Pel bell mig del pla de la Selva

Disposat a passar un matí de dissabte de cel obert i rialler deambulant pel pla de la Selva, tot cercant turonets des d’on poder allargar la vista, decideixo, condicionat pel reclam d’unes passades lectures sobre Caldes i Sant Andreu Salou a l’excel·lent revista Gavarres i a la crida dels indicadors de la carretera, per donar cop de volant cap a la propera població de Caldes de Malavella.

Recordo l’entrada com d’aquelles que, tot i no haver-hi estat mai, et són feliçment familiars, com si fos un moment viscut tantes i tantes vegades. Emoció que reconforta més que mai i que esperona a passejar-hi sense contemplacions. Hi ha moviment a Caldes, sembla un poble actiu i d’agradable ambient en aquest assolellat matí de gener pels carrers més cèntrics i pels comerços entorn de la plaça de Sant Esteve. El diari ja l’he comprat, però, i només per poder-ne tastar el tarannà, entro com aquell qui busca i no troba a la llibreria de la cantonada.

Unes passes i se’m planta l’església de Sant Esteve. Podria passar desapercebuda vista des de la seva façana renaixentista, però només cal començar-la a voltar per copsar-ne uns absis romànics llombards que en destapen hàbilment el possible origen, ben bé al segle XI.

Més enllà s’estén la bonica rambla Recolons, flanquejada d’orgullosos i vistosos edificis modernistes i noucentistes replets de detalls de forja i ceràmica. Passant per la plaça de la Creu aviat saludem el carrer Major a punt d’entrar a la petita plaça dels Polls, on comencen els racons més antics de la xarxa de carrers i carrerons.

Rambla Recolons de Caldes de Malavella

La riera del Lleixiu imposa el seu discret traç pel bell mig del cor de Caldes de Malavella, fent-se pas estretament pel poc espai que deixen les cases a banda i banda. És un racó curiós, ombrívol i fred, ara sent gener, i lleugerament melancòlic. Em crida l’atenció el nom del fil d’aigua. Lleixiu? Es refereix al “líquid alcalí emprat per a fer bugada i per a desinfectar”?

A cada passa, un regal: algunes magnífiques dovelles, algunes cases amb detalls de caire modernista, alguns racons que conviden a seure i veure la gent passar. De cases en destaquen, entre altres, les anomenades de Can Trelles i de Cal Ferrer de la Plaça, edificis d’origen medieval amb una interessant història al darrere. També destaca, per la seva forma i ataronjat color, l’edifici noucentista que resguarda des d’un bon principi la biblioteca, dedicada al malaguanyat pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.

Més enllà, les restes de les termes romanes i el bocí que es conserva de l’antiga muralla. I tancant el cercle de la passejada, sobresurt l’entrada a l’impressionant edifici envoltat de jardins del Balneari Prats, arribant a la mateixa plaça de Sant Esteve.

De Caldes surt una dòcil carretereta que duu a Sant Andreu Salou, llogarret lleugerament aturonat amb discretes vistes a aquest sector del pla de la Selva. Discretes però suficients per fer-se una precisa idea de l’estimulant mosaic agroforestal amb l’omnipresent teló de fons de les emboscades Gavarres que en conforma el paisatge.

Paisatge proper a Sant Andreu Salou

I des d’aquí estant, més enllà del camp obert que en carícia l’església, penso com em fa patir la possible degradació desenfrenada, sense sensibilitat i acord, del paisatge del pla de la Selva. Corredor de molt passar-hi des de sempre, són contrades mig partides per les grans infraestructures de transports i afectades per la sensible transformació i la disminució del pes del sector forestal, agrícola i ramader.

Seria urgent i necessari parlar de com evitar la possible pèrdua dels valors del paisatge al pla de la Selva, objecte de lloança literària per la seva finor. Plana situada enmig i a prop de dos grans pols de pressió urbana, i molt llaminera, doncs, per a tota mena d’usos industrials, urbanístics i de transports. Però, a la vegada, terres fèrtils que juguen un factor important dins la matriu ecològica, social i cultural del territori. El paisatge, vist i entès des d’un punt de vista integral, considerades totes les seves dimensions naturals, socials, econòmiques i culturals, necessita un acord també global.

I ara, percebent encara el preuat i ancestral equilibri paisatgístic que la petjada antròpica d’antany havia assolit en aquesta plana, penso més que mai en aquesta certa necessitat de posar límits als interessos desmesurats i purament econòmics de només uns quants i de la manca de sensibilitat i d’acord, i poder tornar pujar a Sant Andreu Salou a fruir de la visió d’aquell camí que uneix la riba d’aigües clares amb el vessant emboscat del turó just des d’on s’estén el sembrat vers l’horitzó retallat per una pollancreda. Per exemple.

Gener de 2008