Notes de la Terreta, la Val d'Aran i baixant per Terradets

La Terreta

Altra vegada fent camí cap a era Val d’Aran, ara remuntant la vall de la Noguera Ribagorçana. En arribar al Pont de l’Orrit, a prop d’Areny de Noguera i poc abans del congost d’Escales, una cruïlla de camins obre la possibilitat de pujar a treure el nas a la Terreta, altrament coneguda actualment amb el sobrenom turístic de la Vall dels Voltors, per la gran quantitat que hi nien i hi fan estada encauats a les esquerpes parets de Sant Gervàs, cingles d’Arrevangelis i les serres de Gurp i de Castellet. Aquest espectacle geològic forma un recollit i tranquil amfiteatre on s’acomoden el seguit de llogarrets aquí i allà dels inclinats solcs que conformen la Terreta.

L’atzar a l’hora d’escollir la ruta em duu a l’altívol poble de Sapeira, de vistes discretes però interessants. El poble és tot ell un mirador encarat cap als cingles propers, situació perfecta per poder-hi badar tot intentant descobrir els nius i el majestàtic volt dels voltors, el comú i el negre, de l’aufrany i del trencalòs, tots ells en un sol espai, circumstància no gens fàcil pels temps que corren. La tasca portada a terme darrerament per tal d’estabilitzar i introduir aquestes espècies, han propiciat la possibilitat, segurament remota encara, de poder albirar-les convivint en el mateix territori. I sembla que aquí s’han conjugat els elements naturals i la intervenció humana perquè se’n doni l’ocasió.

Des de Sapeira, algunes de les parets on fan estada els voltors

Un passeig per la pinya de cases que conformen Sapeira ens ofereix racons força descansats. Un d’ells és especialment atraient: un safareig, una figuera i, per descomptat, uns pedrissos, que se’ns ofereixen entregats per seure-hi a ser feliç. Altiva, dalt d'un turonet, l’església dedicada a Santa Maria, d’origen romànic encara que posteriorment modificada. Els arcs de la portalada són ben dignes, així com el teló de fons de la serra de Sant Gervàs que l’emplaçament ens ofereix.

L'altívol poble de Sapeira en un dia de cel enlluernador

De sobte el capvespre ho abriga tot: vermells i taronges taquen les parets que envolten limitant el paisatge que es pot anar apamant si la tafaneria ens fa anar cap a Aulàs, Castellet, Espluga la Serra i la Torre de Tamúrcia. Deixo la Terreta amb els seus secs i captivadors paisatges infiltrats a la retina. Per perdre-s’hi i que no t’hi trobi ningú.

Vilamòs

Pujar a Vilamòs, ja en plena Val d’Aran, vol dir, sobretot, dues coses: poder visitar-ne Çò de Joanchiquet, de l’Ecomusèu dera Val d’Aran, i poder-ne contemplar des d’allà dalt estant segurament les millors panoràmiques d’era Artiga de Lin, Montcorbison, Tuc dera Entecada i les poderoses crestes de la Maladeta amb l’Aneto com a punt culminant. A més, Vilamòs és, diuen, un dels pobles aranesos que millor ha conservat la seva fesomia arquitectònica i urbanística d’antany. Si el dia és més aviat plàcid i assolellat, com ha estat el cas, la visita es pot concloure fàcilment amb una excursió per la rodalia fins a poder visualitzar-ne el conjunt amb prou perspectiva. Aleshores, el moment us farà, gairebé segur, forat en el sac dels bons moments viscuts al llarg i ample del territori.

Era Artiga de Lin des de Vilamòs

La visita a Çò de Joanchiquet, situada al carrèr Major de Vilamòs, ens permet veure la realitat benestant de les estances de la casa i els annexos segons l’organització social i familiar aranesa del segle XVIII. L’espai, doncs, és un clar exemple dels antics auviatges aranesos, un conjunt d’edificis (casa, bordes i colomar) ubicats al voltant d’un terreny tancat que en conformava a la vegada el corral i l’hort. Sens dubte, una preciosa troballa. Qui, com en el meu cas, la visita a la casa l’hi obri el sa neguit de la curiositat i en vulgui eixamplar els horitzons del coneixement, farà bé de fer-ho amb la lectura del llibre La casa aranesa. Antropologia de l’arquitectura a la Val d’Aran, de Xavier Roigé, Ferran Estrada i Oriol Beltran i editat per Garsineu Edicions de Tremp, certament un material més que suficient per a aquest propòsit.

Musèu dera Val d’Aran

Una ullada al Musèu dera Val d’Aran, situat al bell mig de Vielha a l’edifici de la Tor deth generau Martinhon, una casa senyorial del segle XVII, ajuda a posar-se en l’òrbita del context per poder millor entendre els viaranys de la societat aranesa des de temps remots, tot i que, sigui dit de passada, l’entenc com a molt millorable des d’un punt de vista pedagògic i expositiu. Sorprèn com, des de ben enllà en el temps, la societat aranesa s’articulava políticament amb l’acord generalitzat sobre la base del màxim bé comú. Això s’esdevenia a través d’un peculiar sistema de representació successiva començant per la família, representada al Conselh dera Vila, encarregat de l’organització dels béns comunals, passant pels Conselhs de Terçons, és a dir, l’agrupació de pobles, fins al Conselh Generau, la forma de govern més àmplia, constituïda pels respectius conselhèrs de cada terçon. Sens dubte, un assaig de democràcia força reeixit, encara que amb les seves mancances i particularitats, destinat sobretot a la gestió dels boscos, les aigües i les pastures, bàsicament els principals elements del territori que han possibilitat l’evolució socioeconòmica de la vall fins a l’arribada de l’activitat turística. En aquest sentit, algunes veus parlen de la Val d’Aran històrica com “d’una petita república entre dos reialmes”, idiosincràsia possible gràcies al manteniment dels seus privilegis polítics, com l’anomenada era Querimònia, la base legal de més anomenada, vigent des del segle XIV, confirmada pel rei Jaume II, fins ben bé a les darreries del segle XIX, superant fins i tot el fatídic Decret de Nova Planta. No obstant, les vicissituds de la història van fer que era Val d’Aran hagués finalment d'abaixar el cap. La nova estructura territorial espanyola en base a les províncies, a partir dels anys trenta del segle XIX, va provocar que el Conselh Generau se n’anés en orris. Tot i que actualment el reconeixement dels drets polítics i lingüístics de la vall han tornat amb més o menys encert (encara queda molt per fer), l’evolució socioeconòmica, greument influenciada per la cobdícia i el progrés mal entès (res d’exclusiu ni que no sigui generalitzable a moltes altres realitats), n’ha malmès, en part, algunes virtuts. Però, ja se sap, qui estima de veritat no hi pot fer més, ja que, ben vist, part qualificada dels qui obren cada dia la casa a la vall, continuen ferms amb la vivència de les seves particularitats socials, culturals i polítiques.

Dalt la torre de la Baronia de Sant Oïsme

Baixant d’era Val d’Aran, passat el sempre impressionant congost de Terradets i ja a la Noguera, em motiva fer una parada a la Baronia de Sant Oïsme. Una estirada de cames em porta fins al minúscul conjunt de pintoresques cases presidides per la ben restaurada torre.

La verticalitat de la torre de la Baronia de Sant Oïsme

Des de dalt d’aquesta, la visió de l’esglesiola romànica de Sant Bartomeu, just als seus peus, és ben insòlita. Sí que sembla ben bé de joguina o com de dibuix infantil, tal com suggereix Vidal Vidal al tercer volum de la saga literària de les Rutes de Ponent, el de La porta del Cel. Això sí, els Montsecs, el d’Ares i el de Rúbies, fan notar a bastament la seva presència, ara que prenen el sol de colors crepusculars, abruptament separats pels segles dels segles pel tall precís del congost. Des d’aquí dalt estant, i com que el sol ja ganduleja, l’aire comença a vestir-se de freda nit.

L'abrupte Montsec des de la torre de la Baronia de Sant Oïsme

Novembre de 2007