Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor)..., per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país.

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ja direu què us sembla.

A reveure!

El nous formatges artesans de Vacarisses: el retorn

La història del nou formatge artesà de Vacarisses és el resultat d’un retorn. Potser no ben bé pel formatge en si -ignoro si se n’havia fet anys enrere- sinó pel treball a la finca, que havia quedat pràcticament abandonada, sota mínims, i on des de fa un parell d’anys s’ha engegat el cicle que l’ha fet possible, amb ramat de cabres propi inclòs, cosa ben cara de trobar al llarg i ample dels Vallesos. Són d’aquelles fites comunes que encara et fan creure en que de la perseverança tard o d’hora se n’obtenen bons resultats.

Arribo al Castellet de Dalt, vella pairalia d’arrel força llunyana, en un indret encara d’aires prou rurals entre el vell nucli del poble de Vacarisses i la riera del Palà. És on hem quedat amb en Jordi Lorente, el formatger, ja que és on hi té la formatgeria La Frasera, nova de trinca, neta i impecable. En Jordi té feina i trigarà encara una estona a poder dedicar-me el seu preuat temps. Mentre espero, em deixo portar per l’embadaliment contemplatiu i d’un silenci només trencat per tènues remors, molt llunyanes. Només entrar a la finca per la gran porta que la separa del camí del Castellet, que aquí coincideix amb l’antiquíssim camí romeu de Montserrat, un pi gros ben ferm em saluda des de dalt d’un planet al capdamunt del marge de la dreta. Cap a ponent, la propera i imponent muntanya de Montserrat, avui mig tapada per la boira, es fa notar, no obstant això, amb la seva obstinada presència. A llevant, els cingles de Vacarisses, mig adormits i entapissats per la boirina, amb prou feines ensenyen el seu conglomerat i els petits relleixos vermellosos, granes i ataronjats apagats. Al cel, només grisos mig partits per franges clares, tirant cap al blanc, més lluminoses. Fa una tarda de tardor de mitjans d’octubre que compleix tot els clixés: cel ben tapat, que de tant en tant deixa caure alguna gota esparsa, i fa frescota però sense arribar a massa fred. A voltes, s’aixeca un breu ventijol que n’augmenta un xic la sensació. Sembla que com si volgués animar-se, però mor en un instant, com un bluf, sense haver tingut massa marge per esgarrapar. El moment és serè i propici, doncs, per a una bona xerrada.



Els formatges de La Frasera
En Jordi, un cop enllestits els seus quefers, em dedicarà mitja tarda. D’entrada em comenta que això dels formatges és el resultat de dues voluntats ben trobades: per una banda tenim la recuperació de la finca del Castellet, coneguda antany com la Frasera, denominació ara recuperada (d’aquí el nom de la formatgeria, també), en mans d’en Gerard Sabaté, el nou propietari; de l’altra, la passió d’en Jordi pel món dels formatges. Tot comença quan en Gerard -que coneixeré més tard al Castellet de Baix, quan anirem a veure les cabres- compra tota la finca amb l’afany de recuperar-ne l’explotació. Hi planta oliveres de la varietat palomar, joves encara. Cal deixar que creixin per a poder extreure’n prou oli. També hi posa cabres, amb la intenció de disposar d’un recurs per al manteniment del sotabosc. I aquí és on hi entra en Jordi. I si fem formatge? Dit i fet. En Jordi, veient que hi ha bona entesa i que aquí podrà engegar el seu projecte, deixa la seva antiga feina com a operari de la indústria de l’automòbil acollint-se a un procés voluntari de regulació d’ocupació. De tot plegat se n’enduu un pessic suficient per veure’s amb força a tirar-s’hi de cap i inverteix en la construcció de la formatgeria. Passa per un curs de formatges al Lluçanès i fa les pràctiques a la formatgeria Montseny, ja d’experiència ben rodada. Però li agrada dir que això dels formatges ja li ve de més lluny i que ja n’havia fet proves abans a petita escala. Els bons resultats, però, arriben quan, ben format i amb els recursos suficients, comença aquesta aventura amb tota la plenitud que mai s’hauria imaginat. Persegueix quimeres, fa proves, que gira que tomba, ja que busca una certa singularitat en les seves creacions. I se’n surt. Hores d’ara ja compta amb almenys deu tipus de formatges diferents, tots fets amb llet crua de cabra del mateix ramat, que ja comercialitza. I ja li ronda pel cap com fer el sempre difícil d’aconseguir formatge blau. I de tot això en fa només un any!


En Jordi a la formatgeria

La formatgeria està ubicada al Castellet de Dalt, una de les dues cases de la finca. A l’altra, al Castellet de Baix, a un quart caminant, és on hi guarden les cabres i hi ha la munyidora. D’una punta a l’altra de la finca hi pastura el bestiar. No ho sé, però d’entrada sembla que les cabres no hagin de passar gana, tot i que gormandes com són... Però anem a pams. Amb en Jordi entrem a la formatgeria. Darrere una finestra, des de la que a través del vidre tot brilla com una patena, hi ha l’obrador. Col·locats a sobre una taula d’acer amb vores aixecades que en formen una prima concavitat s’hi estan escorrent tota una bona colla de joves formatges coagulats i premsats aquest mateix matí. Em diu que són els de coagulació làctia o àcida, que seran de pasta tova. D’aquests en fa de quatre menes: el blanc, sense res més afegit, només amb la pell florida; el cendrat, embolcallat amb cendra alimentària; el d’herbes, ben embolcallat i aromatitzat amb romaní i alguna que altra herba, i La Torrota, amb nom propi, un xic més curat i en forma de torreta, en homenatge a la Torrota de Vacarisses, antiga torre de guaita medieval encara dempeus al capdamunt del serrat dels Ginebres i que podem veure des d’aquí estant. Entrem dins la cambra de maduració, on s’hi curen els formatges. Aquí m’hi ensenya el més curat, que l’anomena El Cingle, fent referència als famosos cingles de Vacarisses; El Massís, fent referència al de Montserrat, que seria fet mitjançant el mateix procés però menys curat; el de farcell, més tendre i de gust suau, amb un acabat superior en punxa de pell rebregada i irregular com si estigués embolicat amb un drap, i dos més de gran format pensats directament per ser venut a tascons. A més, fa mató, que ven directament a restaurants i botigues de proximitat. Però tot ho ven també a la mateixa formatgeria, si l’hi trobeu -potser abans d’anar-hi, millor fer-li un truc-. I m’ensenya i em deixa tastar satisfet el resultat final, però eteri a la vegada, ja que hom ha de saber que els formatges artesans fets amb llet crua poden variar lleugerament al paladar, i potser en la textura, segons l’època de l’any, el que hagin menjat les cabres -si més tendre o més llenyós-, el temps de maduració... I que el formatge és sempre viu i continua com si res el seu procés des de que li llesquem el primer tall fins que no en queda ni una engruna. Però això ja són detalls de poca importància. O potser no. Però això sí, només fa els formatges amb la llet de les cabres del Castellet. Quan s’acaba la llet del dia, s’acaben els formatges. Això fa que les tirades siguin més aviat curtes. I que no sempre pugui disposar-ne de tots els tipus. Tot depèn de tantes coses...


En Jordi i en Gerard parlant de les cabres

Més tard, recorrem l’escàs quilòmetre que hi ha fins al Castellet de Baix a veure-hi les cabres. Són de raça murcianogranadina, la que han cregut que millor s’adapta al clima d’aquesta contrada. Hi tenen espai per campar-hi com a pocs llocs hi he vist. Hi peixen ben eixerides. Desconfiades, quan ens hi apropem massa, hi ha corredisses, una rere l’altra, respectant les files d’evacuació. Em fascinen aquests ràpids moviments. Si t’estàs quiet, però, s’acosten, tafaneres. És aquell joc tan pueril entre la prudència i la gosadia. Les ara productives, amb bona llet per haver parterejat fa poc, tenen algun tracte especial. Mengen millor i estan separades de la resta. I ho saben. Sembla que et mirin per sobre l’espatlla... En un altre espai separat i més encauat, els cabrits mengen delerosos. En total, de cabres, en Gerard diu que n’hi ha sobre unes 200, però que aviat volen doblar-ne el ramat. Hi ha ambició i ganes, ja ho veieu.


Les cabres murcianogranadines

Heus aquí, doncs, uns bons formatges del Vallès, si més no administrativament parlant, de la banda on Montserrat l’abraça plenament. Alguns diran que aquesta contrada baixa de Vacarisses ja tira massa cap al Llobregat i cap al Bages, i que de Vallès estricte poc ja en queda. Però en realitat això són subjectivitats difícils d’esclarir, ja que, com en moltes altres coses, els límits populars són difusos i sovint els movem amunt i avall per interessos variats i preferències sentimentals, al capdavall tot molt humà. Vaja, que ho dic perquè, posats a filar prim, si gratem un mica, encara ens trobarem amb que Vacarisses no és ni al Vallès ni al Bages, sinó al Montserratí. O almenys això és el que hi veureu escrit en els cercles de fusta que en Jordi s’ha fet fer per embolcallar-hi alguns formatges a l’hora de vendre’ls. Restarem a l’aiguat, doncs.


Publicat a la revista Vallesos, nº 12, tardor-hivern de 2016/2017.

La col brotonera: brotons i espigalls al plat!

Haig de confessar que, per mi, fins no fa pas massa, una col era només una senzilla col. Vull dir que quan pensava en una col, em venia al cap indefectiblement la imatge d’una sola varietat de col, la que més avesats estem a veure a les lleixes de les verdureries i mercats. I hi ha sospites fonamentades que aquesta reducció al pensament únic respecte l'enorme variabilitat hortícola, natural o induïda, que ens envolta, és bastant generalitzada, encara que, segurament, no precisament per manca d'absolut interès o ignorància funcional. A resultes de les indagacions de l'article sobre la col de paperina, publicat al número 8 de Vallesos, i de les del que ara teniu entre les mans, cal dir, amb tota la humilitat, que he pogut copsar un fins ara desconegut món varietal respecte les cols digne de ser, si més no, conegut. Aquesta vegada, li toca al torn, doncs, a una varietat encara ben desconeguda avui en dia: la col brotonera.

A Terrassa, aquest passat final d'hivern del 2016, es va portar a terme al Mercat de la Independència una petita degustació gastronòmica dels espigalls i dels brotons de la col brotonera, una varietat mig oblidada pel mercat i pel gran públic i que avui, gràcies a la pertinent tasca de les fundacions vallesanes Sant Galderic i Miquel Agustí, de Terrassa i Sabadell, respectivament, i de quatre pagesos bonament obstinats, sembla que mig retorna al nostre Vallès, potser encara tímidament. En Manel Ros, de la Fundació Terrassenca Sant Galderic, em va fer coneixedor molt oportunament de l'esdeveniment i temps em va faltar per anar treure-hi el cap i poder parlar-ne una estona. Allà també vaig poder escoltar les sàvies explicacions d’en Joan Simó, de la Fundació Miquel Agustí, i, de tot plegat, avui us en puc fer cinc cèntims. Les coses no vénen soles, ja ho veieu!

Espigalls i brotons de la col brotonera
Però anem a pams: tot bé d’un tipus de col molt concreta, i a més relativament nostrada. La col és de les varietats de verdures i hortalisses que no hem hagut d’importar mai de fora del continent. És a dir, és ben europea. I tot té un principi. Segons m'explica en Joan Simó, de la Fundació Miquel Agustí de Sabadell, es parla de l'espècie Brassica oleracea L. com a molt probable ancestre i arrel comuna de l'enorme variabilitat de domesticacions de cols que tenim actualment, des de les primeres formes domesticades, passant per la diversificació de la col verda, el bròquil i la coliflor. Les primeres conegudes serien cols semblants a les actuals de fulla verda o de paperina, però, molt més tard, arriben les de cabdell, la col geganta, el bròquil, la coliflor i, finalment, la coneguda col de Brussel·les, la de més recent aparició, ben bé ja durant el segle XVIII.

Brotons i espigalls

En l'àmbit gastronòmic, una de les principals diferències entre les varietats de cols existents, passa pel què en mengem d’aquestes: les inflorescències, les fulles, els borrons... I precisament la progressiva selecció que han anat configurant les diferents varietats sempre han estat encaminades a fer més grans les parts preferiblement portades al plat i a taula. De les diferents varietats de cols, però, del que també se'n pot menjar finament són les ramificacions laterals, és a dir, els brotons, i les inflorescències encara immadures, que serien els anomenats espigalls. I d'això se'n perdia la mena, ja que durant els últims anys, les preferències culinàries i la cerca d’una ràpida rendibilitat comercial n'han fet reduir dràsticament la disponibilitat als horts i, finalment, als mostradors dels mercats. Però brotons i espigalls sempre han tingut fidels seguidors a pagès, llocs concrets i horts familiars d'on mai han acabat de sucumbir a altres modes i corrents més centrades en el bròquil i les coliflors, sense haver-hi, no obstant, una unanimitat pel que fa el tipus de col dels quals han estat i són extrets. A la pràctica, es pot observar com depenent de la zona geogràfica, se'ls extreu d’alguna varietat concreta, considerant a cada lloc que la tradicional col dels brotons i espigalls és la del seu terrer. I pel que fa al Vallès Occidental, també. És així com s'ha detectat que, a part de l'anomenada gastronòmica més aviat familiar que mai han deixat de tenir, hi ha pagesos com en Josep Playà de Terrassa, en Xavier Morral d'Ullastrell o en Pere Botifoll de ca n'Oliveró de Castellbisbal que en continuen comercialitzant en el mercat de Terrassa, cadascú de la seva varietat preferida, sigui de la col de cabdell o de la geganta.

Fulles de la col brotonera

Més enllà de totes aquestes particularitats, però, sí que es detecta, si hom posa el nas a arxius i pagesos, una varietat única de col que apareix sovint i al llarg del temps com a col brotonera, que seria el resultat de seleccions específiques més aviat espontànies i barroeres per tal de maximitzar-ne precisament la producció de brotons, primer, i espigalls, posteriorment, depenent de l'estadi en què es trobi el cicle vegetatiu de la planta, entre els primers mesos de tardor i ben avançat l'hivern. Tant brotons com espigalls surten de la llarga tija de la planta, però els brotons serien les ramificacions laterals d’aquesta en el seu creixement, mentre que els espigalls són els brotons amb la inflorescència immadura extreta de la planta abans de l'obertura de les flors. Aquest seria el cas de la col brotonera o espigallera de la zona del Garraf, de la que se'n conserva el cultiu i el comerç de proximitat. D'uns anys cap aquí hom l'ha volgut promocionar gastronòmicament precisament com a cultiu i varietat tradicional de la zona. A partir d’aquí, i aquests últims anys, se n'ha fet una interessant recerca i algun tast dirigit i obert al públic, com el de Terrassa al 2012, que ha acabat esdevenint un bon feix d'informació encaminada a intentar copsar i difondre les fortaleses gastronòmiques dels brotons i els espigalls de la col brotonera a la zona del Vallès Occidental, és a dir, adaptada als gustos dels consumidors, que són, al cap i a la fi, els qui hauran d’acabar comprant-ne i posant a la taula de casa. 

La forma més corrent de consumir els brotons i espigalls és, quan són ben frescos, senzillament bullits o cuits al vapor, amanits amb un bon raig d'oli o, a tot estirar, saltejats per la paella amb cigrons –el menut l'hi escau prou bé– o mongetes i unes bones tires de cansalada. També se n'ha citat l'ús per a fer-ne el tradicional trinxat. Evidentment, però, i com en tot, sempre hi ha qui s'atreveix en processos culinaris més innovadors. Segons les veus autoritzades, aporten una gran quantitat de fibra i vitamines i són sensiblement anticancerígens.

Al final, doncs, tenim un cert renaixement de la col brotonera com a varietat tradicional amb un interessant potencial gastronòmic, constituint una oportunitat per a les produccions agrícoles locals i amb prou al·licients per impulsar-ne un procés de recuperació encara incipient. Ara per ara, potser cal anar amb els ulls ben oberts a les parades del vostre mercat local (més difícilment a les grans superfícies comercials) per tal de detectar-ne la presència. Caldrà buscar, preguntar, tastar si se'n té l'oportunitat, saltejats amb un bons cigrons, per exemple, ja que serà molt probable que donem una alegria als nostres paladars eixuts i tan poc donats a altres gustos i sensacions. Benvinguts a taula!

Brotons i espigalls

Publicat a la revista Vallesos, nº 11, primavera-estiu de 2016.

L’associació La Panotxa i els tomàquets del Vallès central

Fa un dia de núvols i clarianes de mig setembre. El sol de mitja tarda s'entrelluca com pot enmig d’un nuvolós cel i l'aire és fresquet, tardoral. Recorro d’una punta a l'altra el passeig de la Carrerada, de nom tan explícitament ramader (coses de l'antigor, ves), abrigat per unes llargues fileres de plàtans, a Palau-solità i Plegamans, allà on potser les ondulades planúries vallesanes s'imposen amb prou coratge. I tot per anar a veure tomàquets. Bé, tomàquets i tot tipus d'horta, val a dir. Però, sobretot, tomàquets. Fins aquí cap novetat. Però en Jonatan del Amo i la Míriam Vizoso, ara instal·lats a Can Po, a prop de la Sagrera de Palau-solità, a través de l'associació La Panotxa han posat la banya a no deixar de treure el cap a qualsevol racó proper per llançar-se a la caça i captura de les varietats locals, tradicionals o antigues de tomàquets d’aquesta zona del Vallès central. Una denominació mig oficiosa, aquesta, molt pròpia d’aquestes rodalies vallesanes capitalitzades per Caldes de Montbui, i que anirien fins a Sant Feliu de Codines i Gallifa, Santa Eulàlia de Ronçana i Bigues, cap a Lliçà d'Amunt i de Vall, Sentmenat i Palau-Solità i Plegamans, pam amunt, pam avall. Si més no, m'explica en Jonatan, “aquesta ha estat la zona de prospecció a la recerca de pagesos que guardessin llavors de tomàquets que han anat sembrant durant anys i panys”. I l'un, diu, et porta a l'altre. Així fins a assolir la xifra d’unes 20 varietats nostrades d’aquesta zona del Vallès, ja que, ben mirat, de tomàquet és una de les hortalisses que més varietats hi ha al llarg i ample del país.

Varietat de tomàquets del Vallès


En Jonatan s'explica pausadament i deixa clar que les varietats assignades són només les que s'han anat assentant al terrer per selecció en el dia a dia dels mateixos pagesos, sense interferències artificioses, és a dir, tenint en compte només la tria espontània de llavor per part de la pagesia i les particularitats bioclimàtiques de cada zona, afinant l'observació, potser, en relació a la resistència de la planta, l'estètica i la productivitat. I de totes aquestes llavors n'han desenvolupat un banc al llavorer que tenen a casa mateix, cultivant-les i guardant-ne en pots, cobertes amb guix, a l'antiga, per tal de parar-ne el creixement i tenir-les a punt, dins del seu temps de vigència, per quan s'hagin de tornar a menester. El resultat final, doncs, és “la possibilitat de poder fer circular les llavors d’aquestes varietats posant-les a l'abast de tothom que estigui interessat amb el seu cultiu, fer-les circular entre els pagesos i planteristes de la comarca per assolir varietats vives”, en les seves mateixes paraules. Ofereixen llavor, doncs, a qui n'estigui interessat, a canvi només “que siguin bescanviades per les de la següent collita de la mateixa varietat”, comenta, tancant el circuit de la seva tasca. M'expliquen que han sabut transferir tota aquesta feina de treball de camp a través de les eines de comunicació de l'associació La Panotxa, però que reconeixen que no n'han estat ni els primers ni els únics, ja que diuen haver après molt d'altres que els han precedit, com en Jordi Puig, autor del llibre “L'hort del segon origen”, en Pep Salsetes, el conegut gastrònom i cuiner vallesà, que també n'ha cantat les excel·lències, o en Ricard Alcojor, conegut també agitador de la matèria a la zona. Aviat està tot dit, “aquest món no és massa extens i de seguida tothom es coneix, vaja”, com ell mateix comenta.

En Jonathan i la Míriam, amb el seu plançó a can Po


De les varietats reeixides en té ara mateix una petita mostra força interessant dins una caixa a sobre la taula de jardí al voltant de la qual conversem. Si més no, les més significatives, per una cosa o l’altra. Mentre en va assenyalant algunes d’elles, van ressonant noms ben gràfics : “cirerol, bombeta, mala cara, mataporcs, pera gros, nas de bruixa, pometa,...”. No dono l’abast a apuntar! Anem per pams, doncs.

De tomàquets per amanir, en destaca el tomàquet rosa de Santa Magdalena de Palau, molt propi d’aquesta zona, originat als horts del petit llogaret de Santa Magdalena, ple, com els de Montserrat però més petits. Després també tenim el tomàquet pometa i el nas de bruixa, més estesos pel territori però molt característics del Vallès. També hi ha el tomàquet bombeta, molt apreciat, ja que es guarda força temps, sense acabar de ser, però, pròpiament un tomàquet de penjar. Es tracta, a més, d’una varietat polivalent, ja que tant va bé per amanir com per sucar-hi un bon pa. En Jonatan s’anima, està ben bé en el seu terreny. I m'acaba parlant de dues varietats ben curioses, que potser costen una mica de trobar però ben significatives: el tomàquet de Can Mataporcs, propi d’aquesta pairalia de Santa Eulàlia de Ronçana, que a més també són planteristes, i el tomàquet pera gros, localitzat a Caldes, d’un pagès que sempre l’ha cultivat gairebé per autoconsum. De tomàquets pròpiament de sucar, en destaca dos de ben interessants: el tomàquet cirerol, una varietat de penjar que es cultiva a Caldes almenys des de fa un segle, i el tomàquet mala cara, també de penjar, que ve de Riells, als peus dels cingles de Bertí, d’una pell molt peculiar, com vellutada, com si fos gairebé un albercoc. Carai, Déu n'hi do! I ens quedem curts, podríem estar parlant de més varietats hores i hores.

Varietats locals de tomàquets





La feina de La Panotxa, però, no s'acaba aquí. També els preocupa el bon ús i la difusió de tota aquesta feina, cosa que fan a través d’un espai web (http://lapanotxa.wix.com/lapanotxa) i de les xarxes socials. A més, són membres de la Xarxa Catalana de Graners, on s'aglutinen la majoria de bancs de llavors de Catalunya, fent pressió perquè les administracions de torn reconeguin i posin èmfasi a promoure aquestes varietats i poder-nos allunyar a poc a poc d'híbrids artificials, deslocalitzats i de gust poc ufanosos, per dir-ho d’alguna manera. Un pas important a fer ara, doncs, és poder assolir amb certa normalitat que aquestes varietats de tomàquets puguin ser comprats als punts de venda convencionals, ja que ara per ara, cal reconèixer que massa sovint prou voltes cal fer per poder-los adquirir. Actualment, en Jonatan i la Míriam comenten que “la millor manera és comprar-ne directament als pagesos que en fan, a través de la modalitat de la cistella ecològica setmanal”. I en aquesta zona del Vallès n’hi ha per donar i vendre: La Kosturica, de Lliça d’Amunt i Canovelles; L'Olivar, Can Tortuga i Hort Serratosa, de Caldes de Montbui; Can Patxau, de Sentmenat; El Rave Negre, de Gallecs; o ells mateixos, La Panotxa, de Palau-Solità i Plegamans. Si el que ens agrada és voltar pel territori, sempre podem anar-ne a comprar directament als pagesos que en fan, com a n'Antoni Tusell, en Joan Picanyol o en Josep Canet, de Caldes de Montbui; a les Rassades i a Can Camp, a Riells del Fai; o a en Josep Estrada, de Palau-Solità i Plegamans. També es pot provar sort als mercats setmanals de Caldes, els dimarts, de Granollers, els dijous, o de Santa Eulàlia, els dissabtes. I si el que volem es plantar-ne, sempre podem posar-nos en contacte amb ells mateixos o anar a veure a planteristes arrelats al territori, com el Puigdueta de Caldes o a Can Mataporcs de Santa Eulàlia. Tots ells projectes agroecològics i respectuosos amb les varietats més nostrades.



A en Jonatan i a la Míriam se'ls veu ben satisfets amb tants de tomàquets. Si la felicitat es mesurés amb tomàquets, sens dubte la tenen tota. Us ho puc ben garantir. N'he quedat impregnat per una bona temporada. Enhorabona!

En Jonathan i la Míriam a la seva parada de mercat




La Fira del Tomàquet de Santa Eulàlia de Ronçana


I si es tracta d'espais de difusió i venda, cal parlar, sobretot, de la Fira del Tomàquet, que se celebra des de fa uns anys cada estiu a Santa Eulàlia de Ronçana. Aquesta fira, de la qual enguany se n'ha celebrat la sisena edició, pretén dinamitzar les varietats de tomàquets del Vallès a partir del coneixement in situ, el tast i la difusió de les tècniques de cultiu, entre altres activitats i moments. Un dels seus promotors és en Ricard Alcojor, gran agitador de la matèria en aquesta zona del Vallès i experimentat prohom en els temes de recuperació de llavors de varietats locals.

La fira se celebra a finals de juliol, moment d'esclat i esplendor del tomàquet, ja que, sàviament, coincideix en el moment àlgid de la collita d’aquesta variada hortalissa. Cal anar-hi per sortir-ne amb els millors tomàquets d’aquesta zona del Vallès, així com aprendre'n les varietats, els secrets del seu cultiu i gastronòmics. No val a badar: tot el món del tomàquet vallesà en un sol espai!


Publicat a la revista Vallesos, nº 10, tardor - hivern de 2015/2016.


Les vedelles de Gallifa: un patrimoni agroecològic que arrela


Vet aquí un cert patrimoni agroalimentari incipient però que despunta com la mirada perfecta a un nou model de ramaderia que va arrelant en un racó dels confins del Vallès. Aquesta és la petita història d’una atzarosa dèria a la recerca d’una alternativa a l’espiral perversa i especulativa de la producció agropecuària intensiva i barroera. Més enllà d’assenyalar una varietat o una acurada producció ecològica, que hi té la seva importància, el quid patrimonial d’avui està dipositat en un tarannà, en una manera de fer, en un encara no potser massa reconegut i valorat patrimoni social viu, domèstic, intralocal, de proximitat, mai millor dit.

Pujant cap a Gallifa des de Sant Llorenç Savall, més enllà de la sinuositat de la carretera arrapada als plecs i raconades del paisatge, és molt probable que hom pugui veure un bon estol de vaques i vedelles paixent ben felices pels prats de davant de la casa de la Serra. Són les vedelles de Gallifa, ja que fins aquí arriba l’arrendament de pastures de la granja la Soleia per poder donar prou amplitud i herba a prop de dos-cents caps de bestiar gros. Serà difícil veure’n més. M’explica en Josep Casas de la Soleia que aquest és el nombre ideal per respectar l’equilibri entre terra disponible, fato necessari i boques a menjar. Perquè tot el que mengen aquestes bèsties surt d’aquí, de Gallifa. Pastura, farratge i cereal de la varietat triticole. Res més. Tot produït i mòlt a la mateixa finca. Cicle tancat i maneig extensiu del bestiar són, doncs, la base de la filosofia que defineix la proposta de fons d’aquesta finca ramadera del nord del Vallès.

Les vaques pasturant a prop de Gallifa

Però arribar fins aquí no ha estat fàcil. En Josep me’n fa cinc cèntims mentre passegem per la finca en un esplèndid matí d’una encara novella primavera. Tot va començar quan son pare venia la llet que treien d’una petita vacada de lleteres frisones i de les anomenades santanderines a una lleteria situada al barri del Clot de Barcelona. Van arribar a tenir una trentena de vaques i amb això anaven tirant. Eren altres temps, està clar. Al 1994, davant les creixents traves que s’anaven posant a la venda directa de la llet, en Josep deixa definitivament les frisones i es passa a la carn. Al principi seguint els criteris de l’engreix convencional, sense massa miraments ni pel que fa al procés ni a la raça. Tenia el que li duien, les engreixava i tal dia pactat les passaven a buscar ja ben grasses i a punt de passar per l’escorxador. El cereal i el farratge venia gairebé tot de fora, també, vés a saber amb què. Dedicava, per tant, pocs esforços a conrear els camps i es concentrava a tenir tant de bestiar com podia. Un bestiar que requeria moltes atencions, això sí. Deuria ser prou rendible, fins que el preu del cereal es va començar a enfilar fent que s’escurcés temiblement l’apreciat marge de benefici. En Josep, doncs, com aquell qui res, decideix anar reduint els caps de bestiar i dedicar més esforços a recuperar camps i fer-se ell mateix el farratge i el cereal. La cosa anava funcionant i, sobretot, equilibrant-se. És així com, a poc a poc, en Josep s’adona que aquesta nova filosofia i manera de fer li agrada. I des aleshores ja no ha parat, bàsicament seguint criteris propis i de forma pràcticament autodidacta. Al 2007 assoleix, finalment, el certificat ecològic. Entremig, un mar d’incerteses, de dificultats i de despropòsits, però que no l’han torçat gens ni mica del seu dia a dia posant la banya en allò que en tot moment el feia i el fa anar còmode de consciència.

Bestiar als prats de la Soleia

Aquí a Gallifa, a la granja la Soleia, als peus dels imponents cingles de Sant Sadurní i envoltat de xamoses pastures, en Josep maneja gairebé dos centenars de caps de boví de raça gascona rústica. Les bèsties s’han adaptat formidablement al terrer. És una raça de tarannà autònom i tranquil, robusta, de carn tendra i consistent. Les vaques pareixen gairebé soles allà on es trobin, estabulades ja per precaució o al bell mig del prat, que tant hi fa. Té també tres toros. Aquí les bèsties copulen, naixen, mamen, pasturen i creixen fins que són dutes, amb mig any si fa no fa, a l’escorxador, d’on tornen mig especejades. Un cop les canals tornen a casa, a la Soleia, amb la perícia de la Montse Martínez, la muller d’en Josep, són acabades d’especejar, processar i especiar -si convé- i , finalment, s’empaqueta i es ven la carn directament al client, porta a porta. Entrecots, filets, mitjanes, carn picada, hamburgueses, tall rodó, xurrasco...  En Josep calcula que ara estan venent uns 300 quilos de carn setmanals. I que li treuen de les mans: quan mata, ja la té tota venuda.

En Josep amb el bestiar

Més enllà de la venda de carn, en Josep té projectes en ment i de futur per anar fent: recuperar terres ermes i experimentar amb altres varietats de farratge i cereal; intentar l’adaptació de la vaca bruna del Pirineu a les pastures de Gallifa; anar aprenent de remeis més naturals per al bestiar... En Josep sembla que n’hauria de tenir prou, que ja ha arribat on molts ni per casualitat, però, més enllà del tarannà bonhomiós que d’entrada transmet, el seu cap no deu parar. Té un punt d’astut que reconforta, com si tot fos possible en aquesta vida. M’explica que gaudeix molt descobrint com són i com funcionen les coses per ell mateix, moltes vegades per adonar-se’n que els convencionalismes ens atrapen i no ens deixen veure més enllà. Ell ha hagut de trencar en algunes ocasions certes barreres al llarg de la seva vida, mig a les palpentes, sense saber com acabarà la cosa, i considera que sempre se n’ha sortit prou satisfactòriament. I si no, doncs res, ens aixequem i hi tornem. Què hem de fer si no?

Les pastures de la Soleia, a tocar del principal nucli de Gallifa


Gallifa té, doncs, amb aquesta benaurada tossuderia que emergeix de la Soleia, un patrimoni agropecuari viu que contribueix a restablir certa vitalitat al poble a frec del patrimoni natural i cultural, -tangible o intangible, que tant hi fa-, que tant sembla que es promociona quan des de les administracions es pensa en el turisme de cap de setmana per donar cert aire a la baixa demografia i a la reduïda activitat socioeconòmica del municipi. Perquè, al capdavall, el còmput del dia a dia del territori passa per donar a conèixer totes les realitats convivint, si és possible, en un equilibri enriquidor i englobant. És per això que si passeu per Gallifa, passegeu pels quatre carrerons del barri del Raval; enfileu-vos fins a l’ermita de Sant Sadurní, al capdamunt del cingle; visiteu l’ermita del Castell sota la nova advocació de la Mare de Déu de l’Ecologia, conjuntament amb la iniciativa del santuari Ecològic del Castell de Gallifa impulsada pel carismàtic Mn. Josep Dalmau; atanseu-vos fins a l’església de Sant Pere i Sant Feliu i fins a l’ermita del Grau; admireu els bells exemplars d’antigues masies i masos que encara proliferen; entauleu-vos i gaudiu de les seves propostes gastronòmiques; preneu un bany en un toll, si és que baixa prou aigua... No us en esteu de tot això. Però si, tot anant amunt i avall d’aquests tocoms, veieu les vedelles de la Soleia al bell mig d’un prat assolellat, penseu que el que més aviat podria semblar una vella reminiscència condemnada a deixar de ser, és, contràriament i possiblement, la cosa més actual i més agosarada que s’ha anat tramant en aquest racó del Vallès d’uns anys cap aquí, si més no des d’un punt de vista agroalimentari. I que això és part del patrimoni més viu i actualitzat que parla de la Gallifa d’avui. No us en esteu, doncs, tampoc!

Publicat a la revista Vallesos, nº 9, primavera - estiu de 2015.

Camins de romiatge entre Terrassa i Solsona (III). Del refugi del Mas del Tronc a Su (abril de 2010)

Per la vall de Maçana i Seguers

A trenc d’alba el dia ja dóna indicis ben clars que serà esplèndid, amb ganes de ser generós i reconfortable, malgrat els obstinats a passar el dia trescant per aquests caminots de Déu. He descansat força i, com gairebé sempre, friso per poder començar a fer camí rostos enllà sense massa recessos. D’una revolada, m’aixeco del jaç, em vesteixo, arranjo el fato i baixo a la planta baixa del refugi, on en Guillem, diligent i amable, ja té l’esmorzar preparat. Esmorzem plegats, amb naturalitat, cara a cara, a banda i banda de la llarga taula. Ell no només s’ha alçat ben d’hora perquè hi sigui jo, sinó que, a més de viure-hi i guardar el refugi, treballa per l’empresa dels molins eòlics de la serra de Rubió i en comença ben aviat. Però ho diu com si això de treballar als molins ho fes sense massa entusiasme, com si no li toqués més remei. Però el refugi no dóna per massa; és mig voluntari, vaja. Però li fa de llar, això sí. En Guillem és xerraire, sembla franc i obert, sense massa preocupacions. Repassa mentalment el camí mig preparat per fer al llarg del dia d’avui, després de jo deixar anar el traçat amb rapidesa, après de memòria de tant mirar els mapes, i només al final deixa anar un “caram, Déu n’hi do!”. Em guiaré bastant per la traces d’un sender de gran recorregut que segueix a grans trets un antiquíssim camí ramader transhumant, la carrerada que duu, si encara es vol, els ramats del Penedès i del Camp de Tarragona fins al Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell, bàsicament. Certament, el tram d’avui és llarg, però no he estat capaç de trobar lloc clar per pernoctar-hi fins a l’hostal de Su, més enllà de Pinós. Només fins a Sant Pere Sallavinera ja són gairebé quatre hores, i fins a Pinós cal sumar-n’hi quatre o cinc més. I, aleshores, encara potser caldrà arribar fins a Su. Però fujo de la pressa, així que ja ho anirem veient segons vagi passant el dia.

Quan començo a caminar, la fresca és mestressa i senyora del paisatge. Un ventet fluixet però endimoniat, que s’escola vivament arran d’orelles, imposa el contrast entre l’escalf de l’embolcall del refugi i el defora. I costa escalfar el cos, ja que només sortir del refugi cal tirar costa avall. Si en tot el camí d’ahir, entre Montserrat i la serra de Rubió, predominava el traç carener i de mitja altura, amb àmplies vistes de la plana bagenca primer i la conca d’Òdena després, ara, tot just sortir del refugi, toca anar ben ensota, pel fons de la vall i arran de torrent. Hi ha un moment, passada la casa de l’Escolà, que el camí assoleix un petit collet per tal de canviar de vall, entrant a la de Sant Martí de Maçana. Hi passo ben a prop. El conjunt d’església i cementiri descansa a mig coster dret, centre espiritual del reguitzell de masies escampades pel terme, annexat al de Rubió des de ben enllà del segle XIX. Fins aquí han predominat els vessants emboscats, d’un bosc brut i dens. Vessants en els que encara en alguns s’hi reconeixen ben bé allò que havien estat feixes de vinya sostingudes amb les espones de pedra en sec pertinents. Algunes agonitzen, altres encara presenten una més que bella estampa. Més endavant, es van imposant els sembrats i la vall de Maçana s’obre lentament. El camí tira cap a monòton i no hi passa gairebé res. Només de tant en tant un erràtic i frenètic vol d’ocells xisclaires trenca el silenci imperant. Canto per dins, al ritme del constant fregament de les meves passes, que han assolit certa promptitud. De cop, immers en pensaments que passen constants un rere l’altre, m’adono que el sol ja escalfa prou i que caldria treure’m de sobre la primera capa de roba. M’aturo a l’inici d’una breu recta ben traçada, passada la casa del Soler. Torno a reprendre la marxa i alço la mirada enllà dels camps on sembla que es veu un embalum encara no definit que em crida l’atenció. I apareix allà al mig de la sembrada, com una primera visió borrosa que es va desenterbolint passa rere passa, l’ermita del Grauet amb el seu campaneret d’espadanya, petita, exquisida, embolcallada pel verd primaveral dels sembrats a banda i banda. El camí sovint amaga aquestes petites joies de la devoció popular. L’indret és certament encantador. Mereix una atenta aturada per poder-lo tastar de ben a prop.

Ermita de la Mare de Déu del Grauet

Deixada la Mare de Déu del Grauet enrere, just a la cruïlla del camí que hi mena, una bifurcació m’empeny a deixar la llisor de la vall per ascendir pel vessant, on un flanqueig duu amb més celeritat a l’ampla, ensotada i avorrida pista de la vall veïna, la que puja fins a Seguers, un llogarret mig desgavellat de quatre cases que aguanten inglorioses davant la indiferència del pas del temps. Aviat és vist, sense gent, sense vida aparent. Hi ha una granja escola i una petita església d’origen romànic, dedicada a sant Pere i sant Feliu, pràcticament adossada a la casa principal. Des d’aquí, i seguint per l’ampla pista, amb quatre gambades s’assoleix un collet des d’on ja es veuen les cases de Sant Pere Sallavinera, lloc adequadíssim per parar-hi a reposar les cames i a esmorzar, que el pap fa estona que reclama la seva ració.

Seguers
A Sant Pere Sallavinera 

Sant Pere Sallavinera és un poble més sencer, més habitat. Es veuen cotxes, una dona que estén la bugada, uns jardiners treballant, de les cases n’ha sortit algú. Encara que ben escasses, són petites escenes quotidianes que et fan sentir més viu en un lloc més viu, sobretot venint de la solitud més absoluta de Seguers. Del poblet em sorprèn gratament la seva arranjada plaça Major, petita i acollidora, bellesa de l’indret. El poble forma com dos nuclis, un que s’ha anat formant al llarg de la carretera que hi arriba per ponent, més funcional, i el que forma la plaça Major, més petit, un xic separat i en un apreciable nivell inferior, com si fes una mica de vida a part. La transformada església parroquial d’origen romànic, acomodada sobre un breu monticle, fa d’encaix de transició entre els dos nuclis, al mig, com si n’estimulés la cohesió, segurament lloc de trobada estipulat antany per la convinguda missa dominical. Davant la porta, uns versos del mossèn i poeta Amand Lus i Bonet, molt estimat en aquest poble on va exercir part de la seva vocació pastoral. Mentre llegeixo, se sent el raucar d’alguna granota, el cant d’un cucut i la piuladissa de multitud d’ocells. Sens dubte, la millor música de fons. M’assec a un pedrís, obro el sarró i en trec l’esmorzar, i mentre vaig menjant, a poc a poc, el repasso: “Sant Pere Sallavinera, / un raval assolellat, / quatre pins, una riera, / i un silenci benaurat. // De tant en tant, una alzina / ofereix al seu redol / l’ombra més fresca i més fina / sota la capa del sol. // Les masies escampades / com un pessebre gegant / amb fumeres violades / que s’enfilen ondulant. // Els matins són de llum clara / i piuladissa d’ocells... / Fins la quietud s’amara / de claror i de cants novells. // Al migdia és tan forta / la llum que no es pot mirar, / i el gos que guarda la porta / té peresa de lladrar. // A la tarda tot respira / un aire melangiós / i s’esllangueix una pira / de perfums i de colors. // Sant Pere Sallavinera, / qui et pogués enamorar / i dur-te ben presonera / com un ocell a la mà.”

Plaça Major de Sant Pere Sallavinera

Cap a Boixadors

Reprenc la marxa sortint de Sant Pere Sallavinera seguint la carretera vers l’altiu castell de Boixadors. Aquest tram és asfaltat però tranquil, de pocs cotxes que hi passen, per no dir que cap. Més endavant, la carretereta travessa l’Eix Transversal i, després d’una curta costa, passa a frec de la paupèrrima estació del tram ferroviari entre Manresa i Calaf, amagada en un racó del relleu entre túnels. Me la miro i m’hi acosto, com aquell qui hi va a esperar-hi el comboi. Aquí el tren et deixa enmig del gairebé no-res. La consternada sensació de lloc que ha passat a pitjor vida és inevitable. És una mostra latent de cert paisatge esdevingut perifèric, depauperat, mig oblidat de la seva funció, trist i sense vida. No cal badar-hi, doncs, massa estona més... Continuo caminant, més endavant esbufegant de valent, ja que la pujada final, passat cal Gironella –o cal Gironell, m’ha dit algú–, és intensa. Hom quan arriba a dalt, superat el fort empit, només té ganes de descarregar pes i jeure uns moments damunt d’un bon herbei. El conjunt del castell i de l’ermita de Sant Pere –antigament de Santa Maria– està en restauració i hores d’ara, i per aquest motiu, l’indret és lluny de ser de bon visitar i deambular-hi. Hi ha tanques pertot. M’ho miro des d’una certa distància, doncs, i penso que ja hi haurà temps per tornar-hi quan n’hagin llevat tots els entrebancs. Des del coll del Castell estant, a un cop de pedra de la baluerna, el conjunt de moment fa més patxoca, definitivament. En sobresurt l’altiva i rodona torre, un bon pany de muralla i la delicada espadanya de l’esglesieta que l’acaba de completar amb gran bellesa. I mentre m’ho miro, reposo llargament i faig un breu mos.

Castell i església de Sant Pere de Boixadors

A les envistes del sud del Solsonès 

Passat el coll del Castell, el camí juga a esquivar quatre turonets, arran de les capçaleres de les escorrenties del Llobregós que aquí neixen, fins al coll de Trilla, al peu de pràcticament l’última esquena d’ase de la serra de Castelltallat. En aquesta zona persisteixen ben patents les desoladores urpades del foc de fa més d’una dècada. D’alguns racons i perspectives arriba un deix colpidor d’un paisatge abatut i trist. Un cop dalt el canvi de rasant del llom muntanyós, però, s’obre per primera vegada el teló del sud del Solsonès i les perspectives guanyen horitzó i bellesa. Les primeres terres solsonines, les de la serra de Pinós avall, s’ofereixen esclatants i pampalluguejant amb els intensos verds primaverals dels sembrats. Lleugerament a l’esquerra, l’església Vella i el pla de la Molsosa. Davant, s’imposa l’esquerpa muralla de la serra de Pinós, de visió més eixuta i altiva des d’aquí que de la banda d’Ardèvol. I allà, al mig de la certa plana i lleugerament enfilat dalt d’un serralet, el preciós llogarret de Prades. Allà lluny, la serra del Port del Compte encara porta caputxa blanca –fins fa quatre dies encara hi nevava–. Cal jugar una estona a situar bé les icones del paisatge des d’aquí. A més, el dia és radiant i acollidor. S’hi està tan bé!

Vaig tirant avall amb la clara intenció d’arribar-me fins a Prades de la Molsosa, malgrat potser la petita marrada que cal fer. Prades mereix una bona llambregada. Recordo d’haver-hi arribat fa temps en cotxe un capvespre d’hivern i ràpidament em va captivar. La visita va ser llampec a causa d’un fred viu i paralitzant i per la total absència de vida i lloc on trobar cert refugi amb una tassa calenta entre les mans. I durant tot el temps passat des d’aquella primera i poc sucosa visita, sempre n’havia quedat ben latent el desfici de passejar-me’l amb més benignitat i clemència.

Prades de la Molsosa, l’àngel de la guarda 

Arribo a la carretera d’accés a Prades i només queda asfalt i més asfalt. Fins a Prades, asfalt. Fins dalt el santuari de Pinós, asfalt. Caminar per l’asfalt cansa, carrega les cames de mala manera i rebenta innecessàriament. Dubto. Finalment resolc de seure a l’ombra del senyal indicador de la cruïlla que va a Pinós, cul al terraplè, peus a dins la cuneta, a esperar a si passa ningú que m’hi porti. El moment és com de pel·lícula: un individu tèrbol, estrany i passavolant, assegut al peu d’una desolada carretera al mig de la immensitat del paisatge... El silenci és atordidor. El sol, ara i aquí amb tots els seus efectes, comença a escalfar massa. L’ombra del senyal indicador, que tot just ha arribat a tapar-me el cap, és cada vegada més prima. Trigarà molt a passar algú? Passarà algú? Passa una estona, més llarga que curta, i se sent llunyà el soroll sord d’un motor. El retruny de màquina potent creix lentament, s’acosta. Passa un tractor... Una bona estona més i, ara sí, se sent de cop i ja força proper el lliscar ràpid d’un cotxe que enfila la recta de la carretera. Ara és la meva: m’aixeco d’una revolada i em situo ben visible, arran de via, alçant els braços gairebé demanant clemència. Potser exageradament, sí, però el cotxe frena. La conductora, que va sola, és una amable senyora que, exposades les meves cavil·lacions, em comenta que si m’espero em podrà portar fins on vulgui, que, després d’alguns quefers a Prades, més tard anirà fins a Solsona passant per Pinós i Su. En té per un parell d’hores llargues, diu. Genial! Em suggereix també que m’esperi a la frescor de cal Pastisser, una casa just a l’entrada del poblet, on segurament em podran donar de beure i tot. Fil a l’agulla, doncs. Pujo al vehicle i, amb un somriure de certa incredulitat, s’interessa per la meva presència allà al mig d’aquella cruïlla en aquelles hores mortes de la tarda. Penso en el moment, en la certa escena de road movie que tot plegat comportava i m’agrada la desperta i agradable curiositat de la senyora. Tot i la inusitat de la seva troballa, el seu to no és d’estranyesa, ni de retret dissimulat, sinó de certa admiració i enveja. I quan li faig cinc cèntims del meu particular romiatge des de Terrassa i fins a, espero, Solsona, em confirma contundentment aquest efecte: “qui pogués, que bonic!”. Un instant de res i som al poble. Em deixa davant la porta de cal Pastisser: “...aquí estaràs bé...”. El meu àngel de la guarda, vet aquí!

A Prades, en Lluís de cal Pastisser ofereix beguda fresca i conversa als veïns, amics i passavolants (bé, d’aquests últims, no pas gaires, diu...). En Lluís, un senyor que ja les deu haver vist de tots colors, és amable i servicial. I li agrada parlar del poble i del que s’hi sent i s’hi veu, que tampoc deu massa cosa, vistes les escasses vint persones que diu que hi viuen tot l’any. Massa tranquil, diu. Una mica més de moviment no aniria malament... Però aquesta excessiva i imposada tranquil·litat, a voltes es tomba. Precisament aquest mateix diumenge, és a dir, d’aquí a quatre dies comptats, el poble celebra la fira de Sant Ponç. Hi ha parades, missa, cant dels goigs, esmorzar i dinar popular, trobada d’acordionistes i concert. Ja n’havia sentit a parlar d’aquesta fira, sobretot de la trobada d’acordions. I ve una gentada de por d’aquests vorals de l’Anoia, l’Alta Segarra, del sud del Solsonès i altres de molt més enllà. El poble reviu per totes bandes. M’ho explica enriolat, amb un posat tirant a mofeta, no acabant de deixar massa clar si tot plegat li fa el pes o no. I fan una rifa, diu, tot traient i posant a sobre la taula un plec de butlletes per a participar-hi. Una rifa de productes gastronòmics i artesanals. Vaja, que marxaré de Prades amb un parell de butlletes a la butxaca, i amb molt de gust. El senyor Lluís és inquiet com el cul d’en Jaumet. Anem xerrant, sí, però no para, amunt i avall de les estances de casa seva. No obstant, desprèn tot ell un tarannà de distensió, agradable i bonhomiós, amb una mirada i un posat com avisant que tot allò que li puguis explicar no el traurà pas de la seva vida tranquil·la i mig retirada. Al cap d’una estona comenta que té uns conills i unes quantes gallines i que hi hauria d’anar a treure el cap.

En Lluís em recomana que faci el passeig pel poble mentre ell va a clissar l’aviram. Ens acomiadem i seguim camins contraris: ell cap als afores del poble; jo, poble endins. Ràpidament recordo, de la meva visita llampec de fa temps, que l’entramat de carrerons conserva la disposició de vila closa i que tot hi és senzill però acuradament i preciosament posat i agençat. Aviat penso que la gent que viu o senzillament estima Prades mereix un gran aplaudiment. El poble, ras i curt, enamora. I l’acompanya un paisatge endreçat, cuidat, sense estridències. Qui més qui menys té la casa d’aspecte agradable i ben arranjada. La bonica església, dedicada a sant Ponç, hi és de mida consonant amb la resta del petit nucli i té la seva principal atractivitat, tal i com m’ha recordat en Lluís, en els valuosos retaules barrocs que guarda. Els haurem de deixar per un altre dia, però. La porta és tancada i barrada i per aquí el rodal no s’hi veu cap ànima bondadosa i celestial amb les claus que podrien obrir tan preuat tresor. A prop de l’església, presidint un jardinet mig salvatgejat, s’aixeca la creu Captaire de Prades, regalada durant la postguerra per un cert rodamón pidolaire en agraïment a la bondat, caritat i hospitalitat del poble vers la seva desgràcia. I hi estic molt d’acord. Jo no en sé de fer creus de pedra, i tampoc crec que em disposi a aprendre’n, tot sigui dit. Però, vaja, que si en sabés, pocs motius em mancarien per esculpir-ne una i plantar-la al costadet. De moment, tot han estat belleses, alabances i facilitats; em trobo pletòric de felicitat.

Prades de la Molsosa

A gairebé l’hora acordada amb la senyora que si hi sóc em durà més enllà de Pinós, dono per acabada la descoberta pendent al llogarret de Prades. Me’n torno cap a cal Pastisser i m’assec a un banc que hi ha davant per davant, el lloc exacte de trobada decidit amb el meu àngel custodi. I ara amb més raó. Han passat les hores i intentar arribar caminant amb la tarda avançada fins a Su pot ser criminal. I per què no dir-ho, em venç una certa mandra. Constato que he caminat prou per avui i, a més, tota la traça directa que hi duu és asfaltada, a no sé que hom es disposi a fer tot de marrades per un laberint de camins, rieres, rases i barrancs anant-hi per la zona de Vallmanya i amunt cap al coll de Passaportella. He estat mirant mapes i no ho veig clar. Els camins per Vallmanya o l’Avellana i pla de Puigferrers es perden, fan marrades, pugen i baixen, fan el ronso i no sembla que n’hi hagi cap de ben decidit. Penso en tot això a l’ombra del banc, com aquell qui no espera res, escoltant el silenci. De la llunyania n’arriba una certa remor de tractor com treballa. Passen tres senyores grans, que han sortir a fer el volt. Ens mirem i ens saludem. Al cap d’una estona llarga, tomba pel cantó del carrer un senyor, gran també, mans ben entaforades a les butxaques dels pantalons, gorra al cap, camina com d’esma. Quan arriba davant del banc es para, em mira encuriosit –evidentment, no li sóc familiar–, i al veure la motxilla al meu costat pregunta que si m’he perdut, que què hi faig en aquest poblot, que en diu ell. Sense pràcticament interval per a la resposta –en realitat no crec ni que l’hi interessi– comença a parlar pels descosits: que si del poble d’abans; que si havia estat paleta i de les cases que havia ajudat a refer; que si les mestres i els capellans de quan ell era un nen; que si al poble hi queden quatre ànimes i que què hi farem; que si la feliç feixuguesa de la pagesia,... A continuació, repassa una a una les empreses amb què ha treballat, per després haver de quedar-li una pensió que considera una vergonya... La llista de greuges, constatacions, matisos i arguments és molt i molt llarga, i passa d’un tema a l’altre sense acabar d’aprofundir en cap. Tanta capacitat d’incontinència verbal cal poder-la exercitar així que se’n té l’oportunitat i l’oïdor perfecte, que no interlocutor. Perquè pràcticament s’ho ha fet tot ell, ben solet. Jo a penes puc obrir la boca per dir un “sí?” o un “vaja, Déu n’hi do”, o un “home, vol dir?”,... Estem força estona, així. Ell no sembla tenir cap pressa i jo encara menys. Només espero que em passin a recollir. Així que, qui dia passa, any empeny! I així s’ha esdevingut la meva darrera estona a Prades de la Molsosa.

Cap a Su, fregant Pinós 

Finalment, molt més tard de l’hora acordada, arriba el meu àngel protector, amb el seu flamant cotxe, comodíssim. Em demana disculpes per la tardança. De què, si us plau? Vostè sap l’estona que m’acaba de proporcionar l’atzar de l’existència? A més, no tinc cap pressa, ja li he dit abans... En un batre d’ulls, el cotxe surt del poble i, a la cruïlla on m’ha recollit abans, girem a la dreta cap a Pinós, endinsant-nos en un mar de verds sembrats, illes de pins escarransits i roures que es van imposant. Mentre anem pujant cap al santuari de Pinós –carai, sí que puja, sí!– la senyora m’explica enriolada que he tingut molta sort, ja que gent que passi per Prades un dia entre setmana i que en vagi cap a Solsona, ben poca, per no dir que no se li acut pensar qui més hagués pogut ser a part d’ella mateixa. No, si ja ho pregono, ja: el meu àngel aparegut! M’explica que viu a Solsona, treballa a Calaf i conserva la casa pairal de Prades, recorrent aquest triangle de la geografia del sud del Solsonès i l’Alta Segarra sovint en el seu dia a dia. Passem rabent a frec del santuari i de l’hostal de Pinós, enclavats just al replà del principal coll per on es tramunta la serra, obrint-se la cèlebre panoràmica d’infart del Solsonès i de tot el teló de fons del muntanyam que tanca la comarca pel nord i més enllà: serres del Montsec, Comiols, d’Aubenç i de Boumort; Port del Compte, serra del Verd i del Cadí; serra de Busa, d’Ensija, Rasos de Peguera,... Llàstima no poder badar-hi una estona. La senyora no ha fet cap gest de tenir ni una minsa intenció d’afluixar la marxa, indiferent ara a tanta bellesa de tan quotidiana que li deu ser, i jo tampoc m’he atrevit a suggerir-li. Passem de llarg, baixant cap a Su.

Església de Santa Maria de Su

Tomb final a Su 

A l’hostal de Su m’esperaven, tot i que no recordaven el dia que els vaig dir. Normal, ni jo sabia certament el meu espai de pernoctació d’avui! Després d’una bona dutxa i vist que encara queda una hora ben llarga per poder sopar, surto a donar el tomb per la solitud del poble, sense cap pes, aprofitant les últimes lluminositats del dia. A frec d’hostal hi ha un bonic parterre arrebossat de plantes aromàtiques que en perfumen l’estada: farigola, romaní, sajolida, menta,... Ara, aquí, aquesta hora, quina bonança d’esperit i ambiental! El poblet de Su, malgrat alguns coberts, magatzems i afegits d’obra vista fets a la babalà, conserva una certa pau visual. Amaga un racó de cansades cases mig envoltant l’església de Santa Maria, entre elles casa Vendrell, la que més destaca per la seva façana i detalls. A la portada de l’església l’avís de pau i serenitat és clar: “Hic domus dei est et porta coeli”. Algunes llindes criden l’atenció, més per la seva rusticitat que per la justa estampa artística. Un carreró curt i ombrívol d’accés emporxat, el carrer Fosc, dóna accés al darrere d’unes cases, reminiscència d’una vella vila closa.

El carrer Fosc de Su

De no massa lluny se sent el dringuejar de les esquelles i el belar esporàdic d’un ramat d’ovelles. Espero una bona estona aguaitant enllà dels camps amb l’esperança que el bestiar acabi arribant al poble. Seria com posar la cirereta al dia el poder presenciar l’entrada de la ramada a la cleda que tinc just al costat. Pel tancat hi ronden alguns pocs caps entre adults i xaiets que roseguen alguns brots tendres de la part que queda a la intempèrie. Però trobo que hi ha espai per molts més i que, per tant, seria molt plausible l’arribada a horabaixa del gruix d’ovelles i xaiada. Però no serà així. L’esperança s’esvaeix quan passada l’estona els drings de les esquelles s’allunyen per acabar no arribant-ne ni una tènue remor. No tot pot ser en aquesta vida. 

L’hostal de Su és senzill i familiar, més que suficient. L’amable mestressa m’explica que la seva sogra ja llogava habitacions a qui les hagués de menester. L’hostal actual, doncs, és fruit d’una clara tradició familiar que manté aquell bon fer del qui sap tractar amb els hostes i passavolants de tota mena, deixant-ne un bon record. Tant de bo hi hagués un hostal de tarannà semblant a tots els pobles, per petit que fos. Un aixopluc que no se’ls fes estrany acollir gent a casa quan calgués. Que duri, si us plau, aquest hostal de Su. I que per molts anys se’n conservi l’essència. Hi menjo i hi dormo com mai.