Bon dia, Vacarissana!
El dia es
presenta esplèndid. La nit al refugi de Santa Cecília de Montserrat, sota
l’atenta presència de la terrible alçada de la paret de Sant Jeroni, ha estat
dòcil i reconfortant. El meu company d’estada, arribat ahir a la nit a última
hora, encara mig dorm, ara que també les primeres llums del nou dia encara amb
prou feines es desvetllen. Amb moviments continguts, per temor a massa fressa,
vaig, però, per feina; les ànsies de començar a recórrer els vells camins, un
dia més, m’agiten vivament.
Mig esmorzo ràpid i surto al defora eufòric amb la intenció
d’enfilar sense treva camí de l’Arrel vers el coll de Can Maçana. Però abans,
l’ampli paisatge visual, temptador i delitós, com no volent deixar passar el
moment oportú i abillat amb els millors colors de l’albada, em té preparat un
sensacional espectacle. La vall del Llobregat jeu dessota els meus peus
delicadament embolcallada per la suspesa boira en un bonic contrast dels encara
tènues colors i llums. Només els propers relleus del Cairat, Sant Salvador de
les Espases, la Mola i la serra de l’Obac treuen el nas com volent fer ben
palesa la seva presència enmig de tan delicat moment. Allà al lluny, el
muntanyam de l’Alt Berguedà s’insinua tímidament, també. És un moment, doncs,
d’aquells de deixar en repòs els desficis i deixar-se impregnar llargament per
la troballa. M’assec a viure’l amb més calma, ara ja amb l’esguard asserenat, i
gaudeixo amb la projecció calidoscòpica dels primers i encara raquítics raigs
de llum tot just fent-se camí per entremig de la blanquina capa dels
esfilagarsats bromalls que s’esmunyen d’aquesta espessíssima boira matinal que,
val a dir, admiro per enèsima vegada. És fàcil, durant el temps de nits més
fredes i fins ben entrada algunes primaveres, poder contemplar de bon matí el turmentat
mar que dibuixa la boira d’aquestes valls i vessants de contacte entre el
Vallès i la vall del Llobregat. Trobar-te cara a cara amb la Vacarissana –tal
com se la coneix per aquests tocoms– i caure’n rendit, tampoc és una qüestió,
doncs, de molta xamba. Però mai se’n té prou, sobretot si, com ara, es pot contemplar
amb prou distensió i des d’una bona altura. Passin i seguin, senyores i
senyors!
 |
| La Vacarissana, des de Santa Cecília de Montserrat |
Després
d’aquest matinal estímul a la vista i a l’esperit, emprenc ben reconfortat el
camí d’avui, amb destí final al refugi del Mas del Tronc, al bell mig de la
serra de Rubió. Llàstima que l’exigent i malcarat traçat del camí de l’Arrel,
que recorro fins a tocar el coll de Can Maçana, me’n distreu ràpidament els
pensaments. El corriol és aspre, costerut i cansós. Puja i baixa de mala manera
salvant els escabrosos relleus montserratins lluny d’acomodar-se en un
flanqueig anivellat que el faria molt més amable. No obstant, tot el que té de
malgirbat el traçat en són d’amables les vistes que a tothora ofereix aquest
viarany, sempre arraulit pels impressionants estimballs dels Ecos, del serrat
del Centenar i de la Cadireta –sentinella de la pintoresca roca Foradada–,
entre d’altres. Passat aquest últim bell escull, el camí s’amansa i, cansat de
fer cabrioles i de saltar canals, ofereix cert descans a les sofertes cames i
genolls de l’agosarat caminador.
 |
| Refugi de Santa Cecília de Montserrat |
Coll de Can
Maçana, el pòsit de la història
Al
coll de Can Maçana, una breu aturada. Ve de gust, després dels alts i baixos
del camí, descarregar de pes les espatlles i deixar-se seduir per l’escalforeta
del sol tot rosegant quatre galetes amb xocolata. El vell hostal, avui tancat i
barrat, hauria estat una bona alternativa per fer-hi un suculent mos. Però
d’aquesta possibilitat ja en fa molts anys. L’alçat indret és un vell lloc de bon
pas entre un i l’altre vessant del massís montserratí –hi passa la carretera
entre Manresa i el Bruc– i epicentre d’esdeveniments històrics prou rellevants
com, entre molts d’altres, el de la desfeta francesa en l’anomenada batalla del
Bruc del 1808 durant la guerra del Francès –la que origina la llegenda del
timbaler del Bruc–, o per ser molt a prop d’aquí on van ser afusellats el
febrer del 1939, a les acaballes de la guerra, vuit republicans de Súria i
Valls de Torroella –n’havien de ser nou, però un va poder sobreviure–. També és
un lloc de pas clau d’un dels camins ramaders més concorreguts antany que,
provinent dels plans del Penedès, condueix les ramades cap a les pastures del
Berguedà, la Cerdanya i el Ripollès bo i travessant el Bages. Aquí es viu, si
un vol deixar-se’n fascinar, l’esperit dels llocs que han esdevingut amb el
temps no només un punt geogràfic de referència i radiació irrefutable, sinó que,
per extensió, indrets que acaben sent el perfecte pòsit físic de contalles i
fets de tota mena.
 |
| La Foradada de Montserrat des del camí de l'Arrel |
Des de Sant Pau
de la Guàrdia
Deixo can Maçana
amb el sol ja ben alt. El camí per on segueixo ara és un senderó emboscat que
anirà recobrant vida a mesura que s’obrin un altra vegada les vistes. S’enfila
lleugerament pel mig de la pineda cap a ponent fins que, mig carenejant per la
divisòria d’aigües de l’Anoia i del Llobregat, ens aboca al capdamunt del breu
promontori on descansen les quatre cases i la senzilla església de Sant Pau de
la Guàrdia. El llogarret no té res d’excepcional i aviat és recorregut, però les
vistes són agraïdes. A mi, que m’agrada poder clissar allà on estaré, si tot va
bé, d’aquí a unes hores, la mirada se me’n va vers el nord-oest, on ja s’imposa
clarament el relleu escalonat de la serra de Rubió, amb tota la seva renglera
de moderns molins aerogeneradors al capdamunt. El poble de Castellfollit del
Boix des d’aquesta banda d’aquí és car de veure. Per més que se’n busqui algun
indici inequívoc, res. És un poblet altívol però tímid, que resta mig
d’amagatotis en un bonic i còmode replà entre turons. Si que es pot, però,
calar allà on té l’amagatall, just rere el pujol de Coll de Gossem. Finalment, més
enllà de la carena principal de la serra de Rubió, virant lleugerament cap a
tramuntana, sobresurten de l’altiplà les puntes de Palomes i del Cogulló,
talaies excepcionals de tota la vall de la riera de Guardiola i de la banda de
Rajadell. Finalment, al nord descansa el pla de Bages, entre el turó de
Collbaix i els primers contraforts de la serra de l’Obac i les valls del
Montcau, avantsala del perfil retallat i muntanyós del Lluçanès, el Berguedà i el
Solsonès. De teló de fons, avui gairebé imperceptible, el Pirineu.
Assaciada
la vista, ara li toca el torn a la gola. I m’adono, com tornant a la realitat,
que vaig ben escàs d’aigua. Em disposo a mirar de proveir-me’n quan veig una
noia feinejant en uns migrats jardinets a tocar d’una de les primeres cases del
poble. Li demano si em pot omplir la cantimplora i, de passada, provo si li
arrenco una mica de conversa sobre el tremp i el dia a dia del poble. Però les
seves respostes són mandroses, algunes gairebé monosil·làbiques. I no s’hi posa
gaire bé, va per feina. Entra a la casa, en torna a sortir amb la cantimplora
xorrant d’una aigua fresquíssima i, sense mostrar-se massa disposada a gaire
res més, fa el gest de com qui té molta feina. Tampoc sembla molesta, sinó que
deu ser ben bé el seu tarannà, suficientment afable però poc donat a la
xerrameca. Potser millor deixar-la tranquil·la amb els seus quefers
hortícoles, doncs. M’acomiado amablement, agraït per l’aigua, i, donat que no es veu
ni una ànima més enlloc, busco l’ombra i el banc d’una recollida placeta per
acabar de treure’n l’entrellat tot manducant un bon sarpat d’avellanes. Per
manca de conversa, bona és l’estona. Arriba un airet fresquet que, a aquestes
alçades del dia, s’agraeix. I deixo passar uns instants, badant i escoltant el
silenci de Sant Pau de la Guàrdia.
 |
| Santa Cecília de Montserrat des del camí de l'Arrel |
De Castellfollit del Boix
El camí segueix,
ample i carener, fent-ne via en clar rumb vers la serra de Rubió, sempre tocant
la clara divisòria d’aigües: els aiguavessos i torrents de la dreta aniran
aportant les pluges al Llobregat; els de l’esquerra, a l’Anoia. Tard
o d’hora, però, el Llobregat s’acabarà fent amo i senyor de les més aviat
escasses aigües que corren pels rierols de la contrada, ja que a Martorell l’Anoia
sucumbeix vençut a la crida del riu prepirinenc. El camí frega algunes masies i
ravals, com ara Caselles, l’Espinac, cal Corres, cal Conill i cal Figuera, per
arribar finalment, a l’alçada de ca l’Isidre i cal Maians, a trobar-se amb la
carretera vella entre Manresa i Igualada. Molt a prop, hi passa l’altra, nova
de trinca, evitant un sense parar de revolts. Però per al transeünt caminador
és més aviat una petita nosa, car el nou traçat impedeix la continuïtat del
camí que més enllà de can Maians va a assolir la carena de la discreta serra de
Mensa, fil per on ascendeix el primer tram del traçat que mena a
Castellfollit. Caldrà fer, doncs, una petita marrada cap a l’esquerra seguint
la carretera ara en mig desús per anar a trobar el camí carreter que continua
pujant per l’altre vessant.
Arribo a
Castellfollit del Boix entrant-hi per la carretera, que mor al petit poble
confonent-se amb el traçat del carrer principal. En un costat, quatre carrerons
conformen la part més clarament antiga del nucli, presidida per una
senzillíssima església, com si no volgués desentonar respecte la resta de
cases, totes elles de més aviat discretes mides. No deu fer pas gaire que hom
l’ha revestit d’un pàl·lid color salmó. Del carrer principal se’n separa un
espai obert modelant una bonica placeta que deu fer de centre del poble. És, en
general, un poblet endreçat i de cases ben arranjades, algunes de molt noves, i
tot ell desprèn aires de modernitat, però amb una certa sensació de racó de
món, de cul-de-sac.
En una de les puntes del poble, en un edifici solitari, hi
ha l’ajuntament, on em faig amb informació de l’indret. En surto amb quatre
fulletons –per què tants?– d’informació sobre el patrimoni del municipi, exquisidament
impresos i d’aires clarament turístics. També hi trobo dues austeres joies: una
senzilla publicació commemorativa dels trenta anys de les caramelles, i la
revista Casma, el “Full Informatiu de Castellfollit del Boix, Maians i Grevalosa”,
que, malgrat el subtítol, conté un bon munt de pàgines. Potser no són joies des
d’un punt de vista estètic –no cal–, però sí que en són com a exemples ben
palpables per a fer-se una idea més que agradable del temperament sociocultural
de l’indret.
Tornant de l’ajuntament cap al restaurant Ca l’Andorrà, amb més
gana ja que curiositat, encara em fixo amb unes rajoles de ceràmica lloant
certa devoció per la Mare de Déu del Pla, amfitriona de l’austera església del
poble. I mentre espero que em portin la teca, ja assegut a taula, m’entretinc
donant un cop d’ull als fulletons, tríptics i revistes que disposo ocupant
pràcticament tota la taula. Hi puc llegir que, més enllà de la informació
relativa a les tres entitats de població en si que conformen el municipi
–Castellfollit, Maians i Grevalosa–, hi ha, relativament a prop del nucli
cabdal, el conjunt de Sant Pere de Castellfollit, un temple romànic amb capella
gòtica i un bon retaule major, tot recentment restaurat. A tocar, dalt d’un
turonet, les restes de la torre que formava part del castell originari, un
espai segurament més simbòlic que tangible. També, al llarg i ample del terme
municipal, es poden cercar i veure restes neolítiques com les tombes de Cal
Pessetero i el dolmen de Can Marquet; ibèriques, com el poblat de Can Ximpis i
Vilaclara; visigòtiques i romanes, com la necròpolis de Maians i Can Paleta; i
medievals, com la torre dels Moros, les tombes de Bacardit, i, en un estat de
conservació divers, les esglésies i capelles de Sant Pere del Mont, Maians
Vell, Sant Miquel i Santa Cecília de Grevalosa, Sant Marc, Sant Vicenç de
Fontanelles i Sant Jaume del Clot del Grau. D’època més moderna, se’n destaquen
el molí de Pubill i les vàries i austeres barraques de vinya escampades per aquí
i per allà.
I trobo que és estrany que, vist que el municipi tendeix a les
característiques de disseminació a través de quantioses masies escampades pel
terme, no n’hi hagi cap que sigui digne de menció des d’un punt de vista, si
més no, arquitectònic. Però de les velles i carismàtiques masies, de paper tan
essencial en la vertebració de l’antropologia social i cultural de la Catalunya
Vella, sembla que costi fer-ne massa soroll. Ja s’entén que, encara que
algunes romanguin mig oblidades, són, generalment, de propietat privada, les
més afortunades potser mantenint la seva funció agropecuària original o esdevingudes
llocs d’estiueig i descans. I ja se sap que, sota aquestes premisses, la
privacitat és prou cobejada, fins al punt que no es desitgin massa les visites
de tafaners “a casa” encara que es facin amb la millor de les intencions, com
seria el poder contemplar l’arquitectura rural i popular d’algunes d’aquestes
formoses pairalies. I tampoc és estrany, doncs, que aquestes joies rurals es facin
pregar a l’hora de sortir a la paperassa i webs on escrutar en un primer cop d'ull la informació patrimonial més rellevant dels municipis. Ara, que no hi
ha res com perdre’s amatent pels camins dels termes pel simple gust d’anar a
estirar les cames i fer la troballa sense revelació anterior d’aquestes
fascinants joies de la nostres ruralies. Ras i curt, doncs, potser hi ha coses
que és millor que es facin pregar un xic.
 |
| Barraca de vinya a prop de Castellfollit del Boix |
El menjar que s’ofereix a ca l’Andorrà de Castellfollit és senzill però de molt bon gust. Ben acabat l’àpat, quan la majoria de comensals ja han anat desfilant, a l’interior de l’establiment regna una calma agradable i acollidora que entorpeix, encara que de bon grat, acabar de trobar el moment adequat per aixecar-se de la cadira. M’hi poso bé, estiro les cames per sota i al llarg de la taula i faig el ronso una bon estona. Dels que quedem, ningú sembla tenir massa pressa. I això, segurament, s’encomana com la tinya. Miro i remiro per enèsima vegada els mapes que duc, tot i ja sabent de sobres les alternatives en els camins, els relleus que caldrà superar, els possibles passatges a escollir, les cases, les raconades, les ermites,... Però de res, massa, en aquesta vida, i de badar, per tant, també. Així que, finalment, arriba el moment de posar-se a caminar amb l’ànim i l’esperit recuperats i acomiadar-me de Castellfollit del Boix.
Pujant a la serra
de Rubió, refugi ben trobat
Deixo
Castellfollit baixant al clot d’en Jep, d’on en surt un camí encaixat entre un
sembrat i el vessant boscós i que s’enfila fins al collet de les Tres Forques.
A partir d’aquí un plaent flanqueig enllaça amb la pista que, molt més
fressada, guia al passavolant fins al capdamunt de l’últim contrafort de la
serra de Rubió. Lentament es guanya altura vers la carena i s’ofereixen de
forma creixent delitoses vistes de la conca d’Òdena i del conjunt de muntanyams
que la tanquen per la banda de la Tossa de Montbuí. Més amunt, Montserrat
exhibeix solemnement les seves crestes. A l’esquerra es dibuixen clarament les
terrasses i altiplans que formen els relleus abraçant la serra de Rubió a
mesura que aquesta s’amanseix fins a esdevenir clarament la conca per on s’hi
bressola el riu Anoia. Ara és un paisatge de sembrats de verd intens, esclatant, primaveral. I, allà baix, Igualada.
Arribo a una cruïlla de camins,
al llindar de l’extens pla de Servitge, d’on arrenca el camí que duu al clot
del Grau, recer d’algunes cases i de l’ermita de Sant Jaume del Grau. M’assec.
Només jo i el vent jugant amb les pinasses. A la llunyania fa estona que se
sent cantar un cucut. Definitivament, la primavera és mestressa i senyora del
paisatge.
 |
| Carena de la serra de Rubió |
Decidit, m’enfilo
ja sense més cessació fins a la carena de la serra de Rubió pel camí de cal
Serrano, que hi puja valent i sense vacil·lacions. A cal Serrano hi ha certa
vitalitat. El camí hi passa frec a frec. Just davant de la casa antiga, enmig
d’uns grans coberts i d’un cert desordre, hi ha una esplanadeta, talment com
una era, on hi feinegen un matrimoni ja gran. M’aturo a saludar, sent
amablement correspost. Després de mirar-me fit a fit, i abans de massa cosa
més, ja m’adverteixen que els camins fins dalt són de mal fer: “massa pedra
solta; els pendents es desfan, ja ho veus...”. I sí, cal Serrano està situada
just on arrenca l’última i contundent empenta al capdamunt de la serra, de
vessant oposat més amable i planer. Aquí, el rostre del coster és engrunat,
rocós, aspre i pelat, d’un mantell de vegetació baixa i castigada severament
per la petjada dels passats incendis que s’hi endevinen i que amb prou feines
s’arrapa per la inexorable inclinació de l’empit. I el camí que ara segueixo
amunt és esquitxat de pedres i roques de totes mides que, certament, fan
entretinguda i fatigosa la pujada final. Sortosament, tot plegat és breu. Un
cop dalt la serra, i envoltat dels immensos molins, encara puc girar l’esguard
vers la conca, Montserrat i Sant Llorenç del Munt, que, un cop traspassat el llom
carener, desapareixeran, com si juguessin a fet i amagar. El paisatge es
trasmuda. Ara és molt més suau i boscós. Rere les onades de
carenes treu el cap l’altiu campanar de Calaf que, malgrat la relativa
llunyania, destaca a l’horitzó. També sobresurt, al capdamunt del seu turó, el
castell de Boixadors, on demà faré cap.
 |
| Refugi del Mas del Tronc, a la serra de Rubió |
Una estona passa rere passa al fil del vent d’aquestes altures de la serra de Rubió i arribo feliçment al refugi del Mas del Tronc. En Guillem, el seu guarda, m’esperava ansiós, com si ja no sabés si finalment acabaria mai d’arribar aquell desconegut rodamón que va avisar dient que, molt probablement, hi passaria. Al refugi hi sóc molt amablement acollit. I, ben sopats, malgrat el cansament d’un i altre, ens oferim una curta però interessant vetllada. Bona troballa, aquest refugi. Un indret anhelat des del dia que el vaig mig descobrir perdent-me pel castell de Rubió, des d’on vells camins hi duen.
Abril de 2010
Enllaç al tercer dia de ruta: https://a-l-aguait.blogspot.com/2015/02/camins-de-romiatge-entre-terrassa-i.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada