Pare, quina travessa has anat a fer ara?

Pare,

Quina travessa has anat a fer ara? 

Sempre cercant camins, corriols, fonts, cims, gorgs...

Sempre cercant, sí, cul inquiet, tenaç, potser una mica tastaolletes, però al final ferm amb allò que intuïtivament sabies que et feia feliç. Ho intuïes, sí, perquè no has estat mai un home de grans filosofades. Has transmès les teves lliçons de vida fent amb l’exemple, ben eixut de paraules. Tu feies, senzillament. I, sobretot, deixaves fer. En aquest sentit, has estat bonhomiós, humil. Si et preguntaven, potser deies, però amb una ràpida resolució molt típica dels Rué, sense donar-li massa voltes. A vegades tan sòbriament, que podia semblar despreocupació. Però no, no era deixadesa, sinó simplificació, intuint també que la majoria de les coses que ens passen, que ens creen neguits, són, dient-ho clarament, collonades a les quals no val la pena ni dedicar cinc minuts. I, en canvi, esmerçaves molt de temps i molta energia a preocupar-te d’allò que sabies que era essencial pel teu benestar. I això, encara que potser no ho havies dit mai, era també el que oferies als altres. Sempre molt discretament, com la teva presència als llocs, oferies calladament el teu viure i deixar viure. I això, ha estat, segurament, la teva gran lliçó de vida, sense imposar-la, sense pontificar, tímidament, tant que sovint potser costava copsar-la. Però els Rué som una mica així, ens agrada la discreció. I sovint necessitem tastar la solitud, les nostres motivacions en solitari. I amb això has estat, sens dubte, un gran mestre, gairebé sense proposar-t’ho.

Però aquesta discreció i aquesta necessitat de tastar la solitud, sens dubte fruit d’una certa timidesa, no impedia la teva constant activitat envoltat de gent. Aquest curiós equilibri de saber gaudir de l’estar sol i a la vegada de l’estar amb colla que tan bé has transmès. Perquè quan una cosa et motivava, quan intuïes que per tu allò no era, com hem dit abans, una collonada, sinó que formava part del teu més pregon benestar, aleshores no et conformaves a seguir el ramat i avall, sinó que volies ser almenys el pastor. Esperant el teu torn, això sempre. Respectuós amb els qui t’havien precedit, però a la teva manera, ni millor ni pitjor, senzillament la teva. Vivint i deixant viure, fent i deixant fer.

Mirem-nos-ho bé, això. Vas començar anant a buscar quatre bolets i seguint discrets corriols per les muntanyes properes a casa, i quan ja havies trobat tots els camins dels rodals, vas acabar liderant grans ascensions als cims del nostre Pirineu. Dedicaves hores i dies a preparar i guiar les grans travesses del nombrós grup de gent del Centre Excursionista que mes rere mes anàveu seguint els senders de gran recorregut per tota la geografia catalana. Més endavant, ja de ben gran, gaudies preparant moltes de les sortides del grup de jubilats. I quan et miraves amb lupa totes i cadascuna de les llargues etapes dels camins de Sant Jaume que fèieu amb la mare. Què més? Vas començar molt jovenet sent un aprenent dansaire de sardanes i, quan ja havies saltironejat prou, vas acabar liderant el rotlle sardanístic de la colla dels Minyons d’en Serrat i dels sardanistes veterans. Vas estar-te molts anys sent un dansaire més del cos de dansa de l’Esbart Egarenc i, quan vas veure que en sabies prou, en vas acabar sent el director. I vas començar fent un paper com qualsevol altre a l’elenc artístic del Social, i vas acabar dirigint tant els Pastorets com un munt d’obres de teatre. Sempre a peu del canó.

Hi ha més equilibris. Per exemple, en aquestes coses amb colla que hem mencionat, t’hi recreaves, i havien d’ajustar-se gairebé a la perfecció, tot sent conscient dels límits fins on cadascú podia oferir. Intentaves treure’n tot el suc possible. Si es feia una cosa, havia de ser el màxim de ben feta possible. Aquella excursió, aquell ballet, aquella escena dalt de l’escenari..., si no sortien com tu creies que es podia exigir, t’hi encaparraves. Fins i tot t’hi posaves de mal humor. Aquí mostraves el geni que també et caracteritzava. Però després, en altres coses de la vida, curiosament les més quotidianes, banals o purament funcionals, eres més aviat descurós. Qui dia passa, any empeny. I ara érem la mare o els fills que t’ho mig recriminàvem. Però al final el temps sempre et donava la raó: ¿per què atabalar-se massa per una cosa banal que tampoc t’aportarà res emocionalment parlant? No es pot estar en tot i per tot. Per tant, tenies molt clares les teves prioritats. Els néts t’aportaven molt emocionalment. Doncs t’hi has dedicat en cos i ànima i has estat un avi exemplar. Vas heretar unes oliveres del teu pare més enllà de Lleida, a prop del poble on vas néixer. Cuidar el tros era una feinada que et corsecava els ossos i un munt de viatges amunt i avall. Sempre dèiem que gastaves més amb els viatges que el valor de l’oli que en podies treure. Algú altre, tenint la vida feta aquí, se les hauria venut o arrendat des del primer dia. Però suposo que a tu aquelles oliveres t’aferraven directament a les teves arrels i t’aportaven un benestar emocional. I, sempre discretament i en solitud, no vas parar d’anar any rere any, fins que la debilitat ja no t’ho va permetre, a esporgar els llucs i el brancam sobrer d’aquell centenar d’oliveres i a collir-ne les olives així que n’era el moment, en ple hivern i per molt fred que fes. I ben content, al cap d’un temps, arribaves un bon dia a casa amb unes caixes de garrafes de l’oli de l’avi. Oli fruit de la teva perseverança. 

I tot això, sempre discretament. Les aclamacions i els elogis no han estat mai sang de la teva devoció. Potser és que no sabies com posar-t’hi. Podies ser enmig dels dansaires, per exemple, donant les indicacions que calguessin, o sortir a l’escenari i clavar un paper per molt agosarat que fos, però a la que sorties de l’escena, desitjaves la discreció. Algun cop havies dit que tot això ho feies perquè ho necessitaves tu, no perquè els altres te’n fessin alabances. De la mateixa manera que t’esmunyies de segons quines converses que et suposaven haver d’escoltar massa escarafalls. Sempre discretament.

Anem acabant, doncs, discretament. Allà on hagis anat aquesta vegada, asseu-te en silenci just dalt del cim a fer un mossec d’aquell entrepà de botifarra que t’hauràs endut, i contempla una vegada més tot el muntanyam per on has anat passant amb el bon pas i el ritme que sempre has portat. És el llegat que ens deixes, discretament, sense massa maldecaps, perquè sí, perquè és el que necessitaves i t’ha fet feliç. I fins aquí. Per què fer-se més embolics? Suposo que en serem dignes d’aprendre’n les lliçons.

Gràcies, pare!

Agost de 2024