Voltant per la vall alta de l'Anoia

Avui plou; cau aigua a dojo. Malgrat tot, des de la carretera que arrenca passat Jorba cap a Calaf, giro cap al ramal per tal d’endinsar-me a Rubió. A baix encara, poc després d’iniciar l’ascens per la solitària vall, trobo el llogarret del Pla de Rubió i la capella romànica de Sant Macari. El lloc sembla acollidor, però tinc el cap posat vall amunt; m’hi estic un moment, res, quatre passes perquè no sigui dit. En poca estona més de pujar ja s’entreveu el nucli del municipi, una mínima expressió impertorbable, allà dalt enfilat en un turonet. S’hi poden veure les restes del castell i, protagonitzant l’escena, l’església de Santa Maria de Rubió, que, un bon dia, va passar del romànic al gòtic. A l’interior hi excel·leix, entre els de la seva mena, el retaule gòtic, modificat i reproduït parcialment i amb una part exiliada al Museu Episcopal de Vic. M’hi estic una estona, voltant, ara cap aquí, ara cap allà. Llàstima de la pluja que no convida pas a seure tranquil·lament en un pedrís, per tal de no haver de fer ni el soroll de les passes, i poder afinar l’orella. De fet, el paisatge sonor d'ara és gairebé exclusivament format per la persistent pluja que cau del cel i per la repicada fressa de l’aigua a sobre del paraigua. Així doncs, no podent seure sense mullar-me el cul, em vaig movent posant el nas a tort i dret. I la decisió té els seus fruits. A l'inici d'un camí, ja sortint de les quatre cases, un senyal de senderisme em fa saber que si des d’aquí enfiléssim serra de Rubió enllà, arribaríem al refugi del Mas del Tronc. Deu ser un bon lloc per anar-hi un dia com el d’avui, fred i plujós, i deixar-se caure vora el foc tot fent noves coneixences. 

Més tard, altre cop a la vall de l’Anoia direcció Calaf, apareix el poble de Copons, mig enclotat davant l’aiguabarreig de les rieres de Sant Pere i Gran o de Veciana, que de les dues maneres n'he sentit a dir. Tots dos cabals d'aigua contribueixen a fer més notori el riu Anoia. Copons és poble de vells molins, i no deixen passar l’oportunitat d’explicar-ho i donar-ho a conèixer. En un plafó estratègicament situat, puc llegir-ne la importància i la quantitat que n’hi havia hagut, tots ells amb el seu nom i la seva situació. Tot donant un cop d’ull al poble, s’acaba constatant que Copons és bàsicament dos carrers llargs, del Mur i de Sant Magí, més o menys paral·lels, que després d’estar jugant a cuca i amagar una estoneta, s’acaben fonent a la placeta de Sant Magí, talment com per venerar-ne el sant, que s’ho mira tot murri des de dins d’una minúscula capelleta. Aquests dos carrers, sàviament connectats per altres carrerons dels de fer-ne via, com ara el del Forn o de Montserrat, són, segurament, els més llargs del poble. Un xic enretirada, discreta, la plaça Major sorprèn amb una bonica porxada. L’església de Santa Maria, que fa força goig amb la façana restaurada recentment, s’imposa per damunt de l’estret emplaçament on és situada. Als afores, a prop i vora el riu, els horts, ben cuidats, semblen donar, quan n’és l’època, força fato. La passejada fins al gorg de Nafre, riu amunt, un xic allunyat ja del nucli de cases, dóna corda per una bona estona més. El lloc és, com gairebé sempre en aquestes ocasions, força encisador, i més amb la pluja que ha caigut, cau i caurà (perquè, de moment, no té pas pinta que hi hagi d’haver treva). De fet, el moment és perfecte. Un gorg sense força aigua perd la màgia d'imaginar-s’hi goges. Penso que a l’estiu (que tota cuca viu) l’indret deu ser força concorregut.
 

Església de Santa Maria de Copons (extreta de www.copons.info)

Des de Copons, un ramal porta a Veciana. Abans d’enfilar l’últim tram fins dalt el petit llogarret, just on arrenca la carretera cap a Segur i Montfalcó, em pica l’ullet l’església romànica d’una sola nau de Santa Maria de Veciana. Caure en la temptació de badar-hi de ben a prop és, per part meva, cosa pràcticament assegurada. Bonament seduït, la seva exquisida porxada frontal m’aixopluga de la pluja, ara que torna a caure decididament. Puc saber-ne que la talla romànica original que posseïa, del segle XIII, reposa ara al Museu Episcopal de Vic. La que hi ha dins, que tampoc acabaré veient, n’és una reproducció. El que deia: no sembla que hagi de venir ningú a obrir-ne les portes. La solitud és avui aquí mestressa i senyora de l'indret.

Acabo de pujar al llogarret de Veciana, que aviat està vist de petit que és: el que queda de l’església de Sant Miquel de Veciana, dels segles XII i XIII, l’ajuntament i quatre cases mal comptades. El lloc és inhòspit i, des de la humida percepció d'ara i avui, molt bonic. Potser és la pluja que fa els llocs bonics. Però les cases i el paisatge aquí ja segarregen, i, enamorat com estic de la Segarra, el moment esdevé també enamorador. Els plafons informen que hi havia hagut un castell. També que “la dedicació a l’arcàngel Sant Miquel de les esglésies vinculades a un castell termenat era força habitual en l’etapa de la repoblació. Sant Miquel, que lluitava i vencia el diable, era una imatge protectora que els repobladors sentien molt propera en un període que la lluita amb els andalusins pel control del territori els mantenia sota un perill constant.” 

Altre cop direcció Calaf seguint Anoia amunt, em tempta el poblet de Sant Pere Desvim, també anomenat Sant Pere del Vim o, encara simplificant més, Sant Puvim. Volto primer l’església, documentada ja el segle XI, que, sent un bloc immens, només s’arrodoneix per l’absis i per les dues curioses absidioles laterals que en sobresurten. A l’interior, tancat i barrat, cal destacar-hi les pintures romàniques de l’absis, descobertes fa uns anys sota una altra imatge del segle XVI pintada parcialment. L’estudi d’aquestes pintures “han confirmat la seva antiguitat i que ens trobem davant d’una de les escasses restes de pintura romànica en aquestes terres al llindar de la Catalunya vella”, segons explica l'igualadí Jaume Ortínez, un dels fundadors de la Revista d'Igualada de la segona època. La població, molt petita també, s’origina a partir de la protecció de la seva sagrera. En un dels pocs carrers, una casa només pot presumir de mitja dovella. La pluja fa una petita treva. 

Arribo als Prats de Rei ja ben avançada l'hora de dinar. Em deixo atendre per la mare i la filla del Restaurant La Flor de la Segarra; només entrar, però, la filla dubta: potser és massa tard ja per servir un dinar més. Ho consulta. Mare i filla parlen, lluny, rere la barra; em miren, sospesen, guaiten el rellotge... Quin suspens! Finalment, per la meva tranquil·litat, la mare dóna el consentiment. Ja puc seure i menjar. 

Ben dinat, m’estic dins la porxada de la plaça Major mirant cap a l’indret d’on tenia, segurament, l’anhelada imatge d'aquesta plaça transmesa d’una foto antiga que no puc recordar ni quan ni a on. Encara plovisqueja, fa vent, i, fins i tot, força fred. No cal dir que la primavera avui ronseja. Plaça Major enllà, el poble s’obre, s’eixampla, i, al bell mig, a la cruïlla entre dos carrers, trobem la petita esglesiola de Sant Joan. La llinda ho deixa tot ben clar: “San Juan 1884”. Torno enrere, altre cop pel carrer del mig, fins a l’església, dedicada a Santa Maria i, més enllà, encara a una capella molt gran però sense campanar. Una placa anuncia que es tracta de la capella de la Verge del Portal. Fa molt de fred. Potser és hora de retirar-se.

 

Plaça Major dels Prats del Rei (extreta de www.pratsderei.cat)
 

Tornant ja cap a casa, passo per Igualada, però per l’altra carretera, la de les Maioles, que, carenejant primer i flanquejant després la serra de Rubió, porta fins a la Conca d’Òdena. Tot just sortir dels Prats de Rei, i malgrat la pluja que encara és present, queda il·lusió per anar a veure de prop la restaurada torre de la Manresana, del segle XII, estratègicament situada. En quedarà pendent, però, una visita (i una vista) més tranquil·la.

Maig de 2007