Pluja a Castell de l’Areny i la Clusa

Tot dinant, al Comelles de Vilada, ha començat a ploure fort, a bots i barrals. No una xarbotada, sinó llargament. A mitja tarda, arrecerats a l’hostal de Castell de l’Areny, continua plovent, suficient per anar-se’n en orris l’aproximació prevista aquesta tarda fins a la Clusa i arribar-se l’endemà parsimoniosament fins a les altures de la serra de Catllaràs. Per molt impermeable que duguéssim, quedaríem xops de dalt a baix. I tampoc cal fer el xitxarel·lo. Deixem passar l’estona amb continguda resignació, doncs, fent-la petar tranquil·lament i assumint lentament com s’esvaeix l’esperança que amaini abans que sigui massa tard per tirar amunt. Malgrat ser ple estiu, a fora fa una fresca humida que empeny a tancar-se i a buscar escalf. Així i tot, aprofitant que la pluja sembla que afluixa per uns instants, la curiositat ens crida també a voltar amb els ulls ben alçats la xamosa església d’origen romànic de Sant Vicenç, que presideix el llogarret de Castell de l’Areny, moderadament modificada al pas dels anys però ben conservada. L’arcada de l’entrada, que és especialment pintoresca, m’agafa a més en un moment plàcid i idoni per a la seva millor contemplació.

Castell de l'Areny i la seva vall

Ben entrat el capvespre, hi ha una treva del cel. La suficient per cercar un indret on poder plantar la petita tenda. Finalment, després de descartar un parell o tres de llocs (en podem arribar a ser de primmirats!), ens decidim fer-ho a una acollidora clariana al mig del verdíssim i ara força xop bosc de rojalets, molt a prop de coll Jovell. Tornarà a ploure, però ja ben sopats i arraulits dins del sac, que sempre s’agraeix. Més tard, en silenci i ben calentons aquí dins, penso en les meves fascinants vivències durant la meva etapa més activa a l’escoltisme, quan vaig aprendre i viure que la tenda no és només la peça més pesada de la motxilla, sinó que és també un símbol d’adaptació, de mobilitat, de companyonia. Penso, i visc i reafirmo un cop més, que dormir dins una tenda té un gust captivadorament estrany. En ocasions com la d’aquesta nit, m’agrada sentir, des de la seva càlida protecció, el vent i la pluja del defora. I durant les estones que la pluja cessa, percebre com es fan presents tot un reguitzell de gairebé imperceptibles sonoritats de misteriosa procedència i, com mai, sentir-me part del bosc que m’envolta. I, amb la dolça son que va arribant lentament reclamant el seu espai, sentir com l’herba del terra ofereix per una nit el coixí al meu cos estirat. Segurament un símbol, senzill però significatiu, de simplificació de la vida, d’austeritat i de recolliment a vegades necessari.

L’endemà, el dia, lluny de ser rialler i assolellat, sí que permet arribar-se almenys fins a la Clusa, recòndit i encisador indret digne de la contrada. El camí per fer-hi cap, passant per les Pilones tot flanquejant el cap dels Rocs, guanya alçada decidit, evidentment tirant a cansat, però molt gratificant per les vistes que presenta de la vall de Castell i les muntanyes de l’entorn. Un cop assolit el pas de les Pilones, el sender va perdent altura per entremig d’altívoles pinedes i d’arraconades clapes de fageda als amagatalls més enclotats, fins a trobar les aigües del rec de Sant Romà, ja pràcticament en voltar. A causa de la llarga pluja d’ahir, els recs i rierols baixen enjogassats. Arribats a la Clusa, després de la merescuda mossada, podem entrar a l’interior de l’església de Sant Romà, petita, romànica del segle XII, gràcies a l’amabilitat de la noia de la casa que fa de refugi, la Montse, que molt amablement ens en deixa la clau. L’estança és fosca i austera. Una fotografia és només l’últim testimoni de la majestat romànica que s’hi venerava abans del 1936. No queda clar com va desaparèixer ni si es conserva en algun altre espai o museu o, tal com es pot sospitar per la data, va patir alguna bèl·lica, malpensada i definitiva rompuda.

Sant Romà de la Clusa

Tornem pel preciós camí carreter que vorejant el rec de Clot i passant pel congost de l’Escalell, i amb tot d'estimballs, revolts, gorgs, cadolles i moltes vistes, ens porta altre cop a la vall de Castell de l’Areny.

Juliol de 2008