Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dilluns, 30 de març de 2009

Pluja a Castell de l’Areny i la Clusa (juliol de 2008)

Tot dinant, al Comelles de Vilada, ha començat a ploure fort, a bots i barrals. No una xarbotada, sinó llargament. A mitja tarda, arrecerats a l’hostal de Castell de l’Areny, continua plovent, suficient per anar-se’n en orris l’aproximació prevista aquesta tarda fins a la Clusa i arribar-se l’endemà parsimoniosament fins a les altures de la serra de Catllaràs. Per molt impermeable que duguéssim, quedaríem xops de dalt a baix. I tampoc cal fer el xitxarel·lo. Deixem passar l’estona amb continguda resignació, doncs, fent-la petar tranquil·lament i assumint lentament com s’esvaeix l’esperança que amaini abans que sigui massa tard com per tirar amunt. Malgrat ser ple estiu, a fora fa una fresca humida que empeny a tancar-se i a buscar escalf. Tot i així, aprofitant que la pluja sembla que afluixa per uns instants, la curiositat ens empeny també a voltar amb els ulls ben alçats la xamosa església d’origen romànic de Sant Vicenç, que presideix el llogarret de Castell de l’Areny, antany moderadament modificada però, finalment, ben conservada. L’arcada de l’entrada, que és especialment pintoresca, m’agafa a més en un moment plàcid i idoni per a la seva millor contemplació.



Castell de l'Areny i la seva vall
Ben entrat el capvespre, hi ha una treva. La suficient per tal de cercar un indret a on poder plantar la tenda. Finalment, després de descartar un parell o tres de llocs (en podem arribar a ser de primmirats!), ens decidim per fer-ho a una acollidora clariana al mig del verdíssim i ara força xop bosc de rojalets, molt a prop de Coll Jovell. Tornarà a ploure, però ja ben sopats i arraulits dins del sac, que sempre s’agraeix. Més tard, en silenci i ben calentons aquí dins, penso amb les meves fascinants vivències i transcendents aprenentatges durant la meva etapa més activa a l’escoltisme, quan vaig aprendre i viure que la tenda no és només la peça més pesada de la motxilla, sinó que és també un símbol d’adaptació, de mobilitat, de companyonia. Penso, i visc i reafirmo un cop més, que dormir sota una tenda té un gust captivadorament estrany. En ocasions com la d’aquesta nit, m’agrada sentir, des de la seva càlida protecció, el vent i la pluja del defora. I durant les estones que la pluja cessa, percebre com es fan presents tot el reguitzell de sonoritats de misteriosa procedència i, com mai, sentir-me part del bosc que m’envolta. I, amb la dolça son que va arribant lentament reclamant el seu espai, sentir com l’herba del terra ofereix per una nit el coixí al meu cos estirat. Segurament un símbol, senzill però significatiu, de simplificació de la vida, d’austeritat i del recolliment a vegades necessari.

L’endemà, el dia, lluny de ser rialler i assolellat, sí permet arribar-se almenys fins a la Clusa, recòndit i encisador indret digne de la contrada. El camí per fer-hi cap, passant per les Pilones tot flanquejant el Cap dels Rocs, guanya alçada decidit, evidentment tirant a cansat però molt gratificant per les vistes que presenta de la vall de Castell i les muntanyes de l’entorn. Un cop assolit el pas de les Pilones, el sender va perdent altura per entremig d’altívoles pinedes i d’arraconades clapes de fageda als amagatalls més enclotats, fins a trobar les aigües del rec de Sant Romà, ja pràcticament al voltar. A causa de la llarga pluja d’ahir, els recs i rierols baixen enjogassats, cosa que encara fa més goig sent època de més aviat de secades. Arribats a la Clusa, després de la merescuda mossada, podem entrar a l’interior de l’església de Sant Romà, petita, romànica del segle XII, gràcies a l’amabilitat de la noia de la casa que fa de refugi, la Montse, que molt amablement ens en deixa la clau. L’estança és fosca i austera. Una fotografia és només l’últim testimoni de la majestat romànica que s’hi venerava abans del 1936. No queda clar com va desaparèixer ni si es conserva en algun altre espai o museu o, tal i com es pot sospitar per la data, va patir alguna bèl·lica, malpensada i definitiva rompuda.



Sant Romà de la Clusa

Tornem pel preciós camí carreter que vorejant el rec de Clot i passant pel congost de l’Escalell, i amb tot d'estimballs, revolts, gorgs, cadolles i moltes vistes, ens porta altre cop a la vall de Castell de l’Areny.

1 comentari: