Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dijous, 20 de desembre de 2012

Nou festeig amb la Segarra

El festeig

He estat una altra vegada a la Segarra. Però aquella gairebé no-relació, aquella immersió en els seus rodals d'una intimitat molt secreta pròpia dels amors platònics, experimenta, a poc a poc, traces d'un canvi que tot just comença. Ras i curt, la Segarra comença a tenir molts pretendents que li fan la gara-gara. Avesats a la gairebé ancestral idea de voler passar desapercebuda -“passeu de llarg, passeu...”-, això, en un primer moment, pot arribar a desconcertar. A ulls de molts forasters, solia fer-se l’estreta, la Segarra. Segurament massa austera, s’empolainava ben poc, no gosant per res del món cridar massa l’atenció amb excentricitats fora de lloc. Amb la roba d'estar per casa, anava fent, i qui dia passa, any empeny. Cuca de forat, vaja. Es pot pensar que això li venia, d'una manera pràcticament inevitable, per la seva dura història: maltractada i mutilada injustament, l’autoestima, poc o molt, se'n ressent. Però aquella més que tirant a esquerpa Segarra a poc a poc es va fonent. Com aquell qui no vol la cosa, a mesura que relaxa el seu posat distant, se li entreveu la bellesa encara massa ignorada dels seus paisatges. Una bellesa latent i llargament amagada, tant diferent dels clixés i de l’estereotipat paisatge de la Catalunya més humida, tot just descoberta a ulls forans només per savis de la contemplació descriptiva com Josep Maria Espinàs a l’empara del recorregut a peu que hi va perpetrar. Ara, les sargantanes al sol –de la bona metàfora cantada pel Petit de Cal Eril– comencen a moure’s, inquietes, sabent que quelcom comença a canviar. Ara, com si d'un alegre despertar adolescent es tractés, la Segarra es va descobrint discretament a ella mateixa, té ganes de ser vista i de mirar, més enllà dels possibles grans d'acne que puguin aparèixer i pels que ja anirà trobant remei. Ara és, doncs, un bon moment per conèixer la Segarra, ja que es mostra més oberta i riallera, però alhora encara poc tocada, tirant a ingènua, transparent i candorosa, poc etiquetada pels inevitables i insípids significats que van fixant les mirades turístiques, sovint massa epidèrmiques, poc acurades i barroeres. La Segarra sembla que es deixa festejar. Cal aprofitar-ho i deixar-se estimar.

La Segarra, quan  busca la llum, sovint ho fa a través d'una espitllera, com aquesta del castell de Concabella.

Castells i torres a tort i dret

Terra de bons castells, tal i com correspon a aquesta antiga frontissa entre la Catalunya Vella i la Nova, entre la Catalunya comtal i l’antiga possessió sarraïna, la Segarra ofereix, en aquest aspecte, segurament una de les seves més preuades armes d'embelliment, tocs de maquillatge ben trobats per un rostre sempre canviant a banda i banda de les feixes acaronades amb murs de pedra seca. Del marró llampant de la llaurada als primers lluminosos verds de pels volts de Santa Caterina, que el blat ja trina, i que s’estiraran fins ben entrada la primavera per passar, ineludiblement, als grocs gairebé daurats de les calors d'abans i de després de la sega, quan només en quedaran els rostolls. Així doncs, resseguint la vall del riu Sió, pam amunt, pam avall dels seus vessants i aiguavessos, ens endinsem al castell de Concabella, amb les seves originals espitlleres conservades a la base de la torre; ens emocionem amb el castell de les Pallargues, amb el seu impressionant arc ogival dominant la façana; ens exaltem amb el castell de les Sitges, amb la seva ostensible torre central des d’on poder albirar amplis horitzons; ens aixopluguem sota el pas cobert que salva la muralla del castell de Florejacs i, encara una mica més enllà, podem arribar-nos també a la fortalesa de Vicfred. Castells on es convida a entrar a les seves entranyes i pujar-ne a les alçades, cosa que no passa amb tots. Torres, masmorres i calabossos, cellers, cuines i forns, plantes nobles i cambres, cavallerisses, objectes, mobles i paraments diversos es mostren, un cop foragitada la pols dels anys, davant dels ulls de la curiositat dels enderiats per la pedra vella i les solucions d'antany. Les primeres veus fefaents de tots cinc castells són, aproximadament, d'una mateixa remota època a redors del segle XI, moments delicats de vigilància i defensa enfront dels musulmans. Un cop allunyats els temps convulsos de ràtzies i batusses i, sobretot, amb la puixança del cereal que havia de venir, les fortaleses guanyen l’atractivitat suficient per esdevenir, a poc a poc però inflexiblement, palaus residencials amb les inestimables aportacions del gòtic, del renaixement i de les comoditats aristocràtiques i senyorials, i així se'ns presenten en gran part en l’actualitat. I, sortosament, els anhels de millor coneixement i contemplació d'aquests guardians del territori, han estat facilitats i endreçats a través de la complaent obertura de portes i de l’articulació sobre el paper i el terreny de la Ruta dels Castells del Sió i del seu centre d'interpretació, ubicat al mateix castell de Concabella. No val a badar, ja que una visita a tots aquests elements portarà a sentir la complicitat de l’empenta que la Segarra s’atreveix a donar per oferir el bo i millor dels seus valors i caràcter. I tot això de bracet de segarretes que en formen el nucli generatiu, com la Teresa, la mestressa del castell de les Pallargues, o el xerraire guia del castell de les Sitges, en Jaume de Camins de Sikarra, que ens ofereix el bon guiatge no només per l’esmentat castell, sinó, si tenim ànsia de tot, pel llarg i ample dels imprecisos límits de la Segarra històrica.


La torre del castell de Florejacs ens ofereix aixopluc i pas endins la vila closa.

Més enllà de la visita a les interioritats d'aquestes fortificacions, la Segarra sedueix amb altres reductes fortificats, potser més discrets, com el de l’Aranyó, on va néixer el cèlebre escriptor Manuel de Pedrolo. I, tot i que Pedrolo no va escriure massa sobre la Segarra (ningú és profeta a la seva pròpia terra, cosa que ell deuria intuir), remenant força trobem alguna lectura que ens remet al caràcter i a l’imaginari segarreta a la novel·la Nou pams de terra, escrita en un ja prou llunyà any 1955. Prenem-nos-ho, això sí, com unes ressenyes d'una Segarra que, sortosament, ja ha passat pràcticament avall, tenint en compte que els segarretes de soca-rel no hi queden gaire ben parats. Més enllà d'ambientacions literàries, al llogaret de l’Aranyó, que dissimula com pot la vella estructura de vila closa, és bo d'entrar-hi pel seu pas arcat que salva les cases del cantó de llevant. En sortir-hi, us sentireu millor, segur. I convé estar-hi en paus amb l’Aranyó, ja que algunes de les que se n'expliquen no són precisament afalagadores. Segons la contalla, alguns dels habitants de l’Aranyó –es diu que eren els del mas d'en Roca– varen ser castigats per no oferir teca i recer a un rodamón captaire que, com a rèplica, va fer tornar de pedra uns pallers, tornant inservible aquell munt de restes vegetals tan preuades antany. I les persones passen a millor vida (o a pitjor si és al dictat dels designis infernals, com deu ser el cas de les poc donades a l’acolliment dels més necessitats), però els pallers de pedra encara perduren. Anar-los a copsar, ben mereix seguir un curt tram del bon camí que surt de la pinya de cases cap a migdia.

La torre del castell de l'Aranyó s'alça al bell mig de la pinya de cases que formaven l'antiga vila closa.

Just enfront de l’Aranyó, a un cop de vista, sobresurt esvelta la silueta del castell de Montcortés, una altra de les nombroses baluernes d'aquests tocoms que haurem de conformar-nos en contemplar des de fora estant. No per això, li resta importància històrica la seva presència en aquest indret, així com la seva visita. Semblantment passa amb el de la Cardosa, també ben a prop d'aquí, tal com si anéssim cap a Cervera, i els de Malgrat, Castellmeià, les Oluges, Estaràs, Vergós Guerrejat, Ratera i Lloberola. I torres solitàries, algunes únics vestigis d'una primigènia fortalesa, com trobem a Vallferosa, ja en contacte amb les terres del sud del Solsonès, Ivorra, vora la vall del Llobregós, i la de l’Ametlla de Segarra, allà on pràcticament s’inicia el territori dels Comalats. N’hi ha per donar i vendre! Pobles, llogarets i indrets que, més enllà dels castells i les torres en si, ofereixen tots ells grans moments de flirteig amb la Segarra. Només cal anar-hi amb els sentits ben oberts.


Capvespre a la Segarra, des de la torre del castell de les Sitges.

L’encís de les viles closes

Però estiguem amatents a les altres eminències del terrer: no només de castells presumeix la Segarra. Cal anar a fitar de ben a prop Florejacs, Sanaüja i la perla de Montfalcó Murallat. I si no s’hi passa per casualitat, cal fer mans i mànigues per encaminar-s’hi en cas de no voler passar injustament per alt aquests notoris i bells exemples de viles closes, dels temps de la Segarra més tancada als tafaners, sobretot dels que venien amb males intencions, que, de ben segur, no és el cas dels que ara en patim l’encís. Discrets pobles, racons i cases cobejades per antigues muralles per on cal, si més no, capbussar-s’hi per passos coberts carregats d’història, com és el cas del portal de Sant Roc, invocat a la salvaguarda del sant protector de la pesta, i la Portelleta de Sanaüja. A Sanaüja és interessant de guanyar-la passant pel damunt dels dos arcs de mig punt del pont medieval, un dels millors exemplars de la zona i de més enllà, i que, encara que en diguin pont Romà, de romà res de res: tot just és dels segles XIV i XV (així són les coses del parlar popular). I, tot seguit, endinsem-nos, si us plau, amb el requerit silenci que aquesta experiència es mereix, a la vila closa, recorrent el seu passat i present. No val a tenir pressa. Mirem-ne els detalls urbans i arquitectònics, les llindes d’algunes cases, i respirem-ne les olors si és el cas que d’alguna casa en surt la flaire de la cassola. I quan arribem a la plaça Major, no ens estarem de contemplar la torre de les Hores, aixecada ben a prop però clarament emancipada de l’església gòtica de Santa Maria, i de la visió, allà al capdamunt del tossal, de les restes del castell de Sanaüja. El guardó a tot aquest passeig, podria ser, a més, un bon bocí de la saborosa coca de cal Peretó.


L'entrada a l'antiga vila closa de Sanaüja per la Portelleta.

Com ja s’ha insinuat, la mateixa vivència vagant la podem reviure a Florejacs i a Montfalcó Murallat. Ambdós poblets són segurament dels més ben abillats de la Segarra, sense desmerèixer els mèrits dels molts altres. Aquí també caminarem embadalits per la bellesa i el preponderant bon fer dels que han decidit endreçar totes aquestes velles pedres, cases i carrers. Però amb una diferència interessant: el guardó gastronòmic ja no serà a base de coca o llepolia a peu dret, sinó ben entaulats a la Redolta, en el cas de Florejacs, on la mestressa prepara cautament el bo i millor de les virtuts gastronòmiques de la Segarra, o al restaurant de Montfalcó. A Florejacs es pot, a més, escrutar les interioritats del castell, immoble que podria passar desapercebut tal i com es presenta formant part de la muralla del recinte. Només cal arribar-s’hi en un dia i hora dels que n’han decidit obrir les portes i esperar, això sí, que la dama de Florejacs no hi posi cap entrebanc. I si no, aneu a preguntar qui era aquesta dona i mestressa del castell, sembla que de molt bon veure, que, desesperada per mantenir contacte carnal, s’emportava al llit a tot mascle que estigués de bon aprofitar, mentre el seu marit estava ocupat en les seves cabòries, sovint lluny del castell. Mentre durava el deliri tot semblava anar com una seda, però el que els amants no podien sospitar eren les poc aprensives maneres de la dama de Florejacs de fer passar per l’adreçador als que prèviament havien fruït de les seves arts luxurioses. La cosa és que, quan se n’havia cansat, a l’agraciada senyora li deuria semblar que la millor manera de fer callar la malifeta era, ras i curt, enviar a l’altre barri a l’amant de torn. La llegenda explica com els desgraciats amants eren transmutats en flors que anaven embellint el seu macabre jardí fins que, descobertes les seves males arts, fou jutjada i executada. Però ja se sap que persona mal morta, mal repòs. Així doncs, cal parar compte en el tranquil deambular per les estances del castell, no ens trobéssim cara a cara amb l’espectre de la dama de Florejacs. Si això passés, sempre ens podem refer de l’ensurt recorrent a les reconfortants lectures de Josep Coma o Manel Canals –aquest segon, pràcticament fill adoptiu del poble–, bons prosistes que s’inspiraren en el caràcter i el paisatge d’aquests indrets per a moltes de les seves creacions literàries. No cal buscar-los, serà en va, ja que gaudeixen, esperem, d’un etern descans. Però n’han quedat, sortosament, les seves airoses narracions.



Carrer a l'interior de la vila closa de Florejacs.

A prop de Florejacs, a quatre cops de pedra un rere l’altre, topem cara a cara amb el castell de les Sitges. Vidal Vidal, un dels narradors més prolífics de Ponent, en una impecable envestida de bones raons, sosté que “a l’ombra de les seves pedres honorables us envaeix una dolça somnolència. En aquest castell de les Sitges la sensació d’allunyament i soledat hi és tan viva com en una illa de pedra enmig d’un mar de pujols”. Així doncs, bon lloc per a la relaxació en la més pura contemplació arquitectònica i paisatgística. Amb tot, les vistes que es poden des d’aquí ataüllar són extenses i vivificants a cor què vols, cor què desitges. No convé deixar-ne passar l’ocasió. I si hi ha l’oportunitat de fer-ho des de les altures de la torre, aleshores es podrà dir que haurem pogut viure un dels millors records que hom es pot endur de la Segarra i els seus amplis horitzons. Més enllà de les seves excel·lències visuals, el castell de les Sitges és perfectament visitable per dins, sempre que ens acompanyi la sort de trobar-ne en Jaume de cal Giliet de Florejacs feinejant-hi per dins. I, si no, aneu-hi un dels dies fixats pel calendari de visites. Del castell de les Sitges se’n surt encantat, en totes les accepcions de la paraula.


El castell de les Sitges, deixant-se estimar pel sol ponent.

Guissona i Cervera: la necessària força vital

Però no cal aturar-se amb la imatge que a la Segarra és tot solitud i silenci, plàcids paisatges oberts i gentilment rurals, fonaments ben preuats tots ells d’altra banda. Certament, saber que en tota la seva extensió amb prou feines hi viuen cap a les 23.000 ànimes, ens pot portar a aquesta no del tot certa pretensió. Bàsicament perquè cal tenir en compte que entre Cervera i Guissona ja se’n sobrepassen més enllà de la meitat. Anem, si no, a treure el cap per l’antiga Iesso romana o a la Guissona dels “Carrerons de la vila” del poeta Jordi Pàmias de més cap aquí, com es prefereixi. Ambdues prou eloqüents, per cert. Hi trobem una vitalitat que, fet i fet, comparada amb la dels pobles mig ajaguts, farà foragitar de cop la fina somnolència de la que veníem gaudint pujols enllà. Anant a tafanejar el jaciment romà i el museu que encertadament l’acompanya, queda clar que Guissona fa anys que respira i com això és galó inequívoc del bon lloc que deu ésser, que els romans d’això d’escollir els millors indrets en sabien una estona llarga i com, no endebades, és coneguda com el doll de la Segarra. Un altre tarannà, no excloent de l’altra, a l’hora de respirar Guissona, passa per deixar-se caure per la porxada plaça Major i per l’entreteixit dels carrers que hi duen, delectant-nos de la lectura de la poesia d’en Pàmias: “Lloses del meu carrer, / afinades pels anys!”, “Pedra del front, rugosa: / llamborda dels meus anys... / Ens reunim a la plaça, / i anem junts fins al portal; / carrerons que enfilàvem / ara són atzucacs. / Un laberint de somnis / és la vida, i un clam, / amb passos que s’esborren, / amb tràfec de mercat”. O amb una bona i ben merescuda parada a la Fassina Mercadé, a tocar de la plaça tot just començar el carrer de la Font amunt. Cal prendre-hi cadira, taula, gana i set. I acabar-ho tot amb un raig, generós, de ratafia de la casa, la de les Voltes. I sentir-hi cantar tota la cort celestial en ple serà bufar i fer ampolles. Però ja avesats a tanta experiència emocional, i segurament amb la visió més joiosa de les vivències que ens facilita la feliç ingesta dels pocs però bons vins de la Segarra (deixeu-vos aconsellar per l’amo del tros), creureu estar vivint senzillament el resultat inevitable del desenllaç d’una bona seducció. I si, per postres, es pot acabar la vesprada anant a relaxar l’esperit a una de les vetllades musicals que s’ofereixen al teatret de Ca l’Eril, sense moure’s de la mateixa plaça Major, aleshores l’experiència agafa ja aires de mística difícils, francament, de descriure. Ja us ho deia: la Segarra va forta!


Tot el saber i bon fer de la Fassina Mercadé de Guissona dins d'una ampolla.

Un altre punt vital de la Segarra és, evidentment, Cervera. Tota sola mereix un llibre a part. Un primer tast, però: carrer i plaça Major, tot voltant per l’ombrívol carreró de les Bruixes. No és bona idea empatxar-se de Cervera en un sol dia, millor anar-la tastant amb paciència al ritme de les oportunitats que se’ns presentin. Cervera cal dosificar-la, viscuda en la disbauxa i entre el bullici de l’Aquelarre, la de les silencioses caminades per les muralles amb les vistes posades vall de l’Ondara enllà, la de la monumentalitat de la Paeria, de la Universitat i de la Col·legiata de Santa Maria, la del recolliment hivernal d’un dia de boira cobrint-ho tot colpidorament, i tantes altres que cadascú es pugui anar fent a mida.


Joc de llums i ombres al carreró de les Bruixes de Cervera.

La boira, l’últim festeig

No passem per alt una última ponderació i a propòsit de la boira, tan segarrenca com tot el que hi podem xuclar: no convé deixar-se endur pels que proclamen que la Segarra en dies de boira millor deixar-la passar. Una immersió a la Segarra amb sol i amb quatre núvols al cel per fer bonic és, en efecte, un bon escenari per voltar-la, però no deixem, si us plau, de passar la sensacional vivència de viure-la amagada sota la boira espessa hivernal, la que transforma i potencia el paisatge sonor i anul·la els grans angulars. Sens dubte, una altra manera més de jugar-hi, forçats a posar l’ull en les petites coses de la immediatesa de l’espai a la que estarem sotmesos. Així és la Segarra, de prop i de lluny, riallera o captivadora, segura o sotmesa. Però, això sí, sempre a punt per al festeig. Un nou festeig cada vegada.


Sota les voltes de Montfalcó Murallat, lloc d'inspiració.

En motiu de la Trobada de Bloggers i Periodistes a la Segarra, 29 i 30 de novembre de 2012, i en agraïment a Camins de Sikarra i al Consell Comarcal de la Segarra per haver-m'hi convidat, i a la resta de companys de viatge:


- Alexandre Lloreda: http://literattours.blogspot.com.es

- Xavier Sánchez: http://elmarge.blogspot.com.es/

- Esther Celma Fe / Toni Flores Larrosa: http://imatgesdesilenci.blogspot.com.es/

- Celia Lopez Navarrete / Enric Vilagrosa Alquezar: http://www.quadernsdebitacola.com/

- Jordi Tunica Gros: http://viatgepercatalunya.blogspot.com/

- Marta Roqueta: http://www.deviatge.cat/

- Elisabet R. Luján: http://donantunvoltet.blogspot.com.es/

- Ivo Elies Oliveras: http://blogs.sapiens.cat/medievalistesenbloc/

- Vangelis Villar: http://paisatgesculturals.wordpress.com

- Meritxell Bohils / Xavier Serradó: http://estemdevacances.blogspot.com.es/

- Marta García /Gerard Valls: http://www.dandolelavuelta.com/ 

- Aleyda Andreo Moreno /Ariadna Campins: http://www.eligenuestraaventura.com





3 comentaris:

  1. Hola Carles! molt bona crònica sobre la ruta que vam fer plegats, va ser una descoberta per a nosaltres i esperem que per a molts lectors que ens segueixin! gràcies per mencionar-nos!

    Salutacions i bones festes!

    ResponElimina
  2. Un article realment brillant! Més enllà de la simple crònica d'un viatge, és una immersió total en el món de sensacions, colors i olors de la Segarra. Gràcies!

    ResponElimina
  3. Una crònica fantàstica de la trobada però sobretot de la Segarra. Aquest cap de setmana hi hem estat una estona i el paisatge ens ha tornat a enamorar: el verd dels camps, els ametllers despullats, la pedra seca i el silenci. Gràcies!!

    ResponElimina