Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dimecres, 19 de juny de 2013

Glossa particular de "Vallesos. Gent, terra i patrimoni".



Vallesos? Sí, el d’una banda i el de l’altra, el d’aquí i el d’allà, l’Oriental i l’Occidental, però, al cap i a la fi, la mateixa realitat geogràfica –bàsicament una allargassada depressió envoltada de serres i turons–, els mateixos horitzons paisatgístics, i similars processos i horitzons socials i culturals: amb un peu al camp i l’altre a la ciutat, del camp a la fàbrica, de la fàbrica a allà on bonament es pugui... Si voleu, ras i curt, Vallesos, dit així en plural, és la reivindicació des del seu patrimoni comú d’un territori administrativament mutilat.

La revista Vallesos sorgeix de la sensibilitat emmarcada territorialment vers el donar veu a una realitat patrimonial conjunta pastada amb uns patrons i lligams històrics prou similars. Iniciativa, d’altra banda, impulsada també d’una manera molt semblant a molts d’altres llocs de la geografia cultural com a reacció davant de la percepció, subjectiva sovint, que allò més genuí i de tota la vida, que es diu, se’ns esmuny de les mans d’una manera imparable. La revista Vallesos, mitjançant la seva llarga rastellera de col·laboradors, posa plausiblement el zoom al patrimoni excèntric (mig oblidat, potser); al patrimoni quotidià, el de l’etnografia del present; al patrimoni domèstic, el que es genera a través de l’observació del tarannà social més inherent, mirant-nos a nosaltres mateixos a través del propi imaginari; al patrimoni narratiu, el de la manera que tenim d’explicar la resta de patrimonis a través del relat i de la producció artística i literària. També hi ha lloc, evidentment, pel patrimoni material i immaterial referencial, el més cobejat, aquell que la selecció històrica, social, acadèmica i política han fet sobresortir –i que per alguna cosa serà– per misèria o per encert. Sens dubte es podrien esmentar altres maneres de patrimonialitzar, des de la cosa més immediata a la més llunyana cronològicament parlant, de la més local a la més genèrica; però, a grans trets, aquesta seria l’essència de la revista Vallesos.

Portada del número 5 de Vallesos


Però, és clar, la tradició i el bagatge patrimonial evolucionen, es fan i es desfan, beuen d’altres realitats sobrevingudes, s’expliquen des de punts de vista diferents, es viuen d’altres maneres, i, al capdavall, es formen i es transformen, de fet, com sempre. Potser n’ha canviat el ritme –antany lent i païble, ara potser massa fugisser– i la resistència epidèrmica  –abans potser dura i poc permeable, ara més oberta, més lliure, avesada a noves aportacions de tota mena. I més enllà d’una mal suposada vacuna davant d’intromissions poc desitjades, un voler mantenir essències culturals al cap i a la fi també seleccionades prèviament, Vallesos segurament vol compatibilitzar els nous temps que corren descontrolats amb allò que el Vallès ha estat i és des de la seva gent, la que hi viu, el viu, el sent o l’estima d’una manera o altra (encara que ens ho posi poc fàcil la barroeria imperant i homogeneïtzadora de tarannàs i paisatges). M’inclino a pensar que la revista Vallesos aspira a presentar els signes vallesans d’uns bagatges culturals que miren d’assentar i redoblar els vincles culturals dilatats a múltiples maneres de percebre l’autenticitat, l’existència i la historicitat. I el què és més interessant, ho fa d’una manera pròxima i marcant estil.

En aquest últim i flamant número 5 de la revista Vallesos, per no anar més lluny, podem fruir de la lectura de molt bons exemples d’aquest viu tarannà, des de documentats episodis de la història local, aprofitant-ne les efemèrides corresponents, fins a entrevistes o petites trobades o traces amb personatges de tota mena i condició però que coincideixen en viure o tenir alguna relació especial amb el Vallès: l’actriu Emma Vilarasau,; l’artista escènic Pep Bou (el de les bombolles de sabó); el músic Josep Maria Farràs (potser un dels millors trompetistes de jazz que ha donat Catalunya); l’activista Carme Forcadell (presidenta de l’ANC); el poeta Francesc Garriga de Sabadell, o personatges no tan mediàtics o coneguts però que des de la seva dilatada o curiosa vida esdevenen per uns moments mestres del saber viure, que això, com ja hem dit, també és patrimoni.

De moments i personatges històrics, Vallesos en va ple. A cada exemplar, un regal, una joia. Aquesta vegada li ha tocat el torn, per exemple, a la recordança del bombardeig de Granollers del 31 de maig de 1938, ara fa 75 anys; al saqueig borbònic de Terrassa del 1713, ara fa 300 anys; el repàs a la nissaga dels arquitectes Buïgas de Cerdanyola, o a la revolta social a Mogoda durant la Guerra de Successió.

La revista dedica també a cada número una carpeta central on es desenvolupa llargament algun tema històric o d’actualitat patrimonial, un munt de pàgines fetes amb cura i dedicació que ens endinsen des de diversos punts de vista al tema en dansa. En aquest últim número, la carpeta és dedicada al fenomen de la bruixeria al Vallès durant el segle XVII i les seves connotacions històriques, socials i culturals, un aspecte de les vicissituds d’un Vallès que ha passat avall, poc conegut, on, evidentment, les bruixes com a boc expiatori fa anys que han perdut la raó de ser. Però, podem trobar-ne els paral·lelismes amb les víctimes socials actuals, les del segle XXI? Potser, més enllà de l’anècdota, dels processos d’enjudiciament, des de la –vista en la distància– irracionalitat de les formes i el pensament de l’època, d’una atenta lectura d’aquests textos embruixats podem entreveure la gènesi de les formes d’estigmatització socials i culturals actuals.

Vallesos acaba, com a gran traca final, amb un bon feix de breus articles que ens ofereixen sàvies mirades d’un patrimoni variat, obrint els ulls a aspectes sovint poc coneguts de l’entorn natural, del patrimoni festiu, rural, immaterial, arquitectònic, industrial, arqueològic, etc. (que en són molts!), d’un Vallès a voltes poc conegut, culturalment dispers, però apassionant precisament des d’aquesta voràgine, que fa que Vallesos com a revista i com a concepte tingui corda per anys. Llarga vida, doncs!

Enllaç a la nota de premsa: http://ves.cat/gDc8

Article publicat a "Núvol, el digital de la cultura", el dia 12 de juny de 2013: http://www.nuvol.com/noticies/un-nou-numero-de-la-revista-vallesos-gent-terra-i-patrimoni/


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada