Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor)..., per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país.

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ja direu què us sembla.

A reveure!

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Conca de Barberà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Conca de Barberà. Mostrar tots els missatges

Per les contrades catalanes del Cister (IV). De Santes Creus a Montblanc

El país de la pedra seca

A trenc d’alba surto de l’Hostal Grau de Santes Creus i recorro el carrer Pere el Gran per anar a buscar el pont que salva el riu Gaià. Només creuar el riu, una mica més avall carretera enllà, començo a pujar lleugerament per una pista cap a les planes de Santes Creus i d’aquesta raconada de l’Alt Camp. Sembla contradictori dir que es puja cap a una plana, quan normalment cap a les planes s’hi baixa, però en aquest cas és ben bé així, ja que la vall del riu Gaià i Santes Creus queden lleugerament ensotades respecte la gran plana que la separa del poble del Pla de Santa Maria i les serres divisòries amb la Conca de Barberà, cap a on em dirigeixo.

Aquesta plana de secà és el país de la pedra seca. N’hi ha per triar i remenar: marges, cabanes, cossiols... Ja hi havia estat per aquesta contrada i recordo haver-hi fet l’anomenada Ruta de la Capona amb el meu fill ben menut. Deuria tenir un tres o quatre anys. Tinc fotos del dia, amb el nen gaudint tot explorant l’interior de les cabanes, asseguts en un marge de pedra seca o caminant-hi entremig. Aquell dia vàrem seguir la ruta esmentada, pensada expressament per anar passant per alguns dels millors exemplars dels rodals i badar-hi gairebé un matí sencer sense pressa. Avui, però, hi passo amb pas decidit, i només puc anar veient les dues o tres que el traçat del recorregut convingut m’ofereix. No obstant, no em puc estar de parar-me, encara que sigui breument, davant de les intrèpides meravelles d’aquest art popular en perill pel seu patent desús, tot i que les més interessants de la zona fan força goig de restaurades. M’aturo sobretot a l’anomenada barraca de l’Augé, un exemplar impressionant. Li faig alguna foto, la contemplo i continuo camí enllà. Més enllà dels seguits marges, en algun tram les breus aturades han estat constants: a cada tombant, un regal per a la contemplació harmoniosa. El camí, en aquesta hora de la fresca, ha estat molt plaent.

Barraca de l'Augé, al país de la pedra seca

Després d’una hora i mitja travessant la plana de la pedra seca, arribo al Pla de Santa Maria per la plaça on hi ha una bonica font i la creu de terme, i entro al seu agradable nucli antic passant per sota del portal del carrer Major, anomenat de Soldevila. N’hi ha un altre, de portal, a l’altra punta del carrer, el de Cal Gil, després d’un passeig per uns carrers rectes que s’entrecreuen tot formant un tramat en quadrícula que havia estat potser emmurallat. Al mig del tramat, aproximadament, trobo la plaça de l’Església, un espai lleugerament més ample que els altres carrers, on hi contemplo la imponent façana barroca de l’església de l’Assumpció. Al llarg del carrer Major puc observar alguna gran casa amb la façana esgrafiada. Més amunt trobem alguns elements arquitectònics interessants, com els anomenats portals de la Trinitat i del Roser, amb les seves capelletes al final dels seus respectius carrerons culs-de-sac, per on m’hi endinso. Al capdamunt del poble, ja pràcticament als afores, m’arribo a contemplar una vegada més la interessant església romànica de Sant Ramon, amb la seva enorme portalada de graduals arquivoltes i capitells, clarament una de les joies d’aquest poble i de la comarca de l’Alt Camp.

Portal de Soldevila, al Pla de Santa Maria

El poble no presenta massa concurrència. És diumenge i la gent encara deu dormir. Baixo una altra vegada cap al nucli principal, ara a la recerca d’on poder fer un bon mos i el cafè, ja que he sortit de Santes Creus pràcticament en dejuni. Després de voltar un parell de carrers, finalment trobo el bar El Sindicat, un altre exemplar ben viu amb l’encant visual i el tarannà humà dels antics cafès de poble posats al dia. Abans d’arribar-hi, des de mig carrer, ja hi veig, just davant la porta, alguns grupets de gent que hi xerren i fumen. És l’estampa típica de molts bars i locals des que es va restringir el tabac als seus interiors, cosa encertadíssima. I el contrast: dels carrers mig buits del poble, a l’evident i sorollosa animació a l’interior de l’emblemàtic cafè per antonomàsia. La noia que serveix a la barra, atractiva i riallera, m’explica que al poble són uns dos mil habitants, i que Figuerola, per on passaré d’aquí una estona, és molt més petit, ressaltant amb èmfasi aquest “molt”. Aquestes petites rivalitats... Esmorzant-hi, en aquest animat i agradable cafè, avui que és diumenge, hi ha la paradigmàtica colla de ciclistes, molt sorollosos, alguns grupets de gent gran, que fan només el cafè, un parell de famílies amb canalla i algun que altre solitari de barra. I en un racó discret, un caminaire amb motxilla i bordó que hi descansa tot fent-hi el merescut mos i agafant forces abans de reprendre el camí que el durà, passat Figuerola del Camp, a la Conca de Barberà. Per arribar-hi, caldrà tramuntar la serra pels colls de la Muntanya de Jordà, que la separen clarament d’aquest tranquil poble de la plana de l’Alt Camp.

Entre marges de pedra seca

Del Pla de Santa Maria a Figuerola del Camp, el camí comença a inclinar-se lleugerament, entre conreus i marges de pedra seca, però es fa bé, amb menys d’una hora. Figuerola mereix una breu passejada, encara que sigui. M’hi aturo, bec aigua de la font del Portal que s’ofereix al passavolant en una assolellada cantonada del carrer que hi entra de ple, i pujo fins a veure de ben a prop l’església i un pou en una placeta ben arranjada, un encant de racó. El poble no és molt gran, com ja m’havia advertit convençudíssima la noia del cafè del Pla, i, de fet, com ja m’imaginava pel poc que en sabia. M’hi estaria més estona, assegut en aquesta placeta del pou, escoltant el minso batec del poble, però avui vaig més a preu fet. Tinc una cita a l’hora de dinar a Montblanc, on acabaré el meu periple a peu d’aquests dies seguint la Ruta del Cister, i hi voldria dedicar el temps que mereix, sobretot quan es tracta del retrobament amb una amistat amb la que fa uns quants anys que no ens veiem almenys una estona.

El pou de Figuerola del Camp

Cap a la Conca per la Muntanya de Jordà

El camí va per feina, també. Surt del poble decidit i aviat comença a pujar fortament pel mig de la petita vall que formen un parell de contraforts que surten de la carena principal de la propera Muntanya de Jordà. Passo a tocar d’un últim mas, pel que puc veure al mapa del mòbil anomenat de l’Eusebio, i ara el camí gira cap a la dreta iniciant un mig flanqueig. Després d’unes tres o quatre revoltes, puja que pujaràs, el camí, ara esdevingut mig sender, ateny un indret obert amb extenses vistes a la plana de l’Alt Camp i el Camp de Tarragona i s’aplana per descans del sofert excursionista. I pràcticament ja està, només una última rampa i assoleixo feliçment el coll de l’Era del Caterí. A partir d’aquí, ara per corriol, ara per mitges pistes, recorro l’obaga de la carena, on hi abunda l’alzina i també hi clisso, a banda a banda del corriol, galzeran, boix grèvol i alguna que altra falguera. L’indret és prou ufanós. Finalment, després de passar per la font i les runes de l’ermita de Sant Salvador i de les velles cases dels orígens de Prenafeta, arribo, ara sí, al Prenafeta actual, tot recorrent camins de muntanya cantelluts i de mala petja, trencaturmells, que en dic jo. Però hi arribo ben sencer.

Pujant cap a la Muntanya de Jordà

Prenafeta és un llogarret tranquil i amb racons prou serens, tot i que hi entro passant per un mig nyap d’urbanització que me’n fa l’arribada poc atractiva. En algun moment baixant d’aquestes altituds he passat de l’Alt Camp a la Conca de Barberà. De fet, ja soc al terme de Montblanc, tot i que encara em manca, anant a pas lleuger, més d’una hora per arribar-hi. M’assec a un pedrís a tocar de l’església, allà on el poble ofereix una petita plaça, a fer un breu mossec abans de reprendre l’últim tram fins a la mateixa plaça Major de Montblanc, on m’esperarà ja la Núria, la montblanquina coneguda de fa anys que em rebrà avui com a bona amfitriona. Quan ja porto una estona assegut, menjant lentament, m’adono que hi ha un home arrepenjat a la reixa del mur de la propera casa que em mira fixament amb cara de pomes agres. Aixeco la vista dos o tres vegades i veig els seus ulls fixats cap a mi. Faig veure que no el veig, però de cua d’ull m’arriba la seva mirada constant i inquisidora. Penso que no crec que estigui fent res mal fet i que, si fos el cas, ja m’ho dirà, però no puc evitar de sentir-me un pèl incòmode. Estic a punt d’aixecar-me, anar fins on és ell, a no més d’una desena de metres, i preguntar-li amablement que si ens coneixem d’alguna cosa o jo què sé. Però no ho faré. Em poso a mirar el mòbil, tot dissimulant, mentre vaig menjant unes avellanes, però noto la seva fitada presència. Finalment, al cap d’una estona que se’m fa eterna, sento un fregadís de trepig que s’allunya, miro i ja no hi és. Què deuria voler? Mai ho sabré, però és ben bé que hi ha gent que té el saber estar una mica distorsionat. Potser no se n'ha adonat ni de la mala estona que m’ha fet passar. Segurament, algú amb un tarannà més impetuós, davant de tan descarada i insistent mirada, se li hagués acabat encarant i ja la tindríem ben armada. Però què hi farem, jo prefereixo restar en pau, almenys amb mi mateix. Avui la paciència ha jugat amb mi i puc dir clarament que n’he sortit victoriós. I ara me’n sento satisfet. Afrontarem contents i feliços, doncs, aquest últim tram que em queda per tancar pràcticament el cercle de la ruta cistercenca.

Ara el paisatge s’aplana, entrant en plena Conca. Passo vinyes i bosquets, algunes oliveres, algun petit torrentet, tot en equilibri i oferint un agraciat compendi d’un paisatge mediterrani de secà que m’enamora. Fa una temperatura ideal, ni fred ni calor. Tot plegat, doncs, un bon darrer capítol d’aquests dies voltant per aquestes contrades. Noranta quilòmetres, dotze pobles, dos monestirs, un santuari i una capital històrica: Montblanc. Hi entro per la muralla que dona al pont Vell, ara en obres i pel que no puc passar, i me’n vaig directe a la porxada plaça Major a retrobar-me, després de molt de temps, amb la Núria, un moment que serà ben bé la cirereta del pastís d’aquests quatre dies. Un bon dinar, unes bones copes d’un bon vi blanc de la Conca i, sobretot, una bona posada al dia de les nostres vides, que, tant la d’un com de l’altra, han donat algun que altre tomb. Ens acabarem acomiadant abraçats, fent mig plans per a una possible retrobada sense esperar que passi tant de temps, a les portes del tren que em durà cap a casa, cansat però ple de bones sensacions.

Plaça Major de Montblanc

    
Novembre de 2022

Per les contrades catalanes del Cister (III). De Montbrió de la Marca a Santes Creus

 [...] Espinàs ens ensenya que el camí (i el caminar) és una actitud, en el fons una manera d'estar i de mirar el món. Des de la discreció, la humilitat, defugint el protagonisme, deixant espai als altres, apareixent com a notari d'una realitat, com a testimoni.

Enric Faura

Passant la serra de Comaverd

Sona l’alarma del mòbil a l’habitació per als hostes de Cal Joan de Montbrió de la Marca després d’una nit envoltat de silenci. Voldria poder fer el ronso almenys uns minuts, però l’hora pactada d’esmorzar m’empeny a alçar-me tant sí com no. Intueixo que la Margarita es lleva també potser més aviat del que li caldria si no fos perquè avui em té a casa. Per tant, no la voldria fer esperar. Tot i així, quan aparec per la porta del menjador, la Margarita ja té la taula parada amb la teca a disposar. No cal dir-ho, un bon esmorzar de pa amb tomàquet (del que té gust a tomàquet), bon oli, bon embotit i una bona, també, tassa de cafè amb llet. Hi han cantat els àngels. Però, sobretot, s’agraeix la grata companyia de la Margarita, que més enllà de l’enyorable i oberta conversa, es desficia per atendre’m, que no em manqui res, talment com si el que tingués a davant fos un fill seu. Un encant de dona, ras i curt. Coses senzilles com aquesta acollida tan propera, càlida, casolana i entregada, són, potser, les que busco caminant per ves a saber on. Perquè al final t’adones que potser no és tan important el lloc per on perdre’s, sinó les vivències que hi arreplegues i que van fent pòsit en la manera d’estar i de mirar el món.

La Margarita m’explica, entre altres coses, que havien tingut un celler i que havien fet vi. Ara, ja en plena jubilació, només porten unes vinyes, les justes per distreure’s i poder continuar tenint un peu a la terra, ja que pel rendiment que se’n treu potser més valdria deixar-ho estar tot. De més joves s’engrescaven fàcilment, però ara ja no volen massa maldecaps. Però quan s’és inquiet, sempre en queden les escorrialles. I a Cal Joan s’hi respira inquietud i passió per allò fet. Al capdavall se’ls veu ben serens i feliços, satisfets de la vida.

Amb tanta gratitud, m’hi quedaria una temporada a Cal Joan, però Santes Creus m’espera, i el tram de Montbrió al Pont d’Armentera, ja a l’Alt Camp, és llarg i muntanyós. Hi esmerçaré més de quatre hores. I sabent-ho amb previsió, no és qüestió de badar massa. Tot i que badar sempre és reconfortant. M’agrada badar, però en la seva justa mesura.

Vistes des de la serra de Comaverd

El camí deixa Montbrió més aviat planer, però de seguida va per feina i s’enfila amb paciència durant una hora ben bona fins a assolir el coll de Maldà i la carena de la serra de Comaverd, a gairebé 900 metres d’alçària. Soc a la divisòria natural i administrativa entre la Conca de Barberà i l’Alt Camp, i les vistes cap a ambdós territoris són generoses. Aquí sí que bado una estona. Un llarg i bonic tram de carenejar em deixa, més endavant, al cim i a la roca del Cogulló. Es veu el poble de Cabra del Camp relativament a prop, pas còmode i més ajagut entre les planes d’una i altra banda, fent solc entre les serres de Comaverd i de Jordà i Carbonera, per allà on tramuntaré demà per tornar a trepitjar la plana de la Conca i anar fins a Montblanc. Després d’aquesta llarga contemplació continuo per la carena perdent altura de forma decidida fins al coll de Sàrria, per on travessa el traçat del GR 7 que ve de Pontils i Vallespinosa i va cap a Cabra del Camp. Un altre recorregut que potser algun dia faré, almenys algun tram. A partir de coll de Sàrria, un distret flanqueig emboscat pel vessant mig obac de la serra Voltorera, m’aboca ja directament a la plana de l’Alt Camp i, més endavant, al poble del Pont d’Armentera, ja en plena vall del Gaià.

Cabra del Camp i la Muntanya de Jordà des del Cogulló


El cafè de la Cooperativa

Si hom vol un cert tast dels cafès amb encant de poble, aquí en té un. Situat just a la petita plaça del Pou, al rovell de l’ou del Pont d’Armentera, hi dona el caliu necessari que tot poble o veïnat hauria de poder gaudir. Hi entro i m’hi assec una bona estona. Recórrer un tros de país no és només fer camí resseguint camps, valls i muntanyes, també és gaudir d’aquests moments de descans en llocs on s’hi respira el batec humà dels pobles. Durant l’hora bona que hi he estat, hi han anat passant moltes coses, totes prou discretes i quotidianes, però. Es nota que avui ja és dissabte. El jovent i alguna família amb infants omplen la barra i alguna taula, hi fan el vermut i riuen desinhibits mentre s’expliquen l’última anècdota que deu rondar pel poble. Els infants volten per les taules, abstrets amb els seus jocs de la resta de la concurrència. De cop, però, deu haver arribat l’hora de dinar a les cases. Amb poc marge de temps, la sala es mig buida del públic més familiar i només hi queda el jovent més despreocupat a cenyir-se als horaris, sobretot sent cap de setmana. La família que porta el bar, deixant que els reressagats facin la seva, seuen també a dinar. Aquí tot passa amb una naturalitat difícil de veure en la majoria de bars més formals de ciutat, gairebé llocs de l’anonimat, on el client és un desconegut que cal tractar amb cert mirament. Aquí gairebé no hi ha clients, sinó paisans, el personatge del carrer de sota, el de tota la vida. O el nouvingut o l’estadant intermitent però que ja tenen prou bagatge al poble. Aquí tothom sap quin peu calça l’altre i a hom se li accepten les informalitats sobretot sabent-ne les confiances del qui té el costat. I aquestes petites informalitats ja es donen per perdonades si ets aquest o aquella que veig cada dia o molt sovint i ets el de tal casa. En aquesta estona, l’únic client en el qual se li ha dispensat una atenció diferenciada, ha estat a mi. Fins i tot, demanant el cafè amb llet a la barra i veient que m’esperava per endur-me’l a la taula, m’han suggerit amablement que anés a seure tranquil, que ja me’l servirien allà on estigués assegut. Ras i curt, jo no soc un “de tota la vida” que entra al cafè a reunir-se i a fer-la petar amb l’altre “de tota la vida”, sinó, mai més ben dit, un passavolant, un client desconegut que fa ús del cafè com a servei, no com a lloc de reunió popular. Vet aquí, segurament, l’encant, més enllà de l’estètica sovint de certa bellesa anacrònica, dels cafès de poble “de tota la vida”: aquest tarannà de complicitat subliminar entre els concurrents “de tota la vida”. I de poder-ne ser espectador anònim des d’un racó, com qui no vol la cosa.

El Pont d’Armentera

L’endreçat poble del Pont d’Armentera mereix un petit passeig. Hi faig quatre voltes, tot copsant-ne l’encant natural, sense estridències ni afalacs fora de mida. Per l’hora, suposo, el poble roman sota una espessa capa de silenci i el passeig hi és calmós i agradable. Al passar per davant d’una casa, de dins me n’arriba una breu fressa de gent reunida en la sobretaula. M’hi aturo a escoltar la vida. Se sent el riure d’un infant i una dona que el mig renya. Més enllà, el poble s’encavalca a banda i banda del migrat curs del torrent de Rupit, aquí formigonat de cantó a cantó, un petit afluent del riu Gaià, que aviat trobaré seguint un breu tram del carrer fins al següent pont que el travessa per entrar al veïnat de la Planeta. Abans m’he aturat al bell racó del carrer de la Vila Closa, un carreró cul-de-sac, un lloc breu però acollidor. Penso si aquest petit conjunt de cases són l’origen del poble, el pinyol, com passa a altres poblacions amb vila closa medieval. Però just a tocar hi ha el carrers del Raval Vell i del Raval Nou, a banda i banda. I un raval és, precisament, una part de tota localitat feta més enllà del nucli original, sovint fora muralles. Tot i que, potser, el vell deu ser prou allunyat en el temps. Tot plegat, les misterioses trifulgues dels topònims. No m’hi trenco el cap. Deu tenir la seva explicació. Finalment, surto del poble decidit ben a prop del riu Gaià, avall, cap a Santes Creus.

Carreró de la Vila Closa del Pont d'Armentera

Santes Creus

Fins a Santes Creus només queda una hora llarga de camí, entre vinyes i vessants emboscats. Aquest tram coincideix, evidentment, amb l’anhelat recorregut del riu Gaià, des del seu simbòlic naixement, a la font de les Canelles de Santa Coloma de Queralt, a la històrica Baixa Segarra o l’Alt Gaià actual, fins a la desembocadura al mar, a la platja de Tamarit, entre les Botigues de Mar d’Altafulla i el castell de Tamarit, un indret que manté la certa bellesa d’aquest tram de costa del Tarragonès. És un recorregut que presenta bones sorpreses paisatgístiques tot passant per la solitud dels petits pobles ancestrals del seu curs, en alguns trams ben tortuós. Cal dir que quan buscava quina ruta fer aquests dies, vaig cavil·lar la idea de fer, entre altres possibilitats, aquest recorregut del riu Gaià. Però finalment em vaig decantar per la ruta cistercenca. Però ara qui me’n torna la memòria i em dic a mi mateix que potser algun dia deixaré la font de les Canelles de Santa Coloma enrere per arribar, al cap de tres o quatre dies caminant, a tocar l’aigua salada del mar. Queda al calaix de les coses pendents.

Portal de l'Assumpta a Santes Creus


L’arribada a Santes Creus és bonica, un pèl enlairada respecte el carrer que fa de mica de poble i, enfront, veient com la dimensió del monestir i el seu bonic campanar i cimbori es van imposant sobre el camp de visió. Quan arribo, ja a tocar del monestir, just a la corba que el carrer fa quan arriba al capdavall del poble, davant de l’arc d’entrada a la plaça de Santa Llúcia i del curiós carrer de la Ferreria, em dirigeixo sense massa vacil·lacions de cap a l’Hostal Grau, on tinc habitació reservada. És tot allà mateix, a quatre passes. Primer, una dutxa i, fins i tot, una estona d’estirada al llit. I després, encara amb l’última llum del dia, ja ens passejarem el recinte monàstic. A Santes Creus ja hi he estat almenys un parell de vegades, si la memòria no em falla. A l'interior del monestir, també. Per tant, aquesta vegada m’ho estalvio. Però els exteriors sempre fan bo de passejar. La plaça i la capella de Santa Llúcia; el portal de l’Assumpta; l’allargada i endreçada plaça de Sant Bernat, amb la seva font al mig i la visió de la façana principal de l’església del monestir; la planta baixa del palau de l’Abat, amb el recollit claustret; l’ombrívol carreró de la Ferreria; la plaça de Jaume el Just... Sens dubte, una de les fites de més significació d’aquesta ruta cistercenca. Un bon moment, just a la part final del dia. L’he començat amb llum i l’he acabat ja sent negra nit. El fred ja cansa. I busco escalf al bar, on faré l’últim mos del dia. Un dia més, amb més camí que pobles. I pensant ja amb el de demà, el darrer, faig via per tenir temps a pair i anar a dormir aviadet. Demà em llevaré abans que hagi sortit el sol per començar a caminar just a trenc d’alba.

Plaça de Sant Bernat a Santes Creus

  
Novembre de 2022


Per les contrades catalanes del Cister (II). De Vallbona de les Monges a Montbrió de la Marca

Cants de bon matí i cap a Rocallaura

Tal com vàrem quedar ahir amb la monja Josepa, a dos quarts de vuit en punt truco al timbre de l’hostatgeria del monestir de Vallbona per esmorzar-hi. Em va dir que hi seríem tres. Tot i que de moment hi entro sol, ben aviat apareix al menjador la parella, home i dona, que també fan la Ruta del Cister, però amb bicicleta. No cal dir que en fan més via que jo i no tornarem a coincidir al llarg del meus dies caminant. Quan ens veiem les cares de més a prop, asseguts davant per davant al mateix tram de taula, ens adonem que ja havíem coincidit el dia abans a un dels dos rituals litúrgics de les monges a l’església del monestir. En parlem, gairebé per compromís, coincidint que, més enllà de les motivacions personals a l’hora d’assistir-hi, de fet poca cosa més hi havia a fer en una tarda entre setmana al poble de Vallbona, a part de passejar-lo i d’estar-se una estona al cafè contemplant-ne el seu batec, moments, els dos, que també s’hi van poder encabir sobradament.

L’esmorzar no s’ha allargat massa i poc abans de les vuit estem a punt de tornar a fer camí. Quan passo per última vegada per davant de la vetusta porta de l’església del monestir, me la trobo oberta. Arriba una senyora, a la que gairebé haig de deixar passar, palplantat com estic davant de l’entrada, i li pregunto que si tornen a cantar les monges. Doncs sí, tu. Em fa saber que ara mateix a les vuit comencen les laudes, i el ritual és gairebé tot cantat i no dura massa, uns vint minuts. Doncs cap a dins, va. Començarem el dia solemnement, amb tants cants! I, com ahir al vespre, acompanyats pel petit orgue. Tot més que suficient. I sona celestial.

Vistes cap a l'Urgell des del camí a Rocallaura

Finalment començo a caminar. El camí fins a Rocallaura és prou agradable. Només sortir de Vallbona s’enfila sàviament flanquejant el vessant que voreja el poble i la vall del Maldanell fins a assolir el coll de l’Olla, on esdevé un bonic sender que careneja pel mig del bosc. De tant en tant les vistes que s’ofereixen de l’Urgell, la Segarra i més enllà, per una banda, i de la vall del Maldanell i la serra del Tallat, d’on veníem ahir, per l’altra, demanen una breu parada contemplativa o, si més no, afluixar la marxa. Finalment, ja per una mitja pista, el traçat baixa tot decidit fins a Rocallaura. A les envistes del poble, baixant pel vessant costerut, m’arriben els tocs de campana de les deu. Bonica benvinguda. Arribo al capdavall de la costa, a la vall del Maldanell, sens dubte la protagonista de la contrada i d’aquesta primera part del camí d’avui fins gairebé l’enlairat poble de Belltall. Les primeres cases de Rocallaura, que ja anava veient tot baixant, són a tocar. Però el poble, com la vegada del 2008 arribant-hi per l’altra banda, no es guanya fàcilment: una última rampa passada la migrada riera de Maldanell i, ara sí, poble assolit.

El cafè tancat de Rocallaura i la vall del Maldanell

Rocallaura és avui més esquerp amb mi: el cafè és tancat i el poble ben buit. Només hi ha els carrers i el silenci. Per continuar cap a Belltall cal travessar el petit nucli pel seu bell mig. Però no en trec massa res. Hi ha carrers en què hi fan obres i presenten una estampa caòtica, mig fangosa i empolsinada. M’assec a un banc a prop de l’església, en un carrer que s’eixampla, i hi faig un breu mos. Quan ja gairebé acabo, arriba un cotxe. Un bri de vida! Se’m para a pocs metres i en baixa un home. Ens mirem i ens saludem amb un bon dia. Però no en deu tenir prou i em pregunta si busco a algú o alguna cosa. I li dic que no, que només estic de pas tot seguint la Ruta del Cister. Però ràpidament afegeix-ho que sí que buscava una cosa: el cafè. I que l’he trobat, però ben tancat. I que sembla que de fa dies, per l’aspecte que oferia des de fora. Doncs mira, precisament estic parlant amb el que el duu. I que sí, que el té tancat, ja que entre setmana poca cosa hi té a fer. Però és que ara, a més, el carrer està en obres i, amb tot aixecat, es veu que se li espanta la clientela. I que no pensa a obrir-lo fins que acabin, que tot és fang, pols i soroll. Doncs les obres deuen estar aturades avui, tot i sent divendres, perquè quan hi he passat no hi he vist pas cap operari i només hi imperaven la solitud i el silenci absolut. Deuen estar esmorzant, que em deixa anar. Com que ell té tancat, agafen la furgoneta i se’n van al cafè de Vallbona. Bona, aquesta! De fet, motoritzat aviat s’hi és. Però tampoc sembla massa preocupat per tot plegat, vaja. La vida continua, ves, que em diu amb un certa apatia. I s’acomiada i se’n va, carrer enllà. Passi-ho bé, doncs.

Església de Rocallaura

Surto del poble, primer baixant un tram coster per, tot seguit, anar enfilant discretament vall del Maldanell amunt. A quatre passes cal una breu aturada al racó de la font Vella. Un cartell n’explica la història. Un bonic amagatall per venir a estar-s’hi una estona de tant en tant si visqués a Rocallaura. Continuem. Vaig atent als elements i perspectives del paisatge. I no sé si és per ser diferent moment de l’any -avui avançada la tardor; el 2008 a les portes de la primavera- o perquè es nota que han eixamplat trams del camí, perdent aquell encís dels camins carreters ben acordats amb l’entorn, però aquesta vegada la vall no em produeix la mateixa fascinació com el dia del meu pas per aquí, tot i que en sentit contrari, d’aquell març del 2008. Canvien els paisatges o la nostra mirada vers ells? Segurament totes dues coses. Evidentment, el lloc continua tenint l’encant especial del paisatge del secà ben arranjat, però aquesta vegada no el percebo fent-ne tantes festes. Mentre, entre pensament i pensament, el camí es cansa de seguir la vall i remunta decidit, flanquejant el vessant, la costa que la separa del poble de Belltall, allà dalt ben carener.

Vall del Maldanell

Belltall enllà seguint els molins

A Belltall, només arribar-hi i a peu de carretera, m’és pràcticament obligada una aturada a l’Hostal Feliuet, d’entranyable evocació. Aquí hi vaig sopar i dormir la segona nit d’aquells tres dies a peu del 2008 de Cervera a Montblanquet. I me n’ha quedat el record d’una tranquil•la i confortable estada en una freda i ventosa nit de finals d’hivern. L’endemà ens llevàvem amb els sembrats lleugerament enfarinats per la neu que havia anat caient en algun moment de la matinada. Aquesta vegada només hi faig un cafè amb llet i parlem amb la mestressa. Li pregunto si passa gent pel poble fent la ruta cistercenca. S’hi aturen sobretot ciclistes, diu, però d’on van i d’on venen, poc que ho sap. Quan li especifico si hi passa gent que la faci a peu, em diu que no ho sap massa, tampoc. Viu mig al marge de tot això, està clar. No en deu dependre massa. I això que l’hostal és, pel que he vist indicat a la porta d’entrada, un dels punts de segellament d’un suposat carnet de ruta que s’ofereix per poder demostrar que has fet el centenar i escaig de quilòmetres, o una part, del gran recorregut cistercenc. Jo n’he prescindit, però per altres deu suposar un estímul més. De fet, no puc deixar de pensar que s’ha volgut, segurament amb tota la bona fe, imitar potser el cert ritual de la famosa acreditació del Camí de Sant Jaume. Però així com aquesta última és estrictament necessària per poder beneficiar-se de l’allotjament als albergs amb preus ajustats pels pelegrins, el carnet de la Ruta del Cister no sembla afavorir cap avantatge tangible. Et queda, si hom vol, com a record de la vivència, això sí.

Un carrer de Belltall

Sortint del l’hostal travesso el poble de Belltall pels seus bells i solitaris carrers. Avui vaig per feina, a diferència del 2008 que me’l vaig passejar per davant i pel darrere. Des de les últimes cases del poble, i just davant de la creu de terme, cal tòrcer, tot deixant la carretera, per l’enlairat camí de Forès tot seguint la llarga corrua de molins, que no cessarà fins més enllà del poble, i pels que es passa ben bé per sota. Hi ha moments que les immenses pales voladisses que van tallant l’aire rítmicament, sembla talment que t’hagin d’atrapar foragitant-te amb fúria rostos avall. Sa i estalvi, però, des de Belltall recorro primer un bon tram d’asfalt, que no recordava del 2008, i, després, un bonic sender que em deixa ja just al coll de la Bassa de Forès.

Entre Belltall i Forès

El poble cal guanyar-se’l, ja que és ben aturonat. Així doncs, cal pujar de valent fins al nucli més enlairat, també el més compacte, formant una certa antiga vila closa. No me’l passejo massa, però sí que entro al bar El Mirador, nom més que apropiat per la seva situació. De fet, tot el poble és un gran mirador a tot el seu entorn, sobretot cap a la plana de la Conca, des de les Muntanyes de Prades fins als Comalats i l’Alt Gaià, i tot l’amfiteatre de muntanyes que la rodegen. La plaça oberta pel sud on hi ha el bar, dita també del Mirador, forma una gran balconada estesa d’una punta a l’altra. I és potser el lloc del poble en què hom té la millor impressió d’estar en un immensa i generosa miranda. Si el dia és clar, s’hi xala de valent. Les àmplies vistes t’hi embadoquen. I avui el dia és, de moment, tirant a clar, però ara, aquí dalt, un pèl ventós. De fet, crec que per aquestes altituds sempre hi passa molt o poc vent. I és així com els molins que es veuen pels rodals, roden i roden incansables amb la seva certa pompositat.

El mirador de Forès

El bar és tot ell com estretot, però càlid i acollidor. Hi ha poca gent, però em sembla una multitud venint del desert humà dels carrers del poble. M’hi assec per fer-hi un beure i reposar-hi una estona. Hi serveixen dinars i els plats que he pogut clissar de reüll fan bona pinta. M’agafa un pensament pecaminós. I si dino aquí? Potser em faria fer prou tard entaular-me massa estona. I per menjar neguitós i anar patint per l’hora, no ho sé pas... Li dono voltes. Però finalment, veient que encara puc estirar una bona estona l’hora de dinar, i sabent que a Rocafort de Queralt hi ha alguna cosa o, que en cas de fallar, encara em queda teca de camí a la motxilla, decideixo anar tirant. A fora m’espera el vent fredot i malcarat que em farà companyia una bona estona més.

El temps aturat del restaurant de Rocafort

De Forès a Rocafort de Queralt tot és pista, amb un primer tram per asfalt, però no se’m fa feixuc. L’arribada a Rocafort, just abans de travessar la riera pels Rentadors i entrar pel portal d’aquesta banda, és entre vinyes i amb una bonica visió del poble. Un cop dins de la pinya de cases, el poble ofereix un aspecte ben endreçat i tirant cap a funcional. Destaquen potser una mica els seus portals i algun pas porticat, així com la façana de l’ajuntament i l’església, majestuosa i amb un campanar força esvelt.
 
Un pas porticat a Rocafort de Queralt

La gana, ara sí, no s’ha de fer pregar, però. Vaig per feina i busco, allà a la carretera de Montblanc a Santa Coloma de Queralt, si hi ha el restaurant esperat obert. No em costa massa trobar-lo. Restaurant Mircla, es diu. Des de fora no es veu un establiment massa posat al dia. Hi entro decidit. Un cop dins penso que, efectivament, s’hi podria rodar una escena d’un film dels anys vuitanta. I no em desagrada. En certa manera m’atrauen aquests anacronismes vius dels llocs on el temps es va aturar ja fa anys. Les taules hi són perfectament parades, amb les desmodades però entranyables estovalles a quadrets blancs i vermells, però no s’hi veu gens de tràfec i hi regna un ambient calmat. De fet, només hi dinen un grupet de nois en una taula d’un racó, que, tot i que parlen, no se’ls sent massa. La principal remor de fons prové d’un televisor engegat en què hi fan les notícies. Potser ja és massa tard i el fort dels dinars ja ha passat avall. Pregunto i sí, encara em podran fer alguna cosa, em diu el senyor que ve a mig rebre’m. Alguna cosa, mai més ben dit. M’assec i el cambrer, el mateix senyor que m’ha rebut, d’uns seixanta anys, un pèl inexpressiu i com amb desànim, m’allarga un senzill full amb els set o vuit plats que s’hi ofereixen: mongetes saltejades amb cansalada; llom amb patates fregides; ous ferrats; botifarra; croquetes... Pregunto pel menú. Res. Ja no en fa de menús. La cosa es veu que no està per tirar coets. Demano llom amb ous ferrats, tot acompanyat d’unes mongetes saltejades. De bo ho és, però és que tampoc costa gaire. Al cap d’una estona, el grup de nois que dinaven al racó se’n van. I ens quedem sols el senyor del restaurant i jo. M’ha vist amb la motxilla i el bastó, que descansen al peu de la taula on sec, i s’interessa pel meu pas pel poble. Sap de què va això de la Ruta del Cister i li agrada parlar-ne. Em pregunta a on passaré la nit. I li explico que a Cal Joan de Montbrió de la Marca, que són els únics que em van poder oferir una mitja pensió a un preu raonable en aquest tram de la ruta. I lliguem caps, ja que ell també ofereix uns apartaments però aquesta època de l’any els té tancats. I jo, pensant que era una pensió, li vaig enviar fa un parell de setmanes enrere un correu preguntant per passar-hi la nit, responent-me que ho tenia tancat. Sorprenentment, però, quan portem una estona parlant de certes banalitats, m’explica la seva actual situació familiar. La qüestió és que ara el restaurant el duu ell gairebé tot sol i no es veu amb cor, de moment, de fer massa cosa més, com excusant-se per no haver-me ofert uns plats més elaborats o un menú com sí que havia fet tota la vida. Conserva una dona a la cuina que l’ajuda, però la cosa no va més enllà. Hi ha una clara i potser no volguda decadència en tot plegat. Només deu pensar en poder-se jubilar així que li toqui. De fet, tan bon punt acabi l’àpat i surti per la porta, ell tancarà rere meu, fins al vespre, que avui és divendres. Em desitja un bon camí i es retira apressat carrer avall, ja que tot just ha començat a ploure. I jo, aixoplugat de la pluja sota la carpa de la petita terrassa exterior del vell i decadent restaurant, me’l miro commogut fins que desapareix per la propera cantonada.

Rocafort de Queralt des de les vinyes


La càlida acollida de Montbrió

La pluja passa ràpid. És el que sempre se n’ha dit un cap de núvol. Un ruixadet i avall. He començat a caminar protegit amb l’impermeable i el paraigua, però pràcticament no em serviran per massa estona. Acabarà lluint el sol traient el cap d’entre els núvols, a poc a poc cap a l’ocàs. I aquest camí, entre Rocafort de Queralt i el llogarret de Montbrió de la Marca -catorze habitants permanents, que em diran-, com l’he gaudit! Sobretot quan esdevé un senderó que remunta mig encaixat entre algun sofert marge de pedra seca i les vinyes. Havent plogut, a més, el paisatge llueix esplèndidament amb la llum acollidora i esbiaixada del sol baix d’avançada la tarda de plena tardor. Cap al nord ha brillat per uns moments un volàtil arc de Sant Martí. Ha estat un tram fet sense pressa, parant sovint a gaudir del paisatge i de la vivència.

L'arc de Sant Martí després de la pluja

Arribo a Montbrió. El poble és petit i recollit, i ofereix racons bells i discrets. M’hi passejo un moment abans que se’l mengi massa la penombra del capvespre. I, des de la placeta estant, quan estic badant ben distret, s’obre la finestra d’una de les cases del fons, ja tocant al carrer que tira cap a llevant. Acte seguit una senyora en treu el cap i em crida saludant-me. Quan me la miro em pregunta sense massa preàmbuls si soc el que camina. Doncs sí, jo mateix. Evidentment m’esperaven, tal com havíem acordat una setmana enrere. Me n’hi vaig, em rep a la porta i em fa entrar a un menjador molt acollidor amb la llar de foc encesa. Vet aquí, soc a Cal Joan de Montbrió de la Marca, el cau de la Margarida i d’en Gabriel, un matrimoni afable i gentil que t’obren confiadament les portes de casa seva, sobretot si els truques dient que estàs fent la Ruta del Cister i que arribaràs fins al poblet a peu. Com que, des que els fills campen ja per les seves, els sobra espai a la casa, ofereixen una confortable habitació, dutxa i un plat a taula al passavolant, talment com una pensió o casa rural, tot per un mòdic preu. La particularitat rau en que sopes i esmorzes a la mateixa taula on ho fan ells, tot ben brodat amb una plaent conversa i una llarga sobretaula. Aquest vespre, a més, ho farem acompanyats d’un parell de germans adolescents, noi i noia, amb certa inestabilitat familiar i acollits temporalment per la Margarida i en Gabriel des que eren ben menuts. M’expliquen que ara ja només passen de tant en tant algun cap de setmana o alguns dies de vacances amb ells, però es nota la seva ferma complicitat, sens dubte força embastada per tots aquests anys oferts com a família d’acollida. Aquesta mateixa acollida que m’ofereixen a mi aquest vespre, d’ambient i de conversa espontània i natural, que traspua senzillesa i bondat per tots quatre costats. I em sento benaurat de poder-ho estar vivint. Segurament un dels moments de més bon record que em quedarà passat el temps d’aquests dies recorrent aquestes contrades. Se’ns fa tard a l’hora d’anar a dormir, però la conversa i el moment s’ho ben valien.

Un racó de Montbrió de la Marca


Novembre de 2022


Per les contrades catalanes del Cister (I). De l’Espluga de Francolí a Vallbona de les Monges

El tren que passa per Valls

A tres quarts i dos minuts de set de la matinada d’un dijous de finals de novembre, sent negra nit encara, engega el tren regional amb destinació a Lleida que em durà fins a l’Espluga de Francolí. Surt de l’estació de França de Barcelona, a la que gairebé vaig expressament, ja que també passa per la de Passeig de Gràcia i Sants, on segur que em seria més fàcil fer-hi el transbord des del tren de rodalies. Però m’agrada agafar el tren a aquesta estació terminal, històrica i monumental, entranyable i, sobretot, molt més tranquil·la.

El trajecte comença amb el tren gairebé buit. Fa cosa i tot, sol al meu tram de vagó. Crec que m’ha semblat veure, a tot estirar, no més de quatre persones anant fins a una apartada andana via enllà on reposa estacionat el comboi que se suposa que despertarà de la seva quietud en menys d’un quart d’hora. Exacte. Puntualíssim, el tren surt de sota la magna marquesina de l’estació i passa per uns moments pel defora per entaforar-se tot seguit al subsòl barceloní. A l’estació de Passeig de Gràcia i, sobretot, a la de Sants, s’imposa el contrast: de la solitud silenciosa només trencada pel lleu tric-trac del tren, passem ràpidament a la multitud, als embalums del dia a dia i als brogits de diferents tipus. Fins passat Vilanova i la Geltrú i Calafell aquesta serà la constant, ja que sospito que aquest tren, tot i ser un regional, en aquest tram des de Barcelona és a la pràctica gairebé un rodalies. Però tan bon punt el trajecte agafi direcció cap a l’interior del Tarragonès i l’Alt Camp, per la via de Valls, tornarà en part l’ambient reposat i somnolent.

Passat Castelldefels, ja anant per les costes del Garraf, abans de Sitges, comença a clarejar tímidament i ja s’entreveuen els perfils del paisatge. Al cel, núvols prims que es van tenyint de roses i liles. El dia es va presentant lentament, ben esplèndid.

Parem a Sant Vicenç de Calders, una activa estació enmig de mai no he sabut massa bé d’on però que compleix la seva funció evident de nus ferroviari. I aquí comença en certa manera la novetat del trajecte d’avui. El tren continua per la via de Salomó i Valls, una línia per la que no recordo haver passat gairebé mai. Ja des de ben menut, de quan anàvem a Lleida amb els avis, sempre hem agafat, naturalment, els trens que des de Terrassa van directes a Lleida per la línia de Manresa, Calaf, Cervera i Tàrrega. Per tant, em disposo atent a complaure'm amb tot allò que pugui clissar ben fixat des de la finestra. 

Passat Roda de Berà el paisatge pren un caire més rural, no tant urbanitzat i més emboscat, amb alternança de vinyes i altres conreus de secà, que acabaran predominant a mesura que ens anirem acostant a la plana de l’Alt Camp. A l’estació de Nulles m’extasio amb la visió de la façana noucentista de l’edifici del celler cooperatiu, un més dels molts projectats per en César Martinell. Aviat passem per Valls on, de lluny, m’ha semblat entreveure el campanar de l’església de Sant Joan, diuen que un dels més alts de Catalunya. Després ve la Plana i Picamoixons, on s’ajunten les vies que vénen de Reus i Tarragona. Només sortir-ne cal anar atén, ja que el tren aquí s’endinsa, a bracet de la carretera, pel congost que forma el riu Francolí per salvar els abruptes relleus de les serres de Miramar i Prades, que gairebé es fan un petó, passant per l’anomenat estret de la Riba. Hi passa rapidet fins a assolir els nuclis de la Riba i Vilaverd. Aviat passem per la perla de Montblanc, ja en plena Conca, on acabaré aquests dies voltant a peu per terres cistercenques, i arribo a l’Espluga de Francolí al cap de dues hores i mitja des que he sortit de Barcelona.


Seguint el GR 175


Cap al santuari del Tallat

Després d’un primer mossec, engego sense massa dilatacions. L’estació de l’Espluga de Francolí és clarament als afores de la població. Potser hagués volgut entrar a dins del nucli més antic de l’Espluga, tot i que ja me l’he passejat en altres ocasions, però entre que hauria de tornar a desfer passos fins a les proximitats de l’estació per emprendre el camí d’avui i que tampoc voldria que se’m fes massa tard –a finals de novembre, abans de les 6 ja és gairebé fosc-, aviat ho tinc decidit. Sortint de l’estació, doncs, després d’uns primers minuts arran o travessant l’asfalt de les carreteres pròximes, salvo les vies del tren d’alta velocitat i, tot seguit, l’autopista. Un breu peatge a superar, tot i que sense escarafalls, just abans d’endinsar-nos a la Conca campestre i solitària.


Mas a la plana de la Conca de Barberà


Primer el paisatge és ben obert, netament rural. Travesso un discret curs d’un torrentet i, més endavant, la carretera que va de l’Espluga a Blancafort i Solivella. En aquesta contrada hi abunden els masets de tros, alguns gairebé cases, però sense estridències. Camino a través d’un paisatge equilibrat, on res hi destaca per excés. Conreus, bosquets, de tant en tant un mas, alguns amb horts i on s’hi respira certa vitalitat, d’altres propers a la runa però que, molt o poc, encara aguanten ben soferts.

Al que és el mas del Sala, segons comprovo a la informació topogràfica que duc, faig la primera parada per fer un breu mos, després d’almenys un parell d’hores de trescar. A partir d’aquí, el relleu tendeix discretament a anar-se tancant. El camí que segueixo es va encaixant seguint la petita vall que, finalment, em deixarà als peus del mas d’en Jover, on, de cop i volta, sense haver-ho demanat, cal començar a pujar de valent pel vessant costerut de la serra del Tallat, la que podia anar veient de lluny com s’anava acostant, acostant. Doncs au, aquí la tenim. Tot plegat, però, serà foc d’encenalls. Encara no superats ni un centenar de metres de desnivell, tot fent breus marrades vessant amunt, el camí es doblega acariant el pendent dels rostos d’un esquifit contrafort i s’amansa clarament esdevenint un flanqueig agradable i planer fins a assolir còmodament el Cap del Coll, on ja saludarem el vessant urgellenc del Tallat, més suaument ondulat i per on s’endinsa la carretera a Montblanquet. Ara només cal seguir el camí gairebé carener a través d’un llarg flanqueig pel vessant altiu que mira cap a la Conca, regalant unes vistes de contemplació profunda, fins a les proximitats del santuari del Tallat, que trobo ben solitari, tancat i barrat. Allà em quedo, davant de la porta com un estaquirot, sense poder-ne tafanejar les seves entranyes. N’havia sentit a dir que hi vivia algú que se’n cuidava, que s’hi feien trobades i activitats, que se’n permetia la visita pel seu interior més o menys endreçat, però, un cop més, em deixa amb la sensació d’un lloc amb un cert misteri, d’afers inacabats i a mig fer. Això sí, les vistes de tota la Conca i el seu amfiteatre muntanyós, per emmarcar.


Santuari del Tallat


El Montblanquet recordat i la trucada

Seguim. El camí fins a Montblanquet i Vallbona de les Monges és d’aquests que tant m’agraden i gaudeixo, tan propis del secà: ara s’eleva al llom d’un marge de pedra seca, ara el voreja, ara travessa un planell llaurat a banda i banda, ara s’endinsa per un discret bosquet... Tot suaument.

M’aturo a Montblanquet. Mentre en recorro els carrers i racons, recordo la primera vegada que hi vaig arribar l’any 2008 mig seguint el GR 171 des de Cervera, després de desviar-me des de Forès per Belltall i Rocallaura, pobles pels que tornaré a passar demà, remuntant la vall que tant em va enamorar aleshores.

M’estic assegut fent un mos al banc que s’ofereix just al costat de la petita església de Sant Andreu de Montblanquet. Truquen al mòbil, destorbant la pau del moment. Deu ser un pesat dels que t’ofereixen ofertes de telefonia o similar. Com sempre faig, abans de bloquejar el número, el busco. Vaja, doncs em surt que és del monestir de Vallbona, que tenen el meu des que vaig fer la reserva al refugi Sant Bernat, ja que el gestionen les monges que hi viuen. Hi truco, doncs. Parlo amb la monja Josepa que m’avisa que si arribo més tard de dos quarts de cinc, que la truqui a aquest mateix número, ja que no la trobaré, com seria esperable, a la porteria de l’hostatgeria del monestir i no em voldria fer esperar un cop arribat. Quedem d’acord. Em deixa meravellat aquesta proximitat, aquestes bones formes, aquesta bondat i consideració, aquest tarannà que denota cura per l’hoste. Sap que vaig a peu, que arribaré cansat i amb ganes d’una bona dutxa i descans. Em quedo uns moments en una plàcida sensació d’estar vivint coses molt senzilles però entranyables, que potser no passen massa al nostre dia a dia. Què costa el gest de la monja Josepa? Ben poc. Però quants hauríem caigut en fer-ho? Potser és que aquestes coses només passen fent camí humilment. Finalment, arribo a Vallbona a un quart de cinc, ni abans de les quatre, que hauria estat ocupada en una pregària de les que fan durant la jornada, ni més enllà de dos quarts, que ja no la trobaria fàcilment a la porteria, tal i com he estat avisat.


L'arribada a Montblanquet


Els cants de Vallbona de les Monges

L’arribada a Vallbona és magnífica. S’hi arriba veient la pinya de cases del poble, i el monestir al bell mig, des d’una certa altura. I tot plegat es va fent més i més gran, descobrint noves perspectives, a mesura que t’hi vas apropant, baixant pel sender pedregós del vessant de l’obaga dels Bosquets.
 
M’instal·lo al refugi Sant Bernat, on hi dormiré ben sol. La monja Josepa, d’avançada edat però ben valenta encara, m’atén amb una claredat bonhomiosa que entendreix. Em dóna llençols i m’encén la calefacció, que a la nit farà fred. M’explica quatre coses a tenir en compte de les dutxes i de cara a demà al matí quan marxi i, quan sembla que ja ha acabat les seves explicacions, aleshores li trec el tema. Resulta que l’estada al refugi no inclou els àpats i, per tant, l’esmorzar tampoc. Ella en el seu moment, quan jo sondejava els allotjaments per aquests dies, em va comentar que això no era cap problema perquè a quatre passes del refugi hi ha el cafè del poble, que fan sopars, dinars i esmorzars diligentment. I és així, sí. El petit inconvenient, però, està en l’hora que obren pels matins, passades les nou, massa tard per un caminaire que ha d’afrontar unes quantes hores de marxa fins a la seva propera destinació i amb el coixí de temps sobrer del qual sempre és bo de disposar. L’esmorzar a l’hostatgeria és, en canvi, a una hora més apropiada, a partir de dos quarts de vuit. Com que vaig sol, i vistes les circumstàncies, la bona dona hi accedeix, pagant, evidentment, el seu cost. A l’hostatgeria del monestir ja hi ha allotjada una parella i un cop posats a fer esmorzar per dos, doncs ja se’n fa per tres, que conclou. Aviat estem d’acord, doncs. Quin àngel!

Un cop dutxat, surto del refugi a passejar pels carrers del poble, simple i generalment curiós. En un dels carrers em sorprèn un gran mural d’un picot garser a la paret lateral d’una de les cases, dels que tant proliferen últimament, on m’hi quedo llargament embadalit. Més tard sabré que es fet pel jove artista Swen Schmitz Coll, nascut a Alemanya però instal·lat a Ivars d’Urgell. Recorro gairebé tots els carrers del poble, que tampoc són massa, i acabo fent temps feliçment al cafè del poble.


Església del monestir de Vallbona de les Monges


La meva curiositat diguem-ne cultural, mig etnològica, m’empeny a assistir, a les hores indicades, als actes litúrgics oberts discretament al públic que porten a terme les cinc -almenys avui- monges cistercenques a l’església del monestir. A dos quarts de vuit, les vespres. Acte senzill, només recitat, no arriba a la mitja hora. Pensava que cantarien. A un quart de deu, completes. Ara sí que canten, i força bé. Sempre m’ha agradat el so de l’orgue, em relaxa, em mig transporta. Aquest és més curt que el d’abans, no arriba als vint minuts. La meva valoració global: bells (amb b, sí) anacronismes que, sense ser jo especialment creient, em commouen pel profund recolliment i convenciment amb els que són portats a terme. No són cap espectacle, audició, exhibició ni concert, ja que si no hi ha assistència laica són fets igualment, mai més ben dit religiosament, sense tocar ni una sola coma del ritual, o només, en tot cas, els salms i pregàries que toquin segons el dia. I així anar fent, cada dia del món. I qui dia passa, any empeny.
 
Entre un acte litúrgic i l’altre, tinc el temps suficient per anar a sopar al cafè, que és a tocar del monestir. Per no haver vist ni una sola ànima no fa gaire voltant pel poble, trobo que al cafè encara hi ha força concurrència. Hi ha una parella amb un nen d’uns dos anys, dos homes grans asseguts a la barra, d’altres a les taules, i un grup de joves que són els que donen el toc d’ambient al bar. Algú, a més de jo, també sopa. Els altres encara prenen cafès i cerveses, tal i com potser faríem també si no fos perquè em convé anar a dormir ben aviat, que el cansament arriba també puntual. Sóc un més, no sembla que la meva presència estranyi a ningú dels presents. Penso que Vallbona deu ser un poble mig avesat ja als visitants, fins i tot entre setmana. O potser és que actualment ja ningú s’estranya de veure gent passavolant pels pobles més apartats a qualsevol dia i hora. Amb la noia que serveix a la barra i a les taules hem tingut una mitja conversa, a més de, al passar abans a fer el cafè, acordar l’hora que vindria a sopar, tan bon punt s’acabessin les vespres al monestir. S’interessa una mica pel tema dels cants i els actes litúrgics, ja que tenint-ho a tocar cada dia no ha gosat entrar-hi mai. Però ràpidament passa a interessar-se més potser pel futur de la comunitat.

- I quantes monges hi ha allà cantant? Moltes no, oi?

- No, no... És veritat, només cinc m’ha semblat veure’n –faig jo tot recordant.

- Ja... No sé pas com s’ho faran, cada dia en són menys. Tot i que ara n’hi ha dues, que diuen que han arribat no fa gaire, que semblen ben joves. Es veu que no passen dels trenta... Això diuen, eh –fa tota enriolada.

Els rumors... I li deu impactar que, pels temps que corren, pugui haver-hi monges joves, ja que diuen que no passen potser dels trenta anys.

Pel que fa a mi, amb les monges, velles o joves, és igual, ben allunyades (cadascú al seu lloc), me’n vaig a ben clapar al refugi Sant Bernat, tan llargament anhelat, on hi dormiré, sí, ben sol.



Novembre de 2022

Camins de Cervera a Montblanquet, o l’anhelada solitud (III)

III. De Belltall a Montblanquet

Ha sigut una nit freda i ventosa. Ha mig nevat i tot i, sortint de l’hostal de Belltall, la sorpresa de la presència d’una prima i delicada capa de neu és insòlita i agradable. Als sembrats de les obagues, on el sol encara no hi ha tret el nas, llangorós com mai, l’enfarinada persisteix. Quan arribaré a Rocallaura, el sol se li haurà esvaït definitivament la mandra de sobre i la poca neu caiguda ja serà història. Malgrat la més aviat efímera persistència del blanc element, però, m’ha semblat, si més no, una manera molt viva i sublim de començar el dia, com si el paisatge hagués volgut fer un últim i desesperat esforç per no deixar escapar l’oportunitat de mostrar al passavolant la seva cara hivernal més bella i salvatge, ara que l’acabada de néixer primavera encara no té prou força per desbancar amb total perícia el vell i xaruc hivern, que va fent, ara caic, ara m’alço. Un equilibri perfecte, ni l’una ni l’altre.

El camí que duu a Rocallaura surt just davant de l’hostal un cop travessada la carretera, que, ara a aquesta hora, m’hi podria estirar i tot. Frega unes últimes cases i davalla, sense pressa i flanquejant els bancals, fins al capdavall de la discreta vall de la riera de Maldanell. El camí va seguint, aleshores, el fons de la vall, a voltes arran del migrat curs d’aigua, fins a Rocallaura. Quanta bellesa, quin ordre! Sembrats, bosquets, endreçats marges de pedra seca, alguna barraca, algun pou... El camí i els seus rodals són  d’una felicitat extrema, deliciosos. Francament, me n'he enamorat. Les petites aturades d'embadalida contemplació són abundants: ara un encisador raconet, ara un pou al costat d’un marge, ara una barraca a tocar dels pins, ara la sensual perspectiva d’un bancal d’ametllers... Em costa continuar i deixar de viure segons quins moments. A cada badada de contemplació m’hi quedaria una bona estona més. Però cal seguir, com sol passar en moltes coses a la vida. Ara, això sí: aquesta modesta, amagada i secreta, però harmoniosa vall entre Belltall i Rocallaura, aquí romandrà per poder-hi tornar tard o d’hora. Un moment que serà curosament anhelat fins que no es pugui tornar a portar a terme. A les envistes ja del poble, un toc de campana em distreu d’aquests pensaments, mentre vaig deixant enrere, passa rere passa, aquesta vall i aquests moments que perduraran per sempre retinguts al sac de les vivències més personals i difícilment transferibles. 

El sol comença a escalfar, agradable i acollidor. La joveníssima primavera, com si volgués tornar la mala jugada hivernal d’aquesta passada nit, encara traurà mig geni per acabar sent un migdia moderadament agradable, sobretot venint de temperatures ratllant la glaçada.

L’arribada al poble és de les memorables: una costa per assolir-lo, com qui vol guanyar-se millor l’entrada, no a qualsevol preu, i una placeta amb una font, sens dubte la millor recompensa. Bec poc d'una aigua fredíssima, gairebé només simbòlicament, per no ser desagraït a tanta grata acollida. Després m'assec a un pedrís, també només un moment per potser tampoc no ser massa esquerp davant l’oferiment després de la curta però intensa pujada final. 

Aquí, en aquest indret, comença el carrer Catalunya, que s’endinsa per l’entramat de carrers i carrerons que configuren agradablement Rocallaura, edificat aprofitant un breu llom i un dels vessants d’un altiplà. El poble és força bonic, agençat en la mesura justa. L’església de Sant Llorenç, bastida en la transició del romànic al gòtic, forma un endreçat conjunt gairebé aïllat, pràcticament sense edificacions adossades, a la part més alta del poble. Se suposa que a l’interior d’aquesta església hi fa bona estada permanent la talla d’alabastre de la Mare de Déu del Tallat. Això sí, tancada i barrada, fora de la mirada tafanera del foraster. Miro a banda i banda, a veure si tinc sort i, preguntant, trobar la manera que me n'obrin la porta. No se sent res ni ningú. Una de les parts del conjunt sembla la rectoria, tancada també. Potser més tard. Aprofito per deixar la motxilla mig amagada dins l’espessor de les plantes d'un parterret proper, i anar-me’n a recórrer el poble d’una banda a l’altra, tranquil·lament, amb les mans a la butxaca, pura contemplació. Finalment, acabo sortint als afores del poble, a baix a la carretera, a la vall de l’altre vessant de l’altiplà des d'on he arribat fa poca estona. D’aquí estant, la perspectiva del poble i de l’entorn és també força bonica. Definitivament, Rocallaura és visualment un bon poble, fet en la mesura justa de les coses, amb seny i rauxa: aquesta és la sensació que en respiro amb la distreta passejada.


Un racó de Rocallaura

De cop, el llunyà però insistent so de les glorioses campanades trenquen el llarg silenci del contemplatiu passeig. La circumstància em recorda feliçment que segurament faran missa. Ara és la meva, doncs. No pel meu interès a assistir al dominical i especial esdeveniment religiós –avui és Diumenge de Pasqua de Resurrecció–, sinó per l’oportunitat que això representaria de trobar l’església oberta i contemplar la venerada imatge d’alabastre, que m'ha encuriosit només de saber-ne l'existència (això de l'alabastre...). M’afanyo, ja que, per respecte, no hi entraria un cop la missa començada. Quan hi arribo, l’església, certament, és oberta. Però el mossèn no és l’habitual; és una “ajuda”, em fa saber una amable dona. Hi ha un moment de confusió. De fet, la clau per poder entrar a l’estança on hi ha la imatge no la té el mossèn, sinó una altra dona. I aquesta encara no hi és, però no creuen que trigui. Espero, doncs, ja que la missa encara no ha començat. A dins l’església hi ha tres dones comptades i el mossèn substitut que feineja a la sagristia. Tornen a tocar un segon avís. Entren dues dones més. Finalment, després d'una llarga estona assegut a l'últim banc, se’m fa saber que la dona de la clau sol ser puntual i que si no ha arribat encara és que avui segurament ja no vindrà. És a dir, dit en bones paraules, que la imatge me l’hauré de pintar a l’oli. Què hi farem! De la mateixa manera que l’encisadora vall d’abans venint cap aquí encara hi serà un altre dia, cal suposar que la imatge també. Dues boniques raons per tornar a trepitjar Rocallaura. Tercer toc d’avís. Finalment, comença la missa. L’assistència: cinc dones. I el capellà, evidentment. Quan, discretament, surto del temple, encara n'entren dues donasses més, endiumenjades de dalt a baix, i un home baixet i discret. Passa per davant i empès per una de les donasses, que li retreu el retard: “... on t’havies posat?” Recompte final a la missa d’avui: set dones i un homenet (pobre calçasses!). M’assec a un pedrís proper a escriure quatre notes. De tant en tant, des de fora estant, se senten lleument els cants de la missa. Cants de tons apagats, tenint en compte la petita coral que ben just s'ha pogut formar, però prou per amenitzar ara la meva estada a Rocallaura. 

Surto del poble afamat amb la clara ànsia de buscar un racó arrecerat on poder esmorzar tranquil, amb discreció. L’esmorzar, però, s’ha fet esperar. Mentre camino, no n'acabo de trobar el lloc adequat: aquí massa vent; allà no hi toca el sol; al costat de la carretera, no... Hi ha coses que cal fer en el moment i en els llocs adequats. En passar per davant de l'antic balneari de Rocallaura, actualment una casa de colònies, a tocar del poble encara, i en veure-hi força moviment, aprofito per entrar-hi a demanar indicacions per anar cap a Montblanquet. El mapa sembla clar, però mai és sobrer preguntar a la gent del terrer. M’indiquen els que porten la casa, pare i fill. Ara sí, entre el mapa i les indicacions, sembla dues vegades clar. Arrenco a caminar amb l’esmorzar encara pendent. Ara, abans que res, cal cercar el camí que m’han dit, a l’esquerra de la carretera. Allà segur que trobaré un racó. 

Quan encara no fa ni cinc minuts que camino, immers en els meus pensaments, sento crits al meu darrere. És l’home de la casa de colònies que em ve a atrapar amb el gos. Alça un braç enèrgicament indicant-me que m’esperi. Arriba primer el gos que, simpàtic, vol festes. Finalment, m’atrapa l’home, cansat i sense alè. “Ei, tampoc et calia córrer tant, jo no tinc gens de pressa, ja veu...”, que li dic. Em mira amb un somriure d’orella a orella i m’atansa un fulletó informatiu de l'hostatgeria amb un número de telèfon anotat amb bolígraf. Total, “per si et passés alguna cosa que ens puguis avisar”, que em diu, “que anant sol, mai se sap”. Caram, quina amabilitat! Moltes gràcies! Res més. "Bona caminada, noi!". Ens allunyem, cadascú cap al seu destí. Un cop giro pel camí cap a Montblanquet, ara sí, trobo un agradable raconet assolellat i resguardat del vent entre un ametller i un pi per esmorzar-hi llargament.

El camí fins a Montblanquet puja i baixa tres discretes carenes. A la tercera vall, apareix el solitari poblet, on encara no hi arriba l’asfalt. De moment, no hi acabo d'entrar i m’assec a un pedrís que em dóna l'oportuna benvinguda al vilatge. Arriba un cotxe (quietud trencada...) i en baixa un noi que se’m queda mirant fixament des d’una certa distància. Ens fitem, triguem a reaccionar, però finalment ens reconeixem mútuament: és en Xavi Roca, dels escoltes de Matadepera! Quina sorpresa, en aquest racó de món! La sorpresa sóc jo, però: evidentment, no me l’esperava gens, i ell a mi encara menys. M'explica que hi té una casa, a Montblanquet, i que se la va arreglant a poc a poc. Més tard arriba la Núria, la seva companya. Parlem una estoneta, la suficient per donar l'explicació plausible al fet que estiguem ara i aquí parlant, tan lluny i tan fora del context propi de la nostra coneixença. En poca estona més ja hauran marxat. Els esperen per dinar a Forès. Doncs apa, bon profit. Ha estat com un miratge. Em quedo sol altre cop, bon moment per iniciar una passejada pel poble. 

Faig temps esperant en Pep, amb qui ens hem de trobar aquí i que no deurà trigar massa, anant a treure el nas pertot a tort i dret. I, sort que tinc, just en passar per davant l’esglesiola romànica, dedicada a Sant Andreu, arriben sortits del no-res una colleta de gent gran acompanyats d’un senyor amb una clau disposats a entrar-hi. M’apunto a la comitiva, doncs. Les explicacions són breus però suficients. El templet havia albergat la talla de la Mare de Déu de la Llet, ara al Museu Diocesà de Tarragona. Una fotografia emmarcada convenientment la substitueix. El menut edifici, restaurat, aguanta amb dignitat. El poble, comptat i debatut, té un aspecte saludable, estimat. La gent s’hi arregla les cases i d'estar-s'hi només una família al límit del despoblament absolut, ara sembla que hi viuen unes quantes persones més. Moltes cases, però, són destinades a l’estiueig.


Un carrer de Montblanquet

Me'n torno a seure al mateix pedrís que m’ha acollit en arribar. Ara hi respiro una calma reparadora. Des d’aquí estant veig la carretera. Quan en Pep tombi el revolt abans d’arribar al poble, ja l’esperaré preparat. Efectivament, en poca estona més arriba en Pep... acompanyat? Sí, definitivament avui és un gran dia: una sorpresa rere l’altra! La Núria i l’Armengol també s'hi han apuntat. Sensacionals moments de retrobada. Acaba la solitud i comença una altra vegada la bona companyia.

Dinem a Ca l’Amorós, al poble veí dels Omells de Na Gaia (esbalaïdor, el nom...), molt ben atesos. Així doncs, final rodó de la meva passejada de tres dies, compartint un fabulós àpat amb gent estimada.

Acabarem anant a treure el nas a Vallbona de les Monges i, finalment, fent nit a Tàrrega, a la casa del carrer Sant Josep.

Març de 2008