A l'aguait! Indrets, paisatges, racons i patrimoni: Per les contrades catalanes del Cister (III). De Montbrió de la Marca a Santes Creus

[...] Espinàs ens ensenya que el camí (i el caminar) és una actitud, en el fons una manera d'estar i de mirar el món. Des de la discreció, la humilitat, defugint el protagonisme, deixant espai als altres, apareixent com a notari d'una realitat, com a testimoni.

Enric Faura

Passant la serra de Comaverd

Sona l’alarma del mòbil a l’habitació per als hostes de Cal Joan de Montbrió de la Marca després d’una nit envoltat de silenci. Voldria poder fer el ronso almenys uns minuts, però l’hora pactada d’esmorzar m’empeny a alçar-me tant sí com no. Intueixo que la Margarita es lleva també potser més aviat del que li caldria si no fos perquè avui em té a casa. Per tant, no la voldria fer esperar. Tot i així, quan aparec per la porta del menjador, la Margarita ja té la taula parada amb la teca a disposar. No cal dir-ho, un bon esmorzar de pa amb tomàquet (del que té gust a tomàquet), bon oli, bon embotit i una bona, també, tassa de cafè amb llet. Hi han cantat els àngels. Però, sobretot, s’agraeix la grata companyia de la Margarita, que més enllà de l’enyorable i oberta conversa, es desficia per atendre’m, que no em manqui res, talment com si el que tingués a davant fos un fill seu. Un encant de dona, ras i curt. Coses senzilles com aquesta acollida tan propera, càlida, casolana i entregada, són, potser, les que busco caminant per ves a saber on. Perquè al final t’adones que potser no és tan important el lloc per on perdre’s, sinó les vivències que hi arreplegues i que van fent pòsit en la manera d’estar i de mirar el món.

La Margarita m’explica, entre altres coses, que havien tingut un celler i que havien fet vi. Ara, ja en plena jubilació, només porten unes vinyes, les justes per distreure’s i poder continuar tenint un peu a la terra, ja que pel rendiment que se’n treu potser més valdria deixar-ho estar tot. De més joves s’engrescaven fàcilment, però ara ja no volen massa maldecaps. Però quan s’és inquiet, sempre en queden les escorrialles. I a Cal Joan s’hi respira inquietud i passió per allò fet. Al capdavall se’ls veu ben serens i feliços, satisfets de la vida.

Amb tanta gratitud, m’hi quedaria una temporada a Cal Joan, però Santes Creus m’espera, i el tram de Montbrió al Pont d’Armentera, ja a l’Alt Camp, és llarg i muntanyós. Hi esmerçaré més de quatre hores. I sabent-ho amb previsió, no és qüestió de badar massa. Tot i que badar sempre és reconfortant. M’agrada badar, però en la seva justa mesura.

Vistes des de la serra de Comaverd

El camí deixa Montbrió més aviat planer, però de seguida va per feina i s’enfila amb paciència durant una hora ben bona fins a assolir el coll de Maldà i la carena de la serra de Comaverd, a gairebé 900 metres d’alçària. Soc a la divisòria natural i administrativa entre la Conca de Barberà i l’Alt Camp, i les vistes cap a ambdós territoris són generoses. Aquí sí que bado una estona. Un llarg i bonic tram de carenejar em deixa, més endavant, al cim i a la roca del Cogulló. Es veu el poble de Cabra del Camp relativament a prop, pas còmode i més ajagut entre les planes d’una i altra banda, fent solc entre les serres de Comaverd i de Jordà i Carbonera, per allà on tramuntaré demà per tornar a trepitjar la plana de la Conca i anar fins a Montblanc. Després d’aquesta llarga contemplació continuo per la carena perdent altura de forma decidida fins al coll de Sàrria, per on travessa el traçat del GR 7 que ve de Pontils i Vallespinosa i va cap a Cabra del Camp. Un altre recorregut que potser algun dia faré, almenys algun tram. A partir de coll de Sàrria, un distret flanqueig emboscat pel vessant mig obac de la serra Voltorera, m’aboca ja directament a la plana de l’Alt Camp i, més endavant, al poble del Pont d’Armentera, ja en plena vall del Gaià.

Cabra del Camp i la Muntanya de Jordà des del Cogulló

El cafè de la Cooperativa

Si hom vol un cert tast dels cafès amb encant de poble, aquí en té un. Situat just a la petita plaça del Pou, al rovell de l’ou del Pont d’Armentera, hi dona el caliu necessari que tot poble o veïnat hauria de poder gaudir. Hi entro i m’hi assec una bona estona. Recórrer un tros de país no és només fer camí resseguint camps, valls i muntanyes, també és gaudir d’aquests moments de descans en llocs on s’hi respira el batec humà dels pobles. Durant l’hora bona que hi he estat, hi han anat passant moltes coses, totes prou discretes i quotidianes, però. Es nota que avui ja és dissabte. El jovent i alguna família amb infants omplen la barra i alguna taula, hi fan el vermut i riuen desinhibits mentre s’expliquen l’última anècdota que deu rondar pel poble. Els infants volten per les taules, abstrets amb els seus jocs de la resta de la concurrència. De cop, però, deu haver arribat l’hora de dinar a les cases. Amb poc marge de temps, la sala es mig buida del públic més familiar i només hi queda el jovent més despreocupat a cenyir-se als horaris, sobretot sent cap de setmana. La família que porta el bar, deixant que els reressagats facin la seva, seuen també a dinar. Aquí tot passa amb una naturalitat difícil de veure en la majoria de bars més formals de ciutat, gairebé llocs de l’anonimat, on el client és un desconegut que cal tractar amb cert mirament. Aquí gairebé no hi ha clients, sinó paisans, el personatge del carrer de sota, el de tota la vida. O el nouvingut o l’estadant intermitent però que ja tenen prou bagatge al poble. Aquí tothom sap quin peu calça l’altre i a hom se li accepten les informalitats sobretot sabent-ne les confiances del qui té el costat. I aquestes petites informalitats ja es donen per perdonades si ets aquest o aquella que veig cada dia o molt sovint i ets el de tal casa. En aquesta estona, l’únic client en el qual se li ha dispensat una atenció diferenciada, ha estat a mi. Fins i tot, demanant el cafè amb llet a la barra i veient que m’esperava per endur-me’l a la taula, m’han suggerit amablement que anés a seure tranquil, que ja me’l servirien allà on estigués assegut. Ras i curt, jo no soc un “de tota la vida” que entra al cafè a reunir-se i a fer-la petar amb l’altre “de tota la vida”, sinó, mai més ben dit, un passavolant, un client desconegut que fa ús del cafè com a servei, no com a lloc de reunió popular. Vet aquí, segurament, l’encant, més enllà de l’estètica sovint de certa bellesa anacrònica, dels cafès de poble “de tota la vida”: aquest tarannà de complicitat subliminar entre els concurrents “de tota la vida”. I de poder-ne ser espectador anònim des d’un racó, com qui no vol la cosa.

El Pont d’Armentera

L’endreçat poble del Pont d’Armentera mereix un petit passeig. Hi faig quatre voltes, tot copsant-ne l’encant natural, sense estridències ni afalacs fora de mida. Per l’hora, suposo, el poble roman sota una espessa capa de silenci i el passeig hi és calmós i agradable. Al passar per davant d’una casa, de dins me n’arriba una breu fressa de gent reunida en la sobretaula. M’hi aturo a escoltar la vida. Se sent el riure d’un infant i una dona que el mig renya. Més enllà, el poble s’encavalca a banda i banda del migrat curs del torrent de Rupit, aquí formigonat de cantó a cantó, un petit afluent del riu Gaià, que aviat trobaré seguint un breu tram del carrer fins al següent pont que el travessa per entrar al veïnat de la Planeta. Abans m’he aturat al bell racó del carrer de la Vila Closa, un carreró cul-de-sac, un lloc breu però acollidor. Penso si aquest petit conjunt de cases són l’origen del poble, el pinyol, com passa a altres poblacions amb vila closa medieval. Però just a tocar hi ha el carrers del Raval Vell i del Raval Nou, a banda i banda. I un raval és, precisament, una part de tota localitat feta més enllà del nucli original, sovint fora muralles. Tot i que, potser, el vell deu ser prou allunyat en el temps. Tot plegat, les misterioses trifulgues dels topònims. No m’hi trenco el cap. Deu tenir la seva explicació. Finalment, surto del poble decidit ben a prop del riu Gaià, avall, cap a Santes Creus.

Carreró de la Vila Closa del Pont d'Armentera

Santes Creus

Fins a Santes Creus només queda una hora llarga de camí, entre vinyes i vessants emboscats. Aquest tram coincideix, evidentment, amb l’anhelat recorregut del riu Gaià, des del seu simbòlic naixement, a la font de les Canelles de Santa Coloma de Queralt, a la històrica Baixa Segarra o l’Alt Gaià actual, fins a la desembocadura al mar, a la platja de Tamarit, entre les Botigues de Mar d’Altafulla i el castell de Tamarit, un indret que manté la certa bellesa d’aquest tram de costa del Tarragonès. És un recorregut que presenta bones sorpreses paisatgístiques tot passant per la solitud dels petits pobles ancestrals del seu curs, en alguns trams ben tortuós. Cal dir que quan buscava quina ruta fer aquests dies, vaig cavil·lar la idea de fer, entre altres possibilitats, aquest recorregut del riu Gaià. Però finalment em vaig decantar per la ruta cistercenca. Però ara qui me’n torna la memòria i em dic a mi mateix que potser algun dia deixaré la font de les Canelles de Santa Coloma enrere per arribar, al cap de tres o quatre dies caminant, a tocar l’aigua salada del mar. Queda al calaix de les coses pendents.

Portal de l'Assumpta a Santes Creus

L’arribada a Santes Creus és bonica, un pèl enlairada respecte el carrer que fa de mica de poble i, enfront, veient com la dimensió del monestir i el seu bonic campanar i cimbori es van imposant sobre el camp de visió. Quan arribo, ja a tocar del monestir, just a la corba que el carrer fa quan arriba al capdavall del poble, davant de l’arc d’entrada a la plaça de Santa Llúcia i del curiós carrer de la Ferreria, em dirigeixo sense massa vacil·lacions de cap a l’Hostal Grau, on tinc habitació reservada. És tot allà mateix, a quatre passes. Primer, una dutxa i, fins i tot, una estona d’estirada al llit. I després, encara amb l’última llum del dia, ja ens passejarem el recinte monàstic. A Santes Creus ja hi he estat almenys un parell de vegades, si la memòria no em falla. A l'interior del monestir, també. Per tant, aquesta vegada m’ho estalvio. Però els exteriors sempre fan bo de passejar. La plaça i la capella de Santa Llúcia; el portal de l’Assumpta; l’allargada i endreçada plaça de Sant Bernat, amb la seva font al mig i la visió de la façana principal de l’església del monestir; la planta baixa del palau de l’Abat, amb el recollit claustret; l’ombrívol carreró de la Ferreria; la plaça de Jaume el Just... Sens dubte, una de les fites de més significació d’aquesta ruta cistercenca. Un bon moment, just a la part final del dia. L’he començat amb llum i l’he acabat ja sent negra nit. El fred ja cansa. I busco escalf al bar, on faré l’últim mos del dia. Un dia més, amb més camí que pobles. I pensant ja amb el de demà, el darrer, faig via per tenir temps a pair i anar a dormir aviadet. Demà em llevaré abans que hagi sortit el sol per començar a caminar just a trenc d’alba.