Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

dimecres, 22 d’octubre de 2014

Vora el litoral del Besòs


Tornen els tamarius!

És fàcil imaginar-se un passeig vora la mar en una dia d’avançada primavera, mancats com solem estar d’indrets íntims i solitaris, com una experiència tonificant, a recer, posem per cas, d’amagades cales i d’aclofats boscos de pins, vençuts per les constants brises, al caire de vertiginosos penya-segats. La secular influència prototípica en la valoració dels nostres paisatges ens porta segurament a triar preferentment uns determinats indrets com a escenari de les nostres caminades pel país. És per això que, d’entrada, que et convidin un matí de primavera a passejar pel gens idealitzat litoral metropolità d’allà on desemboca el riu Besòs, fa estrany. És clar, però, que si t’hi conviden precisament per explicar-te’n les bondats, aleshores tot és diferent. Ja que aquest és un tram de litoral que, no obstant assumint plenament la seva condició metropolitana, ha anat espolsant-se de la pàtina de lloc malendreçat, insalubre i marginal. Avui les seves platges són netes i absolutament practicables i el Besòs hi fa transcórrer les seves aigües sense por a tenyir-ne els marges de grisos i de residus líquids i sòlids de tota mena.

A la desembocadura del Besòs el riu amb els anys hi va anar formant un molt breu delta, ara molt desfigurat i pràcticament tot urbanitzat. La zona era, abans de la seva perseverant urbanització, un espai humit i pantanós que s’escampava per tota aquesta banda del pla de Barcelona. Només cal fixar-se, sinó, en alguns topònims propers, clarament en referència a la desapareguda condició natural de l’indret: la Llacuna, Gorg, la Verneda (de vern, arbre típic de bosc de ribera)... De fet, tot el pla de Barcelona és la conjunció final de l’acció dels dos deltes propers, el del Llobregat i el del Besòs, que el van anar fornint de terres quan els rius encara baixaven lliures i, a voltes, desbocats. Tot això, ara, és sota l’asfalt i el ciment, sí. Aquí, però, queda encara aquest racó brevíssim que sobreviu insinuant les entranyes naturals, entre les platges del Camp de la Bóta i del Litoral, i, en certa manera, riu amunt. Riu que les ha passat ben magres abans de ser mimat per les tècniques modernes de restauració paisatgística encaixada al llarg de la franja que forma l’estricte llit fluvial i fins allà on les aigües es troben amb les onades de la mar. Ara hi creixen uns quants i bons tamarius i, de tant en tant, els intrèpids corbs marins i altres ocells de pas s’atreveixen ja a fer-hi algunes capbussades i breus estades. I el que segurament és més significatiu: la gent viu i veu l’indret d’una forma diferent. Ens expliquen que, antany, a molta poca gent se li acudia venir a passejar per aquí. Ara, un dissabte al matí d’un dia radiant, la feliç concurrència no és gens menyspreable. Les platges que coronen la gola del riu, conviden a viure-les i a fer-hi també, en temps de calor, alguna que altra capbussada. Com els corbs marins, vaja.

Si seguim litoral amunt, entre la platja i el parc del Litoral, arribarem als peus de les tres airoses xemeneies del Besòs, que, mai millor dit, es veuen d’una hora lluny. Havien d’anar a terra, però la crida popular les va salvar de l’enderroc. Esdevingudes un símbol visual de la zona, acostumats els adrianencs i badalonins a aixecar la vista i veure la seva imponent presència, hom les ha deixat ben dretes. Impressionen, vistes des dels peus. Ara, superat l’escull que les anava a fer desaparèixer, hi ha qui està pensant què se’n pot fer d’aquestes instal·lacions: que si un museu, que si un mirador –que seria sens dubte espectacular, sí–... El temps, les persones i les possibilitats diran.


 
Els tamarius a la punta del Besòs


Flaires de matafaluga arran de mar

Mentre, però, la icona industrial ben viva encara de la zona és la famosa fàbrica modernista de l’Anís del Mono, ben a prop i ja en plena costa badalonina. Només caldrà marrar una mica el camí tot salvant el port de Badalona per assolir-la, davant per davant del pont del Petroli, recuperat, per cert, de no fa massa per a la passejada pública. La fàbrica del preuat licor descobreix amb facilitat abans la seva presència no pel seu embalum físic sinó per la forta olor de matafaluga destil·lada que es pot flairar segons d’on es vingui i d’on bufi la brisa aquell dia, entrant per les narius de forma contundent, sens dubte un reclam prou insòlit i divertit. Si l’atenyem venint del Besòs bo i seguint el passeig arran de platja, el primer que podrem veure serà segurament el seu famós logotip esdevingut escultura que reposa just a l’accés del pont del Petroli, obra de l’artista badalonina Susana Ruiz. Comprovareu que es tracta de la reproducció del famós simi amb cara de Charles Darwin de l’etiqueta del cèlebre anís contemplant una ampolla del licor al que dóna nom. Aquesta és, ras i curt, la pista definitiva que esvaeix qualsevol dubte de que esteu pràcticament davant per davant de la fàbrica. Abans, però, no cal estar-se de poder-la contemplar des del capdavall del pont, uns metres mar endins, ara que es pot. Cal anar amb temps a veure les coses, mai se sap!


La fàbrica d'Anís del Mono des del pont del Petroli

El mono de l'anís!

La visita a la destil·leria modernista d’Anís del Mono, sota la gestió del Museu de Badalona, és una experiència recomanable. Les instal·lacions originals romanen actives i se’n continuen destil·lant i omplint una bona colla d’ampolles al cap de l’any, no només d’Anís del Mono, sinó que encara queda temps i espai per atrevir-se amb la concessió per a fer també els Aromes de Montserrat i els altres licors elaborats originàriament a l’abadia montserratina (de crema catalana, d’avellana, d’herbes i la ratafia). En general, però, la sensació és de que hi ha coses allà dins que han canviat ben poc des de que el 1870 els germans Bosch varen fer construir aquesta baluerna i instal·lar-hi els alambins, canonades i dipòsits que en possibiliten els processos de destil·lació i la seva composició a base de matafaluga, aigua pura, xarop refinat i alcohol. També se’n visita un paradís particular de l’arxivística, espai on es guarda la paperassa relativa a la història de la marca. Afany de conservació en tots els sentits: l’arxiu, les eines, les instal·lacions, el procés de fabricació i l’edifici en general. Si la màquina del temps existeix, deu ser una cosa així.


Aquí es fa, encara avui, l'Anís del Mono

Part del petit tresor i arxiu d'Anís del Mono


La taca verda de Badalona 

Passeig vora mar amunt anirem albirant les àmplies platges de Badalona i la façana litoral de la ciutat. Ara, de cop, deixem el litoral estricte per endinsar-nos ciutat endins, just en el punt on antany hi desembocava la riera de Canyadó, ara canalitzada sota els nostres peus. A què és degut aquest viratge? Els organitzadors de la trobada –els tècnics de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la revista Descobrir– ens volen ensenyar una joia de Badalona: el parc de Can Solei i de Ca l’Arnús. Originàriament, sembla ser que ja des del segle XVI, era una extensa finca agrícola privada que, després d’alguns canvis d’usos, divisions i lluites veïnals, ha acabat esdevenint un espai públic i una interessant taca de vegetació al mig de la trama urbana badalonina. Ara és un excepcional testimoni de la seva història, amb alguns elements singulars dignes de ser visitats, entre els que destaca la torre del Rellotge, en realitat una antiga estació meteorològica de registre continu, diuen que la primera que va existir a Catalunya. Feta fer per Evarist Arnús el 1883, va ser instal·lada en un principi als jardins del Teatre Líric dels Camps Elisis de Barcelona. Quan la zona va ser afectada pel pla Cerdà, els descendents Arnús en van encarregar el trasllat a la seva ubicació actual. Avui, minuciosament restaurada, s’hi organitzen visites guiades a fi i efecte de poder mostrar el reguitzell d’anyencs aparells meteorològics que conté, sembla que formant un valorat conjunt de talla única, i els originals ginys que la fan funcionar. Per poc que hom li interessi tot això de les mesures i de les mètriques meteorològiques, de la visita a la torre no se’n surt indiferent, sobretot si es té la sort de poder fruir del guiatge dels mateixos restauradors en persona.


Torre del Rellotge al parc de Can Solei i de Ca l'Arnús, a Badalona

El parc salvaguarda també una gens menyspreable munió d’espècies vegetals d’aquí i d’allà, fins al punt que se n’ha tret partit per fer-ne un bell itinerari botànic. Com aquell qui no vol la cosa, potser de bell antuvi una mica desconcertats pel canvi temàtic de la proposta, si comencem a seguir-ne la traça anirà sortint al nostre pas la inesperada riquesa fitològica d’aquest indret: palmera datilera i de Canàries, tell argentat, cedre del Líban, fotínia, pi pinyer, ginkgo, figuera, plàtan, bellaombra, latània, llentiscle, magnòlia, còcul, xiprer, eucaliptus, pitòspor, casuarina, lledoner, roure martinenc, alzina, nolina, margalló, bútia, teix,... Quantes en coneixíeu? 


A redors del turó de Montgat

Tornem altre cop arran de mar, aquesta vegada per acostar-nos fins a la platges de la Morera i de Sant Joan, a banda i banda de l’històric turó de Montgat, el primer foradat per un traç ferroviari de tota la península Ibèrica. A més, el monticle és un gran aparador geològic excepcional, segons explica un dels tècnics que ens acompanya. Un aflorament singular que ajuda a comprendre les vicissituds geològiques de la costa central catalana. Al capdamunt s’hi han trobat restes d’un assentament dels ibers i, als peus, neolítiques i romanes. Avui, el turó és, amb tots els respectes, un decrèpit testimoni foradat i escantellat del que havia estat en un principi. No obstant, continua sent un bell mirador del nucli antic de Montgat, les cases de la platja i tota la costa propera, tot i els 40 metres escassos d’altitud que és capaç d’aixecar-se. Una darrera curiositat: aquí dalt, i no a un altre lloc, es va segellar el 1876 la idea de fundar el Centre Excursionista de Catalunya, durant una excursió dels seus fundadors per la zona. Moment simbòlic de gran importància si tenim en compte la gran contribució d’aquesta institució a la història científica i cultural catalana del segle XX. Moments de record que enforteixen les identitats.

Just a l’altra banda del turó, l’indret ens ofereix una pintoresca estampa marinenca a prop del vell Montgat, que és a tocar: una breu renglera del que semblen antigues casetes de pescadors romanen impassibles en aquest racó de la platja. El conjunt és d’aquells que alguns trobarien més aviat rònec. Jo hi he trobat, en canvi, una rònega bellesa més aviat acollidora. Un dels patis coberts, preludi d’un parell de carrerons estrets que juguen a amagar-se per la pinya que formen les casetes, acull de forma senzilla però alegre els bancs i les taules de fusta cobertes del clàssic hule de quadrets blaus dels “Baños Virgen del Carmen”, una castissa guingueta de peix, tapes i pa amb tomàquet per quedar-ne més que satisfets. Entremig de les casetes, aixecant el cap reclamant l’atenció, sobresurt la torre de guaita de Ca l’Alzina, únic vestigi de l’antiga masia a la qual pertanyia. La torre és, segons prospeccions fetes en els seus fonaments, del segle XVI, moment que deuria fer la seva funció de vigilància d’aquells qui s’acostaven pel mar, sobretot si eren pirates i corsaris, freqüents en aquelles èpoques al llarg de la costa catalana. Més enllà, a l’altre costat de la via fèrria, veiem també com el campanar de l’església de Sant Joan s’esforça, per la seva banda, a deixar bona constància de la seva presència presidint el Montgat antic.


La torre de ca l'Alzina i les velles cases de la platja de Montgat


I per acabar de viure l’aurèola de lloc d’aquells ancorats en el passat, entre setmana a partir de migdia, en aquest precís indret, encara es pot presenciar la subhasta a l’antiga del peix a tocar de la platja, sota un dels coberts de les cases. La subhasta, coneguda també com el rotllo de Montgat, s’ha anat repetint des de l’any de la picor per part dels pescadors de Montgat, el Masnou i Premià, oferint el peix a tothom qui en vulgui de forma cantada i directa, l’única diuen que queda a Catalunya segons aquesta modalitat, sense intermediaris. La quantitat que s’hi acaba subhastant és poca, ja que la llotja de Montgat és potser de les més petites de Catalunya en volum de peix. En contrapartida, però, es considera que actualment aquesta subhasta és la que més interès etnològic té de les que es practiquen al llarg de la costa catalana. La posada en escena de la subhasta és farcida de rituals dignes d’esment: el sorteig per assignar l’ordre de venda i les funcions; la composició i l’ordre d’exposició dels lots de peix que es posen a subhastar; la cantarella amb la que es subhasta; els codis i gestos només captats pels assidus,... A més, els pescadors que integren la Confraria i Pòsit de Pescadors Verge del Carme de Montgat, el Masnou i Premià de Mar –em diuen que potser no arriben ni a la vintena–, tots ells practiquen una pesca artesanal amb el tresmall, la solta, la nansa i la potera. És per tot plegat, doncs, que l’Ajuntament de Montgat ha determinat per considerar el ritual com a Bé Cultural d’Interès Local. Ja us ho deia: un lloc tocat per una rònega bellesa, tant material com immaterial, a tocar de la gran metròpoli, per anar-hi tot passejant un lluent matí d’avançada primavera. No val a mandrejar!


En motiu de la segona trobada de blocaires #blogtripAMB, organitzada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona en col·laboració amb la revista Descobrir (@descobrircat), del dissabte 14 de juny d'octubre de 2014 al litoral del Besòs, de la desembocadura del riu fins a la platja de Montgat, amb la participació de:

Òscar Marín: http://blogs.descobrir.cat/elplaerdeviatjar/ 
Verónica Montuenga: www.viajandopor.com
Alfredo Torres: http://www.cafeytren.com/
José David Jurado: http://www.viajarcomeryamar.com/
Neus Prats: http://lamevabarcelona.com/
Jordi Cirach: http://curiosabarcelona.com/
Jordi Tunica: http://viatgepercatalunya.blogspot.com/
Jordi Canal-Soler: http://apuntsdeviatge.blogspot.com.es/
Rubén Alonso: http://rubenyelmundo.com/
Pruden Rodríguez: http://www.losapuntesdelviajero.com/
Carles Rué: http://a-l-aguait.blogspot.com/





 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada