Camins transhumants del Lluçanès (I). De Sallent a Prats de Lluçanès

Cap a Sant Miquel de Terradelles

Surto de Sallent encara sent negra nit. Pujo costa amunt cap al petit altiplà de les Forques amb la llanterna frontal il·luminant les meves decidides passes. Encara vaig fresc i lleuger. Fa dies que hem entrat de ple a la tardor i les matinades ja són gairebé fredes. Tot just quan arribo a Sant Pere de Serraïma, es deixa veure un bri de sol tímid, mig reclòs rere una capeta prima de boira matinal. Assolida la carena de la Pineda, abans de baixar lleugerament fins al coll de la Portella, el Lluçanès ja treu el cap rere els serrats de més enllà, per on passaré al llarg del dia d’avui. A baix el vessant a la dreta, Avinyó i, cap amunt, la vall d’Oló. A l’esquerra, el Berguedà amb el teló de fons dels Rasos de Peguera i, més a la llunyania, el Port del Comte.

Pel coll de la Portella hi passa la carretera de Balsareny a Avinyó. El trànsit hi és nul a aquestes hores matinals. M’hi estic una estona fent un breu mossec. Seguidament, el camí s’enfila fins a la casa de Puigventós, el coll de Comadoms, un pla elevat amb bones vistes, i Sant Miquel de Terradelles, el primer indret ja pròpiament del Lluçanès històric. Des d’aquí ja es veu Sant Feliu Sasserra, davant per davant i just a l’altre serrat superada la riera de Relat. Per allà passaré demà tancant el periple de dos dies seguint els camins transhumants del Lluçanès. 

L’indret de Sant Miquel de Terradelles és excel·lent per fer-hi una aturada. A més, hi trobo les primeres presències humanes amb qui fer-la petar una estona. M’estic assegut al pedrís de la nova església, tot i que és del segle XIX. L’antiga, d’origen romànic, queda un xic apartada del traçat del camí ramader, enlairada al capdamunt d’un replà, frec a frec de l’antiga casa pairal de Terradelles. El sol ja escalfa un xic i la sensació ambiental és la ideal per caminar, però també per seure al pedrís a fer-hi un mossec, deixant que el tímid sol m’escalfi la cara. Quan acabo, hi deixo la motxilla, confiat, i m’acosto fins a l’esglesiola romànica. Gairebé a tocar hi ha l’antiga casa pairal, que fa força goig, ben arreglada però sense pretensions estridents. Me la miro de ben a prop i, estant així, un senyor gairebé surt a rebre’m, fill de la casa pairal, que em dirà més tard. Suposo que, en part, és com si estigués entrant gairebé al pati de casa seva. No se’l veu molest, però. Li pregunto sobre el camí ramader, i, abans de respondre, em mira de fit a fit com estranyat per la pregunta. Definitivament, pel camí ja no hi passa ni una trista ovella, però sí que té ben present a la memòria de veure-hi desfilar grans ramats amunt i avall, tant avançada la primavera com a mitja tardor, amunt en el primer cas, avall en el segon, de les planes litorals i prelitorals a la muntanya pirinenca per tornar-ne a baixar a passar-hi els hiverns. I el Lluçanès al bell mig fent de lloc de pas. Xerrem de quatre coses més, però se’l veu com nerviós. No li voldria fer perdre el temps. Deu tenir feina. M’hi acomiado i me’n torno cap al pedrís de l’església nova. Hi arriba un cotxe i en baixa una parella d’edat avançada. Són de Vilafranca del Penedès i pugen a passar uns dies a la rectoria de Sant Miquel de Terradelles. Es veu que la tenen llogada com a segona residència. Quan diuen ser de Vilafranca els dic que precisament avui, que és Tots Sants, allà hi ha gatzara castellera. I s’hi esperen grans castells de deu. Però els és ben igual. Diuen estar ja farts de castells i que prefereixen escapar de la gran munió que desperta el fervor casteller. Els entenc una mica. Massa hores veient castells. Els has de dur molt i molt endins. De fet, jo tampoc hi soc. Aquesta vegada he preferit aprofitar els presents dies festius per perdre’m pel Lluçanès.

Església Nova i rectoria de Sant Miquel de Terradelles

La marrada per la riera de Merlès

El camí ramader, ben enlairat i sempre tendint al careneig, continua passant per la casa de Coll de Pitxell i Sant Jordi de Lloberes, indret altiu i amb bones vistes. Casa i capella pràcticament es donen la mà. El lloc seria més plàcid i tranquil si no fos per un gos que no ha parat de bordar durant l’estona que n’he fet la volta. Aquí també es té la sensació, però, d’estar-se posant a casa d’altri si el que es vol és admirar de ben a prop la vella estampa de l’esglesiola romànica. Visita ràpida i sant tornem-hi.

Ara enfilem decidits cap a Puig Gaiart i el serrat dels Rellotges, on el traçat, que creua vàries vegades una carretera, es torna dolent i de mala petja pràcticament fins que no s’assoleix l’antic hostal de Camprodon. M’hi aturo, a l’ombra de la seva grossa alzina, a dinar i a gaudir del moment reposat. Gairebé que hi faig una migdiada. Aquest espai on soc ara, havia estat una gran pleta pels ramats. Hi imagino històries i situacions de pastors, ramats i hostalers.

A partir del casalot de l’hostal de Camprodon, el camí ramader segueix un tram de carretera per anar agafar de ben a prop el carener de la serra de Sant Joan fins a l’emblemàtica masia de la Serra de Degollats. El nom pinta malastruc, però la casa és impol·luta. Però per arribar-hi, he acabat fent, ben despistat, una gran marrada baixant fins a la riera de Merlès per haver-ne de tornar a pujar. Anava confiat seguint unes marques grogues pintades a les pedres i als arbres, com he anat fent gran part del dia i, de cop, m’he vist baixant pensant-me que ben aviat el camí agafaria un flanqueig. Però el flanqueig no ha arribat. Quan me n’he adonat, ja no valia la pena recular. Un cop al pont de Sant Martí de Merlès, he buscat la pista que, a través d’una forta remuntada pel vessant mig obac, puja fins dalt la carena, ja a prop de Prats de Lluçanès. Som-hi, doncs! Quan ja porto una estona pujant ben fort, esbufegant i suant com un bou, passa un cotxe que, sortosament, s’atura i em convida a pujar-hi. Tot i que va a Prats, li dic a on vaig i que voldria poder acabar de fer caminant el traçat del camí ramader fins al poble. I, dit i fet, un cop acabada la brutal pujada de la pista allà em deixa, als peus de la Serra de Degollats. Tot plegat un moment de res amb vehicle. Però a peu m’ha escurçat una bona estona de suar de valent.

De la Serra de Degollats fins al collet de Sant Sebastià és una breu caminada tot vorejant el serrat dels Morts. En aquesta important cruïlla de camins, el camí ramader que segueixo, l’anomenat de Ponent, es creua amb el camí Transversal, que ve de més enllà d’Olost i se’n va cap Olvan i Berga. Ja soc a les envistes de Prats. Només cal davallar un breu tram de camí fins a la capital del Lluçanès, on m’instal·lo a l’Hotelet, al carrer Sant Jordi, molt net i confortable.

Més tard, després d’una bona dutxa i un breu descans, ens trobem amb la Núria Vila, una bona coneixença a Prats des de que vàrem coincidir treballant plegats a la Xarxa de Custòdia del Territori a Vic. Anem a sopar i fem una llarga sobretaula xerrant pels descosits. Tant a ella com a mi, ens costa poc si estem còmodes i distesos, que és el cas. Més tard m’ensenya la seva llibreria del carrer Major, Cal Siller. Hi remenem llibres i m’explica les seves aventures com a editora de lectures diguem-ne poc comercials però amb un gran pòsit emotiu. M’obsequia, generosa, amb el llibret de poesia El preu del blat, del poeta lluçanenc Josep Riera, editat per ella mateixa sota el segell de Cal Siller, que guardo com un preuat tresor pel benaurat record que em duu. I se’ns fa ben entrada la nit, caminant pels breus carrerons de Prats de Lluçanès.

Novembre de 2013

Camins de romiatge de Terrassa a Solsona (IV). De Su a Solsona

 El miracle de la Verge Nena 

Avui no m’ha calgut matinar massa. Solsona és més aviat a prop i serà, al capdavall, l’etapa més curta de les quatre que hauré esmerçat des que vaig sortir de Terrassa. Calculo que no arribarà ni als vint quilòmetres. Em permeto el luxe, doncs, de fer el manta fins una bona estona després d’haver sonat l’alarma del mòbil. Quin gust quan, com aquell qui no vol la cosa, el temps i el teus afanys s’alien per anar compassats. Avui no cal fer cas al rellotge i li vento a plaer una bona ganyota.

Surto de l’hostal de Su al cap d’una hora llarga d’haver-me llevat, havent esmorzat tranquil·lament, assaborint lentament cada moment. Sortint del poble, pujo a buscar el pla de la Llaüna, cap on s’estira la carretera que va cap al santuari del Miracle i per on hauré de passar. Se suposa que hi ha un camí marcat que, sortint de la carretera, la segueix en paral·lel a certa distància fins al santuari passant per la casa de la Carral, però quan m’adono que me n’he passat de llarg la cruïlla, tot distret contemplant el paisatge, ja en soc un tros massa enllà. M’ho penso, però, per la poca estona que això suposarà d’anar arran d’asfalt, valoro que no paga la pena tornar enrere a buscar-lo. El trànsit hi és molt esporàdic i el moment és tranquil i serè.

Una hora justa després d’haver sortit de Su, em trobo al bell mig de la plaça que formen el temple i el monestir benedictí del santuari del Miracle. L’església hi és confiadament oberta, tot i la solitud del lloc a aquestes hores del matí d’un dia feiner qualsevol de finals d’abril, o potser per això. A dins hi destaca l’immens retaule barroc de mitjan segle XVIII, obra d’en Carles Morató, sens dubte una obra mestre de l’art barroc català de l’època ja tardana, si fem cas als escrits dels estudiosos sobre el tema. L’església actual, inacabada, tal i com es pot veure des de l’exterior, és aixecada a cavall dels segles XVII i XVIII, substituint-ne una del segle XVI, que pel que sembla havia quedat petita per a la creixent devoció a la Mare de Déu. I encara hi havia hagut, al segle XV, una primera capelleta. Actualment, a més del retaule barroc, s’hi conserva un retaule gòtic, dins l’actual capella del Santíssim, l’orgue, del segle XVI, i la imatge de la Mare de Déu, del segle XV. Tot això ho trec d’un llibret escrit per en Cebrià Baraut que caurà més tard a les meves mans, donació d’en Xavier Poch, un dels monjos, ben pocs, que custodien el santuari.

Plaça del santuari del Miracle

Surto de l’església i em venen ganes d’anar al vàter. Estic sol, no se sent cap remor, només el cant d’algun moixonet. Vaig fins a l’edifici que li diuen la Casa Gran, sota els porxos de la mateixa plaça i pujant després unes escales fins a la carretera, i només trobo que portes tancades amb un breu interior rònec i lúgubre. Hi ha un passadís fosc com una gola de llop que no convida massa a passar. Tot fa sensació de deixadesa. Ho deixo estar. Me’n torno a la plaça i, decidit, pujo les escales de l’edifici del monestir i truco al timbre. M’obre la porta un senyor eixerit i amable, un dels monjos, com sabré més tard, tot i anar sense hàbit. Li explico el què molt ben explicat i demanat, gairebé donant les gràcies per avançat, i em deixa passar confiadíssim tot acompanyant-me fins a la porta del servei, entenc que privat. Em fa un favor immens, ja que la cosa començava a estrènyer i feina hagués tingut a allunyar-me fins al mig del bosc en un racó discret. Un cop alleugerit, surto al passadís i me’l trobo com esperant-me assegut a la saleta recepció del costat de la porta de l’escala, on m’havia indicat que hi deixés la motxilla just abans d’acompanyar-me fins a l’esperat inodor. Entenc que no per desconfiança, sinó per cortesia, per tornar-me a acompanyar fins a la porta. I, evidentment, conversem una estona. Mostra interès per la meva presència amb motxilla i bordó per aquests solitaris tocoms el dia menys esperat. I li explico com he arribat fins aquí, el meu pelegrinatge de pa sucat amb oli, no massa o gens per motius religiosos, sinó més aviat per mer interès excursionista i cultural, per conèixer i recórrer els racons del país de ben a prop, tot i el meu gran respecte i interès vers la fe dels altres. Se n’alegra igualment. No sembla que li doni importància que hagi confessat, tot i que respectuosament, que no he vingut aquí precisament per a la devoció a la Mare de Déu, ben conscient que deu ser dels nous signes dels temps. No obstant, li pregunto coses sobre l’origen i la història del santuari i del monestir, i, sense fer cap gest de molèstia o d’inoportunitat, me les explica amb il·lusió i sentiment. Li pregunto sobre la Verge Nena, ja que n’he llegit alguna cosa i entenc que deu ser només un recurs literari o religiós, ja que no m’ha semblat veure que fos cap nena la imatge de la talla amb el nen als braços de la Mare de Déu que he pogut observar al mig del retaule. I, ben enriolat, em diu que sí, que la Verge Nena hi és, però cal saber molt bé on s’amaga, integrada al mateix retaule barroc. I em deixa amb la tasca de buscar-la, perquè t’hi entretinguis una estoneta, em diu. Em dona un parell de pistes: va bastant embolcallada i és rossa. Finalment, veient el meu interès per tot plegat, em demana que m’esperi un moment que em farà un obsequi. I torna amb el llibret d’en Cebrià Baraut Santuari del Miracle. Història, art, guia, abans esmentat. Més que agraït per tot plegat, li pregunto pel nom: Xavier Poch. Per treure’s el barret.

Baixo a la plaça i torno a entrar a l’església. Busco la Verge Nena una estoneta llarga i no la trobo. Quin misteri aquesta nena! Potser juga a cuca amagar i se’n riu de tots nosaltres. No me’n surto. Finalment, apareix un senyor -un altre dels monjos del monestir, sabré ben aviat- que ve del que sembla una sagristia, carregat amb estris de la neteja, i em veu allà assegut en un banc mirant fixament el preuat retaule. Serà la meva salvació. Li pregunto, després de saludar-lo amb un bon dia, si sap alguna cosa d’una nena trapella que s’amaga en algun racó d’aquest immens retaule. I li deu fer gràcia, perquè riu. Se m’acosta i em desvetlla finalment a on es troba exactament l’escultura de la Verge Nena, la que, segons la llegenda, es presenta misteriosament davant dels infants pastors de la propera masia de la Cirosa al segle XV demanant el culte marià. Vet aquí el miracle. Sobretot d’haver-la trobat, entre l’altar i la imatge de la Mare de Déu, recte amunt, allà ben petita, protagonitzant l’escena de l’aparició, portant una creu, amb tot d’angelets, els pastorets i les ovelles pel voltant. Si no hagués estat pel monjo netejador, no sé pas si l’hagués sabut enxampar en el seu joc infantil. Al final, però, m’ha decebut una mica. De fet, de lluny no sembla pas una nena, ni pel rostre ni pel posat i encara menys per la manera de vestir, amb un feixuc i pompós mantell per sobre d’una llarguíssima i onejada túnica. És més aviat ja una adolescent. De fet, en Cebrià Baraut, en el seu llibret, l’esmenta com una “gentil joveneta, amb la cara dolçament expressiva i la rossa cabellera desfeta en rulls”. Però des de baix, poc que es veu si és rossa o no. Potser més aviat de cabells marronosos, potser algun reflex daurat. Vaja, que ben mirat, és costosa i confosa de veure si el que es busca és una nena amb tots els ets i uts. Coses de les llegendes religioses, l’art i el resultat final de tot plegat.

El roc de les Esquelles

Manduco quatre fruits secs i una peça de fruita assegut plàcidament a la plaça del monestir, al costat de la font en un bonic racó. No fa ni fred ni calor i el moment és d’una feliç calma absoluta. M’hi estaria molta estona més, però cal continuar el camí cap a Solsona. Hi calculo un màxim de tres hores, comptant-hi els descansos curts i els moments de badar. 

I sort que m’he decidit aviadet, ja que els moments de badar han estat finalment una bona pila, allargant potser un pèl l’arribada a la petita ciutat mitrada i de molta ancianitat, com va deixar escrit en Josep Pla. Certament, a partir del Miracle segurament he fet el tram de camí més agradable de fer de tota la present travessia des que vaig sortir de Terrassa, tant pel paisatge com pel moderat i calmat esforç que ha suposat. El camí, a voltes un humil i auster senderó, s’emmotlla hàbilment al relleu resseguint marges arbrats i sostinguts amb murs de pedra seca, i travessa rierols a gual tot alternant les parts més seques dels breus vessants i les més ombrívoles de les petites valls que cal anar trepitjant. Els sembrats abunden a banda i banda, d’un verd cridaner ara en aquesta època primaveral. El roure, que rebrota amb força després dels incendis forestals del 1998, predomina per sobre dels pocs pins que en van sobreviure. Alguns neixen de nou, pocs. Comença a deixar-se veure el boix. A poc a poc es nota, encara potser tímidament, que es deixa la Catalunya més seca enrere i es van trobant pinzellades de racons clarament més humits. Passo a tocar la casa de l’Estany, l’embassament i la casa de l’Alzina, les basses i el llogarret de Brics, tot en una absoluta solitud. Allà, encara lluny, ja s’hi albira Solsona. I de teló de fons, el Port del Comte, la serra del Verd, el Cadí, el Pedraforca, serra d’Ensija i els Rasos de Peguera.

El llogarret de Brics des de la llunyania

Entro a Solsona per l’anomenada carretera de Torà. Ara sí que tinc certa ànsia a plantar-me davant del portal de Llobera per endinsar-me pels sempre sorprenents i ben conservats racons de l’entramat medieval d’aquesta menuda i bella capital, segons el meu parer, una de les més boniques del nostre país. Segueixo pel carrer Llobera, sobrepasso les places de Sant Pere i de la Ribera, per anar a espetegar a la plaça Major, allà on fan les rodes de foc, els ballets i les tronades tant per Corpus com per la festa major, moments àlgids de les arrelades festes solsonines. Frego la catedral i les belles places i racons que la mig volten, el portal del Pont, la plaça de Sant Joan, la torre de les Hores, el carrer i el portal del Castell... Tants són els racons solsonins que porto ben endins! No me’n cansaria mai de voltar-la.

Però un dels elements que sempre més m’han meravellat dels carrers de l’antiga Solsona, allà on sovint acabo palplantat badant com un estaquirot, com avui, és davant dels roc de les Esquelles, un dels petits prodigis de conservació que més pot passar desapercebut passejant pels seus carrerons si no anem molt a l’aguait dels petits detalls. I aquí donaré per acabat, simbòlicament, el meu tomb de quatre dies entre Terrassa i Solsona. Passada la plaça Major, a la confluència dels carrers del Castell amb el de la Mare de Déu i la travessia de Sant Josep de Calassanç, a la façana de la primera casa d’aquest últim carreró, just sobre la porta d’entrada a l’edifici, cal parar i aixecar una mica el cap. Vist a ulls d’ara, és només un curiós roc amb uns forats estirats, però podria tenir tranquil·lament més de mil anys d’existència. Pels ramaders de l’antigor, les seves perforacions irregulars, versemblantment fent formes d’esquelles i per on sembla que se les feia passar, convertien aquestes en amulets protectors pel bestiar que les portaven. Evidentment, no llueix en el seu lloc original, ja que es diu que prové de l’esglesiola preromànica de Santa Margarida del Soler de Timoneda, dins dels límits del municipi veí de Lladurs. Es diu que el varen col·locar on el podem veure actualment cap a la segona meitat del segle XX. Ara, aquí mirant-me’l, me n’arriba quelcom de l’admiració ancestral que deuria exercir en aquells vetusts ramaders, com si el meu pelegrinatge d’aquests dies hagués estat només profundament motivat per poder restar uns moments amb el cap alçat veient aquesta meravella d’una fe antiga dels nostres avantpassats en potser no sabien ni exactament en què. Un prodigi doble, tant per l’ús que se’n feia com per haver arribat fins als nostres dies, vet aquí.

Ara sí que ho tinc tot fet. Només em resta tornar cap a casa.

Abril de 2010

El roc de les Esquelles

Per les contrades catalanes del Cister (IV)

 IV. De Santes Creus a Montblanc

El país de la pedra seca

A trenc d’alba surto de l’Hostal Grau de Santes Creus i recorro el carrer Pere el Gran per anar a buscar el pont que salva el riu Gaià. Només creuar el riu, una mica més avall carretera enllà, començo a pujar lleugerament per una pista cap a les planes de Santes Creus i d’aquesta raconada de l’Alt Camp. Sembla contradictori dir que es puja cap a una plana, quan normalment cap a les planes s’hi baixa, però en aquest cas és ben bé així, ja que la vall del riu Gaià i Santes Creus queden lleugerament ensotades respecte la gran plana que la separa del poble del Pla de Santa Maria i les serres divisòries amb la Conca de Barberà, cap a on em dirigeixo.

Aquesta plana de secà és el país de la pedra seca. N’hi ha per triar i remenar: marges, cabanes, cossiols... Ja hi havia estat per aquesta contrada i recordo haver-hi fet l’anomenada Ruta de la Capona amb el meu fill ben menut. Deuria tenir un tres o quatre anys. Tinc fotos del dia, amb el nen gaudint tot explorant l’interior de les cabanes, asseguts en un marge de pedra seca o caminant-hi entremig. Aquell dia vàrem seguir la ruta esmentada, pensada expressament per anar passant per alguns dels millors exemplars dels rodals i badar-hi gairebé un matí sencer sense pressa. Avui, però, hi passo amb pas decidit, i només puc anar veient les dues o tres que el traçat del recorregut convingut m’ofereix. No obstant, no em puc estar de parar-me, encara que sigui breument, davant de les intrèpides meravelles d’aquest art popular en perill pel seu patent desús, tot i que les més interessants de la zona fan força goig de restaurades. M’aturo sobretot a l’anomenada barraca de l’Augé, un exemplar impressionant. Li faig alguna foto, la contemplo i continuo camí enllà. Més enllà dels seguits marges, en algun tram les breus aturades han estat constants: a cada tombant, un regal per a la contemplació harmoniosa. El camí, en aquesta hora de la fresca, ha estat molt plaent.

Barraca de l'Augé, al país de la pedra seca

Després d’una hora i mitja travessant la plana de la pedra seca, arribo al Pla de Santa Maria per la plaça on hi ha una bonica font i la creu de terme, i entro al seu agradable nucli antic passant per sota del portal del carrer Major, anomenat de Soldevila. N’hi ha un altre, de portal, a l’altra punta del carrer, el de Cal Gil, després d’un passeig per uns carrers rectes que s’entrecreuen tot formant un tramat en quadrícula que havia estat potser emmurallat. Al mig del tramat, aproximadament, trobo la plaça de l’Església, un espai lleugerament més ample que els altres carrers, on hi contemplo la imponent façana barroca de l’església de l’Assumpció. Al llarg del carrer Major puc observar alguna gran casa amb la façana esgrafiada. Més amunt trobem alguns elements arquitectònics interessants, com els anomenats portals de la Trinitat i del Roser, amb les seves capelletes al final dels seus respectius carrerons culs-de-sac, per on m’hi endinso. Al capdamunt del poble, ja pràcticament als afores, m’arribo a contemplar una vegada més la interessant església romànica de Sant Ramon, amb la seva enorme portalada de graduals arquivoltes i capitells, clarament una de les joies d’aquest poble i de la comarca de l’Alt Camp.

Portal de Soldevila, al Pla de Santa Maria

El poble no presenta massa concurrència. És diumenge i la gent encara deu dormir. Baixo una altra vegada cap al nucli principal, ara a la recerca d’on poder fer un bon mos i el cafè, ja que he sortit de Santes Creus pràcticament en dejuni. Després de voltar un parell de carrers, finalment trobo el bar El Sindicat, un altre exemplar ben viu amb l’encant visual i el tarannà humà dels antics cafès de poble posats al dia. Abans d’arribar-hi, des de mig carrer, ja hi veig, just davant la porta, alguns grupets de gent que hi xerren i fumen. És l’estampa típica de molts bars i locals des que es va restringir el tabac als seus interiors, cosa encertadíssima. I el contrast: dels carrers mig buits del poble, a l’evident i sorollosa animació a l’interior de l’emblemàtic cafè per antonomàsia. La noia que serveix a la barra, atractiva i riallera, m’explica que al poble són uns dos mil habitants, i que Figuerola, per on passaré d’aquí una estona, és molt més petit, ressaltant amb èmfasi aquest “molt”. Aquestes petites rivalitats... Esmorzant-hi, en aquest animat i agradable cafè, avui que és diumenge, hi ha la paradigmàtica colla de ciclistes, molt sorollosos, alguns grupets de gent gran, que fan només el cafè, un parell de famílies amb canalla i algun que altre solitari de barra. I en un racó discret, un caminaire amb motxilla i bordó que hi descansa tot fent-hi el merescut mos i agafant forces abans de reprendre el camí que el durà, passat Figuerola del Camp, a la Conca de Barberà. Per arribar-hi, caldrà tramuntar la serra pels colls de la Muntanya de Jordà, que la separen clarament d’aquest tranquil poble de la plana de l’Alt Camp.

Entre marges de pedra seca

Del Pla de Santa Maria a Figuerola del Camp, el camí comença a inclinar-se lleugerament, entre conreus i marges de pedra seca, però es fa bé, amb menys d’una hora. Figuerola mereix una breu passejada, encara que sigui. M’hi aturo, bec aigua de la font del Portal que s’ofereix al passavolant en una assolellada cantonada del carrer que hi entra de ple, i pujo fins a veure de ben a prop l’església i un pou en una placeta ben arranjada, un encant de racó. El poble no és molt gran, com ja m’havia advertit convençudíssima la noia del cafè del Pla, i, de fet, com ja m’imaginava pel poc que en sabia. M’hi estaria més estona, assegut en aquesta placeta del pou, escoltant el minso batec del poble, però avui vaig més a preu fet. Tinc una cita a l’hora de dinar a Montblanc, on acabaré el meu periple a peu d’aquests dies seguint la Ruta del Cister, i hi voldria dedicar el temps que mereix, sobretot quan es tracta del retrobament amb una amistat amb la que fa uns quants anys que no ens veiem almenys una estona.

El pou de Figuerola del Camp

Cap a la Conca per la Muntanya de Jordà

El camí va per feina, també. Surt del poble decidit i aviat comença a pujar fortament pel mig de la petita vall que formen un parell de contraforts que surten de la carena principal de la propera Muntanya de Jordà. Passo a tocar d’un últim mas, pel que puc veure al mapa del mòbil anomenat de l’Eusebio, i ara el camí gira cap a la dreta iniciant un mig flanqueig. Després d’unes tres o quatre revoltes, puja que pujaràs, el camí, ara esdevingut mig sender, ateny un indret obert amb extenses vistes a la plana de l’Alt Camp i el Camp de Tarragona i s’aplana per descans del sofert excursionista. I pràcticament ja està, només una última rampa i assoleixo feliçment el coll de l’Era del Caterí. A partir d’aquí, ara per corriol, ara per mitges pistes, recorro l’obaga de la carena, on hi abunda l’alzina i també hi clisso, a banda a banda del corriol, galzeran, boix grèvol i alguna que altra falguera. L’indret és prou ufanós. Finalment, després de passar per la font i les runes de l’ermita de Sant Salvador i de les velles cases dels orígens de Prenafeta, arribo, ara sí, al Prenafeta actual, tot recorrent camins de muntanya cantelluts i de mala petja, trencaturmells, que en dic jo. Però hi arribo ben sencer.

Pujant cap a la Muntanya de Jordà

Prenafeta és un llogarret tranquil i amb racons prou serens, tot i que hi entro passant per un mig nyap d’urbanització que me’n fa l’arribada poc atractiva. En algun moment baixant d’aquestes altituds he passat de l’Alt Camp a la Conca de Barberà. De fet, ja soc al terme de Montblanc, tot i que encara em manca, anant a pas lleuger, més d’una hora per arribar-hi. M’assec a un pedrís a tocar de l’església, allà on el poble ofereix una petita plaça, a fer un breu mossec abans de reprendre l’últim tram fins a la mateixa plaça Major de Montblanc, on m’esperarà ja la Núria, la montblanquina coneguda de fa anys que em rebrà avui com a bona amfitriona. Quan ja porto una estona assegut, menjant lentament, m’adono que hi ha un home arrepenjat a la reixa del mur de la propera casa que em mira fixament amb cara de pomes agres. Aixeco la vista dos o tres vegades i veig els seus ulls fixats cap a mi. Faig veure que no el veig, però de cua d’ull m’arriba la seva mirada constant i inquisidora. Penso que no crec que estigui fent res mal fet i que, si fos el cas, ja m’ho dirà, però no puc evitar de sentir-me un pèl incòmode. Estic a punt d’aixecar-me, anar fins on és ell, a no més d’una desena de metres, i preguntar-li amablement que si ens coneixem d’alguna cosa o jo què sé. Però no ho faré. Em poso a mirar el mòbil, tot dissimulant, mentre vaig menjant unes avellanes, però noto la seva fitada presència. Finalment, al cap d’una estona que se’m fa eterna, sento una fregadís de trepig que s’allunya, miro i ja no hi és. Què deuria voler? Mai ho sabré, però és ben bé que hi ha gent que té el saber estar potser una mica distorsionat sense potser adonar-se de la mala estona que m’ha fet passar. Segurament, algú amb un tarannà més impetuós, davant de tant descarada i insistent mirada, se li hagués acabat encarant i ja la tindríem ben armada. Però què hi farem, jo prefereixo restar en pau, almenys amb mi mateix. Avui la paciència ha jugat amb mi i puc dir clarament que n’he sortit victoriós. I ara me’n sento satisfet. Afrontarem contents i feliços, doncs, aquest últim tram que em queda per tancar pràcticament el cercle de la ruta cistercenca.

Ara el paisatge s’aplana, entrant en plena Conca. Passo vinyes i bosquets, algunes oliveres, algun petit torrentet, tot en equilibri i oferint un agraciat compendi d’un paisatge mediterrani de secà que m’enamora. Fa una temperatura ideal, ni fred ni calor. Tot plegat, doncs, un bon darrer capítol d’aquests dies voltant per aquestes contrades. Noranta quilòmetres, dotze pobles, dos monestirs, un santuari i una capital històrica: Montblanc. Hi entro per la muralla que dona al pont Vell, ara en obres i pel que no puc passar, i me’n vaig directe a la porxada plaça Major a retrobar-me, després de molt de temps, amb la Núria, un moment que serà ben bé la cirereta del pastís d’aquests quatre dies. Un bon dinar, unes bones copes d’un bon vi blanc de la Conca i, sobretot, una bona posada al dia de les nostres vides, que, tant la d’un com de l’altra, han donat algun que altre tomb. Ens acabarem acomiadant abraçats, fent mig plans per a una possible retrobada sense esperar que passi tant de temps, a les portes del tren que em durà cap a casa, cansat però ple de bones sensacions.

Plaça Major de Montblanc

    

Novembre de 2022

Per les contrades catalanes del Cister (III)

 [...] Espinàs ens ensenya que el camí (i el caminar) és una actitud, en el fons una manera d'estar i de mirar el món. Des de la discreció, la humilitat, defugint el protagonisme, deixant espai als altres, apareixent com a notari d'una realitat, com a testimoni.

Enric Faura

III. De Montbrió de la Marca a Santes Creus

Passant la serra de Comaverd

Sona l’alarma del mòbil a l’habitació per als hostes de Cal Joan de Montbrió de la Marca després d’una nit envoltat de silenci. Voldria poder fer el ronso almenys uns minuts, però l’hora pactada d’esmorzar m’empeny a alçar-me tant sí com no. Intueixo que la Margarita es lleva també potser més aviat del que li caldria si no fos perquè avui em té a casa. Per tant, no la voldria fer esperar. Tot i així, quan aparec per la porta del menjador, la Margarita ja té la taula parada amb la teca a disposar. No cal dir-ho, un bon esmorzar de pa amb tomàquet (del que té gust a tomàquet), bon oli, bon embotit i una bona, també, tassa de cafè amb llet. Hi han cantat els àngels. Però, sobretot, s’agraeix la grata companyia de la Margarita, que més enllà de l’enyorable i oberta conversa, es desficia per atendre’m, que no em manqui res, talment com si el que tingués a davant fos un fill seu. Un encant de dona, ras i curt. Coses senzilles com aquesta acollida tan propera, càlida, casolana i entregada, són, potser, les que busco caminant per ves a saber on. Perquè al final t’adones que potser no és tan important el lloc per on perdre’s, sinó les vivències que hi arreplegues i que van fent pòsit en la manera d’estar i de mirar el món.

La Margarita m’explica, entre altres coses, que havien tingut un celler i que havien fet vi. Ara, ja en plena jubilació, només porten unes vinyes, les justes per distreure’s i poder continuar tenint un peu a la terra, ja que pel rendiment que se’n treu potser més valdria deixar-ho estar tot. De més joves s’engrescaven fàcilment, però ara ja no volen massa maldecaps. Però quan s’és inquiet, sempre en queden les escorrialles. I a Cal Joan s’hi respira inquietud i passió per allò fet. Al capdavall se’ls veu ben serens i feliços, satisfets de la vida.

Amb tanta gratitud, m’hi quedaria una temporada a Cal Joan, però Santes Creus m’espera, i el tram de Montbrió al Pont d’Armentera, ja a l’Alt Camp, és llarg i muntanyós. Hi esmerçaré més de quatre hores. I sabent-ho amb previsió, no és qüestió de badar massa. Tot i que badar sempre és reconfortant. M’agrada badar, però en la seva justa mesura.

Vistes des de la serra de Comaverd

El camí deixa Montbrió més aviat planer, però de seguida va per feina i s’enfila amb paciència durant una hora ben bona fins a assolir el coll de Maldà i la carena de la serra de Comaverd, a gairebé 900 metres d’alçària. Soc a la divisòria natural i administrativa entre la Conca de Barberà i l’Alt Camp, i les vistes cap a ambdós territoris són generoses. Aquí sí que bado una estona. Un llarg i bonic tram de carenejar em deixa, més endavant, al cim i a la roca del Cogulló. Es veu el poble de Cabra del Camp relativament a prop, pas còmode i més ajagut entre les planes d’una i altra banda, fent solc entre les serres de Comaverd i de Jordà i Carbonera, per allà on tramuntaré demà per tornar a trepitjar la plana de la Conca i anar fins a Montblanc. Després d’aquesta llarga contemplació continuo per la carena perdent altura de forma decidida fins al coll de Sàrria, per on travessa el traçat del GR 7 que ve de Pontils i Vallespinosa i va cap a Cabra del Camp. Un altre recorregut que potser algun dia faré, almenys algun tram. A partir de coll de Sàrria, un distret flanqueig emboscat pel vessant mig obac de la serra Voltorera, m’aboca ja directament a la plana de l’Alt Camp i, més endavant, al poble del Pont d’Armentera, ja en plena vall del Gaià.

Cabra del Camp i la Muntanya de Jordà des del Cogulló

El cafè de la Cooperativa

Si hom vol un cert tast dels cafès amb encant de poble, aquí en té un. Situat just a la petita plaça del Pou, al rovell de l’ou del Pont d’Armentera, hi dona el caliu necessari que tot poble o veïnat hauria de poder gaudir. Hi entro i m’hi assec una bona estona. Recórrer un tros de país no és només fer camí resseguint camps, valls i muntanyes, també és gaudir d’aquests moments de descans en llocs on s’hi respira el batec humà dels pobles. Durant l’hora bona que hi he estat, hi han anat passant moltes coses, totes prou discretes i quotidianes, però. Es nota que avui ja és dissabte. El jovent i alguna família amb infants omplen la barra i alguna taula, hi fan el vermut i riuen desinhibits mentre s’expliquen l’última anècdota que deu rondar pel poble. Els infants volten per les taules, abstrets amb els seus jocs de la resta de la concurrència. De cop, però, deu haver arribat l’hora de dinar a les cases. Amb poc marge de temps, la sala es mig buida del públic més familiar i només hi queda el jovent més despreocupat a cenyir-se als horaris, sobretot sent cap de setmana. La família que porta el bar, deixant que els reressagats facin la seva, seuen també a dinar. Aquí tot passa amb una naturalitat difícil de veure en la majoria de bars més formals de ciutat, gairebé llocs de l’anonimat, on el client és un desconegut que cal tractar amb cert mirament. Aquí gairebé no hi ha clients, sinó paisans, el personatge del carrer de sota, el de tota la vida. O el nouvingut o l’estadant intermitent però que ja tenen prou bagatge al poble. Aquí tothom sap quin peu calça l’altre i a hom se li accepten les informalitats sobretot sabent-ne les confiances del qui té el costat. I aquestes petites informalitats ja es donen per perdonades si ets aquest o aquella que veig cada dia o molt sovint i ets el de tal casa. En aquesta estona, l’únic client en el qual se li ha dispensat una atenció diferenciada, ha estat a mi. Fins i tot, demanant el cafè amb llet a la barra i veient que m’esperava per endur-me’l a la taula, m’han suggerit amablement que anés a seure tranquil, que ja me’l servirien allà on estigués assegut. Ras i curt, jo no soc un “de tota la vida” que entra al cafè a reunir-se i a fer-la petar amb l’altre “de tota la vida”, sinó, mai més ben dit, un passavolant, un client desconegut que fa ús del cafè com a servei, no com a lloc de reunió popular. Vet aquí, segurament, l’encant, més enllà de l’estètica sovint de certa bellesa anacrònica, dels cafès de poble “de tota la vida”: aquest tarannà de complicitat subliminar entre els concurrents “de tota la vida”. I de poder-ne ser espectador anònim des d’un racó, com qui no vol la cosa.

El Pont d’Armentera

L’endreçat poble del Pont d’Armentera mereix un petit passeig. Hi faig quatre voltes, tot copsant-ne l’encant natural, sense estridències ni afalacs fora de mida. Per l’hora, suposo, el poble roman sota una espessa capa de silenci i el passeig hi és calmós i agradable. Al passar per davant d’una casa, de dins me n’arriba una breu fressa de gent reunida en la sobretaula. M’hi aturo a escoltar la vida. Se sent el riure d’un infant i una dona que el mig renya. Més enllà, el poble s’encavalca a banda i banda del migrat curs del torrent de Rupit, aquí formigonat de cantó a cantó, un petit afluent del riu Gaià, que aviat trobaré seguint un breu tram del carrer fins al següent pont que el travessa per entrar al veïnat de la Planeta. Abans m’he aturat al bell racó del carrer de la Vila Closa, un carreró cul-de-sac, un lloc breu però acollidor. Penso si aquest petit conjunt de cases són l’origen del poble, el pinyol, com passa a altres poblacions amb vila closa medieval. Però just a tocar hi ha el carrers del Raval Vell i del Raval Nou, a banda i banda. I un raval és, precisament, una part de tota localitat feta més enllà del nucli original, sovint fora muralles. Tot i que, potser, el vell deu ser prou allunyat en el temps. Tot plegat, les misterioses trifulgues dels topònims. No m’hi trenco el cap. Deu tenir la seva explicació. Finalment, surto del poble decidit ben a prop del riu Gaià, avall, cap a Santes Creus.

Carreró de la Vila Closa del Pont d'Armentera

Santes Creus

Fins a Santes Creus només queda una hora llarga de camí, entre vinyes i vessants emboscats. Aquest tram coincideix, evidentment, amb l’anhelat recorregut del riu Gaià, des del seu simbòlic naixement, a la font de les Canelles de Santa Coloma de Queralt, a la històrica Baixa Segarra o l’Alt Gaià actual, fins a la desembocadura al mar, a la platja de Tamarit, entre les Botigues de Mar d’Altafulla i el castell de Tamarit, un indret que manté la certa bellesa d’aquest tram de costa del Tarragonès. És un recorregut que presenta bones sorpreses paisatgístiques tot passant per la solitud dels petits pobles ancestrals del seu curs, en alguns trams ben tortuós. Cal dir que quan buscava quina ruta fer aquests dies, vaig cavil·lar la idea de fer, entre altres possibilitats, aquest recorregut del riu Gaià. Però finalment em vaig decantar per la ruta cistercenca. Però ara qui me’n torna la memòria i em dic a mi mateix que potser algun dia deixaré la font de les Canelles de Santa Coloma enrere per arribar, al cap de tres o quatre dies caminant, a tocar l’aigua salada del mar. Queda al calaix de les coses pendents.

Portal de l'Assumpta a Santes Creus

L’arribada a Santes Creus és bonica, un pèl enlairada respecte el carrer que fa de mica de poble i, enfront, veient com la dimensió del monestir i el seu bonic campanar i cimbori es van imposant sobre el camp de visió. Quan arribo, ja a tocar del monestir, just a la corba que el carrer fa quan arriba al capdavall del poble, davant de l’arc d’entrada a la plaça de Santa Llúcia i del curiós carrer de la Ferreria, em dirigeixo sense massa vacil·lacions de cap a l’Hostal Grau, on tinc habitació reservada. És tot allà mateix, a quatre passes. Primer, una dutxa i, fins i tot, una estona d’estirada al llit. I després, encara amb l’última llum del dia, ja ens passejarem el recinte monàstic. A Santes Creus ja hi he estat almenys un parell de vegades, si la memòria no em falla. A l'interior del monestir, també. Per tant, aquesta vegada m’ho estalvio. Però els exteriors sempre fan bo de passejar. La plaça i la capella de Santa Llúcia; el portal de l’Assumpta; l’allargada i endreçada plaça de Sant Bernat, amb la seva font al mig i la visió de la façana principal de l’església del monestir; la planta baixa del palau de l’Abat, amb el recollit claustret; l’ombrívol carreró de la Ferreria; la plaça de Jaume el Just... Sens dubte, una de les fites de més significació d’aquesta ruta cistercenca. Un bon moment, just a la part final del dia. L’he començat amb llum i l’he acabat ja sent negra nit. El fred ja cansa. I busco escalf al bar, on faré l’últim mos del dia. Un dia més, amb més camí que pobles. I pensant ja amb el de demà, el darrer, faig via per tenir temps a pair i anar a dormir aviadet. Demà em llevaré abans que hagi sortit el sol per començar a caminar just a trenc d’alba.

Plaça de Sant Bernat a Santes Creus

  

Novembre de 2022

Enllaç al quart i últim dia de ruta: https://a-l-aguait.blogspot.com/2023/05/per-les-contrades-catalanes-del-cister.html

Per les contrades catalanes del Cister (II)

II. De Vallbona de les Monges a Montbrió de la Marca

Cants de bon matí i cap a Rocallaura

Tal com vàrem quedar ahir amb la monja Josepa, a dos quarts de vuit en punt truco al timbre de l’hostatgeria del monestir de Vallbona per esmorzar-hi. Em va dir que hi seríem tres. Tot i que de moment hi entro sol, ben aviat apareix al menjador la parella, home i dona, que també fan la Ruta del Cister, però amb bicicleta. No cal dir que en fan més via que jo i no tornarem a coincidir al llarg del meus dies caminant. Quan ens veiem les cares de més a prop, asseguts davant per davant al mateix tram de taula, ens adonem que ja havíem coincidit el dia abans a un dels dos rituals litúrgics de les monges a l’església del monestir. En parlem, gairebé per compromís, coincidint que, més enllà de les motivacions personals a l’hora d’assistir-hi, de fet poca cosa més hi havia a fer en una tarda entre setmana al poble de Vallbona, a part de passejar-lo i d’estar-se una estona al cafè contemplant-ne el seu batec, moments, els dos, que també s’hi van poder encabir sobradament.

L’esmorzar no s’ha allargat massa i poc abans de les vuit estem a punt de tornar a fer camí. Quan passo per última vegada per davant de la vetusta porta de l’església del monestir, me la trobo oberta. Arriba una senyora, a la que gairebé haig de deixar passar, palplantat com estic davant de l’entrada, i li pregunto que si tornen a cantar les monges. Doncs sí, tu. Em fa saber que ara mateix a les vuit comencen les laudes, i el ritual és gairebé tot cantat i no dura massa, uns vint minuts. Doncs cap a dins, va. Començarem el dia solemnement, amb tants cants! I, com ahir al vespre, acompanyats pel petit orgue. Tot més que suficient. I sona celestial.

Vistes cap a l'Urgell des del camí a Rocallaura

Finalment començo a caminar. El camí fins a Rocallaura és prou agradable. Només sortir de Vallbona s’enfila sàviament flanquejant el vessant que voreja el poble i la vall del Maldanell fins a assolir el coll de l’Olla, on esdevé un bonic sender que careneja pel mig del bosc. De tant en tant les vistes que s’ofereixen de l’Urgell, la Segarra i més enllà, per una banda, i de la vall del Maldanell i la serra del Tallat, d’on veníem ahir, per l’altra, demanen una breu parada contemplativa o, si més no, afluixar la marxa. Finalment, ja per una mitja pista, el traçat baixa tot decidit fins a Rocallaura. A les envistes del poble, baixant pel vessant costerut, m’arriben els tocs de campana de les deu. Bonica benvinguda. Arribo al capdavall de la costa, a la vall del Maldanell, sens dubte la protagonista de la contrada i d’aquesta primera part del camí d’avui fins gairebé l’enlairat poble de Belltall. Les primeres cases de Rocallaura, que ja anava veient tot baixant, són a tocar. Però el poble, com la vegada del 2008 arribant-hi per l’altra banda, no es guanya fàcilment: una última rampa passada la migrada riera de Maldanell i, ara sí, poble assolit.

El cafè tancat de Rocallaura i la vall del Maldanell

Rocallaura és avui més esquerp amb mi: el cafè és tancat i el poble ben buit. Només hi ha els carrers i el silenci. Per continuar cap a Belltall cal travessar el petit nucli pel seu bell mig. Però no en trec massa res. Hi ha carrers en què hi fan obres i presenten una estampa caòtica, mig fangosa i empolsinada. M’assec a un banc a prop de l’església, en un carrer que s’eixampla, i hi faig un breu mos. Quan ja gairebé acabo, arriba un cotxe. Un bri de vida! Se’m para a pocs metres i en baixa un home. Ens mirem i ens saludem amb un bon dia. Però no en deu tenir prou i em pregunta si busco a algú o alguna cosa. I li dic que no, que només estic de pas tot seguint la Ruta del Cister. Però ràpidament afegeix-ho que sí que buscava una cosa: el cafè. I que l’he trobat, però ben tancat. I que sembla que de fa dies, per l’aspecte que oferia des de fora. Doncs mira, precisament estic parlant amb el que el duu. I que sí, que el té tancat, ja que entre setmana poca cosa hi té a fer. Però és que ara, a més, el carrer està en obres i, amb tot aixecat, es veu que se li espanta la clientela. I que no pensa a obrir-lo fins que acabin, que tot és fang, pols i soroll. Doncs les obres deuen estar aturades avui, tot i sent divendres, perquè quan hi he passat no hi he vist pas cap operari i només hi imperaven la solitud i el silenci absolut. Deuen estar esmorzant, que em deixa anar. Com que ell té tancat, agafen la furgoneta i se’n van al cafè de Vallbona. Bona, aquesta! De fet, motoritzat aviat s’hi és. Però tampoc sembla massa preocupat per tot plegat, vaja. La vida continua, ves, que em diu amb un certa apatia. I s’acomiada i se’n va, carrer enllà. Passi-ho bé, doncs.

Església de Rocallaura

Surto del poble, primer baixant un tram coster per, tot seguit, anar enfilant discretament vall del Maldanell amunt. A quatre passes cal una breu aturada al racó de la font Vella. Un cartell n’explica la història. Un bonic amagatall per venir a estar-s’hi una estona de tant en tant si visqués a Rocallaura. Continuem. Vaig atent als elements i perspectives del paisatge. I no sé si és per ser diferent moment de l’any -avui avançada la tardor; el 2008 a les portes de la primavera- o perquè es nota que han eixamplat trams del camí, perdent aquell encís dels camins carreters ben acordats amb l’entorn, però aquesta vegada la vall no em produeix la mateixa fascinació com el dia del meu pas per aquí, tot i que en sentit contrari, d’aquell març del 2008. Canvien els paisatges o la nostra mirada vers ells? Segurament totes dues coses. Evidentment, el lloc continua tenint l’encant especial del paisatge del secà ben arranjat, però aquesta vegada no el percebo fent-ne tantes festes. Mentre, entre pensament i pensament, el camí es cansa de seguir la vall i remunta decidit, flanquejant el vessant, la costa que la separa del poble de Belltall, allà dalt ben carener.

Vall del Maldanell

Belltall enllà seguint els molins

A Belltall, només arribar-hi i a peu de carretera, m’és pràcticament obligada una aturada a l’Hostal Feliuet, d’entranyable evocació. Aquí hi vaig sopar i dormir la segona nit d’aquells tres dies a peu del 2008 de Cervera a Montblanquet. I me n’ha quedat el record d’una tranquil•la i confortable estada en una freda i ventosa nit de finals d’hivern. L’endemà ens llevàvem amb els sembrats lleugerament enfarinats per la neu que havia anat caient en algun moment de la matinada. Aquesta vegada només hi faig un cafè amb llet i parlem amb la mestressa. Li pregunto si passa gent pel poble fent la ruta cistercenca. S’hi aturen sobretot ciclistes, diu, però d’on van i d’on venen, poc que ho sap. Quan li especifico si hi passa gent que la faci a peu, em diu que no ho sap massa, tampoc. Viu mig al marge de tot això, està clar. No en deu dependre massa. I això que l’hostal és, pel que he vist indicat a la porta d’entrada, un dels punts de segellament d’un suposat carnet de ruta que s’ofereix per poder demostrar que has fet el centenar i escaig de quilòmetres, o una part, del gran recorregut cistercenc. Jo n’he prescindit, però per altres deu suposar un estímul més. De fet, no puc deixar de pensar que s’ha volgut, segurament amb tota la bona fe, imitar potser el cert ritual de la famosa acreditació del Camí de Sant Jaume. Però així com aquesta última és estrictament necessària per poder beneficiar-se de l’allotjament als albergs amb preus ajustats pels pelegrins, el carnet de la Ruta del Cister no sembla afavorir cap avantatge tangible. Et queda, si hom vol, com a record de la vivència, això sí.

Un carrer de Belltall

Sortint del l’hostal travesso el poble de Belltall pels seus bells i solitaris carrers. Avui vaig per feina, a diferència del 2008 que me’l vaig passejar per davant i pel darrere. Des de les últimes cases del poble, i just davant de la creu de terme, cal tòrcer, tot deixant la carretera, per l’enlairat camí de Forès tot seguint la llarga corrua de molins, que no cessarà fins més enllà del poble, i pels que es passa ben bé per sota. Hi ha moments que les immenses pales voladisses que van tallant l’aire rítmicament, sembla talment que t’hagin d’atrapar foragitant-te amb fúria rostos avall. Sa i estalvi, però, des de Belltall recorro primer un bon tram d’asfalt, que no recordava del 2008, i, després, un bonic sender que em deixa ja just al coll de la Bassa de Forès.

Entre Belltall i Forès

El poble cal guanyar-se’l, ja que és ben aturonat. Així doncs, cal pujar de valent fins al nucli més enlairat, també el més compacte, formant una certa antiga vila closa. No me’l passejo massa, però sí que entro al bar El Mirador, nom més que apropiat per la seva situació. De fet, tot el poble és un gran mirador a tot el seu entorn, sobretot cap a la plana de la Conca, des de les Muntanyes de Prades fins als Comalats i l’Alt Gaià, i tot l’amfiteatre de muntanyes que la rodegen. La plaça oberta pel sud on hi ha el bar, dita també del Mirador, forma una gran balconada estesa d’una punta a l’altra. I és potser el lloc del poble en què hom té la millor impressió d’estar en un immensa i generosa miranda. Si el dia és clar, s’hi xala de valent. Les àmplies vistes t’hi embadoquen. I avui el dia és, de moment, tirant a clar, però ara, aquí dalt, un pèl ventós. De fet, crec que per aquestes altituds sempre hi passa molt o poc vent. I és així com els molins que es veuen pels rodals, roden i roden incansables amb la seva certa pompositat.

El mirador de Forès

El bar és tot ell com estretot, però càlid i acollidor. Hi ha poca gent, però em sembla una multitud venint del desert humà dels carrers del poble. M’hi assec per fer-hi un beure i reposar-hi una estona. Hi serveixen dinars i els plats que he pogut clissar de reüll fan bona pinta. M’agafa un pensament pecaminós. I si dino aquí? Potser em faria fer prou tard entaular-me massa estona. I per menjar neguitós i anar patint per l’hora, no ho sé pas... Li dono voltes. Però finalment, veient que encara puc estirar una bona estona l’hora de dinar, i sabent que a Rocafort de Queralt hi ha alguna cosa o, que en cas de fallar, encara em queda teca de camí a la motxilla, decideixo anar tirant. A fora m’espera el vent fredot i malcarat que em farà companyia una bona estona més.

El temps aturat del restaurant de Rocafort

De Forès a Rocafort de Queralt tot és pista, amb un primer tram per asfalt, però no se’m fa feixuc. L’arribada a Rocafort, just abans de travessar la riera pels Rentadors i entrar pel portal d’aquesta banda, és entre vinyes i amb una bonica visió del poble. Un cop dins de la pinya de cases, el poble ofereix un aspecte ben endreçat i tirant cap a funcional. Destaquen potser una mica els seus portals i algun pas porticat, així com la façana de l’ajuntament i l’església, majestuosa i amb un campanar força esvelt.

 

Un pas porticat a Rocafort de Queralt

La gana, ara sí, no s’ha de fer pregar, però. Vaig per feina i busco, allà a la carretera de Montblanc a Santa Coloma de Queralt, si hi ha el restaurant esperat obert. No em costa massa trobar-lo. Restaurant Mircla, es diu. Des de fora no es veu un establiment massa posat al dia. Hi entro decidit. Un cop dins penso que, efectivament, s’hi podria rodar una escena d’un film dels anys vuitanta. I no em desagrada. En certa manera m’atrauen aquests anacronismes vius dels llocs on el temps es va aturar ja fa anys. Les taules hi són perfectament parades, amb les desmodades però entranyables estovalles a quadrets blancs i vermells, però no s’hi veu gens de tràfec i hi regna un ambient calmat. De fet, només hi dinen un grupet de nois en una taula d’un racó, que, tot i que parlen, no se’ls sent massa. La principal remor de fons prové d’un televisor engegat en què hi fan les notícies. Potser ja és massa tard i el fort dels dinars ja ha passat avall. Pregunto i sí, encara em podran fer alguna cosa, em diu el senyor que ve a mig rebre’m. Alguna cosa, mai més ben dit. M’assec i el cambrer, el mateix senyor que m’ha rebut, d’uns seixanta anys, un pèl inexpressiu i com amb desànim, m’allarga un senzill full amb els set o vuit plats que s’hi ofereixen: mongetes saltejades amb cansalada; llom amb patates fregides; ous ferrats; botifarra; croquetes... Pregunto pel menú. Res. Ja no en fa de menús. La cosa es veu que no està per tirar coets. Demano llom amb ous ferrats, tot acompanyat d’unes mongetes saltejades. De bo ho és, però és que tampoc costa gaire. Al cap d’una estona, el grup de nois que dinaven al racó se’n van. I ens quedem sols el senyor del restaurant i jo. M’ha vist amb la motxilla i el bastó, que descansen al peu de la taula on sec, i s’interessa pel meu pas pel poble. Sap de què va això de la Ruta del Cister i li agrada parlar-ne. Em pregunta a on passaré la nit. I li explico que a Cal Joan de Montbrió de la Marca, que són els únics que em van poder oferir una mitja pensió a un preu raonable en aquest tram de la ruta. I lliguem caps, ja que ell també ofereix uns apartaments però aquesta època de l’any els té tancats. I jo, pensant que era una pensió, li vaig enviar fa un parell de setmanes enrere un correu preguntant per passar-hi la nit, responent-me que ho tenia tancat. Sorprenentment, però, quan portem una estona parlant de certes banalitats, m’explica la seva actual situació familiar. La qüestió és que ara el restaurant el duu ell gairebé tot sol i no es veu amb cor, de moment, de fer massa cosa més, com excusant-se per no haver-me ofert uns plats més elaborats o un menú com sí que havia fet tota la vida. Conserva una dona a la cuina que l’ajuda, però la cosa no va més enllà. Hi ha una clara i potser no volguda decadència en tot plegat. Només deu pensar en poder-se jubilar així que li toqui. De fet, tan bon punt acabi l’àpat i surti per la porta, ell tancarà rere meu, fins al vespre, que avui és divendres. Em desitja un bon camí i es retira apressat carrer avall, ja que tot just ha començat a ploure. I jo, aixoplugat de la pluja sota la carpa de la petita terrassa exterior del vell i decadent restaurant, me’l miro commogut fins que desapareix per la propera cantonada.

Rocafort de Queralt des de les vinyes

La càlida acollida de Montbrió

La pluja passa ràpid. És el que sempre se n’ha dit un cap de núvol. Un ruixadet i avall. He començat a caminar protegit amb l’impermeable i el paraigua, però pràcticament no em serviran per massa estona. Acabarà lluint el sol traient el cap d’entre els núvols, a poc a poc cap a l’ocàs. I aquest camí, entre Rocafort de Queralt i el llogarret de Montbrió de la Marca -catorze habitants permanents, que em diran-, com l’he gaudit! Sobretot quan esdevé un senderó que remunta mig encaixat entre algun sofert marge de pedra seca i les vinyes. Havent plogut, a més, el paisatge llueix esplèndidament amb la llum acollidora i esbiaixada del sol baix d’avançada la tarda de plena tardor. Cap al nord ha brillat per uns moments un volàtil arc de Sant Martí. Ha estat un tram fet sense pressa, parant sovint a gaudir del paisatge i de la vivència.

L'arc de Sant Martí després de la pluja

Arribo a Montbrió. El poble és petit i recollit, i ofereix racons bells i discrets. M’hi passejo un moment abans que se’l mengi massa la penombra del capvespre. I, des de la placeta estant, quan estic badant ben distret, s’obre la finestra d’una de les cases del fons, ja tocant al carrer que tira cap a llevant. Acte seguit una senyora en treu el cap i em crida saludant-me. Quan me la miro em pregunta sense massa preàmbuls si soc el que camina. Doncs sí, jo mateix. Evidentment m’esperaven, tal com havíem acordat una setmana enrere. Me n’hi vaig, em rep a la porta i em fa entrar a un menjador molt acollidor amb la llar de foc encesa. Vet aquí, soc a Cal Joan de Montbrió de la Marca, el cau de la Margarida i d’en Gabriel, un matrimoni afable i gentil que t’obren confiadament les portes de casa seva, sobretot si els truques dient que estàs fent la Ruta del Cister i que arribaràs fins al poblet a peu. Com que, des que els fills campen ja per les seves, els sobra espai a la casa, ofereixen una confortable habitació, dutxa i un plat a taula al passavolant, talment com una pensió o casa rural, tot per un mòdic preu. La particularitat rau en que sopes i esmorzes a la mateixa taula on ho fan ells, tot ben brodat amb una plaent conversa i una llarga sobretaula. Aquest vespre, a més, ho farem acompanyats d’un parell de germans adolescents, noi i noia, amb certa inestabilitat familiar i acollits temporalment per la Margarida i en Gabriel des que eren ben menuts. M’expliquen que ara ja només passen de tant en tant algun cap de setmana o alguns dies de vacances amb ells, però es nota la seva ferma complicitat, sens dubte força embastada per tots aquests anys oferts com a família d’acollida. Aquesta mateixa acollida que m’ofereixen a mi aquest vespre, d’ambient i de conversa espontània i natural, que traspua senzillesa i bondat per tots quatre costats. I em sento benaurat de poder-ho estar vivint. Segurament un dels moments de més bon record que em quedarà passat el temps d’aquests dies recorrent aquestes contrades. Se’ns fa tard a l’hora d’anar a dormir, però la conversa i el moment s’ho ben valien.

Un racó de Montbrió de la Marca

Novembre de 2022

Enllaç al tercer dia de ruta: https://a-l-aguait.blogspot.com/2023/03/per-les-contrades-catalanes-del-cister_26.html