Per les contrades catalanes del Cister (IV). De Santes Creus a Montblanc

El país de la pedra seca

A trenc d’alba surto de l’Hostal Grau de Santes Creus i recorro el carrer Pere el Gran per anar a buscar el pont que salva el riu Gaià. Només creuar el riu, una mica més avall carretera enllà, començo a pujar lleugerament per una pista cap a les planes de Santes Creus i d’aquesta raconada de l’Alt Camp. Sembla contradictori dir que es puja cap a una plana, quan normalment cap a les planes s’hi baixa, però en aquest cas és ben bé així, ja que la vall del riu Gaià i Santes Creus queden lleugerament ensotades respecte la gran plana que la separa del poble del Pla de Santa Maria i les serres divisòries amb la Conca de Barberà, cap a on em dirigeixo.

Aquesta plana de secà és el país de la pedra seca. N’hi ha per triar i remenar: marges, cabanes, cossiols... Ja hi havia estat per aquesta contrada i recordo haver-hi fet l’anomenada Ruta de la Capona amb el meu fill ben menut. Deuria tenir un tres o quatre anys. Tinc fotos del dia, amb el nen gaudint tot explorant l’interior de les cabanes, asseguts en un marge de pedra seca o caminant-hi entremig. Aquell dia vàrem seguir la ruta esmentada, pensada expressament per anar passant per alguns dels millors exemplars dels rodals i badar-hi gairebé un matí sencer sense pressa. Avui, però, hi passo amb pas decidit, i només puc anar veient les dues o tres que el traçat del recorregut convingut m’ofereix. No obstant, no em puc estar de parar-me, encara que sigui breument, davant de les intrèpides meravelles d’aquest art popular en perill pel seu patent desús, tot i que les més interessants de la zona fan força goig de restaurades. M’aturo sobretot a l’anomenada barraca de l’Augé, un exemplar impressionant. Li faig alguna foto, la contemplo i continuo camí enllà. Més enllà dels seguits marges, en algun tram les breus aturades han estat constants: a cada tombant, un regal per a la contemplació harmoniosa. El camí, en aquesta hora de la fresca, ha estat molt plaent.

Barraca de l'Augé, al país de la pedra seca

Després d’una hora i mitja travessant la plana de la pedra seca, arribo al Pla de Santa Maria per la plaça on hi ha una bonica font i la creu de terme, i entro al seu agradable nucli antic passant per sota del portal del carrer Major, anomenat de Soldevila. N’hi ha un altre, de portal, a l’altra punta del carrer, el de Cal Gil, després d’un passeig per uns carrers rectes que s’entrecreuen tot formant un tramat en quadrícula que havia estat potser emmurallat. Al mig del tramat, aproximadament, trobo la plaça de l’Església, un espai lleugerament més ample que els altres carrers, on hi contemplo la imponent façana barroca de l’església de l’Assumpció. Al llarg del carrer Major puc observar alguna gran casa amb la façana esgrafiada. Més amunt trobem alguns elements arquitectònics interessants, com els anomenats portals de la Trinitat i del Roser, amb les seves capelletes al final dels seus respectius carrerons culs-de-sac, per on m’hi endinso. Al capdamunt del poble, ja pràcticament als afores, m’arribo a contemplar una vegada més la interessant església romànica de Sant Ramon, amb la seva enorme portalada de graduals arquivoltes i capitells, clarament una de les joies d’aquest poble i de la comarca de l’Alt Camp.

Portal de Soldevila, al Pla de Santa Maria

El poble no presenta massa concurrència. És diumenge i la gent encara deu dormir. Baixo una altra vegada cap al nucli principal, ara a la recerca d’on poder fer un bon mos i el cafè, ja que he sortit de Santes Creus pràcticament en dejuni. Després de voltar un parell de carrers, finalment trobo el bar El Sindicat, un altre exemplar ben viu amb l’encant visual i el tarannà humà dels antics cafès de poble posats al dia. Abans d’arribar-hi, des de mig carrer, ja hi veig, just davant la porta, alguns grupets de gent que hi xerren i fumen. És l’estampa típica de molts bars i locals des que es va restringir el tabac als seus interiors, cosa encertadíssima. I el contrast: dels carrers mig buits del poble, a l’evident i sorollosa animació a l’interior de l’emblemàtic cafè per antonomàsia. La noia que serveix a la barra, atractiva i riallera, m’explica que al poble són uns dos mil habitants, i que Figuerola, per on passaré d’aquí una estona, és molt més petit, ressaltant amb èmfasi aquest “molt”. Aquestes petites rivalitats... Esmorzant-hi, en aquest animat i agradable cafè, avui que és diumenge, hi ha la paradigmàtica colla de ciclistes, molt sorollosos, alguns grupets de gent gran, que fan només el cafè, un parell de famílies amb canalla i algun que altre solitari de barra. I en un racó discret, un caminaire amb motxilla i bordó que hi descansa tot fent-hi el merescut mos i agafant forces abans de reprendre el camí que el durà, passat Figuerola del Camp, a la Conca de Barberà. Per arribar-hi, caldrà tramuntar la serra pels colls de la Muntanya de Jordà, que la separen clarament d’aquest tranquil poble de la plana de l’Alt Camp.

Entre marges de pedra seca

Del Pla de Santa Maria a Figuerola del Camp, el camí comença a inclinar-se lleugerament, entre conreus i marges de pedra seca, però es fa bé, amb menys d’una hora. Figuerola mereix una breu passejada, encara que sigui. M’hi aturo, bec aigua de la font del Portal que s’ofereix al passavolant en una assolellada cantonada del carrer que hi entra de ple, i pujo fins a veure de ben a prop l’església i un pou en una placeta ben arranjada, un encant de racó. El poble no és molt gran, com ja m’havia advertit convençudíssima la noia del cafè del Pla, i, de fet, com ja m’imaginava pel poc que en sabia. M’hi estaria més estona, assegut en aquesta placeta del pou, escoltant el minso batec del poble, però avui vaig més a preu fet. Tinc una cita a l’hora de dinar a Montblanc, on acabaré el meu periple a peu d’aquests dies seguint la Ruta del Cister, i hi voldria dedicar el temps que mereix, sobretot quan es tracta del retrobament amb una amistat amb la que fa uns quants anys que no ens veiem almenys una estona.

El pou de Figuerola del Camp

Cap a la Conca per la Muntanya de Jordà

El camí va per feina, també. Surt del poble decidit i aviat comença a pujar fortament pel mig de la petita vall que formen un parell de contraforts que surten de la carena principal de la propera Muntanya de Jordà. Passo a tocar d’un últim mas, pel que puc veure al mapa del mòbil anomenat de l’Eusebio, i ara el camí gira cap a la dreta iniciant un mig flanqueig. Després d’unes tres o quatre revoltes, puja que pujaràs, el camí, ara esdevingut mig sender, ateny un indret obert amb extenses vistes a la plana de l’Alt Camp i el Camp de Tarragona i s’aplana per descans del sofert excursionista. I pràcticament ja està, només una última rampa i assoleixo feliçment el coll de l’Era del Caterí. A partir d’aquí, ara per corriol, ara per mitges pistes, recorro l’obaga de la carena, on hi abunda l’alzina i també hi clisso, a banda a banda del corriol, galzeran, boix grèvol i alguna que altra falguera. L’indret és prou ufanós. Finalment, després de passar per la font i les runes de l’ermita de Sant Salvador i de les velles cases dels orígens de Prenafeta, arribo, ara sí, al Prenafeta actual, tot recorrent camins de muntanya cantelluts i de mala petja, trencaturmells, que en dic jo. Però hi arribo ben sencer.

Pujant cap a la Muntanya de Jordà

Prenafeta és un llogarret tranquil i amb racons prou serens, tot i que hi entro passant per un mig nyap d’urbanització que me’n fa l’arribada poc atractiva. En algun moment baixant d’aquestes altituds he passat de l’Alt Camp a la Conca de Barberà. De fet, ja soc al terme de Montblanc, tot i que encara em manca, anant a pas lleuger, més d’una hora per arribar-hi. M’assec a un pedrís a tocar de l’església, allà on el poble ofereix una petita plaça, a fer un breu mossec abans de reprendre l’últim tram fins a la mateixa plaça Major de Montblanc, on m’esperarà ja la Núria, la montblanquina coneguda de fa anys que em rebrà avui com a bona amfitriona. Quan ja porto una estona assegut, menjant lentament, m’adono que hi ha un home arrepenjat a la reixa del mur de la propera casa que em mira fixament amb cara de pomes agres. Aixeco la vista dos o tres vegades i veig els seus ulls fixats cap a mi. Faig veure que no el veig, però de cua d’ull m’arriba la seva mirada constant i inquisidora. Penso que no crec que estigui fent res mal fet i que, si fos el cas, ja m’ho dirà, però no puc evitar de sentir-me un pèl incòmode. Estic a punt d’aixecar-me, anar fins on és ell, a no més d’una desena de metres, i preguntar-li amablement que si ens coneixem d’alguna cosa o jo què sé. Però no ho faré. Em poso a mirar el mòbil, tot dissimulant, mentre vaig menjant unes avellanes, però noto la seva fitada presència. Finalment, al cap d’una estona que se’m fa eterna, sento un fregadís de trepig que s’allunya, miro i ja no hi és. Què deuria voler? Mai ho sabré, però és ben bé que hi ha gent que té el saber estar una mica distorsionat. Potser no se n'ha adonat ni de la mala estona que m’ha fet passar. Segurament, algú amb un tarannà més impetuós, davant de tan descarada i insistent mirada, se li hagués acabat encarant i ja la tindríem ben armada. Però què hi farem, jo prefereixo restar en pau, almenys amb mi mateix. Avui la paciència ha jugat amb mi i puc dir clarament que n’he sortit victoriós. I ara me’n sento satisfet. Afrontarem contents i feliços, doncs, aquest últim tram que em queda per tancar pràcticament el cercle de la ruta cistercenca.

Ara el paisatge s’aplana, entrant en plena Conca. Passo vinyes i bosquets, algunes oliveres, algun petit torrentet, tot en equilibri i oferint un agraciat compendi d’un paisatge mediterrani de secà que m’enamora. Fa una temperatura ideal, ni fred ni calor. Tot plegat, doncs, un bon darrer capítol d’aquests dies voltant per aquestes contrades. Noranta quilòmetres, dotze pobles, dos monestirs, un santuari i una capital històrica: Montblanc. Hi entro per la muralla que dona al pont Vell, ara en obres i pel que no puc passar, i me’n vaig directe a la porxada plaça Major a retrobar-me, després de molt de temps, amb la Núria, un moment que serà ben bé la cirereta del pastís d’aquests quatre dies. Un bon dinar, unes bones copes d’un bon vi blanc de la Conca i, sobretot, una bona posada al dia de les nostres vides, que, tant la d’un com de l’altra, han donat algun que altre tomb. Ens acabarem acomiadant abraçats, fent mig plans per a una possible retrobada sense esperar que passi tant de temps, a les portes del tren que em durà cap a casa, cansat però ple de bones sensacions.

Plaça Major de Montblanc

    

Novembre de 2022