Carles Rué Miras (carlesrue@hotmail.com)
Versió desembre de 2025 (segona edició millorada i corregida)
A la memòria d’en Jan Grau Martí
Introducció
Com
ja va ser prou notori i comentat en el seu moment, en Jan Grau ens va deixar no
fa gaires setmanes, el novembre de 2025. Massa aviat per anar-se’n, ell que
encara segurament hauria donat unes quantes voltes a la recerca de la història
i de les particularitats de les nostres tradicions. Va ser un fet colpidor per
a tothom que l’havia conegut i entre la gent relacionada amb la cultura popular
i tradicional terrassenca. I, per part meva, vaig sentir sobretot que calia
fer-li una última picada d’ullet de complicitat, ja que últimament havíem mantingut
un contacte prou sovintejat.
Des d’un temps enrere, tant pel grat a la cultura popular i tradicional com per la meva vinculació directa a l’Associació Nans i Capgrossos de Terrassa, em va agafar la dèria de posar una mica d’ordre a com havia anat històricament la presència de nans i capgrossos a la nostra ciutat. Sempre que trobava un escrit o una referència que en parlava, les confusions i contradiccions en les informacions anaven en augment. No hi havia manera de trobar-hi un fil coherent. I em deia a mi mateix que calia intentar almenys posar-hi una mica d’ordre.
Amb en Jan Grau ens coneixíem des de feia anys, tot i que amb llargues desconnexions. Ell vivia a Badalona i quan venia per Terrassa, sobretot per la Festa Major, no sempre coincidíem. Però a causa d’aquesta dèria meva d’intentar escrutar una mica el tema de la història dels nans i capgrossos terrassencs, em vaig posar en contacte amb ell, ja que sabia de sobres que precisament era una de les persones que potser més informació tenia sobre aquest afer. Em va donar la raó des d’un primer moment, en el sentit que potser no s’havia posat prou atenció en posar els punts sobre les is en aquest tema i que no s’havia filat prou prim des d’un punt de vista històric. I que reconeixia també que en les primeres recerques sobre la qüestió fetes feia ja molts anys, ell mateix havia comès confusions i errors de principiant que mai més s’havien aclarit o corregit. Ja se sap, la vida t’obre molts fronts i d’altres queden mig oblidats.
Quan li vaig comentar el meu propòsit, sembla que el vaig engrescar, que més valia tard que mai, i que li semblava perfecte poder-me’n donar un cop de mà. I s’hi va entregar força. Ens vàrem anar trobant algunes vegades. I manteníem vives converses digitals. Jo buscava i escrivia i ell m’anava aclarint temes. I sembla mentida com algunes coses que s’han perpetuat com a certes o com a possibles durant alguns anys, en una conversa i amb alguns papers al davant, quedessin pràcticament aclarides en una estona fent un cafè al Social. A vegades només és qüestió de posar-s’hi, preguntar, buscar, trobar i aclarir. Per tant, totes les dates i informacions històriques que es publiquen en aquest text, han estat corroborades documentalment. O, en tot cas, fetes explícites oralment pels mateixos que en van ser protagonistes. Només en algun cas, les conclusions són potser només possibles hipòtesis, tot i que força plausibles.
De totes les trobades, i anades i vingudes del text, les últimes no massa temps enrere abans del traspàs d’en Jan, n’ha quedat el que ara faig públic. És, evidentment, un text provisional, com tots els textos que es basen en fets i dades històriques, ja que sempre quedaran buits i coses a aclarir i a afinar. I, per tant, el text es refarà sense problemes en el moment que s’aportin o es coneguin noves dades que el puguin fer encara més precís i aclaridor. No cal dir que en aquest afer segur que hi ha gent que hi podria potser aportar-hi fets i dades. Seré tot orelles i agraït.
Ja per acabar, cal dir que més enllà de l’etern agraïment a l’inestimable Jan Grau, també és de justícia esmentar a en Rafael Aróztegui Peñarroya, a en Nicolau Guanyabens Calvet, a en Marc Ferrer Murillo i a la Montse Saludes Closa, per les informacions i fotografies facilitades. Sense les seves aportacions i aclariments, aquests apunts haurien estat molt més difícils.
Espero que tot plegat sigui de l'interès dels amants i afeccionats a la cultura popular i tradicional de la nostra ciutat. Ens anem veient per les places!
1. Els capgrossos del segle XIX
Els primers capgrossos coneguts a Terrassa apareixen documentats el 1850 en una relació de despeses de l’arxiu municipal, on s’esmenta que es paguen vestits, perruques, guants, garlandes i llances per als “enanos” (llibre Les Santes Relíquies; Jan Grau Martí a Grup de Recerca Folklòrica de Terrassa, revista Som, octubre de 1980).
També es tenen referències de la premsa de l’època (Diari de Barcelona, 18 de juny de 1850; El Áncora, 19 de juny de 1850), on s’esmenta que en un taller del carrer Quintana de Barcelona s’estan construint “enanos” i gegants destinats a Terrassa. Més tard la mateixa premsa on apareix el breu original, rectifica dient que les figures s’estan construint en realitat al taller de l’escultor “Vicens” Oms del carrer Dormitori de Sant Francesc de Barcelona (Diari de Barcelona, 24 de juny de 1850). Just uns dies abans de la seva primera Festa Major, apareix la notícia de l’estrena d’aquests “enanos” (La España, 30 de juny de 1850), i al cap d’uns dies de la festa, apareix un escrit esmentant-ne la participació (El Áncora, 9 de juliol de 1850).
En alguns escrits (Jan Grau Martí, al llibre Terregada; blog Miqui Giménez; blog Records de Terrassa 29/6/2007), es donen per existents ja el 1845. Tot i que en el seu moment aquesta data es va donar per acceptada, en cap cas s’ha trobat una font documental fefaent que la corrobori. El mateix Jan Grau, suposem que el primer que la va escriure al llibre Terregada, reconeixia que no recordava d’on havia tret aquesta data, i creia que molt probablement tot va ser fruit d’una confusió en datar erròniament el 1845 l’estat de comptes a on surten per primera vegada unes despeses referides als capgrossos, en realitat el 1850, com ja hem vist anteriorment.
Es té notícia que aquests capgrossos de 1850 van participant en les processons de Corpus i es van esmentant almenys el 1851 (El Áncora, 8 de juliol de 1851), on es narra l’accident mortal d’un dels portadors; el 1853 (El Áncora, 28 de juny de 1853); el 1868 (Jan Grau Martí; blog Records de Terrassa 5/6/2015 i 29/6/2007; blog Joaquim Verdaguer 5/7/2014), moment que se sap que en són sis segons un inventari municipal; el 1876, per les festes de la Pau, i el 1877, per la proclamació del títol de ciutat (Jan Grau Martí; Grup de Recerca Folklòrica de Terrassa, revista Som, octubre de 1980).
Altres dades que es coneixen d’aquests capgrossos documentats el 1850, són dels anys 1856, on participen en la inauguració del ferrocarril del Nord; el 1859, quan es diu que s’arreglen; el 1865, quan surten per Corpus; i el 1872, que surten per Carnaval (Jan Grau Martí).
Finalment, aquests capgrossos de 1850 acaben cremats el 1879 en un incendi al Teatre del Prado Egarense (també anomenat dels Campos i, posteriorment, del Retiro, motiu d’aquestes diferents denominacions que trobem en les fonts consultades), on estaven guardats en aquell moment, ja que participaven en l’obra de teatre “Lo rei tranquil” (Jan Grau Martí, al llibre Terregada; Grup de Recerca Folklòrica de Terrassa, revista Som, octubre de 1980; blog Records de Terrassa 5/6/2015; blog Joaquim Verdaguer 5/7/2014).
En algunes fonts s’esmenta que més enllà de 1879 n’hi ha uns altres sis que es van deteriorant i substituint a partir de 1898 (blog Records de Terrassa 5/6/2015; blog Joaquim Verdaguer 5/7/2014), però de tota aquesta època no ens consta documentació que corrobori aquest fet. En tot cas, podria ser, tot i que de moment tampoc està documentat en el cas de Terrassa, que durant alguns anys després de l’incendi de 1879 on es cremen els de 1850, es lloguessin capgrossos durant algunes festes, pràctica sembla que prou habitual en aquella època a altres poblacions.
2. Els capgrossos de finals de segle XIX
Fins on se sap de moment, el primer document on s’esmenten capgrossos a Terrassa des dels cremats el 1879, és al programa de la Festa Major de 1899 i a la premsa (La Veu de Catalunya, 24 de juny de 1899, edició del vespre), on surt el programa de les pròximes festes i on s’esmenta que sortiran, entre altres entremesos, els “nanos”. No s’ha trobat mai cap document o escrit a la premsa d’abans de 1899 on s’esmentin des dels cremats a l’incendi del teatre de 1879. Aquí tenim, ara per ara, vint anys de silenci, tot i que en Jan Grau reconeixia haver especulat en el seu moment amb l’existència dels nous capgrossos ja el 1898 (revista Gegants, núm. 55, tardor 2001), segurament per un error en interpretar l’escrit aparegut a La Veu de Catalunya el 1899 com el resum de les festes de l’any anterior i no com el programa de les que han de venir. Aquest fet ha propiciat l’aparició d’aquesta data en més d’una font posterior. D’altra banda, al llibre Terregada apareix la data de 1890 com de l’arribada dels nous capgrossos després dels cremats, però el mateix Jan Grau, autor de l’escrit, ja va concretar que es tracta, evidentment, d’un error tipogràfic.
En tot cas, les fotografies existents on surten capgrossos del 1900 (la primera, ara per ara, de capgrossos terrassencs, i on en són sis), 1912, 1922 (on també es veu que en són sis), 1933? (esment a Grup de Recerca Folklòrica de Terrassa, revista Som, octubre 1980) i 1939 (on continuen els mateixos sis del 1922), són dels incorporats a partir del 1899. A les fotografies on surten tots sis, apareixen el 1922 amb unes túniques totes iguals obertes pel costat, i el 1939 amb túniques d’estampats virolats diferents entre si i amb uns bastons a les mans.
 |
Capgrossos el 1900, amb integrants de l’Orfeó Català, que aquell any visità Terrassa per la Festa Major. Centre de Documentació de l'Orfeó Català |
 |
| Capgrossos el 1922. Fons Màrius Heras / Arxiu Tobella |
 |
| Capgrossos el 1939. Fons Joan i Jeroni Font /Arxiu Tobella |
 |
| Els capgrossos de 1899 cap a finals dels anys cinquanta o principis dels seixanta. Procedència desconeguda |
3. Ben entrat el segle XX
A partir de 1940 van apareixent altres capgrossos (blog Records de Terrassa 5/6/2015; blog Joaquim Verdaguer 5/7/2014), amb la convivència durant anys amb els incorporats el 1899, moment que van sorgint els noms que els identifiquen. Dels més antics, els de 1899, s’esmenten el Xino, l'Andalús, el Marquès, el Militar o el Napoleó, la Vella Bona, la Vella Dolenta o la Bruixa, i la Parella Rica. L’Andalús i la Parella Rica són d’assignació dubtosa. L’Andalús podria ser un dels sis capgrossos de 1899 que es veu a les fotografies de 1900, 1922 i 1939, i que a les posteriors ja no hi surt més. I també podria ser que dos capgrossos que primer es coneguessin per separat, anys després formessin la Parella Rica, com podria ser molt plausiblement el cas del Marquès i la Vella Bona. I arribats ja a partir dels anys quaranta, trobem el Bufó o el Pierrot, el Dimoni (només esmentat a blog Records de Terrassa 5/6/2015), i el Popeie (esmentat a l’article Grup de Recerca Folklòrica de Terrassa, revista Som, octubre de 1980 i a blog Joaquim Verdaguer 5/7/2014). Tots ells surten clarament identificats en algunes fotografies entre el 1945 i el 1970, l’últim any en què es poden veure aquestes figures. I n’hi ha alguna altra on es comprova la convivència durant almenys cinc anys (entre el maig de 1965 i el 1970) d’alguns d’aquests capgrossos antics amb els nans arribats el 1965, dels que es parla més endavant.
Totes aquestes
figures, tant les que van persistir des de 1899 com les posteriors que van anar
apareixent a partir de 1940, no sobreviuen més enllà de 1970, any que
desapareixen els últims que quedaven d’aquestes partides, pel que sembla ja en
un estat de deteriorament bastant avançat (Jan
Grau Martí). Si s’haguessin conservat i mantingut, Terrassa hauria pogut
disposar ara mateix d’una petita col·lecció de capgrossos gairebé i més que
centenaris.
 |
| Capgròs el Marquès (1962). Josep Grau |
 |
| Capgròs el Xino (1948). Arxiu Tobella |
 |
| Capgròs el Dimoni (1959). Josep Grau |
 |
| Capgròs la Vella Bona (1962). Josep Grau |
 |
| Capgròs el Militar o Napoleó (1962). Josep Grau |
 |
| Capgròs la Vella Dolenta o la Bruixa i, d’esquena, el Bufó o Pierrot (data desconeguda). Arxiu Municipal de Terrassa |
 |
| Capgròs el Bufó o el Pierrot (1957-58). Procedència desconeguda |
4. En Maneló, un cas a part
El 1950 apareix el capgròs d’en Maneló, regalat conjuntament amb l’arribada dels Gegants Nous, desaparegut aproximadament a partir de 1960.
Aquest capgròs cal no confondre’l, com passa en alguns escrits, amb un gegantó de Mataró del mateix nom, que se suposa fill dels gegants de Terrassa i que es va casar el 1950 amb la gegantona Toneta, filla d’en Robafaves i la Geganta de la capital del Maresme, per tal de recuperar la figura del gegantó que tenien documentat a Mataró des de feia un segle i mig. Aquest gegantó Maneló de Mataró se’l suposa fill de Terrassa a causa d’un intercanvi entre els dos ajuntaments. Aquell mateix any, el 1950, la Família Robafaves de Mataró va al Concurs Provincial de Gegants a Terrassa, celebrat el dia 2 de juliol. La torna de l’intercanvi es produeix quan els gegants de Terrassa assisteixen el dia 27 de juliol a Mataró, en plena celebració de les Santes, al casament del seu fill Maneló com a consogres.
Més enllà d’aquesta anècdota, Terrassa té un nou capgròs d’en Maneló des de la Festa Major de 2010, fet per en Jordi Grau. Aquest capgròs, però, mai ha format part de la comparsa dels nans i capgrossos, sinó que surt acompanyant els gegants. Els mateixos Geganters de Terrassa disposen d’uns altres quatre capgrossos, que solen portar la canalla de la colla, anomenats en Patufet, la Bruixa, el Rei i la Reina, però no surten gaire.
 |
| El capgròs d’en Maneló i els Gegants Nous el 1950. Arxiu Joan Amades |
5. Els nans i en Patufet de 1965
Davant de l’evident deteriorament dels antics capgrossos existents fins aquell moment, el dia 9 de maig de 1965 s'estrenen nou figures, tal com s’informa a la portada del periòdic Tarrasa Información de 10 de maig de 1965, i es pot veure almenys a una fotografia del mateix any on surten totes nou. Foren donades a la ciutat per part de l’antiga Caixa de Terrassa. Aquestes són en Patufet (l’únic capgròs d’aquesta col·lecció), i els nans el Soldat, el Moro Mussa (anomenat també el Turc durant un temps), l’Escocès (cedit posteriorment a un barri de la ciutat i no retornat), el Xino o el Xinès (cedit posteriorment a un barri de la ciutat i no retornat), i quatre Velles (dues de cedides posteriorment a un barri de la ciutat i no retornades).
Els nans i el capgròs d’en Patufet foren estrenats pel Corpus de 1965, un any abans que aquesta processó es deixés de fer definitivament, ja que l’última va ser la de 1966.
 |
| Els nans i el capgròs d’en Patufet el dia de la seva presentació el 1965. Procedència desconeguda |
D’aquests nans de 1965 es tenia una informació oral, segons li havien explicat a en Jan Grau en el seu moment, que afirmava que havien sigut adquirits un any abans, el 1964, a Saragossa, a la casa Industria Juguetera Recacha, absorbida posteriorment per Aragonesa de Fiestas. Val a dir que aquesta versió mai ha estat comprovada documentalment i, actualment, es dóna, com veurem, totalment per descartada. Ara s’atribueix aquest esment a la casa Recacha al fet que sí que és segur que hi van ser adquirits uns cavallets amb genets soldats que sortiren a les anomenades cavalcades de la Festa Major de Terrassa, aproximadament a la segona meitat dels anys setanta. Aquests mateixos cavallets amb un genet soldat encara s’ofereixen actualment al catàleg d’Aragonesa de Fiestas. És possible i molt plausible, doncs, que es generalitzés i s’acabés atribuint també l’adquisició dels nans estrenats el 1965 a la casa Recacha. Aquests cavallets van ser retirats al cap de pocs anys i quan es van voler recuperar per part d’en Jan Grau, a principis dels anys vuitanta, es van descartar per estar ja fets massa malbé a causa de l’acció dels corcs.
No obstant això, abans d’aquesta final atribució a la confusió entre cavallets del setanta i nans dels seixanta-cinc a Recacha, una primera incongruència que feia dubtar d’aquesta versió va venir a partir del fet que aquestes figures de 1965 siguin de fibra de vidre. Això, que podria passar desapercebut, és una dada prou reveladora, ja que no hi ha cap constància que ni Recacha ni Aragonesa de Fiestas treballessin encara aquells anys amb la tècnica de la fibra de vidre, ja que tot just érem a les beceroles en la construcció de figures festives amb aquest material. Ara més endavant veurem com precisament el fet que siguin de fibra de vidre, és part de la bona consistència de la versió de la seva procedència pràcticament concloent.
Una altra qüestió: a un dels catàlegs antics de Recacha que es poden consultar actualment, precisament el de l’any 1964, aquesta tipologia de nans no hi surten ni per casualitat.
Hi havia, també, un altre tema que feia posar molt en quarantena la versió de la procedència aragonesa d’aquestes figures. De figures d’aquesta tipologia tan antiga n’hi ha molt poques. A l’Aragó, d’on se suposava que foren adquirides, no se’n té constància que n’hi hagi enlloc, almenys de supervivents. I a Catalunya només n’hi ha uns casos ben escassos. Hi ha les velles de Montblanc, la part femenina de la comparsa dels Nanos, originàries de 1864, que, tot i que compten amb rèpliques, encara es conserven. Unes velles, també, que hi havia hagut a Girona, una de les quals encara es conserva com a peça de museu. Potser el cas, de les velles també, de Manresa, tot i que si ens les mirem bé, ja tenen algunes diferències, potser perquè realment ja no són del mateix escultor originari o perquè amb el pas de les restauracions han anat canviant d’aspecte. Però, sobretot, i ja per acabar, tenim el cas de les velles i dels nans més antics de Mataró, documentats ja a partir de 1864, que actualment compten amb unes rèpliques fetes el 1964. Quedem-nos de moment amb aquest cas de Mataró.
5.2. El capgròs d’en Patufet
Després hi ha el cas del capgròs d’en Patufet que va arribar a Terrassa el 1965 formant part de la mateixa entrega dels nans a la ciutat. Durant molts anys l’existència d’aquest Patufet entre els nans també va ser un misteri. D’on havia sortit? Se suposava que si la resta de nans venien de la casa saragossana que s’ha esmentat més amunt, doncs en Patufet també. Però això no quadrava per enlloc. També s’especulava que havia arribat procedent d’una casa catalana, El Ingenio, d’on surt el capgròs original des de principis de segle XX, i fou entregat coincidint amb els nans per simplificar-ho. Cal tenir en compte que en aquella època estava molt a l’ordre del dia que els nans i capgrossos representessin ètnies i nacionalitats. Tres dels quatre nans masculins de Terrassa, sense anar més lluny, eren un escocès, un xinès i un moro. Per tant, hagués pogut ser que a l’hora d’adquirir aquests nans, el qui se n’encarregués li semblés bona idea adquirir també un Patufet com una mostra ètnica més nostrada.
Aquesta mateixa tipologia de capgròs d’en Patufet de El Ingenio, la primera i original en relació amb aquest personatge, va ser molt popular durant força anys, llogat i comercialitzat originàriament, des de la primera dècada del segle XX i fins ben enllà dels anys trenta, per la mateixa casa El Ingenio de Barcelona. Això es pot comprovar fàcilment seguint el rastre d’altres Patufets d’aquesta casa existents a Catalunya. El primer Patufet de El Ingenio documentat el trobem a Torelló el 1908, el més antic que encara es conserva, tot i que ara surt sobretot la rèplica de 1994. També es conserva l’original de Sitges, de 1922, que és el que encara surt. I després tenim els casos de Mataró, l’original de 1922 però fet de nou posteriorment, i el de Terrassa, estrenat el 1965. Quedem-nos també amb aquest detall. Val a dir, a més, que els capgrossos Patufet de Torelló i Sitges, els originals de 1908 i 1922, són de cartó pedra i la barretina és feta com d’una sola peça del mateix material o similar. I així es conserven. La rèplica del de Torelló de 1994 segueix també aquest criteri estricte. I el de Mataró, abans de la seva reforma, era també d’aquestes característiques, tal com es pot veure a les fotografies d’aquell primer Patufet mataroní de 1922. En canvi, pel que fa a la rèplica del de Mataró i el de Terrassa de 1965, són ja de fibra de vidre i les barretines que porten són unes peces a part fetes de roba que es treuen i es posen. Una casualitat? Ara ho veurem.
Més enllà d’això, cal tenir en compte, tal com s’ha vist, que d’aquest model concret de capgrossos Patufet de El Ingenio, només en queden quatre en tota la geografia catalana, tot i que segurament n’hi havia hagut a altres poblacions i no s’han conservat. I un d’ells és el de Terrassa. Siguem conscients, doncs, del valor de la peça de la que disposem i prenguem-la en consideració.
 |
| El capgròs d’en Patufet i una vella al Raval el 1965. Procedència desconeguda |
5.3. Versió mataronina
Amb tots els dubtes exposats i vistes les semblances dels nans antics i el capgròs d’en Patufet de Mataró i els de Terrassa, tot es posava de cara per estirar-ne el fil. I actualment, i després de fer les pertinents consultes a en Nicolau Guanyabens, historiador i arxiver mataroní i autor de llibres i articles sobre la història dels gegants i nans de Mataró, podem saber que tant els nans com el capgròs d’en Patufet estrenats el 1965 a Terrassa, són rèpliques fetes amb fibra de vidre dels nans antics i d’en Patufet de Mataró. Segons en Nicolau Guanyabens aquestes rèpliques van anar a càrrec del mataroní Josep Maria Diamant i Montañés, ja que ens comenta que li va afirmar ell mateix en una entrevista realitzada en motiu de la recerca per a un dels seus llibres. La nissaga Diamant és prou coneguda a Mataró, ja que l’avi i el pare d’en Josep Maria Diamant, ja s’ocupaven des de força anys enrere de les restauracions dels gegants i nans de Mataró. Aquestes rèpliques, doncs, sembla que van ser fetes bastant a prop en el temps en fer-se càrrec també en Josep Maria Diamant de les rèpliques de les figures del gegants de la Família Robafaves i dels nans més antics de Mataró el 1964. Val a dir, també, que en Josep Maria Diamant, a causa de la seva relació amb la fabricació d’embarcacions de fibra de vidre, va ser el pioner precisament en aquells anys de la introducció d’aquest material i tècnica en l’elaboració de figures festives. Així doncs, tot sembla quadrar.
Amb aquesta informació, tot i que oral ben versemblant, continuem estirant el fil. I, finalment, trobem a l’Arxiu Històric de Terrassa, gràcies al cop de mà de l’historiador terrassenc Marc Ferrer, una carta datada el dia 11 de novembre de 1964 enviada des de l’antiga Caixa de Terrassa a l’Ajuntament de l’època, anunciant l’acord de la donació per part de l’entitat financera a la ciutat dels nous nans de Terrassa. A la mateixa missiva es fa explícit que aquests nans són encarregats a Mataró. L’única cosa que no ens quadra amb la informació prèvia, és el fet que a la mateixa carta es digui que l’encàrrec de l’elaboració dels nans ha estat confiat a la firma Miracle de Mataró. Fetes les pertinents consultes a en Nicolau Guanyabens, no sembla que consti, de moment, cap firma Miracle a Mataró en aquella època relacionada amb l’elaboració de figures festives. No sabem si l’esment d’aquesta firma Miracle és una confusió del qui va escriure la carta o, efectivament, existia aquesta firma relacionada en algun moment de l’elaboració de les rèpliques d’aquests nans i del capgròs d’en Patufet de Mataró destinats a la ciutat de Terrassa. De totes maneres, cal dir que, de moment, fetes les consultes prèvies a la premsa de l’època i a l’Arxiu Comarcal del Maresme de Mataró, no s’ha trobat cap document que confirmi de manera ferma i concloent res de tot això, ni fins on arriba veritablement la participació d’en Josep Maria Diamant en aquestes rèpliques ni, encara menys, en relació amb l’esmentada firma Miracle. Restaria pendent, això sí, de poder consultar l’arxiu de l’antiga Caixa de Terrassa, cosa que de moment no ha estat possible, no fos cas que d’allà sortís un document, carta o factura que confirmés fefaentment la principal autoria o coordinació de les rèpliques d’aquests nans de Terrassa de 1965. Però que són rèpliques dels nans antics i d’en Patufet de Mataró, això sí que ho podem donar per fet.
 |
| Els nans en processó davant del Sant Esperit el 1965. Procedència desconeguda |
Per la Festa Major de 1980 arriben set capgrossos nous: la Guapa, el Vell o l'Avi, el Dormilega o el Cubanito, el Dimoni (actualment el Dimoni Vell), el Moro Negre, el Negre (desaparegut) i l’Anglès o l'Agutzil, fora de combat durant força anys per un sever deteriorament i restaurat el setembre de 2024 per en Jordi Grau, i que cal no confondre amb el nan l’Escocès, cosa que passa en algun escrit.
Aquestes figures foren adquirides per en Jan Grau, aleshores impulsor de la colla de geganters, a la casa El Ingenio de Barcelona, aproximadament dos mesos abans de la Festa Major de 1980, per encàrrec d’en Jordi Labòria, regidor de cultura del moment (Jan Grau Martí)
 |
| Els set capgrossos estrenats el 1980 amb en Patufet i quatre dels nans de 1965. Rafael Aróztegui |
7. Ball de dates
Degut segurament per una confusió entre els nans i els capgrossos, en algunes fonts, entre elles a la primera edició dels protocols de la Festa Major, s’observa un ball de dates evident entre els anys de l’arribada dels nans i dels capgrossos.
Com hem vist, els nans, conjuntament amb el capgròs d’en Patufet, foren estrenats el 1965, tot i que acordats i encarregats el 1964. I els capgrossos foren adquirits i estrenats el 1980. I, per extensió, la confusió també taca en alguns casos la fixació de la data d’arribada dels set capgrossos, on es detecta un ball de dates entre el 1979 i el 1980, com si aquests fossin realment els encarregats l’any abans de la seva estrena. En realitat, però, se sap segur que els capgrossos arriben el 1980, uns dos mesos abans de la Festa Major, i que són els nans els que foren encarregats, encara que per ben poc, l’any abans de ser finalment estrenats a la processó de Corpus de 1965. Com a anècdota simpàtica sobre aquesta qüestió, en Jan Grau, que es va encarregar personalment de la compra dels capgrossos el 1980 per delegació del regidor Jordi Labòria, recordava les queixes de la modista a la qual se li va encarregar el vestuari dels set capgrossos, en veure’s apressada en només disposar d’un mes i mig per a la seva confecció.
8. Els capgrossos de l’Any
Aquesta tradició s’instaura a partir de 1982. Un any abans els impulsors de la nova colla de geganters, en Jan Grau i en Marc Galí entre altres, van prometre al regidor Jordi Labòria que li farien un capgròs si feia restaurar els gegants vells, que es trobaven en molt mal estat, cosa que va fer. Dit i fet, doncs, a la Festa Major de 1982 s’estrena el seu capgròs. A partir d’aquell moment s’instaura el fet d’estrenar un nou capgròs cada any a l’inici de la Festa Major, escollit mitjançant una votació popular a partir d’una llista de capdidats proposada un mes i mig abans, aproximadament, pel grup secret del Casinet de l’Espardenya. Fins el de 2025, han sortit un total de quaranta-sis capgrossos, ja que cal tenir en compte que en dues ocasions, el 2006 i el 2018, en foren dos a la vegada.
9. El cas dels dos Dimonis
El 1993 s'estrena el Dimoni Nou, pel mal estat del Vell, de 1980, i de passada per corregir una deficiència en la visió del portador d'aquest. Així i tot, el Dimoni Vell és restaurat el 1996, de manera que actualment coexisteixen els dos.
10. Fonts on apareix informació sobre els nans i capgrossos de Terrassa, antics i actuals, i els seus errors i possibles confusions
-
Publicació “La festa de les Santes Relíquies de Terrassa (1755-1850)”, seriosa,
feta per arxivers professionals, d’on s’extreuen les dades documentades del tot
fiables dels primers capgrossos del segle XIX.
- Surten
només els actualment en ús o existents i amb les datacions dels nans i
capgrossos de 1965 i 1980 (escrit 1979 erròniament) intercanviades de com són
en realitat.
https://www.terrassa.cat/cultura-popular
- Datacions
de nans i capgrossos de 1965 i 1980 (escrit 1979 erròniament) intercanviades de
com són en realitat.
http://jangrau.cat/public/files/19801000%20-%20SOM%207%20%20Nans,%20capgrossos%20i%20esparriots.pdf
-Informació molt bàsica, tot i que bastant ajustada segons el que se sabia fins aquell moment.
http://miquigimenez.blogspot.com/p/capgrossos-i-nans-de-terrassa.html
- Considera de 1845 (en realitat de 1850) els capgrossos desapareguts el 1970, quan en realitat els de 1850 es van cremar el 1879. En tot cas, els desapareguts definitivament el 1970 són els que van anar apareixent més endavant, els de 1899 i posteriors.
- Considera el Maneló com de 1845 (referint-se als primers documentats en realitat el 1850), quan apareix per primera vegada el 1950 amb l’arribada dels Gegants Nous.
- Datacions de la majoria dels nans i capgrossos de 1965 i 1980 intercanviades. El 1965 s’estrenen vuit nans i un capgròs, i no set capgrossos; i el 1980, s’estrenen set capgrossos, i no sis nans.
- No cita ni a l’Escocès ni a dues Velles més, ja que en van ser quatre.
- Data
del Dimoni Nou errònia, ja que és de 1993, i el 1996 és en realitat quan es
restaura el Dimoni Vell.
- Esmenta que després dels capgrossos cremats el 1879 “se’n van adquirir de nous a Barcelona i se sap que van durar fins l’any 1898 en què de nou es van substituir degut a que s’havien malmès”, però no s’ha trobat mai la font d’informació ni, posats en contacte amb l’autor, en sap donar la referència.
- Esmenta capgrossos de 1980 com estrenats el 1965 i no esmenta els nans del Soldat i el Xinès d’aquest últim any.
- El 1965 s’estrenen vuit nans i un capgròs, no nou capgrossos.
- Manquen per citar dues Velles més el 1965, ja que en van ser quatre.
- Dona per desaparegut el Dormilega, que encara existeix.
- Esmenta nans de 1965 com estrenats el 1980 (afegint-hi erròniament el 1979), i no esmenta a la Guapa, el Vell, el Dimoni Vell, el Dormilega o Cubanito ni el Moro Negre d’aquest últim any.
- Data
del Dimoni Nou errònia, ja que és de 1993, i el 1996 és en realitat quan es
restaura el Dimoni Vell.
https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2010/03/16/els-capgrossos-del-1965/
- Dóna a entendre que els nans arribats el 1965 es fan per substituir els capgrossos que es cremen al Teatre del Retiro el 1879, arribats el 1850, amb pràcticament un segle de diferència entre un fet i l’altre. En tot cas, els primers capgrossos dels quals es té notícia des dels cremats el 1879, són els documentats per primera vegada el 1899.
- Considera de 1845 (en realitat de 1850) els capgrossos desapareguts el 1970, quan en realitat els de 1850 es van cremar el 1879. En tot cas, els desapareguts definitivament el 1970 són els que van anar apareixent més endavant, els de 1899 i posteriors.
- Considera el Maneló com de 1845 (referint-se als primers documentats en realitat el 1850), quan apareix per primera vegada el 1950 amb l’arribada dels Gegants Nous.
- El 1965 s’estrenen vuit nans i un capgròs, i no nou capgrossos.
- Esmenta capgrossos de 1980 com estrenats el 1965 i no esmenta els nans del Soldat i el Xinès d’aquest últim any.
- Manquen per citar dues Velles més de 1965, ja que en van ser quatre.
- Dona per desaparegut el Dormilega, que encara existeix.
- A la foto facilitada per en Rafael Aróztegui que apareix a l’article, no totes les figures que s’hi veuen són de 1965, tal com s’esmenta al text, sinó que n’hi ha de les dues col·leccions, tant de 1965 com de 1980. Els nans i en Patufet són de 1965 i la resta de capgrossos de 1980.
- Data del Dimoni Nou errònia, ja que és de 1993, i el 1996 és en realitat quan es restaura el Dimoni Vell.
https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2007/06/29/felic-festa-major-2007/
- Els capgrossos de la fotografia de 1922, no són els esmentats el 1845 (referint-se als primers documentats en realitat el 1850), sinó els documentats el 1899.
- A l’article esmenta que “se sap” que el 1898 s’encarreguen capgrossos, però no s’ha trobat mai la font d’informació ni, posats en contacte amb l’autor, en sap donar la referència.
- Els estrenats el 1965 no eren capgrossos, sinó que eren nans, menys en Patufet, l’únic capgròs d’aquesta tongada.
https://recordsdeterrassa.wordpress.com/programes-de-festa-major/
- Només esmenta nans i capgrossos en un breu paràgraf del segon apartat de l’article on parla de la Festa Major de Terrassa en general, però amb l’esment de dates de l’existència de capgrossos el segle XIX més allunyat del que se sap segur documentalment ara per ara (1850), entre el 1838 i el 1848 (?). Posats en contacte amb l’autor, no sap donar referències de la font d’on s’extreu aquesta informació.
- En el mateix paràgraf, quan parla dels actuals, esmenta erròniament que alguns dels nans del segle XX són de 1975, en comptes de 1965. Es tracta segurament d’un error tipogràfic.
http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2014/07/nans-i-capgrossos.html
- Esmenta que “els nous nans que es van adquirir després de l’incendi de 1879 van durar fins el 1898, en què es va preveure d’adquirir <<media docena de enanos, porque los antiguos estaban deteriorados>>”. No s’ha trobat mai aquesta suposada font d’informació. En aquest cas, però, no és possible preguntar-li directament a l’autor que ens en faciliti la referència, ja que en el moment de fer aquesta recerca, en Joaquim Verdaguer ja és traspassat.
- Cita com a diferents el capgròs de la Vella Dolenta o la Bruixa, però era el mateix capgròs que es coneixia amb els dos noms.
- Manca per citar el Moro Mussa el 1965.
- Esmenta una Vella de més el 1965, ja que només se’n van estrenar quatre.
- Unifica en el grup de 1965 el nan l’Escocès i el capgròs l’Anglès (o l’Agutzil), que són diferents: el primer sí de 1965, i el segon de 1980, que surt en el grup dels d'aquest any però com el Nunci o l’Agutzil.
- Afegeix dues Velles el 1980, quan en realitat aquell any no se’n van estrenar.
- Data del Dimoni Nou errònia, ja que és de 1993, i el 1996 és en realitat quan es restaura el Dimoni Vell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada