Collada de Clarà enllà

Indrets en l’oblit

Hi ha indrets que pateixen com cap altre una mena d’oblit persistent. Condicionats per ser, en plena era de la rapidesa que ens proporciona el cotxe, indrets de passada, amb prou feines en recordem els noms dels escarransits nuclis que podem anar clissant en els indicadors de la carretera. Un cop passat Solsona, si enfilem la collada de Clarà i enllà d’aquesta, s’estén una vasta zona que, almenys en el meu cas, ha suposat durant molt de temps uns d’aquests oblits. Dòcils valls, carenes i racons formen la conca de la Ribera Salada, aquelles extenses pinedes del Solsonès que, mirant cap a ponent, s’aboquen a les portes de la vall mitjana del Segre, entre Oliana i Ponts, riu que recull les seves lleugerament salades aigües. I arriba un dia que et dius que prou, que cal anar-hi peti qui peti, que cada vegada que hi passes penses, amb certs remordiments de culpabilitat, que no tens perdó possible de no parar-ne mai prou atenció.

Per terres de Ceuró

Així doncs, un matí amable d’octubre, fem cap a Solsona, enfilem la collada de Clarà i, un poc més enllà de Castellar de la Ribera, girem cap a Ceuró, petit llogarret enfiladís que presenta unes bones vistes dels indrets propers. La quietud del lloc és per emmarcar. M’hauria plagut, certament, trobar-m’hi un antic cafè on poder respirar-ne el moviment propi d’un bon matí. Res de res. El protagonisme aquí no se l’enduu, ara per ara, la vitalitat humana, sinó segurament el pòsit arquitectònic i espiritual plasmat per la preciosa església de Sant Julià, amb orígens al segle XI. Allà baix, el riu. Cap al sud i cap a ponent, o més aviat cap a tot arreu, valls, carenes i turons encatifats de pins i algun roure jovençà que tot just mig insinua l’ocre vestimenta de tardor, i, cap al nord, l’altiva i notòria serra del Port del Comte i companyia. També es mostren cap a ponent, orgullosos, els perfils de les respectables serres de Comiols i del Montsec.

L'església de Sant Julià de Ceuró

A la cruïlla de camins que en formen l’entrada, just al costat del cementiri, un oportú indicador ens descobreix el camí carreter que ens ha de dur a l’anomenada necròpolis neolítica de Ceuró, datada, segons indicacions, aproximadament cap al 4000 abans de Crist. Aviat és dit i vist. No ho sé, però no m’arrenquen pessigolles a la panxa aquests petits dòlmens. Me’ls miro, en respecto la dimensió històrica, per descomptat, però no acaben de ser sang de la meva devoció. Només arribar-hi ja em tempta molt més el camí que continua enfilant-se pel vessant, deixant ara la rasa, per descobrir-nos la masia de les Grioles, amb el seu rude pou de pedra a tocar del camí que hi arriba entre sembrats. 

A prop d’aquí, fàcilment desapercebuda, sembla que hi ha una de les moltes fonts Salada que podem trobar anant per altres indrets, com la del Bages, la del Pallars i la del Berguedà, i, evidentment, no tan coneguda ni cabalosa com la font Salada a prop del Salí de Cambrils, una de les més determinants en la certa salabror de les aigües de la Ribera Salada. Desconec la importància en quantitat d’aigua i salabror d’aquesta surgència amagada, però em sembla que no en deu contribuir massa en cap de les dues coses. 

La masia de les Grioles queda dins d’un recòndit i breu clos de terrer, encerclat pel serrat Llarg, el collet de Sant Pere i la collada de la Fusta, un indret lleugerament enclotat, més aviat sec i magre, clapat de sembrats i clivellat per un parell o tres dels primers escorrancs que acaben formant l’aportació d’aigües a les rases de les Grioles i de Villaró, tot plegat per anar a desembocar a la Ribera Salada. Allà on el sembrat no gosa imposar-se, les pinedes hi abunden, aquí encara prou valentes, salvades segurament del trist incendi que el 1998 va deprimir gran part d'aquestes terres del Solsonès.

El pou de les Grioles

Un camí que no duu enlloc

Voltegant els sembrats, acabem de suar la costa que ens deixa al capdamunt del llom carener que forma el serrat Llarg. Des d’aquí dalt es veu molt millor l’efecte escorredís de les terres enclotades per les quals hem anat pujant des de Ceuró. Ara cal cercar el camí que ens ha de dur, bo i descendint per l’altre vessant, fins a Castellar de la Ribera, quatre cases i una església lleugerament enlairades dalt d’un planet carener que formen els pendents guanyats per la rasa de Vilatobà i un breu curs d’aigua tributari de la vall principal de la Ribera Salada. Els camins van i vénen, busquen la sortida, però a vegades es perden no duent a cap lloc de precisa entitat. Talment ha passat amb el primer camí que ens ha semblat obert i sincer, flanquejant el vessant entremig del bosc fresc i ufanós, però que el molt murri t'acaba portant, seduït enganyosament per l’embriaguesa de la seva bellesa, fins al mig d’una estreta clariana encatifada de pinassa i plançons, sense més ni més. Feina feta: aquí s'acaba el camí que no duu enlloc. Potser sí que si ens disposéssim a esbrinar que hi ha més enllà de l’espès sotabosc que ens oculta tota possibilitat de prosseguir còmodament tindríem alguna sorpresa. Qui sap, algú ho ha provat? Finalment, havent hagut de girar, i tornant a passar per l’embriaguesa de la bellesa del camí –sensació viscuda tantes i tantes vegades, i no me’n canso!–, trobem un camí esquerp, pedregós, a voltes mig perdut, de mala petja, que, aquest sí, ens acaba acompanyant fins al capdavall de la rasa de Vilatobà. Els cants de sirena, la bellesa efímera i traïdora, al costat de la humilitat perseverant, potser un pèl tosca, sí, però amiga i de bon fiar. I, cal admetre-ho, hi hem caigut de quatre grapes.

Passant per Castellar de la Ribera

Des de la rasa de Vilatobà, altre cop enclotats, només cal remuntar un xic per plantar-nos davant l’església de Sant Pere de Castellar. El temple actual, tal com el podem veure avui, data del segle XVIII, però la documentació parla dels avantpassats, el més antic dels quals clava les arrels ben enllà del segle XI al redors d’un castell termenat del qual només en queda una part del mur. L’antiga escola, en desús però acuradament conservada tal com era antany, és visitable. Certament, un viatge en el temps. El nucli és reduïdíssim i la resta aviat és vista. Baixem per unes escaletes on hi ha una dona adobant uns clavells. Fa veure que no ens clissa. Just quan passem pel costat, quan li és impossible no girar-se, intentem parlar-hi, però, carall, sembla que ara, esquerpa, no en té massa ganes. Saluda, forçada per la situació, però a la que pot es fa fonedissa a refugiar-se cap dins de casa. Estàvem i continuem sols, doncs. I no sembla que, ara mateix, hagi d’haver-hi gaire ningú més per aquests verals. Només ens queda seure a l’ombra d’un tronc estirat al llarg del mur de l’església a viure el moment que la solitud ens regala. Moment de menjar quatre ganyips, per anar tirant.

La Ribera Salada al seu pas pel pont del molí de Querol

Les tres Santes Magdalenes

De ben bé sota el nucli de Castellar de la Ribera flanqueja un camí carreter que acaba portant fins a la zona on s’ubica l’històric molí de Querol, ara en desús, però prou actiu durant força segles. Lògicament, el molí és a tocar de la Ribera Salada, en una certa cruïlla de camins. D’aquí surt la carretereta que ens durà demà cap a Cambrils. Ara, però, ens fixem en el camí carreter que vorejant bells paratges puja fins a Vilaprinyó, una antiga construcció encastellada amb restes de muralla del segle XI i d’eixerit topònim. També hi sobreviu una senzilla capella dedicada a Santa Magdalena. De fet, trobem que n’hi ha tres amb aquesta denominació per aquests tocoms, comptant aquesta. Quan hi arribem, unes noies que semblen habitar-hi, ens ho aclareixen amablement: una, la que tenim ara al davant, del segle XIII, adossada a la mateixa casa de Vilaprinyó; una segona, sembla que originària del segle XI, mig perduda dalt el proper serrat de Santa Magdalena; i la darrera, a l'indret de les Tàpies, que ara anirem a cercar. 

A tocar de la casa de Vilaprinyó, per la part de ponent, un camí emprèn una revolta per anar a travessar la propera i ombrosa rasa de les Forques. El traçat fins a les Tàpies alterna les rases més ombrívoles i els xamosos sembrats salvant els breus accidents orogràfics que cal serpejar. A les Tàpies trobem la tercera capella dedicada a Santa Magdalena, sembla que amb orígens també ben bé al segle XI. Ara, el camí, que deixa la casa a la dreta, busca de primer la carena de l’altiplà del serrat de Savila, per després anar-se enclotant pel còmode flanqueig que ens ha de tornar a tocar de la Ribera Salada, pràcticament d’allà on hem sortit aquest matí. Una gran marrada, volgudament buscada, que posa el primer gra de sorra per a rescabalar del dolgut oblit aquesta regalada contrada de la Ribera Salada.

Ja de nit, acabem plantant la tenda dins d’un clap d’un carener bosc de pins a prop de la cruïlla de l’hostal del Roquer, carretera de Cambrils amunt.

Un bell camí carreter puja cap a Vilaprinyó

La quietud de Cambrils

L’endemà ens arribem fins a Cambrils, nucli mig ensotalat a tocar de la valleta que forma el turmentat relleu. Abans d’arribar-hi, un cop passat coll Pregon, el mirador de la Serra-seca descobreix els altius espadats i les curioses formes tectòniques que envolten les remotes clotades de la Móra Comdal i la Valldan, perduts i oblidats llogarrets avui pràcticament deshabitats. Més enllà, s’estén la vall del Segre, alliberada després de l’estrangulació de l’estret d’Oliana, les serres de Sant Honorat i d’Aubenç, dretes i impressionants, i, potser, fins i tot, treuen el caparró les serres del Boumort i de Sant Joan. Just al darrere, amb la vall del Segre a l’esquena, un relleu rocós clapat de pins es reclina formant uns primers barranquets a banda i banda de les breus elevacions que formen uns turonets, que hi semblen posats per a fer-hi bonic. A baix a la vall principal, el Riu Fred, un dels cursos, segurament el principal, que acabaran formant la nostra Ribera Salada a partir d’Aigüesjuntes, indret de nom ben explícit. Al cel volteja algun rapinyaire.

Cambrils conserva, dalt d’una breu elevació tot just arribant-hi per aquest cantó, part dels paupèrrims murs del castell. Tot plegat, però, es confon amb l’esglesieta d’origen romànic de la Mare de Déu del Remei i les runes del que sembla un antic mas ubicat a recer del turó. L’indret ofereix un plausible descans amb bones vistes sobre la vall del Riu Fred i el muntanyam dels voltants. L’estelada oneja al capdamunt de tot el conjunt. I, ara, amb aquesta mica de brisa que hi arriba, es desplega alegre tallant plàcidament el silenci imperant. Una quietud que abdueix i que fa que s’hi escolin els minuts un rere l’altre sense que acabi d’arribar mai el moment de marxar-ne. 

A baix, a tocar de la carretera, descansa l’església de Sant Martí, retocada però amb orígens ben enclavats al romànic. I més enllà, el Salí, l’antiga explotació salina d’on s’extreia la sal mitjançant l’acumulació controlada d’una determinada quantitat d’aigua salada en els bancals o eres d’evaporació. Aquest procés d’obtenció del preuat element existia, segons documentació, almenys des del 1780. L’última obtenció de sal en aquest lloc es va portar a terme a l’inici de la dècada dels seixanta del segle XX. Des d’aleshores, després d’uns anys de malaurat abandó, no fa pas massa l’Ajuntament d’Odèn ha iniciat la lenta restauració del lloc per tal d’adequar-lo a les visites organitzades. I, potser, suggereixo, tornar-lo a posar en funcionament com sembla que ja han fet a Gerri de la Sal, al Pallars. Qui sap!

Gorges retallades de la Ribera Salada

Més avall de Cambrils, seguint l’excavada orografia del Riu Fred, Aigüesjuntes avall, trobem el pas del pont del Clop, indret perfecte per poder admirar, si ens hi endinsem, la lenta tossuderia de les aigües en avançar modulant la roca conglomerada a la seva conveniència. Sembla que la presència d’un antic hostal insinuï, a més, l’ancestral concurrència de l’indret. Avui és, sens dubte, un privilegiat punt des d’on cercar llargament la solitud del gorg i el petit salt d’aigua. Aigües amunt del pont del Clop, s’estén un petit món a part de retallats, petits i solitaris engorjats encara prou oblidats, sensuals i gràcils cadolles per a fer-hi una bona remullada tan bon punt la calor comença a imposar-se.

Gorges retallades pont del Clop amunt

Comiat a Sant Sadurní de la Llena

Més endavant, pont del Clop enllà i deixant ja decididament el curs principal de la Ribera Salada, portem a terme el comiat, per avui, d’aquesta contrada al redors de l’humil i senzilla però simbòlica joia del romànic rural de Sant Sadurní de la Llena, amb orígens al segle XII. No només per l’esglesieta en si, sinó també per la placidesa del lloc. És un bon indret per perdre-s’hi entre sembrats i pinedes tot cercant-hi, ara que en comença l’època, algun bolet. Just per sota la rectoria i l’església de la Llena, hi passa la rasa de Socarrats, tributària encara de la Ribera Salada però ja una de les últimes que en formen la conca. Així doncs, seguint la carretera cap a Solsona, uns quants revoltets abans d’arribar al barranc de Pallarès, clarament pertanyent ja a la conca del Caderner, i en pic es passa el terrer altiu i planer de l’hostal Cirera, deixem ja els pendents que tiren cap a la Ribera Salada, aquesta oblidada i silenciosa contrada, humil, de minsa població disseminada i que manté la seva amable idiosincràsia sense escarafalls de mitificat i fals progrés. Una abraçada sincera a aquesta terra!

Sant Sadurní de la Llena

Octubre de 2008