Inici de tardor al cap de Creus. L’aire comença a ser tirant a fred, però ajaguts en un racó de cala Murtra, entre Roses i cap de Norfeu, esdevé un bon company de l’atractiu del moment.
 |
| Solitud a cala Murtra |
L’endemà, el camí vell al cap de Creus, entre Cadaqués i el far, serpenteja deliciosament entre bancals i murs de pedra seca, fets pacientment, llicorella sobre llicorella. Ja se sap: el terreny, irregular i laberíntic, ho exigeix, encara que només sigui per acomodar-hi menys d’una desena d’oliveres.
A l’inici del camí que encara es pot recórrer sense massa entrebancs urbanístics, a l’altura de la badia de Guillola, predominen els bancals i l’ordre de la secular mà pagesa. Més endavant, impera només el regne del caos mineral. Entremig, el que havia estat cultivat, ara ho acapara el romaní. Una atractívola barraca de pedra seca dóna pistes del passat ús del terrer.
El camí, irremeiablement adaptat als capricis del relleu, descobreix petits racons. I si em quedés a viure per aquí? Un turonet amb una fita a la testa convida a deixar el camí fressat: s’hi endevina una bona vista. Sí: des d’aquí dalt la visió immediata és la d’una llenca de roca que s’endinsa cap al mar, prima i allargada, formant un entrant i una raconada de platgeta. És cala Bona. Segurament el nom l’hi escau; malgrat la sensació general de paratge rònec -o precisament per això-, sembla prou plàcida i acollidora. Més enllà, ses Illetes. Des d’aquí les espio: i si encara hi quedessin sirenes?
El sender arriba a cala Jugadora per enfilar-se decidit al far del cap de Creus. A prop, sa cova de s’Infern, on un només pot fer que badar boca i admirar.
Més tard, una passejada pels tranquils carrers del Port de la Selva arrodoneix el dia.
A l’inici del camí que encara es pot recórrer sense massa entrebancs urbanístics, a l’altura de la badia de Guillola, predominen els bancals i l’ordre de la secular mà pagesa. Més endavant, impera només el regne del caos mineral. Entremig, el que havia estat cultivat, ara ho acapara el romaní. Una atractívola barraca de pedra seca dóna pistes del passat ús del terrer.
El camí, irremeiablement adaptat als capricis del relleu, descobreix petits racons. I si em quedés a viure per aquí? Un turonet amb una fita a la testa convida a deixar el camí fressat: s’hi endevina una bona vista. Sí: des d’aquí dalt la visió immediata és la d’una llenca de roca que s’endinsa cap al mar, prima i allargada, formant un entrant i una raconada de platgeta. És cala Bona. Segurament el nom l’hi escau; malgrat la sensació general de paratge rònec -o precisament per això-, sembla prou plàcida i acollidora. Més enllà, ses Illetes. Des d’aquí les espio: i si encara hi quedessin sirenes?
El sender arriba a cala Jugadora per enfilar-se decidit al far del cap de Creus. A prop, sa cova de s’Infern, on un només pot fer que badar boca i admirar.
Més tard, una passejada pels tranquils carrers del Port de la Selva arrodoneix el dia.
Octubre de 2007
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada