Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dimarts, 22 de maig de 2012

Territori de Masies, terra de frontera al sud del Solsonès



Pujant des de Manresa vall del Cardener amunt, un cop passat Cardona i just abans que la carretera salvi l’esmorteït curs del riu Negre, entrarem, així que ja albirem l’aturonada ermita d’origen romànic de Santa Àgata de Clariana de Cardener, a “Territori de Masies”. Ben a prop ens queda el vell pont de pedra de Buida-sacs, també d’origen ben antic, i que, salvant el curs del riu Cardener, havia donat antany la benvinguda a aquest territori de solitud i, encara avui, netament rural. Ens endinsarem per una realitat paisatgística i cultural que, abastant els sis municipis rurals del sud del Solsonès (Clariana, Riner, Pinós, la Molsosa, Llobera i Pinell), ha acabat configurant-se, de forma participada entre els seus propis habitants, com una marca de dinamització turística i de valorització del patrimoni ambiental i cultural d’aquesta remota zona del centre geogràfic de Catalunya.

Vila closa de Sant Climenç, a Pinell

Aquest ben trobat atribut “de Masies” ja explica moltes coses. Certament, aquests són uns paratges que es caracteritzen per basar-se ancestralment per un gran escampall de massisses i belles masies, moltes encara habitades i actives avui, característica genuïna de la base social, cultural i econòmica de l’arrelada activitat rural que, en certa manera, encara es manté en l’actualitat. I, no cal dir-ho, aquesta realitat antropològica ha deixat una petjada a l’esperit del lloc avui encara del tot perceptible en el paisatge i en el serè i tranquil tarannà dels seus habitants i del seu dia a dia. I, evidentment, com ha passat a tants indrets de la resta del país, cal destacar-hi també el fet que els més emprenedors hagin sabut diversificar o orientar una nova manera de guanyar-se les garrofes agençant les centenàries estances i obrint-les a l’encuriosit visitant amb ganes de bona taula i bon llit. Però també, sobretot, amb ganes de cercar-hi un vincle, de recórrer territori i deixar-se assaonar per les seves essències i racons carregats de patrimoni, història i tradició.

A “Territori de Masies”, si parlem de pobles, en parlem en un sentit gairebé figurat només, ja que, com a tals, pràcticament no n’hi ha. Només toparem potser amb escassos i arraulits nuclis, d’església i algunes poques cases i coberts a tot estirar: Su, Freixinet, Ardèvol, Pinós, les boniques viles closes de Prades de la Molsosa i Sant Climenç,... Com dèiem, comptades excepcions d’aquests tocoms de terra de frontera, de transició, d’imprecisos límits i, com se sol dir, deixats de la mà de Déu i, per tant, històricament de pocs i modestos nuclis poblats. Confusa porció de terra de ningú entre cristians i musulmans, va ser durant molt de temps, a cavall dels segles IX i XI, un lloc pràcticament deshabitat, inhòspit i temorós, on els pocs que es van atrevir instal·lar-s’hi, a mesura que la marca comtal va anar avançant terra enllà cap al sud i l’oest, deuria ser més per necessitat que no pas per bon desig. Malgrat les prometences i exempcions fiscals de tota mena dels comtes dirigents de l’època, va costar, mai més ben dit, Déu i ajuda a animar a la gent que plantés arrels en indrets que, fins no feia massa, només es tenien en compte com a llocs de constant vigilància a l’aguait del que poguessin fer els intrèpids sarraïns. Circumstància que encara es nota avui, ja que encara s’hi pot respirar aquesta emocional pàtina de terra poc habitada i de transició en la que, fins que no va intervenir-hi Guifré el Pilós, no es va poder donar l’empenta, lenta però definitiva, a la seva nova condició. En aquesta percepció flotant de terra de frontera, també hi acompanya la realitat física, de relleus i vegetació clarament singulars, de canvi paisatgístic entre les terres més abruptes i humides del nord del Solsonès a les terres més eixutes i en clara tendència a les llargues planícies i horitzons oberts de la Segarra, l’Urgell i el pla de Lleida.

D’aquesta profunda història de terra de constants límits ens n’ha arribat una sèrie de notables elements arquitectònics i patrimonials airosos de llegenda i empremta medieval, destinats a la vigilància, protecció i control dels pocs que s’hi atrevien a provar de començar-hi una nova vida. Parlem de les viles closes de Prades i Sant Climenç, d’algunes cases fortificades, dels castells de Clariana, Su, Madrona i Anfesta, i, sobretot, de les cèlebres torres de guaita, algunes de suposada primigènia construcció musulmana, des de les quals ens podem fem una idea bastant precisa del bast territori a controlar des d’ambdós bàndols, així com dels canvis arquitectònics i d’ús que han anat tenint fins al nostres dies. Són elements que, amb castell, anterior o posterior, o no, conformen, en tots els sentits, els primers exponents i arrels de la bèl·lica repoblació del territori. En són grans exemples la torre de Riner, la d’Ardèvol, la de Vallferosa, als confins ja amb els imprecisos límits amb l’actual Segarra, i les ruïnes consolidades de les torres de Peracamps i Sallent. Anar-les a veure i poder-hi pujar al capdamunt, quan això és permès o possible, és atansar un pòsit de la història i del paisatge al nostre aprenentatge vivencial.

Però la història de bel·licositats continua per aquestes terres bastants segles més enllà, quan, al llarg del segle XIX, carlins i liberals se les tenien per aquests indrets en defensa de llurs influències territorials i ideologies. Les guerres carlines van deixar profunda i copiosa petjada, sobretot immaterial, per aquests verals. Avui, vestigis i mítiques contalles ens expliquen enfrontaments i estratègies capitanejades per personatges singulars que, posant-se a primera fila de la causa carlina, trobaren la glòria i la derrota en aquests mateixos indrets, com els de la famosa nissaga dels Tristany d’Ardèvol. La batalla de Peracamps, els carlins emboscats per les rodalies de Sant Climenç, així com els patiments i destrosses causats al santuari del Miracle i de Pinós –on, si es demana, us poden oferir un audiovisual ben aclaridor dels fets–, són només alguns bons exemples il·lustratius d’aquest patrimoni històric i immaterial.

Ja en el terreny de la creació arquitectònica i artística, així com de la reacció als nous temps plens de canvis i noves tendències, malgrat la vigent i influent espiritualitat, de “Territori de Masies” cal destacar també l’anomenat barroc rural. Al llarg del segle XVIII, pagesos amb possibilitats econòmiques i amb prou sensibilitat, varen embellir excelsament els interiors i els exteriors de les masies amb detalls i filigranes de clara influència barroca. Alguns encara perduren. Però l’esclat del barroc a la zona es produeix, sobretot, en el si dels estaments religiosos, a l’interior de Sant Pere de Matamargó i dels santuaris de Pinós i del Miracle, destacant per sobre de tots l’impressionant i reconegut retaule major de l’església d’aquest últim, obra molt rellevant en el seu estil a Catalunya, sorgit de les mans del carismàtic Carles Morató. Però també trobem interessants traces de romànic rural plasmades al llarg del territori en algunes de les ermites i edificis més seculars. Cal estar atents als petits detalls, entranyable especialitat del lloc.

I per impregnar-se profundament d’això i més –fins allà on arribi la nostra curiositat– només manca buscar un sender, un camí rural -qui sap si un vell camí ral, de bast o ramader-, o una sinuosa carretera arrapada a les voltes del paisatge i endinsar-se per aquest anomenat territori de masies. I, poder-hi fer una bona parada i fonda en alguna de les seves hospitalàries pairalies posades al dia en serveis i atenció. Ens hi acompanyeu?




Carles Rué Miras, pedagog social, gestor i divulgador del patrimoni ambiental i cultural, col·laborador de la iniciativa “Territori de Masies”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada