Trescant per les Guilleries

I. De Sant Hilari Sacalm a Sant Sadurní d’Osormort

Cap a Espinelves

Em llevo a casa de la meva amiga Marta Montasell a Sant Hilari Sacalm, companya del meu pas en actiu per l’escoltisme. Ella provenia de l’agrupament de Mataró i vàrem coincidir durant alguns anys als equips de la demarcació del Vallès i el Maresme. En aquella època va conèixer en Lluís, un noi de Sant Hilari, i s’hi va casar. I aquí viu fa un munt d’anys. Dies enrere li vaig fer arribar un missatge per avisar-la que iniciaria el meu periple per les Guilleries a Sant Hilari tal dia al matí, i li proposava fer el cafè plegats abans de començar a caminar. I la contraproposta va ser que, ja que pujava a Sant Hilari, que ho féssim bé i que hi fes cap la tarda abans, que sopéssim i que féssim una bona sobretaula plegats i que em quedés a dormir a casa seva. I així podria començar ben d’hora el següent dia després d’un bon esmorzar. Dit i fet. Velles i bones amistats que perduren.

Surto de Sant Hilari pel passeig de la Font Vella, fregant la immensa nau de la famosa marca d’aigua mineral. La font Vella original encara hi és, en un bell racó esquitxat de plàtans a l’esquerra del camí. El primer proper objectiu és la casa dels Clopers, riera de la Font Vella amunt, sempre pel bell mig de la boscúria. Acabo desembocant en una extensió més planera per on passa la carretera que porta cap a coll de Revell, que seguiré per arribar-me fins als Cortals, on hi ha un bon bar per fer-hi la primera aturada.

A dins del bar hi ha una bona concurrència endrapant-hi uns bons esmorzars de forquilla. Pel que es veu, l’establiment té bona fama. Hi faig un entrepà i surto al defora a fer el cafè amb llet, en un racó preciós just a sota de l’ombra d’un bon d’arbre que hi ha ben a prop de la porta d’entrada. El lloc, l’espai més o menys clos d’un bell conjunt d’antigues edificacions rurals, és pintoresc i ben agençat. Fa molt bo d’estar-s’hi i m’hi quedo una bona estona.

Segons el mapa, just travessar la carretera sortint del recinte dels Cortals, hi surt un camí que, passant ben a tocar la Casota d’en Comes, em duu cap a la zona d’Espinelves. Al cap d’una estona de travessar camps oberts, arribo a la cruïlla de la Casa Nova de la Balma, on torna a senyorejar l’espessa boscúria i des d’on busco la drecera que em fa baixar bastant pel dret cap al sot i la casa de la Balma. Ben a prop, ja seguint camí de carro i a tocar de la riera d’Espinelves, hi ha un càmping des d’on m’arriba la remor de la mainada que juga en una piscina, una suggerent barreja de xisclets d’alegria i del xipolleig i esquitxades de l’aigua. Una altra fressa que aviat sentiré, però, és la del trànsit pesant que va passant pels vials del proper Eix Transersal, que travessa enutjosament aquesta banda de les Guilleries, entre Santa Coloma de Farners i la Plana de Vic. Fins a pràcticament entrant a Espinelves, ara seguint la vella carretera que ve de coll de Revell i de Viladrau, m’acompanya la visió i la fressa d’aquesta mastodòntica obra vial.

Arribo a Espinelves i m’aturo davant de la bonica església de Sant Vicenç, de bella factura romànica i mig enlairada respecte del carrer per on vaig entrant al nucli del poble. Pujo unes escales i miro d’entrar-hi, però és tancada. Ja passa massa sovint, això. Moltes d’aquestes esglésies només les obren en horari de misses i per algun esdeveniment de certa rellevància. Què hi farem, però m’hagués agradat entrar-hi a recollir-m’hi una mica, mentre l’admirava per dins i en tastava la frescor.

Tinc gana i vaig de cap a esbrinar si hi ha res per a fer el mos. Just a la placeta a tocar rere l’església, des d’on se’n té una bonica visió de l’absis i del campanar, hi ha un restaurant i un bar, ben a prop l’un de l’altre, cadascun ocupant uns dels petits xamfrans que hi formen els edificis. El restaurant és per entaular-s’hi i atipar-s’hi massa, i al bar no fan entrepans ni res per picar amb certa consistència. Només em poden oferir patates rosses de bossa i alguna cosa senzilla per fer el vermut. En un  racó de la petita barra, però, hi veig uns bocins de coca que fan molt de goig. Potser no els he agafat en un bon dia. Són amables i ells mateixos em suggereixen que vagi a preguntar si a la botigueta que hi ha bastant al principi del carrer em podrien fer algun entrepà, ja que hi venen pa i altres queviures i embotits. Doncs sí, me’l poden fer. Escullo un llonguet més aviat allargat dels que tenen en uns expositors rere el taulell, m’hi refreguen un bon tomàquet, que crec que han hagut d’anar a buscar a dins, i m’hi posen uns bons talls de fuet. Torno al bar i m’assec a les taules que tenen a fora. M’hi menjaré el boníssim entrepà i hi demano la beguda, un parell de bocins de coca i el cafè amb llet. I, al final, gairebé hi faig la migdiada.

Sant Vicenç d'Espinelves

A Sant Sadurní d’Osormort pels Vernencs

Ara és el moment de la mandra, el sol pica fort. Aquí assegut s’hi està molt bé i fins i tot a estones hi passa un bri d’aire que fa la xafogor més suportable. Un angelet em diu que va, que m’aixequi i que vagi passant, que fins a Sant Sadurní d’Osormort tinc una bona estona i potser se’m faria massa tard. Però un dimoniet el contradiu, que no n’hi ha per tant, que aquí mig mandrós s’hi està molt bé i que encara queden moltes hores de llum per fer via cap a la banda de la riera Major. Podria seguir la carretera i, bastant més cap enllà del poble, agafar la cruïlla del traçat que segueix la riera Major fins a l’església de Sant Sadurní. Potser en una mica més d’una hora i mitja hi seria, però tot per asfalt. I crec que serà més interessant anar-hi per les frondoses boscúries, pujant cap al veïnat de França i remuntant la carena de Vernencs per tortes pistes i camins. M’ho miro sobre el mapa i ho veig bastant clar. Serà, sens dubte, més llarg i costós que anar-hi per la carretera, però molt més bonic. I les Guilleries s’ho mereixen. Deixo passar una estona més, ni prou curta com m’exhortava l’angelet, ni tan llarga com em temptava el dimoniet, i, finalment, arrenco poble amunt, carrer de Sant Hilari enllà.

Un cop passat el veïnat de França, de cases disperses al llarg de la pista, agafo un camí menys fressat que em puja cap a la casa de l’Espinàs, de la que cal passar pel bell mig del petit conjunt d’edificacions, aquell pas forçós que no deixa, però, de produir la sensació que t’estàs posant de ple en una propietat aliena. Davant de la casa, asseguts en uns troncs, hi ha uns nois. Em miren i abans que puguin pensar que aquest qui és, els pregunto si vaig bé per anar cap als Vernencs, una manera com una altra de trencar el gel. Dubten. Malament, doncs. Tot seguit, però, un d’ells em diu que prou que hi arribaré, tot i que no és anar tirant un camí i ja està. És, potser, un pèl perdedor. Els dic que duc un mapa que, de moment, m’està orientant prou bé. I després d’un clar gest d’aprovació, només m’indica que ara sortint de la casa agafi el pròxim camí que trobaré a l’esquerra i que hi aniré ben orientat. Doncs som-hi, cap amunt. Les carenes emboscades m’esperen.

Passo per la casa de Verdencs, després d’haver flanquejat, segons el mapa, els petits turons dels Carlins i de la Rocassa. I després de caminar una bona estona més entre boscos i algun camp escadusser, surto a tocar de la carretera al capdavall d’un camí bastant llarg, allà on hi ha l’aïllat edifici de l’ajuntament de Sant Sadurní d’Osormort, arran ja de la riera Major. Un xic més enllà, bastant a prop, hi ha la petita església romànica i l’esvelta i preciosa masia de Masferrer, segurament una de les principals del petit municipi disseminat. A l’indret de l’església hi impera la solitud, però des del proper recinte interior de la masia, que queda envoltada per un mur, me n’arriba un cert murmuri. Aprofito doncs per acostar-m’hi a demanar si em poden omplir la cantimplora, ja que necessitaré aigua per fer-me el sopar i els cafès i en vaig just. L’enorme porta del bonic portal del mur que dona a l’esplanada que hi ha davant de l’església, la que hi ha més a prop de la carretera, és tancada. Busco més enllà, cap als darreres de la casa, i hi veig un noi que feineja. Se’l veu més aviat reservat, fins i tot un pèl desconfiat. Però li demano l’aigua amb la cantimplora a les mans i, dit i fet, me la pren tot clarament assentint i em diu que m’esperi que ara torna. Mentre, des de fora estant, aprofito per intentar tafanejar una mica el poc que es veu de les intimitats del jardí d’aquesta formidable pairalia. Hi intueixo un oasi de pau i frescor a tocar de les bones parets de pedra. En poca estona ja tinc el noi de retorn amb la cantimplora plena a vessar d’una aigua ben fresca. Li agraeixo i, com a resposta, ja gairebé girant-se per tornar a les seves ocupacions, em fa un gest desimbolt com indicant que no s’ho val.

Busco un lloc per instal·lar-me. El temple està gairebé envoltat de zona herbàcia, però la vegetació hi és massa crescuda. No hi acabo de trobar cap racó prou ras i acollidor per estirar-m’hi. Segurament hi quedaria ben embrossat. Finalment, deixo la motxilla a sobre del muret que separa el recinte de l’església i la carretera. És un bon lloc per seure-hi. No hi penso més: acabaré fent bivac sobre de l’empedrat d’accés a l’església, arraconat arran de la porta d’entrada. I quan hi porto una bona estona, ja amb el petit fogonet encès escalfant l’aigua per fer-me el sopar, de cop veig que, des de la carretera, ve decidit clarament cap a mi un tros d’homenàs amb una bona barba. Mentre el veig que se m’acosta temo el pitjor, ja que en un primer moment el seu rostre no és certament massa afalagador. Quan el tinc a davant ens saludem i, anant al gra, s’interessa desconfiat per la meva presència en aquest racó de món. Li explico el què, que soc un rodamón temporal de bona fe, que només porto la bona intenció de passar la nit aquí i que demà a trenc d’alba desapareixeré riera Major enllà, almenys fins al pont de Malafogassa. Sembla que l’he tranquil·litzat. La cara de tirant a pomes agres es relaxa un pèl. I m’explica, com gairebé excusant-se, que darrerament han tingut algun robatori i ensurts amb gent estranya i que els quatre veïns de la zona estant a l’aguait. Pot estar tranquil, doncs, que el que més li robaré amb la meva estada nocturna és el formidable aire net del qual frueixen vivint en aquest tros de paradís. Finalment convençut de la meva bondat, ens diem bona nit i se’n torna per on l’he vist venir fins que es fa fonedís de la meva visió. De fet, no sé d’on ha sortit ni cap a on anirà. Però és molt possible que sigui el mateix propietari o el masover de la masia de Masferrer. I ara, quan ja no el tinc a davant, se m’acut que li hagués pogut preguntar. I, havent estat el cas, demanar-li algunes coses sobre la ben cuidada masia que conserva. Hauria de ser considerada patrimoni nacional. I que per molts anys.

Havent sopat, arribada ja la foscor de la nit, m’estiro a dins del sac mentre escolto el somort fresseig de la nit. Algun cotxe que passa per la propera carretera tot just trenca el silenci uns instants. Fins que m’adormo. Serà, però, un son una mica inquiet, amb breus despertades fora de lloc, al llarg de la nit, quan encara no toquen. Potser ho fa la manca d’habitud de dormir amb el cel com a sostre. O l’espessa quietud.

Masia de Masferrer

    

II. De Sant Sadurní d’Osormort a Vallclara

Fins al pont de Malafogassa

Obro els ulls i veig que comença a clarejar. La cansada foscor de la nit es va retirant i és el moment just de llevar-me. Per la carretera que tinc a tocar, passa algun cotxe matiner. Mentre s’escalfa l’aigua del fogonet per fer-me el cafè, menjo fruita i alguna galeta, un just desdejuni per començar els primers passos del dia.

Miro el mapa i veig clarament que començaré la ruta del dia seguint la carretera, riera Major avall, almenys un parell de quilòmetres. Passat el pont i el molí de Bojons, la carretera deixa la companyia de la riera i s’enfila decidida canviant bruscament de direcció cap als vessants emboscats. Just allà neix una bona pista asfaltada que, passant per les cases de Crivillers i de les Planes, i després d’una bona estona, em deixa al Càmping El Pont, molt a prop del bonic pont de Malafogassa. Quan soc palplantat davant de l’accés al càmping, molt tranquil ara a aquestes hores del matí, hi veig un bar on ja hi ha algú que hi pren un cafè a la terrassa. M’hi acosto i, per sort meva, comprovo que hi fan uns bons entrepans. M’hi assec i hi esmorzo llargament.

Després d’una bona estona sospesant els possibles camins a seguir des d’aquí, aprofitant el moment d’anar a la barra a pagar, li pregunto per Sant Andreu de Bancells a l’amable home que m’ha servit. Més que res per saber què hi trobaré. Segons el que em digui, potser hauré de comprar, abans de sortir del càmping, alguns queviures per acabar d’arrodonir el dinar i el sopar d’avui. Per a demà ja no caldrà, ja que, si tot va bé, espero haver arribat a Osor. Em fa saber que a Sant Andreu de Bancells hi ha un allotjament rural. Oh, que bé! En un primer moment, em passa pel cap que potser hi podria fer nit i tot. Però ràpidament veig que hi arribaré massa aviat, tot just a l’hora de dinar. Anem pel segon pas, doncs. Li demano si sap si també hi ha algun bar o restaurant. Aquí ja arronsa les espatlles i em respon, molt amable, que no li sona, però que potser els de l’allotjament també hi fan àpats, però que no en sap massa els detalls. I em recomana que hi truqui i me n’asseguri, perquè més enllà sí que sap de veres que no hi ha trobaria res més en molta distància. Em busca el telèfon i hi truco. M’atén una dona amb una veu molt agradable. Primer, quan encara no he aclarit la meva intenció, preguntant només per si era la casa rural, em diu que li sap molt de greu, però precisament aquests dies no accepten gent allotjada. Ho trobo curiós, perquè som en ple mes d’agost, però tampoc pregunto més sobre el cas, ja que, de fet, el que m’interessa de veritat és saber si hi podré menjar alguna cosa. I li explico que vaig fent una ruta a peu per les Guilleries i que voldria saber si en passar d’aquí a unes hores pel lloc hi podré fer algun mos. Em pregunta quants som. I quan sap que vaig sol, la seva vigorosa resposta és que prou, que no em preocupi que alguna cosa o altra es farà i que no passaré de llarg sense haver dinat. Àpat solucionat. I només per sopar i pel breu mos de demà a primera hora només sortir del sac, ja porto suficient fato.

Abans de sortir definitivament del bar del càmping, torno a mirar el mapa. Del preciós pont de Malafogassa, de finals del segle XV, fins a Sant Andreu de Bancells, hi puja una bona pista apta per a vehicles. Però no em ve massa de gust passar-hi. Veig que dóna moltes voltes i fa massa marrada. Me la imagino pesada i molesta pel possible trànsit de tota mena de motors amb rodes. Busco una alternativa i em tempta anar-hi per Sant Pere de Castanyadell, una església i un indret que també semblen tenir el seu interès. El camí que hi mena, i des d’allà el rastre que puja cap a Sant Andreu de Bancells, van més al gra. I segurament molt més tranquils.

Pont de Malafogassa

S’esmuny Sant Pere de Castanyadell

La calor ha guanyat terreny respecte a l’hora que he arribat en aquest racó de món del pont de Malafogassa. Ara tocarà suar de valent. Per sort, els camins de les Guilleries solen ser prou ombrívols, ja que s’ajauen plàcidament sota les espesses boscúries d’aquestes contrades.

Al cap d’una bona estona, arribo, després d’un revolt, al camí d’accés a Sant Pere de Castanyadell. Mentre hi vaig pujant en baixa un cotxe. Just quan ens creuem, estant jo apartat i quiet pràcticament a la petita cuneta del camí per deixar que passi, se’m para i, des de la finestreta del vehicle, un jove molt seriós em pregunta, sense ni dir bon dia, que a on vaig. Li explico que a buscar el camí que puja a Sant Andreu de Bancells i em diu que per aquí no pas, que estic entrant en una propietat privada i que no hi puc passar. M’imagino que quan diu propietat privada es refereix a una casa que, recordant el mapa, he vist que hi ha a tocar de l’església. I especifico que només seguiré el camí fins a l’església, que a la propietat en si no hi entraré. I m’aclareix que l’església també és dins de la propietat i insisteix, clarament perdent ja la migrada amabilitat que ha demostrat des del primer moment, que giri cua i que busqui una altra manera d’anar-hi, però que el camí és privat i no hi puc passar. I dit això, deixa anar el fre del cotxe i comença a avançar costa avall, molt lentament. Jo, de moment, em quedo palplantat allà mateix on soc. De cop, quan encara no ha avançat ni vint metres, es torna a parar i veig que em mira pel retrovisor. No m’immuto. Un parell o tres de segons més tard, sento com posa el fre de mà, surt d’una revolada del cotxe i, ara ja amb un to un pèl més amenaçador, m’insisteix que me’n torni cap avall que per aquí no hi puc passar. Penso que se m’ha vist clarament el llautó i que no he sabut dissimular la clara intenció d’esperar que se n’anés camí avall per jo continuar la marxa camí amunt. M’empasso l’orgull i començo a desfer camí. Encara s’espera un breu moment i, finalment, sense que jo hagi arribat allà a on és ell parat, puja al cotxe i se’n va. He baixat uns metres, però torno a estar sol. El cotxe s’ha allunyat clarament. M’aturo. Em fa recança haver de marxar d’aquí sense poder almenys veure des de fora l’església de Sant Pere de Castanyadell. I amb un gest clarament compulsiu me’n torno camí amunt. Potser tinc sort i sense acabar-hi d’arribar veig alguna cosa. Miro el mapa i comprovo com, segons aquest, a part del camí principal d’accés, en trenca un altre a l’esquerra que, sense passar exactament per la part on hi ha la casa i l’església, sembla tenir continuïtat vessant enllà per anar a buscar la carena que em duria cap a les proximitats de Sant Andreu de Bancells. Però quan hi soc a davant veig que aquest ramal ha estat clarament restringit. Només sembla que dugui fins a una propera esplanada arbrada preparada perquè s’hi reuneixi gent. Hi ha unes taules i uns tendals penjats per fer-hi ombra. És un espai tancat i el camí no sembla continuar per enlloc. Torno al camí principal i, poc abans d’arribar al conjunt d’església i rectoria, just quan soc davant d’un bell portal, una gran porta me’n priva clarament el pas. No tinc més remei, ara sí, que girar cua. Sant Pere de Castanyadell es queda allà, esquerp i furtiu.

Soc una altra vegada al camí a tocar del rierol del sot de Llardons. A un tret de pedra hi ha la casa que, segons el mapa, és can Pere Jan, i, més amunt, bastant a prop, can Regater. Me n’hi vaig. Potser per allà podré continuar i anar a buscar el camí que busco. Però tampoc me’n surto. Torno a baix al rierol i ara ho provo anant fins a una altra casa propera que surt com can Manuel. També sembla, segons el mapa, que un camí passi a tocar de la casa i s’enfili vessant amunt cap a la carena. Però quan encara no hi he arribat em trobo amb una altra tanca amb porta que priva del pas, just abans d’uns horts on hi ha un bon home feinejant-hi. Li dic bon dia i li pregunto com ho hauria de fer per anar cap a Sant Andreu de Bancells, ja que em sembla haver anat a parar a una ratera sense sortida. Li explico l’atzucac a on porto una bona estona atrapat. D’entrada em diu, amb certa eixutesa, que tot això són propietats privades i que tots els camins que li comento també en són, encara que surtin als mapes. I m’explica que la manera de pujar fins a Sant Andreu de Bancells és anant per la carretera de Vallclara. Ostres, una carretera? Per on va aquesta carretera? Primera notícia que fins allà dalt hi pugi una carretera. Per aclarir-me, li pregunto d’on surt, tot i que tinc clar que per asfalt no hi voldria anar pas. M’ho detalla i m’adono que, encara que hagi dit carretera, m’està parlant de la pista que he descartat des d’un bon principi, tot i no ser asfaltada, per llarga i tortuosa. Vaja, que per la meva desesperació, hauria de tornar fins al pont de Malafogassa i des d’allà tirar cap amunt. Veig que, si fos per ell, la conversa ja hauria arribat al cap del carrer. Però no em dono per vençut. Així que li explico que precisament vinc d’allà i que tornar-hi em faria perdre molt de temps. I després, un cop al pont, encara em quedaria enfilar tota la pista amunt... uf! És evident que amb vehicle és, segurament, l’única opció, però que anant a peu... I que he arribat fins aquí guiat pel mapa i veient-hi els camins més dreturers que menen fins allà dalt, sense saber, pobre de mi, que me’ls trobaria tancats i barrats per ús privat. Em surt com una lamentació, però tampoc sense semblar intransigència. Tanmateix, mentre li deixo anar tots els meus pensaments en veu alta, em dic a mi mateix que a veure si sona la flauta i m’explica alguna drecera, o senzillament, em deixa passar per la seva propietat i anar a buscar finalment el camí de la carena que em duria bastant ràpidament fins a Sant Andreu de Bancells. L’home resulta ser un pèl inexpressiu, així que tampoc és fàcil treure l’entrellat de què en pensa de les meves explicacions. Se’m queda mirant uns breus moments, que se’m fan eterns, i finalment m’indica que passi per la porta cap als horts i que el segueixi. Ha funcionat! Travessem els cavallons dels enciams i tomaqueres i arribem a una altra tanca que hi ha rere la casa. M’obre una altra porta i, sortint a un rastre de camí, que més aviat sembla de desbrossar, m’explica com prosseguir per anar a parar al camí carener que em durà a Sant Andreu. Davant dels meus sincers agraïments, li acabo arrencant un tímid somriure. Gairebé l’abraço i tot. La bondat existeix.

Migdia a Sant Andreu de Bancells

Ha anat tot com una seda. Camí amunt, tal com m’ha explicat l’home dels horts de can Manuel, arribo a Sant Andreu de Bancells. L’indret, el petit conjunt que formen unes cases adossades i l’ermita, és acollidor. L’interior de l’església, que trobo oberta, és breu i fresc. La casa principal acull l’allotjament rural. M’hi acosto i en surt la dona amb què hem parlat per telèfon. Tal com ja m’ha semblat, és molt amable. S’interessa per la meva ruta per aquestes contrades i, després de pactar l’hora del dinar convingut, se’n torna cap a dins i jo m’assec una llarga estona a escoltar el silenci a l’ombra d’unes taules amb para-sol que s’han disposat a tocar de les parets de l’església. Moment sublim. I el temps va passant.

Quan manquen cinc minuts per l’hora de la manduca, entro a la casa. La dona em torna a rebre molt amablement i, enfeinada, em demana disculpes perquè encara no ho té a punt. La tranquil·litzo, no tinc gens de pressa. Em fa passar a una sala, que sembla com més privada, on em presenta part de la família, que trobo asseguda íntimament al voltant d’una bona taula. I, com sense donar-li massa importància, em desvetlla el fet pel qual aquests dies no accepta allotjats a la casa, ja que hi té la família de visita i vol exclusivitat. Em saluden tots amb molta amabilitat, però la situació no deixa de ser d’entrada un pèl estranya. Vaja, em sento una mica intrús, encara que només sigui per fer-hi un àpat. I li comento que no voldria molestar, doncs, i que, en tot cas, puc dinar a fora, a les taules on he estat reposant i escoltant el ventet. La bonhomiosa resposta és que no em preocupi, que no molesto pas, però que si vull dinar abans que ells, que encara trigaran una estona, podré menjar ben aviat tranquil·lament a una altra taula que hi ha en una sala contigua. Em sembla bé, tant per la seva com per la meva comoditat. L’àpat consisteix en una bona amanida i un plat de macarrons. Boníssims, per cert. I de postres, una peça de fruita. Encantat de la vida. Al final caurà un cafè tallat i tot.

Una estona després de l’àpat, surto al defora. Miro el mapa i convinc per mi mateix que, encara sent prou aviat, m’aniria bé avançar una mica més perquè demà no se’m faci massa llarg arribar a Osor. Abans de dinar, un cop ja aquí dalt, m’havia passat pel cap buscar un racó per fer-hi un bivac, però tampoc veig gaire clar estar-m’hi tota la tarda sense massa cosa a fer. Just en aquest moment surt la dona de la casa i em pregunta que cap a on tinc previst anar a parar. I em comenta que hi ha previstes tempestes durant aquesta tarda i vespre, i que la zona on som en té tots els números de la rifa. De moment, del cantó del Collsacabra veig que, efectivament, es va alçant una bona nuvolada. Li transmeto els meus pensaments. Tinc clar que a Osor avui ja no hi arribo segur, i que tampoc era la meva intenció. Però li explico que mirant el mapa he vist que potser a l’ermita de Santa Maria de Vallclara hi ha algun porxo que podria ser un bon lloc per fer-hi un bivac. Més enllà ja hi veig, sobre el paper, una zona inhòspita sense res fins ben bé el santuari del Coll. I em diu que no, que a l’ermita no hi ha cap aixopluc i que la trobaria tancada, però que abans d’arribar-hi passaré per un hotel abandonat, al costat d’unes primeres cases d’una urbanització paralitzada. I que quan hi sigui, que vagi fins a la caseta on tenen cabres dins un tancat, passat el destronat l’hotel, i que demani si em deixarien passar la nit a l’antiga caseta d’informació que hi ha ben a prop, que sap que algunes vegades prou que hi ha dormit gent. Però que tot depèn de com estiguin d’humor, que són gent un pèl estranya. No em deixa massa tranquil. Què vol dir que són gent un pèl estranya? Però tampoc m’ho aclareix. Al final, suposo que perquè me’n vagi més desansiat, em diu que són bona gent, només que potser una mica esquerps amb els forans. Sospeso i finalment m’arrisco. Ens acomiadem, em carrego la motxilla i me’n vaig pista enllà cap a Vallclara.

Sant Andreu de Bancells

Pluja i aixopluc a Vallclara

Després de caminar una bona estona arribo a Vallclara. Ha passat algun cotxe i el cel s’ha anat tapant, però de moment no ha caigut ni una gota. L’indret, entre la deixadesa i la solitud, és certament inhòspit. Em planto davant de l’hotel, clarament abandonat i com fora de lloc. De la façana del rònec establiment pengen unes velles lletres indicant que portava per nom Don Juan de Serrallonga. Davant, en un descampat a l’altra banda de la pista, hi ha una caseta aïllada, que suposo com la que m’ha comentat la dona de Sant Andreu. Segueixo i m’arribo fins al tancat de les cabres i hi trobo una dona molt vella i un home de mitjana edat que hi feinegen. La dona, només veure’m, desapareix més enllà, sense ni respondre a la bona tarda que els deixo anar quan m’hi planto al davant. L’home em mira i, ell sí, em torna la salutació. I li explico com he arribat fins aquí. I que com que no sembla que hagi de fer una plàcida nit d’estiu per dormir al ras, li etzibo directament que si em podria deixar passar-la dins la caseta d’informació. Li costa reaccionar, però finalment em diu que sí, que m’esperi que ara anirà a buscar-ne la clau i m’hi acompanyarà. I m’espero. Passa una bona estona, però al final l’home torna a ser al meu davant i anem tirant cap a la caseta. I mentre hi estem anant em diu que, sobretot, sigui el més discret possible, que millor que ningú vegi que hi ha algú. Em quedo perplex, perquè no sembla que hi hagi d’haver ningú més que jo i ell en tot aquest lloc. Però tampoc li demano explicacions. Estant sol, serè discret a la força. Quan arribem a la caseta, m’obre la porta amb la clau i ni fa el gest d’entrar-hi. Em diu que no sap ni com la trobaré, com volent dir que m’espavili. Només em comenta que s’endú la clau i que demà al matí en marxar que ajusti la porta i que ell ja vindrà a tancar més tard. I, deixant-me pas, gira cua i se’n torna cap al tancat de les cabres.

Entro a la caseta i només posar-hi els peus em cau el món a sobre. La pols, els trastos acumulats i la fortor de resclosit se’m menjaran. L’estança que hi ha només entrant, es veu clarament que havia estat l’espai que, a través d’una finestra, ara tancada amb una persiana, es donava la informació al passavolant. I a terra, en un racó, encara hi ha caixes plenes de fulletons de promoció turística. A l’altre cantó d’una porta hi ha una altra cambra amb un llit, però tot és molt brut i el matalàs està fet un veritable fàstic. Jo aquí no hi dormo ni boig. Torno a tancar la porta d’una revolada i decideixo fer espai a l’estança principal. Netejo la zona tant com puc, escampo papers d’un diari vell que he trobat en un racó i hi estiro la màrfega. Llestos. Serà com dormir en un refugi lliure dels que, de tant en tant, es troben anant per la muntanya. I quan ja soc ben instal·lat, comença a caure l’esperada pluja. Acabarà caient un bon ruixat que esdevindrà finalment un plugim que s’allargarà una bona estona. Ben vist, encara he fet sort amb el meu paupèrrim refugi per fer nit a Vallclara. Sopo encara amb mitja llum de dia i m’entaforo ben aviat dins el sac. Dormo a estones.     

III. De Vallclara a Osor

Camins fins a Sant Benet

Sona l’alarma del mòbil. És negra nit, però ahir en estirar-me al sac ja vaig decidir que avui seria molt matiner. Surto de la caseta que m’ha fet de refugi a fer un riu al mig de l’esplanada il·luminat amb el frontal. Estic envoltat per una gran foscor i quietud. No se sent ni una ànima. Encara em costa d’entendre qui haurien de ser els que, segons l’home de les cabres que em va obrir la porta de la caseta ahir, no convenia que veiessin que hi havia un caminaire rodamón passant-hi la nit. No he sentit res ni a ningú. Ni els grills, que no sé si encara en queden. Ara que hi penso, fa temps que no se’n senten com abans. També passa amb les cuques de llum. D’infant, a les nits d’estiu, se’n veien moltes, però ara escassegen. Immers en aquests pensaments i amb la sola llum del frontal, faig un breu mos i un cafè amb llet, refaig la motxilla i, au, cap a buscar el camí.

Estic una bona estona caminant amb el frontal il·luminant-me el camí. Avui l’entramat de rastres és complicat. El camí sembla costós, però tinc tota el dia per anar tirant sense pressa. Caldrà anar amb molt de compte a no saltar-se cap cruïlla, ja que els camins del primer tram d’avui es presenten un pèl enrevessats. Només sortir de Vallclara, entre la foscor i que no trec els ulls del mapa, ja gairebé em passa desapercebuda la primera bifurcació a on cal que giri. Me n’adono a l’últim instant. La intenció de la jornada és anar fins al santuari del Coll tot fent el cim de Sant Benet i, des d’allà, baixar cap a Osor, on segurament passaré l’última nit abans de tancar el periple per les Guilleries a Sant Hilari Sacalm.

El primer objectiu del dia és el coll de Querós. El camí que segueixo comença suau flanquejant els vessants, però aviat es retorça ben pedregós i, revolta rere una altra, salva un bon desnivell tot passant per sota d’un cinglera. La primera sorpresa del dia. El pas per aquest aspre paratge coincideix amb les primeres llums de l’alba, que ja permeten desvetllar la vista cap als cingles del Collsacabra i les aigües del pantà de Susqueda. Tot plegat, un d’aquests moments d’intensa emoció que ja entreveig com dels que em deixaran empremta per tota la vida. I m’aturo uns instants a escoltar el silenci, amb la mirada captivada per la intensitat de la vista i de l’entorn que aquest tram de camí em regala.

Arribo a coll de Querós i faig la primera aturada del dia. Descarrego motxilla i faig un breu mos mentre miro el mapa. Ara veig que, per poc, ben bé al coll no m’hi hagués calgut acabar d’arribar. El camí que veig més factible per no passar-me una bona estona fent marrades amunt i avall, surt una mica més enllà de per on he vingut. Però bé, als colls sempre fa bo de parar-s’hi, almenys a recuperar l’alè. La qüestió és anar a parar a un indret anomenat, segons el mapa, el pla de les Lloses, i el camí que hi he clissat sembla que hi mena bastant anant per feina, sempre seguint a les cruïlles cap a la dreta. Després d’anar pujant i d’una breu marrada, en un revolt que el caminot gira cap a migdia, i que de seguir-lo em tornaria a acostar cap al coll de Querós, faig bé de deixar el rastre més fressat per seguir mig per intuïció un corriol confús a través de l’espessa boscúria. Ben aviat guanyo un petit collet entre dos turonets i, des d’aquí, cerco el sender que, ja per l’altre vessant, em deixa encarat a un camí més clar que ja no deixaré fins a Sant Benet. Estic cofoi, me n’he sortit prou bé.

Arribo al cim de Sant Benet més aviat del que havia cavil·lat. Aquí m’hi trobo amb una parella i un corredor solitari, ja que el cim gaudeix d’una certa popularitat i, molt o poc, sempre hi puja algú. Passejant pel llom de l’allargat cimal, gaudeix-ho de bones vistes cap a la vall d’Osor i Sant Miquel de les Formigues, el Collsacabra, Cabrera i el Puigsacalm. Cap a migdia, s’entreveuen les Agudes, el Matagalls i el muntanyam per on he trescat aquests tres dies. És un bon moment, de sensació culminant. Hi faig quatre ganyips i cap avall que fa baixada. Fins a Osor ja només em queda anar vessants avall. Però el recorregut és entretingut. I distès, perquè fins a baix a la vall ja només em caldrà anar seguint senyals de PR i de GR, de manera que no em caldrà estar ni a l’aguait del mapa ni amb la temença d’errar cap cruïlla que m’engoleixi cap a camins perdedors.

Vistes des de la carena de Sant Benet

Del reducte de pau del santuari del Coll a Osor

La primera fita del camí de baixada és el santuari del Coll, on hi ha la senzilla església romànica de la Mare de Déu del Coll, de panys llisos i mancats d’ornaments, la rectoria i l’edifici de l’antic hostal, avui esdevingut un bar restaurant. L’indret és molt acollidor, recollit just a dalt d’un replanet que forma un dels contraforts que baixen de la muntanya de Sant Benet. Entro a l’església, d’estada fresca i reposada. La nau romànica per dins, d’abelliment auster, té la nota de color de la rèplica del bell frontal d’altar, amb la Mare de Déu amb el nen asseguda envoltada d’una màndorla i del tetramorf amb els símbols dels quatre evangelistes, Marc, Mateu, Lluc i Joan. A cada costat del frontal també hi trobem escenes de la vida de Maria i del naixement del nen Jesús. És un bon moment de pau i contemplació. L’art amanseix les feres. O era només la música? Més tard, bo i assegut a la terrassa del bar, sota un ombrós i tranquil espai mig cobert amb unes gratificants vistes cap a Susqueda i la cinglera del Far, hi faig un bon entrepà de truita.

La baixada cap a Osor és bastant ràpida. Vaig descendint, arribant primer a coll de Nafré, indret d’on en tinc el record de passar-hi la nit amb una colla de ràngers i noies guia quan era cap del cau Pau Casals de Terrassa. No era el lloc previst per plantar-hi les tendes d’aquell tram de la ruta que anàvem fent des d’Amer, fent la primera nit a Sant Martí Sacalm, sinó que el lloc d’arribada havia d’haver estat l’ermita i el cim de Sant Gregori, bastant més amunt. Però anàvem tard i ens va arreplegar el capvespre quan encara ens mancava una bona grimpada. I en aquest coll, després d’estar tot el dia caminant, vàrem decidir fer parada i fonda. Res que no es pugui anar solucionant més o menys satisfactòriament amb aquell punt d’improvisació de les aventures de l’escoltisme que et van enfortint davant les petites adversitats.

Santuari del Coll

I, com són les coses, precisament pensant amb el cau, just abans d’arribar a la malmesa ermita de la Mare de Déu del Part, unes passes enllà entrelluco al terra del camí una taca fosca que no concorda gens amb els colors naturals de l’entorn. Quan hi soc al davant veig clarament que és un tros de roba. M’ajupo per recollir-lo i quan el tinc a les mans no em deixa de sorprendre que es tracta d’un fulard d’algun cau. És algun senyal? És amb el triangle blau marí bastant fosc i el rivet groc claret, però ja potser un pèl descolorit per més d’alguna rentada. Al capdavall del vèrtex del triangle hi ha un parell d’ensenyes cosides: el cercle taronja amb la cara blanca d’un castor i el lema “Compartir”, i el rombe gris amb el rivet blau i un estel groc de cinc puntes al mig. Per l’ensenya del castor, penso que potser l’ha perdut algun nen o nena d’aquesta edat, entre sis i set anys, anant d’excursió per la zona. I sembla que deu haver estat aquest matí mateix, fins i tot no deu fer massa estona, des del moment que potser sóc la primera persona que passa després de la pèrdua. I com que pujant no me’ls he creuat, segurament deu haver estat baixant en la mateixa direcció que jo. Evidentment, me’l penjo a la motxilla pensant que és molt probable que em trobi més avall a l’estol de petits escoltes i el perdut fulard pugui tornar al seu infant.

Arribo a Osor i travesso el poble d’una punta a l’altra pel carrer de França i el pont Vell. És molt més aviat de l’hora de la qual esperava arribar. No és encara ni una hora propícia per dinar. Això de sortir tan de matinada ha resultat providencial. Em disposo, per tant, a passar el que queda del dia a Osor, anar a la piscina, dinar-hi ben entaulat i buscar la pensió per passar-hi còmodament la nit. Continuo fent la volteta pel petit poble, però ni rastre dels nens del cau. Pregunto a una dona que s’està a la porta d’una casa si ha vist a passar un grup d’infants amb motxilla. Res. Vaja, m’hauria agradat trobar-me’ls. Però encara no perdo l’esperança.

Decideixo que un bon lloc per anar primerament, abans no sigui l’hora de dinar, és a la piscina municipal. És una mica als afores. Quan hi arribo me’n sorprèn la quietud i que no hi hagi més de sis o set presències. Només un solitari nedador i un petit grupet de noies adolescents prenen el sol a la gespa. Pensava que era un lloc plausible per trobar-m’hi els menuts escoltes, però tampoc hi són. Li pregunto al noi que em cobra l’entrada de la piscina si han passat per aquí o els ha vist pel poble, però no en sap res. Potser me’ls trobaré més tard en alguna plaça o en algun racó a l’ombra dels arbres tocant al poble. Finalment, em banyo a cor què vols i em cardo una dutxa d’antologia. Sóc un home nou!

La vall d'Osor

L’aixopluc cedit

En tornar de la piscina, vaig a cap a la pensió, l’única que recordo del poble. És a la carretera, en realitat el carrer Major, a prop del pont ja anant cap a Anglès. Quan hi arribo me la trobo tancada i barrada i ho veig tot força atrotinat, clarament en desús de fa temps. No fa potser massa anys, l’establiment encara era obert, ja que recordo haver-hi entrat a fer-hi algun àpat. I tot i que no m’hi havia allotjat mai, tinc un cert record, potser erroni, que també hi havia habitacions. Doncs em quedo, de moment, sense poder tastar un llit, després de dues nits fent gairebé bivacs.

Me’n vaig al restaurant que veig a la mateixa carretera a dinar-hi. Hi fan un menú que compleix les meves expectatives. Pregunto a l’home que em serveix per a les possibilitats d’allotjament al poble d’Osor. I, efectivament, la fonda és tancada de fa un temps. Hi ha alguna cosa més, però són cases de turisme rural que es lloguen senceres, però d’habitacions per una nit, no trobaré res. Ja em veig un altra vegada dormint a terra. Tampoc em preocupa, però em venia de gust dormir tou.

Quan surto del restaurant, comprovo com, després d’un matí radiant, el sol ha desaparegut i el cel és cobert per uns núvols grisos amenaçadors que es recargolen formant grans ondulacions. Aquests són dels que, tard o d’hora, deixen caure aigua. Tinc temps per anar a treure el cap a l’església de Sant Pere i el petit veïnat que la mig envolta, potser la part més antiga del poble. Però aviat començaran a caure les primeres gotes, ben grosses. Trona i acaba caient un xàfec potser més intents que el d’ahir a Vallclara. I s’hi està estona. I un altre cop penso amb el mal averany d’haver de dormir al ras amb la mullena i la fresca humida que ho cobrirà tot aquesta nit vinent, amb la quantitat d’aigua que està caient, mentre, ara per ara, m’estic aixoplugat amb la motxilla als peus a sota la balconada lateral i del tendal que encara aguanta del vell edifici de la clausurada fonda.

La pluja trigarà més d’una hora llarga a cessar del tot. I ara haig de pensar i posar-me a buscar a on passar la nit. Just al costat d’on soc, hi ha una caseta amb unes lletres a la façana que indiquen que es tracta del Casal Verdaguer. El petit edifici ofereix, abans de la porta principal d’entrada, un petit espai emporxat. Deu ser un equipament municipal, i penso que, si durant la nit no hi ha d’entrar i sortir ningú, podria ser un bon lloc per estirar-m’hi mínimament protegit de la intempèrie més absoluta. A prop d’on soc, també, al costat d’una farmàcia, veig un edifici amb banderes oficials. Penso que segurament és l’ajuntament. I no erro, però me’l trobo tancat. Just en el moment que sóc al davant, però, un noi jove surt d’unes escales laterals de l’edifici. I, ras i curt, li pregunto sobre la possibilitat de dormir en alguna sala que el poble em pogués oferir. Li concreto que vaig a peu i que esperava ben confiat de trobar-me la fonda en funcionament i que... Ho faig sabent que als pobles petits gairebé tothom es coneix i em podrà, si més no, orientar amb més diligència. Efectivament, em diu que ell no m’ho pot facilitar, però que li passi el número del mòbil que parlarà amb el seu pare, que és de l’Ajuntament, i que em trucarà. No especifica què és exactament de l’Ajuntament, però m’ho diu amb tota naturalitat, sense donar-li tampoc massa importància. Dit i fet, doncs. Mentrestant, me’n vaig al bar on he dinat a fer el cafè.

Al cap d’una estona rebo una trucada. És el pare del noi interessant-se per la meva situació, però em diu que ell ara és fora, però que d’aquí una estona serà pel poble i que ja em tornarà a trucar. Quan al cap d’una bona hora torno a rebre la seva trucada, em proposa de trobar-nos en uns cinc minuts davant de l’ajuntament. Me n’hi vaig i ja veig que hi ha un home aproximadament de la meva edat esperant davant la porta. Quan em veu arribar amb la motxilla, ja no calen massa presentacions. Parlem de la meva ruta, de la malaguanyada fonda i de quatre coses més. En un moment de la conversa em pregunta si sóc d’algun agrupament escolta tot mirant-me el fulard que m’he trobat al mig del camí baixant del santuari del Coll i que encara porto penjat de la motxilla. Aquest detall m’obrirà definitivament les portes al tema del dormir al poble d’Osor. L’escoltisme uneix i crea complicitats. Resulta que ell havia estat cap de l’agrupament d’Anglès. Ens expliquem les trajectòries passades als nostres respectius caus i li faig esment de la troballa del fulard al mig del camí i de l’esperança ja gairebé esvaïda de trobar-ne l’antic tenidor. A ell tampoc li consta el pas d’aquesta misteriosa unitat escolta o voltant pel poble durant el dia d’avui ni el d’ahir. Què hi farem. El fulard acabarà arribant, penjat de la motxilla, a casa meva. El guardaré com un preuat record.

Acabaré, ja arribat el capvespre, fent un fugaç àpat i dormint a l’escenari del teatre del poble, just rere l’edifici de l’ajuntament i a tocar del bonic pont romànic de la Noguerola. Una porta lateral d’emergència em permet entrar i sortir del meu immens refugi amb total comoditat. Demà al matí, en sortir-ne per emprendre l’últim dia de ruta, només em caldrà tancar-la de cop. Com sempre, i amb tot el dia enllestit, m’estiro al sac ben aviat. Dormo força millor que les dues nits passades.

Pont de la Noguerola d'Osor

IV. D’Osor a Sant Hilari Sacalm

Cap a Sant Hilari pel coll de Llevanyes

Avui arribaré a Sant Hilari Sacalm per tancar la trescada de quatre dies per les Guilleries. Dels tres matins de la ruta, és el que més tard em llevo. Així i tot, és prou d’hora. Quan surto del teatre d’Osor, pels carrers no es veu ni una ànima. De fet, tampoc em cal voltar-hi massa, pel poble, ja que el camí d’avui surt precisament de rere del teatre on he dormit, ja pràcticament als afores del nucli seguint el curs de la riera del sot de la Noguerola. No em cal ni mirar el mapa, pel fet que fins a Sant Hilari tot el traçat serà seguint-ne els senyals blans i vermells d’un GR. Seran uns quinze quilòmetres llargs de marxa. Per tant, una bona estona abans de l’hora de dinar, si tot va bé, ja hauré arribat. Just per fer-hi el vermut de comiat de les contrades guillerenques.

Durant el primer tram passo per bones masies: la Noguerola, el Ripoll, la Riba d’Avall i la d’Amunt... Durant una bona estona vaig pel fons de la vall amb un ascens més aviat suau, però a partir d’un primer revolt més tancat abans d’arribar a la Riba d’Avall, el camí comença a demanar certs esbufecs. La pujada és, en alguns moments, més contundent i el camí es comença a retòrcer de mala manera, revolt rere revolt. A la Riba d’Amunt faig una aturada. Breu mos i tornem-hi. Amunt fins al coll de Llevanyes. Quan hi arribo m’hi trobo un grupet de gent d’edat avançada que em pregunten si van bé per pujar al cim de Sant Miquel de les Formigues. Tot i que soc conscient que des que he sortit d’Osor n’he estat recorrent els emboscats vessants, d’entrada m’agafen desprevingut. Miro el mapa i no ho veig massa clar, ja que algunes dreceres no hi deuen constar. Un dels integrants dels veterans excursionistes pregunta gairebé afirmant si som al coll de Llevanyes. Doncs sí, segons la cartografia oficial que duc, hi som. Assenteix amb satisfacció i arrenca a caminar cap d’on he arribat fa uns instants, tot agraint la confirmació. I la resta del grup arrenca al seu darrere tot acomiadant-se. Això és convenciment i lideratge natural. A la muntanya sempre hi ha qui agafa el rol de guia. I la resta, agraïts, a darrere, seguint el flautista. Bona ascensió tingueu! Tot plegat em fa pensar que aquest cim guillerenc, crec que el més alt de la contrada, el tinc ben pendent. Però avui no és el millor dia. Allà m’esperarà per una altra ocasió.

Fins al coll de Llevanyes dec haver fet, aproximadament, la meitat de la caminada del dia. Així que fins a Sant Hilari encara em deurà faltar un parell d’hores ben bones. Aviso a la Marta, ja que vàrem quedar que a la tornada d’aquests dies voltant pel seu terrer, ens veuríem i faríem el vermut o, segons l’hora, dinaríem plegats. Ara el camí ja és tirant a planer, físicament descansat, però llarg i ensopit de pensament. La pista cada vegada és més ampla i més transitada. L’últim tram abans d’arribar als primers carrers de Sant Hilari serà un anar i venir de vehicles força carregós. Es nota que hi ha deu haver molta gent gaudint de les vacances.

Rierol pels vessants de Sant Miquel de les Formigues

Finalment, entro pels primers vials de Sant Hilari, clarament per una zona d’extraradi. Primer travesso un petit polígon industrial i després una més llarga zona residencial, d’aquestes tan insípides, sense vida. Però Sant Hilari Sacalm tampoc és una població massa gran en extensió. Així que en quatre passes més ja m’estic submergint en el bellugueig de la zona per on passa la principal carretera i en comença la trama de carrers i places amb més personalitat, la que en deixa tastar l’antigor i la genuïnitat de la petita capital de les Guilleries. Per aquests carrers sempre m’hi he sentit bé. Entro en una fleca, compro coca, i me’n vaig a l’acollidora plaça propera a menjar-me-la plàcidament mentre contemplo l’anar i venir de la gent d’un avançat matí d’estiu. I és així que dono per ben acabada la meva trescada de quatre dies pel cor i pels confins d’aquest muntanyam que forma les Guilleries. I feliçment penso el temps que feia que ho tenia pendent i com, finalment, ho he viscut. Ja ho diuen: tot ho bo es fa esperar! Ben esperat, doncs.

Més tard, ara sí, truco a la Marta, que ja feia estona que esperava la meva arribada, i anem, amb la grata companyia de les eixerides de les seves filles, l’Elena i la Berta, a fer un vermut com dicten els cànons. Una bona manera d’arrodonir la meva arribada a Sant Hilari. Si més no, sempre me’n quedarà un bonic record.     

Agost de 2016