Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dimecres, 15 de setembre de 2010

L’Empordà de les reconciliacions (març de 2010)

Aquest Empordà, alegre i bellament amansit a vegades, trist i agrest en algunes delicades raconades, impietosament maltractat en moltes altres, no obstant ens dóna la possibilitat de poder escrutar-ne algunes reconciliacions oferint moments sobrevinguts a través de l’aurèola literària i de la vivència emocional del paisatge que, sortosament, em ve a tomb aprofitar. Últimament dos interessants llibres m’hi han apropat com les formigues “fent xiu-xiu, fent xiu-xiu”: “L’Empordà dels escriptors”, de Jaume Guillamet, editat per l’Avenç, i “L’Empordà de Josep Pla”, de Valerià Paül i Joan Tort, editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Ambdós amb traces de descripcions literàries i mirades en el paisatge més que suficients per a l’estímul d’obrir la ment a la reconciliació amb un territori de certs disgustos proporcionats pel suposat progrés turístic i urbanístic, aquell altre Empordà de les massificacions i del paisanatge difús.

La seducció dels miralls d’aigua

A en Jordi Sargatal (exdirector del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà i de la malaguanyada Fundació Territori i Paisatge) li he sentit a dir més d’una vegada, i bé prou que força raonadament, que en el sempre apassionant art de la interpretació del patrimoni natural (i, per extensió, del cultural també), cal posar en joc les armes de la seducció ambiental, el tarannà de la qual en sembla un merescut pioner. Jo ho acabo entenent com el resultat personal del contacte vivencial i emocional de cadascú amb el paisatge i el seu contingut i el fet de partir d’enfocaments que entrin més per la pell que pel cervell, almenys d’entrada. La resta ja vindrà, en alguns casos, amb una certa continuïtat en immersió intel·lectual i el voler aprofundir en altres coneixements.

Arribem als Aiguamolls, doncs, disposats a deixar-nos seduir d’aquest racó de l’Empordà i per la reconciliació amb el territori, recorrent-ne bona part partint del Cortalet fins a la platja de les Llaunes, passant pel mas de Matà. El passeig permet fer un notable tast d’aquesta joia del litoral empordanès, encara que, enguany, els freds tardans fan que la flor de l’arç blanc es faci pregar. L’amable camí ens acompanya fins als diferents aguaits des dels quals, sense fer massa fressa, jugarem a clissar les aus que avui trenquen amb cercles i línies aquests seductors miralls d’aigua. Un joc d’anar mirant i comparant ben entretingut. Finalment s’han deixat veure una bona colla de cabussets, corbs marins grossos i martinets blancs, algun agró roig, un munt de cigonyes, i, ara aquí, ara allà, ànecs blancs i collverds, cullerots, fotges vulgars, cames llargues i gavians argentats, un solitari cabussó emplomallat i, des de l’aguait de les Gantes, un ben assortit ramat de daines saltironejant pel bell mig de l’estany del Cortalet. I pensar que tot això ho van salvar pels pèls. Benaurat el dia que va poder triomfar clarament la seducció ambiental per sobre de la seducció cega i de foc d’encenalls del capital.


Una fotja als Aiguamolls de l'Empordà

Un camí, un indret, entre closes, recs, estanys i llaunes (closa de les Gantes, de les Daines, d’en Barraquer; rec Corredor i de Cap de Termes; estany del Cortalet, de la Closa del Puig, de la Massona, del Matà; llaunes del litoral, ja tocant a la platja,...), amb el qual podem intentar deixar-nos endur per algunes de les sensacions curiosament catalogades en els desplegables dels itineraris que ens han proporcionat només arribar, escrupolosament exposades com a “sensacions per deixar-se seduir pel paisatge”. Es nota la petjada del principi de la seducció ambiental. Reconciliació territorial i seducció ambiental, aquesta vegada ben agafades de la mà. Qui ho intenta? Per començar, em permeto la llibertat de transcriure’n algunes de les pistes.

La fressa dels ànecs a l’estany del Cortalet a finals d’hivern: els roncs dels roncaires, els xiulets dels xiuladors, el crit aspre dels collverds, el refilar dels xarxets,...

L’olor suau de les flors d’arç blanc a finals de març al bosc de ribera de vora el rec Corredor.

El so del cloqueig de bec de les cigonyes dels nius estant, entre febrer i juny, prop del Cortalet.

El raucar ronc i potent de les reinetes, gairebé incoherent amb l’elegància i la fragilitat d’aquestes granotetes verdes i brillants.

La satisfacció per haver vingut de molt ben matí, ben sol, quan, ja de tornada, topem amb un grup sorollós que tot just comencen a caminar-hi.

L’emoció abans d’obrir la porta d’un aguait, quan intuïm el munt de sorpreses que ens hi esperen.

El so de fons de l’onatge trencant a la platja, que se sent d’arreu els dies de llevantada de tardor i hivern.

El tacte de la sorra humida als peus, en caminar descalços per la platja una tarda suau d’estiu.

El concert de granotes un capvespre de primavera, o després d’un bon xàfec d’estiu als estanys de Matà.

L’olor intensa del salobre un matí d’estiu, quan la humitat de l’alba transporta els aromes robats per la sequera del dia.

La sorpresa en trobar-se un ramat de daines al bell mig de les sulsures, des d’un aguait.

La força de la tramuntana, amb un panorama ben nítid al nostre voltant.”

Per la part que em toca, algunes han estat feliçment viscudes. Altres hauran d’esperar pacientment el moment.

Seguint el fil de la costa

Anem a cercar l’encís de la costa abrupte –tot i que ofereix raconades descansades que són una delícia–, seguint-ne el camí de ronda, concretament el tram que sortint de la platja del Racó de Pals ens porta a sa Riera i un xic més enllà. N’és un bon moment, sens dubte, ara que, tot just iniciada la primavera, encara hi podem viure solitàries caminades sense estridències i aglomeracions. Està clar: la costa cal tastar-la més enllà de l’estiu.

A l’ombra dels penya-segats de les caletes de s’Illa Roja encara s’hi nota el fred, avui reviscolat per un vent de mar no molt fort però persistent. A sa Riera, recer natural que ofereix més espais assolellats i racons resguardats, s’hi arriba a estar millor. La platja és pràcticament buida, només s’hi erigeix una ànima solitària a la recerca de closques i pedretes ben bé a tocar la riba. S’hi deu mullar els peus i tot.


S'Illa Roja, des del camí de ronda

Sa Riera havia estat, abans que li comencessin a posar-hi pertot les barroeres grapes, un magre paradís de pescadors solitaris que pràcticament s’aferraven obstinadament a la subsistència. Alguns han acabat amb prou dignitat, com és el cas de l’eixerit Xicu Florian, traspassat el juliol de 2009. Ell mateix explicava en ocasions com ha anat canviant tot aquest entorn de sa Riera, i de Begur en general, paraules recuperables almenys en un parell de referències del tot recomanables, “Viatge per la Costa Brava” de Xavier Moret, editat per Brau al 2008, i a l’imprescindible “Converses amb en Xicu Florian”, d’en Pere Molina i Miquel Martín, i editat per l’Ajuntament de Begur al 2009, una molt valuosa transcripció de les converses radiofòniques amb en Xicu al programa Fem memòria de Ràdio Begur. Si algú vol aprofundir, etnològicament parlant i per mà d’un dels últims vells pescadors de Begur, en els usos i costums que ja formen part del passat remot d’aquests indrets de la Costa Brava, hi trobarà un apassionant material. Dèiem que Xicu Florian se’n feia creus d’aquests difusos límits de la irracionalitat i de la bogeria descontrolada de la segona residència, que havien permès poder-ho trinxar tot. Li costava reconèixer el seu propi paisatge natal, un racó remotament solitari anomenat sa Riera, allà on només hi vivien quatre gats que se les empescaven com podien per poder mastegar quelcom dia rere dia. Talment, d’un extrem a l’altre. Avui l’opulència, la cobdícia i les llargues hores sense res productiu a fer, caracteritzen aquest turístic racó ple de records i fantasmes que li continuen donant, malgrat tot, la certa pàtina de plenitud d’allò que excel·leix per l’atracció del passat. Definitivament, un malaguanyat indret on l’equilibri just, sense excessos, entre un territori arranjat i una bona qualitat de vida ha passat, de moment, de llarg. De res, massa.

A part de la totxana i el ciment, l’altre invasió subtil, arribada de bracet de la primera, a la que gairebé ha sucumbit aquest tram de costa, és l’arribada, entre altres, de l’ungla de gat, també coneguda com a bàlsam, del gènere Carpobrotus, una planta al·lòctona, de fulles carnoses, baixa i atapeïda, utilitzada per motius ornamentals a tort i dret als nombrosos jardins públics i privats del litoral. La planta sembla inofensiva i, utilitzant el seu reclam estètic basat en l’eclosió d’unes flors grans i d’un rosa fúcsia o groc molts cridaners, va fent la viu-viu d’una manera prou reeixida. Té la planyent mania, però, d’estendre’s de mala manera sobrepassant ràpidament, tossuda i entremaliada, els límits primerament cedits, investint sense compassió els hàbitats naturals més enllà del jardí del xalet o dels parterres de les rotondes i vials de les urbanitzacions. Amb un temps relativament curt, botànicament parlant, es fa mestressa i senyora d’amplis terrenys conquerits, no permetent sota cap concepte que aquests puguin ser compartits per la vegetació pròpia del terrer. Sortosament, hi ha qui creu que tot això té solució i hi lluita, tal com es desprèn de les actuacions que s’han portat a terme amb el decidit suport de l’Associació Nereo de Begur a sa Riera i entorns, encaminades a canviar la tendència d’aquesta invasió i tornant a cedir el terreny a les plantes autòctones, velles sàvies adaptades a la realitat de la dinàmica ecològica i de la biodiversitat del medi litoral. Un motiu més per a la reconciliació que cerco avui en aquest racó de l’Empordà, el de veure que hi ha gent que intenta deixar el món un xic millor de com l’ha trobat. Ras i curt.

Sa Riera, des del camí de Ronda

El deler d’anar a clissar més enllà ens aclama quan veiem com s’ofereix entre les barques el camí que ressorgeix de la sorra allà on la cala mor per l’altra banda, tot seguint, ben posat, el fil del relleu costaner, perseverant en la seva crida. Certament, el primer tram sa Riera enllà, fent via cap a diguem-ne Aiguafreda i sa Tuna, és apte per tot tipus de pretensions, tot i que pel meu gust el desordre de la totxana és massa a prop, malgrat hi hagi moments que pugui semblar que estem a les envistes d’un principi de paradís terrenal. Mentre camino afloren sentiments contradictoris, plens d’interrogants sense respostes racionals que m’arribin a convèncer. En aquest cas, doncs, la reconciliació amb l’indret s’assoleix per la banda de la plàcida solitud que s’hi respira en aquesta època de l’any, ara que l’hivern encara cueja, i per la sempre reconfortant i tímida presència del sol que ens escalfa rere una roca a recer del vent tot veient com les indecises i cristal·lines onades joguinegen a fer rodolar còdols i algues. L’aventura acaba aviat. Just abans d’arribar al cap des Forn, a l’altura de la punta de la Creu i del golfet de les Mines, el camí de ronda es mig perd atrapat per la teranyina de penya-segats, cases, tanques i jardins. No acabo d’entendre cap on ens duria ara aquest viarany que es desvia clarament del fil de la costa i puja vessant amunt cap a un indret incert. Camí i aigua s’han emmurriat gairebé a la força i, en part, n’acabes sent víctima, atrapat igualment enmig d’una aclaparadora teranyina de taques de ciment. Giro cua, per avui ja n’hi hagut ben bé prou.

El Pedró de Pals

Ara toca l’anhelada reconciliació amb l’enlairat nucli del Pedró de Pals. En recordava fatalment aglomeracions pertot, crits i batibull, en una calorosa tarda d’agost de no fa gaires anys, marxant-ne colpit i commogut i amb cert mal gust de boca. Avui, no. Els carrerons del poble, ara en temporada d’anar fent, més tranquils i recollits, permeten un agradable deambular, entrant-hi pel carrer de l’Abeurador, fins a la plaça Major, torre de les Hores o de l’Homenatge, església de sant Pere, les torres de l’antiga muralla, el que queda del castell, recinte actualment privat, i, finalment, el memorable indret elevat batejat com a mirador d’en Josep Pla, des d’on l’escriptor passava llargues estones embadalit prenen vistes d’aquesta part de l’Empordanet, segurament un dels seus indrets més gaudits d’aquesta part de la seva terra natal.

Aquest nucli antic de Pals n’ha viscut de tots colors. La documentació que en parla permet datar-ne algunes vicissituds a partir del segle IX, quan se sap que es fa construir el castell. Més tard, cap als segles XI i XII s’erigeix la torre de l’Homenatge, resta del conjunt que ha arribat als nostres dies restaurada convenientment. Se sap, també, que la muralla fou elevada entre els segles XII i XIV. Actualment només se’n conserven quatre torres. També s’ha anat adaptant als successius nous temps l’església de Sant Pere, començada a construir aprofitant-ne els carreus del castell, de base romànica, absis i nau d’estil gòtic, portalada frontal barroca, i campanar ben tardà ja del segle XVIII. Al carrer Major, i a altres racons del poble, s’hi poden contemplar antigues sepultures, sembla ser que de l’època visigòtica. Després de la Guerra Civil, el poble va quedar trinxat i malmès per dalt i per baix, però gràcies a la pertinent iniciativa del doctor Jaume Pi i Figueras, aviat secundada per multitud d’amics i veïns, se’n començà una obstinada restauració que pràcticament ha arribat fins als nostres dies. Evidentment, si el dia és dels d’embadocar-se i no ens ve d’unes hores, el recinte ofereix prou atractius per fer de la visita una recordada experiència. Tot hi és prou recollit, podem badar llarga estona amunt i avall gaudint dels detalls i del bon gust per la pedra ben posada, encara que algú pugui pensar, no sense certa raó, que en excés, o que algú altre pensi que el resultat de tanta restauració és massa llepat i que, tot plegat, fa que el nucli antic de Pals sembli més un museu que un poble que s’hi porti a terme una vida versemblantment quotidiana. I, efectivament, aquesta afirmació té, molt probablement, la seva raó diguem-ne contemporània: la funció d’aquest nucli, perdut ja aquí el Pals modest i rural d’antany, és la seva especialització turística i patrimonial. I ja se sap, a la gent la pedra neta i ben endreçada, li sol agradar. Signes dels temps.

Un racó del Pedró del Pals

Però Pals, sobretot amb el seus arrossars, conserva encara part del terme arrelat a la productivitat primària del territori. I que, per cert, diuen que es tracta d’un arròs excel·lent. I aquesta fal·lera no ve de fa quatre dies, sinó que se sap que aquí es neguen amplis terrenys a conveniència del preuat cereal almenys des del segle XV. Després d’un temps de prohibicions i dessecacions per tal d’evitar el paludisme, ja entrat el segle XX torna amb força l’aprofitament d’aquest terrer mig negat. Tanmateix, el nom de Pals ve de palus, de significat ben diàfan, és a dir, terreny pantanós. Terreny pla, de miralls d’aigua en certa època de l’any, en part dessecat i que saciava la vista i la sensibilitat d’en Josep Pla de la mateixa manera que ara jo me’l contemplo des d’aquest mirador homònim tot sospirant un bri d’optimisme i amb l’esperança que es donin les condicions socials i econòmiques pertinents perquè la seva utilitat agrícola es pugui continuar donant amb certa complicitat amb el bon equilibri territorial que l’Empordanet es mereix avui més que mai. Per perdre-s’hi, recs enllà, i poder viure’l en les diferents èpoques de l’any i del cicle de l’arròs, des de l’amable configuració dels esmentats miralls d’aigua inicials, fins a la massa densa i marronosa a punt de ser segada a les acaballes de l’estiu, passant per la lluminositat del verd cridaner així que arriba la bonança ben entrada ja la primavera. Serà, sens dubte, ben trobat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada