Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor)..., per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país.

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ja direu què us sembla.

A reveure!

Entre el mar d’Empúries i el mig Fluvià (III). De Banyoles a Besalú

L’esmorzar regalat

Surto de l’habitació de casa l’Eduard de Banyoles on he passat la nit amb la motxilla a l’esquena, a punt, com aquell qui diu, de sortir al carrer. L’Eduard em va comentar ahir, així que li vaig dir que aquest matí tenia intenció de donar senyals de vida cap a les set, que sol llevar-se molt aviat i que segurament coincidiríem els dos desperts. En principi en el preu de l’allotjament no hi entra l’esmorzar. Així que penso que un cop llevat, i després d’haver passat pel lavabo, serà refer la motxilla, sortir de l’habitació, i, amb el temps just per acomiadar-nos i sense ja tenir res més a fer en aquesta casa, tot serà tastar immediatament la fresca del defora i anar a buscar una cafeteria matinera per esmorzar-hi.

De l’habitació al rebedor de l’habitatge cal passar pel llarg d’un breu passadís on també hi ha l’accés a la cuina. La porta hi és oberta de bat a bat i de dins en surt una llum tènue però suficient per il·luminar-lo sobradament, de manera que per no recorre’l a les fosques no em cal activar cap interruptor més. I just quan passo per davant la porta de la cuina ja hi veig l’Eduard a dins assegut fent alguna cosa. No m’ho diu, però sembla ben bé que m’hi estigui esperant, sabent que havia de passar necessàriament per davant, cosa que em sembla un bon detall. Ens diem bon dia i, tot seguit, pregunta interessant-se per com he passat la nit. Prou bé, he dormit com un soc. Repetiria segur. Somriu i se’l veu manifestament complagut. Molt bé, doncs, tots contents. I just abans que pugui articular unes paraules de comiat i ja gairebé allargant-li la mà esperant l’encaixada final, de sobte, m’ofereix un cafè tot apartant una cadira de la taula a fi que hi segui. Se’l veu com amb ganes d’allargar la meva breu estada a la casa. D’acord, doncs, no em ve d’una estona. Em trec la motxilla i m’assec. Al final serà un cafè amb llet ben calent. I quan ja el tinc al davant fumejant, deixa anar que un bon cafè de bon matí potser millor acompanyar-lo amb quelcom per endrapar. I m’allarga un parell de magdalenes que pel gust, ben bones, semblen de fleca tradicional. Caram, fins i tot, potser, són comprades aquest matí mateix, ben d’hora. I, evidentment, davant de tan amable oferiment, acabem allargant el bon moment entaulats conversant d’un sarpat de petites bones coses de la vida, de les que ens mantenen prou satisfets entre els moments més àlgids de felicitat. Tenint en compte que l’esmorzar no entrava en el preu que vàrem pactar ahir, és potser ineludible, tot i que me l’hagi ofert ell, preguntar què li dec pel mos. On vas a parar! Gairebé s’ofèn. Al petit desdejuni que no arriba ni a esmorzar, que diu ell, convida la casa. Bé, ja som tots prou grandets i haig de confessar, ben agraït, que no hagués esperat una resposta diferent. Però les coses, clares. Ara sí, el comiat és immediat. Motxilla a l’esquena una altra vegada i cap al carrer. I encara, des de la porta, em desitja amablement que tingui una bona caminada.

Ruïnes del puig de Sant Martirià

Del puig al pla d’Usall

Havent omplert el pap, doncs, ja no m’és necessari parar a cap cafeteria. Tot just són les 8. Travesso lentament Banyoles. Els carrers de la ciutat encara mig mandregen. Me’n vull acomiadar sense pressa, també mig mandrós. Passo per la plaça Major i per la dels Estudis i segueixo, ara ja més decidit, carrer de Sant Martirià amunt, tot recte fins a continuar, ara per camí de terra, per enfilar cap al puig de Sant Martirià. Allà dalt, en un altívol terreny planer, jeuen les migrades ruïnes de l’antic convent, on ja hi havia hagut una primera ermita dedicada a Sant Martirià, lloc de veneració des de ben antic de les relíquies del sant patró banyolí abans que les baixessin a la ciutat, al monestir de Sant Esteve. M’hi passejo. L’indret és un bon mirador de tot l’entorn. Avui la boira ho mig amaga tot, lluny d’oferir una mirada neta i transparent. Però també té el seu què, només faltaria. Aquesta boira abraçant la ciutat i el mirall de l’estany, allà baix, matisa també la seva certa benaurada visió.

Això serà un pujar i baixar. Passat el puig de Sant Martirià toca baixar ara, doncs, cap al pla d’Usall, a recuperar el traçat del camí ramader que vaig deixar ahir per endinsar-me dins de la trama urbana de Banyoles. Segons algunes fonts, des del veïnat de la Farrès, per on vaig passar el jorn passat, el traçat de la carrerada ve a buscar el pla d’Usall, cap a on em dirigeixo ara mateix. Abans, però, i després de fregar un parell de naus industrials, les últimes encara de clara influència banyolina, arribo a Sant Cristòfol d’Usall, un breu racó on badar una estona anant fins a la placeta que formen els edificis de l’església, amb la seva petita torre adossada, i la rectoria, avui visiblement transformada en una moderna residència. Just rere el conjunt, hi ha també un petit cementiri. Tot plegat aviat és vist.

Sant Crristòfol d'Usall

Sóc al pla d’Usall, un mosaic de sembrats mig clapat de boscúries. Més endavant, travessada la carretera, el bosc es retreu i hi impera una més oberta planúria travessada per camins d’horitzons més allunyats. Primer tiro clarament cap al nord. I, de sobte, just on hi ha un maset al bell mig de la plana, giro cap a ponent per anar a cercar el pas del discret riuet del Serinyadell, afluent del Ser. Aviat passo a tocar de les famoses coves prehistòriques del Reclau, completament tancades al públic ara el dia i l’hora que hi passo. Tampoc hi hauria fet la visita. No tinc massa pressa, però no em puc entretenir en excés. Avui arribo a Besalú i, ben dinat, me’n torno amb l’autobús cap a casa. Així que gairebé hi passo sense parar-m’hi. Tiro cap a Serinyà tot seguint un plàcid corriol arran del rierol, amb els seus racons, petits saltets i breus gorgs, avui del tot esmorteïts per la recalcitrant manca de pluja que ens priva d’abundosa aigua des de fa mesos. Encara hi baixa un fil d’aigua, però. Millor no preguntar-se d’on deu venir ni amb quines condicions.

Faig una breu parada a la recollida plaça de Sant Andreu de Serinyà, davant de l’església, poble petit i tranquil, funcional, potser una mica dispers més enllà del breu nucli antic. No ensopego amb cap bar, però tampoc el busco expressament. Tiro de la teca que porto a la motxilla.

Més enllà del pla d'Usall

El pas del riu Ser i l'ermita inesperada

Just sortint de Serinyà, fregant el cementiri del poble, vaig en certa lleugeresa a trobar-me amb el riu Ser, que travessaré just pel pont de l’antiga carretera. El moment té una certa espiritualitat geogràfica. Per mi, la tancada vall que forma el riu Ser, sobretot el tram entre el llogarret del Sallent, a prop de Santa Pau, i Serinyà, passant pel Torn i Briolf, a cavall del Pla de l’Estany i la Garrotxa, sempre m’ha transmès un deix d’indret remot, inhòspit i misteriós. No fa massa l’escriptor Francesc Serés va publicar la novel·la La casa de foc, ambientada a la vall del Ser, segurament, pel poc que en sé, aprofitant aquesta certa obscuritat que deixen entreveure els indrets mig desconeguts, feréstecs i allunyats de tot lloc de pas com és aquesta vall. Però m’haureu de creure que jo ja en tenia aquesta visió mental des de molt abans, quan ja de ben vailet fullejava les pàgines del meu atles de Catalunya escolar de l’editorial Diàfora, un de ben cèlebre publicat en diferents edicions a partir del 1974, potser el millor que he tingut fins a l’actualitat, almenys pel que fa a la claredat i els colors de la cartografia. Tinc molt clar que el meu gran interès i curiositat per les comarques, comarquetes, pobles, llogarrets, planes, valls i muntanyes catalanes, i per entendre’n les particularitats orogràfiques i de relleu, i per extensió de tota geografia que se’m posi pel davant, em ve ja de ben menut en passar-me hores fullejant els mapes de l’atles esmentat, tant a l’escola, que és quan el vàrem començar a utilitzar, com a casa. Va arribar un dia que el pobre atles gairebé va dir prou amb els fulls solts i mig fets malbé i escantonats de tant d’ús. I de fa uns anys ençà, en vaig adquirir un altre de segona mà menys castigat. El primer el vaig jubilar i ja no es mou del prestatge. I el segon sempre volta pel despatx o pel meu racó de lectura ben disponible a punt de ser consultat, com l’altre durant una bona colla d’anys. Sanes dèries que ens van formant.

Potser algun dia caldrà recórrer sencera aquesta vall i el riu Ser, des de més amunt de Santa Pau fins a la seva entrega al Fluvià, a prop d’on el trobo ara. Però avui aviat li diré adéu enfilant-me per un costerut corriol que deixa l’antic traçat de la carretera de Banyoles a Besalú just fregant una curiosa ermita, molt senzilla i de moderna factura. Me la miro sense poder-m’hi acostar del tot, ja que la resguarda una estricta tanca que en priva el pas. No esperava pas trobar-me-la: al mapa no hi surt referenciada. Vaja, sí que s’hi representa un petit edifici, però sense el corresponent topònim escrit. Quan hi sóc al davant, tampoc hi veig cap placa o panell que en faci saber el nom ni cap mena d’informació. Però la condició d’edifici religiós queda ben patent per l’existència d’un crucifix de forja mostrat sobre la porta de la façana i d’una creu llatina de pedra plantada just al costat de l’edificació, en una breu esplanada encara dins del recinte del tancat. Al peu i a sobre l’esglaó que forma la base de la creu, hi ha uns testos amb flors que tapen el que sembla un escrit gravat a la part frontal del bloc de pedra que en constitueix el suport. De totes maneres, des de fora el tancat estant, tampoc estic segur d’haver-lo pogut llegir, ja que no puc acabar de discernir-ne prou bé ni la grandària de les lletres ni la claredat. A la façana, just al costat de la porta d’entrada, s’hi pot veure un monograma, també de forja,  format per les lletres m, s i c i el símbol d’un cor distribuïts a cadascun dels quatre cantons d’una creu central més o menys simètrica. El monograma no m’és del tot desconegut, però, així d’entrada, no en sé treure l’entrellat. Però tampoc tinc ara massa ganes d’entretenir-m’hi buscant-ne informació a través del mòbil. Així que faig algunes fotos de l’edifici des de davant de la façana i deixo caure el tema en el sac d’aquelles coses que quedaran per esbrinar. Un sac que m’enduc a casa. Pocs dies després, ja amb temps i còmodament assegut al despatx, en trobo informació, escassa però suficient. Es tracta de l’anomenada ermita del Sagrat Cor, bastida en homenatge als capellans missioners d’un seminari de Canet de Mar afusellats el setembre del 1936 just en aquest indret a mig fugir cap a França. Llegeixo en algun lloc que van ser beatificats per l’Església no fa massa anys. Enigma resol.

Ara sí, pujo corriol amunt. Assolida la breu pujada, trec el cap al proper altiplà gairebé a tocar de can Cofi, per on no arribo a passar. Aquí en aquest tram, el traçat del GR segueix lleugerament alçat per sobre de la carretera de Banyoles, del llogarret de Fares i, més endavant, de la vall del Fluvià, ja entreveient-se la rodalia de Besalú. Per aquestes mitges altures arribo als plans del veïnat disseminat de Juïnyà, tot just havent travessat el riuet Junyell, ja tocant la carretera d’accés a Besalú. Soc ben a prop de l’antiga capital comtal, la joia del mig Fluvià. El traçat del GR, però, encara proposa una breu marrada pels camps de Juïnyà que ens estalvia asfalt i el sempre temible trànsit. Deixo la carretera, doncs, i, passant a tocar del mas Martí, arribo finalment a Besalú.

Besalú

Besalú, la perla del mig Fluvià 

Entro a Besalú, evidentment, pel seu monumental pont sobre el riu Fluvià, emblema de la històrica vila comtal. Tot i haver-lo travessat un munt de vegades, avui, arribant-hi a peu, el veig diferent. La visió del pont i del perfil de les cases de Besalú com a fita simbòlica dels tres dies caminant des del mar d’Empúries, fan el moment triomfal i emocionant, molt introspectiu, tot i la cridòria de les colles de passavolants i turistes que m’hi trobo. El contrast és significatiu venint del silenci i de la solitud dels camins d’on venia no fa ni deu minuts.

Un cop dins del nucli antic, me’l passejo una estona. Tot i haver-los recorregut unes quantes vegades, aquests amables carrers besaluencs, sempre hi ha detalls i coses a recordar: la placeta dels Jueus, on es conserva el micvé i on hi havia hagut la sinagoga; l’entorn de la muralla i el carrer del Portalet, amb l’edifici de la Cúria Reial i el seu racó; la portalada de l’església de l’antic hospital de Sant Julià; la plaça de la Llibertat; el carrer Major; l’església de Sant Vicenç... Finalment, acabo desembocant en plena plaça del Prat de Sant Pere, on s’imposa clarament l’església de l’antic monestir, en clara contraposició amb la discreta capella de Santa Fe, al cantó de ponent de la plaça. Aquí ja m’hi assec, en un banc que hi ha just al seu davant. Hi faig un mos, amb les restes de ganyips i fruita que em queden a la motxilla, tot contemplant l’anar i venir de la concurrència d’aquesta vila sempre prou visitada. Més tard, ja gairebé als afores, a la carretera, just on comença una zona més moderna i industrial, hi esperaré l’autobús que em portarà cap a casa. Just abans d’arribar-hi, veient encara alguna marca de GR, penso en la continuïtat d’aquesta bona ruta ramadera cap a l’Alta Garrotxa, la Vall del Bac i la vall del Ter, ja en terres ripolleses. Els camins i els llocs esperaran, ben pacients. I gairebé segur que, un dia o altre, seguirem.


Gener de 2024

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada