Voltejant per la vall alta de l'Anoia

Avui plou; cau aigua a dojo. 

Des de la carretera que arrenca passat Jorba vers Calaf, viro per un ramal per tal d’endinsar-me vall amunt cap a Rubió. Ben a baix encara, poc després d’iniciar l’ascens per la solitària vall, trobo el llogarret del Pla de Rubió i la capella romànica de Sant Macari. El lloc sembla acollidor, però tinc el cap posat costa amunt; m’hi estic un moment, res, quatre passes perquè no sigui dit. En poca estona més enfilant la carretera, ja s’entreveu el nucli del municipi, una mínima expressió impertorbable, allà dalt estès sobre un turonet. M’hi estic una estona passejant, ara cap aquí, ara cap allà, lentament. S’hi poden veure les restes del castell i, protagonitzant l’escena, l’església de Santa Maria de Rubió, que, un bon dia, va passar del romànic al gòtic. La porta hi és ben barrada.

Llàstima de l'aigua que cau que no convida pas a seure tranquil·lament en un pedrís i poder afinar l’orella. De fet, el paisatge sonor d'ara és el persistent xip-xap de la pluja i la repicada fressa de les gotes damunt de l'acollidor paraigua. 

Continuo dret, caminant, posant el nas a tort i dret. A l'inici d'un camí, ja sortint de les quatre cases, un senyal indicant un sender fa saber que si des d’aquí enfiléssim serra de Rubió enllà, faríem cap al refugi del Mas del Tronc. Deu ser un bon lloc per arribar-s'hi un dia com el d’avui, fred i plujós, i deixar-se caure vora del foc tot fent noves coneixences.

Més tard, tornant a la vall de l’Anoia, apareix el poble de Copons, mig enclotat davant l’aiguabarreig de les rieres de Sant Pere i de Veciana. Tots dos cabals d'aigua contribueixen a fer més ample el riu Anoia. 

Copons és poble de vells molins. En un plafó estratègicament situat, puc llegir-ne la importància i la quantitat que n’hi havia hagut en funcionament, tots ells amb el seu nom i la seva situació.

Volto pel poble per dos carrers llargs, el del Mur i el de Sant Magí, més o menys paral·lels, que, després d’estar jugant a cuca i amagar una estoneta, s’acaben fonent a la placeta de Sant Magí, talment com per venerar-ne el sant, que s’ho mira tot murri des de dins d’una minúscula capelleta. Aquests dos carrers, sàviament connectats per altres carrerons dels de fer-ne via, com ara el del Forn o el de Montserrat, són, segurament, els més llargs del poble. Un xic enretirada, ben discreta, la plaça Major sorprèn amb una bonica porxada. L’església de Santa Maria, que fa força goig amb la façana ben abillada de fa poc, s’imposa per damunt de l’estret emplaçament des d'on intenta fer-se veure. 

Als afores de Copons, a prop i vora el riu, els horts, ben cuidats, semblen donar, quan n’és l’època, força fato. La passejada fins al gorg de Nafre, riu amunt, un xic allunyat ja del nucli de cases, dóna corda per una bona estona més. El lloc és, com gairebé sempre en aquestes ocasions, força encisador, i més amb la pluja d'avui. De fet, el moment és perfecte. Un gorg sense força aigua perd la màgia d'imaginar-hi les goges fent-hi un bon xipolleig. Avui l'indret és un bon racó de pregona solitud.

 

Església de Santa Maria de Copons

Des de Copons, una plàcida carretera porta a Veciana. Abans d’enfilar l’últim tram fins dalt el petit llogarret, just on arrenca la carretera cap a Segur i Montfalcó, em pica l’ullet l’esglésieta romànica d’una sola nau de Santa Maria de Veciana. Caure en la temptació de badar-hi de ben a prop és pensat i fet. Bonament seduït, la seva exquisida porxada frontal m’aixopluga de la pluja, ara que torna a caure decididament. Puc saber-ne que la talla romànica original que posseïa, del segle XIII, reposa ara al Museu Episcopal de Vic. La que hi ha ara a dins n’és una reproducció. Però tampoc es deixa veure, l'estreta. No sembla que hagi de venir ningú a obrir-ne les portes. La solitud és avui aquí mestressa i senyora de l'indret.

Acabo de pujar al llogarret de Veciana, que aviat està vist de xic que és. Aquí dalt reposen el que queda de l’església de Sant Miquel, erigida a cavall dels segles XII i XIII, la seu de l’ajuntament i quatre cases mal comptades. Els plafons informen que també hi havia hagut un castell. La dedicació a l'arcàngel Sant Miquel de les esglésies vinculades a un castell termenat hi escau, força habitual durant l'etapa de la repoblació després de les lluites i el perill constant pel control del territori enfront dels andalusins. Sant Miquel, que venç el diable, els era proper i esdevenia un guerrer protector.

El lloc se'm presenta ben inhòspit, però, des de la xopa percepció d'ara i avui, molt bonic. Potser és la pluja que fa els llocs bonics. Però les cases i el paisatge aquí ja segarregen, i, enamorat com estic de la Segarra, el moment esdevé també captivador.

Torno a baixar fins a Copons i segueixo vers Calaf. Quatre corbes i ja em tempta l'esquitx de poble de Sant Pere Desvim, també anomenat Sant Pere del Vim o, encara més curt, Sant Puvim. 

Volto primer l’església, documentada ja el segle XI, que, sent un bloc immens, només s’arrodoneix per l’absis i per les dues curioses absidioles laterals que en sobresurten. La minúscula població s’origina a partir de la protecció de la seva sagrera. A l’interior -tancat i barrat, també-, cal destacar-hi les pintures romàniques de l’absis, descobertes fa uns anys sota una altra imatge del segle XVI pintada parcialment. L’estudi d’aquestes pintures “han confirmat la seva antiguitat i que ens trobem davant d’una de les escasses restes de pintura romànica en aquestes terres al llindar de la Catalunya Vella”, segons explica l'igualadí Jaume Ortínez, un dels fundadors de la Revista d'Igualada en la seva segona època. En gairebé l'exclusiu carrer del llogarret, una casa presumeix només de mitja dovella. Li han arrabassat barroerament l'altra meitat. En tot, la pluja fa una petita treva. 

Arribo als Prats de Rei ja ben avançada l'hora de dinar. M'atenen amb certa eixutesa, però diligentment, la mare i la filla del restaurant La Flor de la Segarra. Només posar-hi els peus, però, la filla dubta: potser és massa tard ja per servir un dinar més. Ho consulta. Mare i filla parlen, lluny, rere la barra; em miren, sospesen, guaiten el rellotge... Quin suspens! Finalment, per la meva tranquil·litat, la mare dóna el consentiment. M'assec a la taula del racó ben cofoi. 

Ben dinat, m’estic dins la porxada de la plaça Major mirant cap a d’on tenia, segurament, l’anhelada imatge d'aquest bonic racó transmesa d’una foto antiga que no puc recordar ni de quan ni a on. Encara plovisqueja, fa vent i força fred. No cal dir que la primavera avui ronseja. Plaça Major enllà, el poble s’obre, s’eixampla, i, al bell mig, a la cruïlla entre dos carrers, ensopego amb la petita esglesiola de Sant Joan. La llinda ho deixa tot ben clar: “San Juan 1884”. Torno enrere, altre cop pel carrer del mig, fins a l’església major, dedicada a Santa Maria i, més enllà, a la capella de la Verge del Portal, molt gran però sense campanar. Fa molt de fred. Potser és hora de retirar-se.

 

Plaça Major dels Prats de Rei

Tornant ja cap a casa, recorro la carretera de les Maioles, que, carenejant primer i flanquejant després la serra de Rubió, porta fins a la Conca d’Òdena. Tot just sortir dels Prats de Rei, però, i malgrat la pluja que encara persisteix, queda il·lusió per anar a veure de prop la restaurada torre de la Manresana, del segle XII, estratègicament situada des d'allà on es veu un bon tros del terrer. En quedarà pendent, però, una visita més tranquil·la i amb una vista més serena.

Maig de 2007