Camins de Cervera a Montblanquet, o l'anhelada solitud (II)

II. De la vall del Corb a Belltall

He aconseguit dormir força hores, sens dubte del tot necessàries per a la plena vivència del camí d’avui. Tot just el sol es presenta, tímidament, quan poso el peu fora de la pensió del Balneari de Vallfogona, a la vall del Corb, després d’haver fet un bon esmorzar amb la grata conversa de la senyora que molt amablement me l'ha adobat. No m’ho diu, però endevino que no li hagués calgut llevar-se tan d’hora si no fos per mi: he estat l’únic hoste. Em mira, però, complaguda i satisfeta d’haver pogut acollir un solitari que es lleva quan encara no han posat ni la carretera per anar “a estirar les cames per aquests mons de Déu”. Encara em torna a explicar, per tercera o quarta vegada, d’on surt el camí per anar a Segura, serra amunt, a través d’una emboscada vall que arrenca passat el balneari “com si reculessis per on vas arribar ahir”. I amb ganes, que fins a Segura tot puja.
 

El poble de Segura

Arribar a Segura és agradable. Puja, sí, però amb el rigorós fred s’agraeix i tot. El sol, massa baix encara, es fa pregar aquí enclotat, però, en contrapartida, una agradable escalforeta corporal em reanima l’ímpetu. Una passa rere l’altra vaig ascendint sota la boscúria, fins que, de cop, el camí es cansa de pujar i apareixen les cues d’uns sembrats, d’aquestes que s’aprofiten dels racons més agosarats. S’obre la perspectiva, no gaire, el just per endevinar que pràcticament haurem assolit el llom carener on, posat estratègicament, em rep el poble de Segura. Certament, és un poble altiu, amb un paisatge proper fascinant. El llogarret em sorprèn, més gran i més curiosament agençat del que m’havia imaginat, no sé ben bé per quina raó. La informació que en tenia, poca, m’havia fet creure, ben enganyat, que es tractava pràcticament d’un munt de runa. Doncs no, sortosament el poble encara mig respira. Hi ha l’església i força cases restaurades, potser la majoria per a passar-hi els dies de descans. Ara, havia estat molt més viu, segur. Una de les cases n’era el “colegio”; hi sobreviu la pertinent inscripció al damunt de la porta. Encara, potser, hi viu algú tot l’any o gairebé. No n’acabaré de treure l’entrellat perquè, per no perdre’n la mena, el poble, a aquestes hores del matí, no sembla apte per trobar-hi a qui preguntar. La solitud, sí. No la buscava? Doncs a fe de Déu! Tot sol, doncs, m’assec a un pedrís, bec aigua, esgarrapo quatre ametlles, callo i escolto. Puc sentir remotamentel fil de so que m’arriba d’una ràdio. Algú s’ha llevat i vol saber què hi passa al món. Curiosament, sabrà què ha passat a dies de distància d’aquí, però difícilment sabrà mai que un desconegut rodamón s’ha esmunyit a primera hora del matí per davant de casa seva provinent de la vall del Corb i en destí al Fonoll i Forès. Si no t’ha vist ningú, no has existit.

El camí continua cap a Saladern i el Fonoll, ara un preciós sender que davalla seguint els marges de pedra seca fins a endinsar-se cap al bosc. Saladern, des del camí estant, es veu molt petit, més que un poblet més aviat una casa gran amb les seves dependències. Es veu força endreçat. Un immens mur resguarda el que sembla una era grandiosa. Ni una ànima; bé, sí: un gos mandrós em mira com esperant a veure què faig per si cal posar-se en guàrdia o no. Passo de llarg. El camí segueix el fons de la vall fins a la cruïlla del Fonoll.

Abans d’arribar-hi, la cosa ja promet. En pocs minuts de diferència haig de deixar passar, per primera vegada des que vaig sortir de Cervera, primer unes bicicletes i després un cotxe. Fins ara havia estat sempre el solitari amo i senyor del camí. Hi ha rètols anunciant que estem arribant al Fonoll i recordant que és, malgrat l’accés lliure, propietat privada. Aquí, clarament, hi ha més concurrència. Avui, amb aquest fred, però, la cosa sembla que hi vagi més justa. Imagino que a l’estiu, contràriament, amb el bon temps deu ser força més animat, segurament massa. El Fonoll és un poble naturista en vies avançades ja de restauració. S’hi feineja, s’hi arreglen i s'hi lloguen cases i habitacions, i s’hi organitzen revetlles, trobades, calçotades, arrossades i, en definitiva, activitats a tort i dret. Ja n’havia sentit a dir alguna cosa des del moment que va ser objecte d’un reportatge televisiu no fa pas gaires anys. “Cal mantenir-lo viu”, m’explica una noia que surt pràcticament a rebre'm mentre estic badant i llegint uns fulletons informatius que trobo a l’ampit de la finestra d’una preciosa casa, la que, aparentment, fa de recepció o centre d’informació. M’explica, llargament, la filosofia de tot plegat. No sé si precisament amb ganes, però com que jo pregunto i comento, no li deu quedar més remei. Ras i curt, aquí hi va arribar un bon dia un empresari barceloní cansat dels excessos i brogits de la ciutat i en va comprar tot el que va poder. Ha convertit el poble en un centre naturista que, amb els anys, ha anat agafant cada vegada més volada. Ara mateix, però, el dia i hora que hi arribo jo, és el lloc perfecte per seure tranquil·lament al pedrís de l’era i fer-hi un llarg i reconfortant mos, precisament el que més ganes de fer tinc ara mateix. Acabada la llarga parada, sortint amb certa ànsia per no arribar massa tard a Forès, em trobo cara a cara amb la xiroia ermita de Sant Blai, mínimament restaurada, recollida. M’hi estic una bona estona més badant i anotant quatre coses al bloc, només com per aprofitar que n’he trobat el lloc escaient. Les coses, sovint, arriben quan arriben, sense avisar. Aleshores, cal aprofitar-les, sense miraments, encara que calgui canviar el rumb d'allò pensat fa uns instants. I més si allò altre pot esperar, perquè, Forès no se l’enduran precisament ara, oi?

Forès, aturonat, talaia de la Conca de Barberà

El camí carreter, enclotat, ascendeix contínuament sense massa estridències i envoltat de boscos fins a Forès. A mesura que s’acosta al poble, la vall es va obrint i van apareixent sembrats, oliverars i alguna vinya. Una estoneta abans d’arribar-hi, el poble ja s'entrelluca, allà dalt encimbellat. De fet, Forès és conegut pels rodals de la Conca, dels Comalats i més enllà de la Segarra per la magnífica panoràmica que ofereix. L’espectacle, però, es fa esperar. El camí és costerut i exigent. Finalment, des del turó on es troba el nucli principal del poble, presidit per la polida perla de l’església romànica de Sant Miquel, puc reconèixer, a mesura que en faig la volta, el llarg i rigorós Montsec, la plana d’Urgell i la Segarra, els Pirineus, Montserrat, Ancosa i Montagut, Miramar, Muntanyes de Prades i, evidentment, la gran Conca de Barberà estesa just a sota. El dia és força ventós, cosa que permet unes vistes extenses i nítides. Nord enllà, uns núvols ben espessos. Cap al sud també n'hi ha, però molt més prims. M'hi entretinc força estona aquí dalt. Després, entre la bassa, a baix al coll d'on he arribat, i el poble, dalt del turó, trobo un lloc a resguard del vent on em deixo caure. El descans és llarg: és hora de dinar. Més tard, després de preguntar possibilitats, un cop d’ull al mapa i sospesar-ho tot, decideixo arribar-me fins a Belltall, als contraforts de la serra del Tallat, que hauré de tramuntar fins al vessant tocant a l’Urgell. I, segurament, per fer-hi ja parada i fonda.
 
El camí de Forès a Belltall comença per enfilar-se decidit al llom de la muntanya propera fins a trobar un vell camí carener grollerament ampliat per tal de poder-hi encabir els molins eòlics instal·lats darrerament. Més o menys en fila, un aquí, un altre allà, es perden serra del Tallat enllà. Un cop al llom carener, a l’esquerra, resseguint el marge d’un sembrat, apareix el camí que em duria a Senan. Certament, el viarany promet, em crida i em tempta. Dubto. Però són massa hores abans no hi arribaria. Amb aquest fred, vent i carregat com un ruc, la caminada es faria, segurament, massa feixuga. I a Senan, segons m’han assegurat, "no hi queda ni l’apuntador" i no hi ha ni fonda ni hostal. I, això sí, ho tinc molt clar: es tracta de gaudir, no de patir endebades. Definitivament, cap a Belltall hi manca gent!

Camí cap a Belltall, carenejant la serra del Tallat

Belltall forma municipi conjuntament amb Passanant, prou allunyats l’un de l’altre, però, perquè els dos pobles tinguin suficient entitat per si sols. Per Belltall hi passa la carretera de Montblanc a Tàrrega, d’una punta a l’altra del poble. Segurament, això li dóna l'espurneta de vida que amb prou feina tenen Forès o Senan. Els pocs carrers que formen el poblet s’escampen a la mateixa banda de la de l’Hostal Feliuet, al llarg de la mateixa carretera. A la sortida del poble com si anéssim a Montblanc, hi resisteix la creu de terme del segle XIV. Guarda la tipologia de les creus de terme de l’època: en un cantó la Mare de Déu amb l’infant als braços; a l’altre, Jesús penjat a la creu. El poble és força endreçat, net i curiós. Fa patxoca. Així com Forès, tot i que també molt bonic, no dissimula les cases que han dit prou, Belltall, sí. L’església de Sant Pere, en canvi, no té res que m’exalti, massa lineal pel meu gust, llisa i austera. Des de la carretera es veu Rocallaura, que no sembla massa lluny. Si més no, doncs, una possible opció de cara a demà. Torno a entrar a l’entramat de carrers pel de Dalt. Clavat: el nom li escau. I ara pel carrer de Sant Joan, paral·lel. I ja està: des d’aquest últim ja es veuen els altiplans d'on he arribat aquesta tarda. El poble, per tant, es llarg i estret, arrenglerat i seguint el traçat de la carretera. Tafanejo. Al casal municipal puc gaudir d'una exposició de fotografies de grup de la gent del poble de les dècades dels anys 20 als 40 del segle passat. De gent n’hi havia molta més que ara, amb escola i tot. Al mateix edifici del casal, el poble disposa d’una senzilla biblioteca i algunes sales d’activitats. Al plafó d’anuncis hi llegeixo que els veïns, agrupats en una associació, demanen una variant per a la carretera. Cal? Clar que les coses vistes des de fora són molt diferents. Continuo posant el nas ara aquí, ara allà. En un racó del poble hom ha indicat el que havia estat un fossar. Un gran plafó de vidre guarda la memòria, una per una, de les persones que se sap que hi van anar a raure, des del segle XVII a principis del XX, moment que devia ser clausurat.

Prou: el meu cos em demana afluixar. Un bon sopar a base d’espinacs gratinats, estofat de conill de bosc i crema catalana a l’Hostal Feliuet i, així que hagi paït prou, al llit. Demà, finalment, faré cap a Rocallaura i Montblanquet, on tenim previst, després de la deguda conversa per telèfon, trobar-nos amb en Pep, sempre motiu d’alegria.

Març de 2008

Enllaç al tercer i últim dia de ruta: https://a-l-aguait.blogspot.com/2009/12/camins-de-cervera-montblanquet-o.html