Avui, cap a Solsona. S’hi celebra -s’hi viu, més ben dit- l’excepcional Festa Major. La il·lusió em desborda. Cal dir que feia molts anys que esperava aquest moment. A Solsona ja hi he anat força vegades (i les que hi aniré, segur; no me’n cansaria mai). La ciutat per si sola mereix més d’una mirada. Tanmateix, per algun motiu o altre, se’m resistia l’ocasió de poder presenciar, almenys, un dels actes que solquen profundament la festa solsonina: la seqüència dels ballets tradicionals.
La festa, religiosament parlant, és dedicada a la veneració de la Mare de Déu del Claustre, la imatge de la qual és una destacada joia del romànic del segle XII atribuïda a Gilabert de Tolosa, un dels mestres rellevants del moment. Més enllà de la veneració mariana, deu ser que les coses que se saben especials generen també una forta empremta en l’imaginari col·lectiu capaç de tramar manifestacions peculiars resistents al llarg del temps. O és l’aïllament secular de Solsona que ha propiciat la joia festiva actual? De fet, la Festa Major de Solsona no és fàcil ni d’explicar ni de seguir. La seqüència ritual ancestral s’allarga durant ben bé tres dies, amb baixades i pujades de la corporació municipal entre la casa consistorial i la catedral tot passant per la plaça Major, processó, cants i veneracions, la despertada dels trabucaires, passacarrers, tronades, pregó i crida i, sobretot, ballets i rodes de foc. Tot estipulat i concretat segons la tradició, els protocols i l’escenificació de l’harmonia entre el poder civil i el poder eclesiàstic.
La documentació entorn de la festa solsonina és extensa. Dóna fe dels traspassos i reiteració d’elements i simbologies entre festes (molts dels elements actuals de la festa tenen la gènesi en les processons de Corpus) i de la profunda antiguitat de la majoria dels seus rituals i elements. Tot plegat una densa xarxa d'un temperament força immutable i acumulat al llarg dels segles.
La festa, religiosament parlant, és dedicada a la veneració de la Mare de Déu del Claustre, la imatge de la qual és una destacada joia del romànic del segle XII atribuïda a Gilabert de Tolosa, un dels mestres rellevants del moment. Més enllà de la veneració mariana, deu ser que les coses que se saben especials generen també una forta empremta en l’imaginari col·lectiu capaç de tramar manifestacions peculiars resistents al llarg del temps. O és l’aïllament secular de Solsona que ha propiciat la joia festiva actual? De fet, la Festa Major de Solsona no és fàcil ni d’explicar ni de seguir. La seqüència ritual ancestral s’allarga durant ben bé tres dies, amb baixades i pujades de la corporació municipal entre la casa consistorial i la catedral tot passant per la plaça Major, processó, cants i veneracions, la despertada dels trabucaires, passacarrers, tronades, pregó i crida i, sobretot, ballets i rodes de foc. Tot estipulat i concretat segons la tradició, els protocols i l’escenificació de l’harmonia entre el poder civil i el poder eclesiàstic.
La documentació entorn de la festa solsonina és extensa. Dóna fe dels traspassos i reiteració d’elements i simbologies entre festes (molts dels elements actuals de la festa tenen la gènesi en les processons de Corpus) i de la profunda antiguitat de la majoria dels seus rituals i elements. Tot plegat una densa xarxa d'un temperament força immutable i acumulat al llarg dels segles.
 |
| El drac de Solsona a la plaça |
Migdia del dia 8 de setembre a la plaça Major. Hom pot admirar des del rovell de l’ou solsoní els ballets tradicionals, tal com els solsonins i solsonines els anomenen. Abans dels ballets, però, hi ha la roda de foc: drac, bou i mulassa realitzen voltes tot fent petar els fuets, tranquil·lament, com qui ho fa només per fer temps. Cada moment té el seu ritme, res hi és forçat. Tot transcorre com per inèrcia. Arriben les autoritats i s'asseuen a l'entarimat. Ara és quan els ballets dels diferents improperis, tal com també s'anomenen a la ciutat i que consten en part com dels més antics del país, s’articulen un rere l’altre: els óssos (únics a Catalunya); els cavallets; el drac; els nans; el ball de bastons; l’àliga; i, finalment, els gegants i el flabiolaire, que pot passar desapercebut, però que, discret, els acompanya: cal fixar-s'hi. En acabat, balladors, músics i concurrència pugen a ritme de pasdoble carrer del Castell amunt fins davant de l'Ajuntament, fent els últims eterns salts davant de la casa consistorial. Quin moment! Abans de la desfilada carrer amunt, però, a la plaça una gran tronada escampa la concurrència a correcuita cap a possibles amagatalls. És clar que no n’hi ha per a tothom. Qui no corre, vola!
 |
| Els nans ballant a la plaça |
I com que no en tinc prou i en vull saber més, dos magnífics treballs bibliogràfics, adquirits al mateix ajuntament, em permeten sadollar-ne el coneixement amb més profunditat: Gegants i demés improperis de Solsona de les diades de Corpus i de la Festa Major, de Jaume Cuadrench, una delícia; i el recent títol Solsona, la Festa Major, de Noemí Vilaseca, amb unes sensacionals fotografies de Marc Trilla. Molt recomanables.
Torno a casa satisfet, tot xiulant les encomanadisses melodies que han aclarit el dia.
 | |
| Els enigmàtics óssos de Solsona en acció |
Setembre de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada