Camins transhumants del Lluçanès (II). De Prats de Lluçanès a Avinyó

Per l’antic camí de Marina cap a Sant Feliu Sasserra

Obro els ulls i m’adono que encara és negra nit. Em desvetllo per mi mateix abans que arribi a sonar l’alarma del mòbil. Però el son ha estat llarg i reparador en aquesta confortable habitació de l’Hotelet de Prats de Lluçanès. Aviat podré sortir a esmorzar, però encara em permeto fer el ronso una estoneta curta. Res m’apressa massa. Tinc tot el dia a plena disposició per arribar fins Avinyó abans que torni la fosca, fita absolutament possible. Seran uns vint-i-cinc quilòmetres sense massa estridències, tot anant xino-xano.

Ben esmorzat i ja amb la motxilla a l’esquena, em disposo a davallar cap a Santa Creu de Jutglar. Just abans del descens fins al llogarret, ja als afores de Prats de Lluçanès, passo pel santuari de Lurdes, bell indret enfilat dalt del llom carener, amb magnífiques vistes cap a la banda de llevant de l’altiplà del Lluçanès des del seu bell mig, d’on em trobo ara mateix. Un lloc d’aquests que al passar-hi penses que segurament t’hauria plagut que l’atzar de la vida t’hagués dut a fer-hi cap de tant en tant. El conjunt del relativament modern temple del santuari, des d’una primera capella de cap a finals del segle XIX a l’ampliació actual de mig segle XX, és atractiu i acollidor, d’on en ressalta la seva blancor i senzillesa d’estil. La primera capella la va fer aixecar cap al 1882 el rector de Prats d’aquells anys, mossèn Sebastià Obradors, per donar gràcies a la Mare de Déu després de recuperar-se d’una malaltia. Coses que eren possibles en aquella època, quan la fe encara movia muntanyes.

Santuari de Lurdes

Fins al llogarret de Santa Creu hi baixo per on puc, una mica pel dret, buscant corriols mig confosos. No sé entreveure si hi ha un rastre més evident de camí habilitat o, senzillament, antany el camí era, ras i curt, la marrada que fa l’antiga carretera per salvar el desnivell entre els dos indrets. Un cop a baix del coster, hi acabo d’arribar seguint el voral de la nova i flamant carretera de l’eix del Lluçanès, que hi passa frec a frec.

A Santa Creu deixo aquest tram de l’anomenat camí Transversal i passo a seguir el Central, el pròpiament camí de Marina, l’antiquíssim traçat que connecta les comarques pirinenques i prepirinenques del Ripollès i la Cerdanya amb el Penedès i el Garraf. De fet, els dos traçats principals que travessen aproximadament el Lluçanès de sud a nord, podrien ser considerats part del camí de Marina, ja que els dos vénen i van als mateixos indrets, del Pla de Bages, per Sallent o Avinyó, fins a les contrades de contacte entre el Ripollès, el Berguedà i la Cerdanya. Els ramaders transhumants deurien fer cap a un o altre segons d’on vinguessin exactament i d’on tenien per costum d’utilitzar els llocs de returada per fer les parades durant el dia i la nit, aquestes últimes a prop d’alguna pairalia que els donés l’emparaulat aixopluc en el millor dels casos. Avui, des de Santa Creu de Jutglar, el camí em durà fins a Avinyó, fent l’entrada triomfal pel seu vell pont, tot passant per Sant Feliu Sasserra.

Des de Santa Creu, el camí travessa un bell paratge per baixar a travessar la riera del Lluçanès pel passant dels Traginers, i passa a tocar la casa de la Sala fins a l’altra casa del Coll de l’Arç, per on circula, molt a prop, la vella carretera de Prats a Olost i a la Torre d’Oristà. A coll de l’Arç, el camí recupera la carena passant per la pleta de Pla Moixó i pel tram de camí anomenat la Ramada Encantada, d’on sobresurten una corrua de roques que la llegenda explica com una antiga ramada que va quedar petrificada just en aquest indret pel mal fer del pastor que les menava, velles reminiscències de les ancestrals disputes entre pastors transhumants i els pagesos de les terres que flanquejaven els camins ramaders. 

Pels vorals immediats de l’indret de la creu Moixó, ara inexistent, en un tram confós, es divideixen els camins que van a la Torre d’Oristà, l’un, i a Sant Feliu Sasserra, l’altre. Però tot i anar a l’aguait, coneixedor d’aquesta circumstància, no sé veure el lloc exacte on hi ha la cruïlla i m’empasso un tram de camí que va cap a la Torre, precisament el que no tenia pensat recórrer. Arribo a una casa mig enrunada a prop de la carretera. Segons el mapa que duc, deu ser la Casanova del Pla Bassí. Miro d’esmenar la breu marrada que he fet i, fàcilment, trobo la manera d’anar a parar a la casa i pleta de Salelles, casa d’acollida tocant a un bonic clap d’alzines on anys enrere feien parada les ramades. M’hi aturo una estona, sota les alzines que canten empeses pel ventet que va passant. Just en aquest indret recupero el camí ramader que em durà, ara sí, a Sant Feliu Sasserra.

Després de travessar el riu Bassí, el camí ramader passa fregant les cases del bonic poble, però l’esquiva i no hi acaba d’entrar del tot, almenys tal i com el trobem marcat actualment. Però a mi m’agrada passar pels vells carrers dels pobles i, decidit, deixo la traça diguem-ne oficial i m’enfilo breument fins a les files de cases enlairades al capdamunt del breu altiplà entre el curs del riu Bassí i la conca de la riera de Relat. I hi he fet un bon descans, a part de fruir del breu passeig pels seus deserts i silenciosos racons.

La Ramada Encantada

El preuat entrepà de Sant Feliu 

Penso que tinc gana i que m’aniria bé fer un mos. Al capdavall del poble, arran de carretera, trobo un bar obert, d’on s’entreveu certa concurrència. Els parroquians que el mig omplen a aquesta hora tocant a migdia per fer-hi el vermut, deuen ser gairebé tots ben coneguts del poble, ja que ben aviat me n’adono que el tracte entre ells és obert i de sobrada confiança. La meva arribada, trencant per uns moments el tracte desenfadat que s’hi respira, ha sobtat potser una mica, sent segur per uns instants el blanc de totes les mirades. D’entrada el bar no sembla precisament l’última novetat del poble, ja que és tirant a tronat, però té el cert aire de lloc popular amb solera i que les ha vist de tots colors. Hi entro i em dirigeixo a la barra, on em sembla que hi ha, per inèrcia, el que hi remena les cireres.

- Hola, bon dia! Que em faríeu alguna cosa per menjar?

- Doncs no ho sé com ho tenim... 

Dubta, em mira com volent dir que què li dic ara a aquest, vacil·la, mira el rellotge...

- Espera que ho preguntaré...

I se’n va cap a darrere una porta que deu ser la cuina. En breu en torna a sortir.

- Sí, potser alguna cosa podríem fer-te... Què voldries?

- Vaja... Què m’oferiu? Teniu carta, una llista d’oferiments...?

- Mmmm... Espera que t’ho pregunto, a veure...

I se’n torna cap a la suposada cuina. En surt en un moment.

- No, no n’hi ha de paper amb els menjars. Digues què voldries i, si ho tenim, t’ho fem.

Em quedo pensarós un instant. I per sortir del pas se m’acudeix deixar-li anar que si pot ser un plat combinat d’alguna cosa amb amanida, d’entrada una cosa fàcil, però posats a demanar potser li hagués pogut suggerir un rostit de conill a la cassola amb llenegues. Torna a posar cara de dubte. Mentre s’ho pensa, o ho sembla, es posa a servir una cervesa al client que hi ha assegut a la barra just al meu costat, que ha contemplat callat tota l’escena des que he entrat per la porta del bar. No m’ha semblat que li demanés, la cervesa, però ja en deuen tenir establerta la conveniència del client habitual a qui no cal ni demanar què vol ni esperar-ne cap requeriment. I, sense immutar-se per l’arribada de la nova cervesa acabada de servir, ben fresca, es queda expectant com esperant el desenllaç del meu pregat dinar. L’home de rere la barra, sense dir res més, torna a fer-se fonedís per la porta del costat. Aquesta vegada triga un xic més a tornar.

- No hi ha amanida, noi – em planta, ras i curt, des de rere la barra quan el torno a tenir plantat el meu davant.

- D’acord, doncs, sense amanida. Posa’m llom amb patates fregides. Pot ser?

I, sí, ho ha de preguntar. I se’n torna cap a la porta. En breu, torna a la barra, ni massa ràpid ni massa lent.

- Em sap greu, noi, però tampoc hi ha llom. Es va acabar ahir al vespre.

I se’m queda mirant, callat, ben eixut de paraules, com esperant a veure què li responc. I jo que espero un suggeriment, un comentari, una lleugera pista de què caram es pot menjar en aquest bar i que no n’acabo de treure l’aigua clara. Diguem-ne que la cosa, de moment, no està sent precisament fàcil. Finalment, després d’uns breus segons, quan el silenci ja comença a ser incòmode i ell, al veure que tampoc dic res més, aparta la mirada com un primer senyal de desentendre’s del meu dinar, faig un següent intent de no haver de cardar el camp de l’escalfor del bar sense haver pogut menjar res amb una mica de cara i ulls.

- I pa, que en teniu?

Ara ja no em diu que ho ha de preguntar, se’n torna sense dir ni mu cap a dins directament. En surt, tranquil·lament.

- Sí, pa sí.

Va, a poc a poc i bona lletra, ja tenim una cosa. La cosa comença a redreçar, lentament.

- Doncs deixem-ho en un entrepà, si us plau. I, si no li fa res, pregunti què hi ha i ja el triaré d’entre les coses que em digui.

I se’n torna cap a dins. En torna a sortir, sense pressa.

- Que el vol, fred o calent?

- Però què li han dit que hi ha per fer l’entrepà?

- Oh, depèn de si el vol fred o calent! Vostè digui i, si tenim del que demana, li faran l’entrepà.

No pot ser, costa de creure! El noi de la cervesa que seu a la barra ara ja em mira amb un mig somriure com entenent que la situació està fregant l’absurditat més rocambolesca. Sembla, fins i tot, que comenci a compadir-se de mi, però es manté prudentment callat.

- Calent, el voldria calent. Seria possible un entrepà de truita a la francesa?

Immediatament penso que potser hauria estat millor començar per aquí des d’un bon principi, directe i concret.

- Crec que sí que n’he vist, d’ous. Vaig a preguntar-ho per assegurar-me’n...

Vaja, ara potser no tindran ous! Se’n va per la porta per enèsima vegada. Quan en torna no em diu ni sí ni no en referència al trist entrepà de truita a la francesa, però sí que m’indica que m’assegui a on em plagui que ja em servirà a la taula. El noi de la cervesa em mira i em pica l’ull com dient “apa, ja ho tens, per fi”! I riem els dos, mirant-nos.

M’assec al costat de la porta d’entrada, de cara al carrer, en un racó que queda arrecerat. I en poca estona m’arriba el preuat entrepà de truita a la francesa que ha costat Déu i ajuda aconseguir, el meu dinar d’avui. Almenys és ben generós. S’ha fet pregar, però per la grossària no ens queixarem pas.

El camí entre marges del pla de l’Oliva

Sortint de Sant Feliu Sasserra, el camí es troba amb la carretera de Prats a Avinyó, d’on vinc ara a l’haver fet la breu marrada pel poble, i fan un tros junts fins passada la casa del Pilar, antiga pairalia també de parada de la carrerada. Un cop deixada la carretera, el camí va a cercar la casa del Coll de Bassa, on se suposa que l’antic traçat s’enfilava per la carena per passar per l’antic hostal de Coll Lligó i les cases del Borró i els Andreus. Però una pèrdua de les marques grogues pintades que hauria d’anar seguint, per pròpia badada, per deteriorament o simplement per inexistència, que és igual, ha fet que hagi anat seguint la moderna pista que flanqueja, més planera, el serradet de Coll Lligó fins més enllà dels Andreus. Quan me n’adono, valoro que no cal tornar enrere i retrobo novament el vell traçat al cap de quatre gambades.

Camí ramader entre marges de pedra seca

El camí va fent, vorejant alguns conreus i boscúries de pi. De tant en tant, alguna alzina, potser algun marge solt. Però és a partir de la casa i el pla de l’Oliva on es mig conserva un dels trams de camí ramader més bonics dels que he anat passant aquests dos dies per aquestes contrades. De cop em trobo amb un camí bellament engalonat a banda i banda per murs de pedra seca, alguns conservant la seva original esveltesa. És una bellesa que es gaudeix a l’anar passant però que fa patir. No vull saber fins quan aguantaran aquests savis i eficaços murs de pedra seca, fets amb senzillesa però amb perícia a la vegada, protectors dels cultius tot acanonant el nerviós i caòtic pas de les ramades. Són testimonis muts, mig oblidats, de l’ancestral convivència entre el pas dels ramats i les vinyes i sembrats. I, ara i aquí, cap d’aquestes coses existeixen ja. De ramats pràcticament no en passen, i els antics conreus a banda i banda dels murs, avui són extenses pinedes. Qui protegeix això ara que el seu desús impera?

Més endavant vorejo la torre de telegrafia òptica dels Soldats, del segle XIX, enfilada dalt d’un turó a peu de camí. I, com aquell qui diu, ja sóc a les portes d’Avinyó. N’entro per damunt del pont Vell, de bella estampa medieval, ben a prop ja de l’aiguabarreig de la riera Gavarresa amb la de Relat. Era un moment esperat. Un pas més, travesso la carretera i, ara sí, ja sóc al poble. M’hi passejo, busco un bar per fer-me passar la gana i dono per acabats el parell de dies seguint part dels camins ramaders del Lluçanès, “aquest país tan rost, tan quiet, tan clar...”, com va deixar escrit el pradenc Lluís Vila i Vilalta, i ancestral pas de les ramades cercant sempre la millor herba i bonança, de la muntanya pirinenca al litoral i del litoral a la muntanya pirinenca. Aquest país que sempre cercarem.

Pont Vell d'Avinyó

Novembre 2013