Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dijous, 17 de desembre de 2009

Camins de Cervera a Montblanquet, o l’anhelada solitud (març de 2008) (III)

III. De Belltall a Montblanquet

Aquesta nit ha estat freda i ventosa. Ha mig nevat i tot i, sortint de l’hostal de Belltall, la sorpresa de la presència d’una prima i delicada capa de neu és insòlita i agradable. Als sembrats de les obagues, on el sol encara no hi ha tret el nas, llangorós com mai, l’enfarinada persisteix. Quan arribaré a Rocallaura, el sol se li haurà esvaït definitivament la mandra de sobre i la poca neu caiguda ja serà història. Malgrat la més aviat efímera persistència del blanc element, però, m’ha semblat, si més no, una manera molt viva i sublim de començar el dia, com si el paisatge hagués volgut fer un últim i desesperat esforç per no deixar escapar l’oportunitat de mostrar al passavolant la seva cara hivernal més bella i salvatge, ara que l’acabada de néixer primavera encara no té prou força per desbancar amb total perícia el vell i xaruc hivern, que va fent, ara caic, ara m’aixeco. Un equilibri perfecte, ni l’una ni l’altre.

El camí que duu a Rocallaura surt just davant de l’hostal un cop travessada la carretera, que, ara aquesta hora, m’hi podria estirar i tot. Frega unes últimes cases i davalla, sense pressa i flanquejant els bancals, fins al capdavall de la discreta vall de la riera de Maldanell. El camí va seguint, aleshores, el fons de la vall, a voltes arran del migrat curs d’aigua, fins a Rocallaura. Quina bellesa, quin ordre: sembrats, bosquets, endreçats marges de pedra seca, barraques, pous,... El camí és d’una felicitat extrema, deliciós. Francament, me n'he enamorat. Les petites aturades de badoca contemplació són abundats: ara un encisador raconet, ara un pou al costat d’un marge, ara una barraca a tocar dels pins, ara la sensual perspectiva d’un bancal d’ametllers. Em costa continuar i deixar d’estar vivint segons quins moments. M’hi quedaria per sempre. Però cal seguir, com sol passar en moltes coses a la vida. Ara, això sí: aquesta modesta, amagada i secreta, però harmoniosa vall entre Belltall i Rocallaura, aquí romandrà per poder-hi tornar tard o d’hora. Un moment que serà segur curosament anhelat fins que no es pugui tornar a portar a terme. A les envistes ja del poble, un toc de campana em distreu d’aquests pensaments, mentre vaig deixant enrere, passa rere passa, aquesta vall i aquests moments que perduraran per sempre retinguts al sac de les vivències més personals i difícilment transferibles. El sol comença a escalfar, agradable i acollidor. La joveníssima primavera, com si volgués tornar la mala jugada hivernal d’aquesta passada nit, encara traurà mig geni per acabar sent un migdia moderadament agradable, sobretot venint de temperatures ratllant la glaçada.

L’arribada al poble és de les memorables: una costa per assolir-lo, com qui vol guanyar-se millor l’entrada, no a qualsevol preu, i una placeta amb una font, sens dubte la millor recompensa. Bec poc d'una aigua fredíssima, gairebé només simbòlicament, per no ser desagraït a tanta grata acollida. Sec a un pedrís, res, també només un moment, per potser tampoc no ser massa esquerp davant l’oferiment després de la curta però intensa pujada final. Aquí, en aquest indret, comença el carrer Catalunya, que s’endinsa per l’entramat de carrers i carrerons que configuren agradablement Rocallaura, edificat aprofitant un dels vessants d’un altiplà. El poble és força bonic, agençat en la mesura justa, ni molt extremadament artificial ni deixat i brut lluny de la més mínima concepció estètica com, malauradament, passa a altres pobles i llogarrets. L’església de Sant Llorenç, bastida en la transició del romànic al gòtic, forma un endreçat conjunt gairebé aïllat, pràcticament sense edificacions adossades, a la part més alta del poble. Se suposa que a l’interior d’aquesta església hi fa bona estada permanent la talla d’alabastre de la Mare de Déu del Tallat. Això sí, tancada i barrada, fora de la mirada tafanera del foraster. Miro a banda i banda, a veure si tinc sort i, preguntant, trobar la manera que m’obrin la porta. Res, ningú. Una de les parts del conjunt sembla la rectoria, tancada també. Potser més tard. Aprofito per deixar la motxilla, mig amagada dins l’espessor d'un parterret proper, i anar-me’n a recórrer el poble d’una banda a l’altra, tranquil·lament, amb les mans a la butxaca, pura contemplació. Finalment, acabo sortint als afores del poble, a baix a la carretera, a la vall de l’altre vessant de l’altiplà d’on he arribat fa poca estona. Des d’aquí estant, la perspectiva del poble i de l’entorn és també força bonica. Definitivament, Rocallaura és visualment un bon poble, fet en la mesura justa de les coses, amb seny i rauxa: aquesta és la sensació que en respiro amb la passejada.



Un racó de Rocallaura

De cop, el llunyà però insistent so de les glorioses campanades trenquen el llarg silenci d’aquest contemplatiu passeig. La circumstància, lluny d’enutjar-me, em recorda feliçment que segurament faran missa. Ara és la meva, doncs. No pel meu interès a assistir al dominical i especial esdeveniment religiós –avui és diumenge de Pasqua de Resurrecció–, sinó per l’oportunitat que això representa de trobar l’església oberta i contemplar la venerada imatge d’alabastre, que m'ha encuriosit només de saber-ne l'existència (això de l'alabastre...). M’apresso, ja que, per respecte, no hi entraria un cop la missa iniciada. Certament, l’església és oberta. Però el mossèn no és l’habitual; és una “ajuda”, em fa saber una amable senyora. Hi ha un moment de confusió. De fet, la clau per poder entrar a l’estança on hi ha la imatge no la té el mossèn, sinó una senyora. I la senyora encara no hi és, però no creuen que trigui. Espero, doncs, ja que la missa encara no ha començat. A dins l’església hi ha tres senyores comptades i el mossèn substitut que feineja a la sagristia. Tornen a tocar un segon avís. Entren dues senyores més. Finalment, després d'una llarga estona assegut a l'últim banc, se’m fa saber que la senyora de la clau sol ser puntual i que si no ha arribat encara és que avui ja no vindrà. És a dir, dit en bones paraules, que la imatge me l’hauré de pintar a l’oli. És igual. De la mateixa manera que l’encisadora vall d’abans venint cap aquí encara hi serà un altre dia, cal suposar que la imatge també. Dues sòlides raons per tornar a trepitjar Rocallaura. Tercer toc d’avís. Finalment, comença la missa. L’assistència: cinc senyores i el mossèn, evidentment. Quan, discretament, surto del temple, encara entren dues senyores més i... un senyor! Sí! Entra davant i empès per una de les senyores, que li retreu el retard: “...on t’havies posat?” Recompte final a la missa d’avui: set senyores i un senyor (pobre calçasses!). M’assec a un pedrís proper a prendre quatre notes. De tant en tant, des de fora estant, se senten els cants de la missa. Cants de tons apagats, tenint en compte la petita coral que amb prou feines s'ha pogut formar, però suficient per amenitzar la meva estada a Rocallaura. 

Surto del poble afamat amb la clara ànsia de buscar un racó arrecerat on poder esmorzar tranquil, amb discreció. L’esmorzar, però, s’ha fet esperar. Mentre camino, no n'acabo de trobar el lloc adequat: aquí massa vent; allà no hi toca el sol; al costat de la carretera, no... (hi ha coses que cal fer en el moment i en els llocs adequats...). Al passar per davant de l'antic balneari de Rocallaura, a tocar del poble encara, i al veure-hi força moviment, aprofito per entrar-hi a demanar indicacions per anar cap a Montblanquet. El mapa sembla clar, però mai està de menys preguntar a la gent del terrer. M’indiquen els que porten la casa, pare i fill. Ara sí, entre el mapa i les indicacions, sembla dues vegades clar. Arrenco a caminar amb l’esmorzar encara pendent. Ara, abans que res, cal cercar el camí que m’han dit, a l’esquerra de la carretera. Allà segur que trobaré un racó. Quan encara no fa ni cinc minuts que camino, immers en els meus pensaments, sento crits al meu darrere. És l’home de la casa de colònies que em ve a atrapar amb el gos. Alça un braç enèrgicament indicant-me que m’esperi. Arriba primer el gos que, simpàtic, vol festes. Finalment, m’atrapa l’home, cansat i sense alè. “Ei, tampoc et calia córrer tant, jo no tinc cap pressa, ja veu...”, que li dic. Em mira amb un somriure d’orella a orella i m’atansa un fulletó informatiu de l'hostatgeria amb un número de telèfon anotat amb bolígraf. Total, “per si et passés alguna cosa que ens puguis avisar”, que em diu, “que anant sol ja se sap”. Caram, quina amabilitat! Moltes gràcies! Res més. "Bona caminada, noi!". Un cop giro pel camí cap a Montblanquet, ara sí, trobo un agradable raconet assolellat i resguardat del vent entre un ametller i un pi per esmorzar-hi llargament.

El camí fins a Montblanquet puja i baixa tres discretes carenes. A la tercera vall, apareix el solitari poblet, on encara no hi arriba l’asfalt. Poca estona després d’arribar-hi m’estic assegut al pedrís de l’entrada del poble. Arriba un cotxe (quietud trencada...) i en baixa un noi que se’m queda mirant fixament des d’una certa distància. Ens mirem, triguem a reaccionar però, finalment, ens reconeixem mútuament: és en Xavi Roca! Quina sorpresa, en aquest racó de món. La sorpresa sóc jo, però: jo no me l’esperava, i ell a mi encara menys. Es veu que hi té una casa, a Montblanquet, i que se la va arreglant a poc a poc. Més tard arriba la Núria, la seva companya. Parlem una estoneta, “que què hi fas aquí”, “doncs, mira, una ruta a peu, buscant la solitud...”, les suficients per donar l'explicació plausible al fet que estiguem ara i aquí parlant, tan lluny i tan fora del context propi de la nostra coneixença. En poca estona més ja han marxat. Els esperen per dinar a Forès. Doncs apa, que aprofiti. Ha estat com un miratge. Em quedo sol altre cop, bon moment per iniciar una volta pel poble. Faré temps esperant en Pep, que no deurà trigar massa, anant a treure el nas pertot a tort i dret. I, sort que té un, just al passar per davant l’esglesiola romànica, dedicada a Sant Andreu, arriben sortits del no-res un parell de matrimonis acompanyats d’un senyor amb una clau disposats a entrar-hi. M’apunto a la comitiva, doncs. Les explicacions són breus però suficients. Havia albergat la talla de la Mare de Déu de la Llet, ara al Museu Diocesà de Tarragona. Una fotografia emmarcada convenientment la substitueix. El menut edifici, restaurat, aguanta amb dignitat. El poble, en general, té un aspecte saludable, estimat. La gent s’hi arregla les cases i de viure-hi només una família en el moment de màxim despoblament, ara sembla que hi viuen unes quantes persones més. Moltes cases, però, són, de moment, destinades a l’estiueig. El poble és molt petit, aviat està ben vist.

Un carrer de Montblanquet

M’assec al mateix pedrís que m’ha acollit a l’arribar. Des d’aquí estant, veig la carretera. Quan en Pep tombi el revolt abans d’arribar al poble, jo ja l’esperaré preparat. Efectivament, en poca estona més arriba en Pep... acompanyat? Sí, definitivament avui és el gran dia! Una sorpresa rere l’altra! La Núria i l’Armengol. Sensacionals moments de retrobada. Acaba la solitud i comença altra vegada la bona companyia (si és així, d’acord).

Dinem a Ca l’Amorós, al poble veí dels Omells de Na Gaia (esbalaïdor, el nom, oi?), molt ben atesos. Així doncs, final rodó de la meva passejada de tres dies, compartint un fabulós àpat amb gent que estimo molt. Els hi faig saber.

Acabarem anant a treure el nas a Vallbona de les Monges i, finalment, fent nit a Tàrrega, a la casa del carrer Sant Josep.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada