el de garrot, un dels telers mecànics més antics en substitució dels manuals; el d’espasa, ja més evolucionat; el Jaquard, prenent el nom del seu inventor, que permetia fer ja teixits amb dibuixos; el Barrau, pel seu inventor també, aquest ben català, amb el que es feia el vellut i la pana... Aquí els podreu veure plegats i, fins i tot, veure’n algun en funcionament si opteu per la visita guiada o teatralitzada. Tapeu-vos bé les orelles!


Teler de garrot

Acabarem el recorregut donant un cop d’ull als processos anomenats del ram de l’aigua, sobretot fent referència al blanqueig i tintatge, però que també inclou els acabats posteriors segons el tipus de teixit i les preferències dels compradors i consumidors finals. Aquí hi tenen el protagonisme artefactes com la barca de tint, la centrifugadora, la perxa de cardots, el batan de cilindres i, finalment, la màquina de repassar i plegar. I d’aquí, cap al magatzem, a exposar i a vendre. I a omplir les butxaques de la burgesia. Ves, hi ha coses que no han canviat massa. I que ja se sap, com haurem pogut llegir si hem parat prou atenció al principi del recorregut per la fàbrica: “Pel vestit més que pel nom, seràs conegut”.

Publicat a la revista Vallesos, nº 22, hivern-primavera de 2021/2022

Camins transhumants del Lluçanès (II). De Prats de Lluçanès a Avinyó

Per l’antic camí de Marina cap a Sant Feliu Sasserra

Obro els ulls i m’adono que encara és negra nit. Em desvetllo per mi mateix abans que arribi a sonar l’alarma del mòbil. Però el son ha estat llarg i reparador en aquesta confortable habitació de l’Hotelet de Prats de Lluçanès. Aviat podré sortir a esmorzar, però encara em permeto fer el ronso una estoneta curta. Res m’apressa massa. Tinc tot el dia a plena disposició per arribar fins Avinyó abans que torni la fosca, fita absolutament possible. Seran uns vint-i-cinc quilòmetres sense massa estridències, tot anant xino-xano.

Ben esmorzat i ja amb la motxilla a l’esquena, em disposo a davallar cap a Santa Creu de Jutglar. Just abans del descens fins al llogarret, ja als afores de Prats de Lluçanès, passo pel santuari de Lurdes, bell indret enfilat dalt del llom carener, amb magnífiques vistes cap a la banda de llevant de l’altiplà del Lluçanès des del seu bell mig, d’on em trobo ara mateix. Un lloc d’aquests que al passar-hi penses que segurament t’hauria plagut que l’atzar de la vida t’hagués dut a fer-hi cap de tant en tant. El conjunt del relativament modern temple del santuari, des d’una primera capella de cap a finals del segle XIX a l’ampliació actual de mig segle XX, és atractiu i acollidor, d’on en ressalta la seva blancor i senzillesa d’estil. La primera capella la va fer aixecar cap al 1882 el rector de Prats d’aquells anys, mossèn Sebastià Obradors, per donar gràcies a la Mare de Déu després de recuperar-se d’una malaltia. Coses que eren possibles en aquella època, quan la fe encara movia muntanyes.


Santuari de Lurdes

Fins al llogarret de Santa Creu hi baixo per on puc, una mica pel dret, buscant corriols mig confosos. No sé entreveure si hi ha un rastre més evident de camí habilitat o, senzillament, antany el camí era, ras i curt, la marrada que fa l’antiga carretera per salvar el desnivell entre els dos indrets. Un cop a baix del coster, hi acabo d’arribar seguint el voral de la nova i flamant carretera de l’eix del Lluçanès, que hi passa frec a frec.

A Santa Creu deixo aquest tram de l’anomenat camí Transversal i passo a seguir el Central, el pròpiament camí de Marina, l’antiquíssim traçat que connecta les comarques pirinenques i prepirinenques del Ripollès i la Cerdanya amb el Penedès i el Garraf. De fet, els dos traçats principals que travessen aproximadament el Lluçanès de sud a nord, podrien ser considerats part del camí de Marina, ja que els dos vénen i van als mateixos indrets, del Pla de Bages, per Sallent o Avinyó, fins a les contrades de contacte entre el Ripollès, el Berguedà i la Cerdanya. Els ramaders transhumants deurien fer cap a un o altre segons d’on vinguessin exactament i d’on tenien per costum d’utilitzar els llocs de returada per fer les parades durant el dia i la nit, aquestes últimes a prop d’alguna pairalia que els donés l’emparaulat aixopluc en el millor dels casos. Avui, des de Santa Creu de Jutglar, el camí em durà fins a Avinyó, fent l’entrada triomfal pel seu vell pont, tot passant per Sant Feliu Sasserra.

Des de Santa Creu, el camí travessa un bell paratge per baixar a travessar la riera del Lluçanès pel passant dels Traginers, i passa a tocar la casa de la Sala fins a l’altra casa del Coll de l’Arç, per on circula, molt a prop, la vella carretera de Prats a Olost i a la Torre d’Oristà. A coll de l’Arç, el camí recupera la carena passant per la pleta de Pla Moixó i pel tram de camí anomenat la Ramada Encantada, d’on sobresurten una corrua de roques que la llegenda explica com una antiga ramada que va quedar petrificada just en aquest indret pel mal fer del pastor que les menava, velles reminiscències de les ancestrals disputes entre pastors transhumants i els pagesos de les terres que flanquejaven els camins ramaders. 

Pels vorals immediats de l’indret de la creu Moixó, ara inexistent, en un tram confós, es divideixen els camins que van a la Torre d’Oristà, l’un, i a Sant Feliu Sasserra, l’altre. Però tot i anar a l’aguait, coneixedor d’aquesta circumstància, no sé veure el lloc exacte on hi ha la cruïlla i m’empasso un tram de camí que va cap a la Torre, precisament el que no tenia pensat recórrer. Arribo a una casa mig enrunada a prop de la carretera. Segons el mapa que duc, deu ser la Casanova del Pla Bassí. Miro d’esmenar la breu marrada que he fet i, fàcilment, trobo la manera d’anar a parar a la casa i pleta de Salelles, casa d’acollida tocant a un bonic clap d’alzines on anys enrere feien parada les ramades. M’hi aturo una estona, sota les alzines que canten empeses pel ventet que va passant. Just en aquest indret recupero el camí ramader que em durà, ara sí, a Sant Feliu Sasserra.

Després de travessar el riu Bassí, el camí ramader passa fregant les cases del bonic poble, però l’esquiva i no hi acaba d’entrar del tot, almenys tal i com el trobem marcat actualment. Però a mi m’agrada passar pels vells carrers dels pobles i, decidit, deixo la traça diguem-ne oficial i m’enfilo breument fins a les files de cases enlairades al capdamunt del breu altiplà entre el curs del riu Bassí i la conca de la riera de Relat. I hi he fet un bon descans, a part de fruir del breu passeig pels seus deserts i silenciosos racons.


La Ramada Encantada

El preuat entrepà de Sant Feliu 

Penso que tinc gana i que m’aniria bé fer un mos. Al capdavall del poble, arran de carretera, trobo un bar obert, d’on s’entreveu certa concurrència. Els parroquians que el mig omplen a aquesta hora tocant a migdia per fer-hi el vermut, deuen ser gairebé tots ben coneguts del poble, ja que ben aviat me n’adono que el tracte entre ells és obert i de sobrada confiança. La meva arribada, trencant per uns moments el tracte desenfadat que s’hi respira, ha sobtat potser una mica, sent segur per uns instants el blanc de totes les mirades. D’entrada el bar no sembla precisament l’última novetat del poble, ja que és tirant a tronat, però té el cert aire de lloc popular amb solera i que les ha vist de tots colors. Hi entro i em dirigeixo a la barra, on em sembla que hi ha, per inèrcia, el que hi remena les cireres.

- Hola, bon dia! Que em faríeu alguna cosa per menjar?

- Doncs no ho sé com ho tenim... 

Dubta, em mira com volent dir que què li dic ara a aquest, vacil·la, mira el rellotge...

- Espera que ho preguntaré...

I se’n va cap a darrere una porta que deu ser la cuina. En breu en torna a sortir.

- Sí, potser alguna cosa podríem fer-te... Què voldries?

- Vaja... Què m’oferiu? Teniu carta, una llista d’oferiments...?

- Mmmm... Espera que t’ho pregunto, a veure...

I se’n torna cap a la suposada cuina. En surt en un moment.

- No, no n’hi ha de paper amb els menjars. Digues què voldries i, si ho tenim, t’ho fem.

Em quedo pensarós un instant. I per sortir del pas se m’acudeix deixar-li anar que si pot ser un plat combinat d’alguna cosa amb amanida, d’entrada una cosa fàcil, però posats a demanar potser li hagués pogut suggerir un rostit de conill a la cassola amb llenegues. Torna a posar cara de dubte. Mentre s’ho pensa, o ho sembla, es posa a servir una cervesa al client que hi ha assegut a la barra just al meu costat, que ha contemplat callat tota l’escena des que he entrat per la porta del bar. No m’ha semblat que li demanés, la cervesa, però ja en deuen tenir establerta la conveniència del client habitual a qui no cal ni demanar què vol ni esperar-ne cap requeriment. I, sense immutar-se per l’arribada de la nova cervesa acabada de servir, ben fresca, es queda expectant com esperant el desenllaç del meu pregat dinar. L’home de rere la barra, sense dir res més, torna a fer-se fonedís per la porta del costat. Aquesta vegada triga un xic més a tornar.

- No hi ha amanida, noi – em planta, ras i curt, des de rere la barra quan el torno a tenir plantat el meu davant.

- D’acord, doncs, sense amanida. Posa’m llom amb patates fregides. Pot ser?

I, sí, ho ha de preguntar. I se’n torna cap a la porta. En breu, torna a la barra, ni massa ràpid ni massa lent.

- Em sap greu, noi, però tampoc hi ha llom. Es va acabar ahir al vespre.

I se’m queda mirant, callat, ben eixut de paraules, com esperant a veure què li responc. I jo que espero un suggeriment, un comentari, una lleugera pista de què caram es pot menjar en aquest bar i que no n’acabo de treure l’aigua clara. Diguem-ne que la cosa, de moment, no està sent precisament fàcil. Finalment, després d’uns breus segons, quan el silenci ja comença a ser incòmode i ell, al veure que tampoc dic res més, aparta la mirada com un primer senyal de desentendre’s del meu dinar, faig un següent intent de no haver de cardar el camp de l’escalfor del bar sense haver pogut menjar res amb una mica de cara i ulls.

- I pa, que en teniu?

Ara ja no em diu que ho ha de preguntar, se’n torna sense dir ni mu cap a dins directament. En surt, tranquil·lament.

- Sí, pa sí.

Va, a poc a poc i bona lletra, ja tenim una cosa. La cosa comença a redreçar, lentament.

- Doncs deixem-ho en un entrepà, si us plau. I, si no li fa res, pregunti què hi ha i ja el triaré d’entre les coses que em digui.

I se’n torna cap a dins. En torna a sortir, sense pressa.

- Que el vol, fred o calent?

- Però què li han dit que hi ha per fer l’entrepà?

- Oh, depèn de si el vol fred o calent! Vostè digui i, si tenim del que demana, li faran l’entrepà.

No pot ser, costa de creure! El noi de la cervesa que seu a la barra ara ja em mira amb un mig somriure com entenent que la situació està fregant l’absurditat més rocambolesca. Sembla, fins i tot, que comenci a compadir-se de mi, però es manté prudentment callat.

- Calent, el voldria calent. Seria possible un entrepà de truita a la francesa?

Immediatament penso que potser hauria estat millor començar per aquí des d’un bon principi, directe i concret.

- Crec que sí que n’he vist, d’ous. Vaig a preguntar-ho per assegurar-me’n...

Vaja, ara potser no tindran ous! Se’n va per la porta per enèsima vegada. Quan en torna no em diu ni sí ni no en referència al trist entrepà de truita a la francesa, però sí que m’indica que m’assegui a on em plagui que ja em servirà a la taula. El noi de la cervesa em mira i em pica l’ull com dient “apa, ja ho tens, per fi”! I riem els dos, mirant-nos.

M’assec al costat de la porta d’entrada, de cara al carrer, en un racó que queda arrecerat. I en poca estona m’arriba el preuat entrepà de truita a la francesa que ha costat Déu i ajuda aconseguir, el meu dinar d’avui. Almenys és ben generós. S’ha fet pregar, però per la grossària no ens queixarem pas.

El camí entre marges del pla de l’Oliva

Sortint de Sant Feliu Sasserra, el camí es troba amb la carretera de Prats a Avinyó, d’on vinc ara a l’haver fet la breu marrada pel poble, i fan un tros junts fins passada la casa del Pilar, antiga pairalia també de parada de la carrerada. Un cop deixada la carretera, el camí va a cercar la casa del Coll de Bassa, on se suposa que l’antic traçat s’enfilava per la carena per passar per l’antic hostal de Coll Lligó i les cases del Borró i els Andreus. Però una pèrdua de les marques grogues pintades que hauria d’anar seguint, per pròpia badada, per deteriorament o simplement per inexistència, que és igual, ha fet que hagi anat seguint la moderna pista que flanqueja, més planera, el serradet de Coll Lligó fins més enllà dels Andreus. Quan me n’adono, valoro que no cal tornar enrere i retrobo novament el vell traçat al cap de quatre gambades.


Camí ramader entre marges de pedra seca

El camí va fent, vorejant alguns conreus i boscúries de pi. De tant en tant, alguna alzina, potser algun marge solt. Però és a partir de la casa i el pla de l’Oliva on es mig conserva un dels trams de camí ramader més bonics dels que he anat passant aquests dos dies per aquestes contrades. De cop em trobo amb un camí bellament engalonat a banda i banda per murs de pedra seca, alguns conservant la seva original esveltesa. És una bellesa que es gaudeix a l’anar passant però que fa patir. No vull saber fins quan aguantaran aquests savis i eficaços murs de pedra seca, fets amb senzillesa però amb perícia a la vegada, protectors dels cultius tot acanonant el nerviós i caòtic pas de les ramades. Són testimonis muts, mig oblidats, de l’ancestral convivència entre el pas dels ramats i les vinyes i sembrats. I, ara i aquí, cap d’aquestes coses existeixen ja. De ramats pràcticament no en passen, i els antics conreus a banda i banda dels murs, avui són extenses pinedes. Qui protegeix això ara que el seu desús impera?

Més endavant vorejo la torre de telegrafia òptica dels Soldats, del segle XIX, enfilada dalt d’un turó a peu de camí. I, com aquell qui diu, ja sóc a les portes d’Avinyó. N’entro per damunt del pont Vell, de bella estampa medieval, ben a prop ja de l’aiguabarreig de la riera Gavarresa amb la de Relat. Era un moment esperat. Un pas més, travesso la carretera i, ara sí, ja sóc al poble. M’hi passejo, busco un bar per fer-me passar la gana i dono per acabats el parell de dies seguint part dels camins ramaders del Lluçanès, “aquest país tan rost, tan quiet, tan clar...”, com va deixar escrit el pradenc Lluís Vila i Vilalta, i ancestral pas de les ramades cercant sempre la millor herba i bonança, de la muntanya pirinenca al litoral i del litoral a la muntanya pirinenca. Aquest país que sempre cercarem.


Pont Vell d'Avinyó


Novembre 2013


Camins transhumants del Lluçanès (I). De Sallent a Prats de Lluçanès

Cap a Sant Miquel de Terradelles

Surto de Sallent encara sent negra nit. Pujo costa amunt cap al petit altiplà de les Forques amb la llanterna frontal il·luminant les meves decidides passes. Encara vaig fresc i lleuger. Fa dies que hem entrat de ple a la tardor i les matinades ja són gairebé fredes. Tot just quan arribo a Sant Pere de Serraïma, es deixa veure un bri de sol tímid, mig reclòs rere una capeta prima de boira matinal. Assolida la carena de la Pineda, abans de baixar lleugerament fins al coll de la Portella, el Lluçanès ja treu el cap rere els serrats de més enllà, per on passaré al llarg del dia d’avui. A baix el vessant a la dreta, Avinyó i, cap amunt, la vall d’Oló. A l’esquerra, el Berguedà amb el teló de fons dels Rasos de Peguera i, més a la llunyania, el Port del Comte.

Pel coll de la Portella hi passa la carretera de Balsareny a Avinyó. El trànsit hi és nul a aquestes hores matinals. M’hi estic una estona fent un breu mossec. Seguidament, el camí s’enfila fins a la casa de Puigventós, el coll de Comadoms, un pla elevat amb bones vistes, i Sant Miquel de Terradelles, el primer indret ja pròpiament del Lluçanès històric. Des d’aquí ja es veu Sant Feliu Sasserra, davant per davant i just a l’altre serrat superada la riera de Relat. Per allà passaré demà tancant el periple de dos dies seguint els camins transhumants del Lluçanès. 

L’indret de Sant Miquel de Terradelles és excel·lent per fer-hi una aturada. A més, hi trobo les primeres presències humanes amb qui fer-la petar una estona. M’estic assegut al pedrís de la nova església, tot i que és del segle XIX. L’antiga, d’origen romànic, queda un xic apartada del traçat del camí ramader, enlairada al capdamunt d’un replà, frec a frec de l’antiga casa pairal de Terradelles. El sol ja escalfa un xic i la sensació ambiental és la ideal per caminar, però també per seure al pedrís a fer-hi un mossec, deixant que el tímid sol m’acaroni afectuosament. Quan acabo, hi deixo la motxilla, confiat, i m’acosto fins a l’esglesiola romànica. Gairebé a tocar hi ha l’antiga casa pairal, que fa força goig, ben arreglada però sense pretensions estridents. Me la miro de ben a prop i, estant així, un senyor gairebé surt a rebre’m, fill de la casa pairal, que em dirà més tard. Suposo que, en part, és com si estigués entrant gairebé al pati de casa seva. No se’l veu molest, però. Li pregunto sobre el camí ramader, i, abans de respondre, em mira de fit a fit com estranyat per la pregunta. Definitivament, pel camí ja no hi passa ni una trista ovella, però sí que té ben present a la memòria de veure-hi desfilar grans ramats amunt i avall, tant avançada la primavera com a mitja tardor, amunt en el primer cas, avall en el segon, de les planes litorals i prelitorals a la muntanya pirinenca per tornar-ne a baixar a passar-hi els hiverns. I el Lluçanès al bell mig fent de lloc de pas. Xerrem de quatre coses més, però se’l veu com nerviós. No li voldria fer perdre el temps. Deu tenir feina. M’hi acomiado i me’n torno cap al pedrís de l’església nova. Hi arriba un cotxe i en baixa una parella d’edat avançada. Són de Vilafranca del Penedès i pugen a passar uns dies a la rectoria de Sant Miquel de Terradelles. Es veu que la tenen llogada com a segona residència. Quan diuen ser de Vilafranca els dic que precisament avui, que és Tots Sants, allà hi ha gatzara castellera. I s’hi esperen grans castells de deu. Però els és ben igual. Diuen estar ja farts de castells i que prefereixen escapar de la gran munió que desperta el fervor casteller. Els entenc una mica. Massa hores veient castells. Els has de dur molt i molt endins. De fet, jo tampoc hi soc. Aquesta vegada he preferit aprofitar els presents dies festius per perdre’m pel Lluçanès.

Església Nova i rectoria de Sant Miquel de Terradelles

La marrada per la riera de Merlès

El camí ramader, ben enlairat i sempre tendint al careneig, continua passant per la casa de Coll de Pitxell i Sant Jordi de Lloberes, indret altiu i amb bones vistes. Casa i capella pràcticament es donen la mà. El lloc seria més plàcid i tranquil si no fos per un gos que no ha parat de bordar durant l’estona que n’he fet la volta. Aquí també es té la sensació, però, d’estar-se posant a casa d’altri si el que es vol és admirar de ben a prop la vella estampa de l’esglesiola romànica. Visita ràpida i sant tornem-hi.

Ara enfilem decidits cap a Puig Gaiart i el serrat dels Rellotges, on el traçat, que creua vàries vegades una carretera, es torna dolent i de mala petja pràcticament fins que no s’assoleix l’antic hostal de Camprodon. M’hi aturo, a l’ombra de la seva grossa alzina, a dinar i a gaudir del moment reposat. Gairebé que hi faig una migdiada. Aquest espai on soc ara, havia estat una gran pleta pels ramats. Hi imagino històries i situacions de pastors, ramats i hostalers.

A partir del casalot de l’hostal de Camprodon, el camí ramader segueix un tram de carretera per anar agafar de ben a prop el carener de la serra de Sant Joan fins a l’emblemàtica masia de la Serra de Degollats. El nom pinta malastruc, però la casa és impol·luta. Però per arribar-hi, he acabat fent, ben despistat, una gran marrada baixant fins a la riera de Merlès per haver-ne de tornar a pujar. Anava confiat seguint unes marques grogues pintades a les pedres i als arbres, com he anat fent gran part del dia i, de cop, m’he vist baixant pensant-me que ben aviat el camí agafaria un flanqueig. Però el flanqueig no ha arribat. Quan me n’he adonat, ja no valia la pena recular. Un cop al pont de Sant Martí de Merlès, he buscat la pista que, a través d’una forta remuntada pel vessant mig obac, puja fins dalt la carena, ja a prop de Prats de Lluçanès. Som-hi, doncs! Quan ja porto una estona pujant ben fort, esbufegant i suant com un bou, passa un cotxe que, sortosament, s’atura i em convida a pujar-hi. Tot i que va a Prats, li dic que voldria poder acabar de fer caminant el traçat del camí ramader fins al poble. I, dit i fet, un cop acabada la brutal pujada de la pista, allà em deixa, als peus de la Serra de Degollats. Tot plegat un moment de res amb vehicle. Però a peu m’ha escurçat una bona estona de suar de valent.

De la Serra de Degollats fins al collet de Sant Sebastià és una breu caminada tot vorejant el serrat dels Morts. En aquesta important cruïlla de camins, el camí ramader que segueixo, l’anomenat de Ponent, es creua amb el camí Transversal, que ve de més enllà d’Olost i se’n va cap Olvan i Berga. Ja sóc a les envistes de Prats. Només cal davallar un breu tram de camí fins a la capital del Lluçanès, on m’instal·lo a l’Hotelet, al carrer Sant Jordi, molt net i confortable.

Més tard, després d’una bona dutxa i un breu descans, ens trobem amb la Núria Vila, una bona coneixença a Prats des que vàrem coincidir treballant plegats a la Xarxa de Custòdia del Territori a Vic. Anem a sopar i fem una llarga sobretaula xerrant pels descosits. Tant a ella com a mi ens costa poc si estem còmodes i distesos, que és el cas. Més tard m’ensenya la seva llibreria del carrer Major, Cal Siller. Hi remenem llibres i m’explica les seves aventures com a editora de lectures diguem-ne poc comercials però amb un gran pòsit emotiu. M’obsequia, generosa, amb el llibret de poesia El preu del blat, del poeta lluçanenc Josep Riera, editat per ella mateixa sota el segell de Cal Siller, que guardo com un preuat tresor pel benaurat record que em duu. I se’ns fa ben entrada la nit, caminant pels breus carrerons de Prats de Lluçanès.


Novembre de 2013


Enllaç al segon dia de ruta: https://a-l-aguait.blogspot.com/2023/12/camins-transhumants-del-llucanes-ii-de.html

Camins de romiatge de Terrassa a Solsona (IV). De Su a Solsona

 El miracle de la Verge Nena 

Avui no m’ha calgut matinar massa. Solsona és més aviat a prop i serà, al capdavall, l’etapa més curta de les quatre que hauré esmerçat des que vaig sortir de Terrassa. Calculo que no arribarà ni als vint quilòmetres. Em permeto el luxe, doncs, de fer el manta fins una bona estona després d’haver sonat l’alarma del mòbil. Quin gust quan, com aquell qui no vol la cosa, el temps i el teus afanys s’alien per anar compassats. Avui no cal fer cas al rellotge i li vento a plaer una bona ganyota.

Surto de l’hostal de Su al cap d’una hora llarga d’haver-me llevat, havent esmorzat tranquil·lament, assaborint lentament cada moment. Sortint del poble, pujo a buscar el pla de la Llaüna, cap on s’estira la carretera que va cap al santuari del Miracle i per on hauré de passar. Se suposa que hi ha un camí marcat que, sortint de la carretera, la segueix en paral·lel a certa distància fins al santuari passant per la casa de la Carral, però quan m’adono que me n’he passat de llarg la cruïlla, tot distret contemplant el paisatge, ja en soc un tros massa enllà. M’ho penso, però, per la poca estona que això suposarà d’anar arran d’asfalt, valoro que no paga la pena tornar enrere a buscar-lo. El trànsit hi és molt esporàdic i el moment és tranquil i serè.

Una hora justa després d’haver sortit de Su, em trobo al bell mig de la plaça que formen el temple i el monestir benedictí del santuari del Miracle. L’església hi és confiadament oberta, tot i la solitud del lloc a aquestes hores del matí d’un dia feiner qualsevol de finals d’abril, o potser per això. A dins hi destaca l’immens retaule barroc de mitjan segle XVIII, obra d’en Carles Morató, sens dubte una obra mestre de l’art barroc català de l’època ja tardana, si fem cas als escrits dels estudiosos sobre el tema. L’església actual, inacabada, tal i com es pot veure des de l’exterior, és aixecada a cavall dels segles XVII i XVIII, substituint-ne una del segle XVI, que pel que sembla havia quedat petita per a la creixent devoció a la Mare de Déu. I encara hi havia hagut, al segle XV, una primera capelleta. Actualment, a més del retaule barroc, s’hi conserva un retaule gòtic, dins l’actual capella del Santíssim, l’orgue, del segle XVI, i la imatge de la Mare de Déu, del segle XV. Tot això ho trec d’un llibret escrit per en Cebrià Baraut que caurà més tard a les meves mans, donació d’en Xavier Poch, un dels monjos, ben pocs, que custodien el santuari.


Plaça del santuari del Miracle


Surto de l’església i em venen ganes d’anar al vàter. Estic sol, no se sent cap remor, només el cant d’algun moixonet. Vaig fins a l’edifici que li diuen la Casa Gran, sota els porxos de la mateixa plaça i pujant després unes escales fins a la carretera, i només trobo que portes tancades amb un breu interior rònec i lúgubre. Hi ha un passadís fosc com una gola de llop que no convida massa a passar. Tot fa sensació de deixadesa. Ho deixo estar. Me’n torno a la plaça i, decidit, pujo les escales de l’edifici del monestir i truco al timbre. M’obre la porta un senyor eixerit i amable, un dels monjos, com sabré més tard, tot i anar sense hàbit. Li explico el què molt ben explicat i demanat, gairebé donant les gràcies per avançat, i em deixa passar confiadíssim tot acompanyant-me fins a la porta del servei, entenc que privat. Em fa un favor immens, ja que la cosa començava a estrènyer i feina hagués tingut a allunyar-me fins al mig del bosc en un racó discret. Un cop alleugerit, surto al passadís i me’l trobo com esperant-me assegut a la saleta recepció del costat de la porta de l’escala, on m’havia indicat que hi deixés la motxilla just abans d’acompanyar-me fins a l’esperat inodor. Entenc que no per desconfiança, sinó per cortesia, per tornar-me a acompanyar fins a la porta. I, evidentment, conversem una estona. Mostra interès per la meva presència amb motxilla i bordó per aquests solitaris tocoms el dia menys esperat. I li explico com he arribat fins aquí, el meu pelegrinatge de pa sucat amb oli, no massa o gens per motius religiosos, sinó més aviat per mer interès excursionista i cultural, per conèixer i recórrer els racons del país de ben a prop, tot i el meu gran respecte i interès vers la fe dels altres. Se n’alegra igualment. No sembla que li doni importància que hagi confessat, tot i que respectuosament, que no he vingut aquí precisament per a la devoció a la Mare de Déu, ben conscient que deu ser dels nous signes dels temps. No obstant, li pregunto coses sobre l’origen i la història del santuari i del monestir, i, sense fer cap gest de molèstia o d’inoportunitat, me les explica amb il·lusió i sentiment. Li pregunto sobre la Verge Nena, ja que n’he llegit alguna cosa i entenc que deu ser només un recurs literari o religiós, ja que no m’ha semblat veure que fos cap nena la imatge de la talla amb el nen als braços de la Mare de Déu que he pogut observar al mig del retaule. I, ben enriolat, em diu que sí, que la Verge Nena hi és, però cal saber molt bé on s’amaga, integrada al mateix retaule barroc. I em deixa amb la tasca de buscar-la, perquè t’hi entretinguis una estoneta, em diu. Em dona un parell de pistes: va bastant embolcallada i és rossa. Finalment, veient el meu interès per tot plegat, em demana que m’esperi un moment que em farà un obsequi. I torna amb el llibret d’en Cebrià Baraut Santuari del Miracle. Història, art, guia, abans esmentat. Més que agraït per tot plegat, li pregunto pel nom: Xavier Poch. Per treure’s el barret.

Baixo a la plaça i torno a entrar a l’església. Busco la Verge Nena una estoneta llarga i no la trobo. Quin misteri aquesta nena! Potser juga a cuca amagar i se’n riu de tots nosaltres. No me’n surto. Finalment, apareix un senyor -un altre dels monjos del monestir, sabré ben aviat- que ve del que sembla una sagristia, carregat amb estris de la neteja, i em veu allà assegut en un banc mirant fixament el preuat retaule. Serà la meva salvació. Li pregunto, després de saludar-lo amb un bon dia, si sap alguna cosa d’una nena trapella que s’amaga en algun racó d’aquest immens retaule. I li deu fer gràcia, perquè riu. Se m’acosta i em desvetlla finalment a on es troba exactament l’escultura de la Verge Nena, la que, segons la llegenda, es presenta misteriosament davant dels infants pastors de la propera masia de la Cirosa al segle XV demanant el culte marià. Vet aquí el miracle. Sobretot d’haver-la trobat, entre l’altar i la imatge de la Mare de Déu, recte amunt, allà ben petita, protagonitzant l’escena de l’aparició, portant una creu, amb tot d’angelets, els pastorets i les ovelles pel voltant. Si no hagués estat pel monjo netejador, no sé pas si l’hagués sabut enxampar en el seu joc infantil. Al final, però, m’ha decebut una mica. De fet, de lluny no sembla pas una nena, ni pel rostre ni pel posat i encara menys per la manera de vestir, amb un feixuc i pompós mantell per sobre d’una llarguíssima i onejada túnica. És més aviat ja una adolescent. De fet, en Cebrià Baraut, en el seu llibret, l’esmenta com una “gentil joveneta, amb la cara dolçament expressiva i la rossa cabellera desfeta en rulls”. Però des de baix, poc que es veu si és rossa o no. Potser més aviat de cabells marronosos, potser algun reflex daurat. Vaja, que ben mirat, és costosa i confosa de veure si el que es busca és una nena amb tots els ets i uts. Coses de les llegendes religioses, l’art i el resultat final de tot plegat.

El roc de les Esquelles

Manduco quatre fruits secs i una peça de fruita assegut plàcidament a la plaça del monestir, al costat de la font en un bonic racó. No fa ni fred ni calor i el moment és d’una feliç calma absoluta. M’hi estaria molta estona més, però cal continuar el camí cap a Solsona. Hi calculo un màxim de tres hores, comptant-hi els descansos curts i els moments de badar. 

I sort que m’he decidit aviadet, ja que els moments de badar han estat finalment una bona pila, allargant potser un pèl l’arribada a la petita ciutat mitrada i de molta ancianitat, com va deixar escrit en Josep Pla. Certament, a partir del Miracle segurament he fet el tram de camí més agradable de fer de tota la present travessia des que vaig sortir de Terrassa, tant pel paisatge com pel moderat i calmat esforç que ha suposat. El camí, a voltes un humil i auster senderó, s’emmotlla hàbilment al relleu resseguint marges arbrats i sostinguts amb murs de pedra seca, i travessa rierols a gual tot alternant les parts més seques dels breus vessants i les més ombrívoles de les petites valls que cal anar trepitjant. Els sembrats abunden a banda i banda, d’un verd cridaner ara en aquesta època primaveral. El roure, que rebrota amb força després dels incendis forestals del 1998, predomina per sobre dels pocs pins que en van sobreviure. Alguns neixen de nou, pocs. Comença a deixar-se veure el boix. A poc a poc es nota, encara potser tímidament, que es deixa la Catalunya més seca enrere i es van trobant pinzellades de racons clarament més humits. Passo a tocar la casa de l’Estany, l’embassament i la casa de l’Alzina, les basses i el llogarret de Brics, tot en una absoluta solitud. Allà, encara lluny, ja s’hi albira Solsona. I de teló de fons, el Port del Comte, la serra del Verd, el Cadí, el Pedraforca, serra d’Ensija i els Rasos de Peguera.


El llogarret de Brics des de la llunyania


Entro a Solsona per l’anomenada carretera de Torà. Ara sí que tinc certa ànsia a plantar-me davant del portal de Llobera per endinsar-me pels sempre sorprenents i ben conservats racons de l’entramat medieval d’aquesta menuda i bella capital, segons el meu parer, una de les més boniques del nostre país. Segueixo pel carrer Llobera, sobrepasso les places de Sant Pere i de la Ribera, per anar a espetegar a la plaça Major, allà on fan les rodes de foc, els ballets i les tronades tant per Corpus com per la festa major, moments àlgids de les arrelades festes solsonines. Frego la catedral i les belles places i racons que la mig volten, el portal del Pont, la plaça de Sant Joan, la torre de les Hores, el carrer i el portal del Castell... Tants són els racons solsonins que porto ben endins! No me’n cansaria mai de voltar-la.

Però un dels elements que sempre més m’han meravellat dels carrers de l’antiga Solsona, allà on sovint acabo palplantat badant com un estaquirot, com avui, és davant dels roc de les Esquelles, un dels petits prodigis de conservació que més pot passar desapercebut passejant pels seus carrerons si no anem molt a l’aguait dels petits detalls. I aquí donaré per acabat, simbòlicament, el meu tomb de quatre dies entre Terrassa i Solsona. Passada la plaça Major, a la confluència dels carrers del Castell amb el de la Mare de Déu i la travessia de Sant Josep de Calassanç, a la façana de la primera casa d’aquest últim carreró, just sobre la porta d’entrada a l’edifici, cal parar i aixecar una mica el cap. Vist a ulls d’ara, és només un curiós roc amb uns forats estirats, però podria tenir tranquil·lament més de mil anys d’existència. Pels ramaders de l’antigor, les seves perforacions irregulars, versemblantment fent formes d’esquelles i per on sembla que se les feia passar, convertien aquestes en amulets protectors pel bestiar que les portaven. Evidentment, no llueix en el seu lloc original, ja que es diu que prové de l’esglesiola preromànica de Santa Margarida del Soler de Timoneda, dins dels límits del municipi veí de Lladurs. Es diu que el varen col·locar on el podem veure actualment cap a la segona meitat del segle XX. Ara, aquí mirant-me’l, me n’arriba quelcom de l’admiració ancestral que deuria exercir en aquells vetusts ramaders, com si el meu pelegrinatge d’aquests dies hagués estat només profundament motivat per poder restar uns moments amb el cap alçat veient aquesta meravella d’una fe antiga dels nostres avantpassats en potser no sabien ni exactament en què. Un prodigi doble, tant per l’ús que se’n feia com per haver arribat fins als nostres dies, vet aquí.

Ara sí que ho tinc tot fet. Només em resta tornar cap a casa.

Abril de 2010


El roc de les Esquelles