A l'aguait! Indrets, paisatges, racons i patrimoni: Per les contrades catalanes del Cister (I). De l’Espluga de Francolí a Vallbona de les Monges

El tren que passa per Valls

A tres quarts i dos minuts de set de la matinada d’un dijous de finals de novembre, sent negra nit encara, engega el tren regional amb destinació a Lleida que em durà fins a l’Espluga de Francolí. Surt de l’estació de França de Barcelona, a la que gairebé vaig expressament, ja que també passa per la de Passeig de Gràcia i Sants, on segur que em seria més fàcil fer-hi el transbord des del tren de rodalies. Però m’agrada agafar el tren a aquesta estació terminal, històrica i monumental, entranyable i, sobretot, molt més tranquil·la.

El trajecte comença amb el tren gairebé buit. Fa cosa i tot, sol al meu tram de vagó. Crec que m’ha semblat veure, a tot estirar, no més de quatre persones anant fins a una apartada andana via enllà on reposa estacionat el comboi que se suposa que despertarà de la seva quietud en menys d’un quart d’hora. Exacte. Puntualíssim, el tren surt de sota la magna marquesina de l’estació i passa per uns moments pel defora per entaforar-se tot seguit al subsòl barceloní. A l’estació de Passeig de Gràcia i, sobretot, a la de Sants, s’imposa el contrast: de la solitud silenciosa només trencada pel lleu tric-trac del tren, passem ràpidament a la multitud, als embalums del dia a dia i als brogits de diferents tipus. Fins passat Vilanova i la Geltrú i Calafell aquesta serà la constant, ja que sospito que aquest tren, tot i ser un regional, en aquest tram des de Barcelona és a la pràctica gairebé un rodalies. Però tan bon punt el trajecte agafi direcció cap a l’interior del Tarragonès i l’Alt Camp, per la via de Valls, tornarà en part l’ambient reposat i somnolent.

Passat Castelldefels, ja anant per les costes del Garraf, abans de Sitges, comença a clarejar tímidament i ja s’entreveuen els perfils del paisatge. Al cel, núvols prims que es van tenyint de roses i liles. El dia es va presentant lentament, ben esplèndid.

Parem a Sant Vicenç de Calders, una activa estació enmig de mai no he sabut massa bé d’on però que compleix la seva funció evident de nus ferroviari. I aquí comença en certa manera la novetat del trajecte d’avui. El tren continua per la via de Salomó i Valls, una línia per la que no recordo haver passat gairebé mai. Ja des de ben menut, de quan anàvem a Lleida amb els avis, sempre hem agafat, naturalment, els trens que des de Terrassa van directes a Lleida per la línia de Manresa, Calaf, Cervera i Tàrrega. Per tant, em disposo atent a complaure'm amb tot allò que pugui clissar ben fixat des de la finestra.

Passat Roda de Berà el paisatge pren un caire més rural, no tant urbanitzat i més emboscat, amb alternança de vinyes i altres conreus de secà, que acabaran predominant a mesura que ens anirem acostant a la plana de l’Alt Camp. A l’estació de Nulles m’extasio amb la visió de la façana noucentista de l’edifici del celler cooperatiu, un més dels molts projectats per en César Martinell. Aviat passem per Valls on, de lluny, m’ha semblat entreveure el campanar de l’església de Sant Joan, diuen que un dels més alts de Catalunya. Després ve la Plana i Picamoixons, on s’ajunten les vies que vénen de Reus i Tarragona. Només sortir-ne cal anar atén, ja que el tren aquí s’endinsa, a bracet de la carretera, pel congost que forma el riu Francolí per salvar els abruptes relleus de les serres de Miramar i Prades, que gairebé es fan un petó, passant per l’anomenat estret de la Riba. Hi passa rapidet fins a assolir els nuclis de la Riba i Vilaverd. Aviat passem per la perla de Montblanc, ja en plena Conca, on acabaré aquests dies voltant a peu per terres cistercenques, i arribo a l’Espluga de Francolí al cap de dues hores i mitja des que he sortit de Barcelona.

Seguint el GR 175

Cap al santuari del Tallat

Després d’un primer mossec, engego sense massa dilatacions. L’estació de l’Espluga de Francolí és clarament als afores de la població. Potser hagués volgut entrar a dins del nucli més antic de l’Espluga, tot i que ja me l’he passejat en altres ocasions, però entre que hauria de tornar a desfer passos fins a les proximitats de l’estació per emprendre el camí d’avui i que tampoc voldria que se’m fes massa tard –a finals de novembre, abans de les 6 ja és gairebé fosc-, aviat ho tinc decidit. Sortint de l’estació, doncs, després d’uns primers minuts arran o travessant l’asfalt de les carreteres pròximes, salvo les vies del tren d’alta velocitat i, tot seguit, l’autopista. Un breu peatge a superar, tot i que sense escarafalls, just abans d’endinsar-nos a la Conca campestre i solitària.

Mas a la plana de la Conca de Barberà

Primer el paisatge és ben obert, netament rural. Travesso un discret curs d’un torrentet i, més endavant, la carretera que va de l’Espluga a Blancafort i Solivella. En aquesta contrada hi abunden els masets de tros, alguns gairebé cases, però sense estridències. Camino a través d’un paisatge equilibrat, on res hi destaca per excés. Conreus, bosquets, de tant en tant un mas, alguns amb horts i on s’hi respira certa vitalitat, d’altres propers a la runa però que, molt o poc, encara aguanten ben soferts.

Al que és el mas del Sala, segons comprovo a la informació topogràfica que duc, faig la primera parada per fer un breu mos, després d’almenys un parell d’hores de trescar. A partir d’aquí, el relleu tendeix discretament a anar-se tancant. El camí que segueixo es va encaixant seguint la petita vall que, finalment, em deixarà als peus del mas d’en Jover, on, de cop i volta, sense haver-ho demanat, cal començar a pujar de valent pel vessant costerut de la serra del Tallat, la que podia anar veient de lluny com s’anava acostant, acostant. Doncs au, aquí la tenim. Tot plegat, però, serà foc d’encenalls. Encara no superats ni un centenar de metres de desnivell, tot fent breus marrades vessant amunt, el camí es doblega acariant el pendent dels rostos d’un esquifit contrafort i s’amansa clarament esdevenint un flanqueig agradable i planer fins a assolir còmodament el Cap del Coll, on ja saludarem el vessant urgellenc del Tallat, més suaument ondulat i per on s’endinsa la carretera a Montblanquet. Ara només cal seguir el camí gairebé carener a través d’un llarg flanqueig pel vessant altiu que mira cap a la Conca, regalant unes vistes de contemplació profunda, fins a les proximitats del santuari del Tallat, que trobo ben solitari, tancat i barrat. Allà em quedo, davant de la porta com un estaquirot, sense poder-ne tafanejar les seves entranyes. N’havia sentit a dir que hi vivia algú que se’n cuidava, que s’hi feien trobades i activitats, que se’n permetia la visita pel seu interior més o menys endreçat, però, un cop més, em deixa amb la sensació d’un lloc amb un cert misteri, d’afers inacabats i a mig fer. Això sí, les vistes de tota la Conca i el seu amfiteatre muntanyós, per emmarcar.

Santuari del Tallat

El Montblanquet recordat i la trucada

Seguim. El camí fins a Montblanquet i Vallbona de les Monges és d’aquests que tant m’agraden i gaudeixo, tan propis del secà: ara s’eleva al llom d’un marge de pedra seca, ara el voreja, ara travessa un planell llaurat a banda i banda, ara s’endinsa per un discret bosquet... Tot suaument.

M’aturo a Montblanquet. Mentre en recorro els carrers i racons, recordo la primera vegada que hi vaig arribar l’any 2008 mig seguint el GR 171 des de Cervera, després de desviar-me des de Forès per Belltall i Rocallaura, pobles pels que tornaré a passar demà, remuntant la vall que tant em va enamorar aleshores.

M’estic assegut fent un mos al banc que s’ofereix just al costat de la petita església de Sant Andreu de Montblanquet. Truquen al mòbil, destorbant la pau del moment. Deu ser un pesat dels que t’ofereixen ofertes de telefonia o similar. Com sempre faig, abans de bloquejar el número, el busco. Vaja, doncs em surt que és del monestir de Vallbona, que tenen el meu des que vaig fer la reserva al refugi Sant Bernat, ja que el gestionen les monges que hi viuen. Hi truco, doncs. Parlo amb la monja Josepa que m’avisa que si arribo més tard de dos quarts de cinc, que la truqui a aquest mateix número, ja que no la trobaré, com seria esperable, a la porteria de l’hostatgeria del monestir i no em voldria fer esperar un cop arribat. Quedem d’acord. Em deixa meravellat aquesta proximitat, aquestes bones formes, aquesta bondat i consideració, aquest tarannà que denota cura per l’hoste. Sap que vaig a peu, que arribaré cansat i amb ganes d’una bona dutxa i descans. Em quedo uns moments en una plàcida sensació d’estar vivint coses molt senzilles però entranyables, que potser no passen massa al nostre dia a dia. Què costa el gest de la monja Josepa? Ben poc. Però quants hauríem caigut en fer-ho? Potser és que aquestes coses només passen fent camí humilment. Finalment, arribo a Vallbona a un quart de cinc, ni abans de les quatre, que hauria estat ocupada en una pregària de les que fan durant la jornada, ni més enllà de dos quarts, que ja no la trobaria fàcilment a la porteria, tal i com he estat avisat.

L'arribada a Montblanquet

Els cants de Vallbona de les Monges

L’arribada a Vallbona és magnífica. S’hi arriba veient la pinya de cases del poble, i el monestir al bell mig, des d’una certa altura. I tot plegat es va fent més i més gran, descobrint noves perspectives, a mesura que t’hi vas apropant, baixant pel sender pedregós del vessant de l’obaga dels Bosquets.

M’instal·lo al refugi Sant Bernat, on hi dormiré ben sol. La monja Josepa, d’avançada edat però ben valenta encara, m’atén amb una claredat bonhomiosa que entendreix. Em dóna llençols i m’encén la calefacció, que a la nit farà fred. M’explica quatre coses a tenir en compte de les dutxes i de cara a demà al matí quan marxi i, quan sembla que ja ha acabat les seves explicacions, aleshores li trec el tema. Resulta que l’estada al refugi no inclou els àpats i, per tant, l’esmorzar tampoc. Ella en el seu moment, quan jo sondejava els allotjaments per aquests dies, em va comentar que això no era cap problema perquè a quatre passes del refugi hi ha el cafè del poble, que fan sopars, dinars i esmorzars diligentment. I és així, sí. El petit inconvenient, però, està en l’hora que obren pels matins, passades les nou, massa tard per un caminaire que ha d’afrontar unes quantes hores de marxa fins a la seva propera destinació i amb el coixí de temps sobrer del qual sempre és bo de disposar. L’esmorzar a l’hostatgeria és, en canvi, a una hora més apropiada, a partir de dos quarts de vuit. Com que vaig sol, i vistes les circumstàncies, la bona dona hi accedeix, pagant, evidentment, el seu cost. A l’hostatgeria del monestir ja hi ha allotjada una parella i un cop posats a fer esmorzar per dos, doncs ja se’n fa per tres, que conclou. Aviat estem d’acord, doncs. Quin àngel!

Un cop dutxat, surto del refugi a passejar pels carrers del poble, simple i generalment curiós. En un dels carrers em sorprèn un gran mural d’un picot garser a la paret lateral d’una de les cases, dels que tant proliferen últimament, on m’hi quedo llargament embadalit. Més tard sabré que es fet pel jove artista Swen Schmitz Coll, nascut a Alemanya però instal·lat a Ivars d’Urgell. Recorro gairebé tots els carrers del poble, que tampoc són massa, i acabo fent temps feliçment al cafè del poble.

Església del monestir de Vallbona de les Monges

La meva curiositat diguem-ne cultural, mig etnològica, m’empeny a assistir, a les hores indicades, als actes litúrgics oberts discretament al públic que porten a terme les cinc -almenys avui- monges cistercenques a l’església del monestir. A dos quarts de vuit, les vespres. Acte senzill, només recitat, no arriba a la mitja hora. Pensava que cantarien. A un quart de deu, completes. Ara sí que canten, i força bé. Sempre m’ha agradat el so de l’orgue, em relaxa, em mig transporta. Aquest és més curt que el d’abans, no arriba als vint minuts. La meva valoració global: bells (amb b, sí) anacronismes que, sense ser jo especialment creient, em commouen pel profund recolliment i convenciment amb els que són portats a terme. No són cap espectacle, audició, exhibició ni concert, ja que si no hi ha assistència laica són fets igualment, mai més ben dit religiosament, sense tocar ni una sola coma del ritual, o només, en tot cas, els salms i pregàries que toquin segons el dia. I així anar fent, cada dia del món. I qui dia passa, any empeny.

Entre un acte litúrgic i l’altre, tinc el temps suficient per anar a sopar al cafè, que és a tocar del monestir. Per no haver vist ni una sola ànima no fa gaire voltant pel poble, trobo que al cafè encara hi ha força concurrència. Hi ha una parella amb un nen d’uns dos anys, dos homes grans asseguts a la barra, d’altres a les taules, i un grup de joves que són els que donen el toc d’ambient al bar. Algú, a més de jo, també sopa. Els altres encara prenen cafès i cerveses, tal i com potser faríem també si no fos perquè em convé anar a dormir ben aviat, que el cansament arriba també puntual. Sóc un més, no sembla que la meva presència estranyi a ningú dels presents. Penso que Vallbona deu ser un poble mig avesat ja als visitants, fins i tot entre setmana. O potser és que actualment ja ningú s’estranya de veure gent passavolant pels pobles més apartats a qualsevol dia i hora. Amb la noia que serveix a la barra i a les taules hem tingut una mitja conversa, a més de, al passar abans a fer el cafè, acordar l’hora que vindria a sopar, tan bon punt s’acabessin les vespres al monestir. S’interessa una mica pel tema dels cants i els actes litúrgics, ja que tenint-ho a tocar cada dia no ha gosat entrar-hi mai. Però ràpidament passa a interessar-se més potser pel futur de la comunitat.

- I quantes monges hi ha allà cantant? Moltes no, oi?

- No, no... És veritat, només cinc m’ha semblat veure’n –faig jo tot recordant.

- Ja... No sé pas com s’ho faran, cada dia en són menys. Tot i que ara n’hi ha dues, que diuen que han arribat no fa gaire, que semblen ben joves. Es veu que no passen dels trenta... Això diuen, eh –fa tota enriolada.

Els rumors... I li deu impactar que, pels temps que corren, pugui haver-hi monges joves, ja que diuen que no passen potser dels trenta anys.

Pel que fa a mi, amb les monges, velles o joves, és igual, ben allunyades (cadascú al seu lloc), me’n vaig a ben clapar al refugi Sant Bernat, tan llargament anhelat, on hi dormiré, sí, ben sol.