Apunts d'una escapada a era Val d’Aran

La Panadella 

Arribo i m’aturo a la Panadella, tot pujant a era Val d’Aran. Miro al meu voltant i no puc evitar de pensar que aquí, des d’un determinat moment de fa trenta o quaranta anys, el temps es va aturar. Em surt així, utilitzant el tòpic recurs. Està tot igual, tot. O potser és la meva entabanada percepció perquè senzillament m’agrada que sigui així. Entro al forn i compro el pa del dia: feina feta no fa destorb. Després entraré a l’emblemàtic bar Bayona, a fer un bon mos i un cafè amb llet. Però abans la vista se me’n va cap a darrere la benzinera, la que hi ha a la dreta venint d’Igualada. Unes cases en fila formen un llogarret que sobreviu, mig amagat, despreocupat de la intensa concurrència d’uns quants metres més enllà. La veritat és que, tot i la nova autovia, a la Panadella encara hi para molta gent. Ai, la nostàlgia! Una de les primeres cases del conjunt llueix una dovella que conté l’any 1793. De fet, aquestes cases deuen tenir molta més història. Si més no, cal tenir en compte que per aquí hi passava (o hi passa encara?) un dels camins ramaders més importants de Catalunya, i que justament aquí s’entrecreuava, per cert, amb el camí ral d’Aragó. Ja era el camí que utilitzaven els primers monjos del monestir de Poblet després de la reconquesta per a dur els seus ramats cap a l’alta muntanya pirinenca així que arribava la bonança de l’estiu. Sens dubte, una important cruïlla de camins. D’aquí ve la tradició d'hostalatge de la Panadella, sempre plena de passavolants, gent que va amunt i avall, amunt i avall...

Entre Anglesola i Balaguer 

Em distrec intentant entreveure els pocs masos i barraques de tàpia prou sencers que encara queden vistos des de la carretera. Només en sé veure dos: una molt a prop del ramal cap a Bellmunt d’Urgell i un altre abans d’arribar a la Ràpita. Penso que si m’endinsés pels camins que es van veient a banda i banda de les llargues rectes de la carretera, el nombre aniria potser en augment. 

Passat Balaguer 

Abans d’arribar a Alfarràs, passant per Castelló de Farfanya i Algerri, es pot albirar una magnífica vista dels secans d’aquests solitaris rodals. Més avall, cada vegada més a prop, el Segrià, d’on hi distingeixo la silueta de la Seu Vella de Lleida. A les envistes d’Alfarràs, la vall es tanca discretament: turonets i tossalets per aquí i per allà i, al fons, la Noguera Ribagorçana. Un recorregut d’amples horitzons molt grat per assaciar-ne la vista a cor què vols. 

Salardú

Ens esperen a Era Trobada, el bar del poble: “Varetat de tapes e entrepas”. Ja ens està bé. Tastem el licor de cassís, sembla que molt corrent per aquí dalt, tot i que pel que puc llegir a l’etiqueta el distribueixen els Portet des de la Pobla de Segur.

Segons un dels presents, etimològicament Salardú significa “lloc de truites”, derivació d’un mot d’origen celta i el curós afegit d’una terminació llatina. Desconec la veracitat d’aquesta hipòtesi, però el riu hi és –“Garona per Aran, tot rondinant...”-, però, en canvi, de truita no n’he vist cap. Suposo que sí que n’hi ha, tal com correspon a un riu d’aquestes característiques. Tot i que mai acabes de saber d’on surt realment el que et posen al plat ni si la truita autòctona té dificultats per a viure-hi a tot plaer.

Fem els honors a l’església de Sant Andrèu de Salardú, magnífica joia del romànic tardà en transició al gòtic, a cavall dels segles XII i XIII, de tipus basilical, de tres naus, amb voltes de creueria cobrint la nau central i amb les habituals voltes de quart romàniques per a les naus laterals. La portalada també es fa mirar: típicament romànica, de cinc arcs de mig punt en degradació, presenta un crismó i diferents motius, entre els quals abunden els vegetals, a un dels arcs i als capitells. L'estil gòtic es deixa veure en diversos elements, el més interessant, segurament, al finestral obert al mur de ponent. Les magnífiques pintures murals del segle XVI que avui hi podem admirar van ser descobertes el 1994 sota un arrebossat de calç i restaurades posteriorment. S'hi representen un gran nombre d'escenes, de sants i d'altres personatges bíblics o simbòlics. Sens dubte, una bona feina. Podem observar també una altra joia de l’escultura romànica, la talla del Sant Crist o la Majestat de Salardú, del segle XII. Diu la llegenda que aquesta, després de ser segrestada cap a França, es va escapolir i va retornar com aquell qui res cap a Salardú remuntant el riu Garona, una altra més de les moltes que s’expliquen de venerats santcristos, com és el cas del de Balaguer. També se’n conta que va ser esculpida per un pelegrí desconegut que, arribat un bon dia al poble, va fer saber al mossèn i als badocs que va poder aplegar que havia arribat fins aquí només per fer-los un santcrist miraculós. Només demanava tancar-se a la torre del castell que s’alçava al costat de l’església, pa i aigua. Al cap d’un temps el misteriós àngel enviat pel cel s'havia fet fonedís deixant esculpida una imatge preciosa. D’aleshores ençà, de veneracions, miracles, prodigis, curacions i plors talment com si es tractés d’una persona de carn i ossos no en volguéssiu més.

La portalada de Sant Andrèu de Salardú

En una de les estirades de cames pel poble, al carrèr Major, a un cop de pedra de la discreta plaça Major, em sorprèn la casa on va viure entre 1940 i 1944 Palmira Jaquetti, considerada segons la inscripció que ho anuncia, “era poetessa d’era Val d’Aran”. 

Plan dera Artiga de Lin 

Giragonses i més giragonses per arribar al Plan dera Artiga de Lin. Una bona caminada muntanya amunt en un sensacional moment: el silenci ens embolcalla envoltats d’impressionants parets, entre Malh deth Melic i Colh deth Hòro. La llum se’ns en va per moments; es fa fosc, sí, però això, lluny de ser un contratemps, és el millor que ens pot passar ara i aquí. Restem en silenci, el moment és per viure'l intensament. Allà lluny, del mig de l’espessa conífera, sorgeix, constant i profund, el cant provinent, segons murmura algú, d'un duc. Ja baixant, vista i no vista, una guineu.    
 
Sauth deth Pish

    
Pujant al Sauth deth Pish per la vall de Varradòs des del pònt d’Arròs, no puc deixar de girar-me una vegada i una altra. La vista de l’impressionant massís de la Maladeta des d’aquí estant me’n provoca el constant neguit. Arribem a Plan des Artiguetes. Hi ha neu, però poca. Ha estat un hivern no gaire fred i de precipitacions escasses; això va com va. Algú comenta que aigües amunt hi ha Sascorjada, un forat que engoleix l’aigua cap a les seves entranyes. Es veu que l’indret promet. Malgrat l’impuls inicial de començar a pujar, a punt de perdre el món de vista, ho haurem de deixar per un altre dia. Ja se sap, tot no pot ser: ens esperen a era bassa d’Oles, a l’altre vessant de la Garona, per poder tafanejar com aquesta nit la lluna jugarà a fet i amagar. O festeja? Els que en saben, en diuen eclipsi.

Sauth deth Pish, a Plan des Artiguetes

Després de dinar, el Pallars 

L'endemà, després de dinar –fos de formatge amb verdura, rossejat de ceps i crema aranesa lleugerament anisada– a Eth Both de Salardú (bastant recomanable), baixem fins al Mig Segre pel Pallars. 

Al port dera Bonaigua, baixant vers Esterri, s’imposa el desordre i la deixadesa. Hi ha certa sensació de cert desequilibri estètic al llarg i ample de la contrada, que conté ferides per aquí i per allà. Certament, ha estat un descens visualment poc amable.

A Vilamitjana, passat Tremp, parada a Cal Catarrí, o almenys això diu la llosa: “Bona gent, bon menjar, simpatia i bon vi, això és Cal Catarrí”. 

Pujant a Comiols, lentament per tal d’allargar el moment, es va fent fosc. A ponent, tot és taronja, groc, de vermells poc corrents i els núvols se'ns mostren bellament tacats de sol.

Espectacular visió del massís de la Maladeta des de la vall de Varradòs

Març de 2007