Visió dels paisatges vallesans

Des de fa un cert temps, l’Observatori del Paisatge de Catalunya, creat en un context d’interès creixent per les qüestions relacionades amb l’estudi, protecció, gestió i ordenació del paisatge, ha posat fil a l’agulla a aportar, amb prou encert, una mica d’ordre en tot allò que ateny la realitat dels paisatges catalans. Una de les primeres obvietats clarament observables rau en el fet que la varietat d’unitats de paisatge al nostre petit país, és, segurament, de les més altes del continent europeu. Des d’extenses i rectilínies planícies i terrenys lleugerament ondulats, fins a una gran munió de baixes, mitjanes i altes muntanyes; des de zones humides i aiguamolls, fins a àrides estepes pràcticament eixutes; bastants tipus d’extensos i espessos boscos i estrats vegetals diferents; ramaderia i cultius de regadiu i de secà de prou varietats, així com un gran desplegament d’activitats socials i econòmiques; costes fàcils i suaus i de més esquerpes i traïdores; i, és clar, una varietat de climes, del suau mediterrani litoral al més dur i exigent clima d’alta muntanya, cobrint una part important de la paleta climàtica. Tota aquesta gran varietat física, econòmica i cultural, s’ha vist finalment plasmada en l’elaboració del mapa de les unitats de paisatge de Catalunya, cent trenta-cinc en total. D’aquestes, nou s’integren, parcialment o total, al territori comprès entre els límits difusos dels paisatges –més enllà dels estrictes límits administratius– de les actuals dues comarques que engloben el gran Vallès. Aquests nou paisatges, amb les seves noves i velles denominacions, són: la Plana del Vallès; Collserola; Xaragalls del Vallès; Sant Llorenç del Munt, l’Obac i el Cairat; Cingles de Bertí i Gallifa; Montseny; Baix Montseny; Serra de Marina (el Montnegre, el Corredor, Sant Mateu, la Conreria...), i un petit bocí del Moianès.

Així doncs, per tal d’amarar-nos d’aquests rodals del Vallès, no hi ha res com sortir a estirar-hi les cames pels seus camins i viaranys. Caminant, sí, al ritme natural de la persona, que és quan millor som capaços d’afinar l’atenció a les percepcions sensorials que rebem de l’entorn i de les particularitats paisatgístiques que anem copsant tan bon punt sortim de les quatre parets de casa. Una visió conscient i desperta, si es vol, a la complexitat de la realitat paisatgística, a la seva evolució històrica, econòmica i social, a la seva realitat geogràfica, cultural i patrimonial, a la personal percepció sensorial i estètica (el paisatge ens entra per la vista, per l’oïda, per l’olfacte, o pel tacte del vent sobre la pell, o pel gust que ens deixen els seus fruits...), i, finalment, a la vivència d’aquell amalgama idiosincràtic d’emocions i pensaments que sorgeix entranyable. El paisatge, doncs, esdevé una barreja de percepcions i les seves emocions consegüents, però també allò que conté i allò que hi passa i que hi ha passat i que, necessàriament, el caracteritza des de totes les perspectives possibles. En síntesi, doncs, una visió d’una realitat física i cultural, on el fet natural i l’antròpic es donen la mà –a vegades sàviament, sovint molt barroerament. Però no una visió estàtica, sinó dinàmica, sempre viva, canviant segons els usos i abusos a què ha estat i és sotmès el territori, cosa aquesta última, malauradament, força estesa a molts racons de les contrades del nostre Vallès.

La plana del Vallès des dels primers contraforts de la Serralada Prelitoral

Redescobrint la Plana del Vallès

La Plana del Vallès és, a grans trets, l’extensió que va del congost de Montcada a la línia que uniria Sant Pere de Vilamajor i Cànoves amb la Garriga, Caldes de Montbui, Sentmenat, Castellar i Terrassa, i des de Rubí fins a Vilalba Sasserra, amb el límit contraposat que imposa la serralada litoral.

Des dels altívols i accidentats relleus del capdamunt del cim de la Mola o del santuari del Puiggraciós, només per anomenar dues de les grans talaies pròpiament vallesanes, aquesta plana es percep llisa i sense massa patiments. Els breus relleus hi quedaran difuminats per la distància, les boirines i, també, la pàtina de gasos i fums que, sovint, amb la inversió tèrmica, reposen ajaçats en tota la seva extensió. Des d’aquí dalt estant, a més, una de les característiques més tangibles percebudes d’aquesta intervinguda plana del Vallès, és la seva aglomerada trama urbanística i industrial. Un espai de relleu fàcil en el qual fer créixer pobles, ciutats, polígons, infraestructures i vials ha estat bufar i fer ampolles. Ara bé, si baixem dels altius pedestals de l’amfiteatre dels seus marges i ens posem a caminar per molts dels seus racons, podrem viure amb la pròpia suor del cos que aquesta extensió és, en gran part, una contínua i discreta ondulació de franges de breus carenes i valls. Pertot petits turons i carenes emboscades –algunes encara, sí– i les seves contraposades valls amb els seus rius, rieres i rierols, pràcticament tots cursos d’aigua tributaris del riu Besòs, exceptuant els de la zona de Terrassa i Rubí, que s’aboquen ja al Llobregat. Ni els polígons ni les carreteres (deixant a part les autopistes i altres grans obres públiques, que arrasen amb tot allò que se’ls posi per davant), no han quedat al marge d’aquesta realitat. Només en alguns indrets molt concrets, generalment alguns centenars de metres a banda i banda d’alguns cursos fluvials, la plana respon certament al seu màxim atribut.

Si el que volem és evitar precisament la laberíntica trama urbana i suburbana, caldrà intentar estirar-se per les poc altívoles carenes i fins a les discretes capçaleres de les valls, abillades algunes encara amb boscos i bosquets, generalment de pins però amb raconades d’alzines i algun roure mig perdut. Vegetació que juga a crear amagatalls a tocar dels camps oberts de cereals (probablement en vessants que abans ocupava la vinya), i de les escadusseres vessanes d’ametllers i olivers que, en molts casos, agonitzen i aguanten com poden. Tanmateix, fins a aquestes carenes s’han atrevit a enfilar-se, també, les extenses i copioses urbanitzacions, exemplificant i tendint cap al poc encertat model de ciutat difusa. S’ha fugit, amb poca traça, de la morfologia compacta per la qual, fins a l’arribada de l’explosió demogràfica i, sobretot, la febre constructora, es caracteritzaven els nuclis mediterranis i, per tant, del Vallès. Certament, venim d’un intuïtiu equilibri morfològic i territorial que permetia dir amb orgull que al Vallès, de res, massa, tal com en feia esment Pere Quart, el poeta de Sabadell, que, lliurat a la nostàlgia de l’exili, escrivia en els seus cèlebres versos: “En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra (...)”.

Aquest secular i maltractat mosaic agroforestal esquitxat de masies aïllades típic de la plana vallesana, encara perceptible en la mesura que deixem les zones més intensament urbanitzades, fa bo de veure cap a les rodalies del reivindicat Gallecs, entre Mollet i la carretera que uneix Parets amb la riera de Caldes, així com a la zona de Corró d’Amunt i Marata o a algunes de les parts més enlairades entre riu i riu de la resta del territori, rius com el Besòs, el Tenes, el Mogent, la riera de Caldes, el Ripoll, el Sec, la riera de les Arenes,... Cursos fluvials tots ells relativament modestos i mig domesticats, pràcticament secs en ple estiu, propis de l’irregular règim de pluges del clima mediterrani, encara que antany més d’un ensurt havien protagonitzat quan, de tant en tant, les aigües sortien de mare, furioses, després d’un curt període de pluges persistents. En aquests vorals riberencs, entre riuada i riuada, s’ha anat teixint, en determinats indrets, un mosaic més aviat caòtic d’agricultura de regadiu, basada majoritàriament en petites extensions d’horta, moltes d’elles per al propi abastament familiar. Una agricultura –ara periurbana, en diuen– que resisteix a empentes i rodolons. En alguns d’aquests horts, si més no, es recupera sortosament la producció de mongeta del ganxet, de tanta anomenada gastronòmica. Si hi volem tafanejar, però, no serà estrany trobar-nos, tot caminant per un corriol entre els horts, amb un vell i atrotinat somier que, figurant una porta o un filat, ens barra el pas de forma frustrant i irremeiable.

Si sortim a caminar avançada la tardor, o ja en ple hivern, per algunes d’aquestes lleus fondalades, podem tenir la companyia, sobretot de bon matí, de la sensual boira baixa, que s’esfilagarsa seguint els cursos dels rius, amanyagant els també pocs boscos de ribera que s’hi arrapen fugint de la febre urbana. Alberedes, pollancredes i platanedes, que han patit molt o poc l’acció antròpica, i també, en algunes sorprenents raconades, gatells, avellaners, verns i els pocs oms que encara potser podem trobar. Caldrà buscar-los bé, sense presses, perquè resten als millors amagatalls de la plana del Vallès, tot evocant les populars fontades tan típiques del lleure dels nostres avis. Algunes passejades, doncs, per racons fluvials del riu Ripoll, del Congost o del Tenes, per exemple, encara poden arribar a sorprendre pel seu relatiu bon estat de conservació. Farem bé, doncs, de deixar-nos-hi perdre.

Cal poder caminar per aquesta sovint cridòria de terrer i trencar així, en part, algunes suposicions, prejudicis i maleficis creats a partir de l’intens creixement industrial cap aquí. En aquest sentit, sovint sembla que, molt o poc, els vallesans hàgim girat l’esquena al nostre territori de la plana, segurament més encaparrats a posar endreça als nuclis urbans, sorgits la majoria amb les presses i la manca de planificació pròpia dels anys de caòtic creixement i com a corredor de pas de grans vials de caràcter internacional. A poc a poc, però, l’autoestima creixent va arrelant en projectes de recuperació de la memòria col·lectiva i d’ordenació i preservació del paisatge que caldrà seguir amb interès. Tenim una segona oportunitat encara? Si més no, amb ànims i bones cames, podem jugar a descobrir i fruir d’una peculiar xarxa de camins rals, antics camins rurals o trams de camí ramader, així com, pels més mandrosos a estirar les cames, d’algunes de les antigues carreteres que uneixen diferents nuclis del Vallès oferint-nos els seus antics traçats sinuosos, amunt i avall de les contínues ondulacions, certament trams de recorregut d’un gran interès paisatgístic. En són bons exemples les carreteres que uneixen Terrassa amb Castellar del Vallès i Sabadell amb Matadepera, ja fins al límit amb els primers contraforts de Sant Llorenç del Munt, travessant paratges boscosos i agroforestals força extensos, així com les que uneixen Sabadell i Polinyà amb Sentmenat, o les que uneixen Granollers, Cardedeu i Sant Antoni de Vilamajor amb Cànoves. I si hi coincidim amb la novella primavera, podrem aturar-nos a la revolta d’un camí carener i respirar a fons el perfum de la poc discreta ginesta, clapant de groc cridaner algun vessant de brolla assolellada.

Mosaic agroforestal densament urbanitzat de la plana del Vallès

Trescant Sant Llorenç del Munt, l’Obac i el Cairat

Tot caminant per la plana més occidental del Vallès, de rerefons veurem, mirem on mirem, un conjunt d’interessants elevacions més o menys uniformes que l’envolten amablement. Tanta és la simpatia que desperta aquest teló de fons, que sabut és que els habitants d’aquesta terra hem excel·lit d’una atàvica obsessió per poder-les veure de més a prop, trescant-les i anant a buscar sons i silencis, olors i sabors sovint frustrats ja als sectors més poblats.

La popular muntanya de Sant Llorenç del Munt i la seva companya la serra de l’Obac, així com el Cairat i Sant Salvador de les Espases, són potser de les més concorregudes pels vallesans més occidentals. Caminar per aquestes escarpades altituds vol dir, gairebé segur, en el cas de Sant Llorenç i l’Obac, entaforar-se per les ombrívoles canals encaixades que en solquen els perfils, sovint copiosament cobertes per una ufanosa vegetació d’alzinar i formades per un relleu de conglomerats força carstificat, farcit de coves, avencs i deus a cada passa. Sovint, si anem sense un rumb prèviament estudiat, haurem de girar cua davant d’un vertiginós penya-segat o de revoltar verticals agulles i monòlits. Recorrent amb paciència tota aquesta accidentada geografia, serà fàcil entendre el corpus llegendari que han acabat posseint aquestes variades formes rocoses, els misteriosos amagatalls utilitzats pel bandolerisme i, fins i tot, fer esment d’una certa tradició eremítica, de la qual en són excel·lents exemples la balma obrada dels Òbits i el perdut i petit monestir de Santa Agnès, al bell mig de l’esquerpa canal a la quan dona nom. Morral del Drac, el Cavall Bernat, el cingle dels Cavalls, turó de les Nou Cabres, el Paller de Tot l’Any... Toponímia que guarda i activa fàcilment tot un pòsit de llegendes i misteris que han marcat sens dubte el caràcter popular d’aquest paisatge muntanyós de boscos i roquers fàcilment coberts de boires. És recomanable sortir a perdre’s per aquests tocoms amb alguna referència literària a punt, un bon llibre replet de les millors contalles i, si tenim la gran sort, acompanyats de qui en les pugui transmetre oralment, que, en definitiva, és com generalment han arribat als nostres dies.

Encara que molt perduts, les nostres caminades poden topar aquí i allà amb vestigis històrics de certa importància: castells i torres de guaita, d’antics pobladors, d’elements auxiliars de les principals masies del terrer i de llegendaris hostals prou freqüentats des d’època medieval, com els del camí ral de Terrassa a Manresa. Una de les principals activitats que més han incidit sobre la fesomia del paisatge en el passat, i de la qual encara podem trobar-ne les traces amb les anomenades clarianes carboneres, és l’extingit carboneig, que va arribar a fer minvar força l’extensió boscosa. Vegetació avui excessivament recuperada, a causa tant de la desaparició d’aquesta activitat bosquetana com de la progressiva recolonització de l’estrat vegetatiu al llarg i ample dels antics conreus deixats de treballar, sobretot vinyes. No és estrany, doncs, trobar-se traçats de mur de pedra seca, així com alguna barraca, forns, pous de glaç i tines, que encara aguanten el pas dels anys enmig de l’espessa boscúria cobrint els antics bancals. Un gran exemple d’aquest paisatge amagat fins ara sota el bosc, s’ha deixat veure a la zona de la vall d’Horta, des de més avall de Sant Llorenç Savall i cap a la capçalera del riu Ripoll, de resultes del gran incendi de l’agost de 2003, així com ja fa molts més anys a grans extensions del Cairat i de Sant Salvador de les Espases, entre Vacarisses i Olesa de Montserrat, ja al límit més occidental del Vallès administratiu.

Roques de l'Afrau, al límit del Cairat vallesà amb la vall del Llobregat

Autèntica icona cultural vallesana, el cim de la Mola i el seu enigmàtic monestir romànic –la màxima altitud assolible d’aquest Vallès més occidental–, són a bastament coneguts, sobretot pel seu característic perfil, visible –encara que amb diferents i totes elles molt interessants perspectives– des de gran part del Vallès i més enllà. Un cop dalt dels cingles, podrem fruir, sens dubte, d’esplèndides i variades vistes, així com del contrast de colors que, sobretot després d’un ruixat d’estiu, presenta el conjunt format pel verd dels boscos i el ressorgir de tonalitats rogenques i ataronjades de l’omnipresent roca conglomerada. Envoltant tot aquest massís, podem endinsar-nos per extenses boscúries, trobar-nos amb nombrosos masos i masies –algunes d’elles de passat esplendorós, com per exemple la casa de la Barata o el modernista Marquet de les Roques presidint la capçalera de la vall d’Horta–, rodejar migrades, encara que actives, clapes de conreu i fer estada i mos a pobles que, en certa manera, conserven un cert passat rural i bosquetà –Sant Llorenç Savall, Vacarisses i Rellinars–. Elements tots ells que fan, sens dubte, les delícies del més exigent i popular excursionisme vallesà. I si, arribats a dalt d’un altiplà assolellat, tenim la sort de trobar-nos amb una entapissada codina o pradell a vessar de petita flora esclatant, romanins i farigoles, haurem, sens dubte, assolit una emotiva fita d’aquest paisatge de bells contrastos naturals. Oloreu amb els narius ben oberts i impregneu-vos bé de tot aquest perfum: us acompanyarà durant llargs jorns.

Des de les altures de la serra de l'Obac

Dels graus i gorgs dels Cingles de Bertí i Gallifa al Moianès

Formant una certa continuïtat i semblança amb Sant Llorenç del Munt, i amb Sant Llorenç Savall enmig unint-los humanament, trobem un llarg, escalonat i altívol mur de conglomerat, amb bells barrets de clapes d’intrèpids alzinars i de pins als seus peus, almenys allà on no han arribat els incendis que n’han afectat algunes extensions. Els cingles, presents a la zona de Gallifa i, sobretot, des de Sant Feliu de Codines a l’Ametlla i el Figaró, tot i ser la característica més visible d’aquesta contrada, no en són només el principal valor estètic i natural. Pel caminant s’agraeix alegrement, sobretot durant els moments més enutjosos de la canícula, la presència més o menys sabuda de balmes, sots ombrívols, estrets i enclotats, d’agraïdes fonts i gorges –principalment als rius Rossinyol i Tenes– on fer refrescants aturades en el dur camí. Aquests són itineraris de fortes remuntades i descensos per senders, sovint de mala petja, que s’enfilen valents per tal de superar els llegendaris graus que, de tant en tant, els severs cingles ofereixen en moments de calma i descuit.

També s’agraeix la munió de bells indrets naturals i d’elements patrimonials de força interès històric i estètic escampats al llarg i ample d’aquests verals del nord-oest vallesà: castell i Sant Sadurní de Gallifa, Sant Pere de Bertí, Sant Miquel i Sant Martí del Fai –amb els seus colpidors salts d’aigua–, el santuari de Puiggraciós –amb el seu concorregut aplec anual–, Sant Sebastià de Montmajor, el Casclar..., pòsits físics d’un extens i carismàtic lligall de llegendes i àmplies glosses literàries. Llegiu, en tot cas i per posar un exemple ben clar, la comentada novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Caselles, o algun bell poema de Pilar Maspons i Labrós, evocant velles contalles sobre dones d’aigua als gorgs de Vall-de-Ros de Riells del Fai: “Part damunt, a dalt, hi ha el gorg, / part d’avall, l’hermosa plana; / cada dia al tombar el sol / ixen del gorg dones d’aigua”.

La sana dèria d’alguns emprenedors de mantenir en vida part del paisatge rural d’alguns indrets de la fèrtil vall de Riells i vall del Tenes avall –allà on, sortosament, sembla que ja no arribaran les grapes de les desfermades urbanitzacions i polígons industrials–, ha fet que encara podem gaudir d’algunes tranquil·les passejades a tocar d’un regadiu que ofereix suculents fruits, de sabor llarg i inconfusible. Com ara els eixerits tomàquets que podem trobar a Riells, i de la cada vegada més abundant mongeta del ganxet, dos exemples pels quals endur-nos el sabor del paisatge a la boca perfectament entaulats després d’una llarga i dura caminada per aquests agrestos cingles. Més escassos encara, però amb gran èxit pel que fa al producte final, podem admirar alguns secans d’olivera, ametller i de vinya creixent pacientment sobre els apropiats substrats de sauló de les primeres vessanes de les petites valls.

Però si la sana curiositat ens empeny a seguir camí nord enllà, aviat arribarem a uns indrets moderadament més elevats, on el clima més continental comença a fer-se notar en estius més impertinents, tardors més acolorides i hiverns freds i relaxats. Haurem arribat a les portes del Moianès, una part de la qual, administrativament i paisatgística, forma part del Vallès marcat als mapes que n’imposen la versió oficial. Tant li fa si hi arribem per Granera, per Sant Quirze Safaja, per Castellcir o per Castellterçol directament. En aquesta part vallesana del Moianès paisatgístic, la vegetació natural té un clar predomini, encara que s’alterna en les zones planeres amb cultius de farratges i cereals. És, segurament, la part més aïllada i més predominantment rural d’un Vallès ja fluix de forces i habitants, de tarannà més proper a la més tranquil·la rodalia de Moià que no pas al gran Vallès urbà i sorollós, realitat ja captada pel poeta Màrius Torres durant la seva llarga estada al sanatori de Puig d’Olena. Aneu-hi, no us faci mandra arribar-vos-hi, i estigueu a l’aguait de les traces d’aquest tarannà diferenciador.

Els cingles de Bertí

Bell Montseny

A voltes, l’àgil caminador sent una crida gairebé mítica a arribar-se fins als més altius cimals del Vallès, sovint en ple hivern curulls de neu –encara que en clara disminució–, i a treure el nas per una zona muntanyosa de molt xamosa biodiversitat, de relleu clarament alterós i prominent, cobert i amanyagat d’una vegetació densa, humida i ufana, clarament predominant i estratificada segons anem guanyant altura. Passem, tot guanyant-nos el cel, del pi blanc, clarament de clima mediterrani, al prat subalpí, passant per l’alzinar i diferents boscos de ribera, alguns claps de roureda, per prats de dall en els vessants suaus de mitja muntanya, per extensions de castanyer (introduït, diuen, pels romans, ocupant antigues i extenses rouredes, fagedes i alzinars), per la fageda i, fins i tot, segons com, per una petita però interessant avetosa. Mantells vegetals que es mantenen agraïts pràcticament tot l’any gràcies al més intens règim de pluges de què gaudeixen aquestes altituds. I que ofereix, cosa sabuda així que arriben les fresques de la tardor, en els seus àmbits caducifolis, un impressionant i pintoresc ventall de colors ocres, ataronjats i rogencs dignes de ser admirats llargament. És un paisatge de llargues contemplacions, descobrint a cada passada nous detalls de formes i colors al llarg de l’any.

El Montseny, avui força més despoblat que antany, permet llargues i solitàries caminades i excel·lents vistes a tot el Vallès i més enllà, passant només per minúsculs nuclis de població i aïllades masies, dedicades, encara que clarament en regressió, a les activitats ramaderes i forestals, i amb una evident orientació creixent al turisme rural i a la segona residència del neguitós habitant de la metròpolis barcelonina. Tanmateix, aquesta altiva serralada no deixa de tenir una clara força simbòlica cultural, sobretot pels pobladors de la plana vallesana més oriental –i clarament compartida amb gran part de la Selva i el sud i sud-est d’Osona–, però que, sens dubte, traspassa les seves fronteres naturals esdevenint una certa icona des d’allà on es pugui contemplar en tota la seva esplendor. Aquest entusiàstic imaginari col·lectiu s’ha vist clarament reforçat per la copiosa i desfermada creació artística que ha propiciat la bellesa natural dels altius cimals i les recòndites valls, indrets que hom es veu empès a recórrer com si es tractés d’una força d’atracció sobrenatural. Els trets del relleu i dels recòndits i allunyats racons, coberts sovint per la boira i per una espessa vegetació, han despertat el fervor com a rerefons d’un gran patrimoni immaterial de contes, llegendes i aparicions vàries del dimoni i altres éssers sobrenaturals, així com una gran inspiració artística, poètica i literària –Guerau de Liost, Mn. Pere Ribot, Josep Carner, Joan Maragall, Martí Boada...–. I és que és ben bé que si anem caminant en silenci per aquests inclinats boscos i rierols, les fresses i trepigs que anirem sentint ens portaran segur a veure coses i a tenir pensaments confusos, si més no durant els moments de més commoció personal. Aquest és, doncs, un paisatge que embolcalla discretament l’esperit, aclapara, predisposa a anar més enllà.

Territori de poblament dispers i solitari, aprofitat històricament de dalt a baix per una sàvia activitat agrícola, bosquetana i de pastura transhumant, ha arrossegat aquestes últimes dècades una lànguida activitat, des de fa temps en clara tendència al qui dia passa, any empeny. Tanmateix, aquest formigueig del passat ha deixat, com és habitual, un patrimoni claríssimament associat digne de ser recorregut: masies i masos, molins, cabanes de pastor, murets de pedra seca, forns de calç i de pega... No cal dir que el creixent desús de l’activitat agropecuària i el fet que sigui una zona escrupolosament protegida, projecten unes connotacions paisatgístiques i culturals determinades que configuren el Montseny actual, vist més com el gran pati de jocs de la ciutadania que no pas, encara, com un indret on sigui clarament possible tornar a viure sàviament dels seus fruits.

El Montseny des dels rodals de Sant Maria de Palautordera

La brevetat del Baix Montseny

Aquest és un paisatge breu, intensament viscut per molts, clarament de pas per molts d’altres, de transició i d’engranatge natural i social entre dos sistemes muntanyosos –el Montseny i el Montnegre– i dues grans planes –la del Vallès i la de la Selva–, de repòs després de la gran travessa d’altura i de perfils boscosos estèticament reconeguts i llargament espremuts fins no fa pas massa. Sant Celoni, Palautordera, Gualba, la Batllòria i Campins, pam amunt, pam avall, viles de mida mitjana i petita, amb una identitat basculant, rodejades d’altres paisatges de forta personalitat. Són indrets tots ells agradosament solcats per la presència de la Tordera, un riu curt però eficaç, que davalla del Montseny, ferm i decidit, que en reforça el clima frescal i regala unes possibilitats interessants de fèrtil agricultura, malgrat el pes guanyat per les activitats residencials i industrials a la zona en aquestes darreres dècades.

Més enllà de la Tordera, és una delícia anar a cercar les rieretes que en formen petits bracets encatifats d’estrets boscos de ribera, que fan les passejades amables i de bon fer –sempre que hom sigui capaç de trobar camí de ribera practicable–, per on passarem, sovint, per les restes de rescloses i molins fariners i drapers, abans d’endinsar-nos a raconades pròpies de les obagues del Montnegre o de les pregones valls que solquen bellament les faldes del valent Montseny. Ja està dit des d’un bon principi: aquest és un paisatge intensament viscut, sí, però breu, molt breu.

Rierol al Baix Montseny

Serra de Marina, entre la plana i el mar

Montnegre, el Corredor, Sant Mateu, la Conreria... Si anomenem amb els noms més tradicionals tota aquesta estreta franja de serralada litoral que, malgrat aquesta denominació, ens tapa descaradament el mar, segurament entre vallesans ens entendrem millor. I, posats a parlar-ne amb propietat, haurem de fer-ho sobretot del seu vessant interior, el que ens ve a sobre i de cara a la plana del Vallès, on clarament en forma l’obaga, sovint capriciosament adornada amb boires careneres que juguen a la creació de microclimes relativament més humits i muntans. Carenes boscoses de modesta altitud, de relleus arrodonits i de fàcil ascensió, i estretes valls són el principal perfil que ens trobarem recorrent amb calma els seus vessants i turons. I cal fer-ho a poc a poc, sense massa pressa, ja que serà fàcil haver de fer nombroses parades per tastar amb paciència el ric patrimoni natural i cultural que n’amaguen els variats racons: allà dalt, al bell mig dels pins careners, un dolmen; aquí, un antic molí; més enllà, les restes d’un forn de pega; més amunt, un santuari, una ermita o una antiga parròquia; i així fins a una infinitat d’elements. A més, d’un extrem a l’altre, entre el congost de Montcada i Hortsavinyà, la serralada va guanyant en complexitat orogràfica i altitud, cosa que es pot viure plenament caminant-ne tota la seva extensió al llarg de l’itinerari degudament senyalitzat com a part del sender de gran recorregut del Mediterrani.

Es tracta d’indrets tradicionalment poc poblats, de nuclis més aviat reduïts i de clara tendència agroforestal, tot i que, com és habitual en els nostres temps i contrades vallesanes, aquesta realitat s’ha vist poc o molt alterada per un cert creixement urbanístic a base d’urbanitzacions arrapades a les fesomies més seculars dels antics nuclis de població, així com l’agressiva aparició de visibles cicatrius d’extracció mineral, sobretot a mesura que ens acostem a la gran conurbació barcelonina.

La vall de Can Nadal, al vessant vallesà de la Serra de Marina, entre el turó de Céllecs i Vallromanes

Collserola, la pèrdua

De tot l’amfiteatre boscós i muntanyós que delimita acuradament la plana vallesana, aquesta és la part potinerament més exposada a la pressió urbanística i demogràfica de la conurbació que la rodeja i l’assetja sense pausa ni perdó. Això no vol dir, com alguna ment ignorant podria pensar, que no sigui del tot recomanable perdre’s pels seus boscos, turons i fondalades. Cal anar-hi amb temps i, literalment, perdre-s’hi, sense mapa, sense els moderns GPS, res. Només amb quatre ganyips, una bona cantimplora i deixar expressament les pistes i els camins més fressats per trepitjar decididament senders i corriols mig perduts entre la fullaraca. Només així arribarem a indrets on encara és possible viure plenament la sensació de pèrdua de referents familiars i el contrast entre el defora i la certa bombolla de pau, silenci i natura a on ens trobem. Efectivament, aquest és un paisatge de contrastos entre el que veiem des d’ell i el que podem arribar a transpirar en alguns dels seus racons més frisats. És un paisatge aïllat, un ecosistema del qual segurament ja no podem esperar massa –sense pràcticament connectors biològics–, d’exigus i testimonials espais agrícoles, altament fragmentat, exageradament concorregut i maltractat, malgrat els darrers esforços per dotar-lo d’alguna figura legal de protecció que tots temem que arribi ja massa tard. Un paisatge, doncs, que tot i oferir meritoris i incontestables valors naturals i culturals, requereix certs esforços per tal de ser reconeguts i viscuts. Efectivament, pel caminaire empedreït, Collserola pot arribar a fer certa mandra, ara que tot sembla encarat al visitant motoritzat i poc atent de cap de setmana a la recerca i captura d’un bon restaurant on fer-hi copioses menjades en família.

Entre altres, cal estar alerta, però, a les edificacions modernistes i noucentistes, sobretot cap a la Floresta i Vallvidrera, fetes erigir per la burgesia urbana a partir de finals del segle XIX i principis del XX. I gaudirem, també, amb les nombroses ermites i capelles que n’esquitxen la seva geografia, algunes, com Sant Medir, amb arrelada i significativa història popular, i amb nombrosos vestigis del passat més remot, com restes ibèriques (poblat ibèric del Turó de Ca n’Oliver, a Cerdanyola, i forn ibèric de la vall de Gausac, a Sant Cugat) i la destacada Torre Negre medieval, a la part baixa de la vall de Gausac.

Pantà de Can Borrell, al vessant vallesà de la serra de Collserola

Xaragalls del Vallès, on el Vallès se’ns esmuny

De Rubí i Terrassa cap a ponent, i sobre terrenys de Castellbisbal, Ullastrell i Viladecavalls, tanquem el cercle d’aquesta gran marrada pels paisatges del Vallès. Terres d’evident transició entre la plana vallesana i la vall del Llobregat, on ens endinsem fàcilment per un paisatge especialment singular pel contrast entre les allargassades carenes i l’ensotalada trama de rieres encaixades entre enormes talussos que l’erosió i el pas pacient dels anys i de les sobtades crescudes s’han encarregat d’anar modelant. Caminem sovint pel bell mig de llargs xaragalls encarats ja clarament cap a la vall veïna del Llobregat, i enfilem vessants dibuixats no fa massa anys per ceps i bancals, cap a on el Vallès deixa de ser, definitivament, el Vallès.

Paisatge maltractat, també, per urbanitzacions d’estètica més que qüestionable, condemnat grollerament a exercir de lloc de pas quan tot just pot mig presumir d’espai tirant cap a boscós i tranquil, apartadet i mig oblidat, oferint encara un cert esponjament entre dues zones fortament urbanitzades i amb massa traces d’amples línies de ciment. És, de tots els paisatges que envolten la plana del Vallès, el que potser més s’ha vist sucumbit per un cert i inconscient procés de despersonalització i de banalització, rodejat i afectat d’impactants activitats econòmiques i de nuclis residencials i industrials en constant creixement, d’un deixar fer per part de les administracions i la població que clama al cel. No obstant això, caminarem per un terrer que ens ofereix encara bones raconades, però tendint a la manca d’endreç en molts indrets, llocs per repensar, víctimes de l’abandó agrícola i forestal, per on només hi corrien els conills i s’hi arrapaven les xamoses i abandonades vinyes enmig d’un paisatge eminentment i, antany, exquisidament mediterrani. Certament, un paisatge que, de no posar-hi seny ben aviat, definitivament se’ns esmuny. Anem-hi a estirar les cames, ara que encara pot oferir quelcom que ens tranquil·litzi.

Paisatge agroforestal que sobreviu a les rodalies d'Ullastrell