Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor)..., per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país.

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ja direu què us sembla.

A reveure!

Entre el mar d’Empúries i el mig Fluvià (III). De Banyoles a Besalú

L’esmorzar regalat

Surto de l’habitació de casa l’Eduard de Banyoles on he passat la nit amb la motxilla a l’esquena, a punt, com aquell qui diu, de sortir al carrer. L’Eduard em va comentar ahir, així que li vaig dir que aquest matí tenia intenció de donar senyals de vida cap a les set, que sol llevar-se molt aviat i que segurament coincidiríem els dos desperts. En principi en el preu de l’allotjament no hi entra l’esmorzar. Així que penso que un cop llevat, i després d’haver passat pel lavabo, serà refer la motxilla, sortir de l’habitació, i, amb el temps just per acomiadar-nos i sense ja tenir res més a fer en aquesta casa, tot serà tastar immediatament la fresca del defora i anar a buscar una cafeteria matinera per esmorzar-hi.

De l’habitació al rebedor de l’habitatge cal passar pel llarg d’un breu passadís on també hi ha l’accés a la cuina. La porta hi és oberta de bat a bat i de dins en surt una llum tènue però suficient per il·luminar-lo sobradament, de manera que per no recorre’l a les fosques no em cal activar cap interruptor més. I just quan passo per davant la porta de la cuina ja hi veig l’Eduard a dins assegut fent alguna cosa. No m’ho diu, però sembla ben bé que m’hi estigui esperant, sabent que havia de passar necessàriament per davant, cosa que em sembla un bon detall. Ens diem bon dia i, tot seguit, pregunta interessant-se per com he passat la nit. Prou bé, he dormit com un soc. Repetiria segur. Somriu i se’l veu manifestament complagut. Molt bé, doncs, tots contents. I just abans que pugui articular unes paraules de comiat i ja gairebé allargant-li la mà esperant l’encaixada final, de sobte, m’ofereix un cafè tot apartant una cadira de la taula a fi que hi segui. Se’l veu com amb ganes d’allargar la meva breu estada a la casa. D’acord, doncs, no em ve d’una estona. Em trec la motxilla i m’assec. Al final serà un cafè amb llet ben calent. I quan ja el tinc al davant fumejant, deixa anar que un bon cafè de bon matí potser millor acompanyar-lo amb quelcom per endrapar. I m’allarga un parell de magdalenes que pel gust, ben bones, semblen de fleca tradicional. Caram, fins i tot, potser, són comprades aquest matí mateix, ben d’hora. I, evidentment, davant de tan amable oferiment, acabem allargant el bon moment entaulats conversant d’un sarpat de petites bones coses de la vida, de les que ens mantenen prou satisfets entre els moments més àlgids de felicitat. Tenint en compte que l’esmorzar no entrava en el preu que vàrem pactar ahir, és potser ineludible, tot i que me l’hagi ofert ell, preguntar què li dec pel mos. On vas a parar! Gairebé s’ofèn. Al petit desdejuni que no arriba ni a esmorzar, que diu ell, convida la casa. Bé, ja som tots prou grandets i haig de confessar, ben agraït, que no hagués esperat una resposta diferent. Però les coses, clares. Ara sí, el comiat és immediat. Motxilla a l’esquena una altra vegada i cap al carrer. I encara, des de la porta, em desitja amablement que tingui una bona caminada.

Ruïnes del puig de Sant Martirià

Del puig al pla d’Usall

Havent omplert el pap, doncs, ja no m’és necessari parar a cap cafeteria. Tot just són les 8. Travesso lentament Banyoles. Els carrers de la ciutat encara mig mandregen. Me’n vull acomiadar sense pressa, també mig mandrós. Passo per la plaça Major i per la dels Estudis i segueixo, ara ja més decidit, carrer de Sant Martirià amunt, tot recte fins a continuar, ara per camí de terra, per enfilar cap al puig de Sant Martirià. Allà dalt, en un altívol terreny planer, jeuen les migrades ruïnes de l’antic convent, on ja hi havia hagut una primera ermita dedicada a Sant Martirià, lloc de veneració des de ben antic de les relíquies del sant patró banyolí abans que les baixessin a la ciutat, al monestir de Sant Esteve. M’hi passejo. L’indret és un bon mirador de tot l’entorn. Avui la boira ho mig amaga tot, lluny d’oferir una mirada neta i transparent. Però també té el seu què, només faltaria. Aquesta boira abraçant la ciutat i el mirall de l’estany, allà baix, matisa també la seva certa benaurada visió.

Això serà un pujar i baixar. Passat el puig de Sant Martirià toca baixar ara, doncs, cap al pla d’Usall, a recuperar el traçat del camí ramader que vaig deixar ahir per endinsar-me dins de la trama urbana de Banyoles. Segons algunes fonts, des del veïnat de la Farrès, per on vaig passar el jorn passat, el traçat de la carrerada ve a buscar el pla d’Usall, cap a on em dirigeixo ara mateix. Abans, però, i després de fregar un parell de naus industrials, les últimes encara de clara influència banyolina, arribo a Sant Cristòfol d’Usall, un breu racó on badar una estona anant fins a la placeta que formen els edificis de l’església, amb la seva petita torre adossada, i la rectoria, avui visiblement transformada en una moderna residència. Just rere el conjunt, hi ha també un petit cementiri. Tot plegat aviat és vist.

Sant Crristòfol d'Usall

Sóc al pla d’Usall, un mosaic de sembrats mig clapat de boscúries. Més endavant, travessada la carretera, el bosc es retreu i hi impera una més oberta planúria travessada per camins d’horitzons més allunyats. Primer tiro clarament cap al nord. I, de sobte, just on hi ha un maset al bell mig de la plana, giro cap a ponent per anar a cercar el pas del discret riuet del Serinyadell, afluent del Ser. Aviat passo a tocar de les famoses coves prehistòriques del Reclau, completament tancades al públic ara el dia i l’hora que hi passo. Tampoc hi hauria fet la visita. No tinc massa pressa, però no em puc entretenir en excés. Avui arribo a Besalú i, ben dinat, me’n torno amb l’autobús cap a casa. Així que gairebé hi passo sense parar-m’hi. Tiro cap a Serinyà tot seguint un plàcid corriol arran del rierol, amb els seus racons, petits saltets i breus gorgs, avui del tot esmorteïts per la recalcitrant manca de pluja que ens priva d’abundosa aigua des de fa mesos. Encara hi baixa un fil d’aigua, però. Millor no preguntar-se d’on deu venir ni amb quines condicions.

Faig una breu parada a la recollida plaça de Sant Andreu de Serinyà, davant de l’església, poble petit i tranquil, funcional, potser una mica dispers més enllà del breu nucli antic. No ensopego amb cap bar, però tampoc el busco expressament. Tiro de la teca que porto a la motxilla.

Més enllà del pla d'Usall

El pas del riu Ser i l'ermita inesperada

Just sortint de Serinyà, fregant el cementiri del poble, vaig en certa lleugeresa a trobar-me amb el riu Ser, que travessaré just pel pont de l’antiga carretera. El moment té una certa espiritualitat geogràfica. Per mi, la tancada vall que forma el riu Ser, sobretot el tram entre el llogarret del Sallent, a prop de Santa Pau, i Serinyà, passant pel Torn i Briolf, a cavall del Pla de l’Estany i la Garrotxa, sempre m’ha transmès un deix d’indret remot, inhòspit i misteriós. No fa massa l’escriptor Francesc Serés va publicar la novel·la La casa de foc, ambientada a la vall del Ser, segurament, pel poc que en sé, aprofitant aquesta certa obscuritat que deixen entreveure els indrets mig desconeguts, feréstecs i allunyats de tot lloc de pas com és aquesta vall. Però m’haureu de creure que jo ja en tenia aquesta visió mental des de molt abans, quan ja de ben vailet fullejava les pàgines del meu atles de Catalunya escolar de l’editorial Diàfora, un de ben cèlebre publicat en diferents edicions a partir del 1974, potser el millor que he tingut fins a l’actualitat, almenys pel que fa a la claredat i els colors de la cartografia. Tinc molt clar que el meu gran interès i curiositat per les comarques, comarquetes, pobles, llogarrets, planes, valls i muntanyes catalanes, i per entendre’n les particularitats orogràfiques i de relleu, i per extensió de tota geografia que se’m posi pel davant, em ve ja de ben menut en passar-me hores fullejant els mapes de l’atles esmentat, tant a l’escola, que és quan el vàrem començar a utilitzar, com a casa. Va arribar un dia que el pobre atles gairebé va dir prou amb els fulls solts i mig fets malbé i escantonats de tant d’ús. I de fa uns anys ençà, en vaig adquirir un altre de segona mà menys castigat. El primer el vaig jubilar i ja no es mou del prestatge. I el segon sempre volta pel despatx o pel meu racó de lectura ben disponible a punt de ser consultat, com l’altre durant una bona colla d’anys. Sanes dèries que ens van formant.

Potser algun dia caldrà recórrer sencera aquesta vall i el riu Ser, des de més amunt de Santa Pau fins a la seva entrega al Fluvià, a prop d’on el trobo ara. Però avui aviat li diré adéu enfilant-me per un costerut corriol que deixa l’antic traçat de la carretera de Banyoles a Besalú just fregant una curiosa ermita, molt senzilla i de moderna factura. Me la miro sense poder-m’hi acostar del tot, ja que la resguarda una estricta tanca que en priva el pas. No esperava pas trobar-me-la: al mapa no hi surt referenciada. Vaja, sí que s’hi representa un petit edifici, però sense el corresponent topònim escrit. Quan hi sóc al davant, tampoc hi veig cap placa o panell que en faci saber el nom ni cap mena d’informació. Però la condició d’edifici religiós queda ben patent per l’existència d’un crucifix de forja mostrat sobre la porta de la façana i d’una creu llatina de pedra plantada just al costat de l’edificació, en una breu esplanada encara dins del recinte del tancat. Al peu i a sobre l’esglaó que forma la base de la creu, hi ha uns testos amb flors que tapen el que sembla un escrit gravat a la part frontal del bloc de pedra que en constitueix el suport. De totes maneres, des de fora el tancat estant, tampoc estic segur d’haver-lo pogut llegir, ja que no puc acabar de discernir-ne prou bé ni la grandària de les lletres ni la claredat. A la façana, just al costat de la porta d’entrada, s’hi pot veure un monograma, també de forja,  format per les lletres m, s i c i el símbol d’un cor distribuïts a cadascun dels quatre cantons d’una creu central més o menys simètrica. El monograma no m’és del tot desconegut, però, així d’entrada, no en sé treure l’entrellat. Però tampoc tinc ara massa ganes d’entretenir-m’hi buscant-ne informació a través del mòbil. Així que faig algunes fotos de l’edifici des de davant de la façana i deixo caure el tema en el sac d’aquelles coses que quedaran per esbrinar. Un sac que m’enduc a casa. Pocs dies després, ja amb temps i còmodament assegut al despatx, en trobo informació, escassa però suficient. Es tracta de l’anomenada ermita del Sagrat Cor, bastida en homenatge als capellans missioners d’un seminari de Canet de Mar afusellats el setembre del 1936 just en aquest indret a mig fugir cap a França. Llegeixo en algun lloc que van ser beatificats per l’Església no fa massa anys. Enigma resol.

Ara sí, pujo corriol amunt. Assolida la breu pujada, trec el cap al proper altiplà gairebé a tocar de can Cofi, per on no arribo a passar. Aquí en aquest tram, el traçat del GR segueix lleugerament alçat per sobre de la carretera de Banyoles, del llogarret de Fares i, més endavant, de la vall del Fluvià, ja entreveient-se la rodalia de Besalú. Per aquestes mitges altures arribo als plans del veïnat disseminat de Juïnyà, tot just havent travessat el riuet Junyell, ja tocant la carretera d’accés a Besalú. Soc ben a prop de l’antiga capital comtal, la joia del mig Fluvià. El traçat del GR, però, encara proposa una breu marrada pels camps de Juïnyà que ens estalvia asfalt i el sempre temible trànsit. Deixo la carretera, doncs, i, passant a tocar del mas Martí, arribo finalment a Besalú.

Besalú

Besalú, la perla del mig Fluvià 

Entro a Besalú, evidentment, pel seu monumental pont sobre el riu Fluvià, emblema de la històrica vila comtal. Tot i haver-lo travessat un munt de vegades, avui, arribant-hi a peu, el veig diferent. La visió del pont i del perfil de les cases de Besalú com a fita simbòlica dels tres dies caminant des del mar d’Empúries, fan el moment triomfal i emocionant, molt introspectiu, tot i la cridòria de les colles de passavolants i turistes que m’hi trobo. El contrast és significatiu venint del silenci i de la solitud dels camins d’on venia no fa ni deu minuts.

Un cop dins del nucli antic, me’l passejo una estona. Tot i haver-los recorregut unes quantes vegades, aquests amables carrers besaluencs, sempre hi ha detalls i coses a recordar: la placeta dels Jueus, on es conserva el micvé i on hi havia hagut la sinagoga; l’entorn de la muralla i el carrer del Portalet, amb l’edifici de la Cúria Reial i el seu racó; la portalada de l’església de l’antic hospital de Sant Julià; la plaça de la Llibertat; el carrer Major; l’església de Sant Vicenç... Finalment, acabo desembocant en plena plaça del Prat de Sant Pere, on s’imposa clarament l’església de l’antic monestir, en clara contraposició amb la discreta capella de Santa Fe, al cantó de ponent de la plaça. Aquí ja m’hi assec, en un banc que hi ha just al seu davant. Hi faig un mos, amb les restes de ganyips i fruita que em queden a la motxilla, tot contemplant l’anar i venir de la concurrència d’aquesta vila sempre prou visitada. Més tard, ja gairebé als afores, a la carretera, just on comença una zona més moderna i industrial, hi esperaré l’autobús que em portarà cap a casa. Just abans d’arribar-hi, veient encara alguna marca de GR, penso en la continuïtat d’aquesta bona ruta ramadera cap a l’Alta Garrotxa, la Vall del Bac i la vall del Ter, ja en terres ripolleses. Els camins i els llocs esperaran, ben pacients. I gairebé segur que, un dia o altre, seguirem.


Gener de 2024

Entre el mar d’Empúries i el mig Fluvià (II). De Camallera a Banyoles


El bar que obre ben de matinada

Avui m’he llevat amb ganes de fer-ho. Em desvetllo, miro l’hora i, tot i que encara manca una mitja hora ben bona perquè soni l’alarma, que vaig posar a les set, em dic que ja en tinc prou i m’alço tot seguit de l’incòmode llit, força escàs de mida pel meu gust. Tinc el neguit de sortir com més aviat millor d’aquesta pensió de mala mort. A prendre aquesta ràpida decisió m’hi ajuda el fet que, tot i que al defora encara és ben fosc, l’eixerida noia del Bar Lluís em va dir ahir, quan hi vaig anar a fer el mos, que a partir de dos quarts de set del matí ja tindria obert. I a més, em va caure bé. Així que no m’ho penso dues vegades i en un tres i no res em vesteixo i preparo l’austera motxilla. Baixo les escales de l’edifici de la pensió i, en sortir-ne per la porta, deixo caure les claus dins la bústia, tal com vàrem quedar amb la senyora que em va rebre ahir a la tarda. Just en aquest moment m’adono, mig encara en la penombra de la matinada, que per la porta gairebé contigua, la del bar de l’hostal, que ahir era tancat per ser-ne el dia de descans del personal, n’entren dues noies i n’encenen els llums. Deuen estar obrint, però és clar, mai més ben dit, el més calent és a l’aigüera, o ni això. Hi passo de llarg. Entenc que abans no em puguin servir quelcom per esmorzar passarà una bona estona. Així que me’n vaig fins al poble a fer el mos al Bar Lluís, tal com, de fet, ja tenia coll avall.

Al menut Bar Lluís de Camallera tot està a punt i hi ha la certa familiaritat en el tracte dels bars de pobles petits que obren de matinada, sobretot si n’és dels pocs, o l’únic, de l’indret. La cafetera no para i som uns quants matiners que hi hem fet cap. L’estona que hi seré, la clientela hi va entrant i sortint. La gent va més aviat per feina, sense parar-se a xerrar massa ni a asseure’s llarga estona a veure passar el temps. Per sort, hi trobo una tauleta buida i, decididament, m’hi assec. La noia, quan em veu entrar, ja em dedica un bon dia i un somriure per emmarcar. Li demano l’esmorzar i un entrepà ben gros de fuet per endur-me com a complement a la vitualla per passar el dia de camí abans no arribaré a Banyoles, ja que sembla que el recorregut d’avui es preveu migrat de pobles i bars. Jo no tinc ni massa pressa ni horaris que m’empenyin, i m’hi estic una estoneta de més contemplant el panorama. I ara m’adono que l’establiment, a més de bar, també té servei de venda de tabac, com un petit estanc, i de diaris i alguna revista. Cal encarrilar el negoci en aquestes contrades de població més aviat escassa. La cosa sembla que tira. Però, és clar, cal obrir ben de matinada, per aprofitar l’embranzida de la gent que para a fer un breu mos i el cafè abans d’anar cap a la feina, i a comprar potser el diari, fet cada vegada més costós de veure. Sigui pel que sigui, doncs, no deixo de pensar que llarga vida tinguin els bars que obren ben de matinada. Són una benedicció.

Església d'Orriols

Orriols i el camí ramader del Terraprim

Per sortir de Camallera travesso mig poble i giro cap al carrer que duu al cementiri. Aviat se surt als afores i comencen els camps i sembrats. En poca estona frego el poblet de Llampaies, passant de ple pel veïnat del Puig i, més endavant, pel dels Masos, de cases més aviat disperses i ben arranjades. El traçat del camí, ara planeja, ara s’ondula un xic: sóc al Terraprim. Baixo i torno a pujar, ara amb decisió, per salvar el rec de la Gorga, i, després de travessar la carretera de Viladasens i l’autopista, em trobo amb el traçat del Camí de Sant Jaume que baixa de Figueres cap a Girona. És clar que per aquesta franja de pas del Terraprim hi acabarà passant gairebé tot: la Via Heraclea i Augusta, des de ben antic, segurament ja aprofitant trams encara més remots; després, el camí ral principal; més tard, amb les diligències, potser els primers eixamplaments de consideració; més endavant, el tren (una mica desviat cap a l’est, per Camallera) i les carreteres, sobretot la Nacional 2; i, ja molt modernament, l’autopista i el recent pas del tren d’alta velocitat. Vet aquí quin amalgama. Vaja, que per aquí ja hi ha passat gairebé tothom. Fins i tot alguns dels pelegrins que, venint potser de bona part d’Europa, han anat fins a terres gallegues. Em sap greu no ser gens original en aquest cas, doncs. 

Jo, però, lluny de voler anar ara mateix cap a Girona, la Selva i pel bellugadís passadís del prelitoral català, giraré després d’Orriols cap a l’interior del quiet Terraprim per entrar decididament cap al Pla de l’Estany fins a Banyoles. I ho faré seguint un altre vell traçat, encara que aquest potser no tan fressat al llarg dels segles i ara ja deixat una mica estar. És un dels camins de pas de les grans ramades transhumants, les que anaven de les pastures d’estiu de l’alta muntanya ripollesa cap a les hivernals de la plana de l’Alt i el Baix Empordà. N’he clissat alguns escrits i traces en algun mapa, d’aquest vell traçat ramader, tant al dossier dedicat als pastors i a la transhumància de l’excel·lent revista Les Garrotxes com en altres referències que he anat trobant per aquí i per allà. Sembla que la vella carrerada engegava, a través de diversos ramals, de les planes de l’Empordanet, des de les muntanyes de Begur a les que envolten el massís del Montgrí i fins més enllà de l’Escala, i, tant per Verges i Garrigoles com per Viladamat i Palau Borrell, enfilaven cap al puig de Valldevià -per on vaig passar ahir-, per anar a travessar, ara ja reunificat en un de sol, el Terraprim i el Pla de l’Estany per Camallera, Orriols, l’hostal Sec de Vilamarí, el veïnat de Brunsó i Centenys, ja al terme d’Esponellà -per on passaré avui-, seguint pràcticament el mateix traçat marcat modernament pel GR 1 o Sender Transversal, com també és anomenat en alguns escrits. I sento un cert pessigolleig d’emoció en pensar que per allà on vaig caminant, ho han fet també al llarg de molts segles immensos ramats amb els seus pastors, amunt i avall, de la plana a la muntanya, de la muntanya a la plana.

Aviat arribo a Orriols, llogarret del terme de Bàscara i l’últim de l’Alt Empordà pel qual passaré abans d’entrar al Pla de l’Estany. Només posar-hi els peus m’ofereix un curiós nucli antic mig amagat a l’altra banda d’un allargat i estret pas emporxat que el protegeix. El poblet gairebé sembla un petit museu per passar-hi una estona ben entretinguda, ja que hom ha tingut cura d’exposar-hi en una part alguns elements de la pagesia de l’antigor. L’església, que presideix altívola i ben integrada el recollit i vell nucli de cases, cal guanyar-la pujant lleument unes escales, i centra, a banda i banda i per rere l’absis romànic, un breu tramat de carrerons i placetes que l’envolten per tots quatre costats. Aquest petit reducte, que ben aviat és recorregut, és bonic i silenciós, arranjat amb gust i sense excessives i fatxendes pretensions, conservant detalls que denoten certa naturalitat. Una mica més enllà, breument enlairat ja al límit del nucli més compacte, hi destaca el gran casal del castell d’Orriols, de bella i imposant estampa arquitectònica i d’arrels ben afonades a principis de la baixa edat mitjana. Feta la volta de reconeixement, m’assec embolcallat pel silenci sobre la llosa d’un banc de pedra, just davant la façana de l’església, i hi faig el primer breu mos del dia tot fent camí. Mentre hi seré no hi passarà ni una ànima. Avui, de moment, també m’hauré de resignar a tenir poques converses.

Orriols

Llocs de parada ramadera

Surto del recer d’Orriols i engego una altra vegada Terraprim enllà. Travesso dues carreteres, la que passant per Vilamarí anirà fent plàcides ondulacions fins a Banyoles i, més endavant, una de secundària que puja cap a Vilademuls. Ara el camí és més ample, potser una mica monòton, fent-se pas entre sembrats i boscos, aquest típic paisatge mediterrani que tant em recorda al del meu Vallès, però molt més sencer, sense tantes ferides i esgarrapades. A mas Silet, just a la cruïlla del camí d’on vinc amb la carretera de Galliners a Vilavenut, hi ha certa vitalitat ramadera. Me n’arriba un brogit somort que indica que s’hi feineja i, just al davant de la part més nova del conjunt d’edificacions, s’hi passeja alegrement un bon estol de cabres blanques. De cop, un motor de tractor trenca el silenci del paisatge. I just arribo a la cruïlla amb la carretera de Galliners a Vilavenut i també en gira un cotxe. Venint del més absolut silenci, ara sembla que la cosa s’anima. Però serà un foc d’encenalls, ja que aviat tornaré a submergir-me en la sola remor del lleu ventet que bufa avui, tot i fer ara un tram per carretera. Continuo direcció cap a Vilavenut, per on no arribaré a passar.

Més endavant, ben a prop de la cruïlla amb la carretera de Sant Esteve de Guialbes, em trobo amb l’edifici de l’antic hostal Sec, lloc esmentat com d’antiga parada ramadera. En parla la periodista banyolina Berta Artigas a la revista Les Garrotxes fent referència a un article d’en Jaume Colomer Feliu, un savi de Fontcoberta, sobre l’antic camí ramader que travessa el Pla de l’Estany. Però aquí no s’acaben les referències del pas dels ramats transhumants. Més endavant, després de deixar la carretera i d’enfilar-me progressivament vers la serra del Bon Aire, el camí assoleix, ja en terme d’Esponellà, el veïnat de Brunsó, on trobem can Janot, un altre lloc de parada esmentat en ambdós escrits. També hi passaré just per davant. I penso que, anys enrere, quan hi passaven els ramats, devien ser llocs plens de vida. I, ara i avui, el silenci i la quietud hi regnen. És clar que tot això queda com un record llunyà i, de fet, és lògic que a molts escrits i referències, quan es parla dels traçats transhumants i els seus llocs de parada, es faci en passat. Més enllà dels escrits, de tant en tant i amb sort, potser cada vegada més costosament, hom té alguna conversa amb algun vell pastor o paisà dels llocs per on havien passat ramats, o els seus fills o néts, que en guarden la memòria. Ras i curt, però, des de fa anys, s’ha anat normalitzant fer anar els ramats amunt i avall en camió, amb la pèrdua de la usança ancestral i dels beneficis de fer la transhumància a peu. Els antics camins ramaders cada cop s’usen menys, o ja gens, per fer-hi passar grans ramades. En el millor dels casos, persisteixen com a camí o pista i se’n conserva el traçat, encara que ja no hi passi ni una trista ovella. En altres casos, alguns trams s’asfalten i esdevenen vials per a la circulació motoritzada. I en el pitjor dels casos, el desús fa que es perdin del tot mig engolits per la vegetació o per noves infraestructures i cauen en l’oblit generalitzat. Tot i que, segons la llei, els camins ramaders mai en deixen de ser. Certament, gaudeixen d’una certa protecció teòrica, ja que se suposa que no se’n pot modificar la condició ni apropiar-se’n trams. La veritat, però, és que sobre el terreny tot això és massa sovint paper mullat. Generalment, es deixa fer, per desconeixença, despreocupació o, directament, per mala fe. Anem fent la viu-viu, i qui dia passa, any empeny. Però també hi ha on aferrar-nos en un bri d’esperança. Si més no, d’uns anys ençà, se sent d’alguns joves pastors que, malgrat les certes dificultats, prenen el clar propòsit de mantenir o de tornar a recuperar la transhumància a peu. Són els casos, segurament entre d’altres, d’en Gerard Cardona, del Pallars Jussà; d’en Prem Puig, de Mieres; d’en Sergi Alba, de Manresa; d’en Daniel Giraldo, del Baix Camp; d’en Jordi Julià, d’Avinyó; d’en Toni Deu, de l’Alta Ribagroça; d’en Víctor Rojas, de l’Alt Empordà; algun del Lluçanès...  A mi sempre m’ha interessat aquest ancestral món de la transhumància. I crec fermament que en caldria recuperar el bon senderi. I hi ha iniciatives que empenyen. Tímides encara, però n’hi ha. I tota pedra fa paret. O això espero. El temps dirà.

L'hostal Sec

La vall de Juïgues i la gran marrada

A prop de l’Hostal Sec, paro a fer el segon breu mos del camí d’avui, arran de carretera. No em cal patir gens: en aquestes dòcils carreteres del Terraprim i el Pla de l’Estany, el trànsit hi és amb comptagotes. Sóc a tocar del mas Ayats, tal com és escrit a l’entrada de la finca. Al mapa hi surt Aiats. I des d’aquí veig com el relleu s’amansa un xic per deixar passar el torrent de Juïgues, formant una petita vall esquitxada de cases i masies disperses assentant els típics veïnats disseminats de la Catalunya Vella. Passes enrere, he vist el rètol a la carretera indicant la cruïlla per arribar-se a l’esglesiola d’origen medieval de Sant Pere de Juïgues. El nom ja m’ha captivat. Certament, trobo que té una sonoritat que entra bé. Penso com deu ser viure aquí, en aquest veïnat dispers: si només s’hi dorm i s’hi descansa o també s’hi pot treballar; si hi ha força veïns; si tenen lloc de trobada comunitària, o cadascú va a la seva; si depenen massa del nucli de població més proper –potser Vilamarí, també prou petit–, o els ve tot fet des de la capital municipal –en aquest cas Vilademuls–; si tenen una certa pròpia empenta a l’hora de consensuar i millorar entre els veïns el seu petit racó de món... Tantes coses em pregunto dels llocs!

Deixo la vall de Juïgues enrere i la carretera asfaltada. Això últim s’agraeix. Aquí el GR, doncs, deixa l’asfalt i s’endinsa decidit iniciant la travessa d’una zona boscosa per acabar gairebé carenejant fins al veïnat de Brunsó, fregant el turonet del Bon Aire i el puig de la Socanada. També passa per algunes masies, com les de can Vilar i can Batlle, davant per davant, cal Tonet i can Canet, aquesta última amb molta més entitat. El tram semblava que havia d’oferir unes bones vistes, però quan hi vaig passant comprovo com l’espès bosc a banda i banda del camí n’esguerren la visió. Acaba sent un tram llarg i monòton, sense massa al·licients. I vist sobre el mapa, es veu ben clara la gran marrada que, respecte al lloc on finalment acabarem, Banyoles, fa aquest tram per on en el seu dia van marcar el GR. I me’n pregunto els motius. Potser per ser fidels al traçat de la carrerada? En el mapa dels camins ramaders de Catalunya, impulsat en el seu moment per l’extinta Fundació del Món Rural, es veu clarament la marrada d’aquest tram al seu pas pel Pla de l’Estany. És ben sabut que els camins ramaders busquen les carenes, fugint sempre que sigui possible del pas continu de recs i rieres. I mirant el mapa també es veu clar que si es traça una línia més o menys recta entre la capçalera de la petita vall de Juïgues i l’estricta cubeta de l’estany de Banyoles, potser passant per la zona dels veïnats d’Espasens i Puigpalter, de torrentets i rieres en cal travessar potser quatre o cinc. Sempre lleument, però és un seguit d’anar pujant i baixant cursos d’aigua. I, certament, el pas de les ramades fuig d’això. Si hi ha pas carener, cap allà, tot i que, en aquest cas, requereixi fer una considerable marrada cap al nord-oest per després tornar a baixar cap a la Farrès per Centenys, ja que un cop al veïnat de Brunsó, o com a molt a l’altura de Centenys, sobre el mapa també es veu clarament que es podria anar més directe a Serinyà pel veïnat i el pla de Martís. I el GR igual, amb l’afegit que hom va considerar en el seu moment que era interessant que el sender entrés a la ciutat de Banyoles, ja que, certament, en paga la pena. Cal dir que el traçat ramader no hi entra del tot a Banyoles. Des del veïnat de Brunsó, sí que baixa fins a la Farrès, però en algun moment d’aquesta rodalia, gira cap al pla d’Usall per anar-se’n decidit cap a Serinyà i Besalú, el camí que, per cert, faré demà. Les marrades que pugui fer un antic camí ramader, però, s’expliquen segurament per la saviesa ancestral en què els pastors buscaven sempre el millor pas pels ramats, tot i l’evident volta en aquest cas. Però potser en el cas del GR, no hauria calgut, tot i que, sobre el mapa, la zona tampoc es veu ben dotada de camins transversals a tota la corrua de valls i valletes que hi ha entre el veïnat de Juïgues i Banyoles tirant més dretament. Així i tot, m’imagino que ara agafant un corriol per aquí, ara una pista cap allà, passant potser per Vilavenut, el veïnat d’en Deri i Fontcoberta, ho hauríem enllestit. I el cert perquè de tot plegat només el saben els que en van dissenyar el traçat per primera vegada, ja fa gairebé cinquanta anys. Si no n’ha quedat res escrit, ja pot ser complicat anar-los a buscar. Vet aquí els pensaments que tinc tot caminant i amb els ulls ben oberts al país.

Centenys

El rastre d’en Quico Sabaté

Passat el veïnat de Brunsó, ara ja avançant cap al sud, arribo als afores del poblet de Centenys, passant primer per la ben agençada ermita de Sant Miquel, pràcticament envoltada d’un sembrat. Certament, fa goig. Per entrar al petit poble cal agafar un vial entre arbres un cop passades unes granges. L’entrada definitiva es fa esperar una mica, però paga la pena no deixar-se endur per la dretura que ens ofereix el camí principal i disposar de la suficient curiositat per arribar-se fins al rovell de l’ou de la pinyeta de cases del vell nucli. Ja que hem fet la marrada comentada, almenys anem a veure potser l’única perleta que se’ns ofereix. El poble és bonic i ben endreçat, potser massa llepat. S’hi han abocat diners, en aquestes cases. Hi entro per un carrer fins a la placeta del capdavall, la plaça Major. I en sortiré per l’altre, que em portarà directament a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria –sants germans que sempre van plegats–, un pèl apartada del conjunt de cases, com si no gosés molestar-ne la certa opulència. Abans, però, m’assec a fer el tercer breu mos del dia, l’últim abans d’arribar a Banyoles, en un banc de la xica plaça Major. Toquen breument, un xic llunyanes, unes campanes. Són les dues.

Sant Iscle i Santa Victòria de Centenys

Després del mossec, i ja fent una pausada volteta abans de marxar del poble, veig uns cartells que anuncien diferents coses. I me’n crida molt l’atenció un de ben acolorit amb tonalitats grises i vermelloses, com buscant els colors de la bandera anarquista. El cartell ve il·lustrat en la seva part superior per una fotografia en blanc i negre que m’és molt familiar. M’hi acosto per veure-la de ben a prop i resulta ser una coneguda estampa del famós maqui Quico Sabaté. El cartell anuncia la III Caminada Quico Sabaté, seguint el “recorregut pel camí que el guerriller antifranquista va fer pel municipi d’Esponellà la nit de Cap d’Any de 1959 (ruta circular d’uns 10 km)”. La caminada s’anuncia pel dilluns 1 de gener de 2024, és a dir, ja s’ha fet, ja que avui som dimecres 3. Però tot plegat em porta molts bons records dels anys, entre el 1997 i 2000 i escaig, que havíem organitzat amb altres companys de l’escoltisme unes trobades un cap de setmana a l’any per fer a peu una part de la ruta d’aquest viatge d’en Quico Sabaté, el darrer que va fer, ja que hi trobaria la mort. A la proposta ens hi reuníem joves, com nosaltres en aquell moment, provinents de diferents agrupaments escoltes de tot Catalunya. La fotografia del cartell és la mateixa que també estampàvem nosaltres a la portada d’uns dossiers que fèiem com a recordatori de la trobada. La idea de fer aquesta gran caminada, envoltats sempre per plaents belleses paisatgístiques, va sorgir un dia després d’haver escoltat a l’estimat romancer Jaume Arnella en un recital on hi havia cantat el romanço que va descrivint els llocs per on es creu que va passant en Quico Sabaté durant el seu darrer viatge, entre finals de desembre de 1959 i el matí del 5 de gener de 1960. L’itinerari sencer que va acabar fent en Quico Sabaté segons s'explica al romanço d'en Jaume Arnella, amb la idea posada entre cella i cella d’anar fins a Barcelona, va entre Costoja, un poble del Vallespir a prop de la frontera, on vivia aleshores, i Sant Celoni, al Baix Montseny. Amb els escoltes ens trobàvem, doncs, la tarda del divendres a Sant Celoni i, des d’allà, anàvem ja tots plegats en autocar fins a Costoja, el primer poble del Vallespir venint de Maçanet de Cabrenys, on passàvem la primera nit en un local que ens cedia l’ajuntament. L’endemà, ben a trenc d’alba, anàvem a travessar la Muga pel famós hostal, on encara hi havíem conegut a la Núria, l’última masovera que el va habitar, en aquells anys ja viuda, amb el seu marit Jaume, en Net de la Muga, mort el 1992. Des d’allà enfilàvem fins al mas Sobirà i seguíem el camí de Ribelles fins a trencar pel camí que puja fins als colls de Principi i de Bassegoda. Paràvem a fer un merescut mos als peus del refugi de Can Galan, a prop de Sant Miquel de Bassegoda, i d’allà anàvem cap al llogarret de Lliurona, coll de la Creu, el Puigbalí i fins al Casot de Falgars, que ens feia de refugi per passar-hi la nit, ja que en aquells anys era una casa mig abandonada i amb la porta oberta. Al vespre ens fèiem el sopar amb fogonets i rebíem la visita d’en Jaume Arnella, que ens oferia un recital dels seus romanços, entre els quals no podia mancar, evidentment, el del darrer viatge d’en Quico Sabaté. Aquí, al Casot de Falgars, la colla d’en Quico Sabaté, va tenir una primera topada amb la Guàrdia Civil, de la que encara van poder fugir amb èxit. L’endemà, ara ja un altre cop en autocar, anàvem fins a mas Clarà, a prop de Sant Martí de la Mota, on en Quico Sabaté i els seus acompanyants van patir una fatal emboscada per part de la Guàrdia Civil, i Sant Celoni, on va acabar morint, ja anant sol, finalment abatut per part del sometent del poble. I, és clar, si es mira sobre el mapa, té tota la seva lògica que després de la primera emboscada al Casot de Falgars, en Quico Sabaté i la seva quadrilla fugissin travessant el Pla de l’Estany passant pel terme d’Esponellà, per on es fa la caminada que anuncia el cartell. Per Maià de Montcal ve més o menys recte.

Adéu al camí ramader

Els records nostàlgics estan molt bé, però ara em cal espavilar, tot i que per arribar a Banyoles també em ve més o menys recte. Deixo Centenys, faig una breu aturada a redors de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, un benaurat racó de pau, i tiro, decidit, ara sí, cap a la capital de l’estany, on, sincerament, ja tinc ganes d’arribar. Aniré seguint la carretera d’accés a Centenys fins ben entrat el terme de Fontcoberta. Més tard, una pista em duu directament al petit veïnat de la Farrès, on també s’explica que hi passava el camí ramader. Es diu, però, que els ramats al passar hi deixaven pestes i malalties, i el traçat en va ser finalment desviat, almenys ja fa més d’un parell de centúries, per fora del petit conjunt de cases que formen el llogarret principal. De totes maneres, desviat o no, diré ara adéu al vell rastre de la carrerada, almenys fins demà, ja que aquesta aquí ja tomba clarament cap al pla d’Usall per fer cap a Besalú amb decisió.

Pou de la Farrès

A la Farrès, veïnat apartat doncs del pas de les ramades, avui tot hi és endreçat i ben sa. Una de les cases principals, can Jan, és avui un ben trobat centre cultural del municipi de Fontcoberta, on es fan actes i exposicions. Pel que sembla, també allotja un més dels tantíssims centres d’interpretació que han anat florint al llarg i ample del país d’uns anys ençà, aquest dedicat a l’espai natural de la Platja d’Espolla, un estanyol temporal molt curiós que es forma molt a prop d’aquí. I dic pel que sembla perquè no hi he pogut entrar, ja que n’és tancat i barrat. Potser no és el cas, però ja se sap que molts d’aquests petits centres han acabat mig en desús, o del tot, per les dificultats en el seu manteniment i gestió. Pluja de diners? Doncs fem coses! Però n’hi haurà després per mantenir-ho, o ja s’ho faran els que vindran a darrere? El llogarret té racons acollidors i exhibeix almenys un parell de cases de bella i antiga factura, com la mateixa del can Jan, avui de propietat municipal, i la Torre de la Farrès, un pèl apartada al límit del petit nucli. I un dels detalls que més m’han agradat a mi en passar-hi: el pou, gairebé presidint una petita cruïlla de camins, un dels quals l’antic ramader, a partir de la qual es dibuixen els quatre carrerons, per dir-ne d’alguna manera, que aniran formant molt tímidament el sarpat de cases del veïnat des d’una remota baixa edat mitjana. Som a la Catalunya Vella!

A tocar, però, una de les pitjors pífies, des del meu punt de vista, de la Catalunya més nova o moderna: les copioses i nefastes urbanitzacions, que tant en malmeten el paisatge. I no només el paisatge, sinó que escampen un model de creixement urbà dispers que s’ha demostrat poc efectiu i insostenible. Melianta, de fet, no he sabut mai què coi és, si una urbanització de nova planta, on abans només hi havia camp obert, o un antic veïnat primigeni absorbit per noves construccions. En tot cas, segons la meva mirada, el resultat és una taca urbana freda i impersonal, purament residencial, sense gens de gràcia ni encert. La flanquejo sense pena ni glòria i, aviat, torno a ser a camp obert travessant l’anomenat pla de la Bruguera, ja pràcticament a les portes de la capital del Pla de l’Estany. Quatre masos, alguna granja, i, com aquell qui diu, ja s’entreveu Banyoles, ni molt petita ni massa gran, de bon ambient i, pel que sembla, encara d’un viure tranquil i serè. Fa bo arribar-hi.

La discreta bellesa de Banyoles

Entro a Banyoles discretament, per on mai ho havia fet, pels darreres, en podríem dir. I és així com una de les primeres joies que m’ensenya la ciutat és l’església de l’antic monestir de Sant Esteve, origen i glòria de la Banyoles medieval. Aquí rau el principi de tot plegat de la ciutat. Les portes en són obertes i hi entro. Ara en aquesta època s’hi porta a terme una meritòria exposició de pessebres i diorames. Me’ls miro i n’hi ha de tots els estils i models. Hi fan un concurs i tot. Me la recorreré tot sol. No hi ha ningú més i no sembla que hi hagi ningú que se n’ocupi. Senzillament, algú en deu haver obert les portes i considera que no en cal cap vigilància. I em sembla prou significatiu que encara es respiri en aquestes equilibrades poblacions, per molt que siguin capitals de comarca, més allunyades potser del brogit de la complexa societat més urbana de les grans aglomeracions, un cert deix de confiança en la comunitat i que creguin que potser no cal el control inevitable d’altres realitats. O que ni se’l plantegin, perquè mai hi ha passat res ni hi ha els motius, reals o imaginats, perquè hi hagi de passar res. Vaja, que cada vegada em costa més creure en els possibles avantatges de les concentracions demogràfiques fora mida. Com passa amb gairebé tot, l’opció més encertada és segurament l’equilibri entre la migradesa total i el desbordament desassenyat. I trobo que Banyoles, amb detalls com aquest, em demostrarà haver-ne assolit, potser pels viaranys imprevisibles de la història, una certa bona posició. Que per molts anys se sàpiga mantenir. Potser dient prou al creixement? Es pot fer això? O, si ha de passar, no es podrà evitar?

Sant Esteve de Banyoles

Sortint de Sant Esteve de Banyoles, recorro els carrers del tranquil nucli antic. Passo per la plaça del Teatre i la de la Font, només separades pel carrer de les Escrivanies. En aquesta última, acollidora i recollida, hi destaca l’edifici medieval de la Pia Almoina, que avui dia allotja el Museu Arqueològic Comarcal. Just rere aquest edifici, baixant pel carrer que el frega, m’arribo fins a l’únic tram que es conserva de l’antiga muralla que havia disposat el nucli. I, trencant pel carreró de Sant Pere, vaig fins a la propera Llotja del Tint, un altre edifici gòtic dedicat inicialment al tintat de teixits, aprofitant la profusa xarxa de recs que, provinents de l’estany, traspassen des de ben antic pels carrers i places de la ciutat. El conjunt d’aquests recs acabaran per formar, ara aquí, ara allà, el riu Terri, fill de l’estany de Banyoles. Torno fins a la plaça de la Font i, pel carrer Major, entro de ple a la plaça Major porticada, que, tot i no tenir ni la fama ni la imponent grandària de les places de Vic o Balaguer, és potser una de les més boniques i més ben conservades de Catalunya. Quan hi sóc me la miro des de tots els angles i des de sota els porxos, gaudint de les diferents perspectives que m’ofereix. I acabo per concloure que, tot i per passar segurament per un pensament impopular, jo potser en trauria els arbres que, ben arrenglerats al llarg i ample de la seva part central, trobo que en resten una millor amplitud perceptiva i que n’obstaculitzen la celebració d’actes que emanen de la tradició més arrelada, que sempre agraeixen ser fets en un marc de bella estampa com aquest. De totes maneres, d’aquesta plaça n’estic enamoradíssim ja des de la primera vegada que hi devia caure, ja ni recordo quan fa exactament. Més enllà de la plaça, com tornant per on hi he entrat, faig cap a la plaça dels Estudis, on trobo el cèlebre Mudeu Darder, i, ja començant a tancar el breu cercle, cap a l’encaixada església de Santa Maria dels Turers. El llarg i elegant carrer Nou, em duu, finalment, a la plaça del Monestir, just allà per on he entrat a la vella Banyoles ja fa una estona. Al vespre, després de sopar, hi tornaré. De nit, dels vells nuclis se n’extreuen altres visions que també paga la pena gaudir. I tot ben discretament, sense fer-ne massa pompa exagerada. Perquè Banyoles m’inspira això, una bellesa sincera però ben discreta.

Muralla de Banyoles

Després de berenar en una cafeteria de la plaça dels Estudis, i ja gairebé a l’hora convinguda, faig cap a on dormiré avui, una casa particular al camí dels Prats, gairebé als afores de Banyoles, tot i que no massa lluny del seu vell pinyol. La meva primera intenció era allotjar-me a l’alberg, a tocar de la plaça Major, però es veu que tenen tancat precisament aquesta setmana entre Cap d’Any i Reis. I buscant com sobreviure una nit a Banyoles sense que t’escurin innecessàriament la butxaca, acabo trobant, per un mòdic preu, un llit per passar la nit més que acceptable a casa de l’Eduard, un amable home viudo amb les filles ja ben adultes i independitzades. I com que viu en una casa més aviat gran i ara amb espai sobrer, es treu uns dinerons llogant habitacions més que confortables amb dret a dutxa i, si convingués, l’ús d’una cuina i tot. Es veu bon home. Parlem una estona i, entregades les claus i pagat el que vàrem acordar, em deixa fer, ben confiat, perquè em dutxi i pugui fer la meva.

Abans de sopar encara quedarà una estona per acabar donant una ullada a una bona exposició de les figures festives de Banyoles, amb la que he ensopegat per casualitat, a la galeria de l’espai expositiu de Can Tarradas, a un dels carrers que van de la part vella a la zona de l’estany. Gegants, capgrossos, cavallets... La gaudeixo llargament, i en surto sabent que Banyoles també havia tingut i té el seu capgròs Berruga, com també l’anomenen a Figueres i a Girona. Sembla que, segons escriu en Manel Carrera, també havien tingut capgrossos Berruga Palamós, Castelló d’Empúries i Portbou, que formen o formaven part a la vegada dels coneguts com a capgrossos o esparriots esquivamosques.

Sopo de primera, una amanida i una tapa boníssimes, a Can Pons, sota els porxos de la plaça Major, lloc on m’ha recomanat l’Eduard amb molt d’encert. I acabo la nit amb un breu passeig pels carrerons solitaris de la vella Banyoles.


Plaça Major de Banyoles


Gener de 2024

Entre el mar d’Empúries i el mig Fluvià (I). De Sant Martí d’Empúries a Camallera

L’avantsala a Sant Martí d’Empúries

Bon matí de principis de gener, tot just havent encetat el nou any. Arribem el pare i jo amb el seu cotxe al vell poblet de Sant Martí d’Empúries. Ahir, quan va saber quina en duia de cap, es va oferir a dur-m’hi i aprofitar així ell l’avinentesa per anar a voltar cap als paratges costaners de més enllà de cala Montgó, a prop de l’Escala, indrets que tenia pendents de recórrer. 

Un cop acomiadats, enfilo pel primer carrer que trobo, poble amunt, a cercar abans que res la vista cap el mar, just rere l’església, allà on la prolongació de la plaça Major s’aboca lleugerament sobre les platges. El sol és força alçat i, ben despert ja, juga a fet i amagar entre els núvols matiners que s’allargassen sobre el mar centellejant. 

Es veu poca gent, sigui pel moment matinal, sigui perquè no deixa de ser un dia feiner, tot i ser període nadalenc, o sigui perquè en ple hivern la concurrència aquí sempre hi és discreta. Hi ha qui camina per la sorra de la platja. Més enllà, algú que hi corre. Una parella seuen a la terrassa mig coberta del bar de la plaça acabat d’obrir: encara s’hi veuen columnes de cadires apilades. Passa lentament una família matinera visitant el poble.

El sol juga a fet i amagar entre els núvols a la platja d'Empúries

Pels atractívols carrerons s’hi respira ara silenci i quietud. El moment és delectant. El gaudeixo passejant pels quatre carrers i racons, a poc a poc. Contemplo la llisa i diàfana façana de l’església de Sant Martí, on hi destaca la rosassa. A tocar hi ha les breus restes del que havia estat el castell medieval, com a testimoni del resguard de la primera capital fortificada del comtat d’Empúries, de la que es conserven alguns trams de muralles. Un petit plafó fa saber que d’aquest castell és d’on figura que neix el cèlebre personatge de còmic El Capitán Trueno. L’indret mig encimbellat de l’actual llogarret de Sant Martí d’Empúries, un antic illot, ve de ben antic. A on sembla que ja s’hi havien assentat alguns pobladors indígenes, s’hi estableix, començat el segle VI aC, el primer nucli de la colònia grega, i després, al 218 aC, hi treuen el nas els romans. Molt més tard, cap a inicis del segle VIII, els sarraïns n’esbotzen edificis i les primeres muralles i, posteriorment, amb la recuperació cristiana per part dels francs de Carlemany, s’hi estableix la ciutadella emmurallada del primer centre neuràlgic comtal, ja cap a inicis del segle IX. Quan la capital del comtat es trasllada a Castelló d’Empúries, cap al 1078, el lloc queda com un nucli secundari i va fent la viu-viu fins als nostres dies, ara caic ara m’alço. Tot això queda lluny i els textos històrics potser parlaran també de l’indret en un futur com un bell i recollit centre turístic i de segones residències dels més o menys adinerats d’entre la població urbana de part dels segles XX i XXI, si més no el que és avui dia. Finalment, torno allà on m’ha deixat el pare, a la part baixa del poble, sense pressa a sortir-ne, on trobaré, després de passar un petit portalet, els primers indicis de senyals del traçat que seguiré aquests dies, el GR 1, entre el bell mig de la plàcida costa empordanesa i Besalú, al mig Fluvià i a les portes de l’aspra Alta Garrotxa.

Per Cinc Claus i Viladamat

Començo a caminar en un primer moment seguint la carretera d’accés a Sant Martí, que deixo enrere. Aviat, però, cal escollir entre dues possibles alternatives: o segueixo un tram més de carretera o, fent un xic de marrada, m’endinso per un camí ample entre cases, que després esdevindrà gairebé corriol, per anar a parar a seguir breument la discreta riera de les Nietes. Decideixo tirar finalment per allà on més m’allunyi del brogit del trànsit.

Aviat passo per Cinc Claus, un petit veïnat de masies amb ermita dedicada a santa Reparada. M’és un nom estrany. De fet, no he conegut mai cap persona ni cap personatge de referència que se’n digui. Hi ha hagut mai cap Reparada més enllà de la mateixa santa? Per entrar al veïnat cal passar per un discret però antiquíssim pont, salvant la inofensiva confluència de dos migrats cursos rierencs. Passo per la que seria la plaça natural del poble, un mer eixamplament del camí d’accés format per la disposició de les masies que flanquegen l’espai. Rere la masia que queda enfront tal com s’arriba, esdevinguda un restaurant de temporada, hi ha la petita ermita, mig solitària davant d’un breu descampat. Em fixo en el seu campanaret d’espadanya, que en trenca la simetria com si fos coix. Uns passos més i pràcticament ja se surt del llogarret pel camí de Viladamat, que, un tram enllà, acabarà abocant-se a la carretera de l’Escala, just al pas de per una animada àrea de servei. A la propera rotonda ja apareixen els primers nous carrers de Viladamat, tot i que el poble vell queda lleugerament apartat a una banda de la carretera.

Ermita de Santa Reparada de Cinc Claus

Viladamat és un poble ja amb una certa entitat i que s’ha estirat a banda i banda del vell nucli originari, d’on sobresurt l’església de Sant Quirze, a un costadet de la plaça. Un altre nom caigut en desús: tampoc conec ningú que se’n digui, de Quirze. Només entrar al primer carrer del recollit nucli antic, em sento repassat sense dissimulació per les mirades d’un parell de senyors grans que xerren davant d’un portal. Fins aquí tot normal. Als pobles que es coneix gairebé tothom, ja passen aquestes coses. No deixo de ser el passavolant que ningú sap amb quines intencions volta pels carrers. M’aturo a mirar encuriosit un detall de la façana d’una casa. I ja hi som:

- Ep, noi, que busques alguna cosa?

- No, no, gràcies, només estic de pas.

A qui busques? A quina casa vas? -insisteix un d’ells, el més aparentment sociable.

- No, no busco a ningú ni cap a casa en concret, només hi passo, pel poble. Estic fent una ruta tot anant cap a Camallera, sap?

- Coi, doncs per aquí no vas pas bé, eh. El camí cap a Camallera l’agafaràs al final d’aquest altre carrer de sota. Goita, per aquí -m’indica amb el braç estès.

- Sí, sí, prou que ho sé. Però m’agrada donar un cop d’ull als pobles pels quals vaig passant. Ara pararé a fer un mos assegut en un bon racó i després ja continuaré cap a Camallera. Però moltes gràcies per l’interès.

M’acomiado amablement i continuo el meu passeig. Però se’m queden mirant amb cara de no ho sé pas, com si no s’ho acabessin de creure, tot anant amb motxilla i bastó.

A la plaça, just davant de l’església, hi ha una solitària parada de fruita i verdura. Una clienta parla alegrament amb el venedor mentre aquest li ensenya el gènere que, com sempre, és el millor que podria trobar en tota la contrada. Em miro l’escena dissimuladament i em pregunto si la solitària parada és el testimoni d’un mercat setmanal que ha anat a menys o, senzillament, és un paradista solitari de per si, dels que van voltant pels pobles de forma més o menys estipulada però per lliure. M’inclino per la segona opció, ja que trobo que Viladamat potser té massa poc pes demogràfic per tenir-hi o haver tingut mercat setmanal regular. 

Entrant al Terraprim

Després d’haver fet el mos assegut en un banc de la plaça de la Vila, oberta i moderna, surto del poble per continuar caminant una estona més per la plana empordanesa just fins a Palau Borrell, llogarret ben endreçat i arrapat al peu del primer vessant costerut que trobaré després de la planúria. A partir d’aquí, el relleu s’inclina lleugerament i es rebrega per deixar l’estricte plana enrere, evidenciant un canvi en el paisatge. El camí s’enfila a poc a poc fins a assolir el discret puig de Sant Pere per continuar per breus ondulacions fregant sembrats i boscos. Aquest trajecte que segueixo ara deu tenir un origen ben remot, ja que, pel que sembla, segueix un antic camí ramader. De fet, segons he pogut escorcollar llegint aquí i allà, aniré trobant altres vells testimonis del pas dels ramats al llarg del traçat que seguiré aquests dies fins a Besalú. I si continués, també els trobaria més enllà, cap a l’altgarrotxina Vall del Bac.

El camí frega les cases de Palau Borrell

M’adono que dec estar entrant a les contrades del Terraprim, tal com les va anomenar i divulgar sobretot en Josep Pla, topònim potser manllevat d’un més antic esment per part de l’historiador Pella i Forgas. Em refereixo a aquesta certa franja de transició per la qual aniré trescant a mesura que fem cap a la petita conca on descansa Banyoles, ja en ple Pla de l’Estany, entre l’exacte plana empordanesa, que clarament ha quedat allà baix, i el paisatge perceptiblement més ondulat i de terres menys fèrtils, més de secà, en contraposició a les de les planes al·luvials empordaneses. Fent el mateix trajecte amb vehicle per la carretera, que de Viladamat a Camallera busca sempre el pas més fàcil i planer, potser costa més adonar-se d’aquest canvi de perspectives del paisatge, però fent-lo caminant pel vell camí, que pujant de cota cerca les carenes oferint més àmplies visions, ara en aquest moment visc com mai aquest evident contrast. De fet, vist amb la lupa de l’oficialitat administrativa, poc després de deixar Palau Borrell enrere, i travessant els termes de Garrigoles primer i de Vilopriu després, haig de dir que estic caminant pel Baix Empordà, just pel vèrtex més septentrional d’aquesta comarca, que sobresurt breument endinsant-se pels límits del Terraprim d’aquesta banda. I, embolica que fa fort, aquí és on també es freguen, mínimament i amb certa imprecisió, el Terraprim amb la també literària subcomarca de l’Empordanet, una altra creació d’en Josep Pla que igualment ha arrelat en certa manera. La primera estaria clarament estesa a partir d’aquestes breus carenes cap al nord, per terres altempordaneses, i cap a ponent, cap al Pla de l’Estany, de límits també propers a la zona. I la segona, cap a la plana baixempordanesa, al sud d’on em trobo. Podríem dir que aquestes carenes al redors del puig de Valldevià en són la partió, tal com deixa entreveure l’escriptor i paisà del terrer Adrià Pujol en la seva Guia sentimental de l’Empordanet, dient-ne el dalt de tot de l’Empordà Petit, l’altra denominació de l’Empordanet, però ja pràcticament al Terraprim. Tornaré a entrar a l’Alt Empordà oficial, ja trepitjat aquest matí des que he sortit de Sant Martí d’Empúries fins un xic més enllà de Viladamat i Palau Borrell, una breu estona abans d’arribar al poble de Camallera, el final del camí d’avui.

El Terraprim és una certa comarcada amb uns suposats valors geogràfics, i potser culturals, de límits molt imprecisos i gens oficials que sembla que, amb l’actual visió de les unitats paisatgístiques i de la cerca de trets propis més o menys pregons de tota petita regió, ha anat guanyant alguns adeptes. Com si es busqués un cert diferenciat esperit de lloc, o més aviat de contrada, respecte a l’Empordà més canònic. L’escola de Camallera en porta el nom. En plural, però: els Terraprims, tal com es pot trobar en algunes referències. I a Vilademuls fan servir el terme com a certa marca cultural i turística. I en podríem posar algun exemple més. I en el seu moment, quan se cercava nom per a la nova comarca oficial finalment batejada com el Pla de l’Estany, la proposta del Terraprim, però amb l’afegit de l’Empordà, havia estat sobre la taula per part d’alguns. De fet, l’actual comarca administrativa del Pla de l’Estany, inclou indefectiblement una part important del Terraprim projectat per en Pla en les seves visions escrites del paisatge de tots aquests vorals, que em transporten ara a una morosa badoqueria, com va deixar escrit que li passava a ell mateix.

Paisatge del Terraprim

El traçat que segueixo passa a prop dels pobles de Vilopriu i Valldevià, sense entrar-hi. Aquí busca la carena fins a assolir gairebé sense immutar-se el puig de Valldevià, ratllant uns discrets 166 metres d’altitud, però oferint, tal com resta rodejat de properes contrades molt més baixes, àmplies vistes circulars: el Montgrí; un bri de la plana de l’Empordanet, que treu el cap; les Gavarres; les serres de Rocacorba i de Finestres; l’Alta Garrotxa, amb la muntanya del Mont al capdavant; el Canigó, ben pelat de neu avui sent ple hivern a causa de la sequera persistent; les Salines i les Alberes, i, finalment, la serra de Rodes i, potser, el Pení, capitanejant la península del Cap de Creus.

El veïnat dels veïns efímers

Ara toca baixar fins a Pins, un altre llogarret embolcallat de calma i silenci al capdavall d’una discreta vall. Arriba un moment que, si hom vol fer-ne via, es podria seguir la carretera que ve de Valldevià i Vilopriu, que sembla que és traçat un xic més directe cap a Camallera. Però baixar fins a Pins paga la pena. La marrada respecte a la carretera que deixo enrere és poc considerable i l’indret ofereix racons encantadors. Hi entro, m’hi passejo i faig algunes fotos palplantat al bell mig de l’espai que fa de plaça, després d’haver passat per sota d’un pas emporxat que convida a endinsar-s’hi. El silenci és amo i senyor del lloc. De cop, però, d’una casa, la més gran, que presenta un gran porxo semblant a un antic paller al davant, en surt un home tot decidit amb unes eines a les mans. I, és clar, en descobrir-me se’m queda mirant, primerament una mica com sorprès. Suposo que no s’esperava gens ni mica que hi hagués ànima vivent voltant per la placeta de Pins, gairebé el pati de casa seva.

- Bon dia! -saludo jo primer per trencar la sorpresa inicial.

- Bon dia, bon dia... Què et mancaria res? A qui busques -m’interroga tot acostant-se, ara ja més confiat però amb un cert aire d’indiferència. 

És curiós com sovinteja aquesta subtil indagació en les intencions de l’evident foraster, que sorgeix de cop en la gairebé intimitat de nuclis petits i isolats, preguntant per algú de referència, com si arriba-hi només fos possible perquè un veí ben conegut del lloc t’hi hagi citat revelant l’existència d’un lloc gairebé secret.

- No, gràcies, tot bé. Estic de pas, no cerco a ningú en concret. I estic embadalit contemplant el seu poblet que m’agrada bastant -li confesso.

No sembla haver-li fet cap efecte benvolent els meus afalacs vers el poble, ja que el seu posat i expressió no canvien ni un bri. Però, després d’un breu silenci, em deixa anar:

- No és pas cap poble ni poblet, això!

- Com? I què és, doncs, sinó? -resto sorprès.

- Un veïnat -em respon ben convençut, però tampoc sense donar-li massa transcendència-. Pins és un veïnat que pertany al poble de Vilopriu... Aquest sí que és un poble. Pins, no, no arriba a poble.

- Ah, coi... Doncs això, d’acord, visito aquest bonic veïnat.

He estat a punt de dir-li si li esqueia potser millor el denominatiu de llogarret, però me n’he estat per no enredar la troca. Potser no s’ho hauria pres bé, pensant que l’estaria contradient o vacil·lant. A mi personalment el mot llogarret m’agrada i penso que suggereix amb bastant exactitud el que seria el nucli de Pins, un conjunt petit i recollit de cases formant uns pocs carrerons o espais comuns de pas i d’estada més o menys agençats. Cal reconèixer humilment, tanmateix, que és un mot mig en desús, més enllà que el puguem trobar al diccionari i que li abelleixi molt a un servidor. Però en fer-me notar allò que per ell és tan clar –la diferència entre un poble, o poblet, i un veïnat, segurament en relació amb la grandària i pel fet de si és el nucli principal del terme o no–, i pel que recordo també remotament haver llegit atribuït tant de Cinc Claus com de Palau Borrell, m’imagino que el més usual mot veïnat deu ser correntment també més emprat per aquestes contrades. I allà per on aniràs, faràs com veuràs. Deixem-ho, doncs, amb veïnat, el veïnat de Pins.

Li pregunto si hi viu molta gent permanentment, al veïnat de Pins. I em confirma, tal com temia, que les poques cases que hi podem veure són destinades en gran part al turisme rural. I afegeix que totes d’un mateix propietari. I passem a parlar banalment que si no hi ha manera que plogui i d’alguna cosa més. Aviat ens acomiadem. Sembla ara voler anar per feina. I continua el seu camí, cap a l’altra banda d’on venia inicialment. Jo acabaré de fer la meva curta volteta per algun racó més i també continuaré el meu camí, ara ja sortint del minúscul nucli. Però m’ha deixat encuriosit amb això que el lloc sigui pràcticament d’un sol propietari. I en cerco informació. I en trobo, principalment, al web de l’oferta de turisme rural de Can Muní, que pren el nom suposadament ancestral d’una de les cases que conformen el petit nucli, habitada al llarg de diverses generacions per la família Genover Muní. Un veïnat, tal com ha volgut emfatitzar el meu amable informant, exactament de nou cases, almenys sis de les quals són d’un sol propietari, el Sr. Joan de Genover, que les ha arranjat i dedicat a un lloguer més aviat de curta durada per a la pràctica de l’anomenat turisme rural. Curiós veïnat, doncs, del qual la major part dels veïns solen anar variant bastant sovint. Un veïnat rural al servei de l’urbanita, ras i curt. I no hi ha intenció despectiva en aquest pensament escrit, però les coses són com són. Algú dirà que d’acord, però que gràcies a aquesta funció d’allotjar-hi urbanites, el poblet s’ha conservat com gairebé un pessebre i no ha quedat fet un munt de runes, com possiblement seria si en comptes de l’Empordà fóssim a les Garrigues o a la Noguera, o com està passant amb el llogarret abandonat de Conill a l’Urgell, a prop de Tàrrega. I a tants d’altres! Però potser seria més bon senyal pel país que, convivint-hi amb els visitants i estadants temporals, s’hi hagués conservat amb vitalitat la seva funció pagesa i amb més veïns permanents, sense confondre pagesia amb pobles bruts i deixats estar, tal com per ignorància i algun prejudici he pogut copsar en algunes converses. Tants n’hi ha de llogarrets nets i polits, amb aquell aire de senzillesa ben endreçada on bellesa de lluïment i pagesia es donen la mà! Més enllà de la certa artificialitat o dels excessos llepats dels pobles pessebre, on l’Empordà n’és el paradís, és crec ben notori que la netedat i el cert ordre milloren la serenor dels llocs i on, per tant, s’hi està bé i amb tranquil·litat d’ànim. I què busquem, sinó, quan fugim del torbament de la ciutat? Vet aquí els pensaments que n’he tingut mentre contemplava en silenci aquests racons de Pins.


Un carreró del veïnat de Pins

Ben a prop a tocar, però clarament aïllada de la petita pinya de cases de Pins, hi trobo, ja en voler continuar camí, la bonica església de Sant Bartomeu, gairebé ermita pel que en fa a les dimensions, situada en un racó lleugerament enlairat que cal assolir pujant unes escaletes. El lloc és ideal per descansar-hi. M’assec al llom del marge guanyat a fer un ganyip i a escoltar el silenci, davant per davant d’un vell gran arbre, ara ben pelat, que en presideix la mirada.

Camallera, el poble per on passa el tren

De Pins a Camallera és un passeig. El poble ja s’entreveu força una estona abans d’arribar-hi, ara ja per un terrer més planer. Es creuen les vies del tren de Figueres i Portbou per damunt d’un pont, i ja hi som. 

Avui m’allotjo aquí, a l’Hostal l’Avi Pep, que cau justament a l’altra banda del poble, ja gairebé als afores, a tocar de la carretera de l’Escala. Vaig per feina i travesso tot el poble sense aturar-me massa, directe a l’allotjament, a descarregar la motxilla i a dutxar-me. El lloc és un pèl allunyat i inhòspit, sobretot avui que el bar restaurant que hi ha adjacent és tancat. Precisament n’és el dia de festa. Així que, sense poder-hi fer ni un trist cafè, ell lloc no ofereix cap incentiu per romandre-hi. Un rètol a la porta de l’hostal m’indica que la recepció es duu a terme just a la casa que hi ha al costat, on faré el pagament i em facilitaran la clau de l’habitació. La senyora que es fa càrrec de la lúgubre pensió és prou amable, oferint almenys momentàniament una breu escletxa d’alegria i confortabilitat. M’acompanya fins a l’habitació i m’hi engega la calefacció. Més tard, en tornar-ne ja per dormir, en comprovaré la patent ineficàcia, ja que a l’habitació hi regnarà encara una persistent i malcarada fredor. L’aparell escalfa, sí, però just a sobre hi ha una més aviat atrotinada finestra de ferro que ja no ajusta massa bé i per la que hi entra més aire fred del que el radiador serà capaç d’escalfar. Aquesta nit caldrà doble manta al llit. 

Un cop dutxat i abrigat, me’n vaig a voltar pel poble. Arribant-hi abans ja hi he clissat un supermercat, on compraré fruita i quatre coses pel camí de demà. Entro al Bar Lluís, molt petit però prou acollidor, ben situat a un dels carrers amb més cert moviment del poble, portat per una mare i una filla prou diligents. Hi faig un entrepà mentre me n’arriben converses amigables dels asseguts a la curta barra. L’escena té un deix entranyable. Quan acabo el breu àpat, el bar s’ha buidat i les dones queden més tranquil·les i alliberades de l’atesa als clients. Aprofito per preguntar a quina hora obren al matí. A quarts de set. Justa la fusta, doncs. Ja tinc un lloc possible a on esmorzar. Però no hi podré sopar: a les vuit tanquen.

Camallera té uns racons antics i bonics amb unes grans i agençades cases pairals als voltants de la plaça Feliu, on ensopego també amb l’església. Però, almenys avui i a aquesta hora del capvespre, l’he trobat un poble solitari, avorrit i poc acollidor. Me n’han cridat l’atenció alguns detalls, com la font i el pou del carrer del Mig i l’amagada i recollida placeta rere l’església de Sant Bartomeu, un eixamplament perpendicular de la breu travessia de l’Església, quedant-ne tancat per la banda oposada, amb l’esquitx cridaner del blau de la porta d’una de les cases que formen el clos.

Una placeta de Camallera

Per Camallera hi passen trens, els que van i vénen de Girona, Figueres i Portbou. I té estació. Com que sempre m’ha agradat veure passar trens, me n’hi vaig, a veure si en veig cap. Aquesta ha estat una de les meves distraccions, ves. Quan arribo hi ha gent que espera, senyal que potser no trigarà a passar-ne algun. Però ja se sap com van els horaris dels trens en aquest nostre país. Potser ja ve amb retard, ja que sobta el contrast entre la certa munió de gent aquí esperant el tren i l’aspecte desèrtic del poble en general. Només he vist gent al bar i al supermercat. Arriben alguns cotxes que paren just davant de l’estació, el temps just perquè hi baixi algú que se suma a la gent que espera a l’andana. N’hi ha que es coneixen, es saluden i es posen a xerrar. Finalment, després d’un quart d’hora així, minut amunt, minut avall, arriba un comboi provinent de Figueres cap a Girona i Barcelona. La gent hi puja, algú en baixa, fent-se  ràpidament fonedís cap als carrers del poble, i el tren se’n va. De cop, l’estació queda ben buida, ara sí en comunió amb la resta del poble. N’ha fugit pujant al tren la breu remor humana. I és ara, palplantat aquí al mig de l’andana d’aquesta estació, que sento com mai, ben a flor de pell, la solitud. No ha estat un dia de grans trobades. I tota aquesta gent aquí esperant el tren fent petits grups, alguns en animada conversa, m’han fet momentàniament prou companyia. Tornaré a voltar pels ensopits carrers de Camallera.

Passades les vuit del vespre, tancat el Bar Lluís, per sopar només tinc una opció, el Bar Manel, un lloc justet amb una oferta diguem-ne gastronòmica també més aviat justeta. D’un aspecte d’entrada poc agraciat, no crec que hi hagués entrat mai si no fos per ser on m’han dit que anés la mare i la filla del Bar Lluís. És clar que és ara i avui l’única opció possible en tot el poble. L’he trobat ben buit, en consonància també amb el poble en general. L’home que el porta és assegut a la barra mirant el gros televisor que presideix sorollosament el més aviat limitat espai. Per uns moments penso que avui no soparé. Pregunto pel tema i l’home em diu que prou, i m’allarga una de les cartes que té a cada una de les cinc o sis taules de la sala. Hi acabaré sopant un paupèrrim entrepà de truita de patates, una aigua i un cafè amb llet de càpsula. 

Un cop sopat, entre l’ensopiment dels carrers i el fred, que ara s’ha avivat pel ventet, penso que no hi ha res més a fer a Camallera i vaig tirant cap a l’hostal. Just abans d’arribar-hi, en unes noves parcel·les per on s’està estenent el poble, hi ha unes cases a mig aixecar, talment començades a fer i deixades estar només amb l’esquelet bastit. De les grans obertures de la planta baixa d’una d’elles, pràcticament a la intempèrie, en surt la resplendor d’una foguera i me n’arriba una conversa en àrab acompanyada del dringar metàl·lic d’alguna olla o recipient. Sembla que el fenomen creixent dels sensellar també ha arribat en aquest petit poble de l’Empordà. Fa feredat. L’endemà, quan tornaré a passar per davant de la casa, ja no hi seran. Qui eren? Tindran alguna feina precària per la zona? O estaven només de pas buscant alguna oportunitat un tros de país més enllà? En tot cas, bon pervenir tingueu!


Gener de 2024