Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dilluns, 30 de maig de 2011

El ball de l’Estapera de Terrassa, dels llibres a la plaça

A vegades passa que el poble, mitjançant segurament els més lletraferits, poua de les antigues fonts orals o escrites només pel plaer de tenir en compte el passat en el procés constant de creació i reinvenció de les tradicions festives, encara que només sigui per aprofitar-ne les denominacions i, potser, algunes escorrialles. I aquest és, ben mirat i sens dubte, el cas del ball de l’Estapera a Terrassa.

De fet, poca cosa en podem dir del passat caduc d’aquest ball. La informació escrita que ens n’arriba d’antany és escassa i confusa, però deuria resultar suficient perquè dos veterans prohoms agitadors i apedaçadors de part del corpus festiu de Terrassa, en Marc Galí i en Lluís Puig, se’ls passés pel caparró, cap a mitjans de la dècada dels 80 de l’encara proper segle passat, tornar-lo a posar, diguem-ne, en circulació.

Hi deuria ajudar, i molt, el fet que ens n’hagi arribat la partitura, convenientment transcrita a l’edició d’Estampa de M. Utset Juncosa, antiga editora de Terrassa, que aplega els textos del Certamen Literari del Ateneo Tarrassench celebrat en lo Teatre Principal, lo dia VII de Juliol de MDCCCLXXXX, –és a dir, doncs, del 1890–, formant part del treball Costums del Vallés, escrit i presentat per Manel Soler i Camillo, guanyador d’un accèssit al Premi del Centre Tarrassench. Diu en Soler i Camillo (pàgina 148 del volum II): “Lo dia de cap d’any, se ballava l’estapera en molts pobles del Vallés, que n’era un ball molt bonich (...)”. Res més. D’on treu la informació Soler i Camillo? A quins pobles del Vallès s’hauria pogut ballar? Que se sàpiga, al dia d’avui aquesta és la referència més antiga a on s’esmenta l’Estapera com a dansa popular.

Més endavant, ja molt entrat el segle XX, quan el prolífic Joan Amades recull aquest ball en el seu Costumari, esmentant les velles tradicions que configuraven el dia de Cap d’Any, en diu que “en moltes poblacions del Vallès, entre elles Terrassa, a la tarda d’avui es ballava l’Estapera, dansa molt alegre i animada”, i que “ fa anys que s’ha perdut i només resta record de la tonada”. Però també, i en el mateix volum, deixa constància que pel dia de Sant Antoni del porquet “els carreters i gent del tragí, de Terrassa, sortien a la plaça i ballaven l’Estapera, dansa molt típica i graciosa exclusiva de les gents que menaven animals. Se n’ha perdut la coreografia i només se n’ha conservat la tonada (...).

És en aquest mateix moment del calendari festiu on també es situa l’Estapera a l’article no signat publicat a la primera pàgina del Tarrasa Información del 4 de maig de 1959: “En nuestra ciudad la “Estapera” todavía se danzaba durante los primeros lustros del presente siglo, en el baile –que tenía lugar en el desaparecido Teatro del Retiro– que organizaba el Gremio de Arrieros para celebrar la tan típica fiesta de “San Anton”, conocida en la capital con “Els tres tombs”, danza con cierto aire de jota, que ejecutaban varias parejas de veteranos carreteros”. Cal dir que l’esmentada melodia conservada que ens ha arribat fins avui, d’aire de jota no en té res.

Si ens hem de cenyir, però, a Aureli Capmany, “La Estapera es el nombre de un gracioso baile, propio de la comarca del Vallés, ya desaparecido. Lo bailaban en Tarrasa, el día de la fiesta de San Antonio Abad (17 de enero), los carreteros. En otros pueblos de la comarca lo bailaban el primer día del año” (a El baile y la danza, treball que podem trobar al segon volum de l’obra col•lectiva Folklore y costumbres de España, del 1931).

Com quedem, doncs? Es ballava per Cap d’Any a moltes poblacions de la comarca, entres elles a Terrassa? Per Sant Antoni, només a Terrassa (i no, en canvi, el dia de Cap d’Any)? Estem parlant de la mateixa Estapera? Certament, sovint, el pas del temps no ajuda a discernir precisament les coses.

Tant se val. El batibull de la història no impedeix, en aquest cas, que tots els breus i dispars esments a la desapareguda dansa fossin suficient estímul perquè en Marc Galí n’inspirés, entre 1985 i 1986, un nou ball de bastons pels recents reorganitzats Bastoners de Terrassa, i per, posteriorment, estrenar-lo com a nou ball durant el transcurs de la, també feia pocs anys recuperada, festa de la Santa Creu del barri de Ca n’Aurell del dia 10 de maig de 1987. Només va caldre vestir el ball de dalt a baix amb una nova coreografia –ideada per en Lluís Puig–, car l’original no la recordava ni ningú ni document, i au!, l’Estapera novament al carrer.

Si hem de fer cas de la crònica apareguda al Diari de Terrassa del dimarts 12 de maig de 1987, l’estrena deuria ser força reeixida. Certament, els impulsors –l’Esbart Terrassa– anaven preparats a consciència, desitjant que tot anés molt bé. Una estrena així s’ho ben valia. Fins i tot, dies abans de l’esperada posada de llarg, varen oferir, il·lusionats, almenys dues sessions d’aprenentatge obertes a tothom al parc de Sant Jordi de Terrassa, convenientment anunciades per la premsa de la ciutat (Diari de Terrassa dels dissabtes 26 d’abril i 2 de maig de 1987). Està vist, doncs, que en l’esdeveniment s’hi respirava certa expectativa ciutadana.

I així és com ens ha arribat el ball de l’Estapera als nostres dies. Per una banda com a ball de bastons propi dels Bastoners de Terrassa, i, per l’altra, com a ball de parella saltat, ambdós executats no només a l’esmentada festa de la Santa Creu de primers de maig, sinó també per la Festa Major de Terrassa, pels volts de Sant Pere. Tant en un marc festiu com en l’altre, i pel que fa a la versió no bastonera, vol ser un ball final d’acte i de participació, és a dir, encara que generalment iniciat pels dansaires titulars dels esbarts allí reunits, ràpidament hi és convidada a ballar tota la concurrència, sobretot la canalla. La nova coreografia, senzilla i ràpida d’aprendre, facilita aquest fet. I és així, també, com s’ha anat popularitzant a les escoles de la ciutat i a algunes ballades organitzades més enllà del calendari festiu convencional, entre elles les trobades mensuals que l’associació Treure Ball ofereix al llarg de l’any a la ciutat.

Text i recerca: Carles Rué i Miras.
Article publicat a la revista Vallesos, nº1, maig 2011.


El ball de l'Estapera de Terrassa, ballat durant la Festa de la Santa Creu i l'Arbre Maig de Ca n'Aurell (foto: Montse Saludes)
   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada