Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dimecres, 24 de març de 2010

Dies de pluja a les Terres de l’Ebre (abril de 2007)

La plana del Burgar

Tot anant cap a la Ribera d’Ebre, moments després de deixar el Perelló fent via cap a Rasquera, la voluptuosa mirada se m’enlluerna de la formidable visió de la plana del Burgar. Només les tortuoses serres de Tivissa, de la Batalla, Cardó i del Boix, que l’envolten i la recullen com si fos un infant a protegir, n’estronquen les vistes. Són serres que es fan mirar, esquerpes i misterioses, que amaguen receloses els seus racons, però que, per això mateix, desprenen una estranya seducció que en desperten fàcilment l’admiració i l’empenta de trescar-les ben amunt. Aquí baix, però, i ara enmig d’un plugim primaveral, la suaument inclinada vall que conforma la plana del Burgar, es presenta deliciosament mediterrània, esquitxada de feixes, oliveres (algunes segurament més que centenàries), masos, murs i cabanes de pedra seca, ametllers, vinya, alguns sembrats, alguns garrofers encara, mig despistats. I de pins i brolles, colonitzadors d’antics espais treballats però ara oblidats, que van formant claps aquí i allà al llarg i ample de la basta extensió. Prou per intuir que aquesta silenciosa, oblidada i bressolada contrada és, segurament, la millor porta d’entrada a la Ribera d’Ebre. Ara per ara, poca cosa més en puc esmentar d’aquest excel·lent mosaic agroforestal, doncs ha estat un enamorament visual, una primera picada d’ull, un primer encreuament de mirades plenes d’esperança. Sens dubte, caldrà tornar a trobar-la.

Pastissets de Rasquera

Entrant a la Ribera d’Ebre, aquest verger envoltat de secà i de pedregoses serres, cal parar a Rasquera. El poble, prou allunyat encara del riu, es referma apinyat i laberíntic a la, en aquests tocoms, ja gairebé riberenca falda de la serra de Cardó, lleugerament inclinada vers la riera del Comte. Com que hi arribo amb ganes d’omplir el pap, no em costa gaire fer-me amb uns pastissets farcits de cabell d’àngel i unes capsetes, exquisits representants de la rebosteria d’aquestes contrades, de possibles reminiscències sarraïnes. Cal cercar un racó còmode, aixoplugats de la persistent pluja sota una curta porxada dels estrets i acollidors carrerons, per poder gaudir bo i ben asseguts d’aquestes dolces menges ancestrals. Hi ha moments que mereixen el seu ritual amb la gràcil finalitat d’assaborir-los amb més intensitat. I aquest n’és un. El meu paladar gaudeix especialment amb els pastissets, amb aquell tou de cabell d’àngel que amb les ànsies de poder escapar del seu estret amagatall en forma de mitja lluna, rebenta i flueix a dins la boca mossegada rere mossegada. Mentre, l’esquitxada de sucre que cobreix la panada acompanya gratament, amb el seu cruiximent a les dents, la maceració de tots els ingredients abans de ser engolits. L’ambient plujós, fred i humit, no convida a donar massa voltes més pel poble. La gent s’està a casa, segurament vora les estufes o de la llar de foc. Fan bé, ells que poden. Caldrà deixar, doncs, per una altra ocasió l’ascensió a la Creu de Santos, allà dalt on la serra de Cardó diu prou, i l’esperada nit al refugi a prop de la font del Teix. No obstant, queda el poder endinsar-se ribera amunt, ara que el riu baixa ben ple.

El Benissanet d'Artur Bladé

Els que custodien el pas de la barca entre aquesta banda de Rasquera i Miravet, amb temps advers es resisteixen sàviament a desaferrar la corda de la riba protectora. En aquestes circumstàncies, doncs, per poder anar a raure a Benissanet cal anar a voltar per Móra d’Ebre passant per Ginestar.

Al bell mig de la comarca, la lectura bellament descriptiva d’Artur Bladé ajuda a poder respirar-la millor, ara que els de Cossetània Edicions n’han tret el primer volum de la seva obra completa, dedicat al cicle de la terra natal. En aquest recent volum, precisament, s’hi poden llegir els treballs Benissanet i Gent de la Ribera d’Ebre, tot un compendi de descripcions, sensacions, vivències i recordances de l’exiliat escriptor envers el seu poble natal i el tarannà de la vida i de la gent feta en aquest país. La improvisada passejada literària per Benissanet permet viure una agradable estona tot jugant a situar-se en els principals escenaris dels fets i racons esmentats per l’escriptor recorrent-ne els seus carrers i places. El carrer Bonaire, el Portal, la plaça de la Verdura, l’antiga societat de La Renaixença, la font Gran, el raval dels Canterers, són alguns dels indrets i espais més significatius de la infància i joventut de Bladé. A ponent hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Pilar, ben a tocar ja de la ufanosa horta. I, si la curiositat i el moment ens ho permet, és de molt fruir el poder voltar el poble pels afores per anar a trobar-se amb les sénies tot cercant la manera d’arribar al riu, segurament el moment més plaent de l’esmentada ruta literària. Si en comptes de romandre en aquest paradís del regadiu, cerquéssim els rostes camins amunt cap a la serra de Cavalls, aviat trobaríem que el rostre dels camps esdevé ben eixut, propi del país del secà. Ara, però, finalment, tard o d’hora el riu intercedeix definitivament en la ruta escollida i se'm posa ben bé al davant amb tota la seva força i respecte. Realment, almenys avui, ara i aquí, fa certa basarda. Exhibeix, encara que lents, immensos remolins i n’arriba un so pesat, com si li costés poder assumir la gran quantitat d’aigua que des de fa dies li aboquen desmesuradament per totes bandes. I no tenint-ne prou amb el seu ample del dia a dia, s’atreveix a estirar-se com si despertés, tant si vols com si no, d’un tranquil, llarg i apàtic període de bonança. I sembla que es desperta un xic malhumorat, el poc que li permeten les somortes aigües que poca esma tenen ja per fer segons què després de les continuades privacions a les que són sotmeses al llarg de la seva trajectòria. Malgrat ser un riu amb el caràcter insistentment apaivagat, encara que sembli que amb prou feina gosi aixecar la veu, el dia que es lleva queixós encara es capaç de fer prou respecte.

 
Benissanet treu el cap enllà de la seva ufanosa horta

Benissanet no és exactament a ben bé tocar del riu. De les últimes cases a la riba hi ha entremig una distància prudencial oportunament ocupada per unes endreçades files d’horta, que tenen fama de les millors de la comarca. Un llarg passeig porta a l’antic embarcador, indret on fa bo d’arribar-s’hi ara que la pluja ofereix una treva. I la curiositat té la seva recompensa. Allà baix, ara sí a tocar del riu, s’hi juga sovint a les bitlles, o a les birles, que em fan saber que en diuen aquests homes de la ribera. Aquests mateixos homes que ara s’hi han aplegat, tiren el birlot des d’una distància determinada amb l’afany de fer-les caure totes menys una, la grossa del mig. I anar fent. Juguen per passar l’estona, però també s’entrenen de cara a fer un bon paper a la lliga d’aquestes terres. L’interès i la paciència són suficients per acabar sabent que la propera jornada és demà mateix al Pinell de Brai, el primer poble de la Terra Alta des d’aquesta banda. Cau a prop. Qui sap si hi farem cap.

Paisatges des de Móra d'Ebre

A mitja tarda, a Móra d’Ebre, tot i ploure, hi ha prou esma per perdre’s carrers amunt partint de la balconada sobre el riu que ofereix la plaça de Baix. Aquesta plaça suposa el centre polític i religiós, atès que hi trobem l’edifici de l’Ajuntament i l’església prioral de Sant Joan Baptista, començada a edificar a partir del 1153 així que el compte de Barcelona de torn, Ramon Berenguer IV, va arrabassar als sarraïns el castell de Móra. L’ara caic i l’ara m’alço del pas del temps, de les ensulsiades i les successives modes artístiques, l’hi han acabat donant l’aspecte actual. En aquest indret, a tocar de l’ombrívola porxada, sorprèn veure unes inscripcions que deixen ben palès fins on havia arribat el riu antany abans de patir inexorablement el procés d’amansiment, quan encara tenia la llibertat de rondinar sense aturador de tant en tant. 

Móra d’Ebre ofereix alguns racons prou plausibles, sobretot si enfilem el barri de la Citel·la amunt fins poder aguaitar les vistes de la població i de la rica i treballada cubeta de Móra des del mutilat castell, al capdamunt del turonet que presideix aquesta part de la trama urbana. Si, tot i així, encara no en tenim prou, farem bé d’arribar-nos, escales amunt, fins al pla del Calvari, on s’alça la petitona i recollida ermita de la Mare de Déu dels Dolors. Des d’aquí, les vistes són més que generoses. Avui, però, la grisor de la pluja embolcalla la vivacitat de la resta dels recordats colors d’aquesta fluvial contrada, encara que això, lluny de ser un inconvenient, esdevé un agradable sotmetiment a la seva sempre necessària i ocurrent presència en el si dels cicles vitals i paisatgístics del territori. Un paisatge plujós o emboirat, per molt que se n’escurcin els seus anhelats horitzons, és un altre paisatge més dels molts que es poden veure des d’un mateix indret. I un paisatge plujós i successivament aclucat pel capvespre que ja tenim a damunt, encara un altre més. Paisatges momentanis, més aviat efímers, sensiblement mirats des d’aquí estant. I al bell mig de tot plegat, aquesta atenta mirada que queda llargament atrapada per les properes cinc vistoses arcades del pont sobre l’Ebre, fet emblema de la capital riberenca, aixecat després de l’últim episodi bèl·lic que tant de malaurat desgavell va provocar en aquestes contrades. En val l’esforç i la humida mullena.

Móra d’Ebre ens honora, a més a més, amb l’acolorida façana de la casa Montagut de l’Era, destacant-se en un dels laterals de la plaça de Dalt, així com, ben a prop, l’erigit neogòtic convent de les Mínimes, amb el seu descansat i bell racó formant una placeta centrada per una agraciada font. I també pel deixar-se perdre entre el murmuri i el quotidià anar i venir dels morencs i comarcans, avui que la capital sembla que està força animada. A despit de les atractives i populars escenes, la humitat, aliada ja definitivament amb la fresca de la nit, venç finalment i empeny a buscar l’escalf del bulliciós cafè de la cantonada, on, parant bé l’orella, fa bo deixar-se acabar de seduir per la constant però gens estrident remor causada pels trets fonètics i expressius de la jogassera parla del dia a dia. Quan parlen, aquesta gent d’edat avançada que tenim al davant, sembla talment que juguin a fer-se entendre només entre ells mitjançant un codi sublim i secret.

Les birles

Això de les birles és interessant. I a on els homes de Benissanet van fer saber que avui hi jugaven, al Pinell de Brai, també. Així que, malgrat que el dia s’ha llevat igual de plujós que el precedent, no ha costat gaire trobar-se esmorzant amb tota la colla de birlaires moments abans de l’esdeveniment. Un cop ben assaciada la gana, comença el joc amb varis equips vinguts d’arreu de les Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona i rodals. El desenvolupament del joc no és precisament ràpid, cal paciència i esperar el torn una i altra vegada. En contra de l’esperit festiu i mig caòtic que sembla apoderar-se de l’ambient, sobretot des de la novella mirada, el cert és que el resultats de les diferents tirades del birlot són curosament registrats un a un. Finalment, guanya l’individu amb més puntuació i l’equip amb més bon resultat global. És una competició, sí, però impera la germanor i el fet de poder-se trobar periòdicament, cada volta en un poble diferent, i mantenir, a la vegada, aquest ancestral joc popular.

Entre tirada i tirada, cal tornar a col·locar convenientment les birles

Proesa i destrucció al Pinell de Brai

El Pinell de Brai presumeix d’un dels millors cellers cooperatius de la Terra Alta i de més enllà. Pocs en deuen haver que havent escrit molt o poc sobre el poble se’ls hagi passat per alt, si més no, d’esmentar-lo. Me’n són gustosament recordades les referències d’en Josep M. Espinàs en el seu A peu per la Terra Alta, o d’en Joan Perucho al recull Fulls de les Fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís, així com les quatre línies a un llibret titulat Els nostres pobles. Terres de l’Ebre, de l’ebrenc Josep Meseguer. Llargament contemplat per dins i per fora se’n pren consciència: aquest és un edifici pensat i erigit amb una especial sensibilitat, pròpia d’un talent extraordinari. Arquitectura, art i funcionalitat formant com en pocs casos una sensual tríada. Cèsar Martinell, arquitecte al qual va ser encarregat durant la segona dècada del segle XX, té repartits per aquestes comarques de la Catalunya Nova una corrua de cellers d’inspiració modernista, tots ells d’una genuïna i esvelta personalitat. Però aquest de Pinell en supera gratament les expectatives. I, en forma de gustosa i acolorida cirereta, es fa mirar també el fris ceràmic obra d’en Xavier Nogués que en decora la façana, miraculosament conservat gràcies a un sortós oblit. S’explica a tort i dret que en el moment previst de la seva col·locació, la precarietat financera del moment va fer que se n’hagués d’esperar una millor època, quedant dipositat al soterrani de l’edifici. I allà va quedar criant teranyines, oblidat del tot, superant la guerra i part de la postguerra, fins que el seu retrobament i la millor bonança econòmica en van possibilitar la seva merescuda exhibició a partir del 1949. Al fris s’hi representen escenes de la vida rural lligades a la verema i a la producció dels dos líquids mediterranis més preuats, el vi i l’oli. Una de les escenes pica l’ullet a la sana disbauxa –sempre cercant l’equilibri amb el seny; de res, massa–, amb el traç d’uns caçadors amb més que probables símptomes d’embriaguesa.


Durant molts anys, el fris ceràmic va quedar oblidat al soterrani del celler



I, un cop dins, en plena contemplació d’arcs parabòlics i altres genialitats estètiques, i entre altres explicacions de molt bon escoltar, es ressalta amb certa complaença el fet que aquí es faci l’anomenat vi brisat, fet amb les restes del raïm blanc de la primera premsada, és a dir, amb la brisa. Un antic mètode destinat a extreure fins a l’última essència dels gotims del raïm curosament posat al dia, amb la sàvia intenció de preservar un toc idiosincràtic d’una varietat de vins de la Terra Alta. En essència, poc deu haver canviat tot això des de que Perucho i Espinàs van passar per aquí. 

Just a tocar i al davant d’aquest temple del vi, un racó conformat per l’anomenada font de Baix i pels antics rentadors, testimoni sens dubte d’altres temps, ens ofereix també la bella estampa de l’arquitectura popular, la feta gairebé per esma. Sembla, però, que ningú ha pensat, de moment, en renta-li la cara i refer-ne la porxada abans que sigui massa tard. Que la lluentor de les coses grans no faci oblidar-ne les petites que, malauradament, tan sovint passen desapercebudes. Totes encarnen valors, suors i situacions diverses igual de vàlides si en flairem la seva part humana i la seva delicada persistència.

La façana de la nau de l'oli del celler cooperatiu del Pinell de Brai


I ben a prop d’aquestes grans i petites proeses del talent i la creació humana, un trist i antagònic exemple de la més alta imbecil·litat: les restes de les cases bombardejades durant la cruent batalla de l’Ebre. Destrucció i desolació abocada al buit, dalt del turonet que ofereix suport i descans a les cases enfilades del Pinell, deixades talment com deurien quedar, últimament expressament a tall de memòria història. Són algunes de les anomenades cases Penjades -denominació més que il·lustrativa de la seva pintoresca característica-, resistint-se al buit tot donant-se la mà amb el penya-segat. Els estrets i enfiladissos carrerons del poble són agradables de recórrer, ara que la pluja ofereix una oportuna treva. I, des d’aquí estant, davant la magnífica visió dels propers contraforts de les serres de Pàndols i Cavalls, maltractats i abruptes escenaris de l’estúpida confrontació bèl·lica, és fàcil, i fins i tot recomanable, fer el fugaç intent de posar-se en la pell de la munió que hi va patir i dels que hi van deixar la vida. És, en part, la malaurada història d’aquests bells paratges. I també un dels filons emocionals extraïbles de les seves possibles interpretacions, ara després del pas del temps. Farem bé de deixar-nos-hi abordar; serà el nostre petit moment per a la pròpia memòria de tot plegat.

Seducció a la serra de Pàndols

I com criden aquests immensos plecs de la serra de Pàndols, i tant! Xuclen amb cert clamor cap a l’interior dels seus secrets i amagatalls, com si de cants de sirena es tractessin. I és així, doncs, com és fàcil veure’s en poca estona, com aquell qui no vol la cosa, admirant els animosos saltets de la glaçada i transparent aigua dels gorgs de l’intrèpid riu Canaletes, a poca distància xino-xano del respectat santuari de la Fontcalda. Estem ben bé a l’ull del corprenedor cicló geològic d’aquests immensos plecs de pedra calcària, pins i alzines. Aquest petri clot de silenci i pau interior, on s’hi venera la Mare de Déu de la Fontcalda almenys des del segle XIV, és un cèlebre recer a tenir en compte, centrat per l’església neoclàssica i les acollidores dependències que hi permeten omplir la panxa i, si convé, sojornar-hi. I ara, que farà llarga estona que no plou, des del coll d’en Canar estant, l’estat anímic empeny a trescar fins a la mateixa pau que trobem pujant a l’aèria cota 705, indret clau de la batalla de l’Ebre per la seva situació geoestratègica. Allà dalt, un monument i altres línies en recordança conviden a tornar a obrir un cop més el parèntesi anímic i mental a la memòria de les reculades vivències de l’horror i la desesperació dels que van haver de sucumbir a la fatiga, a la por i al desconcert, justament on la pau era més lluny que mai. I una estirada de cames més, ens duu fins a l’ermita de Santa Magdalena, emblemàtic indret d’animats aplecs populars i generoses vistes a gran part de les Terres de l’Ebre. Però l’imminent foscor del capvespre, que comença a fer-se lloc lentament frec a frec amb el benestar del moment, convida a la seva manera a deixar el sensual festeig amb aquests verals que, podent estendre’s pacientment fins a la plena sacietat, segurament serà millor deixar-ne més ganes per a properes ocasions. Si se n’abusa, potser se’n perd la gràcia. En les actuals circumstàncies, però, és preferible no provar-ho: la nit es presenta ben freda i humida.

El santuari de la Fontcalda, enclotat entre les geològiques muralles de la serra de Pàndols


El silenci trencat dels armats de Flix

Ben entrada la nit, però, el silenci continua ben present a Flix, tot presenciant la processó de Divendres Sant, la del Sant Enterrament. És una altra mena de silenci, contingut i trencat només pel rítmic pas dels famosos armats i les seves tornes, el so del tambor, les cornetes i les entonades del cant del Misserere. Impactant i disciplinada enfilada de persones que, o per fervorosa fe o per simple tradició, es carreguen la penitència a les espatlles per anar-la a exhibir a la resta de badocs que ens hi hem aplegat. A Flix se l’estimen aquesta processó, hi posen un deler més que admirable. Només per això, per la cohesió i el sentit d’identitat que deu atorgar, en val la contenció i el respecte amb el qual cal anar-la a trobar.

Una torna dels armats de Flix

Brolla xopa de Puig Cavaller

L’endemà, el dia continua presentant un rostre gris i malhumorat. De tant en tant cau una fina pluja primaveral, a voltes pràcticament imperceptible. Però, ben arribats a prop de Gandesa, pensem que el puig Cavaller és massa llaminer per no acceptar-ne la seva crida. Així doncs, no triguem massa a enfilar bancals i terraplens, sender amunt, cap aquest discret però sorprenent sostre comarcal. Des d’allà dalt, un cop superades les últimes balmes que faldegen el cim, admirarem llargament els posats més aspres de les serres de Cavalls, allà més allunyada, i de Pàndols, plantada just al davant. I entremig, com sabent, envejosa, el festeig d’ahir i volent mantenir-me’n a una distància prudent, s’interposa l’ensotada vallada d’en Torner. Arribar-s’hi és un agradable i ràpid descens entre les flaires de la xopa i florida brolla, encara que m’ha agradat fer-lo durar una mica, tastant-ne sense presses el seu sinuós traçat. Mentre, tot fent camí vers Gandesa passant pel mas d’en Tomaset, m’envaeix a estones el lleu però inevitable enuig pel fet d’haver de marxar d’aquestes muntanyes, tanta ha estat la seducció viscuda. Tanmateix, ara ja en ser alguns secrets de com anar-les a trobar.

Les serres de Pàndols i Cavalls des de Puig Cavaller


1 comentari:

  1. Oh, quins records més bonics d'aquella plujosa Setmana Santa de 2007 per les terres de l'Ebre!

    ResponElimina