Entre el mar d’Empúries i el mig Fluvià (II). De Camallera a Banyoles

El bar que obre ben de matinada

Avui m’he llevat amb ganes de fer-ho. Em desvetllo, miro l’hora i, tot i que encara manca una mitja hora ben bona perquè soni l’alarma, que vaig posar a les set, em dic que ja en tinc prou i m’alço tot seguit de l’incòmode llit, força escàs de mida pel meu gust. Tinc el neguit de sortir com més aviat millor d’aquesta pensió de mala mort. A prendre aquesta ràpida decisió m’hi ajuda el fet que, tot i que al defora encara és ben fosc, l’eixerida noia del Bar Lluís em va dir ahir, quan hi vaig anar a fer el mos, que a partir de dos quarts de set del matí ja tindria obert. I a més, em va caure bé. Així que no m’ho penso dues vegades i en un tres i no res em vesteixo i preparo l’austera motxilla. Baixo les escales de l’edifici de la pensió i, en sortir-ne per la porta, deixo caure les claus dins la bústia, tal com vàrem quedar amb la senyora que em va rebre ahir a la tarda. Just en aquest moment m’adono, mig encara en la penombra de la matinada, que per la porta gairebé contigua, la del bar de l’hostal, que ahir era tancat per ser-ne el dia de descans del personal, n’entren dues noies i n’encenen els llums. Deuen estar obrint, però és clar, mai més ben dit, el més calent és a l’aigüera, o ni això. Hi passo de llarg. Entenc que abans no em puguin servir quelcom per esmorzar passarà una bona estona. Així que me’n vaig fins al poble a fer el mos al Bar Lluís, tal com, de fet, ja tenia coll avall.

Al menut Bar Lluís de Camallera tot està a punt i hi ha la certa familiaritat en el tracte dels bars de pobles petits que obren de matinada, sobretot si n’és dels pocs, o l’únic, de l’indret. La cafetera no para i som uns quants matiners que hi hem fet cap. L’estona que hi seré, la clientela hi va entrant i sortint. La gent va més aviat per feina, sense parar-se a xerrar massa ni a asseure’s llarga estona a veure passar el temps. Per sort, hi trobo una tauleta buida i, decididament, m’hi assec. La noia, quan em veu entrar, ja em dedica un bon dia i un somriure per emmarcar. Li demano l’esmorzar i un entrepà ben gros de fuet per endur-me com a complement a la vitualla per passar el dia de camí abans no arribaré a Banyoles, ja que sembla que el recorregut d’avui es preveu migrat de pobles i bars. Jo no tinc ni massa pressa ni horaris que m’empenyin, i m’hi estic una estoneta de més contemplant el panorama. I ara m’adono que l’establiment, a més de bar, també té servei de venda de tabac, com un petit estanc, i de diaris i alguna revista. Cal encarrilar el negoci en aquestes contrades de població més aviat escassa. La cosa sembla que tira. Però, és clar, cal obrir ben de matinada, per aprofitar l’embranzida de la gent que para a fer un breu mos i el cafè abans d’anar cap a la feina, i a comprar potser el diari, fet cada vegada més costós de veure. Sigui pel que sigui, doncs, no deixo de pensar que llarga vida tinguin els bars que obren ben de matinada. Són una benedicció.

Església d'Orriols

Orriols i el camí ramader del Terraprim

Per sortir de Camallera travesso mig poble i giro cap al carrer que duu al cementiri. Aviat se surt als afores i comencen els camps i sembrats. En poca estona frego el poblet de Llampaies, passant de ple pel veïnat del Puig i, més endavant, pel dels Masos, de cases més aviat disperses i ben arranjades. El traçat del camí, ara planeja, ara s’ondula un xic: sóc al Terraprim. Baixo i torno a pujar, ara amb decisió, per salvar el rec de la Gorga, i, després de travessar la carretera de Viladasens i l’autopista, em trobo amb el traçat del Camí de Sant Jaume que baixa de Figueres cap a Girona. És clar que per aquesta franja de pas del Terraprim hi acabarà passant gairebé tot: la Via Heraclea i Augusta, des de ben antic, segurament ja aprofitant trams encara més remots; després, el camí ral principal; més tard, amb les diligències, potser els primers eixamplaments de consideració; més endavant, el tren (una mica desviat cap a l’est, per Camallera) i les carreteres, sobretot la Nacional 2; i, ja molt modernament, l’autopista i el recent pas del tren d’alta velocitat. Vet aquí quin amalgama. Vaja, que per aquí ja hi ha passat gairebé tothom. Fins i tot alguns dels pelegrins que, venint potser de bona part d’Europa, han anat fins a terres gallegues. Em sap greu no ser gens original en aquest cas, doncs. 

Jo, però, lluny de voler anar ara mateix cap a Girona, la Selva i pel bellugadís passadís del prelitoral català, giraré després d’Orriols cap a l’interior del quiet Terraprim per entrar decididament cap al Pla de l’Estany fins a Banyoles. I ho faré seguint un altre vell traçat, encara que aquest potser no tan fressat al llarg dels segles i ara ja deixat una mica estar. És un dels camins de pas de les grans ramades transhumants, les que anaven de les pastures d’estiu de l’alta muntanya ripollesa cap a les hivernals de la plana de l’Alt i el Baix Empordà. N’he clissat alguns escrits i traces en algun mapa, d’aquest vell traçat ramader, tant al dossier dedicat als pastors i a la transhumància de l’excel·lent revista Les Garrotxes com en altres referències que he anat trobant per aquí i per allà. Sembla que la vella carrerada engegava, a través de diversos ramals, de les planes de l’Empordanet, des de les muntanyes de Begur a les que envolten el massís del Montgrí i fins més enllà de l’Escala, i, tant per Verges i Garrigoles com per Viladamat i Palau Borrell, enfilaven cap al puig de Valldevià -per on vaig passar ahir-, per anar a travessar, ara ja reunificat en un de sol, el Terraprim i el Pla de l’Estany per Camallera, Orriols, l’hostal Sec de Vilamarí, el veïnat de Brunsó i Centenys, ja al terme d’Esponellà -per on passaré avui-, seguint pràcticament el mateix traçat marcat modernament pel GR 1 o Sender Transversal, com també és anomenat en alguns escrits. I sento un cert pessigolleig d’emoció en pensar que per allà on vaig caminant, ho han fet també al llarg de molts segles immensos ramats amb els seus pastors, amunt i avall, de la plana a la muntanya, de la muntanya a la plana.

Aviat arribo a Orriols, llogarret del terme de Bàscara i l’últim de l’Alt Empordà pel qual passaré abans d’entrar al Pla de l’Estany. Només posar-hi els peus m’ofereix un curiós nucli antic mig amagat a l’altra banda d’un allargat i estret pas emporxat que el protegeix. El poblet gairebé sembla un petit museu per passar-hi una estona ben entretinguda, ja que hom ha tingut cura d’exposar-hi en una part alguns elements de la pagesia de l’antigor. L’església, que presideix altívola i ben integrada el recollit i vell nucli de cases, cal guanyar-la pujant lleument unes escales, i centra, a banda i banda i per rere l’absis romànic, un breu tramat de carrerons i placetes que l’envolten per tots quatre costats. Aquest petit reducte, que ben aviat és recorregut, és bonic i silenciós, arranjat amb gust i sense excessives i fatxendes pretensions, conservant detalls que denoten certa naturalitat. Una mica més enllà, breument enlairat ja al límit del nucli més compacte, hi destaca el gran casal del castell d’Orriols, de bella i imposant estampa arquitectònica i d’arrels ben afonades a principis de la baixa edat mitjana. Feta la volta de reconeixement, m’assec embolcallat pel silenci sobre la llosa d’un banc de pedra, just davant la façana de l’església, i hi faig el primer breu mos del dia tot fent camí. Mentre hi seré no hi passarà ni una ànima. Avui, de moment, també m’hauré de resignar a tenir poques converses.

Orriols

Llocs de parada ramadera

Surto del recer d’Orriols i engego una altra vegada Terraprim enllà. Travesso dues carreteres, la que passant per Vilamarí anirà fent plàcides ondulacions fins a Banyoles i, més endavant, una de secundària que puja cap a Vilademuls. Ara el camí és més ample, potser una mica monòton, fent-se pas entre sembrats i boscos, aquest típic paisatge mediterrani que tant em recorda al del meu Vallès, però molt més sencer, sense tantes ferides i esgarrapades. A mas Silet, just a la cruïlla del camí d’on vinc amb la carretera de Galliners a Vilavenut, hi ha certa vitalitat ramadera. Me n’arriba un brogit somort que indica que s’hi feineja i, just al davant de la part més nova del conjunt d’edificacions, s’hi passeja alegrement un bon estol de cabres blanques. De cop, un motor de tractor trenca el silenci del paisatge. I just arribo a la cruïlla amb la carretera de Galliners a Vilavenut i també en gira un cotxe. Venint del més absolut silenci, ara sembla que la cosa s’anima. Però serà un foc d’encenalls, ja que aviat tornaré a submergir-me en la sola remor del lleu ventet que bufa avui, tot i fer ara un tram per carretera. Continuo direcció cap a Vilavenut, per on no arribaré a passar.

Més endavant, ben a prop de la cruïlla amb la carretera de Sant Esteve de Guialbes, em trobo amb l’edifici de l’antic hostal Sec, lloc esmentat com d’antiga parada ramadera. En parla la periodista banyolina Berta Artigas a la revista Les Garrotxes fent referència a un article d’en Jaume Colomer Feliu, un savi de Fontcoberta, sobre l’antic camí ramader que travessa el Pla de l’Estany. Però aquí no s’acaben les referències del pas dels ramats transhumants. Més endavant, després de deixar la carretera i d’enfilar-me progressivament vers la serra del Bon Aire, el camí assoleix, ja en terme d’Esponellà, el veïnat de Brunsó, on trobem can Janot, un altre lloc de parada esmentat en ambdós escrits. També hi passaré just per davant. I penso que, anys enrere, quan hi passaven els ramats, devien ser llocs plens de vida. I, ara i avui, el silenci i la quietud hi regnen. És clar que tot això queda com un record llunyà i, de fet, és lògic que a molts escrits i referències, quan es parla dels traçats transhumants i els seus llocs de parada, es faci en passat. Més enllà dels escrits, de tant en tant i amb sort, potser cada vegada més costosament, hom té alguna conversa amb algun vell pastor o paisà dels llocs per on havien passat ramats, o els seus fills o néts, que en guarden la memòria. Ras i curt, però, des de fa anys, s’ha anat normalitzant fer anar els ramats amunt i avall en camió, amb la pèrdua de la usança ancestral i dels beneficis de fer la transhumància a peu. Els antics camins ramaders cada cop s’usen menys, o ja gens, per fer-hi passar grans ramades. En el millor dels casos, persisteixen com a camí o pista i se’n conserva el traçat, encara que ja no hi passi ni una trista ovella. En altres casos, alguns trams s’asfalten i esdevenen vials per a la circulació motoritzada. I en el pitjor dels casos, el desús fa que es perdin del tot mig engolits per la vegetació o per noves infraestructures i cauen en l’oblit generalitzat. Tot i que, segons la llei, els camins ramaders mai en deixen de ser. Certament, gaudeixen d’una certa protecció teòrica, ja que se suposa que no se’n pot modificar la condició ni apropiar-se’n trams. La veritat, però, és que sobre el terreny tot això és massa sovint paper mullat. Generalment, es deixa fer, per desconeixença, despreocupació o, directament, per mala fe. Anem fent la viu-viu, i qui dia passa, any empeny. Però també hi ha on aferrar-nos en un bri d’esperança. Si més no, d’uns anys ençà, se sent d’alguns joves pastors que, malgrat les certes dificultats, prenen el clar propòsit de mantenir o de tornar a recuperar la transhumància a peu. Són els casos, segurament entre d’altres, d’en Gerard Cardona, del Pallars Jussà; d’en Prem Puig, de Mieres; d’en Sergi Alba, de Manresa; d’en Daniel Giraldo, del Baix Camp; d’en Jordi Julià, d’Avinyó; d’en Toni Deu, de l’Alta Ribagroça; d’en Víctor Rojas, de l’Alt Empordà; algun del Lluçanès...  A mi sempre m’ha interessat aquest ancestral món de la transhumància. I crec fermament que en caldria recuperar el bon senderi. I hi ha iniciatives que empenyen. Tímides encara, però n’hi ha. I tota pedra fa paret. O això espero. El temps dirà.

L'hostal Sec

La vall de Juïgues i la gran marrada

A prop de l’Hostal Sec, paro a fer el segon breu mos del camí d’avui, arran de carretera. No em cal patir gens: en aquestes dòcils carreteres del Terraprim i el Pla de l’Estany, el trànsit hi és amb comptagotes. Sóc a tocar del mas Ayats, tal com és escrit a l’entrada de la finca. Al mapa hi surt Aiats. I des d’aquí veig com el relleu s’amansa un xic per deixar passar el torrent de Juïgues, formant una petita vall esquitxada de cases i masies disperses assentant els típics veïnats disseminats de la Catalunya Vella. Passes enrere, he vist el rètol a la carretera indicant la cruïlla per arribar-se a l’esglesiola d’origen medieval de Sant Pere de Juïgues. El nom ja m’ha captivat. Certament, trobo que té una sonoritat que entra bé. Penso com deu ser viure aquí, en aquest veïnat dispers: si només s’hi dorm i s’hi descansa o també s’hi pot treballar; si hi ha força veïns; si tenen lloc de trobada comunitària, o cadascú va a la seva; si depenen massa del nucli de població més proper –potser Vilamarí, també prou petit–, o els ve tot fet des de la capital municipal –en aquest cas Vilademuls–; si tenen una certa pròpia empenta a l’hora de consensuar i millorar entre els veïns el seu petit racó de món... Tantes coses em pregunto dels llocs!

Deixo la vall de Juïgues enrere i la carretera asfaltada. Això últim s’agraeix. Aquí el GR, doncs, deixa l’asfalt i s’endinsa decidit iniciant la travessa d’una zona boscosa per acabar gairebé carenejant fins al veïnat de Brunsó, fregant el turonet del Bon Aire i el puig de la Socanada. També passa per algunes masies, com les de can Vilar i can Batlle, davant per davant, cal Tonet i can Canet, aquesta última amb molta més entitat. El tram semblava que havia d’oferir unes bones vistes, però quan hi vaig passant comprovo com l’espès bosc a banda i banda del camí n’esguerren la visió. Acaba sent un tram llarg i monòton, sense massa al·licients. I vist sobre el mapa, es veu ben clara la gran marrada que, respecte al lloc on finalment acabarem, Banyoles, fa aquest tram per on en el seu dia van marcar el GR. I me’n pregunto els motius. Potser per ser fidels al traçat de la carrerada? En el mapa dels camins ramaders de Catalunya, impulsat en el seu moment per l’extinta Fundació del Món Rural, es veu clarament la marrada d’aquest tram al seu pas pel Pla de l’Estany. És ben sabut que els camins ramaders busquen les carenes, fugint sempre que sigui possible del pas continu de recs i rieres. I mirant el mapa també es veu clar que si es traça una línia més o menys recta entre la capçalera de la petita vall de Juïgues i l’estricta cubeta de l’estany de Banyoles, potser passant per la zona dels veïnats d’Espasens i Puigpalter, de torrentets i rieres en cal travessar potser quatre o cinc. Sempre lleument, però és un seguit d’anar pujant i baixant cursos d’aigua. I, certament, el pas de les ramades fuig d’això. Si hi ha pas carener, cap allà, tot i que, en aquest cas, requereixi fer una considerable marrada cap al nord-oest per després tornar a baixar cap a la Farrès per Centenys, ja que un cop al veïnat de Brunsó, o com a molt a l’altura de Centenys, sobre el mapa també es veu clarament que es podria anar més directe a Serinyà pel veïnat i el pla de Martís. I el GR igual, amb l’afegit que hom va considerar en el seu moment que era interessant que el sender entrés a la ciutat de Banyoles, ja que, certament, en paga la pena. Cal dir que el traçat ramader no hi entra del tot a Banyoles. Des del veïnat de Brunsó, sí que baixa fins a la Farrès, però en algun moment d’aquesta rodalia, gira cap al pla d’Usall per anar-se’n decidit cap a Serinyà i Besalú, el camí que, per cert, faré demà. Les marrades que pugui fer un antic camí ramader, però, s’expliquen segurament per la saviesa ancestral en què els pastors buscaven sempre el millor pas pels ramats, tot i l’evident volta en aquest cas. Però potser en el cas del GR, no hauria calgut, tot i que, sobre el mapa, la zona tampoc es veu ben dotada de camins transversals a tota la corrua de valls i valletes que hi ha entre el veïnat de Juïgues i Banyoles tirant més dretament. Així i tot, m’imagino que ara agafant un corriol per aquí, ara una pista cap allà, passant potser per Vilavenut, el veïnat d’en Deri i Fontcoberta, ho hauríem enllestit. I el cert perquè de tot plegat només el saben els que en van dissenyar el traçat per primera vegada, ja fa gairebé cinquanta anys. Si no n’ha quedat res escrit, ja pot ser complicat anar-los a buscar. Vet aquí els pensaments que tinc tot caminant i amb els ulls ben oberts al país.

Centenys

El rastre d’en Quico Sabaté

Passat el veïnat de Brunsó, ara ja avançant cap al sud, arribo als afores del poblet de Centenys, passant primer per la ben agençada ermita de Sant Miquel, pràcticament envoltada d’un sembrat. Certament, fa goig. Per entrar al petit poble cal agafar un vial entre arbres un cop passades unes granges. L’entrada definitiva es fa esperar una mica, però paga la pena no deixar-se endur per la dretura que ens ofereix el camí principal i disposar de la suficient curiositat per arribar-se fins al rovell de l’ou de la pinyeta de cases del vell nucli. Ja que hem fet la marrada comentada, almenys anem a veure potser l’única perleta que se’ns ofereix. El poble és bonic i ben endreçat, potser massa llepat. S’hi han abocat diners, en aquestes cases. Hi entro per un carrer fins a la placeta del capdavall, la plaça Major. I en sortiré per l’altre, que em portarà directament a l’església de Sant Iscle i Santa Victòria –sants germans que sempre van plegats–, un pèl apartada del conjunt de cases, com si no gosés molestar-ne la certa opulència. Abans, però, m’assec a fer el tercer breu mos del dia, l’últim abans d’arribar a Banyoles, en un banc de la xica plaça Major. Toquen breument, un xic llunyanes, unes campanes. Són les dues.

Sant Iscle i Santa Victòria de Centenys

Després del mossec, i ja fent una pausada volteta abans de marxar del poble, veig uns cartells que anuncien diferents coses. I me’n crida molt l’atenció un de ben acolorit amb tonalitats grises i vermelloses, com buscant els colors de la bandera anarquista. El cartell ve il·lustrat en la seva part superior per una fotografia en blanc i negre que m’és molt familiar. M’hi acosto per veure-la de ben a prop i resulta ser una coneguda estampa del famós maqui Quico Sabaté. El cartell anuncia la III Caminada Quico Sabaté, seguint el “recorregut pel camí que el guerriller antifranquista va fer pel municipi d’Esponellà la nit de Cap d’Any de 1959 (ruta circular d’uns 10 km)”. La caminada s’anuncia pel dilluns 1 de gener de 2024, és a dir, ja s’ha fet, ja que avui som dimecres 3. Però tot plegat em porta molts bons records dels anys, entre el 1997 i 2000 i escaig, que havíem organitzat amb altres companys de l’escoltisme unes trobades un cap de setmana a l’any per fer a peu una part de la ruta d’aquest viatge d’en Quico Sabaté, el darrer que va fer, ja que hi trobaria la mort. A la proposta ens hi reuníem joves, com nosaltres en aquell moment, provinents de diferents agrupaments escoltes de tot Catalunya. La fotografia del cartell és la mateixa que també estampàvem nosaltres a la portada d’uns dossiers que fèiem com a recordatori de la trobada. La idea de fer aquesta gran caminada, envoltats sempre per plaents belleses paisatgístiques, va sorgir un dia després d’haver escoltat a l’estimat romancer Jaume Arnella en un recital on hi havia cantat el romanç que va descrivint els llocs per on es creu que va passant en Quico Sabaté durant el seu darrer viatge, entre la nit del 31 de desembre de 1959 i la matinada del 5 de gener de 1960. L’itinerari sencer que va acabar fent en Quico Sabaté, amb la idea posada entre cella i cella d’anar fins a Barcelona, va entre Costoja, un poble del Vallespir a prop de la frontera, on vivia aleshores, i Sant Celoni, al Baix Montseny. Amb els escoltes ens trobàvem, doncs, la tarda del divendres a Sant Celoni i, des d’allà, anàvem ja tots plegats en autocar fins a Costoja, el primer poble del Vallespir venint de Maçanet de Cabrenys, on passàvem la primera nit en un local que ens cedia l’ajuntament. L’endemà, ben a trenc d’alba, anàvem a travessar la Muga pel famós hostal, on encara hi havíem conegut a la Núria, l’última masovera que el va habitar, en aquells anys ja viuda, amb el seu marit Jaume, en Net de la Muga, mort el 1992. Des d’allà enfilàvem fins a Mas Sobirà i seguíem el camí de Ribelles fins a trencar pel camí que puja fins als colls de Principi i de Bassegoda. Paràvem a fer un merescut mos als peus del refugi de Can Galan, a prop de Sant Miquel de Bassegoda, i d’allà anàvem cap al llogarret de Lliurona, coll de la Creu, el Puigbalí i fins al Casot de Falgars, que ens feia de refugi per passar-hi la nit, ja que en aquells anys era una casa mig abandonada i amb la porta oberta. Al vespre ens fèiem el sopar amb fogonets i rebíem la visita d’en Jaume Arnella, que ens oferia un recital dels seus romanços, entre els quals no podia mancar, evidentment, el del darrer viatge d’en Quico Sabaté. Aquí, al Casot de Falgars, la colla d’en Quico Sabaté, va tenir una primera topada amb la Guàrdia Civil, de la que encara van poder fugir amb èxit. L’endemà, ara ja un altre cop en autocar, anàvem fins a mas Clarà, a prop de Sant Martí de la Mota, on en Quico Sabaté i els seus acompanyants van patir una fatal emboscada per part de la Guàrdia Civil, i Sant Celoni, on va acabar morint, ja anant sol, finalment abatut per part del sometent del poble. I, és clar, si es mira sobre el mapa, té tota la seva lògica que després de la primera emboscada al Casot de Falgars, en Quico Sabaté i la seva quadrilla fugissin travessant el Pla de l’Estany passant pel terme d’Esponellà, per on es fa la caminada que anuncia el cartell. Per Maià de Montcal, ve més o menys recte.

Adéu al camí ramader

Els records nostàlgics estan molt bé, però ara em cal espavilar, tot i que per arribar a Banyoles també em ve més o menys recte. Deixo Centenys, faig una breu aturada a redors de l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, un benaurat racó de pau, i tiro, decidit, ara sí, cap a la capital de l’estany, on, sincerament, ja tinc ganes d’arribar. Aniré seguint la carretera d’accés a Centenys fins ben entrat el terme de Fontcoberta. Més tard, una pista em duu directament al petit veïnat de la Farrès, on també s’explica que hi passava el camí ramader. Es diu, però, que els ramats al passar hi deixaven pestes i malalties, i el traçat en va ser finalment desviat, almenys ja fa més d’un parell de centúries, per fora del petit conjunt de cases que formen el llogarret principal. De totes maneres, desviat o no, diré ara adéu al vell rastre de la carrerada, almenys fins demà, ja que aquesta aquí ja tomba clarament cap al pla d’Usall per fer cap a Besalú amb decisió.

Pou de la Farrès

A la Farrès, veïnat apartat doncs del pas de les ramades, avui tot hi és endreçat i ben sa. Una de les cases principals, can Jan, és avui un ben trobat centre cultural del municipi de Fontcoberta, on es fan actes i exposicions. Pel que sembla, també allotja un més dels tantíssims centres d’interpretació que han anat florint al llarg i ample del país d’uns anys ençà, aquest dedicat a l’espai natural de la Platja d’Espolla, un estanyol temporal molt curiós que es forma molt a prop d’aquí. I dic pel que sembla perquè no hi he pogut entrar, ja que n’és tancat i barrat. Potser no és el cas, però ja se sap que molts d’aquests petits centres han acabat mig en desús, o del tot, per les dificultats en el seu manteniment i gestió. Pluja de diners? Doncs fem coses! Però n’hi haurà després per mantenir-ho, o ja s’ho faran els que vindran a darrere? El llogarret té racons acollidors i exhibeix almenys un parell de cases de bella i antiga factura, com la mateixa del can Jan, avui de propietat municipal, i la Torre de la Farrès, un pèl apartada al límit del petit nucli. I un dels detalls que més m’han agradat a mi en passar-hi: el pou, gairebé presidint una petita cruïlla de camins, un dels quals l’antic ramader, a partir de la qual es dibuixen els quatre carrerons, per dir-ne d’alguna manera, que aniran formant molt tímidament el sarpat de cases del veïnat des d’una remota baixa edat mitjana. Som a la Catalunya Vella!

A tocar, però, una de les pitjors pífies, des del meu punt de vista, de la Catalunya més nova o moderna: les copioses i nefastes urbanitzacions, que tant en malmeten el paisatge. I no només el paisatge, sinó que escampen un model de creixement urbà dispers que s’ha demostrat poc efectiu i insostenible. Melianta, de fet, no he sabut mai què coi és, si una urbanització de nova planta, on abans només hi havia camp obert, o un antic veïnat primigeni absorbit per noves construccions. En tot cas, segons la meva mirada, el resultat és una taca urbana freda i impersonal, purament residencial, sense gens de gràcia ni encert. La flanquejo sense pena ni glòria i, aviat, torno a ser a camp obert travessant l’anomenat pla de la Bruguera, ja pràcticament a les portes de la capital del Pla de l’Estany. Quatre masos, alguna granja, i, com aquell qui diu, ja s’entreveu Banyoles, ni molt petita ni massa gran, de bon ambient i, pel que sembla, encara d’un viure tranquil i serè. Fa bo arribar-hi.

La discreta bellesa de Banyoles

Entro a Banyoles discretament, per on mai ho havia fet, pels darreres, en podríem dir. I és així com una de les primeres joies que m’ensenya la ciutat és l’església de l’antic monestir de Sant Esteve, origen i glòria de la Banyoles medieval. Aquí rau el principi de tot plegat de la ciutat. Les portes en són obertes i hi entro. Ara en aquesta època s’hi porta a terme una meritòria exposició de pessebres i diorames. Me’ls miro i n’hi ha de tots els estils i models. Hi fan un concurs i tot. Me la recorreré tot sol. No hi ha ningú més i no sembla que hi hagi ningú que se n’ocupi. Senzillament, algú en deu haver obert les portes i considera que no en cal cap vigilància. I em sembla prou significatiu que encara es respiri en aquestes equilibrades poblacions, per molt que siguin capitals de comarca, més allunyades potser del brogit de la complexa societat més urbana de les grans aglomeracions, un cert deix de confiança en la comunitat i que creguin que potser no cal el control inevitable d’altres realitats. O que ni se’l plantegin, perquè mai hi ha passat res ni hi ha els motius, reals o imaginats, perquè hi hagi de passar res. Vaja, que cada vegada em costa més creure en els possibles avantatges de les concentracions demogràfiques fora mida. Com passa amb gairebé tot, l’opció més encertada és segurament l’equilibri entre la migradesa total i el desbordament desassenyat. I trobo que Banyoles, amb detalls com aquest, em demostrarà haver-ne assolit, potser pels viaranys imprevisibles de la història, una certa bona posició. Que per molts anys se sàpiga mantenir. Potser dient prou al creixement? Es pot fer això? O, si ha de passar, no es podrà evitar?

Sant Esteve de Banyoles

Sortint de Sant Esteve de Banyoles, recorro els carrers del tranquil nucli antic. Passo per la plaça del Teatre i la de la Font, només separades pel carrer de les Escrivanies. En aquesta última, acollidora i recollida, hi destaca l’edifici medieval de la Pia Almoina, que avui dia allotja el Museu Arqueològic Comarcal. Just rere aquest edifici, baixant pel carrer que el frega, m’arribo fins a l’únic tram que es conserva de l’antiga muralla que havia disposat el nucli. I, trencant pel carreró de Sant Pere, vaig fins a la propera Llotja del Tint, un altre edifici gòtic dedicat inicialment al tintat de teixits, aprofitant la profusa xarxa de recs que, provinents de l’estany, traspassen des de ben antic pels carrers i places de la ciutat. El conjunt d’aquests recs acabaran per formar, ara aquí, ara allà, el riu Terri, fill de l’estany de Banyoles. Torno fins a la plaça de la Font i, pel carrer Major, entro de ple a la plaça Major porticada, que, tot i no tenir ni la fama ni la imponent grandària de les places de Vic o Balaguer, és potser una de les més boniques i més ben conservades de Catalunya. Quan hi sóc me la miro des de tots els angles i des de sota els porxos, gaudint de les diferents perspectives que m’ofereix. I acabo per concloure que, tot i per passar segurament per un pensament impopular, jo potser en trauria els arbres que, ben arrenglerats al llarg i ample de la seva part central, trobo que en resten una millor amplitud perceptiva i que n’obstaculitzen la celebració d’actes que emanen de la tradició més arrelada, que sempre agraeixen ser fets en un marc de bella estampa com aquest. De totes maneres, d’aquesta plaça n’estic enamoradíssim ja des de la primera vegada que hi devia caure, ja ni recordo quan fa exactament. Més enllà de la plaça, com tornant per on hi he entrat, faig cap a la plaça dels Estudis, on trobo el cèlebre Mudeu Darder, i, ja començant a tancar el breu cercle, cap a l’encaixada església de Santa Maria dels Turers. El llarg i elegant carrer Nou, em duu, finalment, a la plaça del Monestir, just allà per on he entrat a la vella Banyoles ja fa una estona. Al vespre, després de sopar, hi tornaré. De nit, dels vells nuclis se n’extreuen altres visions que també paga la pena gaudir. I tot ben discretament, sense fer-ne massa pompa exagerada. Perquè Banyoles m’inspira això, una bellesa sincera però ben discreta.

Muralla de Banyoles

Després de berenar en una cafeteria de la plaça dels Estudis, i ja gairebé a l’hora convinguda, faig cap a on dormiré avui, una casa particular al camí dels Prats, gairebé als afores de Banyoles, tot i que no massa lluny del seu vell pinyol. La meva primera intenció era allotjar-me a l’alberg, a tocar de la plaça Major, però es veu que tenen tancat precisament aquesta setmana entre Cap d’Any i Reis. I buscant com sobreviure una nit a Banyoles sense que t’escurin innecessàriament la butxaca, acabo trobant, per un mòdic preu, un llit per passar la nit més que acceptable a casa de l’Eduard, un amable home viudo amb les filles ja ben adultes i independitzades. I com que viu en una casa més aviat gran i ara amb espai sobrer, es treu uns dinerons llogant habitacions més que confortables amb dret a dutxa i, si convingués, l’ús d’una cuina i tot. Es veu bon home. Parlem una estona i, entregades les claus i pagat el que vàrem acordar, em deixa fer, ben confiat, perquè em dutxi i pugui fer la meva.

Abans de sopar encara quedarà una estona per acabar donant una ullada a una bona exposició de les figures festives de Banyoles, amb la que he ensopegat per casualitat, a la galeria de l’espai expositiu de Can Tarradas, a un dels carrers que van de la part vella a la zona de l’estany. Gegants, capgrossos, cavallets... La gaudeixo llargament, i en surto sabent que Banyoles també havia tingut i té el seu capgròs Berruga, com també l’anomenen a Figueres i a Girona. Sembla que, segons escriu en Manel Carrera, també havien tingut capgrossos Berruga Palamós, Castelló d’Empúries i Portbou, que formen o formaven part a la vegada dels coneguts com a capgrossos o esparriots esquivamosques.

Sopo de primera, una amanida i una tapa boníssimes, a Can Pons, sota els porxos de la plaça Major, lloc on m’ha recomanat l’Eduard amb molt d’encert. I acabo la nit amb un breu passeig pels carrerons solitaris de la vella Banyoles.

Plaça Major de Banyoles

Gener de 2024