Breu relat del bosc i de les golafres cabres de la vall del Mimó

Ja sospitàvem que a la vall vacarissana del Mimó, des d’un cert temps ençà, hi passen coses si més no palpitants. Els més encuriosits ja havíem esbrinat que una jove ramadera s’hi ha instal·lat des de fa ja un parell d’anys i que una munió de cabres peixen sempre afamades pels arboços i els romanins dels seus vessants. Però què la va empènyer a instal·lar-se precisament a l’esmentat indret? Doncs podríem dir que tot comença en uns ja llunyans incendis forestals de nefast record, cosa potser més complexa d’esbrinar si no hi ha una veu avesada al tema que t’ho pugui xerrar. I això és el que hi hem anat a cercar un assolellat matí a mitjans de tardor mentre les cabres pasturen. Perquè aquestes no perdonen. A pasturar cada dia, sí, tret que plogui molt, nevi o caigui una calamitat insalvable.

Per parlar de les cabres i dels renascuts boscos de les 120 hectàrees de la vall del Mimó, ens trobem per anar a pasturar amb la Merlès Martínez, la pastora que hi posa el temps i l’ànima. Perquè les cabres, encara que ho sembli, no pasturen pas soles, se les ha de guiar: avui aquí, demà més enllà... I també perquè rere el que pugui aparentar simplement un sortir a pasturar a la babalà pels rodals, hi ha una certa planificació, unes tasques prèvies i un cert rigor tècnic que a simple vista i a ulls profans pot costar de copsar o, simplement, passar desapercebut del tot. Però a la Merlès, no, evidentment. Ella sap perfectament el que costa, dia a dia, sense defallir, malgrat els entrebancs burocràtics i que no sempre els altres usuaris de l’espai en el seu lleure li posen fàcil.

Per entendre l’evolució de l’actual espai de la vall del Mimó i de tot el Puig Ventós i el Cairat, zona estratègica i d’efecte barrera entre el massís de Montserrat i zones properes molt poblades, així com d’altres a l’entorn de l’esmentada santa muntanya, ens hem de remuntar a l’època ja molt llunyana de quan tots aquests paratges eren vinyes i oliverars. D’això fa més d’un segle, però encara ara els ulls de persones tafaneres afitats al paisatge poden clissar restes dels murs de pedra seca que formaven en algunes raconades els típics bancals dels conreus mediterranis arrapats als vessants. Arriba un moment que totes aquestes feixes queden abandonades i el bosc, sempre amatent si no se’l conté a ratlla, creix regaladament, formant caòtiques masses forestals de pi blanc, el més oportunista i ràpid a ocupar els conreus deixats de la mà de Déu, amb un sotabosc impenetrable. Tot plegat, una galdosa i atapeïda vegetació a punt per ser adelitat aliment pel sempre famolenc foc. I això és el que, finalment, va passar. Va cremar tot, furiosament, sense control. En ment de molts encara es recorden sobretot els refotuts incendis del 1986 i del 1994, que van assotar i pintar de gris i negre el paisatge de la zona.

I passen els anys i el bosc potser li costa tornar a remuntar, però reviu, i tant. I quan ho fa, sol tornar a créixer sense ordre ni concert. I, si no és que torna a cremar abans, segurament el més probable, d’aquí a moltíssims anys tindríem una atapeïda vegetació sense massa gràcia a l’hora d’afavorir-ne la bona salut, la biodiversitat i, sobretot, una altra vegada un polvorí de biomassa a punt de cremar. Un desastre, vaja, tot el contrari de l’equilibri entre la vegetació diguem-ne espontània i els quefers agrícoles i ramaders que han modulat des de fa segles el paisatge mediterrani i que posa fre i prevé els anomenats grans incendis forestals. I en aquest punt entra el projecte Life Montserrat (https://lifemontserrat.eu/), que, dit d’una manera molt baldera, volia posar fil a l’agulla a una òptima gestió forestal dels rodals del massís montserratí a través, sobretot, de la presència de ramats a la zona. I aquí entren en dansa la Merlès i les seves cabres malaguenyes. Hi guanya el concurs que convoquen els múltiples gestors concertats del projecte i s’hi instal·la. I comença l’aventura. Uns hi posen els diners, i uns altres els coneixements tècnics o en cedeixen l’ús del terreny, com seria el cas de l’Ajuntament de Vacarisses, propietària de la vall. Potser tot una mica a empentes i rodolons. Ja se sap que a vegades, del dit i escrit al fet hi ha un cert camí no sempre fàcil. En tot cas, cal molta voluntat per part dels que en trepitgen el terreny a diari i acabar-hi destinant recursos propis que no sempre es tenen fàcilment a l’abast, amb una administració sovint lenta i poc eficaç. Perquè del pasturatge no només n’han de viure les cabres, sinó també qui les pastura. Vet aquí.

Un dels valors amagats d’aquests rodals que explica la Merlès, per exemple, és el fet que hagin esdevingut lloc de caça de les àligues cuabarrades que nien als cingles del massís de Montserrat. A vol d’ocell, mai més ben dit, una zona i l’altra són a tocar. I la cuabarrada, molt senyoreta ella, necessita espais oberts aptes per a la seva tècnica de caça. Si no, fuig i busca altres indrets prou isolats de la pressió humana. Però al final, si tant ha de fugir, potser desapareix del tot, cosa que no ha acabat passant al nostre país de miracle. Però els espais oberts a la zona cal mantenir-los-hi, rarament ho fan si no s’hi fa res, ja que el pi blanc, amb el seu sotabosc espès, és per naturalesa un invasor oportunista que gairebé a tot arreu li plau clavar-hi les arrels. És aquí on la feina de les cabres, sempre afamades, amb un pasturatge assenyat, és a dir, sostenible, és més preuada.

 

Les cabres malaguenyes de la Merlès són sofertes i de potes robustes i resistents. És una raça amb poca presència a Catalunya però que s’ha adaptat molt bé al terreny esquerp, més aviat sec i de vegetació punxant i clima mediterrani d’aquesta contrada vacarissana. I a més fa bona llet, tot i de braguer petit, que de passada li evita punxades i ferides que podrien ser un maldecap d’infeccions i problemes. Surten cada dia i, des de que ho fan, d’ençà de la primavera del 2018, ja es va notant la feina constant del ramat en el mosaic vegetal de la vall. Mengen brots tendres i escorça de pi, romaní, arboç, llistó i bruc, que de tot això és potser el que més abunda, però les golafres s’ho carden gairebé tot. Però amb un cert ordre sobre el terrer: a l’estiu més aviat cap al pla del Fideuer; a la tardor, a l’obaga del Puig Ventós; a l’hivern, que és quan pareixen els cabrits, cap a la part baixa de la vall, a prop del corral; a la primavera, una mica pertot. La pastura sol ser circular, de baix a dalt, sempre dins dels límits de la vall, rarament a les carenes. I a la solana ben poques vegades, que la presència del garric els provoca problemes i ferides. Les cabres, quan pasturen, van tirant, tirant, com aquell qui no vol la cosa. I si feta una certa distància giressis cua cap enrere, els costaria tornar-hi a menjar. Sempre ullen llocs nous: encara no han esgotat la teca d’una feixa o un replanet de bosc, que ja es deleixen per la següent, les golafres.

Però sovint la vegetació és tant espessa, punxant i punyetera, que ni les cabres poden començar la feina. Al pla del Fideuer, per exemple, s’hi van portar a terme en un primer moment tot un seguit de cremes controlades per tal d’alleugerir-ne la biomassa, de manera que es permetés la lliure circulació del bestiar i la puguin, ara sí, mantenir-la a ratlla. Més enllà, en una certa extensió de la part més baixa de l’obaga del Puigventós, també va caldre fer un sever desbrossament previ a fi de facilitar un pasturatge més eficient. I així anar fent. Les cabres fan la seva feina, però cal observació dia a dia, seny i fer només quan toqui. Fins a trobar l’equilibri. Vet aquí el secret.

Potser d’aquí uns anys més en veurem clarament els resultats sobre el paisatge, a més de la posada en valor de l’activitat ramadera extensiva tradicional que en suposa. Perquè no només s’està esmolant una eina de prevenció d’incendis i de gestió d’hàbitats, amb la recuperació de zones obertes, per exemple, sinó que també s’està recuperant el bosc i el territori com la base productiva de carn, llet i formatge fresc d’una qualitat de difícil comparança. Però això ja són figues d’un altre paner i ja en parlarem, potser, un altre dia. Mentre, però, si sou de bon paladar, aneu a veure a la Merlès que us en farà cinc cèntims. O busqueu-la a les xarxes, que n’és molt activa!

Publicat a la revista Vallesos, nº 20, hivern-primavera de 2020/2021