Sembla que us dec una explicació. Doncs aquí la teniu:

Vet aquí un espai, una eina (digueu-li com us sembli millor), per tal de plasmar-hi, quan em vingui de gust, les meves vivències i articles sorgits anant a l'aguait pel llarg i ample del nostre país. Ras i curt. Cap més pretensió. Senzill, oi?

Serà com el meu petit homenatge perpetu al tros de terra que trepitjo i admiro. De moment, faré prou si sóc capaç de treure-hi el cap de tant en tant. Ho provaré. Ja direu què us sembla.

A reveure!

divendres, 8 de maig de 2015

Les vedelles de Gallifa: un patrimoni agroecològic que arrela


Vet aquí un cert patrimoni agroalimentari incipient però que despunta com la mirada perfecta a un nou model de ramaderia que va arrelant en un racó dels confins del Vallès. Aquesta és la petita història d’una atzarosa dèria a la recerca d’una alternativa a l’espiral perversa i especulativa de la producció agropecuària intensiva i barroera. Més enllà d’assenyalar una varietat o una acurada producció ecològica, que hi té la seva importància, el quid patrimonial d’avui està dipositat en un tarannà, en una manera de fer, en un encara no potser massa reconegut i valorat patrimoni social viu, domèstic, intralocal, de proximitat, mai millor dit.

Pujant cap a Gallifa des de Sant Llorenç Savall, més enllà de la sinuositat de la carretera arrapada als plecs i raconades del paisatge, és molt probable que hom pugui veure un bon estol de vaques i vedelles paixent ben felices pels prats de davant de la casa de la Serra. Són les vedelles de Gallifa, ja que fins aquí arriba l’arrendament de pastures de la granja la Soleia per poder donar prou amplitud i herba a prop de dos-cents caps de bestiar gros. Serà difícil veure’n més. M’explica en Josep Casas de la Soleia que aquest és el nombre ideal per respectar l’equilibri entre terra disponible, fato necessari i boques a menjar. Perquè tot el que mengen aquestes bèsties surt d’aquí, de Gallifa. Pastura, farratge i cereal de la varietat triticole. Res més. Tot produït i mòlt a la mateixa finca. Cicle tancat i maneig extensiu del bestiar són, doncs, la base de la filosofia que defineix la proposta de fons d’aquesta finca ramadera del nord del Vallès.

Les vaques pasturant a prop de Gallifa

Però arribar fins aquí no ha estat fàcil. En Josep me’n fa cinc cèntims mentre passegem per la finca en un esplèndid matí d’una encara novella primavera. Tot va començar quan son pare venia la llet que treien d’una petita vacada de lleteres frisones i de les anomenades santanderines a una lleteria situada al barri del Clot de Barcelona. Van arribar a tenir una trentena de vaques i amb això anaven tirant. Eren altres temps, està clar. Al 1994, davant les creixents traves que s’anaven posant a la venda directa de la llet, en Josep deixa definitivament les frisones i es passa a la carn. Al principi seguint els criteris de l’engreix convencional, sense massa miraments ni pel que fa al procés ni a la raça. Tenia el que li duien, les engreixava i tal dia pactat les passaven a buscar ja ben grasses i a punt de passar per l’escorxador. El cereal i el farratge venia gairebé tot de fora, també, vés a saber amb què. Dedicava, per tant, pocs esforços a conrear els camps i es concentrava a tenir tant de bestiar com podia. Un bestiar que requeria moltes atencions, això sí. Deuria ser prou rendible, fins que el preu del cereal es va començar a enfilar fent que s’escurcés temiblement l’apreciat marge de benefici. En Josep, doncs, com aquell qui res, decideix anar reduint els caps de bestiar i dedicar més esforços a recuperar camps i fer-se ell mateix el farratge i el cereal. La cosa anava funcionant i, sobretot, equilibrant-se. És així com, a poc a poc, en Josep s’adona que aquesta nova filosofia i manera de fer li agrada. I des aleshores ja no ha parat, bàsicament seguint criteris propis i de forma pràcticament autodidacta. Al 2007 assoleix, finalment, el certificat ecològic. Entremig, un mar d’incerteses, de dificultats i de despropòsits, però que no l’han torçat gens ni mica del seu dia a dia posant la banya en allò que en tot moment el feia i el fa anar còmode de consciència.

Bestiar als prats de la Soleia

Aquí a Gallifa, a la granja la Soleia, als peus dels imponents cingles de Sant Sadurní i envoltat de xamoses pastures, en Josep maneja gairebé dos centenars de caps de boví de raça gascona rústica. Les bèsties s’han adaptat formidablement al terrer. És una raça de tarannà autònom i tranquil, robusta, de carn tendra i consistent. Les vaques pareixen gairebé soles allà on es trobin, estabulades ja per precaució o al bell mig del prat, que tant hi fa. Té també tres toros. Aquí les bèsties copulen, naixen, mamen, pasturen i creixen fins que són dutes, amb mig any si fa no fa, a l’escorxador, d’on tornen mig especejades. Un cop les canals tornen a casa, a la Soleia, amb la perícia de la Montse Martínez, la muller d’en Josep, són acabades d’especejar, processar i especiar -si convé- i , finalment, s’empaqueta i es ven la carn directament al client, porta a porta. Entrecots, filets, mitjanes, carn picada, hamburgueses, tall rodó, xurrasco...  En Josep calcula que ara estan venent uns 300 quilos de carn setmanals. I que li treuen de les mans: quan mata, ja la té tota venuda.

En Josep amb el bestiar

Més enllà de la venda de carn, en Josep té projectes en ment i de futur per anar fent: recuperar terres ermes i experimentar amb altres varietats de farratge i cereal; intentar l’adaptació de la vaca bruna del Pirineu a les pastures de Gallifa; anar aprenent de remeis més naturals per al bestiar... En Josep sembla que n’hauria de tenir prou, que ja ha arribat on molts ni per casualitat, però, més enllà del tarannà bonhomiós que d’entrada transmet, el seu cap no deu parar. Té un punt d’astut que reconforta, com si tot fos possible en aquesta vida. M’explica que gaudeix molt descobrint com són i com funcionen les coses per ell mateix, moltes vegades per adonar-se’n que els convencionalismes ens atrapen i no ens deixen veure més enllà. Ell ha hagut de trencar en algunes ocasions certes barreres al llarg de la seva vida, mig a les palpentes, sense saber com acabarà la cosa, i considera que sempre se n’ha sortit prou satisfactòriament. I si no, doncs res, ens aixequem i hi tornem. Què hem de fer si no?

Les pastures de la Soleia, a tocar del principal nucli de Gallifa


Gallifa té, doncs, amb aquesta benaurada tossuderia que emergeix de la Soleia, un patrimoni agropecuari viu que contribueix a restablir certa vitalitat al poble a frec del patrimoni natural i cultural, -tangible o intangible, que tant hi fa-, que tant sembla que es promociona quan des de les administracions es pensa en el turisme de cap de setmana per donar cert aire a la baixa demografia i a la reduïda activitat socioeconòmica del municipi. Perquè, al capdavall, el còmput del dia a dia del territori passa per donar a conèixer totes les realitats convivint, si és possible, en un equilibri enriquidor i englobant. És per això que si passeu per Gallifa, passegeu pels quatre carrerons del barri del Raval; enfileu-vos fins a l’ermita de Sant Sadurní, al capdamunt del cingle; visiteu l’ermita del Castell sota la nova advocació de la Mare de Déu de l’Ecologia, conjuntament amb la iniciativa del santuari Ecològic del Castell de Gallifa impulsada pel carismàtic Mn. Josep Dalmau; atanseu-vos fins a l’església de Sant Pere i Sant Feliu i fins a l’ermita del Grau; admireu els bells exemplars d’antigues masies i masos que encara proliferen; entauleu-vos i gaudiu de les seves propostes gastronòmiques; preneu un bany en un toll, si és que baixa prou aigua... No us en esteu de tot això. Però si, tot anant amunt i avall d’aquests tocoms, veieu les vedelles de la Soleia al bell mig d’un prat assolellat, penseu que el que més aviat podria semblar una vella reminiscència condemnada a deixar de ser, és, contràriament i possiblement, la cosa més actual i més agosarada que s’ha anat tramant en aquest racó del Vallès d’uns anys cap aquí, si més no des d’un punt de vista agroalimentari. I que això és part del patrimoni més viu i actualitzat que parla de la Gallifa d’avui. No us en esteu, doncs, tampoc!

Publicat a la revista Vallesos, nº 9, primavera - estiu de 2015.

dimecres, 11 de febrer de 2015

Camins de romiatge entre Terrassa i Solsona (III). Del refugi del Mas del Tronc a Su (abril de 2010)

Per la vall de Maçana i Seguers

A trenc d’alba el dia ja dóna indicis ben clars que serà esplèndid, amb ganes de ser generós i reconfortable, malgrat els obstinats a passar el dia trescant per aquests caminots de Déu. He descansat força i, com gairebé sempre, friso per poder començar a fer camí rostos enllà sense massa recessos. D’una revolada, m’aixeco del jaç, em vesteixo, arranjo el fato i baixo a la planta baixa del refugi, on en Guillem, diligent i amable, ja té l’esmorzar preparat. Esmorzem plegats, amb naturalitat, cara a cara, a banda i banda de la llarga taula. Ell no només s’ha alçat ben d’hora perquè hi sigui jo, sinó que, a més de viure-hi i guardar el refugi, treballa per l’empresa dels molins eòlics de la serra de Rubió i en comença ben aviat. Però ho diu com si això de treballar als molins ho fes sense massa entusiasme, com si no li toqués més remei. Però el refugi no dóna per massa; és mig voluntari, vaja. Però li fa de llar, això sí. En Guillem és xerraire, sembla franc i obert, sense massa preocupacions. Repassa mentalment el camí mig preparat per fer al llarg del dia d’avui, després de jo deixar anar el traçat amb rapidesa, après de memòria de tant mirar els mapes, i només al final deixa anar un “caram, Déu n’hi do!”. Em guiaré bastant per la traces d’un sender de gran recorregut que segueix a grans trets un antiquíssim camí ramader transhumant, la carrerada que duu, si encara es vol, els ramats del Penedès i del Camp de Tarragona fins al Berguedà, la Cerdanya i l’Alt Urgell, bàsicament. Certament, el tram d’avui és llarg, però no he estat capaç de trobar lloc clar per pernoctar-hi fins a l’hostal de Su, més enllà de Pinós. Només fins a Sant Pere Sallavinera ja són gairebé quatre hores, i fins a Pinós cal sumar-n’hi quatre o cinc més. I, aleshores, encara potser caldrà arribar fins a Su. Però fujo de la pressa, així que ja ho anirem veient segons vagi passant el dia.

Quan començo a caminar, la fresca és mestressa i senyora del paisatge. Un ventet fluixet però endimoniat, que s’escola vivament arran d’orelles, imposa el contrast entre l’escalf de l’embolcall del refugi i el defora. I costa escalfar el cos, ja que només sortir del refugi cal tirar costa avall. Si en tot el camí d’ahir, entre Montserrat i la serra de Rubió, predominava el traç carener i de mitja altura, amb àmplies vistes de la plana bagenca primer i la conca d’Òdena després, ara, tot just sortir del refugi, toca anar ben ensota, pel fons de la vall i arran de torrent. Hi ha un moment, passada la casa de l’Escolà, que el camí assoleix un petit collet per tal de canviar de vall, entrant a la de Sant Martí de Maçana. Hi passo ben a prop. El conjunt d’església i cementiri descansa a mig coster dret, centre espiritual del reguitzell de masies escampades pel terme, annexat al de Rubió des de ben enllà del segle XIX. Fins aquí han predominat els vessants emboscats, d’un bosc brut i dens. Vessants en els que encara en alguns s’hi reconeixen ben bé allò que havien estat feixes de vinya sostingudes amb les espones de pedra en sec pertinents. Algunes agonitzen, altres encara presenten una més que bella estampa. Més endavant, es van imposant els sembrats i la vall de Maçana s’obre lentament. El camí tira cap a monòton i no hi passa gairebé res. Només de tant en tant un erràtic i frenètic vol d’ocells xisclaires trenca el silenci imperant. Canto per dins, al ritme del constant fregament de les meves passes, que han assolit certa promptitud. De cop, immers en pensaments que passen constants un rere l’altre, m’adono que el sol ja escalfa prou i que caldria treure’m de sobre la primera capa de roba. M’aturo a l’inici d’una breu recta ben traçada, passada la casa del Soler. Torno a reprendre la marxa i alço la mirada enllà dels camps on sembla que es veu un embalum encara no definit que em crida l’atenció. I apareix allà al mig de la sembrada, com una primera visió borrosa que es va desenterbolint passa rere passa, l’ermita del Grauet amb el seu campaneret d’espadanya, petita, exquisida, embolcallada pel verd primaveral dels sembrats a banda i banda. El camí sovint amaga aquestes petites joies de la devoció popular. L’indret és certament encantador. Mereix una atenta aturada per poder-lo tastar de ben a prop.

Ermita de la Mare de Déu del Grauet

Deixada la Mare de Déu del Grauet enrere, just a la cruïlla del camí que hi mena, una bifurcació m’empeny a deixar la llisor de la vall per ascendir pel vessant, on un flanqueig duu amb més celeritat a l’ampla, ensotada i avorrida pista de la vall veïna, la que puja fins a Seguers, un llogarret mig desgavellat de quatre cases que aguanten inglorioses davant la indiferència del pas del temps. Aviat és vist, sense gent, sense vida aparent. Hi ha una granja escola i una petita església d’origen romànic, dedicada a sant Pere i sant Feliu, pràcticament adossada a la casa principal. Des d’aquí, i seguint per l’ampla pista, amb quatre gambades s’assoleix un collet des d’on ja es veuen les cases de Sant Pere Sallavinera, lloc adequadíssim per parar-hi a reposar les cames i a esmorzar, que el pap fa estona que reclama la seva ració.

Seguers
A Sant Pere Sallavinera 

Sant Pere Sallavinera és un poble més sencer, més habitat. Es veuen cotxes, una dona que estén la bugada, uns jardiners treballant, de les cases n’ha sortit algú. Encara que ben escasses, són petites escenes quotidianes que et fan sentir més viu en un lloc més viu, sobretot venint de la solitud més absoluta de Seguers. Del poblet em sorprèn gratament la seva arranjada plaça Major, petita i acollidora, bellesa de l’indret. El poble forma com dos nuclis, un que s’ha anat formant al llarg de la carretera que hi arriba per ponent, més funcional, i el que forma la plaça Major, més petit, un xic separat i en un apreciable nivell inferior, com si fes una mica de vida a part. La transformada església parroquial d’origen romànic, acomodada sobre un breu monticle, fa d’encaix de transició entre els dos nuclis, al mig, com si n’estimulés la cohesió, segurament lloc de trobada estipulat antany per la convinguda missa dominical. Davant la porta, uns versos del mossèn i poeta Amand Lus i Bonet, molt estimat en aquest poble on va exercir part de la seva vocació pastoral. Mentre llegeixo, se sent el raucar d’alguna granota, el cant d’un cucut i la piuladissa de multitud d’ocells. Sens dubte, la millor música de fons. M’assec a un pedrís, obro el sarró i en trec l’esmorzar, i mentre vaig menjant, a poc a poc, el repasso: “Sant Pere Sallavinera, / un raval assolellat, / quatre pins, una riera, / i un silenci benaurat. // De tant en tant, una alzina / ofereix al seu redol / l’ombra més fresca i més fina / sota la capa del sol. // Les masies escampades / com un pessebre gegant / amb fumeres violades / que s’enfilen ondulant. // Els matins són de llum clara / i piuladissa d’ocells... / Fins la quietud s’amara / de claror i de cants novells. // Al migdia és tan forta / la llum que no es pot mirar, / i el gos que guarda la porta / té peresa de lladrar. // A la tarda tot respira / un aire melangiós / i s’esllangueix una pira / de perfums i de colors. // Sant Pere Sallavinera, / qui et pogués enamorar / i dur-te ben presonera / com un ocell a la mà.”

Plaça Major de Sant Pere Sallavinera

Cap a Boixadors

Reprenc la marxa sortint de Sant Pere Sallavinera seguint la carretera vers l’altiu castell de Boixadors. Aquest tram és asfaltat però tranquil, de pocs cotxes que hi passen, per no dir que cap. Més endavant, la carretereta travessa l’Eix Transversal i, després d’una curta costa, passa a frec de la paupèrrima estació del tram ferroviari entre Manresa i Calaf, amagada en un racó del relleu entre túnels. Me la miro i m’hi acosto, com aquell qui hi va a esperar-hi el comboi. Aquí el tren et deixa enmig del gairebé no-res. La consternada sensació de lloc que ha passat a pitjor vida és inevitable. És una mostra latent de cert paisatge esdevingut perifèric, depauperat, mig oblidat de la seva funció, trist i sense vida. No cal badar-hi, doncs, massa estona més... Continuo caminant, més endavant esbufegant de valent, ja que la pujada final, passat cal Gironella –o cal Gironell, m’ha dit algú–, és intensa. Hom quan arriba a dalt, superat el fort empit, només té ganes de descarregar pes i jeure uns moments damunt d’un bon herbei. El conjunt del castell i de l’ermita de Sant Pere –antigament de Santa Maria– està en restauració i hores d’ara, i per aquest motiu, l’indret és lluny de ser de bon visitar i deambular-hi. Hi ha tanques pertot. M’ho miro des d’una certa distància, doncs, i penso que ja hi haurà temps per tornar-hi quan n’hagin llevat tots els entrebancs. Des del coll del Castell estant, a un cop de pedra de la baluerna, el conjunt de moment fa més patxoca, definitivament. En sobresurt l’altiva i rodona torre, un bon pany de muralla i la delicada espadanya de l’esglesieta que l’acaba de completar amb gran bellesa. I mentre m’ho miro, reposo llargament i faig un breu mos.

Castell i església de Sant Pere de Boixadors

A les envistes del sud del Solsonès 

Passat el coll del Castell, el camí juga a esquivar quatre turonets, arran de les capçaleres de les escorrenties del Llobregós que aquí neixen, fins al coll de Trilla, al peu de pràcticament l’última esquena d’ase de la serra de Castelltallat. En aquesta zona persisteixen ben patents les desoladores urpades del foc de fa més d’una dècada. D’alguns racons i perspectives arriba un deix colpidor d’un paisatge abatut i trist. Un cop dalt el canvi de rasant del llom muntanyós, però, s’obre per primera vegada el teló del sud del Solsonès i les perspectives guanyen horitzó i bellesa. Les primeres terres solsonines, les de la serra de Pinós avall, s’ofereixen esclatants i pampalluguejant amb els intensos verds primaverals dels sembrats. Lleugerament a l’esquerra, l’església Vella i el pla de la Molsosa. Davant, s’imposa l’esquerpa muralla de la serra de Pinós, de visió més eixuta i altiva des d’aquí que de la banda d’Ardèvol. I allà, al mig de la certa plana i lleugerament enfilat dalt d’un serralet, el preciós llogarret de Prades. Allà lluny, la serra del Port del Compte encara porta caputxa blanca –fins fa quatre dies encara hi nevava–. Cal jugar una estona a situar bé les icones del paisatge des d’aquí. A més, el dia és radiant i acollidor. S’hi està tan bé!

Vaig tirant avall amb la clara intenció d’arribar-me fins a Prades de la Molsosa, malgrat potser la petita marrada que cal fer. Prades mereix una bona llambregada. Recordo d’haver-hi arribat fa temps en cotxe un capvespre d’hivern i ràpidament em va captivar. La visita va ser llampec a causa d’un fred viu i paralitzant i per la total absència de vida i lloc on trobar cert refugi amb una tassa calenta entre les mans. I durant tot el temps passat des d’aquella primera i poc sucosa visita, sempre n’havia quedat ben latent el desfici de passejar-me’l amb més benignitat i clemència.

Prades de la Molsosa, l’àngel de la guarda 

Arribo a la carretera d’accés a Prades i només queda asfalt i més asfalt. Fins a Prades, asfalt. Fins dalt el santuari de Pinós, asfalt. Caminar per l’asfalt cansa, carrega les cames de mala manera i rebenta innecessàriament. Dubto. Finalment resolc de seure a l’ombra del senyal indicador de la cruïlla que va a Pinós, cul al terraplè, peus a dins la cuneta, a esperar a si passa ningú que m’hi porti. El moment és com de pel·lícula: un individu tèrbol, estrany i passavolant, assegut al peu d’una desolada carretera al mig de la immensitat del paisatge... El silenci és atordidor. El sol, ara i aquí amb tots els seus efectes, comença a escalfar massa. L’ombra del senyal indicador, que tot just ha arribat a tapar-me el cap, és cada vegada més prima. Trigarà molt a passar algú? Passarà algú? Passa una estona, més llarga que curta, i se sent llunyà el soroll sord d’un motor. El retruny de màquina potent creix lentament, s’acosta. Passa un tractor... Una bona estona més i, ara sí, se sent de cop i ja força proper el lliscar ràpid d’un cotxe que enfila la recta de la carretera. Ara és la meva: m’aixeco d’una revolada i em situo ben visible, arran de via, alçant els braços gairebé demanant clemència. Potser exageradament, sí, però el cotxe frena. La conductora, que va sola, és una amable senyora que, exposades les meves cavil·lacions, em comenta que si m’espero em podrà portar fins on vulgui, que, després d’alguns quefers a Prades, més tard anirà fins a Solsona passant per Pinós i Su. En té per un parell d’hores llargues, diu. Genial! Em suggereix també que m’esperi a la frescor de cal Pastisser, una casa just a l’entrada del poblet, on segurament em podran donar de beure i tot. Fil a l’agulla, doncs. Pujo al vehicle i, amb un somriure de certa incredulitat, s’interessa per la meva presència allà al mig d’aquella cruïlla en aquelles hores mortes de la tarda. Penso en el moment, en la certa escena de road movie que tot plegat comportava i m’agrada la desperta i agradable curiositat de la senyora. Tot i la inusitat de la seva troballa, el seu to no és d’estranyesa, ni de retret dissimulat, sinó de certa admiració i enveja. I quan li faig cinc cèntims del meu particular romiatge des de Terrassa i fins a, espero, Solsona, em confirma contundentment aquest efecte: “qui pogués, que bonic!”. Un instant de res i som al poble. Em deixa davant la porta de cal Pastisser: “...aquí estaràs bé...”. El meu àngel de la guarda, vet aquí!

A Prades, en Lluís de cal Pastisser ofereix beguda fresca i conversa als veïns, amics i passavolants (bé, d’aquests últims, no pas gaires, diu...). En Lluís, un senyor que ja les deu haver vist de tots colors, és amable i servicial. I li agrada parlar del poble i del que s’hi sent i s’hi veu, que tampoc deu massa cosa, vistes les escasses vint persones que diu que hi viuen tot l’any. Massa tranquil, diu. Una mica més de moviment no aniria malament... Però aquesta excessiva i imposada tranquil·litat, a voltes es tomba. Precisament aquest mateix diumenge, és a dir, d’aquí a quatre dies comptats, el poble celebra la fira de Sant Ponç. Hi ha parades, missa, cant dels goigs, esmorzar i dinar popular, trobada d’acordionistes i concert. Ja n’havia sentit a parlar d’aquesta fira, sobretot de la trobada d’acordions. I ve una gentada de por d’aquests vorals de l’Anoia, l’Alta Segarra, del sud del Solsonès i altres de molt més enllà. El poble reviu per totes bandes. M’ho explica enriolat, amb un posat tirant a mofeta, no acabant de deixar massa clar si tot plegat li fa el pes o no. I fan una rifa, diu, tot traient i posant a sobre la taula un plec de butlletes per a participar-hi. Una rifa de productes gastronòmics i artesanals. Vaja, que marxaré de Prades amb un parell de butlletes a la butxaca, i amb molt de gust. El senyor Lluís és inquiet com el cul d’en Jaumet. Anem xerrant, sí, però no para, amunt i avall de les estances de casa seva. No obstant, desprèn tot ell un tarannà de distensió, agradable i bonhomiós, amb una mirada i un posat com avisant que tot allò que li puguis explicar no el traurà pas de la seva vida tranquil·la i mig retirada. Al cap d’una estona comenta que té uns conills i unes quantes gallines i que hi hauria d’anar a treure el cap.

En Lluís em recomana que faci el passeig pel poble mentre ell va a clissar l’aviram. Ens acomiadem i seguim camins contraris: ell cap als afores del poble; jo, poble endins. Ràpidament recordo, de la meva visita llampec de fa temps, que l’entramat de carrerons conserva la disposició de vila closa i que tot hi és senzill però acuradament i preciosament posat i agençat. Aviat penso que la gent que viu o senzillament estima Prades mereix un gran aplaudiment. El poble, ras i curt, enamora. I l’acompanya un paisatge endreçat, cuidat, sense estridències. Qui més qui menys té la casa d’aspecte agradable i ben arranjada. La bonica església, dedicada a sant Ponç, hi és de mida consonant amb la resta del petit nucli i té la seva principal atractivitat, tal i com m’ha recordat en Lluís, en els valuosos retaules barrocs que guarda. Els haurem de deixar per un altre dia, però. La porta és tancada i barrada i per aquí el rodal no s’hi veu cap ànima bondadosa i celestial amb les claus que podrien obrir tan preuat tresor. A prop de l’església, presidint un jardinet mig salvatgejat, s’aixeca la creu Captaire de Prades, regalada durant la postguerra per un cert rodamón pidolaire en agraïment a la bondat, caritat i hospitalitat del poble vers la seva desgràcia. I hi estic molt d’acord. Jo no en sé de fer creus de pedra, i tampoc crec que em disposi a aprendre’n, tot sigui dit. Però, vaja, que si en sabés, pocs motius em mancarien per esculpir-ne una i plantar-la al costadet. De moment, tot han estat belleses, alabances i facilitats; em trobo pletòric de felicitat.

Prades de la Molsosa

A gairebé l’hora acordada amb la senyora que si hi sóc em durà més enllà de Pinós, dono per acabada la descoberta pendent al llogarret de Prades. Me’n torno cap a cal Pastisser i m’assec a un banc que hi ha davant per davant, el lloc exacte de trobada decidit amb el meu àngel custodi. I ara amb més raó. Han passat les hores i intentar arribar caminant amb la tarda avançada fins a Su pot ser criminal. I per què no dir-ho, em venç una certa mandra. Constato que he caminat prou per avui i, a més, tota la traça directa que hi duu és asfaltada, a no sé que hom es disposi a fer tot de marrades per un laberint de camins, rieres, rases i barrancs anant-hi per la zona de Vallmanya i amunt cap al coll de Passaportella. He estat mirant mapes i no ho veig clar. Els camins per Vallmanya o l’Avellana i pla de Puigferrers es perden, fan marrades, pugen i baixen, fan el ronso i no sembla que n’hi hagi cap de ben decidit. Penso en tot això a l’ombra del banc, com aquell qui no espera res, escoltant el silenci. De la llunyania n’arriba una certa remor de tractor com treballa. Passen tres senyores grans, que han sortir a fer el volt. Ens mirem i ens saludem. Al cap d’una estona llarga, tomba pel cantó del carrer un senyor, gran també, mans ben entaforades a les butxaques dels pantalons, gorra al cap, camina com d’esma. Quan arriba davant del banc es para, em mira encuriosit –evidentment, no li sóc familiar–, i al veure la motxilla al meu costat pregunta que si m’he perdut, que què hi faig en aquest poblot, que en diu ell. Sense pràcticament interval per a la resposta –en realitat no crec ni que l’hi interessi– comença a parlar pels descosits: que si del poble d’abans; que si havia estat paleta i de les cases que havia ajudat a refer; que si les mestres i els capellans de quan ell era un nen; que si al poble hi queden quatre ànimes i que què hi farem; que si la feliç feixuguesa de la pagesia,... A continuació, repassa una a una les empreses amb què ha treballat, per després haver de quedar-li una pensió que considera una vergonya... La llista de greuges, constatacions, matisos i arguments és molt i molt llarga, i passa d’un tema a l’altre sense acabar d’aprofundir en cap. Tanta capacitat d’incontinència verbal cal poder-la exercitar així que se’n té l’oportunitat i l’oïdor perfecte, que no interlocutor. Perquè pràcticament s’ho ha fet tot ell, ben solet. Jo a penes puc obrir la boca per dir un “sí?” o un “vaja, Déu n’hi do”, o un “home, vol dir?”,... Estem força estona, així. Ell no sembla tenir cap pressa i jo encara menys. Només espero que em passin a recollir. Així que, qui dia passa, any empeny! I així s’ha esdevingut la meva darrera estona a Prades de la Molsosa.

Cap a Su, fregant Pinós 

Finalment, molt més tard de l’hora acordada, arriba el meu àngel protector, amb el seu flamant cotxe, comodíssim. Em demana disculpes per la tardança. De què, si us plau? Vostè sap l’estona que m’acaba de proporcionar l’atzar de l’existència? A més, no tinc cap pressa, ja li he dit abans... En un batre d’ulls, el cotxe surt del poble i, a la cruïlla on m’ha recollit abans, girem a la dreta cap a Pinós, endinsant-nos en un mar de verds sembrats, illes de pins escarransits i roures que es van imposant. Mentre anem pujant cap al santuari de Pinós –carai, sí que puja, sí!– la senyora m’explica enriolada que he tingut molta sort, ja que gent que passi per Prades un dia entre setmana i que en vagi cap a Solsona, ben poca, per no dir que no se li acut pensar qui més hagués pogut ser a part d’ella mateixa. No, si ja ho pregono, ja: el meu àngel aparegut! M’explica que viu a Solsona, treballa a Calaf i conserva la casa pairal de Prades, recorrent aquest triangle de la geografia del sud del Solsonès i l’Alta Segarra sovint en el seu dia a dia. Passem rabent a frec del santuari i de l’hostal de Pinós, enclavats just al replà del principal coll per on es tramunta la serra, obrint-se la cèlebre panoràmica d’infart del Solsonès i de tot el teló de fons del muntanyam que tanca la comarca pel nord i més enllà: serres del Montsec, Comiols, d’Aubenç i de Boumort; Port del Compte, serra del Verd i del Cadí; serra de Busa, d’Ensija, Rasos de Peguera,... Llàstima no poder badar-hi una estona. La senyora no ha fet cap gest de tenir ni una minsa intenció d’afluixar la marxa, indiferent ara a tanta bellesa de tan quotidiana que li deu ser, i jo tampoc m’he atrevit a suggerir-li. Passem de llarg, baixant cap a Su.

Església de Santa Maria de Su

Tomb final a Su 

A l’hostal de Su m’esperaven, tot i que no recordaven el dia que els vaig dir. Normal, ni jo sabia certament el meu espai de pernoctació d’avui! Després d’una bona dutxa i vist que encara queda una hora ben llarga per poder sopar, surto a donar el tomb per la solitud del poble, sense cap pes, aprofitant les últimes lluminositats del dia. A frec d’hostal hi ha un bonic parterre arrebossat de plantes aromàtiques que en perfumen l’estada: farigola, romaní, sajolida, menta,... Ara, aquí, aquesta hora, quina bonança d’esperit i ambiental! El poblet de Su, malgrat alguns coberts, magatzems i afegits d’obra vista fets a la babalà, conserva una certa pau visual. Amaga un racó de cansades cases mig envoltant l’església de Santa Maria, entre elles casa Vendrell, la que més destaca per la seva façana i detalls. A la portada de l’església l’avís de pau i serenitat és clar: “Hic domus dei est et porta coeli”. Algunes llindes criden l’atenció, més per la seva rusticitat que per la justa estampa artística. Un carreró curt i ombrívol d’accés emporxat, el carrer Fosc, dóna accés al darrere d’unes cases, reminiscència d’una vella vila closa.

El carrer Fosc de Su

De no massa lluny se sent el dringuejar de les esquelles i el belar esporàdic d’un ramat d’ovelles. Espero una bona estona aguaitant enllà dels camps amb l’esperança que el bestiar acabi arribant al poble. Seria com posar la cirereta al dia el poder presenciar l’entrada de la ramada a la cleda que tinc just al costat. Pel tancat hi ronden alguns pocs caps entre adults i xaiets que roseguen alguns brots tendres de la part que queda a la intempèrie. Però trobo que hi ha espai per molts més i que, per tant, seria molt plausible l’arribada a horabaixa del gruix d’ovelles i xaiada. Però no serà així. L’esperança s’esvaeix quan passada l’estona els drings de les esquelles s’allunyen per acabar no arribant-ne ni una tènue remor. No tot pot ser en aquesta vida. 

L’hostal de Su és senzill i familiar, més que suficient. L’amable mestressa m’explica que la seva sogra ja llogava habitacions a qui les hagués de menester. L’hostal actual, doncs, és fruit d’una clara tradició familiar que manté aquell bon fer del qui sap tractar amb els hostes i passavolants de tota mena, deixant-ne un bon record. Tant de bo hi hagués un hostal de tarannà semblant a tots els pobles, per petit que fos. Un aixopluc que no se’ls fes estrany acollir gent a casa quan calgués. Que duri, si us plau, aquest hostal de Su. I que per molts anys se’n conservi l’essència. Hi menjo i hi dormo com mai.

dijous, 4 de desembre de 2014

La col de paperina, que arriba!


La nit abans ha plogut. Bones pluges de setembre. Malgrat el dia claríssim i el sol radiant que tenim avui, a primera hora del matí els camps encara són ben xops. Al llarg del camí hi ha més d’un bassal recent que millor passar amb certa precaució, però al capdavall resulta un bonic trajecte que finalment m’aboca a la històrica pairalia de Can Pèlacs, al terme de Matadepera, resguardada sota les escarpades parets de la Mola i dels primers contraforts de la llarga carena del Pagès, la que conforma l’espina dorsal del massís de Sant Llorenç del Munt. L’Alba Escalona, l’actual masovera, trempada i cul inquiet, amb granota verda de treball i botes d’aigua fins a mitja cama, ja gairebé m’espera davant la gran porta reixada d’entrada cap als bancals i horts de la banda assolellada de la casa. Li vaig trucar perquè m’expliqués quatre coses sobre la col de paperina, ella que tota la vida l’ha vist, n’ha plantat i n’ha menjat. L’acollida va ser entusiasta des de la primera frase. Així que hi vaig amb bones referències i expectatives.

Mentre passegem entre els solcs dels horts, ja d’entrada m’adverteix que no li acaba de fer el pes que es parli de la col de paperina com si fos una varietat recuperada, ara que alguns sembla que hagin descobert la sopa d’all. L’Alba aclareix que, ras i curt, de col de paperina se n’ha fet sempre, encara que escassa i molt discreta, sense grans produccions, les justes per poder-ne menjar els quatre sabedors incondicionals durant la limitada temporada de la que se’n pot gaudir. Com ara, si fa o no fa. Sí que es nota, diu, que es comença a conèixer notòriament entre la gent amb cert interès a provar altres coses més enllà de les varietats més comercials que ens fumen a les lleixes dels súpers de grat o per força. La mare de l’Alba, que també es diu Alba i que s’apunta animosament a la conversa, recorda vagament que de col de paperina ja n’havia vist plantar al seu avi allà a Can Corbera, una casa a tocar de les Fonts, entre Terrassa i Rubí, d’on eren masovers. I que era gairebé collir i menjar, també si fa o no fa com ara. I que sempre que n’ha vist, ha estat per aquí el Vallès, la zona del Baix Llobregat i sud del Bages.


L'Alba Escalona al horts de Can Pèlacs, a Matadepera

La col de paperina és costosa de trobar als mercats convencionals; cal saber on anar-la a cercar. Es mou per circuits curts i molt concrets. I no perquè no agradi, ja que ofereix un gust suau i dolç, molt peculiar, generalment apreciat pel qui la coneix. Però té una gran pega: fa de mal guardar. I té una temporada molt curta, per anar bé just al pic de l’hivern. Cal estar a l’aguait amb massa pluja i amb les primeres calorades primaverals, ja que un excés de calor i d’aigua la malmeten amb facilitat, de delicada que és. Això fa que sigui poc atractiva pels mercats a l’engròs, que necessiten grans produccions que aguantin bé uns quants dies. La col de paperina és de collir-la i menjar-se-la com més aviat millor. A mesura que va creixent, sense presses, les poques fulles que treu van formant com un ull entortolligant-se entre elles i amb elles mateixes. El resultat és una col allargada, poc atapeïda, com buida, que es desfulla amb molta facilitat i acabada en punta. Tot plegat recorda lleugerament una paperina. Un nom descriptiu per excel·lència. Sense complicacions. 

L’Alba m’ensenya les que ara té sembrades de fa poc. En planta poques, les justes per poder-ne vendre sota comanda i a domicili entre els mesos de novembre i gener. Poques vegades va més enllà, ja que considera que amb el fred és quan són més bones per fer-ne trinxat i farcellets de col farcits amb el que més convingui.

Dies més tard m’arribo fins a Ca n’Oliveró, entre Terrassa i Martorell, masia també més que centenària del terme de Castellbisbal, allà on el Vallès ja rep els bons aires llobregatins. M’hi esperen l’actual ànima de la finca, en Pere Botifoll, la seva mare, la Rosita Adell, i una noia amb empenta que els ajuda amb tot plegat, la Cristina de Llanos, amb aprenentatge previ a la motxilla de l’Escola Agrària de Manresa i l’Escola de Pastors de Catalunya.

A Ca n’Oliveró en fan una més gran extensió, tot i no ser tampoc massa cosa si tenim en compte les grans produccions que poden reeixir d’altres varietats. En Pere té parada al Mercat de la Independència de Terrassa entrant per les escales de la confluència de la Rasa amb el carrer del Peix. I quan en té, les ven allà. Té clients fidels que hi fan cap expressament a comprar-ne, molta gent gran que n’havia menjat dels horts de casa i saben que a la seva parada sempre n’hi hagut, però també gent més jove coneixedora o interessada per les varietats més nostrades i que en gasten sempre que n’hi ha.

En Pere i la Cristina davant de ca n'Oliveró, a Castellbisbal

Només arribar a Ca n’Oliveró, mentre m’espero que en Pere i la Cristina enllesteixin una tasca i em puguin rebre, establim conversa amb la Rosita. Em diu que li agrada que parlem de la col de paperina perquè tot i ser poc coneguda és una bona col que sempre han intentat poder oferir a la parada del mercat. Ella recorda, quan hi estava al capdavant, alguns clients que n’eren especialment devots. Quan en portava al mercat ja sabia que les tenia pràcticament totes venudes. I la cosa segueix més o menys així, segons em confirma en Pere al cap d’una estona. És una col de petites remeses però de venda gairebé assegurada. Em confirma també que és una col de molt curta temporada, ja que són millors quan són ben verdes, ben tocades pel fred, pujades lentament i a punt per consumir a mig hivern. Algun any ha aconseguit allargar la temporada màxim fins a finals de març o principis d’abril i, tot que ja se’n pot trobar a partir de novembre, ell considera que les millors són les de gener i febrer, sempre abans que arribin les pluges i els migdies de bonança de finals d’hivern, moment en què es podreixen amb facilitat. Una altra pega que li troba és que si no es consumeix al punt, ben verda i abans que les fulles creixin massa, treu massa nervi i s’esgrogueeix en molt pocs dies, minvant sensiblement el seu bon gust i característiques organolèptiques tan apreciades.

En Pere i la Cristina entre les cols de paperina dels horts de Ca n'Oliveró

Ara, mentre ens les mirem, quan tot just encara treuen les primes fulles recargolades, una de les coses que més preocupa en Pere és la plaga de l’eruga de la col. Certament, els camps són ben plens de papallones, molt boniques, sí, però responsables d’anar escampant els ous de les quals en sortiran les larves famèliques, una de les pitjors malediccions d’aquestes delicades i perfumades cols de paperina. Gairebé sempre, però, se n’acaben salvant una bona pila. Fent anar de corcoll, això sí, al pagès que fa el que bonament sap i pot per tal de tenir-les sota control. Vistes així, voleiant erràticament entre els solcs, fan bonic. Bellesa traïdora, però, que enganya, no massa bona portadora de res que pugui ser beneficiós a llarg termini. Ja se sap, tot allò que és bo, es fa esperar, i, en aquest cas, hi podríem afegir que es fa pregar. Finalment, però, aviat, qui en vulgui, podrà buscar la col de paperina pels horts i entre les caixes exposades a les parades d’algun pagès del Vallès que n’hagi sabut exercir el cultiu amb la saviesa i la pràctica exacte per poder-nos-la oferir esperem que per molts anys. Ja ens ho explicareu!

Una col de paperin als horts de Ca n'Oliveró

Publicat a la revista "Vallesos. Gent, terra i patrimoni", núm. 8, tardor - hivern 2014/2015