Camins de romiatge de Terrassa a Solsona (IV). De Su a Solsona

 El miracle de la Verge Nena 

Avui no m’ha calgut matinar massa. Solsona és més aviat a prop i serà, al capdavall, l’etapa més curta de les quatre que hauré esmerçat des que vaig sortir de Terrassa. Calculo que no arribarà ni als vint quilòmetres. Em permeto el luxe, doncs, de fer el manta fins una bona estona després d’haver sonat l’alarma del mòbil. Quin gust quan, com aquell qui no vol la cosa, el temps i el teus afanys s’alien per anar compassats. Avui no cal fer cas al rellotge i li vento a plaer una bona ganyota.

Surto de l’hostal de Su al cap d’una hora llarga d’haver-me llevat, havent esmorzat tranquil·lament, assaborint lentament cada moment. Sortint del poble, pujo a buscar el pla de la Llaüna, cap on s’estira la carretera que va cap al santuari del Miracle i per on hauré de passar. Se suposa que hi ha un camí marcat que, sortint de la carretera, la segueix en paral·lel a certa distància fins al santuari passant per la casa de la Carral, però quan m’adono que me n’he passat de llarg la cruïlla, tot distret contemplant el paisatge, ja en soc un tros massa enllà. M’ho penso, però, per la poca estona que això suposarà d’anar arran d’asfalt, valoro que no paga la pena tornar enrere a buscar-lo. El trànsit hi és molt esporàdic i el moment és tranquil i serè.

Una hora justa després d’haver sortit de Su, em trobo al bell mig de la plaça que formen el temple i el monestir benedictí del santuari del Miracle. L’església hi és confiadament oberta, tot i la solitud del lloc a aquestes hores del matí d’un dia feiner qualsevol de finals d’abril, o potser per això. A dins hi destaca l’immens retaule barroc de mitjan segle XVIII, obra d’en Carles Morató, sens dubte una obra mestre de l’art barroc català de l’època ja tardana, si fem cas als escrits dels estudiosos sobre el tema. L’església actual, inacabada, tal i com es pot veure des de l’exterior, és aixecada a cavall dels segles XVII i XVIII, substituint-ne una del segle XVI, que pel que sembla havia quedat petita per a la creixent devoció a la Mare de Déu. I encara hi havia hagut, al segle XV, una primera capelleta. Actualment, a més del retaule barroc, s’hi conserva un retaule gòtic, dins l’actual capella del Santíssim, l’orgue, del segle XVI, i la imatge de la Mare de Déu, del segle XV. Tot això ho trec d’un llibret escrit per en Cebrià Baraut que caurà més tard a les meves mans, donació d’en Xavier Poch, un dels monjos, ben pocs, que custodien el santuari.

Plaça del santuari del Miracle

Surto de l’església i em venen ganes d’anar al vàter. Estic sol, no se sent cap remor, només el cant d’algun moixonet. Vaig fins a l’edifici que li diuen la Casa Gran, sota els porxos de la mateixa plaça i pujant després unes escales fins a la carretera, i només trobo que portes tancades amb un breu interior rònec i lúgubre. Hi ha un passadís fosc com una gola de llop que no convida massa a passar. Tot fa sensació de deixadesa. Ho deixo estar. Me’n torno a la plaça i, decidit, pujo les escales de l’edifici del monestir i truco al timbre. M’obre la porta un senyor eixerit i amable, un dels monjos, com sabré més tard, tot i anar sense hàbit. Li explico el què molt ben explicat i demanat, gairebé donant les gràcies per avançat, i em deixa passar confiadíssim tot acompanyant-me fins a la porta del servei, entenc que privat. Em fa un favor immens, ja que la cosa començava a estrènyer i feina hagués tingut a allunyar-me fins al mig del bosc en un racó discret. Un cop alleugerit, surto al passadís i me’l trobo com esperant-me assegut a la saleta recepció del costat de la porta de l’escala, on m’havia indicat que hi deixés la motxilla just abans d’acompanyar-me fins a l’esperat inodor. Entenc que no per desconfiança, sinó per cortesia, per tornar-me a acompanyar fins a la porta. I, evidentment, conversem una estona. Mostra interès per la meva presència amb motxilla i bordó per aquests solitaris tocoms el dia menys esperat. I li explico com he arribat fins aquí, el meu pelegrinatge de pa sucat amb oli, no massa o gens per motius religiosos, sinó més aviat per mer interès excursionista i cultural, per conèixer i recórrer els racons del país de ben a prop, tot i el meu gran respecte i interès vers la fe dels altres. Se n’alegra igualment. No sembla que li doni importància que hagi confessat, tot i que respectuosament, que no he vingut aquí precisament per a la devoció a la Mare de Déu, ben conscient que deu ser dels nous signes dels temps. No obstant, li pregunto coses sobre l’origen i la història del santuari i del monestir, i, sense fer cap gest de molèstia o d’inoportunitat, me les explica amb il·lusió i sentiment. Li pregunto sobre la Verge Nena, ja que n’he llegit alguna cosa i entenc que deu ser només un recurs literari o religiós, ja que no m’ha semblat veure que fos cap nena la imatge de la talla amb el nen als braços de la Mare de Déu que he pogut observar al mig del retaule. I, ben enriolat, em diu que sí, que la Verge Nena hi és, però cal saber molt bé on s’amaga, integrada al mateix retaule barroc. I em deixa amb la tasca de buscar-la, perquè t’hi entretinguis una estoneta, em diu. Em dona un parell de pistes: va bastant embolcallada i és rossa. Finalment, veient el meu interès per tot plegat, em demana que m’esperi un moment que em farà un obsequi. I torna amb el llibret d’en Cebrià Baraut Santuari del Miracle. Història, art, guia, abans esmentat. Més que agraït per tot plegat, li pregunto pel nom: Xavier Poch. Per treure’s el barret.

Baixo a la plaça i torno a entrar a l’església. Busco la Verge Nena una estoneta llarga i no la trobo. Quin misteri aquesta nena! Potser juga a cuca amagar i se’n riu de tots nosaltres. No me’n surto. Finalment, apareix un senyor -un altre dels monjos del monestir, sabré ben aviat- que ve del que sembla una sagristia, carregat amb estris de la neteja, i em veu allà assegut en un banc mirant fixament el preuat retaule. Serà la meva salvació. Li pregunto, després de saludar-lo amb un bon dia, si sap alguna cosa d’una nena trapella que s’amaga en algun racó d’aquest immens retaule. I li deu fer gràcia, perquè riu. Se m’acosta i em desvetlla finalment a on es troba exactament l’escultura de la Verge Nena, la que, segons la llegenda, es presenta misteriosament davant dels infants pastors de la propera masia de la Cirosa al segle XV demanant el culte marià. Vet aquí el miracle. Sobretot d’haver-la trobat, entre l’altar i la imatge de la Mare de Déu, recte amunt, allà ben petita, protagonitzant l’escena de l’aparició, portant una creu, amb tot d’angelets, els pastorets i les ovelles pel voltant. Si no hagués estat pel monjo netejador, no sé pas si l’hagués sabut enxampar en el seu joc infantil. Al final, però, m’ha decebut una mica. De fet, de lluny no sembla pas una nena, ni pel rostre ni pel posat i encara menys per la manera de vestir, amb un feixuc i pompós mantell per sobre d’una llarguíssima i onejada túnica. És més aviat ja una adolescent. De fet, en Cebrià Baraut, en el seu llibret, l’esmenta com una “gentil joveneta, amb la cara dolçament expressiva i la rossa cabellera desfeta en rulls”. Però des de baix, poc que es veu si és rossa o no. Potser més aviat de cabells marronosos, potser algun reflex daurat. Vaja, que ben mirat, és costosa i confosa de veure si el que es busca és una nena amb tots els ets i uts. Coses de les llegendes religioses, l’art i el resultat final de tot plegat.

El roc de les Esquelles

Manduco quatre fruits secs i una peça de fruita assegut plàcidament a la plaça del monestir, al costat de la font en un bonic racó. No fa ni fred ni calor i el moment és d’una feliç calma absoluta. M’hi estaria molta estona més, però cal continuar el camí cap a Solsona. Hi calculo un màxim de tres hores, comptant-hi els descansos curts i els moments de badar. 

I sort que m’he decidit aviadet, ja que els moments de badar han estat finalment una bona pila, allargant potser un pèl l’arribada a la petita ciutat mitrada i de molta ancianitat, com va deixar escrit en Josep Pla. Certament, a partir del Miracle segurament he fet el tram de camí més agradable de fer de tota la present travessia des que vaig sortir de Terrassa, tant pel paisatge com pel moderat i calmat esforç que ha suposat. El camí, a voltes un humil i auster senderó, s’emmotlla hàbilment al relleu resseguint marges arbrats i sostinguts amb murs de pedra seca, i travessa rierols a gual tot alternant les parts més seques dels breus vessants i les més ombrívoles de les petites valls que cal anar trepitjant. Els sembrats abunden a banda i banda, d’un verd cridaner ara en aquesta època primaveral. El roure, que rebrota amb força després dels incendis forestals del 1998, predomina per sobre dels pocs pins que en van sobreviure. Alguns neixen de nou, pocs. Comença a deixar-se veure el boix. A poc a poc es nota, encara potser tímidament, que es deixa la Catalunya més seca enrere i es van trobant pinzellades de racons clarament més humits. Passo a tocar la casa de l’Estany, l’embassament i la casa de l’Alzina, les basses i el llogarret de Brics, tot en una absoluta solitud. Allà, encara lluny, ja s’hi albira Solsona. I de teló de fons, el Port del Comte, la serra del Verd, el Cadí, el Pedraforca, serra d’Ensija i els Rasos de Peguera.

El llogarret de Brics des de la llunyania

Entro a Solsona per l’anomenada carretera de Torà. Ara sí que tinc certa ànsia a plantar-me davant del portal de Llobera per endinsar-me pels sempre sorprenents i ben conservats racons de l’entramat medieval d’aquesta menuda i bella capital, segons el meu parer, una de les més boniques del nostre país. Segueixo pel carrer Llobera, sobrepasso les places de Sant Pere i de la Ribera, per anar a espetegar a la plaça Major, allà on fan les rodes de foc, els ballets i les tronades tant per Corpus com per la festa major, moments àlgids de les arrelades festes solsonines. Frego la catedral i les belles places i racons que la mig volten, el portal del Pont, la plaça de Sant Joan, la torre de les Hores, el carrer i el portal del Castell... Tants són els racons solsonins que porto ben endins! No me’n cansaria mai de voltar-la.

Però un dels elements que sempre més m’han meravellat dels carrers de l’antiga Solsona, allà on sovint acabo palplantat badant com un estaquirot, com avui, és davant dels roc de les Esquelles, un dels petits prodigis de conservació que més pot passar desapercebut passejant pels seus carrerons si no anem molt a l’aguait dels petits detalls. I aquí donaré per acabat, simbòlicament, el meu tomb de quatre dies entre Terrassa i Solsona. Passada la plaça Major, a la confluència dels carrers del Castell amb el de la Mare de Déu i la travessia de Sant Josep de Calassanç, a la façana de la primera casa d’aquest últim carreró, just sobre la porta d’entrada a l’edifici, cal parar i aixecar una mica el cap. Vist a ulls d’ara, és només un curiós roc amb uns forats estirats, però podria tenir tranquil·lament més de mil anys d’existència. Pels ramaders de l’antigor, les seves perforacions irregulars, versemblantment fent formes d’esquelles i per on sembla que se les feia passar, convertien aquestes en amulets protectors pel bestiar que les portaven. Evidentment, no llueix en el seu lloc original, ja que es diu que prové de l’esglesiola preromànica de Santa Margarida del Soler de Timoneda, dins dels límits del municipi veí de Lladurs. Es diu que el varen col·locar on el podem veure actualment cap a la segona meitat del segle XX. Ara, aquí mirant-me’l, me n’arriba quelcom de l’admiració ancestral que deuria exercir en aquells vetusts ramaders, com si el meu pelegrinatge d’aquests dies hagués estat només profundament motivat per poder restar uns moments amb el cap alçat veient aquesta meravella d’una fe antiga dels nostres avantpassats en potser no sabien ni exactament en què. Un prodigi doble, tant per l’ús que se’n feia com per haver arribat fins als nostres dies, vet aquí.

Ara sí que ho tinc tot fet. Només em resta tornar cap a casa.

Abril de 2010

El roc de les Esquelles