Falset, Gratallops i la mola de Colldejou (o els valors del paisatge)

"La terra del Priorat

és un eixam de muntanyes,

muntanyes de color d'aram,

d'aram i d'or i de plata;

unes tenen el cim blau,

altres la cresta morada,

i totes uns claps de verd

on la vinya viu en calma"

Salvador Estremifa

Faig cap a les terceres jornades “Priorat: quin paisatge, quin futur? Els valors del paisatge”, que es porten a terme a Falset, esperonat pel tema a tractar, que em crida, em xucla amb intensitat: els valors del paisatge. Reflexions, propostes i suggeriments entorn dels “valors patrimonials i econòmics del paisatge i, també, dels que formen part de la percepció humana, més subjectius, però no menys importants”, amb la intenció de generar respostes a preguntes com: “Com afecta el paisatge a la qualitat de vida i l’estat emocional de les persones? De quina manera els individus i les societats s’identifiquen amb els seus paisatges? I els valors espirituals que infonen? Podem quantificar el valor d’un paisatge?" I també perquè, a priori, em sembla molt gratificant poder sentir parlar d’aquest tema a gent del Priorat: intrínsecament, ells d’això en deuen saber un niu.

L'ermita de Sant Gregori, a prop de Falset, al Priorat

En Joan Nogué, director de l'Observatori del Paisatge, ens parla amb passió del paisatge com a rostre humà del territori, és a dir, com la projecció cultural sobre el medi físic. La mirada estètica sobre el paisatge és implícitament motivada per les generacions, enfortint l’estímul que ens fa gaudir de les sensacions que ens proporciona. Des del moment que hi ha una mirada transmesa que es col·lectivitza, que esdevé part de l’imaginari col·lectiu, aquesta actua com a tret identitari o, altrament dit, es fa latent aquella marca cultural intangible que ens posa feliçment neguitosos i que ens activa profundament el lligam afectiu estimulat per la fesomia d’allò que sentim nostre, molt endins, sovint no sabem ben bé com, però que ens sedueix profundament. En aquest sentit, doncs, postula amb valentia que “la destrucció d’un paisatge és la destrucció d’una identitat”. Èticament, té la seva repercussió: les persones no hem perdut el sentit identitari del lloc, sinó que, contràriament, sembla que, talment en oposició a la galopant uniformització, se’ns desperta una major consciència activa cap a la identitat localitzada i dels trets diferencials i, entre altres fenòmens socioculturals, una millor valoració del paisatge com a lloc dipositari d’una identitat en el medi físic. Així doncs, en voler copsar un lloc (o en haver d’intervenir-hi) és interessant comptar amb la percepció de les persones que hi viuen i amb les que s’hi sentin emocionalment identificades (hi visquin o no), que són les que fan, al cap i a la fi, que aquest esdevingui paisatge, tant des del punt de vista de la intervenció antròpica ancestral (els bancals, els camins, les parets de pedra seca, un mas...), com cultural i emocional. Parlem de paisatge cultural. I el Priorat n’és un paradigma molt estimat.
 
Des d’una altra perspectiva, la pedagoga Carme Negrillo, de l'Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, s’atreveix exquisidament a plantejar-nos una proposta educativa a cavall entre el paisatge i les emocions, és a dir, d’estimular el desenvolupament d’aquestes a través de la mirada al medi físic. Es tracta de posar en escena les condicions per tal que la visualització d’un paisatge i els seus elements ens permetin la connexió entre aquest i la valoració d’una sèrie de coneixements i emocions. La didàctica proposada té sentit compensatori davant d’una sèrie de debilitats d’època patents: l’afectació entre la societat urbana de la desconnexió directa amb la natura (l’anomenat desordre de dèficit de natura), la transmissió de creences i esquemes de relació entre les persones i el medi natural per part dels mitjans de comunicació sense possibilitat de relació vivencial, o la cultura del consum ràpid i concentrat envers la percepció del paisatge. També vol ser una estirada d’orelles (fluixa i suau, amb aires conciliadors) a l’abús vers l’ensenyament de fets i conceptes de manera memorística i desconnectats de la realitat física. Aquest, doncs, vol ser un brindis a l’aprenentatge vivencial, amb la raó, sí, però també amb l’aspecte emocional. El medi físic és un riu, una flora, un prat, un bosc, un turó, una vinya..., però és també paisatge, és a dir, memòria, coneixements, pràctiques i emocions o la valoració cultural i estètica d’una àrea determinada. A més, aquesta no és immutable, és viva. És un procés canviant que ve del passat i que es projecta cap al futur. Kant suggeria en aquest sentit que “no veiem les coses com són, sinó com som”.

Una altra perspectiva de l'ermita de Sant Gregori, a prop de Falset, al Priorat

Just després de dinar, quan més tranquil·la és la tarda, obrim els ulls al paisatge vilatà de Falset. L’entramat dels carrers i racons, ara a aquesta hora, presenta un so contingut tendint al xiuxiueig. Gairebé tot és calma. Algú que passa o la llunyana remor que sembla sortir de dues o tres cases i d’un cafè és tota la fressa existent. En un carreró, uns xiquets que juguen i que, ara, de calmes no els expliquis massa cosa, fan saltar la guspira sonora de la tarda. Però és una guspira de felicitat, incapaç ni d’insinuar remotament un principi de possible malestar eixordador. 

A la porticada plaça de la Quartera –nom que rep en homenatge a l’antiga mesura de gra–, trobem el palau renaixentista dels Ducs de Medinaceli (segle XV), que alberga les actuals dependències del consistori falsetà. El que més m’embadaleix de la plaça, però, és el joc de les diferents perspectives que tinc d’ella tot entrellucant-la des de dins de l’aixopluc de les porxades laterals. Amb un viu fred hivernal en plena tardor, passem ràpidament pel palau dels Comtes d’Azahara (segle XVIII) i per davant l'església arxiprestal de Santa Maria (segle XVIII), neoclàssica amb elements barrocs, sembla que bastida aprofitant carreus i pedres de l’antiga església del castell. Dos o tres carrerons, més enllà, formen el que havia estat el call jueu i la sinagoga, aquesta d’emplaçament exacte desconegut. Un carrer més enllà encara, ens trobem amb el que queda de la muralla de Falset i el portal del Bou, també l’únic que resta en peu dels cinc que havia arribat a disposar el poble en època medieval. Amunt, lleugerament aturonat, sobresurt el castell dels Comtes de Prades, pòsit físic i testimoni de belles històries de les terres guanyades lentament als andalusins de l’imperi almoràvit durant el segle XII. Continuem poble avall. Al girar un carrer apareix un sorprenent racó: la plaça Vella, amagada, porticada a banda i banda, una joia. Al bell mig s’hi conserva ben definit el lloc on hi havia el suport de la forca, utilitzada per enviar a l’altre món els condemnats mitjançant la soga o el garrot vil. L’any 1892 encara s’hi executà l’última mort pública a Catalunya. Lluny d’aquesta tràgica petja, el lloc em sembla dels més bonics i acollidors de Falset. Al carrer de sota descansa tranquil·la la noble casa de Cal Magrinyà. Del fer safareig propi dels rentadors municipals, que es trobaven al seu pati interior, ha passat a acollir-hi la biblioteca: de l'oral cultura popular a la cultura escrita. Als afores, al marge de la pinya de cases del nucli original de Falset, trobem l’arquitectura modernista de Cèsar Martinell plasmada en el celler del sindicat de la Cooperativa Agrícola, del 1919, on, com en tots els altres que s’estilen per aquesta zona de les comarques meridionals del Principat, es donen genialment la mà l’estètica de la construcció amb la seva excel·lent funcionalitat.

Ja a les acaballes del dia, quan el sol comença a donar senyals d’esgotament, l'acomiadem des de l'ermita de Sant Gregori, preciosament situada a un esculpit i vermellós indret a tocar de Falset. Des d’aquí, tot Falset sencer i un bocí del Priorat saluden amablement. La guinda del dia: en un lloc elevat respecte el poble, l’ermita i les vermelloses i capriciosament erosionades roques formen un indret espiritual i pintoresc. Tinc la sensació que l’entorn comença a montsantsejar.

La calma total l’assolim a Gratallops, al Priorat històric. La població fou promoguda el segle XIII pels monjos de la cartoixa de Scala Dei després de ser reconquerides aquestes contrades als andalusins i donades, més tard, per Jaume II als comtes de Prades. En aquests moments –anys amunt, anys avall– devien bastir-se els precedents genealògics d’algunes de les cases pairals amb portals adovellats que podem anar veient pels carrers. També destaca la casa dels Frares, antiga dependència dels monjos. Del poble em fascina el racó de l’arc de Pedra al carrer Major, mig amagat sota la plaça. Ja negra nit, els carrers són desèrtics. La cooperativa és tancada. Fa força fred. El cafè, acollidor a la força, és, segurament, el millor lloc ara mateix per copsar el batec del poble. Aquí farem parada i fonda.

La Mola de Colldejou des de la serra de Llaberia

L’endemà, fa un dia assolellat, encara que fred. Força vent i un terreny abrupte i pedregós és el que ens espera tot pujant al capdamunt de la mola de Colldejou, el límit del Priorat per aquesta banda. Hi pugem des del coll Roig, entre la Torre de Fontaubella i Colldejou, ja al Baix Camp. A dalt, el seu cim és un allargat llom planer obert als quatre vents. Només cal anar d’una punta a l’altra per descobrir-ne el particular paisatge i la seva encisadora força tel·lúrica. Quina energia, quin magnetisme, quina netedat d’aire i d’esperit que es respira i es viu aquí dalt! La visió sobre l’entorn, per qualsevol dels punts cardinals, és commovedora. Del mar al Montsant, de la serra de Llaberia a la de Prades, i, just als nostres peus, el camp de Tarragona, el Baix Camp i el Priorat. Més enllà, els Ports sobresurten rere la serra de Cardó. També es distingeixen les serres de Cavalls i de Pàndols, a recer de la Terra Alta. Amb recança per l'abandó de tant benestar visual, baixem cap a coll del Guix i tornem cap al punt de sortida fregant les cases de Colldejou. Una bona marrada. A Colldejou, doncs, no hi acabem d’arribar. L’estada a dalt de la Mola ens ha entusiasmat tant que l’hem allargat inevitablement, sense presses. Passant el poble de llarg, mentre camino envoltat pel bosc, penso amb l’excel·lent formatge de cabra que ens van oferir, com caigut del cel, la darrera vegada que hi vàrem arribar després d’estar dos dies voltant per la serra de Llaberia. Hi cantaven els àngels, com ara que ja gairebé arribem. Els sents?

Novembre de 2008