Camins transhumants del Lluçanès (I). De Sallent a Prats de Lluçanès

Cap a Sant Miquel de Terradelles

Surto de Sallent encara sent negra nit. Pujo costa amunt cap al petit altiplà de les Forques amb la llanterna frontal il·luminant les meves decidides passes. Encara vaig fresc i lleuger. Fa dies que hem entrat de ple a la tardor i les matinades ja són gairebé fredes. Tot just quan arribo a Sant Pere de Serraïma, es deixa veure un bri de sol tímid, mig reclòs rere una capeta prima de boira matinal. Assolida la carena de la Pineda, abans de baixar lleugerament fins al coll de la Portella, el Lluçanès ja treu el cap rere els serrats de més enllà, per on passaré al llarg del dia d’avui. A baix el vessant a la dreta, Avinyó i, cap amunt, la vall d’Oló. A l’esquerra, el Berguedà amb el teló de fons dels Rasos de Peguera i, més a la llunyania, el Port del Comte.

Pel coll de la Portella hi passa la carretera de Balsareny a Avinyó. El trànsit hi és nul a aquestes hores matinals. M’hi estic una estona fent un breu mossec. Seguidament, el camí s’enfila fins a la casa de Puigventós, el coll de Comadoms, un pla elevat amb bones vistes, i Sant Miquel de Terradelles, el primer indret ja pròpiament del Lluçanès històric. Des d’aquí ja es veu Sant Feliu Sasserra, davant per davant i just a l’altre serrat superada la riera de Relat. Per allà passaré demà tancant el periple de dos dies seguint els camins transhumants del Lluçanès. 

L’indret de Sant Miquel de Terradelles és excel·lent per fer-hi una aturada. A més, hi trobo les primeres presències humanes amb qui fer-la petar una estona. M’estic assegut al pedrís de la nova església, tot i que és del segle XIX. L’antiga, d’origen romànic, queda un xic apartada del traçat del camí ramader, enlairada al capdamunt d’un replà, frec a frec de l’antiga casa pairal de Terradelles. El sol ja escalfa un xic i la sensació ambiental és la ideal per caminar, però també per seure al pedrís a fer-hi un mossec, deixant que el tímid sol m’acaroni afectuosament. Quan acabo, hi deixo la motxilla, confiat, i m’acosto fins a l’esglesiola romànica. Gairebé a tocar hi ha l’antiga casa pairal, que fa força goig, ben arreglada però sense pretensions estridents. Me la miro de ben a prop i, estant així, un senyor gairebé surt a rebre’m, fill de la casa pairal, que em dirà més tard. Suposo que, en part, és com si estigués entrant gairebé al pati de casa seva. No se’l veu molest, però. Li pregunto sobre el camí ramader, i, abans de respondre, em mira de fit a fit com estranyat per la pregunta. Definitivament, pel camí ja no hi passa ni una trista ovella, però sí que té ben present a la memòria de veure-hi desfilar grans ramats amunt i avall, tant avançada la primavera com a mitja tardor, amunt en el primer cas, avall en el segon, de les planes litorals i prelitorals a la muntanya pirinenca per tornar-ne a baixar a passar-hi els hiverns. I el Lluçanès al bell mig fent de lloc de pas. Xerrem de quatre coses més, però se’l veu com nerviós. No li voldria fer perdre el temps. Deu tenir feina. M’hi acomiado i me’n torno cap al pedrís de l’església nova. Hi arriba un cotxe i en baixa una parella d’edat avançada. Són de Vilafranca del Penedès i pugen a passar uns dies a la rectoria de Sant Miquel de Terradelles. Es veu que la tenen llogada com a segona residència. Quan diuen ser de Vilafranca els dic que precisament avui, que és Tots Sants, allà hi ha gatzara castellera. I s’hi esperen grans castells de deu. Però els és ben igual. Diuen estar ja farts de castells i que prefereixen escapar de la gran munió que desperta el fervor casteller. Els entenc una mica. Massa hores veient castells. Els has de dur molt i molt endins. De fet, jo tampoc hi soc. Aquesta vegada he preferit aprofitar els presents dies festius per perdre’m pel Lluçanès.

Església Nova i rectoria de Sant Miquel de Terradelles

La marrada per la riera de Merlès

El camí ramader, ben enlairat i sempre tendint al careneig, continua passant per la casa de Coll de Pitxell i Sant Jordi de Lloberes, indret altiu i amb bones vistes. Casa i capella pràcticament es donen la mà. El lloc seria més plàcid i tranquil si no fos per un gos que no ha parat de bordar durant l’estona que n’he fet la volta. Aquí també es té la sensació, però, d’estar-se posant a casa d’altri si el que es vol és admirar de ben a prop la vella estampa de l’esglesiola romànica. Visita ràpida i sant tornem-hi.

Ara enfilem decidits cap a Puig Gaiart i el serrat dels Rellotges, on el traçat, que creua vàries vegades una carretera, es torna dolent i de mala petja pràcticament fins que no s’assoleix l’antic hostal de Camprodon. M’hi aturo, a l’ombra de la seva grossa alzina, a dinar i a gaudir del moment reposat. Gairebé que hi faig una migdiada. Aquest espai on soc ara, havia estat una gran pleta pels ramats. Hi imagino històries i situacions de pastors, ramats i hostalers.

A partir del casalot de l’hostal de Camprodon, el camí ramader segueix un tram de carretera per anar agafar de ben a prop el carener de la serra de Sant Joan fins a l’emblemàtica masia de la Serra de Degollats. El nom pinta malastruc, però la casa és impol·luta. Però per arribar-hi, he acabat fent, ben despistat, una gran marrada baixant fins a la riera de Merlès per haver-ne de tornar a pujar. Anava confiat seguint unes marques grogues pintades a les pedres i als arbres, com he anat fent gran part del dia i, de cop, m’he vist baixant pensant-me que ben aviat el camí agafaria un flanqueig. Però el flanqueig no ha arribat. Quan me n’he adonat, ja no valia la pena recular. Un cop al pont de Sant Martí de Merlès, he buscat la pista que, a través d’una forta remuntada pel vessant mig obac, puja fins dalt la carena, ja a prop de Prats de Lluçanès. Som-hi, doncs! Quan ja porto una estona pujant ben fort, esbufegant i suant com un bou, passa un cotxe que, sortosament, s’atura i em convida a pujar-hi. Tot i que va a Prats, li dic que voldria poder acabar de fer caminant el traçat del camí ramader fins al poble. I, dit i fet, un cop acabada la brutal pujada de la pista, allà em deixa, als peus de la Serra de Degollats. Tot plegat un moment de res amb vehicle. Però a peu m’ha escurçat una bona estona de suar de valent.

De la Serra de Degollats fins al collet de Sant Sebastià és una breu caminada tot vorejant el serrat dels Morts. En aquesta important cruïlla de camins, el camí ramader que segueixo, l’anomenat de Ponent, es creua amb el camí Transversal, que ve de més enllà d’Olost i se’n va cap Olvan i Berga. Ja sóc a les envistes de Prats. Només cal davallar un breu tram de camí fins a la capital del Lluçanès, on m’instal·lo a l’Hotelet, al carrer Sant Jordi, molt net i confortable.

Més tard, després d’una bona dutxa i un breu descans, ens trobem amb la Núria Vila, una bona coneixença a Prats des que vàrem coincidir treballant plegats a la Xarxa de Custòdia del Territori a Vic. Anem a sopar i fem una llarga sobretaula xerrant pels descosits. Tant a ella com a mi ens costa poc si estem còmodes i distesos, que és el cas. Més tard m’ensenya la seva llibreria del carrer Major, Cal Siller. Hi remenem llibres i m’explica les seves aventures com a editora de lectures diguem-ne poc comercials però amb un gran pòsit emotiu. M’obsequia, generosa, amb el llibret de poesia El preu del blat, del poeta lluçanenc Josep Riera, editat per ella mateixa sota el segell de Cal Siller, que guardo com un preuat tresor pel benaurat record que em duu. I se’ns fa ben entrada la nit, caminant pels breus carrerons de Prats de Lluçanès.

Novembre de 2013

Enllaç al segon dia de ruta: https://a-l-aguait.blogspot.com/2023/12/camins-transhumants-del-llucanes-ii-de.html