A l'aguait! Indrets, paisatges, racons i patrimoni: Per les contrades catalanes del Cister (II). De Vallbona de les Monges a Montbrió de la Marca

Cants de bon matí i cap a Rocallaura

Tal com vàrem quedar ahir amb la monja Josepa, a dos quarts de vuit en punt truco al timbre de l’hostatgeria del monestir de Vallbona per esmorzar-hi. Em va dir que hi seríem tres. Tot i que de moment hi entro sol, ben aviat apareix al menjador la parella, home i dona, que també fan la Ruta del Cister, però amb bicicleta. No cal dir que en fan més via que jo i no tornarem a coincidir al llarg del meus dies caminant. Quan ens veiem les cares de més a prop, asseguts davant per davant al mateix tram de taula, ens adonem que ja havíem coincidit el dia abans a un dels dos rituals litúrgics de les monges a l’església del monestir. En parlem, gairebé per compromís, coincidint que, més enllà de les motivacions personals a l’hora d’assistir-hi, de fet poca cosa més hi havia a fer en una tarda entre setmana al poble de Vallbona, a part de passejar-lo i d’estar-se una estona al cafè contemplant-ne el seu batec, moments, els dos, que també s’hi van poder encabir sobradament.

L’esmorzar no s’ha allargat massa i poc abans de les vuit estem a punt de tornar a fer camí. Quan passo per última vegada per davant de la vetusta porta de l’església del monestir, me la trobo oberta. Arriba una senyora, a la que gairebé haig de deixar passar, palplantat com estic davant de l’entrada, i li pregunto que si tornen a cantar les monges. Doncs sí, tu. Em fa saber que ara mateix a les vuit comencen les laudes, i el ritual és gairebé tot cantat i no dura massa, uns vint minuts. Doncs cap a dins, va. Començarem el dia solemnement, amb tants cants! I, com ahir al vespre, acompanyats pel petit orgue. Tot més que suficient. I sona celestial.

Vistes cap a l'Urgell des del camí a Rocallaura

Finalment començo a caminar. El camí fins a Rocallaura és prou agradable. Només sortir de Vallbona s’enfila sàviament flanquejant el vessant que voreja el poble i la vall del Maldanell fins a assolir el coll de l’Olla, on esdevé un bonic sender que careneja pel mig del bosc. De tant en tant les vistes que s’ofereixen de l’Urgell, la Segarra i més enllà, per una banda, i de la vall del Maldanell i la serra del Tallat, d’on veníem ahir, per l’altra, demanen una breu parada contemplativa o, si més no, afluixar la marxa. Finalment, ja per una mitja pista, el traçat baixa tot decidit fins a Rocallaura. A les envistes del poble, baixant pel vessant costerut, m’arriben els tocs de campana de les deu. Bonica benvinguda. Arribo al capdavall de la costa, a la vall del Maldanell, sens dubte la protagonista de la contrada i d’aquesta primera part del camí d’avui fins gairebé l’enlairat poble de Belltall. Les primeres cases de Rocallaura, que ja anava veient tot baixant, són a tocar. Però el poble, com la vegada del 2008 arribant-hi per l’altra banda, no es guanya fàcilment: una última rampa passada la migrada riera de Maldanell i, ara sí, poble assolit.

El cafè tancat de Rocallaura i la vall del Maldanell

Rocallaura és avui més esquerp amb mi: el cafè és tancat i el poble ben buit. Només hi ha els carrers i el silenci. Per continuar cap a Belltall cal travessar el petit nucli pel seu bell mig. Però no en trec massa res. Hi ha carrers en què hi fan obres i presenten una estampa caòtica, mig fangosa i empolsinada. M’assec a un banc a prop de l’església, en un carrer que s’eixampla, i hi faig un breu mos. Quan ja gairebé acabo, arriba un cotxe. Un bri de vida! Se’m para a pocs metres i en baixa un home. Ens mirem i ens saludem amb un bon dia. Però no en deu tenir prou i em pregunta si busco a algú o alguna cosa. I li dic que no, que només estic de pas tot seguint la Ruta del Cister. Però ràpidament afegeix-ho que sí que buscava una cosa: el cafè. I que l’he trobat, però ben tancat. I que sembla que de fa dies, per l’aspecte que oferia des de fora. Doncs mira, precisament estic parlant amb el que el duu. I que sí, que el té tancat, ja que entre setmana poca cosa hi té a fer. Però és que ara, a més, el carrer està en obres i, amb tot aixecat, es veu que se li espanta la clientela. I que no pensa a obrir-lo fins que acabin, que tot és fang, pols i soroll. Doncs les obres deuen estar aturades avui, tot i sent divendres, perquè quan hi he passat no hi he vist pas cap operari i només hi imperaven la solitud i el silenci absolut. Deuen estar esmorzant, que em deixa anar. Com que ell té tancat, agafen la furgoneta i se’n van al cafè de Vallbona. Bona, aquesta! De fet, motoritzat aviat s’hi és. Però tampoc sembla massa preocupat per tot plegat, vaja. La vida continua, ves, que em diu amb un certa apatia. I s’acomiada i se’n va, carrer enllà. Passi-ho bé, doncs.

Església de Rocallaura

Surto del poble, primer baixant un tram coster per, tot seguit, anar enfilant discretament vall del Maldanell amunt. A quatre passes cal una breu aturada al racó de la font Vella. Un cartell n’explica la història. Un bonic amagatall per venir a estar-s’hi una estona de tant en tant si visqués a Rocallaura. Continuem. Vaig atent als elements i perspectives del paisatge. I no sé si és per ser diferent moment de l’any -avui avançada la tardor; el 2008 a les portes de la primavera- o perquè es nota que han eixamplat trams del camí, perdent aquell encís dels camins carreters ben acordats amb l’entorn, però aquesta vegada la vall no em produeix la mateixa fascinació com el dia del meu pas per aquí, tot i que en sentit contrari, d’aquell març del 2008. Canvien els paisatges o la nostra mirada vers ells? Segurament totes dues coses. Evidentment, el lloc continua tenint l’encant especial del paisatge del secà ben arranjat, però aquesta vegada no el percebo fent-ne tantes festes. Mentre, entre pensament i pensament, el camí es cansa de seguir la vall i remunta decidit, flanquejant el vessant, la costa que la separa del poble de Belltall, allà dalt ben carener.

Vall del Maldanell

Belltall enllà seguint els molins

A Belltall, només arribar-hi i a peu de carretera, m’és pràcticament obligada una aturada a l’Hostal Feliuet, d’entranyable evocació. Aquí hi vaig sopar i dormir la segona nit d’aquells tres dies a peu del 2008 de Cervera a Montblanquet. I me n’ha quedat el record d’una tranquil•la i confortable estada en una freda i ventosa nit de finals d’hivern. L’endemà ens llevàvem amb els sembrats lleugerament enfarinats per la neu que havia anat caient en algun moment de la matinada. Aquesta vegada només hi faig un cafè amb llet i parlem amb la mestressa. Li pregunto si passa gent pel poble fent la ruta cistercenca. S’hi aturen sobretot ciclistes, diu, però d’on van i d’on venen, poc que ho sap. Quan li especifico si hi passa gent que la faci a peu, em diu que no ho sap massa, tampoc. Viu mig al marge de tot això, està clar. No en deu dependre massa. I això que l’hostal és, pel que he vist indicat a la porta d’entrada, un dels punts de segellament d’un suposat carnet de ruta que s’ofereix per poder demostrar que has fet el centenar i escaig de quilòmetres, o una part, del gran recorregut cistercenc. Jo n’he prescindit, però per altres deu suposar un estímul més. De fet, no puc deixar de pensar que s’ha volgut, segurament amb tota la bona fe, imitar potser el cert ritual de la famosa acreditació del Camí de Sant Jaume. Però així com aquesta última és estrictament necessària per poder beneficiar-se de l’allotjament als albergs amb preus ajustats pels pelegrins, el carnet de la Ruta del Cister no sembla afavorir cap avantatge tangible. Et queda, si hom vol, com a record de la vivència, això sí.

Un carrer de Belltall

Sortint del l’hostal travesso el poble de Belltall pels seus bells i solitaris carrers. Avui vaig per feina, a diferència del 2008 que me’l vaig passejar per davant i pel darrere. Des de les últimes cases del poble, i just davant de la creu de terme, cal tòrcer, tot deixant la carretera, per l’enlairat camí de Forès tot seguint la llarga corrua de molins, que no cessarà fins més enllà del poble, i pels que es passa ben bé per sota. Hi ha moments que les immenses pales voladisses que van tallant l’aire rítmicament, sembla talment que t’hagin d’atrapar foragitant-te amb fúria rostos avall. Sa i estalvi, però, des de Belltall recorro primer un bon tram d’asfalt, que no recordava del 2008, i, després, un bonic sender que em deixa ja just al coll de la Bassa de Forès.

Entre Belltall i Forès

El poble cal guanyar-se’l, ja que és ben aturonat. Així doncs, cal pujar de valent fins al nucli més enlairat, també el més compacte, formant una certa antiga vila closa. No me’l passejo massa, però sí que entro al bar El Mirador, nom més que apropiat per la seva situació. De fet, tot el poble és un gran mirador a tot el seu entorn, sobretot cap a la plana de la Conca, des de les Muntanyes de Prades fins als Comalats i l’Alt Gaià, i tot l’amfiteatre de muntanyes que la rodegen. La plaça oberta pel sud on hi ha el bar, dita també del Mirador, forma una gran balconada estesa d’una punta a l’altra. I és potser el lloc del poble en què hom té la millor impressió d’estar en un immensa i generosa miranda. Si el dia és clar, s’hi xala de valent. Les àmplies vistes t’hi embadoquen. I avui el dia és, de moment, tirant a clar, però ara, aquí dalt, un pèl ventós. De fet, crec que per aquestes altituds sempre hi passa molt o poc vent. I és així com els molins que es veuen pels rodals, roden i roden incansables amb la seva certa pompositat.

El mirador de Forès

El bar és tot ell com estretot, però càlid i acollidor. Hi ha poca gent, però em sembla una multitud venint del desert humà dels carrers del poble. M’hi assec per fer-hi un beure i reposar-hi una estona. Hi serveixen dinars i els plats que he pogut clissar de reüll fan bona pinta. M’agafa un pensament pecaminós. I si dino aquí? Potser em faria fer prou tard entaular-me massa estona. I per menjar neguitós i anar patint per l’hora, no ho sé pas... Li dono voltes. Però finalment, veient que encara puc estirar una bona estona l’hora de dinar, i sabent que a Rocafort de Queralt hi ha alguna cosa o, que en cas de fallar, encara em queda teca de camí a la motxilla, decideixo anar tirant. A fora m’espera el vent fredot i malcarat que em farà companyia una bona estona més.

El temps aturat del restaurant de Rocafort

De Forès a Rocafort de Queralt tot és pista, amb un primer tram per asfalt, però no se’m fa feixuc. L’arribada a Rocafort, just abans de travessar la riera pels Rentadors i entrar pel portal d’aquesta banda, és entre vinyes i amb una bonica visió del poble. Un cop dins de la pinya de cases, el poble ofereix un aspecte ben endreçat i tirant cap a funcional. Destaquen potser una mica els seus portals i algun pas porticat, així com la façana de l’ajuntament i l’església, majestuosa i amb un campanar força esvelt.

Un pas porticat a Rocafort de Queralt

La gana, ara sí, no s’ha de fer pregar, però. Vaig per feina i busco, allà a la carretera de Montblanc a Santa Coloma de Queralt, si hi ha el restaurant esperat obert. No em costa massa trobar-lo. Restaurant Mircla, es diu. Des de fora no es veu un establiment massa posat al dia. Hi entro decidit. Un cop dins penso que, efectivament, s’hi podria rodar una escena d’un film dels anys vuitanta. I no em desagrada. En certa manera m’atrauen aquests anacronismes vius dels llocs on el temps es va aturar ja fa anys. Les taules hi són perfectament parades, amb les desmodades però entranyables estovalles a quadrets blancs i vermells, però no s’hi veu gens de tràfec i hi regna un ambient calmat. De fet, només hi dinen un grupet de nois en una taula d’un racó, que, tot i que parlen, no se’ls sent massa. La principal remor de fons prové d’un televisor engegat en què hi fan les notícies. Potser ja és massa tard i el fort dels dinars ja ha passat avall. Pregunto i sí, encara em podran fer alguna cosa, em diu el senyor que ve a mig rebre’m. Alguna cosa, mai més ben dit. M’assec i el cambrer, el mateix senyor que m’ha rebut, d’uns seixanta anys, un pèl inexpressiu i com amb desànim, m’allarga un senzill full amb els set o vuit plats que s’hi ofereixen: mongetes saltejades amb cansalada; llom amb patates fregides; ous ferrats; botifarra; croquetes... Pregunto pel menú. Res. Ja no en fa de menús. La cosa es veu que no està per tirar coets. Demano llom amb ous ferrats, tot acompanyat d’unes mongetes saltejades. De bo ho és, però és que tampoc costa gaire. Al cap d’una estona, el grup de nois que dinaven al racó se’n van. I ens quedem sols el senyor del restaurant i jo. M’ha vist amb la motxilla i el bastó, que descansen al peu de la taula on sec, i s’interessa pel meu pas pel poble. Sap de què va això de la Ruta del Cister i li agrada parlar-ne. Em pregunta a on passaré la nit. I li explico que a Cal Joan de Montbrió de la Marca, que són els únics que em van poder oferir una mitja pensió a un preu raonable en aquest tram de la ruta. I lliguem caps, ja que ell també ofereix uns apartaments però aquesta època de l’any els té tancats. I jo, pensant que era una pensió, li vaig enviar fa un parell de setmanes enrere un correu preguntant per passar-hi la nit, responent-me que ho tenia tancat. Sorprenentment, però, quan portem una estona parlant de certes banalitats, m’explica la seva actual situació familiar. La qüestió és que ara el restaurant el duu ell gairebé tot sol i no es veu amb cor, de moment, de fer massa cosa més, com excusant-se per no haver-me ofert uns plats més elaborats o un menú com sí que havia fet tota la vida. Conserva una dona a la cuina que l’ajuda, però la cosa no va més enllà. Hi ha una clara i potser no volguda decadència en tot plegat. Només deu pensar en poder-se jubilar així que li toqui. De fet, tan bon punt acabi l’àpat i surti per la porta, ell tancarà rere meu, fins al vespre, que avui és divendres. Em desitja un bon camí i es retira apressat carrer avall, ja que tot just ha començat a ploure. I jo, aixoplugat de la pluja sota la carpa de la petita terrassa exterior del vell i decadent restaurant, me’l miro commogut fins que desapareix per la propera cantonada.

Rocafort de Queralt des de les vinyes

La càlida acollida de Montbrió

La pluja passa ràpid. És el que sempre se n’ha dit un cap de núvol. Un ruixadet i avall. He començat a caminar protegit amb l’impermeable i el paraigua, però pràcticament no em serviran per massa estona. Acabarà lluint el sol traient el cap d’entre els núvols, a poc a poc cap a l’ocàs. I aquest camí, entre Rocafort de Queralt i el llogarret de Montbrió de la Marca -catorze habitants permanents, que em diran-, com l’he gaudit! Sobretot quan esdevé un senderó que remunta mig encaixat entre algun sofert marge de pedra seca i les vinyes. Havent plogut, a més, el paisatge llueix esplèndidament amb la llum acollidora i esbiaixada del sol baix d’avançada la tarda de plena tardor. Cap al nord ha brillat per uns moments un volàtil arc de Sant Martí. Ha estat un tram fet sense pressa, parant sovint a gaudir del paisatge i de la vivència.

L'arc de Sant Martí després de la pluja

Arribo a Montbrió. El poble és petit i recollit, i ofereix racons bells i discrets. M’hi passejo un moment abans que se’l mengi massa la penombra del capvespre. I, des de la placeta estant, quan estic badant ben distret, s’obre la finestra d’una de les cases del fons, ja tocant al carrer que tira cap a llevant. Acte seguit una senyora en treu el cap i em crida saludant-me. Quan me la miro em pregunta sense massa preàmbuls si soc el que camina. Doncs sí, jo mateix. Evidentment m’esperaven, tal com havíem acordat una setmana enrere. Me n’hi vaig, em rep a la porta i em fa entrar a un menjador molt acollidor amb la llar de foc encesa. Vet aquí, soc a Cal Joan de Montbrió de la Marca, el cau de la Margarida i d’en Gabriel, un matrimoni afable i gentil que t’obren confiadament les portes de casa seva, sobretot si els truques dient que estàs fent la Ruta del Cister i que arribaràs fins al poblet a peu. Com que, des que els fills campen ja per les seves, els sobra espai a la casa, ofereixen una confortable habitació, dutxa i un plat a taula al passavolant, talment com una pensió o casa rural, tot per un mòdic preu. La particularitat rau en que sopes i esmorzes a la mateixa taula on ho fan ells, tot ben brodat amb una plaent conversa i una llarga sobretaula. Aquest vespre, a més, ho farem acompanyats d’un parell de germans adolescents, noi i noia, amb certa inestabilitat familiar i acollits temporalment per la Margarida i en Gabriel des que eren ben menuts. M’expliquen que ara ja només passen de tant en tant algun cap de setmana o alguns dies de vacances amb ells, però es nota la seva ferma complicitat, sens dubte força embastada per tots aquests anys oferts com a família d’acollida. Aquesta mateixa acollida que m’ofereixen a mi aquest vespre, d’ambient i de conversa espontània i natural, que traspua senzillesa i bondat per tots quatre costats. I em sento benaurat de poder-ho estar vivint. Segurament un dels moments de més bon record que em quedarà passat el temps d’aquests dies recorrent aquestes contrades. Se’ns fa tard a l’hora d’anar a dormir, però la conversa i el moment s’ho ben valien.