Entre el mar d’Empúries i el mig Fluvià (I). De Sant Martí d’Empúries a Camallera

L’avantsala a Sant Martí d’Empúries

Bon matí de principis de gener, tot just havent encetat el nou any. Arribem el pare i jo amb el seu cotxe al vell poblet de Sant Martí d’Empúries. Ahir, quan va saber quina en duia de cap, es va oferir a dur-m’hi i aprofitar així ell l’avinentesa per anar a voltar cap als paratges costaners de més enllà de cala Montgó, a prop de l’Escala, indrets que tenia pendents de recórrer. 

Un cop acomiadats, enfilo pel primer carrer que trobo, poble amunt, a cercar abans que res la vista cap el mar, just rere l’església, allà on la prolongació de la plaça Major s’aboca lleugerament sobre les platges. El sol és força alçat i, ben despert ja, juga a fet i amagar entre els núvols matiners que s’allargassen sobre el mar centellejant. 

Es veu poca gent, sigui pel moment matinal, sigui perquè no deixa de ser un dia feiner, tot i ser període nadalenc, o sigui perquè en ple hivern la concurrència aquí sempre hi és discreta. Hi ha qui camina per la sorra de la platja. Més enllà, algú que hi corre. Una parella seuen a la terrassa mig coberta del bar de la plaça acabat d’obrir: encara s’hi veuen columnes de cadires apilades. Passa lentament una família matinera visitant el poble.

El sol juga a fet i amagar entre els núvols a la platja d'Empúries

Pels atractívols carrerons s’hi respira ara silenci i quietud. El moment és delectant. El gaudeixo passejant pels quatre carrers i racons, a poc a poc. Contemplo la llisa i diàfana façana de l’església de Sant Martí, on hi destaca la rosassa. A tocar hi ha les breus restes del que havia estat el castell medieval, com a testimoni del resguard de la primera capital fortificada del comtat d’Empúries, de la que es conserven alguns trams de muralles. Un petit plafó fa saber que d’aquest castell és d’on figura que neix el cèlebre personatge de còmic El Capitán Trueno. L’indret mig encimbellat de l’actual llogarret de Sant Martí d’Empúries, un antic illot, ve de ben antic. A on sembla que ja s’hi havien assentat alguns pobladors indígenes, s’hi estableix, començat el segle VI aC, el primer nucli de la colònia grega, i després, al 218 aC, hi treuen el nas els romans. Molt més tard, cap a inicis del segle VIII, els sarraïns n’esbotzen edificis i les primeres muralles i, posteriorment, amb la recuperació cristiana per part dels francs de Carlemany, s’hi estableix la ciutadella emmurallada del primer centre neuràlgic comtal, ja cap a inicis del segle IX. Quan la capital del comtat es trasllada a Castelló d’Empúries, cap al 1078, el lloc queda com un nucli secundari i va fent la viu-viu fins als nostres dies, ara caic ara m’alço. Tot això queda lluny i els textos històrics potser parlaran també de l’indret en un futur com un bell i recollit centre turístic i de segones residències dels més o menys adinerats d’entre la població urbana de part dels segles XX i XXI, si més no el que és avui dia. Finalment, torno allà on m’ha deixat el pare, a la part baixa del poble, sense pressa a sortir-ne, on trobaré, després de passar un petit portalet, els primers indicis de senyals del traçat que seguiré aquests dies, el GR 1, entre el bell mig de la plàcida costa empordanesa i Besalú, al mig Fluvià i a les portes de l’aspra Alta Garrotxa.

Per Cinc Claus i Viladamat

Començo a caminar en un primer moment seguint la carretera d’accés a Sant Martí, que deixo enrere. Aviat, però, cal escollir entre dues possibles alternatives: o segueixo un tram més de carretera o, fent un xic de marrada, m’endinso per un camí ample entre cases, que després esdevindrà gairebé corriol, per anar a parar a seguir breument la discreta riera de les Nietes. Decideixo tirar finalment per allà on més m’allunyi del brogit del trànsit.

Aviat passo per Cinc Claus, un petit veïnat de masies amb ermita dedicada a santa Reparada. M’és un nom estrany. De fet, no he conegut mai cap persona ni cap personatge de referència que se’n digui. Hi ha hagut mai cap Reparada més enllà de la mateixa santa? Per entrar al veïnat cal passar per un discret però antiquíssim pont, salvant la inofensiva confluència de dos migrats cursos rierencs. Passo per la que seria la plaça natural del poble, un mer eixamplament del camí d’accés format per la disposició de les masies que flanquegen l’espai. Rere la masia que queda enfront tal com s’arriba, esdevinguda un restaurant de temporada, hi ha la petita ermita, mig solitària davant d’un breu descampat. Em fixo en el seu campanaret d’espadanya, que en trenca la simetria com si fos coix. Uns passos més i pràcticament ja se surt del llogarret pel camí de Viladamat, que, un tram enllà, acabarà abocant-se a la carretera de l’Escala, just al pas de per una animada àrea de servei. A la propera rotonda ja apareixen els primers nous carrers de Viladamat, tot i que el poble vell queda lleugerament apartat a una banda de la carretera.

Ermita de Santa Reparada de Cinc Claus

Viladamat és un poble ja amb una certa entitat i que s’ha estirat a banda i banda del vell nucli originari, d’on sobresurt l’església de Sant Quirze, a un costadet de la plaça. Un altre nom caigut en desús: tampoc conec ningú que se’n digui, de Quirze. Només entrar al primer carrer del recollit nucli antic, em sento repassat sense dissimulació per les mirades d’un parell de senyors grans que xerren davant d’un portal. Fins aquí tot normal. Als pobles que es coneix gairebé tothom, ja passen aquestes coses. No deixo de ser el passavolant que ningú sap amb quines intencions volta pels carrers. M’aturo a mirar encuriosit un detall de la façana d’una casa. I ja hi som:

- Ep, noi, que busques alguna cosa?

- No, no, gràcies, només estic de pas.

- A qui busques? A quina casa vas? -insisteix un d’ells, el més aparentment sociable.

- No, no busco a ningú ni cap a casa en concret, només hi passo, pel poble. Estic fent una ruta tot anant cap a Camallera, sap?

- Coi, doncs per aquí no vas pas bé, eh. El camí cap a Camallera l’agafaràs al final d’aquest altre carrer de sota. Goita, per aquí -m’indica amb el braç estès.

- Sí, sí, prou que ho sé. Però m’agrada donar un cop d’ull als pobles pels quals vaig passant. Ara pararé a fer un mos assegut en un bon racó i després ja continuaré cap a Camallera. Però moltes gràcies per l’interès.

M’acomiado amablement i continuo el meu passeig. Però se’m queden mirant amb cara de no ho sé pas, com si no s’ho acabessin de creure, tot anant amb motxilla i bastó.

A la plaça, just davant de l’església, hi ha una solitària parada de fruita i verdura. Una clienta parla alegrament amb el venedor mentre aquest li ensenya el gènere que, com sempre, és el millor que podria trobar en tota la contrada. Em miro l’escena dissimuladament i em pregunto si la solitària parada és el testimoni d’un mercat setmanal que ha anat a menys o, senzillament, és un paradista solitari de per si, dels que van voltant pels pobles de forma més o menys estipulada però per lliure. M’inclino per la segona opció, ja que trobo que Viladamat potser té massa poc pes demogràfic per tenir-hi o haver tingut mercat setmanal regular. 

Entrant al Terraprim

Després d’haver fet el mos assegut en un banc de la plaça de la Vila, oberta i moderna, surto del poble per continuar caminant una estona més per la plana empordanesa just fins a Palau Borrell, llogarret ben endreçat i arrapat al peu del primer vessant costerut que trobaré després de la planúria. A partir d’aquí, el relleu s’inclina lleugerament i es rebrega per deixar l’estricte plana enrere, evidenciant un canvi en el paisatge. El camí s’enfila a poc a poc fins a assolir el discret puig de Sant Pere per continuar per breus ondulacions fregant sembrats i boscos. Aquest trajecte que segueixo ara deu tenir un origen ben remot, ja que, pel que sembla, segueix un antic camí ramader. De fet, segons he pogut escorcollar llegint aquí i allà, aniré trobant altres vells testimonis del pas dels ramats al llarg del traçat que seguiré aquests dies fins a Besalú. I si continués, també els trobaria més enllà, cap a l’altgarrotxina Vall del Bac.

El camí frega les cases de Palau Borrell

M’adono que dec estar entrant a les contrades del Terraprim, tal com les va anomenar i divulgar sobretot en Josep Pla, topònim potser manllevat d’un més antic esment per part de l’historiador Pella i Forgas. Em refereixo a aquesta certa franja de transició per la qual aniré trescant a mesura que fem cap a la petita conca on descansa Banyoles, ja en ple Pla de l’Estany, entre l’exacte plana empordanesa, que clarament ha quedat allà baix, i el paisatge perceptiblement més ondulat i de terres menys fèrtils, més de secà, en contraposició a les de les planes al·luvials empordaneses. Fent el mateix trajecte amb vehicle per la carretera, que de Viladamat a Camallera busca sempre el pas més fàcil i planer, potser costa més adonar-se d’aquest canvi de perspectives del paisatge, però fent-lo caminant pel vell camí, que pujant de cota cerca les carenes oferint més àmplies visions, ara en aquest moment visc com mai aquest evident contrast. De fet, vist amb la lupa de l’oficialitat administrativa, poc després de deixar Palau Borrell enrere, i travessant els termes de Garrigoles primer i de Vilopriu després, haig de dir que estic caminant pel Baix Empordà, just pel vèrtex més septentrional d’aquesta comarca, que sobresurt breument endinsant-se pels límits del Terraprim d’aquesta banda. I, embolica que fa fort, aquí és on també es freguen, mínimament i amb certa imprecisió, el Terraprim amb la també literària subcomarca de l’Empordanet, una altra creació d’en Josep Pla que igualment ha arrelat en certa manera. La primera estaria clarament estesa a partir d’aquestes breus carenes cap al nord, per terres altempordaneses, i cap a ponent, cap al Pla de l’Estany, de límits també propers a la zona. I la segona, cap a la plana baixempordanesa, al sud d’on em trobo. Podríem dir que aquestes carenes al redors del puig de Valldevià en són la partió, tal com deixa entreveure l’escriptor i paisà del terrer Adrià Pujol en la seva Guia sentimental de l’Empordanet, dient-ne el dalt de tot de l’Empordà Petit, l’altra denominació de l’Empordanet, però ja pràcticament al Terraprim. Tornaré a entrar a l’Alt Empordà oficial, ja trepitjat aquest matí des que he sortit de Sant Martí d’Empúries fins un xic més enllà de Viladamat i Palau Borrell, una breu estona abans d’arribar al poble de Camallera, el final del camí d’avui.

El Terraprim és una certa comarcada amb uns suposats valors geogràfics, i potser culturals, de límits molt imprecisos i gens oficials que sembla que, amb l’actual visió de les unitats paisatgístiques i de la cerca de trets propis més o menys pregons de tota petita regió, ha anat guanyant alguns adeptes. Com si es busqués un cert diferenciat esperit de lloc, o més aviat de contrada, respecte a l’Empordà més canònic. L’escola de Camallera en porta el nom. En plural, però: els Terraprims, tal com es pot trobar en algunes referències. I a Vilademuls fan servir el terme com a certa marca cultural i turística. I en podríem posar algun exemple més. I en el seu moment, quan se cercava nom per a la nova comarca oficial finalment batejada com el Pla de l’Estany, la proposta del Terraprim, però amb l’afegit de l’Empordà, havia estat sobre la taula per part d’alguns. De fet, l’actual comarca administrativa del Pla de l’Estany, inclou indefectiblement una part important del Terraprim projectat per en Pla en les seves visions escrites del paisatge de tots aquests vorals, que em transporten ara a una morosa badoqueria, com va deixar escrit que li passava a ell mateix.

Paisatge del Terraprim

El traçat que segueixo passa a prop dels pobles de Vilopriu i Valldevià, sense entrar-hi. Aquí busca la carena fins a assolir gairebé sense immutar-se el puig de Valldevià, ratllant uns discrets 166 metres d’altitud, però oferint, tal com resta rodejat de properes contrades molt més baixes, àmplies vistes circulars: el Montgrí; un bri de la plana de l’Empordanet, que treu el cap; les Gavarres; les serres de Rocacorba i de Finestres; l’Alta Garrotxa, amb la muntanya del Mont al capdavant; el Canigó, ben pelat de neu avui sent ple hivern a causa de la sequera persistent; les Salines i les Alberes, i, finalment, la serra de Rodes i, potser, el Pení, capitanejant la península del Cap de Creus.

El veïnat dels veïns efímers

Ara toca baixar fins a Pins, un altre llogarret embolcallat de calma i silenci al capdavall d’una discreta vall. Arriba un moment que, si hom vol fer-ne via, es podria seguir la carretera que ve de Valldevià i Vilopriu, que sembla que és traçat un xic més directe cap a Camallera. Però baixar fins a Pins paga la pena. La marrada respecte a la carretera que deixo enrere és poc considerable i l’indret ofereix racons encantadors. Hi entro, m’hi passejo i faig algunes fotos palplantat al bell mig de l’espai que fa de plaça, després d’haver passat per sota d’un pas emporxat que convida a endinsar-s’hi. El silenci és amo i senyor del lloc. De cop, però, d’una casa, la més gran, que presenta un gran porxo semblant a un antic paller al davant, en surt un home tot decidit amb unes eines a les mans. I, és clar, en descobrir-me se’m queda mirant, primerament una mica com sorprès. Suposo que no s’esperava gens ni mica que hi hagués ànima vivent voltant per la placeta de Pins, gairebé el pati de casa seva.

- Bon dia! -saludo jo primer per trencar la sorpresa inicial.

- Bon dia, bon dia... Què et mancaria res? A qui busques -m’interroga tot acostant-se, ara ja més confiat però amb un cert aire d’indiferència. 

És curiós com sovinteja aquesta subtil indagació en les intencions de l’evident foraster, que sorgeix de cop en la gairebé intimitat de nuclis petits i isolats, preguntant per algú de referència, com si arriba-hi només fos possible perquè un veí ben conegut del lloc t’hi hagi citat revelant l’existència d’un lloc gairebé secret.

- No, gràcies, tot bé. Estic de pas, no cerco a ningú en concret. I estic embadalit contemplant el seu poblet que m’agrada bastant -li confesso.

No sembla haver-li fet cap efecte benvolent els meus afalacs vers el poble, ja que el seu posat i expressió no canvien ni un bri. Però, després d’un breu silenci, em deixa anar:

- No és pas cap poble ni poblet, això!

- Com? I què és, doncs, sinó? -resto sorprès.

- Un veïnat -em respon ben convençut, però tampoc sense donar-li massa transcendència-. Pins és un veïnat que pertany al poble de Vilopriu... Aquest sí que és un poble. Pins, no, no arriba a poble.

- Ah, coi... Doncs això, d’acord, visito aquest bonic veïnat.

He estat a punt de dir-li si li esqueia potser millor el denominatiu de llogarret, però me n’he estat per no enredar la troca. Potser no s’ho hauria pres bé, pensant que l’estaria contradient o vacil·lant. A mi personalment el mot llogarret m’agrada i penso que suggereix amb bastant exactitud el que seria el nucli de Pins, un conjunt petit i recollit de cases formant uns pocs carrerons o espais comuns de pas i d’estada més o menys agençats. Cal reconèixer humilment, tanmateix, que és un mot mig en desús, més enllà que el puguem trobar al diccionari i que li abelleixi molt a un servidor. Però en fer-me notar allò que per ell és tan clar –la diferència entre un poble, o poblet, i un veïnat, segurament en relació amb la grandària i pel fet de si és el nucli principal del terme o no–, i pel que recordo també remotament haver llegit atribuït tant de Cinc Claus com de Palau Borrell, m’imagino que el més usual mot veïnat deu ser correntment també més emprat per aquestes contrades. I allà per on aniràs, faràs com veuràs. Deixem-ho, doncs, amb veïnat, el veïnat de Pins.

Li pregunto si hi viu molta gent permanentment, al veïnat de Pins. I em confirma, tal com temia, que les poques cases que hi podem veure són destinades en gran part al turisme rural. I afegeix que totes d’un mateix propietari. I passem a parlar banalment que si no hi ha manera que plogui i d’alguna cosa més. Aviat ens acomiadem. Sembla ara voler anar per feina. I continua el seu camí, cap a l’altra banda d’on venia inicialment. Jo acabaré de fer la meva curta volteta per algun racó més i també continuaré el meu camí, ara ja sortint del minúscul nucli. Però m’ha deixat encuriosit amb això que el lloc sigui pràcticament d’un sol propietari. I en cerco informació. I en trobo, principalment, al web de l’oferta de turisme rural de Can Muní, que pren el nom suposadament ancestral d’una de les cases que conformen el petit nucli, habitada al llarg de diverses generacions per la família Genover Muní. Un veïnat, tal com ha volgut emfatitzar el meu amable informant, exactament de nou cases, almenys sis de les quals són d’un sol propietari, el Sr. Joan de Genover, que les ha arranjat i dedicat a un lloguer més aviat de curta durada per a la pràctica de l’anomenat turisme rural. Curiós veïnat, doncs, del qual la major part dels veïns solen anar variant bastant sovint. Un veïnat rural al servei de l’urbanita, ras i curt. I no hi ha intenció despectiva en aquest pensament escrit, però les coses són com són. Algú dirà que d’acord, però que gràcies a aquesta funció d’allotjar-hi urbanites, el poblet s’ha conservat com gairebé un pessebre i no ha quedat fet un munt de runes, com possiblement seria si en comptes de l’Empordà fóssim a les Garrigues o a la Noguera, o com està passant amb el llogarret abandonat de Conill a l’Urgell, a prop de Tàrrega. I a tants d’altres! Però potser seria més bon senyal pel país que, convivint-hi amb els visitants i estadants temporals, s’hi hagués conservat amb vitalitat la seva funció pagesa i amb més veïns permanents, sense confondre pagesia amb pobles bruts i deixats estar, tal com per ignorància i algun prejudici he pogut copsar en algunes converses. Tants n’hi ha de llogarrets nets i polits, amb aquell aire de senzillesa ben endreçada on bellesa de lluïment i pagesia es donen la mà! Més enllà de la certa artificialitat o dels excessos llepats dels pobles pessebre, on l’Empordà n’és el paradís, és crec ben notori que la netedat i el cert ordre milloren la serenor dels llocs i on, per tant, s’hi està bé i amb tranquil·litat d’ànim. I què busquem, sinó, quan fugim del torbament de la ciutat? Vet aquí els pensaments que n’he tingut mentre contemplava en silenci aquests racons de Pins.

Un carreró del veïnat de Pins

Ben a prop a tocar, però clarament aïllada de la petita pinya de cases de Pins, hi trobo, ja en voler continuar camí, la bonica església de Sant Bartomeu, gairebé ermita pel que en fa a les dimensions, situada en un racó lleugerament enlairat que cal assolir pujant unes escaletes. El lloc és ideal per descansar-hi. M’assec al llom del marge guanyat a fer un ganyip i a escoltar el silenci, davant per davant d’un vell gran arbre, ara ben pelat, que en presideix la mirada.

Camallera, el poble per on passa el tren

De Pins a Camallera és un passeig. El poble ja s’entreveu força una estona abans d’arribar-hi, ara ja per un terrer més planer. Es creuen les vies del tren de Figueres i Portbou per damunt d’un pont, i ja hi som. 

Avui m’allotjo aquí, a l’Hostal l’Avi Pep, que cau justament a l’altra banda del poble, ja gairebé als afores, a tocar de la carretera de l’Escala. Vaig per feina i travesso tot el poble sense aturar-me massa, directe a l’allotjament, a descarregar la motxilla i a dutxar-me. El lloc és un pèl allunyat i inhòspit, sobretot avui que el bar restaurant que hi ha adjacent és tancat. Precisament n’és el dia de festa. Així que, sense poder-hi fer ni un trist cafè, ell lloc no ofereix cap incentiu per romandre-hi. Un rètol a la porta de l’hostal m’indica que la recepció es duu a terme just a la casa que hi ha al costat, on faré el pagament i em facilitaran la clau de l’habitació. La senyora que es fa càrrec de la lúgubre pensió és prou amable, oferint almenys momentàniament una breu escletxa d’alegria i confortabilitat. M’acompanya fins a l’habitació i m’hi engega la calefacció. Més tard, en tornar-ne ja per dormir, en comprovaré la patent ineficàcia, ja que a l’habitació hi regnarà encara una persistent i malcarada fredor. L’aparell escalfa, sí, però just a sobre hi ha una més aviat atrotinada finestra de ferro que ja no ajusta massa bé i per la que hi entra més aire fred del que el radiador serà capaç d’escalfar. Aquesta nit caldrà doble manta al llit. 

Un cop dutxat i abrigat, me’n vaig a voltar pel poble. Arribant-hi abans ja hi he clissat un supermercat, on compraré fruita i quatre coses pel camí de demà. Entro al Bar Lluís, molt petit però prou acollidor, ben situat a un dels carrers amb més cert moviment del poble, portat per una mare i una filla prou diligents. Hi faig un entrepà mentre me n’arriben converses amigables dels asseguts a la curta barra. L’escena té un deix entranyable. Quan acabo el breu àpat, el bar s’ha buidat i les dones queden més tranquil·les i alliberades de l’atesa als clients. Aprofito per preguntar a quina hora obren al matí. A quarts de set. Justa la fusta, doncs. Ja tinc un lloc possible a on esmorzar. Però no hi podré sopar: a les vuit tanquen.

Camallera té uns racons antics i bonics amb unes grans i agençades cases pairals als voltants de la plaça Feliu, on ensopego també amb l’església. Però, almenys avui i a aquesta hora del capvespre, l’he trobat un poble solitari, avorrit i poc acollidor. Me n’han cridat l’atenció alguns detalls, com la font i el pou del carrer del Mig i l’amagada i recollida placeta rere l’església de Sant Bartomeu, un eixamplament perpendicular de la breu travessia de l’Església, quedant-ne tancat per la banda oposada, amb l’esquitx cridaner del blau de la porta d’una de les cases que formen el clos.

Una placeta de Camallera

Per Camallera hi passen trens, els que van i vénen de Girona, Figueres i Portbou. I té estació. Com que sempre m’ha agradat veure passar trens, me n’hi vaig, a veure si en veig cap. Aquesta ha estat una de les meves distraccions, ves. Quan arribo hi ha gent que espera, senyal que potser no trigarà a passar-ne algun. Però ja se sap com van els horaris dels trens en aquest nostre país. Potser ja ve amb retard, ja que sobta el contrast entre la certa munió de gent aquí esperant el tren i l’aspecte desèrtic del poble en general. Només he vist gent al bar i al supermercat. Arriben alguns cotxes que paren just davant de l’estació, el temps just perquè hi baixi algú que se suma a la gent que espera a l’andana. N’hi ha que es coneixen, es saluden i es posen a xerrar. Finalment, després d’un quart d’hora així, minut amunt, minut avall, arriba un comboi provinent de Figueres cap a Girona i Barcelona. La gent hi puja, algú en baixa, fent-se  ràpidament fonedís cap als carrers del poble, i el tren se’n va. De cop, l’estació queda ben buida, ara sí en comunió amb la resta del poble. N’ha fugit pujant al tren la breu remor humana. I és ara, palplantat aquí al mig de l’andana d’aquesta estació, que sento com mai, ben a flor de pell, la solitud. No ha estat un dia de grans trobades. I tota aquesta gent aquí esperant el tren fent petits grups, alguns en animada conversa, m’han fet momentàniament prou companyia. Tornaré a voltar pels ensopits carrers de Camallera.

Passades les vuit del vespre, tancat el Bar Lluís, per sopar només tinc una opció, el Bar Manel, un lloc justet amb una oferta diguem-ne gastronòmica també més aviat justeta. D’un aspecte d’entrada poc agraciat, no crec que hi hagués entrat mai si no fos per ser on m’han dit que anés la mare i la filla del Bar Lluís. És clar que és ara i avui l’única opció possible en tot el poble. L’he trobat ben buit, en consonància també amb el poble en general. L’home que el porta és assegut a la barra mirant el gros televisor que presideix sorollosament el més aviat limitat espai. Per uns moments penso que avui no soparé. Pregunto pel tema i l’home em diu que prou, i m’allarga una de les cartes que té a cada una de les cinc o sis taules de la sala. Hi acabaré sopant un paupèrrim entrepà de truita de patates, una aigua i un cafè amb llet de càpsula. 

Un cop sopat, entre l’ensopiment dels carrers i el fred, que ara s’ha avivat pel ventet, penso que no hi ha res més a fer a Camallera i vaig tirant cap a l’hostal. Just abans d’arribar-hi, en unes noves parcel·les per on s’està estenent el poble, hi ha unes cases a mig aixecar, talment començades a fer i deixades estar només amb l’esquelet bastit. De les grans obertures de la planta baixa d’una d’elles, pràcticament a la intempèrie, en surt la resplendor d’una foguera i me n’arriba una conversa en àrab acompanyada del dringar metàl·lic d’alguna olla o recipient. Sembla que el fenomen creixent dels sensellar també ha arribat en aquest petit poble de l’Empordà. Fa feredat. L’endemà, quan tornaré a passar per davant de la casa, ja no hi seran. Qui eren? Tindran alguna feina precària per la zona? O estaven només de pas buscant alguna oportunitat un tros de país més enllà? En tot cas, bon pervenir tingueu!

Gener de 2024

Enllaç al segon dia de la ruta: https://a-l-aguait.blogspot.com/2024/03/entre-el-mar-dempuries-i-el-mig-fluvia.html